Category Archives: Patrimoni

A mig camí de Sixena

El conflicte per l’art de Sixena està entrant en fase crítica. La posició obstinada de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i del seu adalil, l’advocat Jorge Español, amenaça a fer venir la benemèrita al volant d’un camió de mudances.

Lluny queda l’any 2008, quan el contumaç lletrat es lamentava a l’Heraldo de Aragón de sentir-se “solo y desamparado” en allò que el diari no dubtava de titllar de “cruzada judicial” pel retorn a l’Aragó les noranta-set peces d’art provinents de Sixena repartides entre el Museu Diocesà de Lleida i el MNAC de Barcelona. Denunciava així que el Govern aragonès, tal com havia fet amb d’altres obres del mateix cenobi que avui reposen plàcidament als museus del Prado, de Toledo, de Saragossa o d’Osca, es desentengués del plet pel qual en reivindicava els drets d’adquisició preferent.  Aquelles actuacions van acabar en derrota l’any 2012, quan el Tribunal Constitucional rebutjà  les al·legacions i confirmà  la validesa de les  compravendes, els anys 1983, 1992 i 1994, per part de la Generalitat a les religioses santjoanistes de Sixena i pel preu d’uns 40 milions de pessetes (240 mil euros).

Tot i la desfeta, l’obstinat advocat no es donava per vençut i, lluny de penjar la toga, convencia al consistori  de Vilanova de Sixena perquè endegués un nou plet: ara instaria la nul·litat de la transmissió adduint que la priora de Valldoreix, comunitat on s’havien integrat les monges exclaustrades de Sixena, no tenia capacitat per disposar la venda dels béns en qüestió. Aquest cop, però, la Justícia el somrigué en la sentència i ordenà la  restitució de les obres a la comunitat. No obstant, extingides les comunitats de Sixena i de Valldoreix, les obres haurien de retornar al municipi.

Avui, la  sentència no és ferma i la Generalitat n’ha interposat recurs a l’Audiència d’Osca, però la llei processal permet executar provisionalment la resolució, sense ni tan sols dipositar fiança. Com aquell qui res, el demandant ha fet valer aquest dret a demanar al Jutjat que la faci complir, assumint el perill que si una segona (o tercera) instància ho revoqués, podríem arribar a veure els béns anant i tornant, amunt i avall, un cop rere l’altre.

Davant la ratera judicial, la societat catalana s’ha mobilitzat i el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució per la qual invoca la Llei del Patrimoni Cultural Català i la Llei de Museus com a instruments per impedir el retorn de les obres d’art. Malgrat això, cal tenir en compte que de les 97 peces, només n’hi ha exposades vuit,  set a Lleida i una a Barcelona, que serien plenament protegides per ambdues lleis, mentre que la protecció de les 52 que romanen als dipòsits del MNAC esdevé més feble per no estar expressament incloses dins el Catàleg de Patrimoni Català (a diferència de les del Diocesà). Per tot plegat, mala peça al teler.

A tot això, cal afegir l’anticatalanisme i la demagògia que han embolcallat la qüestió. Especialment histriònic l’episodi del sr. Lambán, president de l’Aragó, acusant al President Rajoy de ser “cómplice de los independentistas” i d’agredir als aragonesos  pel fet que el Ministeri de Cultura forma part del patronat del MNAC que ha instat el recurs contra la sentència. Sectors del nacionalisme espanyol més ranci, aplaudits per la caverna mediàtica, no han dubtat a emprar les flames del conflicte per atiar el foc anti-català, mentre que des del Principat alguns cauen ja en la temptació d’igualar a la baixa l’argumentari, amb estirabots recíprocs des d’un nacionalisme maniqueu, abrivat i barretinaire.

Per tot això, cal tenir clar que l’art de Sixena no es llença. L’art de Sixena, com qualsevol altre, no és, ni ha de ser, una arma llancívola per a ser emprada en conflictes tribals, ni un instrument  per fer mèrits polítics, ni un pretext per reafirmar cap identitat en la negació de l’altra. Les peces de Sixena són documents artístics que testimonien l’entesa i l’agermanament al llarg de vuit segles dels pobles de la corona aragonesa, en general,  i dels fills i filles de les terres de Lleida i de la Franja, en particular, a banda de valuosíssimes obres que expliquen la història comuna de tots ells.

En conseqüència, cal vetllar per la  integritat de la col·lecció, per la conservació amb garanties, per l’accessibilitat en condicions al públic i als investigadors, i per la seva exposició amb tot el valor artístic, cultural, educatiu, identitari i històric que li són predicables, degudament contextualitzada i amb un relat rigorós i intel·ligible. Principis tots que es podrien conjugar perfectament des de la gestió compartida i l’exposició de les peces en un museu emplaçat en algun enclavament de la Franja. Però per això caldria deixar de banda tricornis, togues i sotanes, mirar més les barres que l’estel o l’escut, abandonar posicions maximalistes i optar decididament i sincera pel diàleg constructiu, ja sigui emprant la parla catalana, castellana o aragonesa.

sixena

Anuncis

El pobrissó a Cervera

El cap de setmana passat es van celebrar les Jornades Europees de Patrimoni al llarg i ample dels països europeus signants de la Convenció Cultural Europea. Les JEP s’organitzen al vell continent des de fa gairebé 25 anys i constitueixen una cita ineludible pels amants de la descoberta del patrimoni. Al voltant del llegat històric, s’hi desenvolupen un seguit d’activitats gratuïtes que cerquen acostar-lo al públic amb visites guiades i activitats culturals, lúdiques i didàctiques que fan realitat aquell anhel de “posar-lo en valor”. A la Segarra, alguns consistoris fa temps que s’han sumat a la convocatòria: aquest any tres han estat els municipis que s’hi han donat cita, obrint portes a tres elements excepcionals que romanen habitualment tancats al públic: el jaciment del Puig Castellar, a Biosca, el castell-palau de la Morana, a Torrefeta i Florejacs, i l’antic convent de Sant Francesc, a Cervera. I és en aquest darrer ítem cultural on l’amic historiador Pere Verdés, posant llum per uns instants al mig de les tenebres que ensenyoreixen l’església conventual, exposà els orígens històrics del monument i del seu barri i ens recordà la vella tradició segons la qual fou el mateix Sant Francesc qui en feu la fundació.

ilerdaConta la llegenda que Francesc vingué a la península ibèrica tot just fa vuit segles, quan comptava poc més de trenta anys, amb la intenció de pelegrinar a la tomba de Sant Jaume de Compostel·la. Aquest periple l’hauria dut a Catalunya, ja sigui de tornada (segons uns entrà a la península, camí de Galícia, per Navarra) o d’anada (segons altres, arribà per mar a un port de la costa catalana) on, de passada, hi hauria fundat, al menys, cinc convents. Alguns autors més recents afirmen que és poc probable que “el pobrissó d’Assís” (com ja se’l començava a conèixer) pogués fundar cap comunitat estable, donada la inestabilitat de l’època que ho faria poc recomanable, però és notori que diversos convents de framenors projecten la seva fundació a aquella visita del sant. La seva estada a Cervera seria doncs una parada en el romiatge cap a Sant Jaume o bé, com escriu l’Isidor Cònsul, en el camí que el duria de Barcelona a Poblet, on hauria estat cridat per posar pau a les disputes internes entre els monjos partidaris de l’espiritualitat dels càtars i els que es decantaven pel catolicisme oficial dels croats franco-romans; recordem que ens trobem en els anys de la croada contra els albigesos que, a Muret l’any 1213, li costaria la vida al mateix rei català Pere el Catòlic. Sigui com sigui,  Cervera, i també Lleida (retratada poc després en un fresc de Giotto), Cervelló, Santpedor, Barcelona, Sant Joan Despí, Montblanc, Sant Celoni o Vic, entre d’altres, presumeixen d’haver hostatjat el sant i, alguns, donar-li l’escenari d’una fundació conventual

Podem doncs transportar-nos amb la imaginació i veure aquell sant baró, que es guanyava l’estima de la gent cantant a les places, predicant als ocells i gaudint de la natura, als peus de la vila reial, alçant  el primer temple i les estances de la comunitat de frares menors a tocar del camí ral i del curs de l’Ondara. Sempre fidel a l’austeritat, renuent a l’ús de la pedra per considerar-la símbol de riquesa, en Francesc i els seus companys construirien les primeres estructures amb fusta i tàpia, lluny del gran cenobi destruït durant la guerra civil del segle XV, i, encara més, del convent reconstruït al segle XVI.

IMG-20151009-WA0006Avui, aquell conjunt monumental, tot i la decadència que va començar amb la desamortització de 1835, encara mostra traces d’esplendor. Magnífica és encara la seva església, d’altíssima nau coberta amb voltes de creueria i capçada per absis po­ligonal de cinc costats, guarnits amb esvelts finestrals, i amb presència palpable del cor i diverses capelles laterals, i una rica decoració de columnes i nervis amb motllures, claus de volta decorats i escuts amb la imatge del sant amb les mans alçades mostrant els palmells amb els estigmes. Però, segurament, al pobrissó fundador li plauria més la contemplació de l’antic claustre, en mans privades i impenetrable al públic, però omplert d’una selva d’aquells arbres que tan estimava i protegia, habitatge dels ocells que ell anomenava “germans meus” i que, segons la tradició, jugaven amb la cogulla del seu hàbit. I també li agradaria molt veure que als encontorns encara s’hi respira aquella serenor i aquell silenci que tant li plaïen i que, a tocar dels seus murs, en un mosaic d’horts creixen fruites, verdures i hortalisses.

SONY DSC

Però val a dir que el monument fa patir. Més enllà de la seva obertura cada 13 de juny perquè els paletes hi puguin oir una missa en honor de Sant Antoni de Pàdua, el seu patró, seria desitjable trobar-li alguna sortida que fes possible la recuperació de la dignitat monumental que li correspon i que pogués ser gaudit pels visitants. Un referent podria ser l’homòleg convent de Sant Francesc de Montblanc, el qual, després de patir un extrem espoli monumental i esdevenir, successivament, fàbrica de guix, magatzem de bocois de vi, fassina d’aiguardents i factoria d’èter, passà a mans de la Generalitat, que el va restaurar i convertir en un dels centres de dinamisme cultural de la capital StFMde la Conca de Barberà. Els seus murs alberguen esdeveniments de tots tipus (el darrer, Clickània, aquest cap de setmana ha rebut vora dotze mil visitants) i les estances de l’antic convent són escenari de congressos, conferències i simpòsiums de rellevància internacional.

És indiscutible que la recuperació del conjunt cerverí de Sant Francesc esdevé una feina titànica, però, com li agradava dir al pobrissó d’Assís, “comença fent el necessari, després el possible, i de sobte estaràs fent l’impossible”.

Situació del convent de Sant Francesc

Conills, però mai esconillats

En Vidal Vidal, admirat escriptor i segarreta oriünd dels imprecisos límits, parla en un dels seus volums de les Rutes de Ponent de la “ruta eròtica de la Segarra”. Fent un joc de paraules, matusser, però no mancat de gràcia, traça el suggeridor itinerari de ponent a llevant a partir de tres fites: la Figuerosa, la Cardosa i la Prenyanosa. Diuen els filòlegs, molt més seriosos i poc amics de les brometes fàcils, que l’origen dels tres topònims -lluny de la sensualitat de l’estirabot- és d’origen vegetal (figues, cards i prenys), però és sabut que els escriptors (i més si són tan hedonistes com el mateix Vidal) tenen butlla per segons quines llicències.

A aital ruta, ara hi podrem afegir una quarta fita que ben segur faria (potser farà) les delícies d’en Vidal, qui no dubtaria en incorporar-la com a punt de partida: Conill, llogaret ideal per posar en marxa el recorregut eròtic dels plans eixuts, i no només per la proximitat geogràfica a la Figuerosa…

El lloc de Conill enfonsa la seva història a l’alta edat mitjana, quan el comte Ermengol IV d’Urgell conquerí el lloc i el cedí als seus cavallers perquè comandessin la repoblació. Apunta l’amic Albert Turull que l’origen del seu topònim es troba en el llatí cuniculus (possiblement derivat d’un mot iber), que faria referència no pas al rosegador, sinó als forats buidats a la terra. De cuniculus  derivaria el mot “conill”, nom del mamífer herbívor de cua curta i orelles llargues i, alhora, del catau que li fa de refugi (d’aquí ve el verb esconillar-se, sinònim d’amagar-se sobtadament) però, al mateix temps, també la referència a l’òrgan sexual femení, accepció de la qual, per extensió, es forma l’expressió “anar conill”, és a dir, anar despullat o en pilotes.

conillsI és aquí on trobem el prodigi. El poble de Conill, erm i deshabitat des de 1980, després de dècades de projectes frustrats, agressiu espoli i ruïna progressiva, ha estat adquirir per Emili Vives, activista cultural, dinamitzador social i militant de l’ecologisme, el vegetarianisme i el naturisme, altrament dit nudisme. L’Emili és el màxim responsable de la recuperació d’un altre nucli deshabitat, el Fonoll, a la Baixa Segarra, que després de vint anys ha passat de ser un munt de cases enrunades, sense serveis ni comunicacions, a un nucli habitat que inclou un alberg, un local social, una biblioteca, un restaurant, sauna, bassa, horts i més de quaranta apartaments. Però el que més famós ha fet al Fonoll no és pas el projecte desenvolupat de recuperació d’un poble condemnat a l’oblit, sinó esdevenir la seu de l’Associació Naturista Amics del Fonoll, que l’ha convertit en un dels principals referents de les comunitats nudistes d’Europa. I tot això en lluita constant davant les traves d’una administració que, en comptes  de celebrar la restauració i la repoblació de l’erm, no ha deixat de posar-hi entrebancs fiscals, urbanístics i, com a guinda, la instal·lació a tocar d’uns aerogeneradors gegants que amb el seu soroll i la seva presència intimidadora fan prou difícil la vida a Fonoll. Però l’Emili no s’esconilla i, lluny del desesper, segueix plantant cara als obstacles amb totes les eines al seu abast.

I ara l’Emili és l’amo de quatre de les cinc cases de Conill i, ben segur, no trigarà en adquirir-ne la cinquena. I, més segur encara, tampoc li serà fàcil reconstruir el poble i fer-lo habitable, perquè, si a Fonoll s’ha trobat amb l’agressió dels aerogeneradors, a Conill hi té un altre projecte que amenaça la qualitat de vida dels futurs estadants:  la planta de compostatge que ben a prop, dins del terme d’Ossó de Sió, es projecta, front l’oposició popular, per tractar els residus de la Corporació Agroalimentària de Guissona…

De tot això no n’és aliè el Parlament de Catalunya. Allí s’hi ha discutit el fet que es projecti la dita instal·lació industrial en uns terrenys qualificats d’Espai Natural Protegit, inclosos en la Xarxa Natura i la zona ZEPA. No obstant, els vots en comú de la pinça CiU – PP (contra tota la resta de diputats) han impedit aprovar la proposta de resolució que demanava la revisió de l’avaluació i autoritzacions mediambientals de projecte. Tot i això, sí que s’ha aprovat carregar a l’Ajuntament d’Ossó de Sió amb la patata calenta de prendre nota dels perjudicis que li poden revertir cas d’atorgar la llicència del projecte i de requerir-lo perquè exigeixi a la promotora que retiri el material que ha acumulat a la zona sense cap permís ni llicència.

Però, com dèiem, conills o no, l’Emili Vives i la seva família, bregats ja en mil batalles, no s’esconillaran i faran front als esculls que se’ls planti per fer de Conill un espai de llibertat i de creació artística. Es preveu que sigui realitat en quatre o cinc anys. Tant de bo sigui així i que allò que no van poder portar els diners que l’any 2010 havien de fer-hi el Centre d’Interpretació de les Zones Estepàries de Lleida (i que van remuntar Sió amunt fins Concabella), ho faci realitat l’entusiasme, l’energia i la tossuderia, més algun dineret de collita pròpia, d’en Vives, sumat a l’esforç dels voluntaris fervents que l’acompanyen.

Així doncs, acollim amb alegria que el Conill reviscoli. Desitgem que la bona nova humitegi els plans de Llenguaeixuta. Que l’avícola es retiri perquè el conill saltironegi. Que el purí no empudegui i el fonoll perfumi. Que la ruta eròtica hi tingui un digne preliminar i, si s’escau, anant i tornant de Cardosa i Prenyanosa, porti de retorn la vida allí on mai no hauria d’haver marxat.

conill

Sionisme segarreta

Fa uns dies vaig tenir ocasió de visitar “Tragèdia al Call”, exposició permanent del Museu de Tàrrega. Extraordinària en tots els sentits, i popularitzada gràcies a una de les edicions del programa “Sota Terra” de Tv3, centra la seva atenció en la matança de jueus que va tenir lloc l’any 1348 a la capital de l’Urgell. Aquell avalot popular va acabar amb un assalt al call, la matança de centenars dels seus habitants (tres-cents, segons l’historiador Joseph Ha-Cohen) i el consegüent saqueig de les seves possessions. Venia precedit d’un altre pogrom succeït tres dies abans al call cerverí, durant el qual, segons el mateix Cohen, foren divuit els morts. La fúria del rei, protector dels hebreus, grans contribuents a les seves arques, fou apaivagada pels paers de la vila i el rigor de les represàlies es va centrar en dos homes, inculpats de tot el desordre, que purgaren les culpes penjats a la plaça del Corral… Immediatament el monarca va procurar la reconstrucció de les aljames de Tàrrega i Cervera. S’hi construïren escoles, sinagogues i nous habitatges, i aviat foren ampliades cap a indrets que romanien erms, però la vida de les comunitats jueves ja mai més va ser igual. Durant la resta del segle XIV i XV, fins la definitiva expulsió l’any 1492, les comunitats jueves van haver de patir blasmes i persecucions. Foren l’ase dels cops en èpoques de fam i males collites, culpabilitats de les pestes i les crisis econòmiques, i assenyalats causants de la conducta pecaminosa de molts cristians vells. Els frares predicadors, amb l’autèntic showman medieval Sant Vicent Ferrer al davant, no deixaren de sermonar contra els jueus, instigadors de la vida llicenciosa, l’adulteri i el joc i, si amb això no n’hi havia prou, deïcides per haver clavat Nostre Senyor a la creu. Als avalots de 1348 en seguiren d’altres: especialment acarnissat el de l’any 1391, que va deixar definitivament desertes moltes aljames catalanes. Després d’això, tot i les generoses contribucions, els serveis professionals prestats (sobretot en el camp de la medicina) i les donacions de viandes i diners fetes a institucions religioses cristianes, especialment als frares de Sant Francesc, va quedar enrere l’esplendor dels nostres jueus dels segles XII i XIII, quan la cultura havia florit fins a produir joies com la Bíblia de Cervera (un dels més valuosos pergamins bíblics il·luminats sefardites que es conserven, elaborat a la capital de la Segarra entre 1299 i 1300) . Mortes les jueries per l’estocada de l’expulsió de 1492 i abandonats els calls, l’oblit  es va apoderar de la presència d’uns homes i unes dones que havien incidit decididament en la vida de viles i ciutats. Poc més que la nomenclatura de barris i carrers recorden avui a Agramunt, Tàrrega, Guissona, Torà, Cervera, Santa Coloma de Queralt i d’altres llocs dels nostres encontorns les desaparegudes comunitats hebrees. I, com acostuma a passar, sobre el silenci i la ignorància, s’escriuen les més arrauxades i agosarades ocurrències… Afirma Lluís Foix, segarrenc de Rocafort de Vallbona, que un paisà li assegura que la vall de Josafat, lloc on segons la Bíblia seran jutjats els gentils al final dels dies, s’obre pel coll de Cabra, entre la serra de Jordà i la serra de Voltorera (a tocar de Sarral) i s’estén per tot l’altiplà de la Segarra. D’altres veuen en el nom del riu Sió la referència explícita al mont Sió, antiga fortalesa enclavada al punt més alt de Jerusalem i centre espiritual del poble jueu, “mare de tots els pobles” i, per extensió, “Terra promesa”. Des d’aquí en avall, tot s’hi val… El topònim Torà, com no podia ser d’una altra manera, s’identifica amb la Torah, text sagrat que conté la llei i el patrimoni identitari del poble israelita, base del judaisme, i que es recull en rotlles de pergamí; el nom vindria del costum dels animals transhumants que, arribats a Torà en el camí de les carrerades a la recerca de les pastures estivals, s’afilerarien i traçarien moviments en espiral en imitació dels plecs dels rotlles. Guimerà, per la seva banda, vindria de Guemarà, llibre que, juntament amb la Mixnà, formen el Talmud, segon llibre sagrat dels hebreus després de la Torah. També Massoteres tindria origen en els llibres sagrats, ja que provindria de “mesoretes“, funcionaris encarregats de redactar còpies del Pentatèuc i de conduir les lectures de la Torah a les comunitats jueves de Catalunya, o de “masoret“, que en hebreu significaria “tradició”. I, així, donem ales a la imaginació fins a límits insospitats… Com ho és la teoria, una volta de cargol en l’etimologia imaginativa i agosarada, que defensa que el riu Ebre rep el nom per les giragonses que fa en el seu darrer tram, talment fa borratxo, un “ebri”; d’ebri derivaria “iber” i, donat que la llengua hebrea no compta les vocals, d’iber vindria “hebreu”. Resultat: la primigènia pàtria del pobre d’Israel, el poble hebreu, seria als dominis del riu Ebre! Fascinant. Tal vegada seria convenient seguir l’estela dels estudis rigorosos promoguts pel museu targarí i posar una mica d’ordre en tot aquest desgavell. I més ara que la internacionalització turística de les terres de Lleida es fixa en Israel amb caràcter estratègic, amb la voluntat d’atraure turistes a les nostres terres i d’evitar que l’aeroport d’Alguaire imiti el de Castelló. Consolidada al Pallars l’oferta dels Camins de la Llibertat, el rastre de les comunitats jueves a la Segarra és un ítem a posar en valor. Fet i fet, i ja posats a parar l’orella a enraonies d’erudits locals i a murmuradors de bar, els pogroms, o matances de jueus, i els camins de la llibertat, o vies transpirinenques de fugida de la barbàrie nazi cap a Espanya, també tindrien el seu aturador a la vall del Llobregós. Però aquesta és una altra rondalla escabellada; o potser no… salomo_vidal

La capital perduda

Escipió sortí dels seus quarters d’hivern i deixà tota la part d’ençà de l’Ebre. Es llançà de seguida amb el seu exèrcit ple d’ira sobre els ilergetes (…) i una volta acorralats posà setge a Athanàgia, que era llur capital; i al cap de pocs dies es rendiren a discreció”. Amb aquestes paraules, l’historiador clàssic Titus Livi descriu, dos-cents anys després que succeís, la victòria dels romans sobre la capital dels ilergetes. La rendició d’Athanàgia posava fi a la rebel·lió dels pobles ibers que, encapçalats per l’ilerget Indíbil, l’ausetà Mandoni i el cartaginès Asdrúbal Barca, havien gosat degollar les guarnicions romanes instal·lades per Escipió l’Africà.

Més enllà de la història oficial, escrita –com resa el tòpic- pels vencedors, la literatura ha volgut fer de l’Athanàgia ilergeta una equivalent de la Numància celtibèrica, i ens conta episodis mítics protagonitzats per uns herois que, en lluita contra el fornit invasor romà i en èpic esforç per la defensa de la independència de Catalunya, haurien donat llurs vides. Diuen que fou en aquella resistència quan el rei Indíbil, envoltat pels seus homes que queien un a un, crivellat pels dards romans, fou el darrer en mantenir-se dret, fins que una javelina el clavà a terra. Amb poca més sort el sobreviuria el seu parent Mandoni, que seria capturat i ignominiosament crucificat…

Però on se situa l’escenari d’aquell esdeveniment que canvià per sempre més el destí del nostre país? Quina és avui la població de Catalunya que compta amb el prestigi de ser el darrer bastió de la resistència ibèrica? Quin nucli pot presumir de tenir els fonaments xopats de la sang d’aquells herois? Doncs no ho sabem. O potser sí que ho sabem, però encara no hi veiem del tot clar…

L’historiador valencià Pere Antoni Beuter, l’any 1528, publicà un tractat sobre la història de valència des del diluvi universal fins la conquesta de Jaume I. En aquesta obra situà Athanàgia a Manresa. Per fer-ho, identifica la capital ilergeta amb la lacetana Bacasis (citada per Ptolomeu)  i, no quedant-se prou ample, exposa que, donat que la ciutat revoltada fou arrassada per la força,  Escipió la rebatejà com manu-rasa, d’on derivaria l’actual denominació de la capital del Bages. Aquesta poètica teoria tingué molt èxit, essent recollida l’any 1836 a l’”Ensayo Histórico sobre Manresa”, pel notari i “individuo de varias sociedades literarias” Don José M. de Mas i Casas.

Però un contemporani de Beuter, Francesc Tarafa, no hi estava del tot d’acord. Aquest arxiver i canonge de la Catedral de Barcelona dedicà l’any 1552 un Diccionari geogràfic al rei Felip II i situà  la “ciutat antiga”d’Athanagia dins la provintia tarraconensis, concretament a Tàrrega… I es quedà ben descansat.

Un segle i escaig més tard, després de saquejar els arxius dels principals monestirs catalans per escriure el seu llibre “Marca Hispànica”, l’agent francès Pere de Marca, va concloure que la ciutat era sóta Lleida. Per explicar la equivalència de la ilergeta Athanagia amb la romana Ilerda, interpreta que el nom deriva del grec “atanàsia”, immortalitat, i faria referència a que la ciutat, tot i ser derrotada, va sobreviure i va rebre la dignitat de municipi. Un cop subjugada, els vencedors li canviarien el nom.

La polèmica revifà i s’incrementà  al segle XX. L’any 1980, l’historiador maialenc Joan Ariza, publicava al Diario de Lleida una nova teoria: la desapareguda Athanagia estaria sota el nucli antic del seu poble. Ariza pren com a base el relat de Titus Livi, que descriu l’“Athanagrum urbem” al capdamunt d’una costa a l’entrada del país ilergeta, i ho suma a la situació estratègica de Maials, punt clau en el camí cap a l’interior de la península, vorejant la vall de l’Ebre. A partir d’aquí, resseguint els vestigis de la muralla de la Vilaclosa de Maials, on identifica carreus romans, i les grans dimensions del recinte, conclou una nova teoria sobre l’emplaçament de la capital perduda.

Al 2005 apareix una nova teoria al ciberespai, aquest cop dins l’autoanomenada “olla barrejada” del blog “Istika”. Aquí, aplicant teories de lingüística comparada i la semàntica de les paraules, arriben a l’equivalència del topònim Atanagrum (llatinització d’Athanagia) amb Agramunt. Per això, estableix l’equivalència del sufix “agrum” amb l’arrel “agra” (referit a ciutat o poble); per capir l’equivalència de l’arrel “athan” recorre al basc “atera” (“treure a la porta”) per emplaçar-ho en un port o coll de muntanya: la serra d’Almenara, on s’alça la torre de guaita romànica i on abunden “restes de pedres de grans dimensions”…

Al mateix temps, l’amic Jaume Cinca també hi diu la seva i escombra cap a casa: Athanagia seria una capital ilergeta confederada amb Ilerda i estaria emplaçada a Sanaüja. Hi arriba a partir de la similitud del nom i de la descripció de Titus Livi amb l’indret de la població, així com de la ruta mil·lenària que uneix Empúries amb Lleida, la posició de capçalera del poble ilerget, i la localització de la batalla de Cissis (que situa prop del castell de les Sitges)  i el setge d’Ausa (a Isona). No cal dir que aquesta és la meva teoria preferida…

En front de tot això, les campanyes d’excavació periòdiques del jaciment ibèric del Molí de l’Espígol, a Tornabous, iniciades l’any 1975, suggereixen la troballa definitiva d’Athanagia. L’arqueòleg Joan Maluquer ha datat l’ocupació del lloc des del segle VIII aC i situa el gran auge als segles IV i III aC. A més, localitza les restes d’un gran incendi que devastaria el lloc a finals del segle III aC, durant la Segona Guerra Púnica, coincidint amb l’enfrontament entre els romans d’Escipió i la rereguarda d’Hanníbal. Les darreres campanyes, al 2013, han posat de relleu unes estructures fortificades que només tindrien comparació amb les dels vilars d’Arbeca i de Sikarra, que porten a pensar que estarien davant una de les capitals dels ilergets.

No obstant tot això, mentre no aparegui la placa de “Benvinguts a Athanàgia”, la qüestió segueix oberta. Tampoc és de descartar que apareguin altres candidates o que algun dia, emergint casualment sota la pala d’un buldòzer, les romanalles siguin aniquilades per algun capatàs prudent “per si de cas ens paren l’obra”…

Athanagia

El cap del Cap

La capella de Sant Ermengol és un edifici força enrunat que presideix encara un dels tossals que marquen el paisatge meridional de Cervera. Tot i que la majoria de les seves restes daten d’època relativament actual, la tradició situa aquesta petita construcció com a lloc de devoció des dels segles medievals. “Ningú parla de tu, Sant Ermengol, / ermita clara, humil, quasi perduda / entre els dolços turons de la Segarra; / ningú parla de tu...” li cantava fa vint anys el poeta Carles Cepero i el silenci a la recent publicada “Memòria gràfica de Cervera” li dóna la raó. Però potser ara, quan la Paeria de Cervera ha endegat amb ferm propòsit la recuperació dels enclavaments emblemàtics del terme, l’antiga ermita té la darrera oportunitat de trobar part de la dignitat perduda.

Sant Ermengol, com deia, s’alça al cim d’un turó. Des de sempre ha estat un lloc de pau, remot i isolat, raó per la qual, al segle XVI, mossèn Jaume Albesa (“…amant del retiro, y de vida molt ajustada…”) hi visqué una llarga temporada en companyia del Lignum Crucis, fragment de la Vera Creu que anys més tard donaria lloc al Santíssim Misteri. Però, últimament, l’accés al lloc cada dia és més complicat, no només pel costerut camí del tram final, sinó per un seguit de moviments de terres que, per aprofitar fins el darrer pam cultivable, han esterrossat marges i bancals i bona part del viarany que hi conduïa.

Potser no és casual que, ara fa gairebé dos-cents anys, el llogaret fos l’escenari de la tràgica mort d’un personatge que, com la pròpia capella, també està essent oblidat per la història: el comandant Pau Miralles.

En Miralles era un ric hisendat de Cervera, nascut el darrer terç del segle XVIII. Durant la guerra del francès s’havia destacat com a heroic combatent, defensor a ultrança dels valors i les tradicions nacionals i la religiositat cristiana, contra els envits agressors i sacrílegs dels soldats gavatxos. Acabada la guerra tornà a la feina al camp, mentre ocupava un seguit de càrrecs públics i religiosos a la ciutat que en constaten gran prestigi: màxim responsable del Pòsit (institució comunitària que garantia el subministrament de llavors als pagesos declarats pobres), prohom del regatge de Vergós, administrador del Sant Hospital i, a més, portador de la imatge del Sant Crist de Sant Antoni Abat en les processons de pregàries per demanar la pluja (honor que li va suposar l’enemistat dels caps de les confraries). Amb tots aquests privilegis comptava amb el suport del sector més conservador dels clergues de la Universitat de Cervera i, alhora, la màxima confiança dels paers de la ciutat.

Però tot això es va estroncar quan la primavera de l’any 1822 va esclatar la revolta reialista. La reacció contra les reformes del govern lliberal, les proclames del clergat contra les noves institucions que migraven els seus privilegis, mesclades amb males collites i descontentament popular, va esclatar amb força a la Catalunya interior i Cervera en fou focus incendiari. A redós de la Universitat, l’absolutisme més radical fou inflamat per les consignes del rector Torrabadella i finançat per l’aristocràtica Josefina Comerford, i tingué en Pau Miralles el principal cap militar. Així, quan l’exèrcit constitucional, arribat des de Lleida, va aproximar-se a Cervera a sufocar la revolta, Miralles va tornar a les armes i, al capdavant dels seus homes, els va fer front i derrotar.

El 9 de maig de 1822 destruïa a Cervera la placa dedicada a la Constitució, declarava la ciutat en rebel·lia, estenia l’alçament per Guissona, Tàrrega i altres enclavaments de la Segarra i l’Urgell, i reunia un contingent d’uns tres-cents homes -entre els quals es comptava el seu fill-, que atacarien arreu les forces del govern lliberal. Després de sis dies de resistència, durant els quals va impedir que el guerriller Romanillos, de Castellfollit de Riubregós, incendiés l’edifici de la Universitat on s’havien atrinxerat els milicians lliberals, va marxar al nord, on fou designat comandant d’una partida que operà per terres de la vall del Llobregós i el Solsonès sud.

Durant tot un any va tenir en constant setge les forces constitucionalistes. Diuen les cròniques que fou un dels artífex de la conquesta de la Seu d’Urgell, on els reialistes – absolutistes situaren la capital de la seva regència. Com és lògic, no li van faltar els detractors: Florencio Galli, historiador de l’època, imputa a la seva partida “enormes crímenes” (l’assassinat de dones d’oficials lliberals, prop d’Oliana), mentre que les memòries del cronista Joan Requesens, de Montmaneu, el retrata com una “espècie de màquina que no pensaba ni obrava mas que à impulsos del clero”.

La seva aventura va tenir un final sagnant la primavera següent: El 15 de maig de 1823 fou capturat per un escamot lliberal que es batia en retirada davant les escomeses dels soldats absolutistes del duc d’Angulema. Lligat de mans i peus el conduïren al paratge de Sant Ermengol on, com diu Galli, “se desplomó sobre su cabeza el rayo de la venganza”: fou escapçat pel sabre d’un antic company d’armes, ara passat al bàndol lliberal.

No sabem si, en imitació del martiri de Sant Pau, la testa escapçada de Miralles també va rebotar tres cops per terra, però sí que va patir la humiliació de veure’s passejada com a trofeu de guerra pels carrers de Cervera i exhibida dins una gàbia durant una llarga temporada en una cruïlla de camins propera a la ciutat de Lleida. Diuen que durant la macabra exhibició, el capità Matías Blasco, lliberal exaltat, va estar a punt de donar una estocada a un dels seus sergents en veure’l empal·lidir i flaquejar en la contemplació del rostre del decapitat…

Per tot això, qui faci cap a la capella de Sant Ermengol, capficat, però amb capteniment, capirà la situació, cosa que, a la fi i al cap, serà cabdal per capgirar-la.

Bon Cap d’Any.

sant ermengol

Foc inquisidor

M’inspirava la setmana passada en qui fou l’ànima de la Universitat de Cervera, en Josep Finestres i de Monsalvo, a la mort del qual la decadència de la institució esdevingué imparable. No tinc per costum que un article esdevingui la continuïtat immediata de l’anterior, però avui faré una (no la primera, reconec) excepció. Josep Finestres, com diguí, fou un dels introductors a Catalunya de les idees de la Il·lustració. A pesar de l’ambient reaccionari i conservador que la monarquia forastera va voler imbuir a la nova universitat, Finestres va promoure un cercle d’intel·lectuals que front la superstició i la tirania esgrimien un avenç encarat a la recerca de la felicitat sobre la base de la raó i el progrés. El professor, humanista i catalanista, antagonista al borbonisme, va ser el node d’un cercle d’erudits que obriren pas a Catalunya al desenvolupament modern dels estudis de ciències i lletres. La seva desaparició va ser factor desencadenant de l’ocàs de la Universitat, que va acabar convertida en un baluard contra les noves idees, plasmat amb aquella màxima de “lejos de nosotros, la peligrosa novedad del discurrir” o amb l’hecatombe de la impremta universitària (“…hemos aniquilado esta imprenta por las falsedades que se han imrpeso contra la gran nación, a fin que sirva de escarmiento”).

Dins del cercle de Josep Finestres, s’hi comptà la figura d’en Daniel, el petit dels seus sis germans. Als tendres quinze anys, el noi ja vestia els hàbits blancs dels canonges premonstratencs. Seguint les passes d’en Josep, als vint-i-un va desplaçar-se de la seva Barcelona natal a la Universitat de Cervera per cursar-hi els estudis de teologia. En un ascens vertiginós, als vint-i-sis era nomenat abat del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. En aquell convent va ser el primer d’un seguit de religiosos –hom parla de l’”escola històrica de les Avellanes”- que posaren els fonaments de la historiografia moderna, aprofundint el l’arxivística i amb una visió crítica dels historiadors que els havien precedit, especialment punyent en el camp de les vides de sants. Deixebles seus foren Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí, primers historiadors considerats “moderns” del nostre país.

Daniel Finestres va ascendir dins la comunitat premostratenca i les seves responsabilitats el van portar a viatjar en diverses ocasions per Castella, on va tractar amb d’altres representants de la il·lustració hispànica. Fruit dels seus viatges i la recerca als arxius del clergat, va redactar prop d’una vintena d’obres manuscrites sobre història religiosa i literatura catalana i va reunir un extens arxiu sobre la matèria. No obstant, el seu delicat estat de salut el va obligar, als quaranta anys acomplerts, a recloure’s a Cervera. Una greu tuberculosi l’enclaustrà prop del seu germà gran, acompanyat dels manuscrits i papers recollits en els seus periples. Els darrers mesos de vida els va passar entre els pitjors patiments d’hemoptisi, malaltia respiratòria que li provocava sovintejats atacs de tos amb esputs sanguinolents. Tot i les forces minvades, en cap moment va deixar de treballar en la seva documentació, factor que en va provocar la perdició… Daniel va morir la festivitat de Reis de 1744, només dues setmanes després que en Manuel Alòs i de Rius, canonge de Lleida, hagués assumit el càrrec de canceller de la Universitat. El Dr. Alòs tenia la voluntat de fer mans i mànigues per exterioritzar l’adhesió a la monarquia de Felip V de la Institució que presidia i val a dir que els treballs del jove Finestres no li eren de gran ajuda en aquest empeny. Així doncs, prenent com a causa la possible condició d’infecciosa de la malaltia que havia acabat amb en Daniel Finestres, va ordenar (o, si més no, tolerar) que tots els seus papers fossin cremats. En la memòria col·lectiva de Cervera encara eren presents els estralls de les pestes del segle XVII, fins al punt que la simple menció de l’epidèmia corglaçava la ciutadania i legitimava qualsevol acció. En conseqüència, en un episodi que ens recorda el gentil (“donoso”, a l’original de Cervantes) escrutini de la biblioteca del Quixot o la distòpia Fahrenheit 451 de Bradbury, tota la documentació que custodiava el jove historiador fou calcinada sense perdó. Així es van perdre tots i cadascun dels seus manuscrits i els arxius curosament sistematitzats i l’obra de Daniel Finestres només va passar a la posteritat per les cites que en van fer els seus deixebles, llevat d’uns versos en llatí i una vida de San Norbert, fundador de l’ordre premostratense, salvats de les cendres miraculosament (o potser per la ma del desconsolat Josep). L’incident va marcar un abans i un després a la Universitat, on la labor dels següents cancellers, la gran majoria castellans i aragonesos, van deixar enrere les llums de la il·lustració per les quals maldaven els Finestres i la van conduir vers excessos en l’obscurantisme quasi fanàtic i la defensa a ultrança i més botiflera del Decret de Nova Planta de l’etapa del canceller Llàtzer de Dou…

Tot això va succeir fa més de dos segles i mig, però hi ha un rerefons que, a qui sigui una mica murri, li pot sonar familiar. Qui sap si avui en dia, en una situació anàloga, els incòmodes treballs de l’erudit no serien prohibits, menystinguts o, fins i tot, impugnats davant d’algun Tribunal inquisidor o, potser, reduïts a confeti a través d’algun voraç destructor de documents. A banda de, en cas de tenir-lo i als efectes de demostrar resolució i empeny, el seu gos seria sumaríssimament jutjat i executat per part de les autoritats competents.

Finestres

Deposicions subversives

Permetent-me una llicència publicitària, recordo que fa uns tres anys vaig publicar el llibre Els castells de la Segarra”, guia per conèixer i gaudir de la comarca a través del pal de paller de la seva projecció cultural: els castells. En les pàgines del treball relatava tot allò que m’inspiraven les fortaleses segarrenques, factors clau en el procés de seducció comarcal. Després de recórrer prop de noranta d’aquests elements, el llibre conclou amb un annex, que va anar a càrrec de l’amic Jesús Roig, coautor de l’obra, que ofereix al lector un vocabulari sobre les parts d’un castell. Allí s’hi distingeixen les més habituals, classificades en defensives i auxiliars; dins d’aquest segon apartat, hi ha un terme que –per escatològic i mundà- encara ara s’acostuma a obviar, però que esdevé d’importància clau per entendre la vida als castells i, alhora, des de fa tres segles, instrument subversió i de reivindicació de l’anhel de llibertat del poble català: la latrina… ImatgeCom no podia ser d’una altra manera, els constructors dels castells van destinar un espai perquè els estadants poguessin dur a terme, amb major o menor confort, les deposicions pròpies del trànsit intestinal. A la nostra comarca podem trobar les més diverses plasmacions d’aquest element, començant per la meravella de la torre primitiva de Vallferosa (un reduït espai integrat al gruix del mur, tot un luxe en un edifici militar del segle X), continuant per la bacina de les Sitges o els barrals de les Pallargues, fins l’esplèndida latrina del segle XVI encastada a la façana lateral del castell de Concabella, a l’alçada de la planta noble, sustentada per dues mènsules i amb un doble forat que revela la propensió a emprar-la en companyia (com, curiosament, trobem també a la cerverinaImatge Casa Dalmases, molt més contemporània). La denominació d’aquest cubiculum (vocable que, caldria preguntar als filòlegs, no sembla pas gratuït) és d’allò més rica. El terme usat més antic és el de baça, que al segle X el trobem fent referència tant al lloc on es fa la deposició dels excrements com el clot on seran dipositats. El llenguatge comú ha anat deixat enrere aquest mot -com si, per si mateix, empudegués-, i n’ha adoptat d’altres: des del segle XIII trobem textos que parlen de l’”extremera” o la comuna i, també ben aviat, l’eufemística intervé amb els vocables “privada” o ”excusat”. Molt més endavant arribaran els neologismes vàter o tualet… Però és amb la derrota catalana de la Guerra de Successió quan arriba la gran innovació subversiva. El 15 de setembre de l’any 1714, el duc de Berwick ordena la dissolució del Consell de Cent, òrgan de govern de la ciutat de Barcelona des del segle XIII. El savi Consell s’havia posicionat dins del bàndol austriacista i havia alçat un regiment per fer front a l’ofensiva castellana. Sembla que no satisfet amb aquesta mesura, les forces borbòniques, segurament inspirades per l’odi anti-català del rei Felip, varen imposar la denominació “cent” a totes les comunes. D’aquesta manera, a l’entrada de moltes latrines s’hi fixà un cartell on s’hi llegia “el cent” i va córrer una dita que afirmava que, per curt que fos un carrer, sempre hi havia alguna casa que tingués el número cent… No obstant, el poble català,  hàbil i irreductible, no va trigar en reaccionar a aital ignomínia: va decidir rebatejar latrines, privades i comunes amb el nom de “Can Felip”, o, simplement, “felipa”, en homenatge al monarca que tant mal els feia. La denominació va tenir molt d’èxit i de seguida s’escampà per tota la geografia catalana i, fins la Segona República, va gaudir de gran prèdica. Joan Coromines, l’il·lustre lingüista, recull aquest “cas d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip (…), el nom del més gran enemic de la pàtria i explica que,  en alguns casos, “felipa” va mudar en “selipa”, degut potser a “una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!)”. Des del passat 19 de juny torna a ser un bon moment per reivindicar aquesta denominació, coincidint amb la proclamació del nou rei d’Espanya, en Felipe de Borbón y Grecia. De fet, el nou rei ocupa oficialment la corona hispànica amb el nom de Felipe VI, però, d’acord amb la història, serà Felip V de Catalunya, ja que el primer dels felipes espanyols fou el d’Habsburg (“el Hermoso”, marit de Juana I, “la loca”), que va regnar només a Castella i Lleó, mentre que seu sogre Ferran “el Catòlic” mantenia el tron a la Corona d’Aragó. En conseqüència, serà una bona mesura per la defensa de la llengua catalana i per la reivindicació dels drets i les llibertats de Catalunya, recuperar aquest mot en perill d’extinció i tornar al bo, sa i patriota costum d’anar a evacuar al menys un cop al dia a Can Felip. OLYMPUS DIGITAL CAMERACom a alternativa, per aquells que vulguin estalviar-se la retolació sense renunciar a exercir també l’exercici  doble de recuperació del vocabulari tradicional i d’abominació de botiflers, també es pot adoptar el costum de desenvolupar certs “assumptes llépols” (parafrasejant al rector de Vallfogona) a Can Roca, en al·lusió a la principal fabricant catalana de sanitaris i, alhora, a cert pare de la constitució i defensor legal de la Casa Reial i també, en clau segarrenca, en homenatge al Mas Soler de la Roca, imponent casa pairal del centre de Massoteres que llueix un altre exemple notable de felipa volada… Imatge

Intervenció mínima

Contemplem amb satisfacció com, els darrers temps, a la Segarra s’ha iniciat un procés de valorització del paisatge i dels seus elements tradicionals. Potser amb demora respecte d’altres indrets del país, però encara abans que sigui massa tard, els governants de la comunitat comencen a tenir en compte dins la planificació del territori els valors paisatgístics. Cada cop són més els exemples on, partint del paisatge i del medi natural considerats com a elements de gaudi i qualitat de vida, es prenen mesures de restauració, conservació i dignificació. Així, la xarxa de senders que permeten l’accés de les persones al medi natural es cartografien, senyalitzen i promocionen, ja no com a mers instruments d’accés rodat de maquinària als camps o de vies de comunicació entre nuclis, sinó com a espai d’obtenció de plaer, salut i coneixement en contacte amb la natura. També les accions de recuperació i projecció dels elements integrats en el paisatge, siguin espècies naturals o elements arquitectònics que modelen els recursos a la producció agrària, han deixat de concebre’s com a folklorisme romàntic per esdevenir objectius estratègics i generadors de cultura, identitat i riquesa. Certament, tot això està encara a les beceroles: estem lluny de les fites assolides en països moderns i desenvolupats, però la tendència és positiva. És veritat que no tothom ho veu així, i encara no ens és estrany topar en actes de vandalisme que han furtat indicacions o, fins i tot, accions de bogeria com l’arrencada salvatge d’una caseta d’observació d’aus als secans del Sió…, però cal confiar que l’educació responsable de les noves generacions acabarà amb aquestes pràctiques cavernoses.

ImatgeDins d’aquesta dinàmica, és especialment plaent constatar com els municipis segarrencs han girat l’esguard vers els seus rius, torrents i punts humits en general i han començat a treballar en potenciar-ne la recuperació. Encomiable són els treballs fets als espais d’interès natural del Llobregós o del Cercavins, on s’han senyalitzat xarxes de camins que permeten al visitant recórrer les valls i gaudir dels seus tresors naturals i arquitectònics. També la neteja, senyalització i interpretació de les basses de Granollers (a Torrefeta i Florejacs) i a Palouet de Massoteres fan relativitzar el tòpic de la Segarra eixuta i presenten al visitant uns petits oasis on l’aigua ensenyoreix els entorns, refresca l’aire i permet la nidificació de les aus. Potser, d’entre totes les intervencions fetes en els espais humits, les més celebrades han estat la recuperació de rescloses i peixeres. Les peixeres són un element molt habitual en l’arquitectura popular, encara desconegut, que va ser clau durant més de vuit segles per l’aprofitament de l’aigua i la seva canalització a regs i molins. L’abandonament, al llarg del segle XX, dels sistemes tradicionals les van fer caure en el desús i la decadència, però avui en dia moltes d’elles encara es mantenen dempeus. En interacció amb el riu, configuren uns espais humits, poc extensos, que esdevenen veritables vergers en mig dels secans. Algunes de molt notables s’han recuperat els darrers anys tant a la vall del Llobregós (com la del Molí del Cava), a la vall de l’Ondara (la de Fiol, per exemple) i, molt especialment, al llarg del Sió (a Concabella, a Hostafrancs, a Sedó i a la Prenyanosa, per posar alguns exemples). En relació amb l’arquitectura de l’aigua, una munió de síquies, aqüeductes, pous, fonts i molins esperen el seu torn en el procés restaurador…Imatge

Resulta obvi, mal que ens pugui pesar, que la recuperació d’aquests elements on la natura i la mà de l’home treballaren plegats amb finalitats d’aprofitament agrari no ha d’estar encaminada a reactivar els antics usos. Les noves tècniques agro-industrials, la mecanització i els nous conreus farien absurd pensar en la restauració de les cabanes perquè els jornalers  passin nit amb les mules, de les síquies per canalitzar l’aigua de les peixeres als conreus o les pletes per reunir els ramats en la seva transhumància a la recerca de pastures. Per això, les tasques de recobrament d’aquests elements han de concebre’s des d’una nova perspectiva, que guardi l’equilibri entre fer intel·ligible l’element, conservant-ne senzillesa, caràcter i identitat essencials, i evitant transformar-lo en un parc artificial, transgredint els seus elements naturals i rurals, afegint-hi mobiliari propi de l’entorn urbà i confonent recuperació amb reinterpretació o restauració amb invasió.

El principi d’intervenció mínima és una directriu del dret penal que reserva el paper de la llei en la protecció només dels atacs més greus i quan no hi hagi altra via per evitar el dany al bé protegit. Aquesta filosofia esdevé del tot aplicable en el camp que ens ocupa. El minimalisme arquitectònic tenia com a frase inspiradora aquell “less is more” (menys és més) de Van der Rohe, que reivindicava els valors de la sobrietat i la senzillesa oposats als excessos grandiloqüents. També en la recuperació dels elements de la natura i, per extensió, d’aquella arquitectura popular que -integrada dins d’ella- adquireix el seu sentit, ha de ser ben vigent. Com a fre als excessos interventors que distorsionen l’element, el transformen en allò que no és i en desdibuixen els trets definidors, encimbellen el seu promotor cap a glòries futures, rèdits electorals, o al seu creatiu dissenyador vers premis elitistes, cal respectar la intervenció mínima. Així, i només així, es preserva el caràcter i la personalitat de l’element, i no es perverteix volent presentar-lo com allò que no és.Imatge

Ara, amb aquestes pinzellades al cap, pacient lector, et convido a fugir de les calors que s’apropen i buscar recer refrescant als punts humits escampats al llarg de la geografia segarrenca. No et costarà trobar, per exemple, els patamolls de Granollers (a Torrefeta i Florejacs), el pou del Madern a Vicfred, la font de la Puig de Massoteres, el curs del Sió a tocar del Peixeruc de Tarroja, la font de Gàver o les peixeres de Sedó, de Concabella, de la Prenyanosa o, camí de Vergós, del Fiol. Vés-hi. Valora-ho… i, si et vaga, ja em diràs si t’inspiren més o menys, massa o poc.

Imatge

Cercant l’harmonia del Parnàs

El Corb traça una línia al llarg de la qual, tot serpentejant, la pobre i mutilada Segarra perd el seu nom. El seu curs, desnerit, quasi furtiu, avança sargint la costura d’un territori de vinyes i oliveres, castells i monestirs, barrancs i poblets aturonats, antics molins i bancals despedregats, esdevenint la medul·la d’una identitat pròpia. “Perduda en les geografies acadèmiques”, com escriu Foix,  tant li fa si en diuen Segarra, Conca de Barberà, Garrigues o Urgell, si ho inscriuen dins la província de Lleida o Tarragona, dins el bisbat de Solsona o Tarragona, al partit judicial de Cervera o de Montblanc… La vall del Corb té una memòria comuna i un paisatge compartit que defineixen caràcter propi i la doten d’un gran atractiu, una il·lusionant projecció i un potencial inesperat transformador. Des d’èpoques ben reculades, molts segles abans que se’n descobrís la força guaridora de les aigües, els seus pobladors ja intuïren aquest poder i plantaren casa a la vall. Així, el territori fou llar de monjos guerrers, de bandits salta-marges, d’insignes escriptors, de religioses enclaustrades i d’una llarga corrua de gent que hi ha deixat, i encara ho fan, empremta. D’entre tots aquests, fa quatre-cents anys, dos personatges van tenir-hi una trobada que els canviaria la vida…

Imatge                Imatge

 

Corria un vespre de tardor de 1609, quan mossèn Francesc Vicenç Garcia arrufava el nas en obrir la porta de casa seva a en Pere de Rocaguinarda. El capellà feia pocs mesos que ocupava el càrrec de rector de Vallfogona, títol pel qual passaria a la història, i començava a tenir cert reconeixement com a poeta i dramaturg. Havia nascut a les terres de l’Ebre i comptava amb una àmplia formació religiosa i humanística forjada a la seu episcopal de Vic. Per la seva banda, el visitant, ja era famós per les seves correries en terres osonenques, on havien guanyat el sobrenom de Perot, “lo Lladre”. El posat esquerp del rector, poc habitual en ell, tenia plena justificació: seguia les ordres del comanador del lloc d’atendre amb ànim acollidor a aquell incòmode convidat, que venia a fer una estada a la Segarra per a defensar amb coltell i pedrenyal els drets dels hospitalers sobre el senyoriu de Vallverd. Però no era aquesta missió la que esborronava al religiós, sinó el fet de saber que aquell bandoler no només lluitava al costat del bàndol dels nyerros, sinó que havia gosat atacar i ferir al mateix bisbe Francesc Robuster, cap dels cadells de Vic. El rector li devia tot a Sa Eminència, que l’havia ordenat sacerdot i li havia fet de mentor fins el dia de la mort, i aquell tal Perot en blasmava la memòria anomenant-lo despectivament “el Cadell gros”. Per tot això, no podia evitar sentir-se molt a desgrat en la seva presència, encara que patia una poc catòlica i inconfessada curiositat per conèixer aquell home del qual tantes aventures es contaven…

No obstant, les ordres del comanador Bertomeu Desbrull, amo d’aquells verals, eren del tot inapel·lables. Encara que el poder eclesial manés sobre el temporal, en aquella vall tan allunyada de la mitra calia estar a bones amb el senyor del castell templer. Per tant, a contracor, el rector entaulava el bandoler a casa seva per oferir-li les millor viandes del seu rebost i el vi abrivat de la bota del racó…

Poc ha transcendit del que van parlar els dos personatges durant la llarga vetllada, però els fets posteriors permeten intuir que la conversa fou fluïda i que, amb tota seguretat, el fruit de les vinyes i del treball dels vallcorbins, va catalitzar l’entesa i la complicitat. Hom diu que els iguals es reconeixen i els clàssics afirmen que en el vi es troba la veritat. Ambdós personatges, rector i bandoler, escriptor i aventurer, religiós i proscrit, van descabdellar una llarga conversa que els va revelar que, segons es mirés, no eren gaire diferents. Cadascun d’ells vivia amb arravatament la seva existència i havien après a gaudir dels plaers que la vida els posava al davant. Sabien canalitzar les passions humanes per, sense esdevenir-ne un esclau, extreure el gaudi de les petites coses. Un àpat, una conversa, una lectura, una copa de vi o la contemplació de la bellesa els feia xalar d’allò més i els inspirava grans gestes. Evidentment, les gestes del rector eren escomeses amb capell, sotana, ploma i paper, i les del bandoler amb barret emplomat, capa i un pedrenyal a cada mà… Però males veus també parlaven de la tendència del capellà a triar majordoma entre les jovencelles més formoses i, per altra banda, hom afirmava que el trabucaire havia assistit als certàmens poètics que el seu senyor, Don Carlos de Vilademany, organitzava a la Universitat literària de Vic…

Sigui el què sigui, aquella tertúlia va canviar-los la vida. La influència moralista del rector, finalment, deuria influir en el d’Oristà, que, potser penedit, potser fatigat de veure caure un darrera l’altre els seus fidels homes, penjats a la forca o tirotejats en escaramusses, va abandonar les malifetes i s’acollí al perdó ofert per la Corona, ingressant com a capità dels terços espanyols i enfilant camí de Nàpols. Per la seva banda, el rector Garcia, va arribar a la conclusió que vivia en “estranys temps (…), on son los bandolers barons y los barons bandolers” i que el seu nou amic mereixia un sonet que afirmava que “Qui tinga tal judici, mire i calle, / o diga’t senyoria, que ho mereixes / per lo millor pillard del cristianisme”. A partir d’aquell moment, la ploma del rector es va enriquir amb aquell enginy i sentit de l’humor, lluny de l’estereotipat formalisme que correspondria a un prevere, que el va fer passar a la posteritat.

I és un fet que, encara avui, qui s’acosta a la vall del Corb i para atenta l’orella, podrà oir al poeta del Parnàs recitant allò de: “Oh, que vida regalada! / Oh, que só estat venturós! / Prego a Déu que ma desditxa / No em traga mai de aquest lloc”. Qui, que comparteixi l’ànim vital i inquiet de rector i bandoler, podria resistir la crida?

 

Imatge

La veritable història del lluert temible

A les primeries del segle XI, el cavaller Guillem de Lavansa fou un dels nobles més destacats dins el comtat d’Urgell. La seva figura ha estat eclipsada per la del colós Arnau Mir de Tost, el gran senyor de la frontera urgellenca d’aquells temps, però les seves gestes també mereixen tenir un capítol dins la història fundacional de Catalunya. El nostre protagonista fou el fundador d’una nissaga, la dels senyors de Lavansa, que va exercir un paper preeminent dins la política del comtat urgellenc al llarg de dos segles. Moltes són les aventures on va participar i la Segarra fou l’escenari de dues de les més extraordinàries… La primera d’elles tingué lloc l’any 1006, quan amb les seves hosts participà en la batalla de Torà, que va posar fi a la ràtzia d’Abd al-Malik, fill d’Al-Mansur, que venia de devastar la Ribagorça. Diu la llegenda que la sort va córrer del costat dels cristians gràcies a la miraculosa aparició de Sant Benet, qui, a lloms d’un cavall blanc, va baixar del Cel per afilerar-se al bàndol comtal. Però és la segona d’elles, la que tingué lloc als límits meridionals de la plana de Guissona, la que aquí ens interessa… Castell del Llor (1927)Pocs dies després de foragitar els sarraïns de la vall del Llobregós, en Guillem de Lavansa va aprofitar l’empenta conqueridora per endinsar-se als territoris de la plana decidit a expugnar nous enclavaments als sarraïns. Trobà poca resistència en el seu avenç, donat que, per sorpresa seva, els infidels no aturaven la retirada iniciada a Torà i li deixaven via lliure. D’aquesta manera, ben aviat va integrar dins el periple conqueridor un seguit de nous enclavaments. El primer d’ells va ser Turre Rubea, que va anomenar així pel color roig de la talaia que s’hi alçava. El varen seguir Castrum Madiani, pel castell que va decidir construir-hi, i Belvehí, per la bellesa del paratge… Fins que va arribar a un llogarret innominat, despoblat i silenciós, aturonat entre els rius Oró i Sió. El lloc, tot i la puixança que mostraven les cases, restava del tot desert. Cap habitant va sortir a rebre la comitiva, ni tampoc a resistir l’ocupació. De seguida, l’heroi va comprendre el motiu d’aquell isolament: els pèrfids moros, en la fugida, hi havien alliberat un ferotge dragó que hauria de venjar la derrota patida. Però res atemorí al cavaller de Lavansa que, havent-se encomanat a Sant Julià, va llençar-se al galop contra la bèstia. Després d’un ferotge combat, el drac va caure ferit de mort, amb el cor travessat per la llança del cavaller, i la seva sang va regalimar durant dies per les vessants del turó, tenyint de vermell les aigües d’ambdós rius. En record d’aquella gesta, aquell emplaçament rebé el nom d’El Lluert -doncs “lluert” era la més comuna denominació medieval dels dracs-, i allí el de Lavansa va alçar el castell que hauria de termenar aquelles terres segarrenques conquerides amb esforç. Al cap d’un temps, l’any 1010, Guillem de Lavansa fou cridat a incorporar-se al seguici d’Ermengol I, en la famosa expedició a Còrdova, on el Comte pelegrí trobaria la mort en el decurs de la batalla del riu Guadiano. No obstant, després de moltes penúries, el nostre protagonista va aconseguir tornar a les seves possessions. Allí l’esperava una nova sorpresa desagradable: aprofitant l’absència, el Bisbe de la Seu havia pres com a pròpies les seves possessions segarrenques i havia exigit vassallatge als pobladors. De seguida, el cavaller va córrer a la justícia per a reivindicar els seus drets, però fou debades: el jutge Bonfill Marc va donar per bons els documents pels quals la Mitra pretenia acreditar l’aprisió del lloc i el de Lavansa va veure com a cop de papers la Creu li prenia allò que ell havia guanyat a la Mitja Lluna a cop d’espasa. Així, aquells llocs, que amb el temps van passar a denominar-se Tarroja, Bellveí, Castellmeià i el Llor s’integraren dins els dominis episcopals que ensenyorien tota la plana al voltant de Guissona…Ruïnes del Llor (2011) La història l’escriuen els guanyadors i les proeses del cavaller foren esborrades dels llibres. Fins i tot, el “Lluert” del topònim fou transformat en “Lauro”, ocultant rere el nom d’un míser arbust (el llorer), la prodigiosa victòria sobre el drac. No obstant, avui, encara queda un testimoni d’aquesta gesta: un os del costellam del drac, que es custodia dins el castell de Bellveí i que, també fruit de falsedats històriques, és tingut per una costella de balena. Val a dir que no fou aquell lluert l’única bèstia que atemorí als segarrencs. A Cervera també hi hagué un gran saure que feia estralls entre la població fins que, per intervenció divina, fou morta. Les seves restes lluïren durant molts segles al cor de la desapareguda església dels caputxins, a mode d’exvot. Però aquesta, és una altra història… Segur que hi haurà qui cregui que aquesta narració és ridícula i fantasiosa i, fins i tot, qui se la prendrà a broma, però a mi m’agrada creure-me-la. De la mateixa manera que m’engresca creure que Leonardo da Vinci, Francisco Pizarro i Hernán Cortés eren descendents de la casa reial catalana, que Erasme de Rotterdam era fill del catalaníssim (i tarrojí) Cristòfor Colom, que Miguel de Cervantes es deia en realitat Joan Miquel de Sirvent i era fill de Xixona, i d’altres assassinats premeditats contra la nostra història col·lectiva que, per fortuna i glòria de la historiografia catalana, s’esmercen en desentranyar la gent de l’Institut Nova Història, amb en Jordi Bilbeny al capdavant. Ara, digueu-me romàntic. Després, digueu-me il·lús. Finalment, digueu-me conspiranoic…   Imatge   NdelA: agraïments deguts als amics Jaume Clavé, Juanjo Coloma i Joan Yeguas per la inspiració regalada.

Amenaça liberal als castells

Darrerament, com ja he tractat en diverses ocasions en aquest espai, és notícia el deteriorament dels elements de patrimoni històric, artístic i arquitectònic. Les dificultats financeres per les quals travessen les institucions públiques, les entitats privades i les persones particulars fan que, dins l’ordre de preferències, la conservació dels monuments tingui un paper ben secundari. Per això, tot i algunes excepcions ben sonades (com les previsions dels 2.000.000 € per la fàbrica Trepat de Tàrrega, els 600.000 € pel castell de Concabella, els 400.000 € pel Molí de l’Espígol o els 300.000 € pel polèmic túmul de Seró), centenars i centenars de vestigis del passat s’esllangueixen lentament i sense aturador per a desconsol del veïnat.

Buc insígnia d’aquest patrimoni ho són, a les terres de Ponent en general i a la Segarra en particular, els castells. Aquests elements, tot i que gaudeixen d’una protecció legal des de l’any 1949, segueixen donant-nos disgustos, essent els darrers (fins ara) els despreniments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba. Cal reconèixer que  les venerables ruïnes castelleres compten amb perillosos companys de viatge: el franquisme de postguerra en fou pioner en la salvaguarda. “ Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza”, diu l’exposició de motius del “Decreto de 22 d’abril de 1949 sobre protección de los castillos españoles”, que els situa sota la protecció de l’Estat espanyol per constituir “evocación de la dedicatòria de Franco als AEAChistoria de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas”. Cèlebre era l’afició del dictador pels castells i les fortaleses medievals i popular es va fer aquells frase -d’un lirisme pomposament ridícul-, pronunciada rere la càmera de videoaficionat enfocada a les romanalles d’un castell roquer: “las peñas parecen castillos y los castillos destruidos son peñas”. De fet, el tirà del Ferrol va ostentar el càrrec de Presidente de Honor de la Asociación espanyola de amigos de los castillos, entitat que, a la seva mort, publicà un panegíric on el qualificava de “vigía de la paz” (sic) i expressava el desig que “…cuando desde el cielo vigile sus fortalezas y previniendo peligros y desánimos su voz avise “centinela alerta”, de todos los castillos de España brote pronta la respuesta “alerta está””… És innegable doncs que, amb aquestes referències, es fa difícil sobreposar-se i coincidir amb simpaties.

L’any 1985 es recull la protecció del Decreto i es declaren tots els castells Béns d’Interès Cultural (BIC) i l’any 1993, des de Catalunya, s’aprova la Llei sobre el patrimoni cultural català, que els inclou dins els béns immobles a protegir i defensar especialment. L’objectiu rau en que “puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures”. El text legal estableix l’obligació de les administracions (central, comarcal i municipal) de vetllar per la preservació i dels propietaris a garantir-ne la conservació. Així, s’imposa als titulars de drets sobre aquests edificis històrics una estreta fiscalització per part dels òrgans de l’administració en totes les intervencions que s’hi projectin, així com la prohibició d’enderrocament, el dret d’adquisició preferent, la possibilitat d’expropiació i d’altres obligacions que limiten considerablement l’exercici dels drets dominicals.

Tot aquest cúmul de condicionants es tradueix, a la pràctica, en un compendi de càrregues que fan enormement burocràtica, costosa i lenta qualsevol intervenció que es projecti sobre els castells, de manera que pot arribar a extenuar a l’emprenedor quixotesc i filantrop que decideix recuperar un bé d’aquesta categoria.

Davant de tot això, front les queixes presentades per diversos propietaris de castells, des de la mateixa administració certes veus han suggerit reduir les obligacions, relaxant els condicionants que pesen sobre les intervencions que afecten al patrimoni arquitectònic. Procedir així suposaria aplicar també dins la gestió del patrimoni les teories liberalitzadores en voga entre els governs conservadors. En consonància amb les mesures privatitzants que posen en mans dels interessos particulars i del lliure mercat els serveis públics, el “laissez faire” (deixar fer, confiant en la pròpia consciència del propietari) seria el nou principi inspirador de la encomiable tasca de conservació del patrimoni.

Això seria un greu error. Abandonar el paper de gendarme que per llei assumeix el Departament de Cultura significaria el risc de deixar a l’arbitri dels propietaris dels castells (o de qualsevol altre element del patrimoni) el futur d’uns edificis que tenen una dimensió pública irrenunciable. Els castells, els monuments en general, són part indestriable de la història de la comunitat, element vinculat a la identitat del territori i motor de futur; i no només un element sumptuari vedat al gaudi d’uns pocs. La resposta no està en retallar les normes específiques de protecció del patrimoni, sinó en agilitzar els tràmits i potenciar les mesures de foment i difusió que les lleis ja estableixen, amb ajuts reals a la investigació, la conservació i la rehabilitació i amb incentius fiscals a les inversions i al mecenatge cultural. A més, també convé una gestió transparent i rigorosa de la principal mesura de foment de la conservació (l’u per cent cultural de les obres públiques) i el suport als petits municipis, els quals, administrant ínfims pressupostos, es veuen incapaços per complir amb l’obligació directa de vigilància i preservació del patrimoni.

És innegable que, al llarg dels segles, els castells han estat símbols de poder i instrument d’opressió per part d’una minoria privilegiada sobre el poble pla. Des dels seus murs s’ha perpetuat un model feudal de control de la població que encara ara cueja i, en aquest sentit, és ben comprensible l’acarnissament i l’espoli que van patir durant les desamortitzacions per part de tots aquells que, generació rere generació, havien viscut sota la seva ombra. És ja hora, doncs, d’ajudar les pobres pedres a purgar les seves culpes i a tenir cura perquè puguin obrir portes, hi corri l’aire i esdevinguin veritables dinamitzadors de cultura i generadors de riquesa, empeny en el qual ningú hauria de descuidar el seu paper.

ruïnes del Castell de la Manresana (Sant Ramon, la Segarra)

Carreus i carretons pel pedregar

A la Segarra comencem l’any nou amb una notícia vella: un altre element de patrimoni que, pedra a pedra i davant la mirada desesperada de la ciutadania, avança en la seva ensulsiada. Novament, sense presses ni pausa, una fortalesa medieval s’esmicola, per desesper d’aquells que se l’estimen: el castell d’Alta-riba. Els darrers esdeveniments fan témer que aquest “bé cultural d’interès nacional” tampoc arribi a bufar les espelmes del mil·lenari. Després de sobreviure a segles de conquestes i batalles, desamortitzacions i abandonaments, serà definitivament derrotat pels dos enemics més poderosos: la burocràcia administrativa i la indiferència institucional.

La intempèrie continuada n’ha accelerat la degradació. Recents despreniments de carreus afecten la torre i diverses dependències del recinte sobirà i les amenacen amb el col·lapse definitiu. El castell podria córrer la mateixa sort del seu veí de Gàver, de similars característiques arquitectòniques i històriques, i en un estat de ruïna encara més pronunciat; però entre un i altre hi ha un fet diferencial que fa les circumstàncies especialment preocupants: a Alta-riba existeix, des de l’any 2010, una activíssim col·lectiu humà que lluita per la preservació i posada en valor del castell. Per això, si bé a Gàver no es coneix cap empeny per reivindicar activament la conservació del castell (tot i que sí que es va actuar decididament per la restauració de la propera església romànica de Santa Maria), l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba està compromesa (i molt) en la voluntat de recuperació. L’AACSMA ha demostrat amb escreix la seva capacitat de treball, tant des de l’àmbit de la gestió (amb contínues instàncies a les administracions implicades), de la feina sobre el terreny (amb el descobriment i desenrunat, a pic i pala, de diversos espais de la fortalesa), com de l’activisme sociocultural (amb el retorn de la relíquia de Sant Jordi, la celebració anual del festum castrum per donar a conèixer el lloc, l’organització de visites turístiques, etc); no obstant, parafrasejant aquell monarca hispànic, no comptaven haver-se d’enfrontar als “elements”… Avui, després d’anys de tràmits estèrils davant la Generalitat, els esculls burocràtics plantats de forma reiterada i cruel pels responsables de Cultura i d’Urbanisme estan a punt d’ofegar les energies i les il·lusions d’un grup de dones i homes entossudits en preservar llurs cultura i identitat, fer-ne font de riquesa i llegar-la a les generacions futures.

És aquest un nou exemple de com des dels àmbits públics de responsabilitat en la gestió dels actius patrimonials i culturals es menysté, quan no es combat activament, els esforços de la societat civil en la defensa del seu patrimoni. No és un cas nou: com a mostra, també ben recent, tenim la dissolució de les institucions civils creades fa dues dècades a l’entorn de la conservació d’altres dos castells de la Segarra històrica (els de Ciutadilla i de Maldà), els quals, després de trobar continuats pals a les rodes en les seves iniciatives de restauració, patir la negació reiterada del pa i la sal en les seves peticions pressupostàries, constatar amb impotència reiterats despreniments en muralles i cobertes i veure’s tractats despòticament pels tecnòcrates de l’Administració han abaixat els braços i s’han dissolt, tot traspassant les seves demandes a una altra institució, aquest cop pública, lligada de mans i peus i de futur més aviat incert: el Consell comarcal (de l’Urgell, en aquest cas).

A més, paradoxalment, la notícia gairebé se solapa a un altre titular semblant: l’ensulsiada i amenaça de col·lapse del castell de Vergós Guerrejat, també pertanyent a Estaràs. Un primer pensament ens faria concloure que aquest municipi està de pega, però conèixer la situació ens ho desmenteix… Que dos castells pateixin despreniments no és pas -ni a la Segarra, ni al general del país-, cap esdeveniment extraordinari, sinó que allò que ho fa especialment notable és que la desgràcia transcendeixi. Si els deterioraments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba han estat notícia (i malauradament ho seguiran essent) és pel fet que darrera hi ha un Ajuntament i un col·lectiu a qui això preocupa seriosament; el consistori d’Estaràs ha demostrat amb fets la seva aposta pel castell de Vergós, restaurant-ne la seva immensa teulada i publicant el projecte de transformar-ho en equipament d’activitats socials, turístiques i culturals. D’altres castells (com el mateix de Gàver, o Mont-ros a Sant Ramon, o Castellnou a Cervera, o el Llor, a Torrefeta i Florejacs, per posar alguns exemples propers) s’esllangueixen dia a dia sense vessar cap gota de tinta en rotatius ni activar cap píxel en pantalles…

Davant d’aquest panorama poc encoratjador, no val rendir-se. La burocràcia és un monstre terrorífic i, quan es mescla amb el despotisme i la manca de voluntat política de l’Administració, esdevé quasi invencible: però no està tot perdut. En aquests moments, la batalla se centra en el camp de la informació: per sort o per desgràcia, el soroll atemoreix a la fera. La societat civil, conscienciada, organitzada i militant al voltant d’una causa, té a les seves mans la poderosa eina de la informació. Avui és molt més poderós un titular de premsa o una etiqueta (“hashtag”) a les xarxes socials que un centenar d’instàncies, al·legacions i recursos per via administrativa.

Arribarà el dia, confiem, que la preservació del patrimoni serà un bé considerat i emparat des de la més absoluta normalitat, però per arribar a aquesta fita caldrà recórrer un llarg i esgotador camí. Talment -després de dècades de lluita- s’ha assolit certa normalització en el respecte de valors com els mediambientals o la igualtat de gènere, també algun dia la irrenunciable tutela de la cultura i el llegat històric formaran part intrínseca de la gestió ordinària del bon govern. No obstant, encara som a les beceroles i tots els agents implicats (des dels àmbits polítics, socials, educatius i professionals) hauran de fer una profunda reflexió.

Ara i aquí, però, els carreus d’Alta-riba no poden esperar més. Ha arribat l’hora que surtin projectats a esberlar la testa del Goliat mandrós i burocratitzant. El cuir de la fona d’en David ha començat a girar. Als filisteus els convé esmolar l’eina…

Imatge

La Victòria dels Prats de Rei

Aquest estiu, durant els treballs d’excavació del jaciment ibèric descobert als Prats de Rei, es va desenterrar un petit fragment de ceràmica grega. La decoració figurativa, traçada amb el vermell natural de la terrissa, en contrast amb el fons negre pintat, permeté classificar-la en una tipologia produïda a l’entorn d’Atenes entre el segle VI i V aC, factor que va permetre datar les estructures adjacents en el període ibèric antic. Aquest trosset, a banda de posar de manifest la singularitat de les restes, documentava l’existència d’una xarxa de comerç entre les poblacions ibèriques de la Catalunya interior i els mercaders grecs que fondejaven la costa i, alhora, la presència d’una societat jerarquitzada i refinada, que trenca amb l’imaginari tòpic d’uns pobles ibèrics incivilitzats i toscos.

Imatge

No obstant, la figura representada vingué carregada de simbolisme: el fragment ceràmic mostra la meitat superior d’una figura femenina alada, vestida amb una túnica prisada i una corona rutilant, que permet identificar-la amb Niké, la deessa grega de la Victòria. En la Grècia clàssica, aquesta divinitat era considerada portadora de bona sort i simbolitzava la victòria en combat. La mitologia ens diu que lluità amb la seva mare Estígia i els seus germans Cratos, Bia i Zel -personificacions de la força, la violència i la diligència, respectivament-, en la guerra de titans que portaria Zeus a la supremacia de l’Olimp. En homenatge a aquest mite, després de la victòria dels grecs sobre els perses a Salamina (segle V aC), a l’Acròpolis d’Atenes li fou dedicat un temple i la seva imatge es perpetuaria (encara avui, en segons quines sabatilles esportives) com a símbol victoriós…

Com que no hem de creure mai en les casualitats, podem establir diversos vincles històrics d’aquesta petita Niké victoriosa que, durant vint-i-cinc segles, ha romàs soterrada al bel mig de Sikarra, Sigarra, els Prats de Segarra o els Prats de Rei. Són diverses les opcions que ens brinda la història…

El propi jaciment on es feu la troballa, vuit segles d’història en escassos seixanta metres quadrats, ens parlà d’una altra victòria. Una gran acumulació de fragments de fusts de columnes d’època romana republicana, acumulats reblint una rasa sobre la que s’alçarien les estructures d’època imperial, documenten una batalla i una gran destrucció del lloc al segle I aC. L’estat dels fragments, on hi són ben visibles impactes violents i rastres de la destrucció pel foc, evidencien un fet d’armes ocorregut en aquest lloc durant el transcurs de la segona guerra civil romana. Durant l’enfrontament entre les tropes de Gneu Pompeu i de Juli Cèsar, la ciutat hauria estat l’escenari de la victòria dels exèrcits cesarians sobre un focus resistent pompeià, prèviament o coetània derrotats a la batalla d’Ilerda (50 aC). La victòria de Cèsar suposaria la destrucció de la població iberoromana, amb l’anorreament dels edificis erigits al llarg del primer segle i mig d’ocupació romana, però també l’inici del camí de la transformació del lloc en municipium, privilegi que donà als seus habitants la condicions de romans i, per tant, ciutadans lliures.

Imatge

Però potser no és aquesta la victòria simbolitzada per la petita deessa alada. Tal vegada cal avançar en el temps fins l’hivern de 1711 i situar-la en l’enfrontament als Prats de Rei entre les tropes austriacistes d’Starhemberg i les borbòniques de Vendôme. L’escomesa i la tenacitat de les primeres va assolir la derrota del bàndol hispanofrancès, que es veié obligat a abandonar el seu campament i retirar-se a les posicions de Lleida. Es considera aquesta batalla com la darrera victòria dels partidaris de Carles III, just en una etapa crucial per a la defensa de l’interior de Catalunya. Nogensmenys, poc temps després, la retirada de les forces aliades del bàndol austriacista, suposaria l’inici del declivi que conduiria a la derrota catalana del 1714.

Imatge

Però no, segur que no… La divinitat victoriosa no arriba ara de les profunditats de la terra ni de la foscor dels segles per simbolitzar-nos batalles sagnants pel control de grans imperis, sinó una victòria molt més contemporània, incruenta i en la qual, per una vegada, no hi ha vencedors ni vençuts. Avui, la victòria dels Prats de Rei és el símbol d’un esforç col·lectiu per reivindicar, restaurar, preservar i projectar al futur una identitat comuna, maltractada per les institucions i trinxada administrativament: la segarrenca. La moderna Niké de Sikarra és la demostració que la societat civil, des de la base, sense sectarismes, ni vanitats, però amb rigor, valentia, compromís i criteri és capaç d’incidir en el rumb de les coses que els incumbeixen. La victòria és la constatació que la política, entesa com la incidència del ciutadà en les decisions que menen la polis, l’estat, va molt més enllà de dipositar de tant en tant una papereta dins una urna i de les disputes estèrils de la partitocràcia imperant. La victòria és el reflex que el teixit associatiu de la Segarra, el veïnatge estructurat i les institucions culturals i socials cada cop està més empoderat i que enrere queda el temps de polítiques despòtiques i ciutadania muda. La victòria és testimoni que una altra manera de fer política és possible, que no tots els polítics són iguals i que encara n’hi ha que es guien per la recerca del bé comú. La salvació de Sikarra és la victòria dels que veuen en l’esforç d’unir la població i les terres vinculades històricament i natural a la Segarra com la via de futur, la unitat com a força per deixar enrere la marginalitat del ponent barceloní, el llevant lleidatà i el nord tarragonès. La victòria és el triomf d’una il·lusió col·lectiva i del plantejament del patrimoni no com un luxe, sinó com una eina estratègica de desenvolupament econòmic i atracció de dinàmiques culturals, turístiques i socials. La victòria no és una gràcia, concedida paternalment des d’institucions administratives, és la justa i inexcusable reacció a un gest de força sorgit des de la gent…

Imatge

D’entre quatre rocs mig colgats en un forat, n’ha sorgit una força que no es pot deturar. Salvant Sikarra, ens salvem a nosaltres mateixos. Des d’aquí i fins a la Victòria, sempre!

La condemna de la memòria

Els Prats de Rei, malgrat ser avui un petit municipi als confins de la invenció administrativa anomenada comarca de l’Anoia, durant molts segles ha protagonitzat la història de la Catalunya central. Els testimonis patrimonials i històrics ens acrediten que aquest llogarret ha estat cobejat per tots aquells pobles que han creuat la nostra geografia. Ibers, romans, eremites, feudals, austriacistes, borbònics, republicans… s’hi han assentat, hi han creat riquesa i han maldat per assolir-ne el control. L’airosa torre romànica de la Manresana, del segle XI, o les cròniques de la batalla dels Prats de Rei, victòria dels austriacistes front els borbònics, l’any 1711, en són proves més que evidents. Però avui, el lloc pot presumir d’un fet que el fa especialment remarcable: atresorar al seu subsòl les restes de Sikarra, la mítica capital dels lacetans citada per Ptolomeu que donà nom a la comarca de la Segarra…

sondeig arqueològic Sikarra

Aquest estiu, durant els treballs de millora de la xarxa de clavegueres del nucli, s’hi van localitzar un seguit de restes arqueològiques que confirmaven allò que ja se sabia: que sota les cases de la població hi havia el municipium sigarrensis, ciutat romana florent entre els segles II i IV dC, estratègicament situada en la confluència de camins principals que comunicaven la costa i l’interior. No obstant, més enllà de constatar allò conegut, les tasques han posat al descobert un jaciment ibèric d’enorme singularitat que aprofundeix en set segles el coneixement i el prestigi, no només de  la vila, sinó dels territoris històricament segarrencs. Davant l’església de la Mare de Déu del Portal, allò que havia de ser un pou de sondatge més, va desenterrar un seguit d’elements defensius i un conjunt de mostres ceràmiques que descobrien que aquell no era un jaciment qualsevol. Per això, s’hi van esmerçar un seguit d’esforços que han acabat donant llum a un tram de muralla que per antiguitat (remunta els orígens del lloc al finals del segle VI aC) i estructura (escarpa atalussada i protegida per un fossat) constitueix un conjunt únic en tota la península ibèrica. Aquests elements, units als bellíssims fragments de ceràmica grega recuperats, confirmen sense cap mena de dubte que ens trobem davant d’un nucli central de població ibèrica, un oppidum,  d’importància cabdal en els remots segles de l’edat del ferro. A més, d’altres estructures localitzades acrediten una època d’esplendor anterior a la romanització, als segles III i II aC, quan el primer recinte fortificat quedà petit, es cobrí el fossat, i la població s’estengué més enllà de les primeres muralles. És, amb tota possibilitat, durant aquest moment quan el lloc gaudeix d’un gran apogeu que l’hauria motivat a encunyar la seva pròpia moneda, factor que ens lligaria amb les escassíssimes mostres numismàtiques de Sikarra, el millor exemplar de les quals podem admirar al Museu Comarcal de Cervera des del mes de maig. L’arribada de la romanització suposaria la reforma urbanística de l’enclavament, la construcció de noves muralles i d’edificis de culte i de comerç; anys més tard, la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar, al segle I aC, hauria portat un arrasament de les construccions principals existents fins aquell moment i l’inici d’una nova era que conduiria a l’establiment del municipium.moneda Sikarra (foto Joan Porredon)

De tot aquest passat ens parlen unes restes posades a la llum en poc més de 50 metres quadrats enclavats davant la façana barroca del santuari de la Mare de Déu del Portal, església que, val a dir, prengué el seu nom de l’antic portal de la muralla que es va haver d’enderrocar al segle XVIII perquè pogués ser alçada. Per desgràcia, des de fa pocs dies, ens arriba l’anunci de la voluntat, pel que sembla consensuada pel consistori, la Diputació, el Departament de Cultura i el Bisbat, de retornar a la foscor de la terra aquest llibre obert, testimoni d’història, identitat i orgull. La troballa, recollida per tots els mitjans de comunicació del país, havia fet treure pit -i amb raó-, als pradencs, amb el seu batlle al capdavant, i suposava una justa recompensa als treballs abnegats, entusiàstics i generosos que, des de fa quatre dècades, dedica l’Associació Cultural i Recreativa Sigarra a l’estudi i la preservació del patrimoni local. Ara, ofegada la gran satisfacció, el gerro d’aigua freda ha estat cruel i desmoralitzador. Que, de sobte, es despertin les presses perquè el jaciment hagi de ser soterrat, colgat, reblit (o com en vulguin dir), per motius econòmics i per pressions eclesials, suposa donar un cop de gràcia a totes les il·lusions i esperances posades en el seu aprofitament turístic, cultural, social, educatiu i científic. Fet i fet, esdevé un greuge comparatiu majúscul, considerant aquella molesta troballa de la Barcelona del 1714 que fa anys es va fer al subsòl del mercat del Born i que, per la tossuderia d’un aleshores poc conegut regidor de l’Ajuntament, no va ser colgat segons les previsions; aquell regidor es deia Ferran Mascarell i, la vida dóna tombs, avui és el màxim responsable de Cultura de la Generalitat… En comptes d’aquesta reeixida alternativa, el jaciment de Sikarra sembla que seguirà la mateixa dissort que la vila romana de la Sagrera, que les presses per obrir via al tren i la banalització del seu ingent valor històric va fer desaparèixer en qüestió de dies…

El Museu Municipal Josep Castellà, dels Prats de Rei, atresora dins la seva col·lecció epigràfica una làpida dedicada a l’emperador Maximià, el nom del qual, repicat, gairebé no es pot escatir. El record de Maximià fou condemnat a l’oblit, en una damnatio memoriae imposada per Constantí, i el rastre del seu nom fou anihilat dels llocs públics, en un intent d’esborrar per la posteritat la seva existència. Per sort, foren mans maldestres les que van tractar d’eliminar el nom de l’emperador de la inscripció que en el seu honor havia estat epigrafiada al municipium sigarrensis. Avui sembla que, novament, des d’algun despatx i obeint inconfessables voluntats, les pedres que ens parlen dels orígens remots i esplendorosos de la identitat segarrenca i que ens conviden a somniar un futur desenvolupament local a partir del patrimoni, han estat condemnades a ser sebollides. Si ningú no ho evita, la memòria serà colgada sota un reble de grava i oblit.

Imatge

 

MANIFEST CAMPANYA #SalvemSIKARRA i recull d’adhesions

#salvemSIKARRA

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...