La soca de Guimerà

Dissabte, 10 de desembre de 1997. Un fred que pela. El Rolls Royce, provinent del cantó de Tàrrega, fa la seva entrada al poble de Guimerà. Avança lentament, fins que s’atura al bell mig de la carretera, a l’alçada de cafè de Cal Moretes. S’obre la porta del conductor. Hi baixa un home impecablement vestit, abillat amb guants i una gorra. El xofer s’adreça a la porta dels passatgers. Insinuant una reverència, l’obre. Dels seients posteriors hi baixa un home alt, vestit amb un elegant indument, semi-ocult per una jaqueta de cuiro fosc llarga fins els genolls. Sabates de tall anglès. Cabell abundant, clenxinat enrere. El segueix una senyora no menys distingida. Porta un abric de pell de visó, que només permet veure la part inferior de les cames, abrigades per unes mitges de seda i elegants sabates de taló alt, i les mans, d’ungles curosament pintades i generosament enjoiades; una abundant melena rossa, perfectament tenyida i ondulada, li cau sobre les espatlles, un maquillatge ostensible, però no ostentós, i unes orelles embellides per  arracades de perles inusualment grans, a joc amb un collaret, rematen una aires molt refinats.

Els nouvinguts queden uns instants palplantats. Alcen la mirada cap al poble, que davalla de la costa entre les ruïnes del castell i el curs del riu Corb. Ell li murmurà alguna cosa a ella, i en rep com a resposta una sonora rialla. Agafats del bracet, avancen cap al bar. No hi ha ningú assegut a la terrassa (el fred dissuadeix de prendre el cafè al ras i encara es pot fumar a l’interior de les cafeteries), però l’escena ha cridat l’atenció als parroquians, que contemplen els singulars visitants a través dels finestrals del local.

En pocs segons, la parella fa entrada al cafè. Encara enriolats, s’aturen uns segons i, sabent-se el centre d’atenció –i fruint el moment- pregunten amb un castellà d’aires imperials per on poden trobar l’alcaldessa del poble, “la ilustre señora María Salvadó”. Ràpidament, l’amo del bar s’ofereix a fer-li una trucada, ja que normalment els dissabtes no acostuma a estar a la casa consistorial, i pregunta per qui ha de donar raó…

“Dígale que ha venido a verla Don Carlos Caro Vázquez Guillamas y Silva, ilustrísimo señor conde de Guimerà”, respon l’aristocràtic visitant, mastegant cadascuna de les síl·labes i gaudint de la reacció que entre els vilatans causa descobrir la seva identitat. L’acompanyant no pot ocultar  una nova riallada, engolada i altiva, quan l’home del bar, astorat, deixa el telèfon, pren un paper i un llapis d’apuntar comandes i demana, amb l’accent d’aquell que ha perdut el costum de parlar la llengua de l’imperi, “perdone, excelencia: ¿Vasques qué más…?”.

Així més o menys va començar la primera visita a la vila que li donava noblesa del quinzè comte de Guimerà. Don Carlos acudia al lloc vint-i-quatre anys després d’haver obtingut la titularitat del restaurat comtat en una tensa disputa judicial amb els altres dos pretendents: Don Tello González de Aguilar i Doña Cayetana Fitz-James Stuart, popularment coneguda com a Duquesa de Alba. L’home anava acompanyat de Josefina Vicario Sastre, prestigiosa doctora que s’havia fet famosa pels seus consells sobre tractaments d’estètica en programes de televisió i que, més endavant, seria coneguda com la reina del botox, amb clíniques a Barcelona, Madrid, València i Mallorca, sovintejades per l’alta societat i altres personatges assidus del paper cuixé acolorit.

Poc després, lliurarien a la desassossegada alcaldessa del municipi una carta amb les credencials que identificaven el noble visitant, i passejarien pels carrerons del nucli, xerrant entre ells sense aturador i rient d’uns acudits que es creuaven i que resultaven poc menys que inintel·ligibles pels qui els van acompanyar en aquella improvisada recepció. En el seu voltejar, no van deixar de visitar l’església parroquial, interessant-se per si entre les tombes hi trobaven algun avantpassat. Abans de marxar, el comte va apuntar en un desmanegat paper un número de telèfon, amb prefix de Madrid, com a fil de contacte. Tot plegat, un episodi al més digne estil celtiberia show i que va donar tema de conversa durant una bona colla de setmanes als estupefactes vilatans que la van presenciar. La primavera següent, en un acte ja formal i anunciat, el comte tornaria a la població, aquest cop acompanyat de diversos personatges de la noblesa catalana, entre d’altres Don Carlos de Montoliu, baró de l’Albi i senyor de Montsonís, i faria un recorregut protocol·lari pels carrers, talment la confirmació del seu senyoriu sobre el lloc i els vassalls.

Don Carlos era l’hereu d’un Comtat, el de Guimerà, concedit pel rei Felip III l’any 1599, en agraïment als generosos donatius rebuts des de les Corts de Barcelona amb motiu del seu enllaç amb Margarida d’Àustria. La institució del nou títol comtal coincidiria també amb d’altres de l’entorn de la Baixa Segarra, com el de Santa Coloma o el de Savallà. El beneficiat, primer comte doncs, fou el seu majordom, Gaspar Galceran de Castre Pinós de So i d’Aragó-Gurrea, home molt il·lustrat, però que mai va arribar a trepitjar la vall del Corb. En morir sense descendència, l’any 1638, s’entaularia el primer dels innumerables litigis successoris que han sovintejat en aquesta casa comtal.

El 30 de juliol de 2004 moria cristianament Don Carlos Caro i, com ja era tradició, s’entaulava un nou litigi per la successió del preuat títol. Novament, Cayetana esgrimia els seus drets, i ara s’enfrontava a María Inmaculada Caro Carvajal, neboda del finat. Aquest cop però, la setze cops Grande de España es reviscolava de la derrota de 1973 i afegia a la seva llarguíssima llista de títols nobiliaris l’únic que afectaria territori català.

A diferència del seu antecessor, però, Doña Cayetana, la Duquesa, en els deu anys que va fruir del preuat títol, mai va visitar Guimerà, tot i que, a fe de Déu, hagués estat un esdeveniment tant o més sonat que el reeixit Mercat Medieval que celebra cada any la vila. Poc temps abans de la seva mort, ocorreguda el passat 20N, transmetia el comtat el segon dels seus fills, Don Alfonso Martínez de Irujo i Fitz-James Stuart, economista bregat a la Banca Morgan, la Banca Saudí i, a més, concertista de guitarra, qualitats totes elles que el fan ben adequat per ser el continuador de tan antiga soca. Quedem amatents a la visita. Noblesa obliga.

Cercant l’harmonia del Parnàs

El Corb traça una línia al llarg de la qual, tot serpentejant, la pobre i mutilada Segarra perd el seu nom. El seu curs, desnerit, quasi furtiu, avança sargint la costura d’un territori de vinyes i oliveres, castells i monestirs, barrancs i poblets aturonats, antics molins i bancals despedregats, esdevenint la medul·la d’una identitat pròpia. “Perduda en les geografies acadèmiques”, com escriu Foix,  tant li fa si en diuen Segarra, Conca de Barberà, Garrigues o Urgell, si ho inscriuen dins la província de Lleida o Tarragona, dins el bisbat de Solsona o Tarragona, al partit judicial de Cervera o de Montblanc… La vall del Corb té una memòria comuna i un paisatge compartit que defineixen caràcter propi i la doten d’un gran atractiu, una il·lusionant projecció i un potencial inesperat transformador. Des d’èpoques ben reculades, molts segles abans que se’n descobrís la força guaridora de les aigües, els seus pobladors ja intuïren aquest poder i plantaren casa a la vall. Així, el territori fou llar de monjos guerrers, de bandits salta-marges, d’insignes escriptors, de religioses enclaustrades i d’una llarga corrua de gent que hi ha deixat, i encara ho fan, empremta. D’entre tots aquests, fa quatre-cents anys, dos personatges van tenir-hi una trobada que els canviaria la vida…

                

 

Corria un vespre de tardor de 1609, quan mossèn Francesc Vicenç Garcia arrufava el nas en obrir la porta de casa seva a en Pere de Rocaguinarda. El capellà feia pocs mesos que ocupava el càrrec de rector de Vallfogona, títol pel qual passaria a la història, i començava a tenir cert reconeixement com a poeta i dramaturg. Havia nascut a les terres de l’Ebre i comptava amb una àmplia formació religiosa i humanística forjada a la seu episcopal de Vic. Per la seva banda, el visitant, ja era famós per les seves correries en terres osonenques, on havien guanyat el sobrenom de Perot, “lo Lladre”. El posat esquerp del rector, poc habitual en ell, tenia plena justificació: seguia les ordres del comanador del lloc d’atendre amb ànim acollidor a aquell incòmode convidat, que venia a fer una estada a la Segarra per a defensar amb coltell i pedrenyal els drets dels hospitalers sobre el senyoriu de Vallverd. Però no era aquesta missió la que esborronava al religiós, sinó el fet de saber que aquell bandoler no només lluitava al costat del bàndol dels nyerros, sinó que havia gosat atacar i ferir al mateix bisbe Francesc Robuster, cap dels cadells de Vic. El rector li devia tot a Sa Eminència, que l’havia ordenat sacerdot i li havia fet de mentor fins el dia de la mort, i aquell tal Perot en blasmava la memòria anomenant-lo despectivament “el Cadell gros”. Per tot això, no podia evitar sentir-se molt a desgrat en la seva presència, encara que patia una poc catòlica i inconfessada curiositat per conèixer aquell home del qual tantes aventures es contaven…

No obstant, les ordres del comanador Bertomeu Desbrull, amo d’aquells verals, eren del tot inapel·lables. Encara que el poder eclesial manés sobre el temporal, en aquella vall tan allunyada de la mitra calia estar a bones amb el senyor del castell templer. Per tant, a contracor, el rector entaulava el bandoler a casa seva per oferir-li les millor viandes del seu rebost i el vi abrivat de la bota del racó…

Poc ha transcendit del que van parlar els dos personatges durant la llarga vetllada, però els fets posteriors permeten intuir que la conversa fou fluïda i que, amb tota seguretat, el fruit de les vinyes i del treball dels vallcorbins, va catalitzar l’entesa i la complicitat. Hom diu que els iguals es reconeixen i els clàssics afirmen que en el vi es troba la veritat. Ambdós personatges, rector i bandoler, escriptor i aventurer, religiós i proscrit, van descabdellar una llarga conversa que els va revelar que, segons es mirés, no eren gaire diferents. Cadascun d’ells vivia amb arravatament la seva existència i havien après a gaudir dels plaers que la vida els posava al davant. Sabien canalitzar les passions humanes per, sense esdevenir-ne un esclau, extreure el gaudi de les petites coses. Un àpat, una conversa, una lectura, una copa de vi o la contemplació de la bellesa els feia xalar d’allò més i els inspirava grans gestes. Evidentment, les gestes del rector eren escomeses amb capell, sotana, ploma i paper, i les del bandoler amb barret emplomat, capa i un pedrenyal a cada mà… Però males veus també parlaven de la tendència del capellà a triar majordoma entre les jovencelles més formoses i, per altra banda, hom afirmava que el trabucaire havia assistit als certàmens poètics que el seu senyor, Don Carlos de Vilademany, organitzava a la Universitat literària de Vic…

Sigui el què sigui, aquella tertúlia va canviar-los la vida. La influència moralista del rector, finalment, deuria influir en el d’Oristà, que, potser penedit, potser fatigat de veure caure un darrera l’altre els seus fidels homes, penjats a la forca o tirotejats en escaramusses, va abandonar les malifetes i s’acollí al perdó ofert per la Corona, ingressant com a capità dels terços espanyols i enfilant camí de Nàpols. Per la seva banda, el rector Garcia, va arribar a la conclusió que vivia en “estranys temps (…), on son los bandolers barons y los barons bandolers” i que el seu nou amic mereixia un sonet que afirmava que “Qui tinga tal judici, mire i calle, / o diga’t senyoria, que ho mereixes / per lo millor pillard del cristianisme”. A partir d’aquell moment, la ploma del rector es va enriquir amb aquell enginy i sentit de l’humor, lluny de l’estereotipat formalisme que correspondria a un prevere, que el va fer passar a la posteritat.

I és un fet que, encara avui, qui s’acosta a la vall del Corb i para atenta l’orella, podrà oir al poeta del Parnàs recitant allò de: “Oh, que vida regalada! / Oh, que só estat venturós! / Prego a Déu que ma desditxa / No em traga mai de aquest lloc”. Qui, que comparteixi l’ànim vital i inquiet de rector i bandoler, podria resistir la crida?

 

L’home que camina

No sé gaire què he vingut a fer aquí. No tinc ni idea de què m’hi trobaré. Sóc poc amic de mascarades i de místiques i molt recelós a participar en accions on no hi tinc el control, i això sembla que en va carregat. A més, m’han desposseït de rellotge i telèfon, xopant-me d’una desagradable sensació d’horror al buit, i, el més terrible de tot, m’han demanat que guardi silenci… A mi!, que pateixo d’incontinència verbal, patologia que s’accentua en estats de nerviosisme com el que ara m’envaeix, això és castigar-me amb un autèntic suplici. No obstant, la promesa d’un bon àpat per tirar avall el tràngol i aquella curiositat que, com diu el proverbi, va matar el gat, m’han impel·lit a acceptar arrauxadament la invitació d’en Kiku…

Carregat amb una dosi estimulant de teïna, un bastó de puntera metàl·lica i un petit mapa, començaré el viatge. No hi vaig sol. Vuit som els escollits. Ens han donat un mapa que ens ha de conduir al punt de partida, cosa que em fa pensar que això deu ser una mena de gimcana. De reüll, contemplo com els que seran el meus companys al llarg de la ruta agafen el bastó de diferent manera: hi ha qui el porta sobre l’espatlla, amb una bossa a mode de farcell lligada a l’extrem; l’altre, el du penjant paral·lel al terra com si fos una llança de caçador watusi presta a ser projectada contra un antílop; hi ha qui la pren elegantment i delicada per l’extrem, fent-lo oscil·lar com si fos el bastó d’un gentleman i qui, prement-lo amb força, el va clavant a terra a cada pas, com si desitgés deixar senyals per si calgués recular.

A les afores del poble, trobem allò que se’ns ha indicat que serà el punt de partida: en Platero, el ruc que, estacat en el tronc d’un vell ametller, mastega gormand una mescladissa de matolls i margarides, perfumades al fonoll i la farigola. Plantat al seu costat, mentre el quadrúpede gaudeix tranquil·lament d’un berenar remeier, tinc la impressió que el burro sóc jo. Em sento com el protagonista d’una pel·lícula de l’Albert Serra. No obstant, ja sóc al ball; per tant, toca ballar…

De sobte, algú ens fa senyals des de lluny. Per fi, identifico al nostre amfitrió, que al peu d’una casa enrunada ens compel·leix a anar a trobar-lo. Ha preparat vuit pedres perquè ens puguem asseure al seu voltant i escoltar les paraules que ens introduiran al Camí…

El caminant ens espera entotsolat entre un devessall de carreus. Ben mirat, no està del tot sol, l’acompanya la veu carnal de Maria Callas, expel·lida pel transitar d’una agulla invisible als solcs d’un disc inexistent, que inunda l’aire a través d’un enorme pàmpol ressonador orfe de fonògraf. El seu abillament va a joc amb la ruïna que l’envolta: gel·laba blava, descolorida i esquinçada als plecs dels colzes, sobre una camisa de lli amb coll Mao, que fa anys que ha perdut la blancor original, i sandàlies de tires de cuir rosegat, que cobreixen uns peus abrigats per uns esfilagarsats mitjons de canalé, rematats per diversos forats que alliberen més d’un, i de dos, dits dels peus; com a complements, una esgrogueïda polsera trenada al canell dret, única concessió sumptuària a l’estètica, unes ulleres de muntura de pasta imitació carey de vidres circulars, d’aires retro, que pengen al pit engrapades per unes corretges fetes amb fil de lligar garbes, i un sarró confegit amb la tela d’un vell mocador de fer farcells, l’embalum del qual evidencia anar carregat de fòtils. Tota aquesta vestimenta embolcalla el caminant sense nom, que amb els pèls del crani rasurats a la mateix mida que una barba incipient i una cueta a la nuca, d’aires tibetans, alça el cap i, amb parsimònia, ens parlarà un a un, cercant els nostres ulls amb una seva mirada intensa, confiada i sincera…

És aquí, al bell mig dels Comalats, en plena Baixa Segarra, en la costura que algun buròcrata sedentari va decidir descosir per trencar una unitat històrica i separar la Segarra de la Conca de Barberà, on començaré el camí inenarrable, indescriptible i incomparable de l’Homo Viator. Rere les passes del caminant i tibats per les rengles del seu ruc, vuit ànimes avançarem en el Camí de camins vers la utopia que traça la línia de l’horitzó. No estarem sols. A cada etapa se’ns farà present la veu d’altres que van seguir el sender, veus hermètiques de pelegrins que no volen ser compresos, conscients que comprendre’ls suposaria esclavitzar-los. El boig, l’eremita, el penjat, el sol, la lluna… els vells arcans surten al nostre pas i ens parlen de follia, d’amistat, de pèrdues, de renúncies, d’ambicions, de fortunes, de patiments, de felicitat, de mentides, de saviesa i de les pedres que, en el camí de la vida, se’ns escolen dins les espardenyes per llaurar empremta a la carn. Al llarg de la marxa, el caminant ens recita, ens condueix, ens custodia, ens impel·leix a la tria i ens dóna seguretat, però també ens espanta, ens confon, ens desorienta, ens amoïna i ens obre interrogants. El caminant és el mag que ens embadaleix amb el seu enginy, el rapsoda que ens colpeja amb la paraula, el mascle que copula amb la terra fèrtil, el crisòstom que crea meravelles amb la paraula i el guru que desclou els sentits adormits. Ell és el timoner d’una nau que, a través de boscos densos i camps de pedres, en el forcall dels camins que desafien el futur i en mig de l’oceà d’espigues on fondejà el navegant d’Ítaca, desafiarà un vent ple de promeses i atresorarà els guanys del camí…

A Segura, a la Baixa Segarra, en Kiku Mistu, l’Amai i en Platero, la terra, el cel i l’aire, els camins, les pedres i les boscúries ens regalen una experiència que potser no ens farà millors -o sí-, tampoc diferents -o també-, però ens farà viure intensament un moment, isolat, dins la marxa d’un temps que fuig sense aturador… En el Camí de l’Homo Viator, tot és incert, però res és atzarós, i la única manera de sortir-ne és fer-se Caminant. A Segura, a la Segarra, molts són els cridats, però pocs els escollits. Jo he estat escollit. Jo ja sóc un Homo Viator.

 

“Homo Viator”, fotografia de Roberto Suárez

 

Irredemptisme segarreta

Dies enrere, amb motiu de la constitució i difusió de l’assemblea “la Segarra per la Independència” un amic foteta em comunicava la seva sorpresa pel fet que la comarca segarrenca pretengués exercir lliurement el dret a l’autodeterminació i optés per declarar-se independent. El comentari era doblement irònic, venint com venia d’un habitant d’Arbeca, població considerada tradicionalment segarrenca, tot i que avui pertanyent a les Garrigues i separada de l’actual Segarra per les planes adscrites a l’Urgell i creuades pel riu Corb. Immediatament em va venir a la ment el comentari d’un altre amic que també baixa d’Arbeca, en Vidal Vidal, columnista clarivident i filosegarreta militant, que presumeix a tot aquell que el vulgui escoltar del fet que la Segarra comença al balcó de casa seva (fet que inspira, en homenatge al geògraf Guiu Sanfeliu, el nom del seu recull d’articles “Els imprecisos límits de l’ànima”).

Fet i fet, posats a declarar independent la comarca de la Segarra caldria començar per promoure un moviment reunificador de tots aquells territoris que per naturalesa o per tradició es consideren segarrencs. Per tant, abans de cercar un llibertador en la línia de Simón Bolívar, Mahatma Gandhi o George Washington, fora bo cercar un agent unificador, a imatge del comte de Cavour o del general Garibaldi, protagonistes de la reunificació italiana del segle XIX i del risorgimento que va permetre superar el mosaic d’una Itàlia fragmentada i concebuda només com a expressió geogràfica per a dotar-la d’una personalitat i una fortalesa que l’afirmà front les potències franceses i britàniques. És en aquell context històric que neix l’“irredemptisme”, tesi que defensa les aspiracions de completar la unitat territorial a través de l’annexió dels territoris propis sotmesos a domini estranger, i que amb el temps fou adaptat per moltes d’altres nacions (Argentina respecte les Malvines, Xina respecte Taiwan, Romania respecte Transilvània, Alemanya respecte Prússia i, tant de bo!, algun dia Catalunya respecte els territoris del Pirineu Occidental perduts al segle XVII).

En conseqüència, ja que la independència del principat de Catalunya segueix essent un objectiu tan anhelat com complex, aplicant la màxima “think global, act local”, podem començar per endreçar allò que ens toca de més a prop i que, per avatars propis i aliens, es troba avui esmicolat per fronteres administratives, episcopals, judicials i polítiques. De fet, a hores d’ara, aquella Segarra d’imprecisos límits que l’any 1977 analitzava en Guiu Sanfeliu (en una obra que, després d’anys d’estar esgotada, ara és consultable telemàticament gràcies a Verdú Digital) se’ns presenta com una comarca gairebé residual, formada per dues subcomarques (una a l’entorn de Cervera i l’altre dins l’àrea d’influència de Guissona), més un tercer territori, al nord del Llobregós, de manifestes tendències centrífugues i secessionistes…

Paradoxalment, els territoris que podem considerar bressol de la Segarra històrica o n’han estat amputats, és el cas dels Prats de Rei (l’antic municipium sigarrensis dels romans), o se’n volen segregar, com passa a Biosca (a l’entorn de la qual podria estar emplaçada la ibèrica Sikarra), contrada aquesta que avui, com ja va explicitar a l’enquesta de l’any 1931, vol integrar-se dins del Solsonès “per moltes causes que obliguen i no poden desatendre’s” (sic).

A l’altra cara de la moneda, tenim els territoris de la Baixa Segarra, a l’entorn de Santa Coloma de Queralt, pertanyents a la Conca de Barberà, geogràficament al sud de l’altiplà segarrenc i amb molts més punts en comú amb la nostra comarca que amb Montblanc. De fet, a mitjans de la dècada passada el consistori colomí va endegar un moviment per oficialitzar la comarca de la “Baixa Segarra”, però l’escepticisme d’uns i la inacció dels altres ho va deixar al fons del calaix de la Conselleria de Governació.  Des de Santa Coloma vers ponent, els demés pobles dels Comalats i la Vall del Corb, avui repartits entre l’Urgell, la Conca de Barberà, les Garrigues i la Segarra, també asseguren encara que “continuen fidels a les arrels dels seus orígens i la Segarra es la seva terra on aquestes arrels hi tenen la seva estança i la memòria” (o al menys això ens diu el Trobador de la Segarra des del web de l’agrupació de la Vall) .

En semblant posició trobem l’espai avui denominat artificiosament “Alta Anoia”, en lloc del referent tradicional “Alta Segarra” (tot i que diplomàticament podria també dir-se “Segarra calafina”). Aquesta subcomarca fou manllevada de la Segarra per integrar-se dins del lot de la conca d’Òdena a favor d’una població, Igualada, quan aquesta li va caldre envoltar-se de territori en el procés de formació de la nova comarca de l’Anoia. Nogensmenys, també aquí una bona colla de paral·lelismes i arrels indentitàries l’entronquen amb la Segarra i, molt especialment, amb els demés municipis afilerats al llarg de la vall del Llobregós.

Menció a part mereix el territori del sud de la serra de Pinós, transició entre la Segarra i el Solsonès, històricament (i meteorològicament) vinculat a la Segarra i al Bages –com afirmen a l’enquesta de 1931- i adscrit també al Solsonès per l’ordenació burocràtica de la Generalitat de l’any 1936.

En conseqüència, tot escoltant savis com el mateix Sanfeliu, quan diu allò que “mentre hi hagi un sol home que en preguntar-li de quina comarca és respongui: -Sóc de la Segarra-, aquesta continuarà sobrevivint i el seu nom serà recordat a través dels segles” o en Josep Pla, que afirmà que “la Segarra és un mosaic de capçaleres, però ja comprendran vostès que això no té importància i més que la presència burocràtica el que interessa és parlar-los de la comarca”, l’irredemptisme segarreta reivindicaria la identitat segarrenca dels territoris escindits i la creació d’una Gran Segarra reunificada que garantís “la cohesió d’aquest territori, per preservar-ne els valors i la singularitat, i per vehicular les seves possibilitats de desenvolupament econòmic, social i cultural” (extracte copiat del manifest de la Plataforma per una Vegueria Pròpia… del Penedès). Assolit aquest objectiu, potser sí que fora el moment de promoure “la Segarra per la Independència de la Segarra”, estatus sobirà que, tal i com és de témer contemplant l’horitzó post 20 de novembre, esdevindria atractiu i anhelable per raons històriques, identitàries, socials, econòmiques i, per sobre de tot, profilàctiques.