(aviat, noves gilietades)
Category Archives: Patrimoni
Mòrbid
Il·lús!
Què et pensaves? Que aquella noia, tan blanca, tan jove i tan bonica, era per algú com tu? Que amb un denari en tindries prou?
Estúpid!
Creies que, vell i xacrós com ets, tindries ímpetu per la meretriu més bella de Iesso?
Patètic!
Aquella virilitat decadent, aquella flaccidesa, no s’arreglava amb un camafeu de Príap ni amb fregues d’ungüent pudent.
Maleït!
Dius que per una mera riallada de dona et vas convertir en bèstia? Que la vergonya es va transformar en ira?
Covard!
Per això la vas matar? Per això vas llançar el cos a la fossa!?
Assassí!
relat guanyador del III CONCURS DE MICRORELATS (2022) del Museu de Guissona
Un bisbe fredolic a la Seu de Guissona
L’any 1825, la gent d’ordre i de missa de la Ciutat d’Urgell estava inquieta. En recompensa per la seva defensa a ultrança de l’absolutisme i l’àrdua persecució dels impius liberals, l’admirat i coratjós bisbe Bernardo Francès abandonava la càtedra urgellenca i era traslladat a la saragossana. Per substituir-lo en la mitra, la Corona triava un altre religiós, de nom Isidro Bonifacio López Pulido, d’origen extremeny, que malgrat arribar amb unes credencials no menys carregades de sapiència i fidelitat a l’Altar i el Tron, generava certs recels…
Certament, Don Bonifacio gaudia d’un excel·lent currículum. Durant la invasió francesa, havia salvat per ben poc la pell, acusat d’espia per les tropes napoleòniques. Després, durant el Trienni Liberal, havia plantat cara personalment a l’exèrcit nacional en el seu intent d’assaltar en convent d’Atocha, del qual era prelat. La seva bravura l’havia fet mereixedor l’any 1823, just després de l’execució del general Riego i la restauració del rei Ferran com a monarca absolut, del càrrec de confessor de la Família Reial espanyola. Gràcies a aquesta confiança, a l’octubre de 1824, el propi Monarca el va proposar per substituir a Don Bernardo al soli urgellenc. La designació es consagraria solemnement el 6 de març de 1825, en una cerimònia que tingué lloc a la capella reial de Madrid, amb assistència del “serenísimo infante” Carlos Maria Isidro de Borbon, germà del monarca (i futur pretendent al tron, a la mort d’aquest) acompanyat del seu primogènit l’infant Carlos Luis.
Malgrat els mèrits exhibits, se’l tenia per menys radical que el seu predecessor. En una ciutat que havia estat capital de la Regència d’Urgell, resistència a ultrança contra el govern de Riego, i que encara aquarterava les tropes franceses que, integrades als Cent Mil Fills de Sant Lluís, havien foragitat del govern d’Espanya els nefands liberals, calia demostrar tothora una fidelitat de pedra picada als principis de l’Antic Règim. De poc servien els esforços del nou bisbe, materialitzats en cartes pastorals on denunciava “el infeliç resultado de las luces e ilustración de nuestro siglo”, atacava “el semidero de impiedades” que suposava la participació de clergues en negocis mundans i ordenava als capellans de la diòcesis guardar “la rigorosa obligación de delatar a los sujetos que pertenezcan a alguna de las sociedades secretas, o que hayan proferido o profieran espresiones contrarias a la religión y a la sana moral”.
De fet, era massa evident que l’home era una mica llepafils, melindrós i gormand. De bon principi, no va dissimular els escarafalls respecte la situació del palau episcopal de la Ciutat, molt perjudicat encara pels estralls des del setge i l’ocupació de les tropes del general Mina durant la tardor i hivern de 1823 i la posterior entrada a sang i foc de l’exèrcit contrarevolucionari de l’Aliança absolutista. A més, de la seva estada a la cort reial de Madrid se n’havia endut, a més d’un posat estirat i arrogant, un patge i un cuiner personal dels quals no es desprenia en cap moment. I, si per tot plegat fos poc, segurament pel seu llinatge extremeny, era un home extremadament fredolic, i la perspectiva de l’hivern pirinenc se li feia insuportable.
Per tot plegat, Don Bonifacio, no només havia decidit seguir el costum dels seus antecessors d’instal·lar-se al palauet episcopal de Guissona per passar l’hivern, sinó que, arribada la primavera, es negava a tornar a la capital de l’Alt Urgell.
Això va causar un daltabaix a la Ciutat. Per una banda, per les grans dificultats dels feligresos del Pirineu -molt en especial, els aranesos-, d’obtenir les pertinents butlles, les quals eren imprescindibles per rebaixar les obligacions de dejuni i abstinència, tan oneroses per a ancians i malalts. Per altra banda, per tots els lletrats urgellencs, que s’estaven quedant sense feina. I, el més terrible i inconfessable, el terror que en el fons representava el sol pensament que la mitra es traslladés a la vila segarrenca. Es traslladés o, més ben dit, es restaurés…
Afirmen els historiadors Ramon Martí i Mercè Viladrich que, al segle IV, es va instituir la seu episcopal d’Urgellum al lloc de l’Urki preromana, emplaçada allí on abunden les fonts, lloc que els romans van anomenar Iesso i que, en època feudal, rebé el nom de Guissona. Aquesta seu, que sobreviuria durant l’ocupació islàmica, va ser extingida per causa del conflicte adopcionista, que l’any 792 va provocar el captiveri i declaració d’heretge del bisbe urgel·lità Fèlix i, alhora, per la major facilitat de control des de l’imperi carolingi sobre els territoris de muntanya (respecte els de la plana). D’aquesta manera, la capital episcopal seria traslladada -de grat o per força- al Suburbium Urgellitanum, essent designat al primer quart del segle IX i per imposició carolíngia, el bisbe Posidoni, d’origen franc. La damnatio memoriae, l’oblit orquestrat de la seu episcopal de l’antiga Urki seria aleshores una tasca desenvolupada escrupolosament al llarg de dos segles, consumada amb la conquesta als àrabs de Guissona per part del propi bisbe Sant Ermengol, l’any 1017, que s’encarregaria de fer desaparèixer qualsevol rastre de l’antiga capitalitat segarrenca del bisbat.
Així doncs, el temor a la Ciutat d’Urgell de perdre la capital del bisbat en favor de Guissona, tenia les raons immediates en les preferències acomodatícies del bisbe extremeny i, alhora, en les reminiscències d’aquell manlleu perdut en la foscor dels segles.
Tot i això, els temors no van perdurar gaire. Don Bonifacio mai es va acostumar al clima de les terres catalanes i, a la primavera de 1827, va aconseguir retornar a la seva enyorada Castella. Al mes de maig fou nomenat bisbe de Segovia, dignitat a la qual -possiblement- va arribar amb cert estat febril. Sis mesos més tard, a la tendra edat de 53 anys, moria víctima d’uns “humores malignos”. Com evocà la seva oració fúnebre, la mort de Don Bonifacio suposà “el ocaso de un planeta brillante en el hemisferio ortodoxo de la capital Segovia”. No obstant, la Ciutat d’Urgell sembla que no només no el va enyorar, sinó que va decidir en poques dècades consolidar toponímicament l’essència episcopal, passant a denominar-se “Seu” d’Urgell.
Avui, Guissona segueix sense bisbat. Fins i tot sense palau episcopal, inacabada per sempre més la medieval Obra de Fluvià i enderrocat fa ja un segle el palau setcentista que hostatjà a Don Bonifacio, el solar del qual està avui ocupat per la Casa de la Vila i el Centre Catòlic. No obstant, és manifest i notori que la vila exerceix un altre tipus de capitalitat, d’un poder més temporal, però no menys transcendent, al llarg i ample de tota l’Àrea.
Agraïment especial a l’Amadeu Gallart, per donar inspiració i assessorament amb “Per Déu, per la Pàtria i el Rei“, i a en David Castellana, pel seu suport des del Museu de Guissona.
De Carlinades per la Segarra històrica
(aviat, noves gilietades)
Ratllat, reescrit i oblidat
“Control-X”: tallar i suprimir. Encara que algú ho pugui pensar, aquesta molt útil aplicació dels processadors de text no és pas una invenció del Sr. Gates o del Sr. Jobs, sinó que és un recurs àmpliament manit al llarg de la història. A la vila de Guissona en tenim uns bons exemples…
L’església de Santa Maria presideix des d’èpoques molt reculades la Plaça Major de Guissona, coneguda popularment i per raons òbvies com la “Plaça de Missa”. La façana que podem contemplar avui fou afegida al segle XVIII, quan les formes barroques de línies neoclàssiques, per influència de la Universitat de Cervera, definiren la reconstrucció de l’antiga canònica medieval. Juntament amb la profusió d’ornaments escultòrics i arquitectònics que la guarneixen, algú va decidir pintar-hi a cada costat dues inscripcions coronades on hi constaven l’any de consagració del temple renovat i l’any de l’arribada de les relíquies de Sant Plàcid, patró de la vila.
Però va arribar el Trienni Liberal, i, en el seu envit laïcitzador, les autoritats afins al Govern que havia trencat amb l’absolutisme de Ferran VII, van decidir substituir aquelles pietoses inscripcions per sengles articles de “la Pepa”, la Constitució de 1812. A l’esquerra, s’hi repintà l’article constitucional que consagrava la llibertat d’impremta, mentre que al costat dret el relatiu a l’obligació de combatre amb les armes en defensa de la pàtria. Això succeí, amb tota seguretat, al març de 1820, simultàniament al rebateig (o, més aviat, renominació) de la plaça com “Plaza de la Constitución”.
No obstant, els aires liberals aviat deixaren de bufar, i la reacció dels absolutistes fou fulminant. L’alçament militar dels realistes, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’execució de Rafael Riego, retornà al poder absolut el Borbó i donà pas a una reacció ominosa obsedida a esborrar qualsevol rastre dels liberals, afrancesats, impius, negres i massons. Guissona no en fou una excepció, ans al contrari: l’any 1825, un dels més fanàtics guerrillers del camp absolutista, el temible mossèn Benet Tristany, fill d’Ardèvol, fou recompensat amb una canongia a Guissona, de forma que queda garantit que la restauració a l’obediència al Monarca absolut i la fidelitat a la Santa Mare Església varen tenir un gran valedor en aquesta vila segarrenca. Coincidint en el temps, una mà inquisidora va esborrar matusserament els preceptes de la Pepa que sacrílegament tacaven el santíssim temple de Santa Maria. No obstant, no es va prendre la molèstia de restaurar les antigues inscripcions, de manera que va sobreviure prou rastre de les esborronades lletres perquè, molts anys després, en Joan Santauelària les sabés desxifrar.
Un segle i escaig més tard, sota una altra dictadura absolutista, veïns de moral i ordre, tornaren a fer acte de presència a la Plaça, però aquest cop no gosaren envair la façana de l’església, sinó una de les cases del lateral esquerra. Allí, en nom de la Liga contra el Mal Hablar i també amb el vistiplau del consistori, emulant altres capitals segarrenques, foren col·locades sis rajoles amb la imatge del cavaller Sant Jordi i la llegenda “ALABADO SEA DIOS / por dignidad – por cultura / HABLAD BIEN”.
Aquestes rajoles van perdurar gairebé vuit dècades, al contrari de les equivalents de Cervera o de Calaf, que foren trinxades a cops de mall i roc fa molts anys (tot i que els escadussers trossos encara els fan identificables). Recentment, però, una anònima mà revisionista, farta de veure el venerable mandat i, potser, des de la militància descreguda i l’activisme renegaire, ha decidit esborrar-les pintant de color negre (de forma molt acurada, això sí: sense sortir-se del marge) tot el rectangle. D’aquesta manera, ara ja ningú impedeix que la plaça sigui un camp lliure per a deixar anar imprecacions, blasfèmies, renecs i paraulotes, oratòria en la qual, diuen els cronistes, els segarrencs han estat històricament virtuosos.
En resposta, veus historicistes i memorialistes han protestat per aquesta pèrdua. Opinen que el patrimoni, encara que sigui incòmode, s’ha de reinterpretar, mai esborrar. Alhora, experts en restauració de patrimoni afirmen que potser no està perduda la inscripció, perquè un bon professional podria netejar la pàtina negra i recuperar les rajoles de terrissa en tot l’esplendor del seu correctiu carca.
Sigui el que sigui, tatxar, ratllar, oblidar i reescriure la història sembla que és un error i que no pot portar a bon port, encara que al nostre país cada cop hi ha més partidaris de la nova història i de la damnació de la memòria.
Nota: gràcies infinites a David Castellana, del Museu de Guissona, per la informació facilitada per intentar donar una mica de rigor a aquesta boutade
El retrat del criminal
Ben a prop del poble de Gra, al terme de Torrefeta i Florejacs, encara hi trobem les restes de l’antic priorat femení de Santa Maria de Tauladells. El nom deriva de teula o teulada, fet paradoxal quan constatem que l’església, única construcció que en roman dempeus, fa molts anys que va perdre la coberta.
El jaciment va tenir una espurna de celebritat fa un parell d’anys quan, durant l’excavació de rases per canalitzar el reg, s’hi van descobrir prop de trenta tombes medievals. La presència de la necròpolis era coneguda, especialment per la tomba de l’abadessa, excavada al cingle a tocar de l’església, i encara prou identificable. De fet, al visitant pedraferit que s’acosti a lloc, no li costarà ensopegar amb fragments sepulcrals esmicolats entre els pedregars acumulats als clapers dels extrems dels camps de cereals que envolten la ruïna.
La història ens diu que el cenobi agustí fou impulsat al segle XIII per Gueraua de Coscó, de la qual poc o res més en sabem, però la llegenda (recollida per en Vidal Vidal al “País de les Pomes”, segon volum de les imprescindibles “Rutes de Ponent”) ens vesteix d’èpica aquest episodi fundacional…
Diuen que en aquells temps de mals usos i violències, el senyor del castell de les Sitges (a Florejacs), empès per les baixes passions i enardit pel poder feudal, encalçava contra el seu consentiment l’esposa d’un dels seus vassalls. Irat per la pertinaç negativa d’ella, l’aristòcrata, emulant l’episodi bíblic del rei David amb Urias i Betsabé, va fer matar l’home. Però com al rei bíblic, els malvats plans no van sortir l’efecte desitjat i ella va fugir, prenent els hàbits de l’orde agustina i refugiant-se a la vall del Sió, on va fundar el priorat de Santa Maria de Tauladells.
Fa poques setmanes, tot pensant en aquesta història, vagarejava jo pels encontorns de Tauladells. Entre argelagues i bardisses, i no sense esgarrinxar-me, vaig penetrar a les ruïnes de l’església i, badant entre la carreuada de l’absis, vaig trobar-me de fit a fit amb un rostre barbut, d’expressió atordida. Esculpit en posició horitzontal, fent funcions de mènsula, aquella cara aguanta amb l’orella esquerra una cornisa que sustenta, a manca del quart d’esfera ensulsiat qui sap quants anys fa, la línia del cel. Tal vegada estava davant del retrat de l’assetjador, gravat en pedra, per eterna vergonya del crim? Potser na Gueraua, dirigint personalment les obres de construcció de l’església, va ordenar aquell memorial de l’oprobi, precursora vuit segles abans dels fets de la Manada i la difusió dels cinc retrats barbuts?
Mai sabrem del cert si el personatge retratat és el nefand senyor de les Sitges ni si la nostra protagonista va reposar en pau al sepulcre de l’abadessa. Però avui, encara, també al lloc isolat de Tauladells, les pedres ens conten que cal preservar la memòria per no repetir els errors del passat.
Ivorra escrostonada
No hi ha dubte que la torre del castell d’Ivorra, coneguda popularment com “la Torre del Moro”, està de pega. No pas perquè perilli ruïna imminent, mal comú que afecta a d’altres fortaleses segarrenques, algunes també de plena actualitat, com les de Lloberola, de Torà o de Vergós Guerrejat, sinó per la malastrugança que l’ha acompanyat els dos darrers segles.
Poques filades originals de la mil·lenària torre romanien a lloc quan, l’any 1822, l’alçament revolucionari la va convertir en un dels espais protagonistes dels enfrontaments entre els revoltats reialistes i les tropes constitucionalistes. 
L’antic camí que comunica Cervera, Sant Ramon i la vall del Llobregós fou escenari de violents xocs en els quals el poderós exèrcit d’Espoz y Mina va haver de lliurar diverses batalles per foragitar els absolutistes. A cuita-corrents, l’antiga atalaia fou reconstruïda a partir de tapieres de pedra i guix, assumint les funcions de fortí i guaita. Els consegüents enfrontaments del segle XIX, entre malcontents i liberals, entre carlistes i cristins, entre matiners i isabelins, entre carlistes i liberals… la varen seguir castigant amb duresa. L’arribada del segle XX no la tractà millor, ja que al capdamunt s’hi instal·là un gran dipòsit d’aigües, que va acabar de malmetre’n la delicada estructura, i la presó municipal al primer pis.
Les obres de consolidació de l’any 1973 varen tractar d’aturar-ne l’ensulsiada, annexant uns matussers contraforts a la base, cosa que va evitar-ne el col·lapse, però desfigurant-la, sense posar remei al seu estat prou galdós. Finalment, però, l’any 2012 va arribar una bona partida de diners gràcies a l’1% cultural del Ministeri de Foment: l’ajuda de l’Estat va permetre encarar la tan necessària intervenció que no només consolidés la torre, sinó que en recuperés el seu esplendor i la convertís en un actiu cultural i turístic de la vall del Llobregós i de la Segarra.
El projecte reconstructor, intrèpid i valent, fugint del romanticisme neomedieval, perseguia tornar a la torre l’aspecte que tenia en ser realçada fa dos-cents anys. Respectant els carreus romànics de les filades inferiors, la resta es va restaurar seguint la tècnica del morter de guix, element molt comú a la vall del Llobregós (on, de fet, hi ha diverses pedreres extractives, i més que se n’estan instal·lant). En total, prop de 530.000 euros invertits, van donar un resultat final sorprenent, historiogràficament molt interessant, però polèmic i gens exempt de crítiques.
Malgrat tot, poc més de cinc anys després d’acabades les obres, i quan encara trobem en perfecte estat de conservació els dos grans cartells, on el Gobierno de España – Ministerio de Fomento i la Generalitat de Catalunya ens recorden, bilingüísticament, que “treballen en la conservació del nostre Patrimoni Històric”, la torre torna a estar envoltada de bastides i malles. El recobriment de guix s’està escrostonant, cosa que ha obligat a col·locar una malla que n’atura la precipitació, i diversos puntuals estintolen la torre amb els edificis del costat.
Abans de licitar les obres, l’any 2012, el consistori afirmava que la intenció era “fer-ho el més aviat possible”. Sovint, córrer més del compte, les angoixes i les presses, fan que les bones intencions es tradueixin en treballs matussers i resultats fallits: la torre d’Ivorra n’és un bon exemple, tan per l’arrebossat escrostonat que l’embolcalla, com per la senyera esfilagarsada que la remata.
A mig camí de Sixena
El conflicte per l’art de Sixena està entrant en fase crítica. La posició obstinada de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i del seu adalil, l’advocat Jorge Español, amenaça a fer venir la benemèrita al volant d’un camió de mudances.
Lluny queda l’any 2008, quan el contumaç lletrat es lamentava a l’Heraldo de Aragón de sentir-se “solo y desamparado” en allò que el diari no dubtava de titllar de “cruzada judicial” pel retorn a l’Aragó les noranta-set peces d’art provinents de Sixena repartides entre el Museu Diocesà de Lleida i el MNAC de Barcelona. Denunciava així que el Govern aragonès, tal com havia fet amb d’altres obres del mateix cenobi que avui reposen plàcidament als museus del Prado, de Toledo, de Saragossa o d’Osca, es desentengués del plet pel qual en reivindicava els drets d’adquisició preferent. Aquelles actuacions van acabar en derrota l’any 2012, quan el Tribunal Constitucional rebutjà les al·legacions i confirmà la validesa de les compravendes, els anys 1983, 1992 i 1994, per part de la Generalitat a les religioses santjoanistes de Sixena i pel preu d’uns 40 milions de pessetes (240 mil euros).
Tot i la desfeta, l’obstinat advocat no es donava per vençut i, lluny de penjar la toga, convencia al consistori de Vilanova de Sixena perquè endegués un nou plet: ara instaria la nul·litat de la transmissió adduint que la priora de Valldoreix, comunitat on s’havien integrat les monges exclaustrades de Sixena, no tenia capacitat per disposar la venda dels béns en qüestió. Aquest cop, però, la Justícia el somrigué en la sentència i ordenà la restitució de les obres a la comunitat. No obstant, extingides les comunitats de Sixena i de Valldoreix, les obres haurien de retornar al municipi.
Avui, la sentència no és ferma i la Generalitat n’ha interposat recurs a l’Audiència d’Osca, però la llei processal permet executar provisionalment la resolució, sense ni tan sols dipositar fiança. Com aquell qui res, el demandant ha fet valer aquest dret a demanar al Jutjat que la faci complir, assumint el perill que si una segona (o tercera) instància ho revoqués, podríem arribar a veure els béns anant i tornant, amunt i avall, un cop rere l’altre.
Davant la ratera judicial, la societat catalana s’ha mobilitzat i el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució per la qual invoca la Llei del Patrimoni Cultural Català i la Llei de Museus com a instruments per impedir el retorn de les obres d’art. Malgrat això, cal tenir en compte que de les 97 peces, només n’hi ha exposades vuit, set a Lleida i una a Barcelona, que serien plenament protegides per ambdues lleis, mentre que la protecció de les 52 que romanen als dipòsits del MNAC esdevé més feble per no estar expressament incloses dins el Catàleg de Patrimoni Català (a diferència de les del Diocesà). Per tot plegat, mala peça al teler.
A tot això, cal afegir l’anticatalanisme i la demagògia que han embolcallat la qüestió. Especialment histriònic l’episodi del sr. Lambán, president de l’Aragó, acusant al President Rajoy de ser “cómplice de los independentistas” i d’agredir als aragonesos pel fet que el Ministeri de Cultura forma part del patronat del MNAC que ha instat el recurs contra la sentència. Sectors del nacionalisme espanyol més ranci, aplaudits per la caverna mediàtica, no han dubtat a emprar les flames del conflicte per atiar el foc anti-català, mentre que des del Principat alguns cauen ja en la temptació d’igualar a la baixa l’argumentari, amb estirabots recíprocs des d’un nacionalisme maniqueu, abrivat i barretinaire.
Per tot això, cal tenir clar que l’art de Sixena no es llença. L’art de Sixena, com qualsevol altre, no és, ni ha de ser, una arma llancívola per a ser emprada en conflictes tribals, ni un instrument per fer mèrits polítics, ni un pretext per reafirmar cap identitat en la negació de l’altra. Les peces de Sixena són documents artístics que testimonien l’entesa i l’agermanament al llarg de vuit segles dels pobles de la corona aragonesa, en general, i dels fills i filles de les terres de Lleida i de la Franja, en particular, a banda de valuosíssimes obres que expliquen la història comuna de tots ells.
En conseqüència, cal vetllar per la integritat de la col·lecció, per la conservació amb garanties, per l’accessibilitat en condicions al públic i als investigadors, i per la seva exposició amb tot el valor artístic, cultural, educatiu, identitari i històric que li són predicables, degudament contextualitzada i amb un relat rigorós i intel·ligible. Principis tots que es podrien conjugar perfectament des de la gestió compartida i l’exposició de les peces en un museu emplaçat en algun enclavament de la Franja. Però per això caldria deixar de banda tricornis, togues i sotanes, mirar més les barres que l’estel o l’escut, abandonar posicions maximalistes i optar decididament i sincera pel diàleg constructiu, ja sigui emprant la parla catalana, castellana o aragonesa.
El pobrissó a Cervera
El cap de setmana passat es van celebrar les Jornades Europees de Patrimoni al llarg i ample dels països europeus signants de la Convenció Cultural Europea. Les JEP s’organitzen al vell continent des de fa gairebé 25 anys i constitueixen una cita ineludible pels amants de la descoberta del patrimoni. Al voltant del llegat històric, s’hi desenvolupen un seguit d’activitats gratuïtes que cerquen acostar-lo al públic amb visites guiades i activitats culturals, lúdiques i didàctiques que fan realitat aquell anhel de “posar-lo en valor”. A la Segarra, alguns consistoris fa temps que s’han sumat a la convocatòria: aquest any tres han estat els municipis que s’hi han donat cita, obrint portes a tres elements excepcionals que romanen habitualment tancats al públic: el jaciment del Puig Castellar, a Biosca, el castell-palau de la Morana, a Torrefeta i Florejacs, i l’antic convent de Sant Francesc, a Cervera. I és en aquest darrer ítem cultural on l’amic historiador Pere Verdés, posant llum per uns instants al mig de les tenebres que ensenyoreixen l’església conventual, exposà els orígens històrics del monument i del seu barri i ens recordà la vella tradició segons la qual fou el mateix Sant Francesc qui en feu la fundació.
Conta la llegenda que Francesc vingué a la península ibèrica tot just fa vuit segles, quan comptava poc més de trenta anys, amb la intenció de pelegrinar a la tomba de Sant Jaume de Compostel·la. Aquest periple l’hauria dut a Catalunya, ja sigui de tornada (segons uns entrà a la península, camí de Galícia, per Navarra) o d’anada (segons altres, arribà per mar a un port de la costa catalana) on, de passada, hi hauria fundat, al menys, cinc convents. Alguns autors més recents afirmen que és poc probable que “el pobrissó d’Assís” (com ja se’l començava a conèixer) pogués fundar cap comunitat estable, donada la inestabilitat de l’època que ho faria poc recomanable, però és notori que diversos convents de framenors projecten la seva fundació a aquella visita del sant. La seva estada a Cervera seria doncs una parada en el romiatge cap a Sant Jaume o bé, com escriu l’Isidor Cònsul, en el camí que el duria de Barcelona a Poblet, on hauria estat cridat per posar pau a les disputes internes entre els monjos partidaris de l’espiritualitat dels càtars i els que es decantaven pel catolicisme oficial dels croats franco-romans; recordem que ens trobem en els anys de la croada contra els albigesos que, a Muret l’any 1213, li costaria la vida al mateix rei català Pere el Catòlic. Sigui com sigui, Cervera, i també Lleida (retratada poc després en un fresc de Giotto), Cervelló, Santpedor, Barcelona, Sant Joan Despí, Montblanc, Sant Celoni o Vic, entre d’altres, presumeixen d’haver hostatjat el sant i, alguns, donar-li l’escenari d’una fundació conventual
Podem doncs transportar-nos amb la imaginació i veure aquell sant baró, que es guanyava l’estima de la gent cantant a les places, predicant als ocells i gaudint de la natura, als peus de la vila reial, alçant el primer temple i les estances de la comunitat de frares menors a tocar del camí ral i del curs de l’Ondara. Sempre fidel a l’austeritat, renuent a l’ús de la pedra per considerar-la símbol de riquesa, en Francesc i els seus companys construirien les primeres estructures amb fusta i tàpia, lluny del gran cenobi destruït durant la guerra civil del segle XV, i, encara més, del convent reconstruït al segle XVI.
Avui, aquell conjunt monumental, tot i la decadència que va començar amb la desamortització de 1835, encara mostra traces d’esplendor. Magnífica és encara la seva església, d’altíssima nau coberta amb voltes de creueria i capçada per absis poligonal de cinc costats, guarnits amb esvelts finestrals, i amb presència palpable del cor i diverses capelles laterals, i una rica decoració de columnes i nervis amb motllures, claus de volta decorats i escuts amb la imatge del sant amb les mans alçades mostrant els palmells amb els estigmes. Però, segurament, al pobrissó fundador li plauria més la contemplació de l’antic claustre, en mans privades i impenetrable al públic, però omplert d’una selva d’aquells arbres que tan estimava i protegia, habitatge dels ocells que ell anomenava “germans meus” i que, segons la tradició, jugaven amb la cogulla del seu hàbit. I també li agradaria molt veure que als encontorns encara s’hi respira aquella serenor i aquell silenci que tant li plaïen i que, a tocar dels seus murs, en un mosaic d’horts creixen fruites, verdures i hortalisses.
Però val a dir que el monument fa patir. Més enllà de la seva obertura cada 13 de juny perquè els paletes hi puguin oir una missa en honor de Sant Antoni de Pàdua, el seu patró, seria desitjable trobar-li alguna sortida que fes possible la recuperació de la dignitat monumental que li correspon i que pogués ser gaudit pels visitants. Un referent podria ser l’homòleg convent de Sant Francesc de Montblanc, el qual, després de patir un extrem espoli monumental i esdevenir, successivament, fàbrica de guix, magatzem de bocois de vi, fassina d’aiguardents i factoria d’èter, passà a mans de la Generalitat, que el va restaurar i convertir en un dels centres de dinamisme cultural de la capital 
de la Conca de Barberà. Els seus murs alberguen esdeveniments de tots tipus (el darrer, Clickània, aquest cap de setmana ha rebut vora dotze mil visitants) i les estances de l’antic convent són escenari de congressos, conferències i simpòsiums de rellevància internacional.
És indiscutible que la recuperació del conjunt cerverí de Sant Francesc esdevé una feina titànica, però, com li agradava dir al pobrissó d’Assís, “comença fent el necessari, després el possible, i de sobte estaràs fent l’impossible”.
Conills, però mai esconillats
En Vidal Vidal, admirat escriptor i segarreta oriünd dels imprecisos límits, parla en un dels seus volums de les Rutes de Ponent de la “ruta eròtica de la Segarra”. Fent un joc de paraules, matusser, però no mancat de gràcia, traça el suggeridor itinerari de ponent a llevant a partir de tres fites: la Figuerosa, la Cardosa i la Prenyanosa. Diuen els filòlegs, molt més seriosos i poc amics de les brometes fàcils, que l’origen dels tres topònims -lluny de la sensualitat de l’estirabot- és d’origen vegetal (figues, cards i prenys), però és sabut que els escriptors (i més si són tan hedonistes com el mateix Vidal) tenen butlla per segons quines llicències.
A aital ruta, ara hi podrem afegir una quarta fita que ben segur faria (potser farà) les delícies d’en Vidal, qui no dubtaria en incorporar-la com a punt de partida: Conill, llogaret ideal per posar en marxa el recorregut eròtic dels plans eixuts, i no només per la proximitat geogràfica a la Figuerosa…
El lloc de Conill enfonsa la seva història a l’alta edat mitjana, quan el comte Ermengol IV d’Urgell conquerí el lloc i el cedí als seus cavallers perquè comandessin la repoblació. Apunta l’amic Albert Turull que l’origen del seu topònim es troba en el llatí cuniculus (possiblement derivat d’un mot iber), que faria referència no pas al rosegador, sinó als forats buidats a la terra. De cuniculus derivaria el mot “conill”, nom del mamífer herbívor de cua curta i orelles llargues i, alhora, del catau que li fa de refugi (d’aquí ve el verb esconillar-se, sinònim d’amagar-se sobtadament) però, al mateix temps, també la referència a l’òrgan sexual femení, accepció de la qual, per extensió, es forma l’expressió “anar conill”, és a dir, anar despullat o en pilotes.
I és aquí on trobem el prodigi. El poble de Conill, erm i deshabitat des de 1980, després de dècades de projectes frustrats, agressiu espoli i ruïna progressiva, ha estat adquirir per Emili Vives, activista cultural, dinamitzador social i militant de l’ecologisme, el vegetarianisme i el naturisme, altrament dit nudisme. L’Emili és el màxim responsable de la recuperació d’un altre nucli deshabitat, el Fonoll, a la Baixa Segarra, que després de vint anys ha passat de ser un munt de cases enrunades, sense serveis ni comunicacions, a un nucli habitat que inclou un alberg, un local social, una biblioteca, un restaurant, sauna, bassa, horts i més de quaranta apartaments. Però el que més famós ha fet al Fonoll no és pas el projecte desenvolupat de recuperació d’un poble condemnat a l’oblit, sinó esdevenir la seu de l’Associació Naturista Amics del Fonoll, que l’ha convertit en un dels principals referents de les comunitats nudistes d’Europa. I tot això en lluita constant davant les traves d’una administració que, en comptes de celebrar la restauració i la repoblació de l’erm, no ha deixat de posar-hi entrebancs fiscals, urbanístics i, com a guinda, la instal·lació a tocar d’uns aerogeneradors gegants que amb el seu soroll i la seva presència intimidadora fan prou difícil la vida a Fonoll. Però l’Emili no s’esconilla i, lluny del desesper, segueix plantant cara als obstacles amb totes les eines al seu abast.
I ara l’Emili és l’amo de quatre de les cinc cases de Conill i, ben segur, no trigarà en adquirir-ne la cinquena. I, més segur encara, tampoc li serà fàcil reconstruir el poble i fer-lo habitable, perquè, si a Fonoll s’ha trobat amb l’agressió dels aerogeneradors, a Conill hi té un altre projecte que amenaça la qualitat de vida dels futurs estadants: la planta de compostatge que ben a prop, dins del terme d’Ossó de Sió, es projecta, front l’oposició popular, per tractar els residus de la Corporació Agroalimentària de Guissona…
De tot això no n’és aliè el Parlament de Catalunya. Allí s’hi ha discutit el fet que es projecti la dita instal·lació industrial en uns terrenys qualificats d’Espai Natural Protegit, inclosos en la Xarxa Natura i la zona ZEPA. No obstant, els vots en comú de la pinça CiU – PP (contra tota la resta de diputats) han impedit aprovar la proposta de resolució que demanava la revisió de l’avaluació i autoritzacions mediambientals de projecte. Tot i això, sí que s’ha aprovat carregar a l’Ajuntament d’Ossó de Sió amb la patata calenta de prendre nota dels perjudicis que li poden revertir cas d’atorgar la llicència del projecte i de requerir-lo perquè exigeixi a la promotora que retiri el material que ha acumulat a la zona sense cap permís ni llicència.
Però, com dèiem, conills o no, l’Emili Vives i la seva família, bregats ja en mil batalles, no s’esconillaran i faran front als esculls que se’ls planti per fer de Conill un espai de llibertat i de creació artística. Es preveu que sigui realitat en quatre o cinc anys. Tant de bo sigui així i que allò que no van poder portar els diners que l’any 2010 havien de fer-hi el Centre d’Interpretació de les Zones Estepàries de Lleida (i que van remuntar Sió amunt fins Concabella), ho faci realitat l’entusiasme, l’energia i la tossuderia, més algun dineret de collita pròpia, d’en Vives, sumat a l’esforç dels voluntaris fervents que l’acompanyen.
Així doncs, acollim amb alegria que el Conill reviscoli. Desitgem que la bona nova humitegi els plans de Llenguaeixuta. Que l’avícola es retiri perquè el conill saltironegi. Que el purí no empudegui i el fonoll perfumi. Que la ruta eròtica hi tingui un digne preliminar i, si s’escau, anant i tornant de Cardosa i Prenyanosa, porti de retorn la vida allí on mai no hauria d’haver marxat.
Sionisme segarreta
Fa uns dies vaig tenir ocasió de visitar “Tragèdia al Call”, exposició permanent del Museu de Tàrrega. Extraordinària en tots els sentits, i popularitzada gràcies a una de les edicions del programa “Sota Terra” de Tv3, centra la seva atenció en la matança de jueus que va tenir lloc l’any 1348 a la capital de l’Urgell. Aquell avalot popular va acabar amb un assalt al call, la matança de centenars dels seus habitants (tres-cents, segons l’historiador Joseph Ha-Cohen) i el consegüent saqueig de les seves possessions. Venia precedit d’un altre pogrom succeït tres dies abans al call cerverí, durant el qual, segons el mateix Cohen, foren divuit els morts. La fúria del rei, protector dels hebreus, grans contribuents a les seves arques, fou apaivagada pels paers de la vila i el rigor de les represàlies es va centrar en dos homes, inculpats de tot el desordre, que purgaren les culpes penjats a la plaça del Corral… Immediatament el monarca va procurar la reconstrucció de les aljames de Tàrrega i Cervera. S’hi construïren escoles, sinagogues i nous habitatges, i aviat foren ampliades cap a indrets que romanien erms, però la vida de les comunitats jueves ja mai més va ser igual. Durant la resta del segle XIV i XV, fins la definitiva expulsió l’any 1492, les comunitats jueves van haver de patir blasmes i persecucions. Foren l’ase dels cops en èpoques de fam i males collites, culpabilitats de les pestes i les crisis econòmiques, i assenyalats causants de la conducta pecaminosa de molts cristians vells. Els frares predicadors, amb l’autèntic showman medieval Sant Vicent Ferrer al davant, no deixaren de sermonar contra els jueus, instigadors de la vida llicenciosa, l’adulteri i el joc i, si amb això no n’hi havia prou, deïcides per haver clavat Nostre Senyor a la creu. Als avalots de 1348 en seguiren d’altres: especialment acarnissat el de l’any 1391, que va deixar definitivament desertes moltes aljames catalanes. Després d’això, tot i les generoses contribucions, els serveis professionals prestats (sobretot en el camp de la medicina) i les donacions de viandes i diners fetes a institucions religioses cristianes, especialment als frares de Sant Francesc, va quedar enrere l’esplendor dels nostres jueus dels segles XII i XIII, quan la cultura havia florit fins a produir joies com la Bíblia de Cervera (un dels més valuosos pergamins bíblics il·luminats sefardites que es conserven, elaborat a la capital de la Segarra entre 1299 i 1300) . Mortes les jueries per l’estocada de l’expulsió de 1492 i abandonats els calls, l’oblit es va apoderar de la presència d’uns homes i unes dones que havien incidit decididament en la vida de viles i ciutats. Poc més que la nomenclatura de barris i carrers recorden avui a Agramunt, Tàrrega, Guissona, Torà, Cervera, Santa Coloma de Queralt i d’altres llocs dels nostres encontorns les desaparegudes comunitats hebrees. I, com acostuma a passar, sobre el silenci i la ignorància, s’escriuen les més arrauxades i agosarades ocurrències… Afirma Lluís Foix, segarrenc de Rocafort de Vallbona, que un paisà li assegura que la vall de Josafat, lloc on segons la Bíblia seran jutjats els gentils al final dels dies, s’obre pel coll de Cabra, entre la serra de Jordà i la serra de Voltorera (a tocar de Sarral) i s’estén per tot l’altiplà de la Segarra. D’altres veuen en el nom del riu Sió la referència explícita al mont Sió, antiga fortalesa enclavada al punt més alt de Jerusalem i centre espiritual del poble jueu, “mare de tots els pobles” i, per extensió, “Terra promesa”. Des d’aquí en avall, tot s’hi val… El topònim Torà, com no podia ser d’una altra manera, s’identifica amb la Torah, text sagrat que conté la llei i el patrimoni identitari del poble israelita, base del judaisme, i que es recull en rotlles de pergamí; el nom vindria del costum dels animals transhumants que, arribats a Torà en el camí de les carrerades a la recerca de les pastures estivals, s’afilerarien i traçarien moviments en espiral en imitació dels plecs dels rotlles. Guimerà, per la seva banda, vindria de Guemarà, llibre que, juntament amb la Mixnà, formen el Talmud, segon llibre sagrat dels hebreus després de la Torah. També Massoteres tindria origen en els llibres sagrats, ja que provindria de “mesoretes“, funcionaris encarregats de redactar còpies del Pentatèuc i de conduir les lectures de la Torah a les comunitats jueves de Catalunya, o de “masoret“, que en hebreu significaria “tradició”. I, així, donem ales a la imaginació fins a límits insospitats… Com ho és la teoria, una volta de cargol en l’etimologia imaginativa i agosarada, que defensa que el riu Ebre rep el nom per les giragonses que fa en el seu darrer tram, talment fa borratxo, un “ebri”; d’ebri derivaria “iber” i, donat que la llengua hebrea no compta les vocals, d’iber vindria “hebreu”. Resultat: la primigènia pàtria del pobre d’Israel, el poble hebreu, seria als dominis del riu Ebre! Fascinant. Tal vegada seria convenient seguir l’estela dels estudis rigorosos promoguts pel museu targarí i posar una mica d’ordre en tot aquest desgavell. I més ara que la internacionalització turística de les terres de Lleida es fixa en Israel amb caràcter estratègic, amb la voluntat d’atraure turistes a les nostres terres i d’evitar que l’aeroport d’Alguaire imiti el de Castelló. Consolidada al Pallars l’oferta dels Camins de la Llibertat, el rastre de les comunitats jueves a la Segarra és un ítem a posar en valor. Fet i fet, i ja posats a parar l’orella a enraonies d’erudits locals i a murmuradors de bar, els pogroms, o matances de jueus, i els camins de la llibertat, o vies transpirinenques de fugida de la barbàrie nazi cap a Espanya, també tindrien el seu aturador a la vall del Llobregós. Però aquesta és una altra rondalla escabellada; o potser no… 
La capital perduda
“Escipió sortí dels seus quarters d’hivern i deixà tota la part d’ençà de l’Ebre. Es llançà de seguida amb el seu exèrcit ple d’ira sobre els ilergetes (…) i una volta acorralats posà setge a Athanàgia, que era llur capital; i al cap de pocs dies es rendiren a discreció”. Amb aquestes paraules, l’historiador clàssic Titus Livi descriu, dos-cents anys després que succeís, la victòria dels romans sobre la capital dels ilergetes. La rendició d’Athanàgia posava fi a la rebel·lió dels pobles ibers que, encapçalats per l’ilerget Indíbil, l’ausetà Mandoni i el cartaginès Asdrúbal Barca, havien gosat degollar les guarnicions romanes instal·lades per Escipió l’Africà.
Més enllà de la història oficial, escrita –com resa el tòpic- pels vencedors, la literatura ha volgut fer de l’Athanàgia ilergeta una equivalent de la Numància celtibèrica, i ens conta episodis mítics protagonitzats per uns herois que, en lluita contra el fornit invasor romà i en èpic esforç per la defensa de la independència de Catalunya, haurien donat llurs vides. Diuen que fou en aquella resistència quan el rei Indíbil, envoltat pels seus homes que queien un a un, crivellat pels dards romans, fou el darrer en mantenir-se dret, fins que una javelina el clavà a terra. Amb poca més sort el sobreviuria el seu parent Mandoni, que seria capturat i ignominiosament crucificat…
Però on se situa l’escenari d’aquell esdeveniment que canvià per sempre més el destí del nostre país? Quina és avui la població de Catalunya que compta amb el prestigi de ser el darrer bastió de la resistència ibèrica? Quin nucli pot presumir de tenir els fonaments xopats de la sang d’aquells herois? Doncs no ho sabem. O potser sí que ho sabem, però encara no hi veiem del tot clar…
L’historiador valencià Pere Antoni Beuter, l’any 1528, publicà un tractat sobre la història de valència des del diluvi universal fins la conquesta de Jaume I. En aquesta obra situà Athanàgia a Manresa. Per fer-ho, identifica la capital ilergeta amb la lacetana Bacasis (citada per Ptolomeu) i, no quedant-se prou ample, exposa que, donat que la ciutat revoltada fou arrassada per la força, Escipió la rebatejà com manu-rasa, d’on derivaria l’actual denominació de la capital del Bages. Aquesta poètica teoria tingué molt èxit, essent recollida l’any 1836 a l’”Ensayo Histórico sobre Manresa”, pel notari i “individuo de varias sociedades literarias” Don José M. de Mas i Casas.
Però un contemporani de Beuter, Francesc Tarafa, no hi estava del tot d’acord. Aquest arxiver i canonge de la Catedral de Barcelona dedicà l’any 1552 un Diccionari geogràfic al rei Felip II i situà la “ciutat antiga”d’Athanagia dins la provintia tarraconensis, concretament a Tàrrega… I es quedà ben descansat.
Un segle i escaig més tard, després de saquejar els arxius dels principals monestirs catalans per escriure el seu llibre “Marca Hispànica”, l’agent francès Pere de Marca, va concloure que la ciutat era sóta Lleida. Per explicar la equivalència de la ilergeta Athanagia amb la romana Ilerda, interpreta que el nom deriva del grec “atanàsia”, immortalitat, i faria referència a que la ciutat, tot i ser derrotada, va sobreviure i va rebre la dignitat de municipi. Un cop subjugada, els vencedors li canviarien el nom.
La polèmica revifà i s’incrementà al segle XX. L’any 1980, l’historiador maialenc Joan Ariza, publicava al Diario de Lleida una nova teoria: la desapareguda Athanagia estaria sota el nucli antic del seu poble. Ariza pren com a base el relat de Titus Livi, que descriu l’“Athanagrum urbem” al capdamunt d’una costa a l’entrada del país ilergeta, i ho suma a la situació estratègica de Maials, punt clau en el camí cap a l’interior de la península, vorejant la vall de l’Ebre. A partir d’aquí, resseguint els vestigis de la muralla de la Vilaclosa de Maials, on identifica carreus romans, i les grans dimensions del recinte, conclou una nova teoria sobre l’emplaçament de la capital perduda.
Al 2005 apareix una nova teoria al ciberespai, aquest cop dins l’autoanomenada “olla barrejada” del blog “Istika”. Aquí, aplicant teories de lingüística comparada i la semàntica de les paraules, arriben a l’equivalència del topònim Atanagrum (llatinització d’Athanagia) amb Agramunt. Per això, estableix l’equivalència del sufix “agrum” amb l’arrel “agra” (referit a ciutat o poble); per capir l’equivalència de l’arrel “athan” recorre al basc “atera” (“treure a la porta”) per emplaçar-ho en un port o coll de muntanya: la serra d’Almenara, on s’alça la torre de guaita romànica i on abunden “restes de pedres de grans dimensions”…
Al mateix temps, l’amic Jaume Cinca també hi diu la seva i escombra cap a casa: Athanagia seria una capital ilergeta confederada amb Ilerda i estaria emplaçada a Sanaüja. Hi arriba a partir de la similitud del nom i de la descripció de Titus Livi amb l’indret de la població, així com de la ruta mil·lenària que uneix Empúries amb Lleida, la posició de capçalera del poble ilerget, i la localització de la batalla de Cissis (que situa prop del castell de les Sitges) i el setge d’Ausa (a Isona). No cal dir que aquesta és la meva teoria preferida…
En front de tot això, les campanyes d’excavació periòdiques del jaciment ibèric del Molí de l’Espígol, a Tornabous, iniciades l’any 1975, suggereixen la troballa definitiva d’Athanagia. L’arqueòleg Joan Maluquer ha datat l’ocupació del lloc des del segle VIII aC i situa el gran auge als segles IV i III aC. A més, localitza les restes d’un gran incendi que devastaria el lloc a finals del segle III aC, durant la Segona Guerra Púnica, coincidint amb l’enfrontament entre els romans d’Escipió i la rereguarda d’Hanníbal. Les darreres campanyes, al 2013, han posat de relleu unes estructures fortificades que només tindrien comparació amb les dels vilars d’Arbeca i de Sikarra, que porten a pensar que estarien davant una de les capitals dels ilergets.
No obstant tot això, mentre no aparegui la placa de “Benvinguts a Athanàgia”, la qüestió segueix oberta. Tampoc és de descartar que apareguin altres candidates o que algun dia, emergint casualment sota la pala d’un buldòzer, les romanalles siguin aniquilades per algun capatàs prudent “per si de cas ens paren l’obra”…
El cap del Cap
La capella de Sant Ermengol és un edifici força enrunat que presideix encara un dels tossals que marquen el paisatge meridional de Cervera. Tot i que la majoria de les seves restes daten d’època relativament actual, la tradició situa aquesta petita construcció com a lloc de devoció des dels segles medievals. “Ningú parla de tu, Sant Ermengol, / ermita clara, humil, quasi perduda / entre els dolços turons de la Segarra; / ningú parla de tu...” li cantava fa vint anys el poeta Carles Cepero i el silenci a la recent publicada “Memòria gràfica de Cervera” li dóna la raó. Però potser ara, quan la Paeria de Cervera ha endegat amb ferm propòsit la recuperació dels enclavaments emblemàtics del terme, l’antiga ermita té la darrera oportunitat de trobar part de la dignitat perduda.
Sant Ermengol, com deia, s’alça al cim d’un turó. Des de sempre ha estat un lloc de pau, remot i isolat, raó per la qual, al segle XVI, mossèn Jaume Albesa (“…amant del retiro, y de vida molt ajustada…”) hi visqué una llarga temporada en companyia del Lignum Crucis, fragment de la Vera Creu que anys més tard donaria lloc al Santíssim Misteri. Però, últimament, l’accés al lloc cada dia és més complicat, no només pel costerut camí del tram final, sinó per un seguit de moviments de terres que, per aprofitar fins el darrer pam cultivable, han esterrossat marges i bancals i bona part del viarany que hi conduïa.
Potser no és casual que, ara fa gairebé dos-cents anys, el llogaret fos l’escenari de la tràgica mort d’un personatge que, com la pròpia capella, també està essent oblidat per la història: el comandant Pau Miralles.
En Miralles era un ric hisendat de Cervera, nascut el darrer terç del segle XVIII. Durant la guerra del francès s’havia destacat com a heroic combatent, defensor a ultrança dels valors i les tradicions nacionals i la religiositat cristiana, contra els envits agressors i sacrílegs dels soldats gavatxos. Acabada la guerra tornà a la feina al camp, mentre ocupava un seguit de càrrecs públics i religiosos a la ciutat que en constaten gran prestigi: màxim responsable del Pòsit (institució comunitària que garantia el subministrament de llavors als pagesos declarats pobres), prohom del regatge de Vergós, administrador del Sant Hospital i, a més, portador de la imatge del Sant Crist de Sant Antoni Abat en les processons de pregàries per demanar la pluja (honor que li va suposar l’enemistat dels caps de les confraries). Amb tots aquests privilegis comptava amb el suport del sector més conservador dels clergues de la Universitat de Cervera i, alhora, la màxima confiança dels paers de la ciutat.
Però tot això es va estroncar quan la primavera de l’any 1822 va esclatar la revolta reialista. La reacció contra les reformes del govern lliberal, les proclames del clergat contra les noves institucions que migraven els seus privilegis, mesclades amb males collites i descontentament popular, va esclatar amb força a la Catalunya interior i Cervera en fou focus incendiari. A redós de la Universitat, l’absolutisme més radical fou inflamat per les consignes del rector Torrabadella i finançat per l’aristocràtica Josefina Comerford, i tingué en Pau Miralles el principal cap militar. Així, quan l’exèrcit constitucional, arribat des de Lleida, va aproximar-se a Cervera a sufocar la revolta, Miralles va tornar a les armes i, al capdavant dels seus homes, els va fer front i derrotar.
El 9 de maig de 1822 destruïa a Cervera la placa dedicada a la Constitució, declarava la ciutat en rebel·lia, estenia l’alçament per Guissona, Tàrrega i altres enclavaments de la Segarra i l’Urgell, i reunia un contingent d’uns tres-cents homes -entre els quals es comptava el seu fill-, que atacarien arreu les forces del govern lliberal. Després de sis dies de resistència, durant els quals va impedir que el guerriller Romanillos, de Castellfollit de Riubregós, incendiés l’edifici de la Universitat on s’havien atrinxerat els milicians lliberals, va marxar al nord, on fou designat comandant d’una partida que operà per terres de la vall del Llobregós i el Solsonès sud.
Durant tot un any va tenir en constant setge les forces constitucionalistes. Diuen les cròniques que fou un dels artífex de la conquesta de la Seu d’Urgell, on els reialistes – absolutistes situaren la capital de la seva regència. Com és lògic, no li van faltar els detractors: Florencio Galli, historiador de l’època, imputa a la seva partida “enormes crímenes” (l’assassinat de dones d’oficials lliberals, prop d’Oliana), mentre que les memòries del cronista Joan Requesens, de Montmaneu, el retrata com una “espècie de màquina que no pensaba ni obrava mas que à impulsos del clero”.
La seva aventura va tenir un final sagnant la primavera següent: El 15 de maig de 1823 fou capturat per un escamot lliberal que es batia en retirada davant les escomeses dels soldats absolutistes del duc d’Angulema. Lligat de mans i peus el conduïren al paratge de Sant Ermengol on, com diu Galli, “se desplomó sobre su cabeza el rayo de la venganza”: fou escapçat pel sabre d’un antic company d’armes, ara passat al bàndol lliberal.
No sabem si, en imitació del martiri de Sant Pau, la testa escapçada de Miralles també va rebotar tres cops per terra, però sí que va patir la humiliació de veure’s passejada com a trofeu de guerra pels carrers de Cervera i exhibida dins una gàbia durant una llarga temporada en una cruïlla de camins propera a la ciutat de Lleida. Diuen que durant la macabra exhibició, el capità Matías Blasco, lliberal exaltat, va estar a punt de donar una estocada a un dels seus sergents en veure’l empal·lidir i flaquejar en la contemplació del rostre del decapitat…
Per tot això, qui faci cap a la capella de Sant Ermengol, capficat, però amb capteniment, capirà la situació, cosa que, a la fi i al cap, serà cabdal per capgirar-la.
Bon Cap d’Any.
Foc inquisidor
M’inspirava la setmana passada en qui fou l’ànima de la Universitat de Cervera, en Josep Finestres i de Monsalvo, a la mort del qual la decadència de la institució esdevingué imparable. No tinc per costum que un article esdevingui la continuïtat immediata de l’anterior, però avui faré una (no la primera, reconec) excepció. Josep Finestres, com diguí, fou un dels introductors a Catalunya de les idees de la Il·lustració. A pesar de l’ambient reaccionari i conservador que la monarquia forastera va voler imbuir a la nova universitat, Finestres va promoure un cercle d’intel·lectuals que front la superstició i la tirania esgrimien un avenç encarat a la recerca de la felicitat sobre la base de la raó i el progrés. El professor, humanista i catalanista, antagonista al borbonisme, va ser el node d’un cercle d’erudits que obriren pas a Catalunya al desenvolupament modern dels estudis de ciències i lletres. La seva desaparició va ser factor desencadenant de l’ocàs de la Universitat, que va acabar convertida en un baluard contra les noves idees, plasmat amb aquella màxima de “lejos de nosotros, la peligrosa novedad del discurrir” o amb l’hecatombe de la impremta universitària (“…hemos aniquilado esta imprenta por las falsedades que se han imrpeso contra la gran nación, a fin que sirva de escarmiento”).
Dins del cercle de Josep Finestres, s’hi comptà la figura d’en Daniel, el petit dels seus sis germans. Als tendres quinze anys, el noi ja vestia els hàbits blancs dels canonges premonstratencs. Seguint les passes d’en Josep, als vint-i-un va desplaçar-se de la seva Barcelona natal a la Universitat de Cervera per cursar-hi els estudis de teologia. En un ascens vertiginós, als vint-i-sis era nomenat abat del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. En aquell convent va ser el primer d’un seguit de religiosos –hom parla de l’”escola històrica de les Avellanes”- que posaren els fonaments de la historiografia moderna, aprofundint el l’arxivística i amb una visió crítica dels historiadors que els havien precedit, especialment punyent en el camp de les vides de sants. Deixebles seus foren Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí, primers historiadors considerats “moderns” del nostre país.
Daniel Finestres va ascendir dins la comunitat premostratenca i les seves responsabilitats el van portar a viatjar en diverses ocasions per Castella, on va tractar amb d’altres representants de la il·lustració hispànica. Fruit dels seus viatges i la recerca als arxius del clergat, va redactar prop d’una vintena d’obres manuscrites sobre història religiosa i literatura catalana i va reunir un extens arxiu sobre la matèria. No obstant, el seu delicat estat de salut el va obligar, als quaranta anys acomplerts, a recloure’s a Cervera. Una greu tuberculosi l’enclaustrà prop del seu germà gran, acompanyat dels manuscrits i papers recollits en els seus periples. Els darrers mesos de vida els va passar entre els pitjors patiments d’hemoptisi, malaltia respiratòria que li provocava sovintejats atacs de tos amb esputs sanguinolents. Tot i les forces minvades, en cap moment va deixar de treballar en la seva documentació, factor que en va provocar la perdició… Daniel va morir la festivitat de Reis de 1744, només dues setmanes després que en Manuel Alòs i de Rius, canonge de Lleida, hagués assumit el càrrec de canceller de la Universitat. El Dr. Alòs tenia la voluntat de fer mans i mànigues per exterioritzar l’adhesió a la monarquia de Felip V de la Institució que presidia i val a dir que els treballs del jove Finestres no li eren de gran ajuda en aquest empeny. Així doncs, prenent com a causa la possible condició d’infecciosa de la malaltia que havia acabat amb en Daniel Finestres, va ordenar (o, si més no, tolerar) que tots els seus papers fossin cremats. En la memòria col·lectiva de Cervera encara eren presents els estralls de les pestes del segle XVII, fins al punt que la simple menció de l’epidèmia corglaçava la ciutadania i legitimava qualsevol acció. En conseqüència, en un episodi que ens recorda el gentil (“donoso”, a l’original de Cervantes) escrutini de la biblioteca del Quixot o la distòpia Fahrenheit 451 de Bradbury, tota la documentació que custodiava el jove historiador fou calcinada sense perdó. Així es van perdre tots i cadascun dels seus manuscrits i els arxius curosament sistematitzats i l’obra de Daniel Finestres només va passar a la posteritat per les cites que en van fer els seus deixebles, llevat d’uns versos en llatí i una vida de San Norbert, fundador de l’ordre premostratense, salvats de les cendres miraculosament (o potser per la ma del desconsolat Josep). L’incident va marcar un abans i un després a la Universitat, on la labor dels següents cancellers, la gran majoria castellans i aragonesos, van deixar enrere les llums de la il·lustració per les quals maldaven els Finestres i la van conduir vers excessos en l’obscurantisme quasi fanàtic i la defensa a ultrança i més botiflera del Decret de Nova Planta de l’etapa del canceller Llàtzer de Dou…
Tot això va succeir fa més de dos segles i mig, però hi ha un rerefons que, a qui sigui una mica murri, li pot sonar familiar. Qui sap si avui en dia, en una situació anàloga, els incòmodes treballs de l’erudit no serien prohibits, menystinguts o, fins i tot, impugnats davant d’algun Tribunal inquisidor o, potser, reduïts a confeti a través d’algun voraç destructor de documents. A banda de, en cas de tenir-lo i als efectes de demostrar resolució i empeny, el seu gos seria sumaríssimament jutjat i executat per part de les autoritats competents.
Deposicions subversives
Permetent-me una llicència publicitària, recordo que fa uns tres anys vaig publicar el llibre “Els castells de la Segarra”, guia per conèixer i gaudir de la comarca a través del pal de paller de la seva projecció cultural: els castells. En les pàgines del treball relatava tot allò que m’inspiraven les fortaleses segarrenques, factors clau en el procés de seducció comarcal. Després de recórrer prop de noranta d’aquests elements, el llibre conclou amb un annex, que va anar a càrrec de l’amic Jesús Roig, coautor de l’obra, que ofereix al lector un vocabulari sobre les parts d’un castell. Allí s’hi distingeixen les més habituals, classificades en defensives i auxiliars; dins d’aquest segon apartat, hi ha un terme que –per escatològic i mundà- encara ara s’acostuma a obviar, però que esdevé d’importància clau per entendre la vida als castells i, alhora, des de fa tres segles, instrument subversió i de reivindicació de l’anhel de llibertat del poble català: la latrina… 
Com no podia ser d’una altra manera, els constructors dels castells van destinar un espai perquè els estadants poguessin dur a terme, amb major o menor confort, les deposicions pròpies del trànsit intestinal. A la nostra comarca podem trobar les més diverses plasmacions d’aquest element, començant per la meravella de la torre primitiva de Vallferosa (un reduït espai integrat al gruix del mur, tot un luxe en un edifici militar del segle X), continuant per la bacina de les Sitges o els barrals de les Pallargues, fins l’esplèndida latrina del segle XVI encastada a la façana lateral del castell de Concabella, a l’alçada de la planta noble, sustentada per dues mènsules i amb un doble forat que revela la propensió a emprar-la en companyia (com, curiosament, trobem també a la cerverina
Casa Dalmases, molt més contemporània). La denominació d’aquest cubiculum (vocable que, caldria preguntar als filòlegs, no sembla pas gratuït) és d’allò més rica. El terme usat més antic és el de baça, que al segle X el trobem fent referència tant al lloc on es fa la deposició dels excrements com el clot on seran dipositats. El llenguatge comú ha anat deixat enrere aquest mot -com si, per si mateix, empudegués-, i n’ha adoptat d’altres: des del segle XIII trobem textos que parlen de l’”extremera” o la comuna i, també ben aviat, l’eufemística intervé amb els vocables “privada” o ”excusat”. Molt més endavant arribaran els neologismes vàter o tualet… Però és amb la derrota catalana de la Guerra de Successió quan arriba la gran innovació subversiva. El 15 de setembre de l’any 1714, el duc de Berwick ordena la dissolució del Consell de Cent, òrgan de govern de la ciutat de Barcelona des del segle XIII. El savi Consell s’havia posicionat dins del bàndol austriacista i havia alçat un regiment per fer front a l’ofensiva castellana. Sembla que no satisfet amb aquesta mesura, les forces borbòniques, segurament inspirades per l’odi anti-català del rei Felip, varen imposar la denominació “cent” a totes les comunes. D’aquesta manera, a l’entrada de moltes latrines s’hi fixà un cartell on s’hi llegia “el cent” i va córrer una dita que afirmava que, per curt que fos un carrer, sempre hi havia alguna casa que tingués el número cent… No obstant, el poble català, hàbil i irreductible, no va trigar en reaccionar a aital ignomínia: va decidir rebatejar latrines, privades i comunes amb el nom de “Can Felip”, o, simplement, “felipa”, en homenatge al monarca que tant mal els feia. La denominació va tenir molt d’èxit i de seguida s’escampà per tota la geografia catalana i, fins la Segona República, va gaudir de gran prèdica. Joan Coromines, l’il·lustre lingüista, recull aquest “cas d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip (…), el nom del més gran enemic de la pàtria” i explica que, en alguns casos, “felipa” va mudar en “selipa”, degut potser a “una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!)”. Des del passat 19 de juny torna a ser un bon moment per reivindicar aquesta denominació, coincidint amb la proclamació del nou rei d’Espanya, en Felipe de Borbón y Grecia. De fet, el nou rei ocupa oficialment la corona hispànica amb el nom de Felipe VI, però, d’acord amb la història, serà Felip V de Catalunya, ja que el primer dels felipes espanyols fou el d’Habsburg (“el Hermoso”, marit de Juana I, “la loca”), que va regnar només a Castella i Lleó, mentre que seu sogre Ferran “el Catòlic” mantenia el tron a la Corona d’Aragó. En conseqüència, serà una bona mesura per la defensa de la llengua catalana i per la reivindicació dels drets i les llibertats de Catalunya, recuperar aquest mot en perill d’extinció i tornar al bo, sa i patriota costum d’anar a evacuar al menys un cop al dia a Can Felip. 
Com a alternativa, per aquells que vulguin estalviar-se la retolació sense renunciar a exercir també l’exercici doble de recuperació del vocabulari tradicional i d’abominació de botiflers, també es pot adoptar el costum de desenvolupar certs “assumptes llépols” (parafrasejant al rector de Vallfogona) a Can Roca, en al·lusió a la principal fabricant catalana de sanitaris i, alhora, a cert pare de la constitució i defensor legal de la Casa Reial i també, en clau segarrenca, en homenatge al Mas Soler de la Roca, imponent casa pairal del centre de Massoteres que llueix un altre exemple notable de felipa volada… 
Intervenció mínima
Contemplem amb satisfacció com, els darrers temps, a la Segarra s’ha iniciat un procés de valorització del paisatge i dels seus elements tradicionals. Potser amb demora respecte d’altres indrets del país, però encara abans que sigui massa tard, els governants de la comunitat comencen a tenir en compte dins la planificació del territori els valors paisatgístics. Cada cop són més els exemples on, partint del paisatge i del medi natural considerats com a elements de gaudi i qualitat de vida, es prenen mesures de restauració, conservació i dignificació. Així, la xarxa de senders que permeten l’accés de les persones al medi natural es cartografien, senyalitzen i promocionen, ja no com a mers instruments d’accés rodat de maquinària als camps o de vies de comunicació entre nuclis, sinó com a espai d’obtenció de plaer, salut i coneixement en contacte amb la natura. També les accions de recuperació i projecció dels elements integrats en el paisatge, siguin espècies naturals o elements arquitectònics que modelen els recursos a la producció agrària, han deixat de concebre’s com a folklorisme romàntic per esdevenir objectius estratègics i generadors de cultura, identitat i riquesa. Certament, tot això està encara a les beceroles: estem lluny de les fites assolides en països moderns i desenvolupats, però la tendència és positiva. És veritat que no tothom ho veu així, i encara no ens és estrany topar en actes de vandalisme que han furtat indicacions o, fins i tot, accions de bogeria com l’arrencada salvatge d’una caseta d’observació d’aus als secans del Sió…, però cal confiar que l’educació responsable de les noves generacions acabarà amb aquestes pràctiques cavernoses.
Dins d’aquesta dinàmica, és especialment plaent constatar com els municipis segarrencs han girat l’esguard vers els seus rius, torrents i punts humits en general i han començat a treballar en potenciar-ne la recuperació. Encomiable són els treballs fets als espais d’interès natural del Llobregós o del Cercavins, on s’han senyalitzat xarxes de camins que permeten al visitant recórrer les valls i gaudir dels seus tresors naturals i arquitectònics. També la neteja, senyalització i interpretació de les basses de Granollers (a Torrefeta i Florejacs) i a Palouet de Massoteres fan relativitzar el tòpic de la Segarra eixuta i presenten al visitant uns petits oasis on l’aigua ensenyoreix els entorns, refresca l’aire i permet la nidificació de les aus. Potser, d’entre totes les intervencions fetes en els espais humits, les més celebrades han estat la recuperació de rescloses i peixeres. Les peixeres són un element molt habitual en l’arquitectura popular, encara desconegut, que va ser clau durant més de vuit segles per l’aprofitament de l’aigua i la seva canalització a regs i molins. L’abandonament, al llarg del segle XX, dels sistemes tradicionals les van fer caure en el desús i la decadència, però avui en dia moltes d’elles encara es mantenen dempeus. En interacció amb el riu, configuren uns espais humits, poc extensos, que esdevenen veritables vergers en mig dels secans. Algunes de molt notables s’han recuperat els darrers anys tant a la vall del Llobregós (com la del Molí del Cava), a la vall de l’Ondara (la de Fiol, per exemple) i, molt especialment, al llarg del Sió (a Concabella, a Hostafrancs, a Sedó i a la Prenyanosa, per posar alguns exemples). En relació amb l’arquitectura de l’aigua, una munió de síquies, aqüeductes, pous, fonts i molins esperen el seu torn en el procés restaurador…
Resulta obvi, mal que ens pugui pesar, que la recuperació d’aquests elements on la natura i la mà de l’home treballaren plegats amb finalitats d’aprofitament agrari no ha d’estar encaminada a reactivar els antics usos. Les noves tècniques agro-industrials, la mecanització i els nous conreus farien absurd pensar en la restauració de les cabanes perquè els jornalers passin nit amb les mules, de les síquies per canalitzar l’aigua de les peixeres als conreus o les pletes per reunir els ramats en la seva transhumància a la recerca de pastures. Per això, les tasques de recobrament d’aquests elements han de concebre’s des d’una nova perspectiva, que guardi l’equilibri entre fer intel·ligible l’element, conservant-ne senzillesa, caràcter i identitat essencials, i evitant transformar-lo en un parc artificial, transgredint els seus elements naturals i rurals, afegint-hi mobiliari propi de l’entorn urbà i confonent recuperació amb reinterpretació o restauració amb invasió.
El principi d’intervenció mínima és una directriu del dret penal que reserva el paper de la llei en la protecció només dels atacs més greus i quan no hi hagi altra via per evitar el dany al bé protegit. Aquesta filosofia esdevé del tot aplicable en el camp que ens ocupa. El minimalisme arquitectònic tenia com a frase inspiradora aquell “less is more” (menys és més) de Van der Rohe, que reivindicava els valors de la sobrietat i la senzillesa oposats als excessos grandiloqüents. També en la recuperació dels elements de la natura i, per extensió, d’aquella arquitectura popular que -integrada dins d’ella- adquireix el seu sentit, ha de ser ben vigent. Com a fre als excessos interventors que distorsionen l’element, el transformen en allò que no és i en desdibuixen els trets definidors, encimbellen el seu promotor cap a glòries futures, rèdits electorals, o al seu creatiu dissenyador vers premis elitistes, cal respectar la intervenció mínima. Així, i només així, es preserva el caràcter i la personalitat de l’element, i no es perverteix volent presentar-lo com allò que no és.
Ara, amb aquestes pinzellades al cap, pacient lector, et convido a fugir de les calors que s’apropen i buscar recer refrescant als punts humits escampats al llarg de la geografia segarrenca. No et costarà trobar, per exemple, els patamolls de Granollers (a Torrefeta i Florejacs), el pou del Madern a Vicfred, la font de la Puig de Massoteres, el curs del Sió a tocar del Peixeruc de Tarroja, la font de Gàver o les peixeres de Sedó, de Concabella, de la Prenyanosa o, camí de Vergós, del Fiol. Vés-hi. Valora-ho… i, si et vaga, ja em diràs si t’inspiren més o menys, massa o poc.
Giliet de Florejacs 