Arxiu del Blog

Elogi de la boira

La matinada del passat 21 de desembre, carregat de lleganyes i bona fe, vaig retornar al dolmen de Llanera… Pels puristes, puntualitzaré que del megàlit també en podem dir de la Torre dels Moros o de la Vila de la Gola dels Bous, a gust del consumidor (però mai de Llobera!, dit sigui de pas). Allí em vaig reunir amb una colla de segarretes intrèpids que, sense por a la son ni al fred, desitjaven contemplar un espectacle exclusiu del solstici d’hivern: la il·luminació amb els primers raigs de sol de les lloses interiors de la cambra del sepulcre. L’extraordinari fenomen, comú amb d’altres dòlmens catalans, ens connecta amb aquells proto-segarretes que, més de quatre mils anys enrere, vivien d’acord amb els cicles de la natura…

No obstant, una presència no convidada va frustrar les expectatives: la boira, que amb la seva espessor va fer inútils els empenys d’avenç dels raigs solars i va teixir un teló que no va alçar-se per l’espectacle. Sort en vam tenir d’unes tasses de xocolata ben calenta i d’uns talls de coca sanaugina que, repartits a pleret, varen escalfar-nos cos i ànima a mode de consol.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEncara no satisfet del tot amb les llepolies, vaig rematar la revifalla amb un esmorzar de forquilla al proper santuari de Pinós, al vell hostal d’en Pitosa, on “en veritat és que sense diners no donen res”. Poc quilòmetres separen el dolmen del santuari, però en el trajecte s’hi pot corroborar la tesi que diu que els imprecisos límits de la Segarra fineixen allí on els tentacles de la boira s’esfilagarsen. Emergint de la densa capa, encimbellat al capdamunt de la serra de Pinós, vaig contemplar la plana, tot taral·lejant els darrers versos d’”El rei de les coses” d’en Roger Mas: “un mar de boira on s’emmiralla el sol / cobreix totes les valls d’un país inventat”.

És ben cert que la boira va espatllar l’experiència i que més hauria preferit no trobar-me-la. Però la boira forma part de la identitat d’aquestes terres i en marca el caràcter, tant del paisatge com de la seva gent, i cal apreciar-la com un dels seus valor intangibles. En aquest camp, els campions són els amics de la Boira de Ponent, que des de la plana d’Urgell la defensen com a símbol patriòtic i la posen en valor organitzant caminades i pedalades per escampar-la sense por, capitalitzant-la a través d’un engrescador projecte de dinamització turística i enorgulliment nacional.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAL’enyorat Toni Nadal, des de la Història Natural de la Segarra, ens confirma que la boira, mer “núvol arran de terra” és el fenomen meteorològic més famós de les terres de Ponent, i ens puntualitza que  “no és a la Segarra on es deixa veure més vegades (…), però sí el suficient com perquè sigui un signe d’identitat del clima de l’hivern“. L’escriptor Josep Vallverdú (finalista del Premi Josep Pla, precisament amb “Indíbil i la boira”) n’és un dels seus principals valedors quan escriu que “la boira té el seu encís (…), sobretot quan arriba després d’una forta glaçada i vesteix de fantasioses filagarses les puntes de l’herbei i els glaços que pengen, en estalactites, de balcons i canaleres”.

Però qui més hi ha cercat la musa és el ram dels poetes. És omnipresent a l’obra del guissonenc Jordi Pàmias (“Campanes de diumenge / Tots hem estat, un dia, / infants, sota la boira” o “Boira de nit, fal·laç volum; que s’arrossega per l’eixida”), mentre que la cerverina Rosa Fabregat l’ha triat per donar nom al darrer volum recopilatori (“Ancorada en la boira”). També estén el seu mantell als versos d’autors de la talla de Joan Maragall (“Oh! boira que amb el sol tota t’aclares, / i que tu tota sola t’obscureixes / i t’omples dels rumors de la tempesta…”), Màrius Torres (“Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit”), Josep Carner (“Enmig de la boira que munta / l’estiu sospira”), Espriu (“aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel, trobant-se multiplicadament a través dels fins vials de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum”) o Martí i Pol (“”No passa cap pensament a través / d’ aquesta boira feixuga que fa dies / aïlla el poble i tots els que hi vivim.”), entre molts (i molts) d’altres. A més, més d’un dels qui vam viure el naixement del rock català, reconeixem mig avergonyits haver cantat, encenedor en alt, allò de “Somnis entre boires / Boira entre els dos / Tu i jo pell a pell / Ombres dins el cel…” dels Sangtraït.

A pesar de tot, cal reconèixer que la boira no té bona premsa. Flac favor n’ha fet el cinema, vinculant-la a les pel·lícules de por (recordo especialment la seva persistència a l’exterior de la mansió de Los Otros, o al Dràcula de Coppola, que convertit en boira s’escolava  al sanatori de Carfax, o la paorosa boira de The Mist, adaptació de la novel·la Stephen King, amb un dels finals més tràgics que podem trobar al cel·luloide) i als territoris nefands, com el mític Mordor del Senyor del Anells. Tampoc n’ha estat cap aliat aquell clàssic de Llach, que agafant-se al tòpic que la relaciona amb obstacles, pretén encoratjar l’avenç afirmant que “malgrat la boira, cal caminar”…

Per tant, trenquem una llança en favor de la boira i gaudim-la, ben abrigats i escampant-la a poc a poc -això sí!-, no fos cas que la gebrada jugués una mala passada als nostres malucs. I si en un moment de debilitat o angoixa fem com Vallverdú, que arribada l’ancianitat, va dir que escriure sobre la boira és una cosa, però patir-la és una altracom a justificació de no instal·lar-se al seu Puiggròs natal, tinguem ben presents que som molt afortunats: l’anticicló que a nosaltres ens porta les gotetes d’aigua de la boira, a l’atmosfera de la gran conurbació du partícules tòxiques en suspensió.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els que abusen

Hesíode és un dels primers autors coneguts de la literatura universal. La història ha eclipsat el seu nom per culpa d’un contemporani seu: el gran Homer,  del qual tothom -encara que sigui a través dels Simpson-, n’ha sentit a parlar. Però si aquest es va dedicar a recollir i versar la glòria dels herois antics, aquell va compilar els mites de la religió grega en una de les més antigues versions sobre l’origen del Cosmos, dels Déus i de la raça humana: la Teogonia. En els seus poemes, Hesíode narra com en un primer moment tant sols existia Gea, la Mare Terra, divinitat femenina primordial, sorgida del desordre, del Caos. Ella va engendrar les muntanyes i els oceans, els rius i les valls, però va necessitar d’un mascle per omplir de vida aquells fills inerts. Aleshores va generar Úranos, Urà, la volta celestial, el Déu del Cel. Aquest, mitjançant la pluja, la fecundà i feu néixer les plantes i els animals que poblaren terra, aire i aigua; a continuació, cobrint de nou Gea, va engendrar tres races terribles: els hecatònquirs, atrocitats de cent braços i cinquanta caps, els ciclops, criatures d’un únic ull al front,  immenses i molt violentes, i els titans, monstres de forma humana, però enormes en dimensions i ferocitat.

Canta Hesíode com Urà, conscient dels éssers abominables que havia generat i en evitació que causessin les més terribles calamitats a la creació, va decidir tancar-los dins les entranyes de la pròpia Mare Terra, on haurien de romandre eternament. Però Gea, que com totes les mares no era conscient dels defectes i les malvestats que podien causar els seus fills, va demanar als titans que s’enfrontessin al seu pare i alliberessin els seus germans. D’entre ells, només Crono, el més jove de tots, va gosar prendre l’arma que ella havia fabricat i abraonar-se a traïció sobre son pare, tallant-li els genitals. De la sang del membre amputat, esquitxada sobre la Mare Terra, van néixer els gegants, les fúries i les nimfes…

Crono, victoriós sobre Urà, fou coronat com a rei dels titans, mot que, segons Hesíode, significa “aquell que abusa”, en relació tant a la perfídia comesa sobre el pare com al mal costum que posarà en pràctica de devorar els seus fills recent nascuts (macabra escena que inspiraria colpidores pintures de Rubens i  Goya), com a mesura preventiva que -un cop esdevinguin adults- reprodueixin amb ell la mateixa traïció.

I fins aquí el conte. Ara una mica d’història…

Al segle XVIII, un químic alemany va descobrir un element fins aleshores desconegut i el va anomenar úranos, urani, adoptant el nom del planeta recentment identificat als confins del sistema solar, el qual, al seu torn, havia estat batejat en homenatge a la divinitat grega de la volta celestial. Un segle més tard, se’n demostraven les propietats radioactives i l’altíssima toxicitat dels seus compostos, i vora cent cinquanta anys després es desenvolupaven les aplicacions com a combustible per a produir energia i arma per a devastar la vida. Hiroshima, Nagasaki, Windscale, Irwin, Chernobyl o Fukushima en són testimonis, com també ho són les milions de tones de residus que ningú vol o la dependència secular a les fonts d’energia bruta i contaminant.

Dit això, focalitzem…

Avui és de candent actualitat que, en el procés de reconversió del nostre país petit vers un tros de terra abonat a la depredació dels seus recursos naturals (sals potàssiques, hidrocarburs, minerals, guix, aigua…), els governants s’estan deixar temptar pels cobejosos especuladors de l’urani. De fet, ja han tret del calaix els arguments habituals de “sector estratègic”, “oportunitat de futur” i “generació de riquesa” que sempre són trumfos a desempolsar per empolainar allò que no té justificació. Amb aital connivència, una multinacional australiana ja fa bandera de posicionar-ne com l’empresa líder a Europa en l’extracció d’urani i convida a tothom que consulti el seu web a contemplar, al costat dels valors de cotització borsària de les seves accions, un plànol de la península ibèrica on Calaf hi figura talment fos la capital nord-oriental de Spain. Berkeley Resources Ltd. demana al Govern de la Generalitat disposar de les terres de l’Alta Segarra per prospectar a la recerca del cobejat mineral. La presència de vetes de lignit, explotades a la zona als segles XIX i XX, els fan intuir l’existència d’urani de baixa qualitat, el qual reposaria sota terra envoltat de gas radó, tan indetectable a simple vista com contaminant i mortífer.

I, novament, contra el rebuig unànime dels alcaldes afectats, la majoria dels quals convergeixen en la coalició de Govern, els titans de la Generalitat es mostren obertament favorables a concedir els permisos, caponant d’un tall els mandataris locals i obrint camí perquè siguin alliberats de la presó subterrània els monstres que s’hi amaguen des de la joventut de la Mare Terra. De nou, els que abusen, amb traïdoria i, si s’escau, violència, pretenen imposar els seus projectes des de tenebrosos despatxos remots, atents a promeses inconfessables, i, si cal, devorant els seus fills perquè mai gosin destronar-los…

Però cal parar atenció que, en el mite, l’arma que emprà Crono per a castrar Urà fou una falç, eina que els titans moderns poc o gens saben emprar, i que és la mà de pagès qui encara la sap manejar amb destresa. A més, Hesíode canta que es van complir les profecies i que Crono, el que abusa, va ser destronat pel seu fill, Zeus, el qual, amb l’auxili de la mateixa Mare Terra, va enverinar-lo i va desterrar als titans…

Certament, la teogonia no és més que un bonic conte, que ens explica com qui parla a un nen uns factors que altrament esdevindrien incomprensibles, però també és cert que els humans sempre caiem en els mateixos errors, que la història és cíclica i que, per aquells que avui abusen i castren, també ha d’arribar el dia en el que siguin destronats i se’ls faci pagar les seves culpes.

Saturn devorant un fill (Rubens)

Irredemptisme segarreta

Dies enrere, amb motiu de la constitució i difusió de l’assemblea “la Segarra per la Independència” un amic foteta em comunicava la seva sorpresa pel fet que la comarca segarrenca pretengués exercir lliurement el dret a l’autodeterminació i optés per declarar-se independent. El comentari era doblement irònic, venint com venia d’un habitant d’Arbeca, població considerada tradicionalment segarrenca, tot i que avui pertanyent a les Garrigues i separada de l’actual Segarra per les planes adscrites a l’Urgell i creuades pel riu Corb. Immediatament em va venir a la ment el comentari d’un altre amic que també baixa d’Arbeca, en Vidal Vidal, columnista clarivident i filosegarreta militant, que presumeix a tot aquell que el vulgui escoltar del fet que la Segarra comença al balcó de casa seva (fet que inspira, en homenatge al geògraf Guiu Sanfeliu, el nom del seu recull d’articles “Els imprecisos límits de l’ànima”).

Fet i fet, posats a declarar independent la comarca de la Segarra caldria començar per promoure un moviment reunificador de tots aquells territoris que per naturalesa o per tradició es consideren segarrencs. Per tant, abans de cercar un llibertador en la línia de Simón Bolívar, Mahatma Gandhi o George Washington, fora bo cercar un agent unificador, a imatge del comte de Cavour o del general Garibaldi, protagonistes de la reunificació italiana del segle XIX i del risorgimento que va permetre superar el mosaic d’una Itàlia fragmentada i concebuda només com a expressió geogràfica per a dotar-la d’una personalitat i una fortalesa que l’afirmà front les potències franceses i britàniques. És en aquell context històric que neix l’“irredemptisme”, tesi que defensa les aspiracions de completar la unitat territorial a través de l’annexió dels territoris propis sotmesos a domini estranger, i que amb el temps fou adaptat per moltes d’altres nacions (Argentina respecte les Malvines, Xina respecte Taiwan, Romania respecte Transilvània, Alemanya respecte Prússia i, tant de bo!, algun dia Catalunya respecte els territoris del Pirineu Occidental perduts al segle XVII).

En conseqüència, ja que la independència del principat de Catalunya segueix essent un objectiu tan anhelat com complex, aplicant la màxima “think global, act local”, podem començar per endreçar allò que ens toca de més a prop i que, per avatars propis i aliens, es troba avui esmicolat per fronteres administratives, episcopals, judicials i polítiques. De fet, a hores d’ara, aquella Segarra d’imprecisos límits que l’any 1977 analitzava en Guiu Sanfeliu (en una obra que, després d’anys d’estar esgotada, ara és consultable telemàticament gràcies a Verdú Digital) se’ns presenta com una comarca gairebé residual, formada per dues subcomarques (una a l’entorn de Cervera i l’altre dins l’àrea d’influència de Guissona), més un tercer territori, al nord del Llobregós, de manifestes tendències centrífugues i secessionistes…

Paradoxalment, els territoris que podem considerar bressol de la Segarra històrica o n’han estat amputats, és el cas dels Prats de Rei (l’antic municipium sigarrensis dels romans), o se’n volen segregar, com passa a Biosca (a l’entorn de la qual podria estar emplaçada la ibèrica Sikarra), contrada aquesta que avui, com ja va explicitar a l’enquesta de l’any 1931, vol integrar-se dins del Solsonès “per moltes causes que obliguen i no poden desatendre’s” (sic).

A l’altra cara de la moneda, tenim els territoris de la Baixa Segarra, a l’entorn de Santa Coloma de Queralt, pertanyents a la Conca de Barberà, geogràficament al sud de l’altiplà segarrenc i amb molts més punts en comú amb la nostra comarca que amb Montblanc. De fet, a mitjans de la dècada passada el consistori colomí va endegar un moviment per oficialitzar la comarca de la “Baixa Segarra”, però l’escepticisme d’uns i la inacció dels altres ho va deixar al fons del calaix de la Conselleria de Governació.  Des de Santa Coloma vers ponent, els demés pobles dels Comalats i la Vall del Corb, avui repartits entre l’Urgell, la Conca de Barberà, les Garrigues i la Segarra, també asseguren encara que “continuen fidels a les arrels dels seus orígens i la Segarra es la seva terra on aquestes arrels hi tenen la seva estança i la memòria” (o al menys això ens diu el Trobador de la Segarra des del web de l’agrupació de la Vall) .

En semblant posició trobem l’espai avui denominat artificiosament “Alta Anoia”, en lloc del referent tradicional “Alta Segarra” (tot i que diplomàticament podria també dir-se “Segarra calafina”). Aquesta subcomarca fou manllevada de la Segarra per integrar-se dins del lot de la conca d’Òdena a favor d’una població, Igualada, quan aquesta li va caldre envoltar-se de territori en el procés de formació de la nova comarca de l’Anoia. Nogensmenys, també aquí una bona colla de paral·lelismes i arrels indentitàries l’entronquen amb la Segarra i, molt especialment, amb els demés municipis afilerats al llarg de la vall del Llobregós.

Menció a part mereix el territori del sud de la serra de Pinós, transició entre la Segarra i el Solsonès, històricament (i meteorològicament) vinculat a la Segarra i al Bages –com afirmen a l’enquesta de 1931- i adscrit també al Solsonès per l’ordenació burocràtica de la Generalitat de l’any 1936.

En conseqüència, tot escoltant savis com el mateix Sanfeliu, quan diu allò que “mentre hi hagi un sol home que en preguntar-li de quina comarca és respongui: -Sóc de la Segarra-, aquesta continuarà sobrevivint i el seu nom serà recordat a través dels segles” o en Josep Pla, que afirmà que “la Segarra és un mosaic de capçaleres, però ja comprendran vostès que això no té importància i més que la presència burocràtica el que interessa és parlar-los de la comarca”, l’irredemptisme segarreta reivindicaria la identitat segarrenca dels territoris escindits i la creació d’una Gran Segarra reunificada que garantís “la cohesió d’aquest territori, per preservar-ne els valors i la singularitat, i per vehicular les seves possibilitats de desenvolupament econòmic, social i cultural” (extracte copiat del manifest de la Plataforma per una Vegueria Pròpia… del Penedès). Assolit aquest objectiu, potser sí que fora el moment de promoure “la Segarra per la Independència de la Segarra”, estatus sobirà que, tal i com és de témer contemplant l’horitzó post 20 de novembre, esdevindria atractiu i anhelable per raons històriques, identitàries, socials, econòmiques i, per sobre de tot, profilàctiques.

Municipium Sigarrensis (els Prats de Rei)

Espitllerada pansegarretista

Avui, potser casualment el dia del 300è aniversari de la batalla de Prats de Rei, darrera victòria dels catalans front els exèrcits borbònics, el Fòrum l’Espitllera ha celebrat la seva tercera sortida de reconeixement i anàlisi del paisatge i el patrimoni que conformen la identitat de la Segarra. Aquest cop, per primera vegada, més enllà dels territoris que la defineixen administrativament, el col·lectiu espitlleraire s’ha  endinsat als “imprecisos límits” d’una terra que, històricament i fundacional, pertany també a la Segarra, tot i que avui fronteres comarcals i provincials pretenen negar-ho…

Prats de Rei, on els amics de l’associació cultural Sigarra ens han rebut al seu Museu d’Història i on hem pogut contemplar les esteles del Municipium Sigarrensis, ha estat la primera fita del nostre camí. Les necròpolis baix imperial de Prats i l’altmedieval de Seguers ens han parlat d’una època tan desconeguda com apassionant i hem viscut un moment de catarsi quasimística al voltant d’una mata de romaní i unes tombes de banyera… Més tard, el castell de Boixadors ens ha obert les seves portes i, tot escoltant la història d’una època de senyors i vassalls, com qui no vol la cosa, els nostres arqueòlegs de mirada rasant han ensopegat amb una moneda medieval  de bronze amb la que hem pogut correspondre a la gentil acollida al monument.

El dinar a la Pala de Sant Pere Sallavinera, amb el descobriment de l’especialitat que dóna nom a l’establiment, ha estat el tast gastronòmic imprescindible en totes les nostres activitats, i ens ha renovat energies per la darrera fita de la jornada: la Manresana. L’ascens a la torre de guaita, la visita als cups medievals, la contemplació de l’exhuberància barroca de l’església i el gaudi de l’audiovisual de la batalla de Prats han  farcit de sentit la visita a un enclavament fascinant.

En conclusió, una expedició pansegarretista i filosegarreta, paisatgística i identitària, lúdica i gastronòmica i, per sobre de tot, profundament hedonista i intensament edificant…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...