Arxiu del Bloc

La manía de hablar catalán

L’any 1903 va aparèixer a Cervera el periòdic La Veu de la Segarra. La publicació tingué com a principal motivació la difusió del catalanisme i la promoció de la recuperació lingüística, en front d’un procés castellanitzador que havia abastat la pràctica totalitat de la premsa local i comarcal durant el segle XIX. El periòdic, primer quinzenal i després setmanal, es constituïa com a Portaveu del Centre Regionalista de Cervera i sa Comarca, i va tenir una curta (poc més d’un any), però intensa trajectòria. Al seu capdavant hi hagué Lluís Lladó, artista arribat a Cervera pocs anys abans i que ben aviat esdevindria un autèntic activista i dinamitzador cultural i lingüístic. Especialment rellevant fou la seva actuació al capdavant de l’Acadèmia que portà el seu nom, escola auto-denominada catalana, i on es formà, entre d’altres, l’historiador Agustí Duran i Sanpere. veuLa Veu de la Segarra es posicionà, ja a la primera editorial, en contra “el caciquisme que aclapara molts pobles com Cervera (…) i el vergonyós domini que per tant temps han exercit eixos fills borts de Pàtria”, disposant-se a enderrocar-lo “al crit de ¡Visca Catalunya! ¡Visca la Segarra!”. Des de les seves pàgines, defensà especialment la restauració de la Diada de l’11 de setembre (fet que li va costar a Lladó una multa de 25 pessetes, que fou pagada amb una subscripció popular que reuní el doble de l’import) i el suport a la recuperació de la llengua catalana, col·laborant estretament en l’elaboració del Diccionari Català de mossèn Alcover. En cap cas defugí la crítica punyent, com quan en ocasió d’unes eleccions el President d’una mesa de Cervera preferí parlar en castellà perquè li semblà que ho requeria l’oficialitat de l’acte, el titllà de “còmic presumit que fa malament la comèdia”, tot recordant que “massa que’ns ho havem de sentir, que som uns botiflers”. En una altra ocasió, recollí l’equívoc d’una dona que, a l’anar a confessar-se a un capellà castellà, li exposà que “trabajaba en una casa por dida” (per comptes de “nodriza”)  i el religiós entengué que era una dona de mala vida, ja que treballava en una casa “perdida”; el fet va empènyer a la feligresa a no tornar mai més a confessar-se amb cap religiós no catalano-parlant. També en certes ocasions preferia expressar-se en vers, com quan publicà aquests, val a dir de plena actualitat: ““Poch temps fa qu’un ministre, larat de cos y d’ànima / Volgué allà en son deliri ferir als catalans, / Volgué que nostra llengua fugis de las escolas / Manant que’l Catecisme s’ensenyi en castellà”. Fou des d’aquella Veu de la Segarra on es va publicar un manifest amb el títol “Drets que hauríem de tenir els catalans”. Hi recollia els anhels del Manifest de la Unió Catalanista, publicat sis anys abans, i entre d’altres exposava “Volem la llengua catalana ab caràcter oficial y que siguin catalans tots los que desempenyin càrrechs públichs; (…); volem que catalans siguin los jutjes y magistrats”. I a dia d’avui, més d’un segle després, la legislació sembla haver assolit aquest objectiu de normalització lingüística, fins i tot en l’àmbit jurídic i judicial. Així ho veiem en l’ordenament jurídic català, encapçalat per l’Estatut d’Autonomia (Llei Orgànica aprovada a Madrid), que preveu (art. 33) el dret d’opció lingüística del ciutadà: que els Jutges i magistrats tinguin un nivell de coneixement adequat i suficient i que en cap cas es pugui exigir cap traducció; i així ho reflecteix també la legislació estatal, que estableix la validesa de l’ús de les llengües oficials; i, a més, l’europea, que des de 1992, a la Carta de Llengües Regionals i Minoritàries imposa que “els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries”. Però, en la pràctica, ni el pes de la reivindicació històrica, ni de la legislació consolidada sembla tenir gaire eficàcia quan la titularitat del Jutjat és assumit per una persona que, malgrat gaudir d’una gran formació jurídica, desconeix la llengua pròpia del país i arriba mancada de cap interès en aprendre-la. Davant d’aquests supòsits, força habituals per altra banda a Cervera degut a la centralització absoluta del Poder Judicial i al fet d’esdevenir un destí provisional dels Jutges, no hi ha llei que valgui. El temor a contrariar l’autoritat que ha d’impartir Justícia, mesclat amb el pragmatisme mesell i la formació professional encara eminentment en castellà, fa que la renúncia a l’ús de la llengua sigui immediat i ningú –ni professional, ni part-, llevat actes poc menys que d’heroïcitat processal, gosi exigir el respecte als seus drets lingüístics. “Disculpa, compañero, pero es que tenemos la manía de hablar catalán entre nosotros”, s’excusava una lletrada a un advocat val·lisoletà en adonar-se que, en presència d’aquest, intercanviava unes paraules en la seva llengua amb una tercera persona. La disculpa i la renúncia lingüística l’acrediten com a víctima –encara- de la convicció que canviar-se al castellà és de bona educació, de la preservació d’una consegüent moral d’esclau i educació de serf i de l’inconscient convicció que el català és una llengua aliena al món del dret i la justícia. En conseqüència, constatem com a hores d’ara és ben vigent i necessària aquella reivindicació de Lluís Lladó i com, transcorreguts més de cent anys, encara hi ha molta feina a fer, entre propis i aliens, si es vol viure plenament i des de la normalitat en català. planol12163_700

Anuncis

L’allargada ombra d’en Canivell

En aquestes dates nadalenques, a la meva taula festiva no hi pot faltar una amanida de productes de l’hort de Tarroja regada amb oli de Cervera, uns embotits artesans de Torà maridats amb vi de l’Ametlla, uns talls de torró d’Agramunt acompanyats de ratafia de Guissona o unes llesques de coca de pa de Sanaüja untats de melmelada d’Hostafrancs…

Per tant, a la recerca dels productes de proximitat, em vaig encaminar als meus comerços de confiança. Allí, a les lleixes dels refrigerats, vaig descobrir amb goig els nous productes alimentaris d’una emergent empresa que llueix al seu logotip el nom de la comarca. Un cop a casa, l’excel·lent producte va fer palesa una textura i un gust que van superar amb nota el difícil repte d’agradar a petits i grans. No obstant, revisant l’envàs per constatar que els seus ingredients eren ben naturals i sense artificiositats, vaig parar atenció que no estava etiquetat en la meva llengua. Per més voltes que vaig donar al troncocònic receptacle, amb gran desil·lusió vaig comprovar que la denominació del producte, les característiques i la relació d’ingredients estava redactada en anglès, francès i espanyol, cosa que, si bé no em va fer inintel·ligible el producte, ja que entenc els tres idiomes -no sense certes dificultats, reconec-, sí que me’l van allunyar centenars de quilòmetres d’un sol cop. Acte seguit, a través del seu lloc web -que, val a dir, sí que empra la llengua pròpia del meu país com a idioma vehicular-, vaig comunicar el meu desencís a l’empresa… 

La resposta va ser ben àgil “i sense cap intenció d’ofendre” (sic). El servei d’atenció al client, després d’afirmar un arrelament al territori i una voluntat de satisfer als consumidors -mai qüestionats-, em va fer saber que “sempre que l’envàs ho permet informem en català i en castellà” i que “el més important és arribar cada vegada a  més gent,  que s’entengui el què fem i degustin els nostres productes. (…) Per nosaltres “fer país” és fer l’empresa d’aquí cada vegada més forta i coneguda arreu, augmentant l’oferta de feina al nostre territori i fent d’ambaixadors de Catalunya fora de les nostres fronteres (tasca, tot sigui dit, gens fàcil)”. Val a dir que, si bé la primera afirmació és qüestionable (el producte que jo vaig adquirir anava en un “envase ahorro” de mig quilo), la segona és la que més em va entristir…

Aquesta manera d’arribar a més gent i fer d’ambaixador de Catalunya va portar-me a la memòria una criatura del cel·luloide que creia ja superada: en Jaime (Jaume) Canivell. “La escopeta nacional” és una obra mestra on el gran Berlanga ens ofereix un retrat tan cruel com precís del venedor de betes i fils català que, acomplexat i temorenc de ferir sensibilitats, renega de la seva llengua, aprima el seu sentiment de país i paga els xeflis d’uns espanyols desagraïts amb tal de caure simpàtic i poder despatxar el seu mostrari. En Canivell sufraga una cacera de perdius (a 500 pessetes la peça!) a un elenc de personatges entre els quals s’hi compten aristòcrates casposos, capellans ultrareaccionaris, ministres influenciables, milionaris erotòmans, banquers arribistes i demés “very vips” (com diu el seu amfitrió) en un esforç per col·locar al mercat espanyol els seus porters automàtics electrònics. Com a contrapartida, no rep més que mocs, reprovacions, burles i menysteniments. De fet, en Canivell interpreta una versió d’aquell “pedóneme generalísimo por ser catalán” de Juan Antonio Samaranch (qepd) i encarna l’esperit servil d’aquells que, encara ara, pensen que pagant les fartaneres i fent-se els simpàtics a Espanya hi guanyaran influència.

Sort en vam tenir amb les campanyes de boicot als productes catalans atiades fa ben poc des dels mitjans de comunicació de la caverna.  Mentre allí xisclaven “¡Demos nuestro dinero del cava a regiones más agradecidas que la región catalana!”,  aquí varen descobrir que Espanya ja no és el mercat preferent i que és en els taulells internacionals on hi ha camp per córrer. El sector del cava va respondre al descens d’un 6,6% de vendes a Espanya amb un creixement del 6% en les exportacions i un augment històric i espectacular de vendes al mercat interior. A més, passada la febrada, el mercat espanyol va tornar a consumir el nostre cava, ja que, tot i català, era d’una qualitat molt superior a aquell escumós d’Almendralejo que va multiplicar per set les seves vendes, va patrocinar “la Roja” i, passada la ressaca, va tancar les seves portes per manca de clientela i inversió…

Les empreses catalanes són expertes en adaptar-se als entorns econòmics canviants i han acreditat que estan preparades per a obrir-se pas internacionalment. Integrats en una economia globalitzada, el creixement econòmic passa per assegurar la millora de la competitivitat general i la capacitat exportadora, més que vetllar pel manteniment de les relacions comercials amb uns socis habituals inconstants, capriciosos i, darrerament, insolvents. La catalanitat dels productes és un valor afegit que els dóna uns trets de distinció, qualitat i competitivitat i que es reflecteix, també, amb l’ús de la llengua que n’identifica l’origen i el caràcter.

Per tant, cal exigir als nostres productes, a banda de la qualitat i la competitivitat, l’etiquetatge en català. Això serà una triple mostra de respecte als consumidors, contribuents i accionistes del país, a la legalitat establerta a l’estatut del consumidor i a la identitat d’una nació que prou esforç fa per sobreviure als atacs externs com per veure’s afeblida des de l’interior.

En un moment donat de la pel·lícula, un inesperat gir fa adonar a l’industrial català que ha esmerçat debades temps i diners costejant la cacera. Al·legant que ha estat víctima d’un engany, s’apropa al banquer barceloní Castanys -mà dreta d’un nou i puixant ministre-, per sol·licitar la seva empara. El banquer dóna a entendre que se l’escoltarà, però li planta per endavant una nova renúncia: “¡En castellano, Canivell, en castellano!”. Desesperat, arrencant-se el bisogné del cap, escoltarem al venedor de porters automàtics lamentar-se: “Santa Maria, Marededéu! I què faig jo amb aquesta gent, que no comprèn aquestes coses…!?”. Doncs això: què hem de fer amb aquesta gent?

En serra d’or

L’Hug, vestit amb els llargs calçotets de lli, es va mirar de reüll al mirall del recambró que, entre caixes de vi envasat en tetrabrik i anís de Montserrat embotellat en PVC, li feia de camerino. Darrerament començava a fer panxa i va pensar que el vestit d’hereu amb el que es disposava a abillar-se ja començava a estar mancat de credibilitat. Als seus seixanta-tres anys, més que l’hereu d’una família benestant de la pagesia catalana de dos segles enrere semblava un trabucaire de festa major de Villanueva, Vich o qualsevol altre suburbi metropolità… Però, fet i fet, per aquella colla de turistes que no sabien distingir un casteller d’un caramellaire no calia ser gens purista. Es va calçar les sabates, cuitant que la llengüeta quedés fora i, amb el dit polze ben llepat, va fregar-ne la sivella per fer-la brillar. Va tibar-se amunt les mitges fins al tou de la cama, va ajustar-se (no sense dificultats) la faixa que envoltava la unió de la camisa de coll rosegat amb els pantalons, va cordar de dalt a baix els botons de llautó del jupetí de vellut (llevat l’inferior, que de tant ser violentat per ajustar-se a una cintura sobredimensionada amenaçava en desprendre’s d’un moment a l’altre) i va cobrir-se el cap amb una barretina de quatre pams d’una llana vermella que, desgastada per l’ús, s’agrupava als plecs en flocs de borrissol.

Va esperar que l’home de l’orgue repetís tres cops la nota musical, mentre entonava allò de “sa-ca-bó…” (habitual punt i final de la interpretació del repertori de cançons d’ahir, d’avui i de sempre) i va pujar a l’escenari. Allí, la Mary Cheli, guia acompanyant del grup, havia començat a fer-ne la presentació: “And now, distinguido público, nuestro friend cathalan les dará el welcome a la Montserrate mountain en nombre del ever hospitalario y friendly pueblo de la comarca. Para ello, utilizará la lengua indígena de sus antepasados. Ladys and gentelmen, I wanna hear un fuerte aplauso para Hug Puigdellívol i Serrador…!

L’Hug va forçar un somriure el més “friendly” possible i va adreçar als turistes del dia el seu habitual discurs, no sense esperar abans que l’animadora deixés de fer aquell aplaudiment histèric que, perpetrat amb els colzes ben separats i sense desenganxar les parts toves de la mà, el posava de molt mala llet.

Benvolgudes i benvolguts visitants. El meu nom és Hug i sóc l’hereu dels Puigdellívol, nissaga de matonaires de Monistrol de Montserrat. És per mi un gran honor adreçar-me a vostès en la llengua catalana, parlada fa poc més d’un segle per una comunitat de dotze milions de persones, repartides en quatre estats, més de la meitat de les quals la tenien com a idioma matern. El català, d’origen llatí com tants d’altres, fou el mil·lenari idioma amb el que es van escriure obres immortals de la literatura com Tirant lo Blanc, L’Atlàntida, La Plaça del Diamant, L’Auca del Senyor Esteve, Les històries naturals o Pa Negre, novel·la que, per si no ho saben, fou adaptada al cinema en una pel·lícula oscaritzada fa vuitanta anys… A més, fou llengua pròpia de Catalunya fins el primer quart del present segle i, com a idioma oficial en pla d’igualtat a l’espanyol, era eina d’educació dels infants, acollida dels emigrants i transmissió del saber i la cultura. Els meus avis el parlaven i l’escrivien amb normalitat i els meus pares encara el van poder aprendre a l’escola, tot i que a partir del decenni marià va començar a caure en desús gràcies a les polítiques de normalització de la llengua comú dels espanyols fomentades des de Madrid. Avui encara hi ha petites comunitats de parlants de català en poblacions rurals del sector muntanyenc de la nostra Comunidad Pirenaica Nororiental i alguns grups folklòrics encara canten cançons en aquesta llengua durant les festes assenyalades. No és debades que el formatge fresc que tastaran de postres s’anomeni “matón de Montserrate”, i no pas requesón, ja que el nom deriva del vocable català “mató”, amb el que es coneixia aquest tradicional producte derivat de la llet...”.

Una dona de la primera fila va badallar ostentosament, mentre el seu acompanyant ho contemplava tot amb posat seriós. Mentalment, l’Hug va maleir l’organització d’aquestes excursions i qui fos que programava la seva intervenció just abans de l’hora de dinar i va accelerar la seva parla per acabar d’una vegada amb aquell numeret: “…per tant, només em resta agrair la seva presència avui aquí, tot desitjant que passin una molt agradable jornada entre eixos penyals coberts de romaní i fer-los saber que ens complaurà comptar-los d’ara endavant entre els nostres amics”.

Amb un gest de cap va indicar al virtuós músic de l’orgue que podia donar inici a la interpretació de la partitura de l’oblidat Josep Rodoreda, mentre per l’altre extrem de l’escenari feia entrada la seva dona, na Montserrat Mikailova. Ella, abillada amb un vestit de vellut negre que començava a clarejar i amb els cabells recollits sota una gandalla de fil de bona qualitat, va començar a entonar l’antic himne espiritual i patriòtic dels catalans: “Rooosa d’aaabril, Mooooreeena de la Seeerra…”

Quan la Montserrat acabà (“…guieu-nooos, caaaap aaal ceeeel”), la Mary Cheli va recuperar el seu torn de paraula: “Thank-you very much a la Montserrate y a Hugo por sus palabras y su emocionante performance. En una translate de sus palabras les diré que Hugo les ha dado la welcome en nombre de la familia titular de la requesón  factory del lugar y ha hecho su speech utilizando el cathalan, lengua hablada un century ago por los indígenas de la región…”, i va traduir més o menys literalment a la llengua comú del públic el discurs del mestre matonaire i els versos del Virolai.

Mentre la simpàtica animadora feia intel·ligibles les paraules del matrimoni Puigdellívol Mikailov, la senyora de la primera fila va repetir un badall descarat. El seu home -que ho havia escoltat tot amb els ulls ben oberts- va dir-li, a cau d’orella, però amb un to prou alt perquè l’escoltessin tots els que estaven al seu voltant: “Me parece very alucinante pensar que less than cincuenta years ago se tolerara un language indígena y que con él se educara a boys and girls. ¡Piensa que estamos hablando de children!”. Ella, amb gest despreocupat, li va contestar, “Pues a mi este look étnico me ha parecido very chic, y más en las puertas del twenty-two century. Por cierto, ¿really  después del lunch habrá dancing? I wish que nos lleven back to home in Molinos del Rey before empiece el match del Barsa que echan en Intereconomía TV”.

Excursió a Montserrat

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...