El mosso de la Formiga

Acaba de complir-se el cinquè aniversari de la mort d’un dels darrers mossos que van treballar al mas Formiga. La masia, situada a la vall del Llobregós, al terme de Torrefeta i Florejacs, a tocar dels nuclis de Selvanera i Granollers, avui està deshabitada. La família s’ha traslladat a viure a Guissona i el lloc només se sovinteja per anar a atendre les granges que l’envolten. Però fins fa uns quants anys era l’habitatge d’una família pagesa que convivia amb els mossos que els ajudaven en les tasques agràries.

El nostre protagonista es deia Lázaro i va arribar a la masia ja granadet. No era pas un mosset d’aquells que necessitaven del pare per a fer tractes: voltava els 40 anys i era molt menut d’estatura. Però tenia bones espatlles, forts els braços i era un acreditat pencaire. Si li tocava fer la feina d’aixada, manejava la dalla i l’arpiot o lligava farcells amb destresa, carregava sacs que pesaven més que ell i els traginava amunt i avall, repartia l’adob per la terra amb el cabàs i s’esmerçava en tot allò que calgués. Si li tocava encarregar-se de les mules, menava els animals, els alimentava, abeurava i s’assegurava que no els faltés mai res. Però quan va arribar al mas, les espatlles d’en Lázaro estibaven una vida que pesava molt més que els sacs que ara carretejava.

Havia nascut al Ripollès pocs dies després de l’esclat de la primera Guerra Mundial. De ben jove va deixar les valls per marxar a Barcelona i llogar la seva força de treball a les puixants indústries tèxtils del Poblenou. Allí va entrar en contacte amb la Confederació Nacional del Treball, just en els anys quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso acabaven de tornar de l’exili per liderar l’anarco-sindicalisme revolucionari. Convertit en milicià, el 18 de juliol de 1936 va participar en l’assalt a la caserna de Sant Andreu del Palomar. Al seu interior, la unitat militar havia decidit (per majoria d’un sol vot) sumar-se a l’aixecament militar feixista i, a poc a poc, s’hi havien anat congregant voluntaris partidaris dels colpistes. El bombardeig de la caserna per part d’un avió de la República, intentat repel·lir a la desesperada amb peces d’artilleria posades en vertical, i el setge de barricades que els envoltà, va portar als amotinats a rendir-se després de dos dies d’enfrontaments. Molts dels voluntaris, fugint a la desesperada, varen ser abatuts pels carrers. Abandonada la caserna, en Lázaro va ser un dels molts milicians que van penetrar al seu interior per fer-se amb els més de 30.000 fusells que s’hi atresoraven. Aquestes armes serien claus per abastir les milícies paramilitars d’anarquistes que protagonitzarien els primers mesos del conflicte.

Després de la batalla de Sant Andreu, en Lázaro va unir-se a la Columna Durruti, integrada per uns 2500 milicians anarquistes que, el 25 de juliol, va marxar vers el ponent per tractar de recuperar la ciutat de Saragossa, presa per les forces feixistes. Al front d’Aragó va passar la guerra, fins que la victòria de les tropes franquistes de l’any 1939 li comportà  una temporada a la presó.

En sortir de presidi, potser enyorat de la vida de poble, va marxar de la ciutat per ocupar diverses feines temporals al camp. Durant gairebé dues dècades va treballar com a mosso a les nostres contrades, estalviant tot el que podia de les prop de vuit mil pessetes que cobrava anualment. Finalment, amb quatre dinerets reunits, va tornar a la ciutat comtal i va comprar una paradeta de venda de llaminadures i fruits secs a tocar de les Golondrinas que, des de 1884, passegen turistes pel moll de Barcelona.

I segurament la seva història hauria acabat aquí. Amb tota seguretat, el mosso de la Formiga hagués restat per sempre més com un personatge anònim si no fos perquè, quan ja comptava amb seixanta anys, la seva vida va tornar a fer un gir copernicà…

El director de cinema i guionista Francesc Betriu va quedar captivat pel seu físic i el va convèncer perquè protagonitzés, al costat d’Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti, Mònica Randall i Cast Sendra (“Cassen”) la comèdia “Furia española”.  La pel·lícula va haver d’esperar a la mort del dictador per ser estrenada, donat que el seu contingut en sexe i crítica social va merèixer el veto de la Junta de Censura.  Després d’això, vindrien dinou pel·lícules més, tres sèries de televisió i la participació en diversos concursos tant populars com l’ “1, 2, 3 responda otra vez”, “Tres i l’astròleg” i, segurament el que el va fer més famós al llarg i ample del país, el “Filiprim”. D’aquesta manera en Lázaro, que quan va començar a sovintejar la Nostra va traduir el seu nom al català Llàtzer (Escarceller i Sabaté, per a més dades), es va convertir en l’avi de Catalunya. El 26 d’octubre de 2010, als 96 anys d’edat i encara al peu del canó, va deixar aquest món amb uns índex d’estima popular com pocs poden presumir.

La vida d’en Lázaro, d’en Llàtzer, fou una vida de pel·lícula. Demostra que, com va dir el gran Compay Segundo, amb 93 anys i al punt àlgid de la seva carrera, “a todo el mundo le llegan las flores de la vida, pero hay que saber esperarlas y también reconocer cuándo te han llegado, porque no suelen pasar dos veces”. Per tant, si després d’anys de lluita, ens toca carregar sacs i abeurar mules, no perdem l’esperança: segur que en algun lloc hi ha un paper escrit per algú amb un nou guió per interpretar.