Arxiu del Bloc

Xops i negats

PARDALAquesta setmana un aiguat ha colpit les nostres contrades. Una forta rubinada ha provocat la crescuda incontrolada dels rius segarrencs. L’aigua, sobreeixint de la llera, no n’ha tingut prou amb negar camps i camins i a Agramunt, capital del Sió, ha volgut emportar-se per davant la vida de quatre ancians. Ara direm que ni els més vells del lloc recordaven aital quantitat de pluja i que les calamitats són només fruit de la fatalitat, però la memòria documental ens fa veure com cada tres o quatre dècades aquests episodis es repeteixen cíclicament.

Al peu de les muralles de la vila closa de Torà hi trobem la plaça de la Font. En un extrem, després de travessar l’ull del pont de les Merites, la riera de Llanera hi espetega i, des d’allí,   fa una giragonsa que volta la vila pel costat nord. Al bell mig s’hi alça, des de 1704, la font de la vila, que dóna nom al lloc. L’estructura té forma de petita capella, precedida per un porxo capçat per una façana amb tester semicircular en el qual una plaqueta de marbre blanc indica el nivell on van arribar les aigües el 1907, l’any que durant dècades seria recordat com l’”any de l’aiguat”…

A les quatre de la tarda del 12 d’octubre de 1907 unes precipitacions sobtades van desbordar els rius Llobregós i Llanera. La vinguda d’aigua va arruïnar les collites, va enderrocar tancats d’horts i corrals i es va concentrar als encontorns de la font de la vila. Els veïns dels habitatges més propers, al carrer de la Torre, van ser agafats d’imprevist i molts van haver de fugir nedant dels edificis, inundats fins l’alçada del primer pis. Mossèn Blasi, rector de Torà, va ser evacuat a espatlles de diversos joves del poble i el mestre de l’escola va salvar la vida gràcies a una corda que va evitar que se l’endugués el corrent. Pitjor sort va córrer el raval de les Casetes, on alguns habitants van haver de disparar trets a l’aire en demanda d’auxili. Aquí va intervenir la guàrdia civil, encapçalada per l’agent Pedro González Luengo, qui “con exposición de su vida”, va salvar de morir ofegada la senyora Ramona Garriga, tot i que per la senyora Esperança Ferrer no va poder fer més que rescatar-ne el cadàver surant; la pobra dona havia baixat als corrals de casa (cal Flandes, que s’alçava al solar que avui hi ha al costat del Taller Toranès, a peu de la carretera de Calaf) a intentar salvar els quatre porcs que hi tenia, quan un mur li va caure al damunt i la va estabornir, deixant-la a mercè de l’aigua.

Uantiga-2-1na setmana més tard, quan les aigües ja havien tornat al seu curs, deixant més de trenta famílies desemparades i sense llar, el rei Alfonso XIII visitava la vila. La seva presència s’inscrivia en un periple que el conduïa pels llocs més afectats per l’aiguat catastròfic. Hi va arribar des de Calaf on, a instàncies dels diputats a les Corts de Madrid, en Pere Milà, de Solsona, i en Felip Rodés, de Balaguer, s’havia deixat convèncer per no agafar el tren directe a Lleida i fer el trajecte en automòbil. El canvi de plans del monarca va obligar a improvisar els preparatius a les viles de Castellfollit, Torà, Ponts i Artesa de Segre, fites del recorregut, i va causar no pocs maldecaps a les autoritats locals. A més, va deixar amb un pam de nas als ciutadans de Lleida que havien anat amb fervor monàrquic a l’estació a rebre “resonando á la par vítores y aplausos” el comboi del regi visitant.

Diuen que el mateix rei conduïa el vehicle, un luxós descapotable, acompanyat pels dos diputats catalans. En un altre cotxe (l’“automóvil de respeto”) els seguia Antonio Maura, president del Consejo de Ministros, i el general Arsenio Linares, Ministre de la Guerra. L’estada a Torà fou breu, però suficient per presenciar com, en servil homenatge del consistori municipal, l’epicentre de la calamitat era rebatejat amb el nom de “Plaza de Alfonso XIII”. Val a dir que, trenta anys més tard, en una demostració de pragmatisme –no mancat de certa gasivitat-, la placa amb l’egregi nomenclàtor fou giravoltada per a ser gravada amb el nou nom de la plaça: de la República (anvers i revers del marbre en qüestió són avui visibles al lloc, novament anomenat plaça de la Font, en pública mostra de la mal·leabilitat toranesa als temps i als governs).

La crònica dels diaris ens informa que el viatge del monarca va prosseguir direcció Ponts, on uns dos-cents cinquanta obrers havien treballat dur tota la nit per construir un pont que li permetés travessar el Segre. L’ensurt va ser enorme quan al pas de la comitiva les travesses van cedir i van estar a punt de precipitar tot el seguici, rei inclòs, a les aigües del Segre. No obstant, superat el tràngol, la comitiva va continuar cap a Artesa, on arribava a quarts de nou, i, des d’allí, travessant Balaguer, seguia per estar a Lleida a l’hora de sopar.

Alfonso XIIIDe tot això, al lloc pocs testimonis en queden, més enllà d’una marca a la font i un vell diploma del Ministro de la Gobernación, exhibit des de fa uns mesos a l’Ajuntament de Torà,  pel qual es fa pública la Real Orden de 16 d’octubre de 1909 de concedir una medalla de tercera classe al “Guardia Civil segundo” Don Pedro González Luengo, agent balaguerí destinat a Torà, en reconeixement dels heroics serveis prestats.

Diplomes emmarcats, medalles envitrinades, rius canalitzats i fonts entubades, la vida moderna segueix endavant, d’esquena als elements. Si s’escau la desgràcia, com canta en Raimon, direm allò d’ “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, i, exonerades les consciències, seguirem avançant en el desenvolupisme galopant que tant ens plau.diploma

Anuncis

Les fonts de merda medicinal

La comarca de la Segarra és un territori regat generosament per aigües de propietats sanadores des de temps remots . La tradició ja ens parla de diverses fonts beneïdes per atributs curatius i miraculosos. Molt bé saben els cerverins que la font del santuari de la Brufaganya és considerada capaç de curar miraculosament tota classe de dolències des del segle III, quan un cop de vara de l’anacoreta Sant Magí la va fer brollar per sadollar els botxins que el martiritzaven. Els guissonencs, per la seva banda, dipositen la seva fe en la font de la Marededéu de la Salut, doll d’aigua al qual també, en aquest cas des del segle XVIII, se li atribueixen propietats guaridores i profilàctiques. A aquestes podem afegir un bon catàleg de brolladors on els parroquians dipositen esperances curatives de mals i ferides, com la font de l’Auró a l’antic terme de Llanera, o les aigües de la font Amarga de Rubinat, que es feren famoses a finals del segle XIX gràcies a la mirada astuta del doctor Pau Llorach. Més populars són, per la seva banda, les del balneari de Vallfogona de Riucorb i les de la font de la Verge Coronada de la Ciutat Jardí de Cervera, declarades mineromedicinals l’any passat per la Generalitat i cridades a fer fortuna.

Font de Sant Magí de la Brufaganya                     Font de la Salut (Guissona)

No obstant, ben aviat, totes i cadascuna de les fonts de la Segarra, i de bona part de la franja central del país, compresa entre el pla de Lleida i Osona, esdevindran aigües amb propietats medicinals per intercessió del Ministre d’Indústria i Energia del Govern d’Espanya, el sr. José Manuel Soria. I això serà així com a efecte col·lateral de l’ambiciosa reforma del sector energètic, aprovada per Decret – Llei de l’Estat central, amb la “voluntat de garantir l’estabilitat financera del sistema elèctric”. Aquesta reglamentació segueix la línia endegada pel Govern del PP per la qual es fan del tot inviables els sistemes alternatius de generació d’energia i es potencia l’oligopoli de les grans empreses elèctriques i gasistes, eliminant-ne tota competència. La seva aplicació, després de suprimir amb caràcter retroactiu les primes al sector productor d’energies renovables i d’imposar un peatge a l’autoconsum energètic, ha suposat en un primer moment la ruïna dels emprenedors en energia solar i eòlica. I ara, com a dany afegit, afectarà el sector porcí, amb el tancament de les plantes de tractament de purí amb cogeneració. La rebaixa d’un 40% del preu pagat per l’electricitat produïda en aquestes plantes les fa inviables i les precipita al tancament.

Fet i fet, val a dir que és sorprenent constatar com aquestes indústries, les instal·lacions de les quals ja estan majoritàriament amortitzades, es veuen obligades a plegar per la retallada de les subvencions. Això posa de manifest que, tal vegada, no estaven concebudes de manera sostenible. Pel que sembla, no ho eren ecològicament ni econòmica: generar electricitat amb la combustió de gas natural, amb el corresponent alliberament de CO2, no és pas conforme a l’objectiu de frenar l’escalfament global ni a obtenir energia amb recursos renovables; i el fet que els purins juguessin una paper colateral en el procés, aprofitant l’escalfor de la combustió pel seu assecament, però fonamental en la viabilitat econòmica, ja que la seva presència era la baula que lligava les ajudes públiques, revela que no eren cap panacea, ans al contrari. Com a via fomentada des de la Generalitat per a la supressió dels purins i, alhora, per a potenciar el creixement de la indústria ramadera catalana, esdevenia precària i subsidiada i la sentència de mort del ministre Soria només ha vingut a palesar-ho. Una aposta per un model de producció del porcí menys intensiu, basat en la qualitat i la pagesia familiar i la gestió dels residus a través d’una xarxa de minicentrals de biogàs, hagués estat més oportú i amb futur.

Ara, però, el mal ja està fet. Anem tard. Catalunya s’ha convertit en una gran potència en el sector porcí, amb una població de porcs que supera amb escreix la d’humans i que genera anualment uns 650.000 metres cúbics de purins. En resum: una pila immensa de merda que ara no hi haurà on dipositar ni tractar. I això, com ja s’ha insinuat durant les recents manifestacions de protesta des dels sectors ramaders, pot abocar als propietaris de les granges a les “males pràctiques”…

Imatge

La ramaderia intensiva que s’ha estès pel país comporta que els animals estiguin medicats de forma crònica en prevenció de malalties com la pesta porcina (la qual, per cert, ha fet que Rússia prohibeixi la importació de carn de porc d’Europa) i engreixats amb pinsos enriquits al laboratori a la recerca d’un creixement més ràpid. Aquests medicaments, una gran varietat d’antibiòtics, són eliminats de l’organisme per via de l’orina i dels excrements. Els compostos, un cop alliberats al medi ambient, acaben filtrant-se als aqüífers. En conseqüència, mesclats amb els nitrats, els antibiòtics d’origen veterinari arriben a l’aigua i són susceptibles de transmetre’s als humans a través de les fonts. I seria aquí, en el camp de les “males pràctiques”, on s’esdevé el prodigi: l’entranyable acte d’anar a beure aigua d’una font pot aportar a l’organisme humà més antibiòtics que el xarop de la tos, amb la consegüent afectació per la creació de resistències als medicaments o repercussions a l’aparell digestiu.

Canten els goigs que l’aigua de Sant Magí gaudeix del poder curatiu contra tota mena de nafres, sobretot la pigota, les quartanes, la rosa, la trencadura, el dolor i la tos. Ben aviat, a aquestes propietats conquerides per intercessió divina, s’hi afegirà la gràcia d’engreixar-se i créixer amb precocitat i la profilaxis contra la pesta porcina, obtingudes aquestes per designis del ministre Soria, amb la intercessió a nivell català d’una ineficient solució política i el braç executor de les males pràctiques ramaderes. Agraïm doncs, de forma pietosa i devota, aquests béns que se’ns regala i tinguem-los presents en les nostres oracions, tan confessionals com laiques.

Imatge

 

Pobres pobres

A mitjans dels anys vuitanta, en un centre educatiu de la part alta de Barcelona, el mestre de religió va voler incitar a la reflexió als seus alumnes amb la següent interrogació: “¿Sabéis niños –la llengua espanyola era la vehicular en aquella escola- que con lo que cuesta un portaviones se podría erradicar la lepra del mundo?”. Des de la primera fila, un nen, fill d’un important empresari barceloní i d’una destacada catequista del mateix col·legi, va alçar la mà i va dir: “Sí, claro, padre: compramos el portaviones, lo llenamos con todos los leprosos y lo mandamos al centro del océano”… La gracieta fou celebrada amb generoses riotes per tota la camarilla del púber, mentre que jo, més preocupat per l’acne que començava a envair el meu rostre que per aquella malaltia que només coneixia per fosques pel·lícules i pietoses lectures dominicals vaig fer com si sentís ploure. No obstant, l’anècdota em va quedar gravada i ben sovint se’m fa present quan contemplo les mesures que, en la lluita contra la pobresa, apliquen diversos governants.

És un fet que la pobresa s’estén cada cop a més capes de la població i que la seva derivada pública, la indigència, la fa més visible a la ciutadania. Això suposa determinades conductes que afecten l’espai públic i que esdevenen sovint molestes, insalubres i –fet i fet- fan de mal veure. Per combatre això, diversos consistoris s’apunten a la figura que va fer famosa  l’Ajuntament barceloní de l’alcalde Clos (i que li va causar no pas pocs maldecaps jurídics): les ordenances de civisme, eina estratègica per a eradicar del carrer tot allò que es titlla d’incívic.

Amb aquestes ordenances, la lluita per l’eliminació dels pobres de l’espai públic disposa d’un instrument ben versàtil, tot i que, a voltes, les conseqüències esdevenen absurdes. Així constatem que l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, amb els anhels de “millorar la vida en comunitat” ha decidit multar a les persones que practiquin la mendicitat a la via pública amb 150 euros (300 si s’auxilien de menors o discapacitats); a Lloret de Mar, vila que protagonitza sovint la crònica de successos –i no pas pel seus pidolaires-, la idea els ha semblat ben bona i ja debaten incorporar-la al seu ordenament de convivència ciutadana.  El que no ens diuen és com ho faran per a fer efectiva la multa, ni sobre quins béns del mendicant s’adreçarà el constrenyiment… No obstant, molt més eficaç és la normativa generalitzada en municipis de platja que prohibeixen el “top manta” o aquella altra vigent a Barcelona que ho fa amb el comerç sexual al carrer: en ambdós casos, es preveuen multes no només contra qui fa l’oferta, sinó sobre els qui n’adquireixen el producte o servei (els quals, especialment els segons, no triguen en fer efectiva la sanció per por que transcendeixi socialment una conducta tan reprovable).

En la mateixa línia, veiem com l’Ajuntament de Manresa prohibeix jugar a pilota als infants a les places públiques i el d’Alcarràs ha decidit multar a tots aquells que gosin remenar als interiors dels contenidors, conducta que el de Girona afronta posant cadenatsa les tanques d’aquests receptacles, impedint així que els indigents afamats hi accedeixin a la recerca dels aliments que d’altres rebutgen i llencen…

Si amb aquestes mesures ja s’aconsegueix escombrar de carrers i places certes activitats poc agradoses i que trenquen amb l’anhel de fer de la via pública un lloc lliure d’activitats poc decoroses, insalubres, molestes i antiestètiques, o més ben dit: incíviques, podem constatar com els consistoris de Salt i de Badalona encara han anat més enllà: el municipi veí de la capital gironina ha decidit retirar de la via pública bona part de les fonts públiques per acabar amb les llargues cues de gent sense recursos que s’hi afileraven per a omplir garrafes, rentar-se i, fins i tot, afaitar-se (tot i que, val a dir, l’argument principal esgrimit estava en la lluita contra el mosquit tigre). Per la seva banda, l’ínclit alcalde de la tercera ciutat de Catalunya, a banda de plagiar la mesura saltenca i tallar les dolls d’aigua pública, ha decidit retirar els bancs públics dels barris més humils de Badalona com a mesura per acabar amb les concentracions d’immigrants que els empren amb nocturnitat i traïdoria a mode de somier per dormir-hi. D’altres municipis, de forma més subtil, han optat per un mobiliari urbà més preventiu i han substituït els clàssics bancs per cadires individuals o d’altres amb reposabraços que impedeixen d’estirar-s’hi…

Així doncs, la lluita contra la pobresa avança a les viles i ciutats del nostre país. Potser no s’eradicarà, però sí que s’aconseguirà amagar-la del carrer i, sota la catifa, esdevindrà invisible per tots aquells que, afortunadament,  no hi hem caigut, tot i que les retallades en despesa social, la liberalització del mercat laboral, les reduccions de salaris i expedients de regulació de treballadors i la revisió dels models de prestacions pels desocupats i pensionistes fan que molt pocs privilegiats puguin estar del tot convençuts de no haver de precisar algun dia un banc on anar a dormir, una font on sadollar-se o una caixa de galetes caducades per alimentar-se…

Trenta anys després, cercant per la xarxa, constato que aquell enginyós nen de bona família és ara directiu tècnic d’una de les principals multinacionals energètiques espanyoles. Algun dia m’entretindré en cercar per facebooks, linkedins, tweeters i demés xarxes socials, què se n’ha fet de la caterva de preadolescents que varen saber riure-li l’acudit: suposo que no els trobaré remenant contenidors, sinó ocupant alts càrrecs en consells d’administració de grans corporacions, secretariats de partits polítics o poderosos conglomerats de la informació o, tal vegada,  dissenyant portaavions.

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...