Els tresors de Malacara

El patrimoni immaterial de la Segarra és molt ric en llegendes, algunes de les quals ens parlen de tresors amagats. Les rondalles de  la roca cavallera de Torà o de l’encantada de Sant Miquel de Tudela en són bonics exemples. Però la que parla de la pell de bou de Malacara és potser la més coneguda…

Corria el segle XIV quan el poble d’Estaràs passava al domini de Ponç, hereu dels Vilallonga, nissaga que ensenyoriria el lloc durant prop de quatre-cents anys. En aquell temps, els senyors comptaven amb els serveis d’un recaptador d’impostos molt malcarat i cruel, que no tenia cap mirament a enfonsar en la misèria a la gent amb tal de recaptar els impostos amb que els feudals escanyaven els seus súbdits. Aquest despietat sicari, anomenat “en Malacara”, passava vegada rere vegada per totes les llars del terme per tal de controlar els pagaments i que ningú s’escapés de pagar el fisc.

Prou que els habitants del terme es queixaven de no tenir ni per viure, però en Malacara no només no es commovia, sinó que vivia amb la sospita permanent que li eren amagades les més valuoses pertinences. Per això, un mal vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, va decidir que de matinada sortiria a regirar totes les cases a fi de cercar, trobar i plomar les últimes pertinences de la pobra gent del terme d’Estaràs.

Per fortuna, un dels presents a la reunió s’esmunyí i corregué a explicar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. Esparverats amb la notícia, els vilatans decidiren ensacar tot el que tenien de valor dins una pell de bou i enterrar-ho en algun lloc on en Malacara mai ho pogués trobar. I així fou: el conscienciós registre de les cases portat a terme per l’esbirro i la seva quadrilla fou debades. Malgrat això, la sospita de l’engany va arrelar en la ment del recaptador, que va decidir passar la resta de la seva vida vigilant als homes i dones del terme per si mai queien en alguna actitud sospitosa que posés llum sobre l’existència d’allò que li amagaven.

Per aquest motiu, atemorits que en Malacara els descobrís i ho recaptés, els veïns van preferir no desenterrar mai la pell de bou. I, així, amb el pas dels anys, tots els que sabien on era el tresor es varen morir, enduent-se el secret de l’amagatall. De tal manera que, a dia d’avui, encara resta enterrada en algun lloc desconegut entre els pinyots d’alzines, roures i pins, els camps de cereal i el torrent que baixa del castell de Malacara.

Per cloure la història, seria bo de dir allò d’ “una llegenda ben bonica, de veritat gens ni mica”, però sembla que hi ha qui se l’ha cregut…

I és que a començaments d’any han aparegut dues empreses, Xaviker (d’Almacelles) i Mármoles y Granitos Segovia (de Puigcerdà) que han decidit remoure més de trenta hectàrees de terra a tocar del castell de Malacara, al peu del poble d’Alta-riba, a la recerca del preuat tresor.

I tan cert és que trobaran el tresor, com que no l’identificaran i el destruiran per sempre més. Perquè el veritable tresor de Malacara és el paisatge segarrenc característic, derivat del treball conjunt de la natura, que ha format plans i fondos sobre capes calcàries superficials i costes pronunciades compostes de margues, i la ma de l’home i la dona de pagès, que l’ha modelat per llaurar i sembrar cereal i fer de les pedres pans. Perquè el tresor és l’aigua del torrent i del clot, conduïda per una xarxa de drenatge i de circulació sub-superficial, amb surgències com el bassal d’Alta-riba, que nodreix el veïnat, dóna fertilitat als camps i vida a la fauna salvatge de la zona. Perquè el tresor són els ocells que nidifiquen al lloc, com les calàndries, protegides per la normativa d’aus silvestres, o la farigola, extensa timoneda classificada com a espècie vulnerable, que embelleix i perfuma els verals. Perquè el tresor són els mil·lenaris castells que enronden el lloc, com el de Mejanell, el de Malacara i el d’Alta-riba, que conjuntament amb el monestir de Sant Ramon tenen en la continuïtat del paisatge la seva identitat, origen i raó de ser i que, alhora, són impuls pel turisme de la zona, motor de les cases rurals, els establiments de restauració i d’altres serveis del territori.

Malgrat tot, a dia d’avui, uns forasters moguts per la cobdícia, amb la complicitat de l’avarícia d’uns indígenes, transporten maquinària pesada cap a la Segarra a la recerca d’un sac de monedes. I ben aviat, si ningú no ho impedeix, el tresor de Malacara es dissoldrà en un gran núvol de pols.

Tot i això, hi ha qui no es resigna i s’organitza per plantar cara i defensar que el tresor segueixi al lloc que li correspon. Res no està perdut. Molta força, salut i sort a la Plataforma en Defensa del Paisatge d’Alta-riba i la Segarra!

Intervenció mínima

Contemplem amb satisfacció com, els darrers temps, a la Segarra s’ha iniciat un procés de valorització del paisatge i dels seus elements tradicionals. Potser amb demora respecte d’altres indrets del país, però encara abans que sigui massa tard, els governants de la comunitat comencen a tenir en compte dins la planificació del territori els valors paisatgístics. Cada cop són més els exemples on, partint del paisatge i del medi natural considerats com a elements de gaudi i qualitat de vida, es prenen mesures de restauració, conservació i dignificació. Així, la xarxa de senders que permeten l’accés de les persones al medi natural es cartografien, senyalitzen i promocionen, ja no com a mers instruments d’accés rodat de maquinària als camps o de vies de comunicació entre nuclis, sinó com a espai d’obtenció de plaer, salut i coneixement en contacte amb la natura. També les accions de recuperació i projecció dels elements integrats en el paisatge, siguin espècies naturals o elements arquitectònics que modelen els recursos a la producció agrària, han deixat de concebre’s com a folklorisme romàntic per esdevenir objectius estratègics i generadors de cultura, identitat i riquesa. Certament, tot això està encara a les beceroles: estem lluny de les fites assolides en països moderns i desenvolupats, però la tendència és positiva. És veritat que no tothom ho veu així, i encara no ens és estrany topar en actes de vandalisme que han furtat indicacions o, fins i tot, accions de bogeria com l’arrencada salvatge d’una caseta d’observació d’aus als secans del Sió…, però cal confiar que l’educació responsable de les noves generacions acabarà amb aquestes pràctiques cavernoses.

Dins d’aquesta dinàmica, és especialment plaent constatar com els municipis segarrencs han girat l’esguard vers els seus rius, torrents i punts humits en general i han començat a treballar en potenciar-ne la recuperació. Encomiable són els treballs fets als espais d’interès natural del Llobregós o del Cercavins, on s’han senyalitzat xarxes de camins que permeten al visitant recórrer les valls i gaudir dels seus tresors naturals i arquitectònics. També la neteja, senyalització i interpretació de les basses de Granollers (a Torrefeta i Florejacs) i a Palouet de Massoteres fan relativitzar el tòpic de la Segarra eixuta i presenten al visitant uns petits oasis on l’aigua ensenyoreix els entorns, refresca l’aire i permet la nidificació de les aus. Potser, d’entre totes les intervencions fetes en els espais humits, les més celebrades han estat la recuperació de rescloses i peixeres. Les peixeres són un element molt habitual en l’arquitectura popular, encara desconegut, que va ser clau durant més de vuit segles per l’aprofitament de l’aigua i la seva canalització a regs i molins. L’abandonament, al llarg del segle XX, dels sistemes tradicionals les van fer caure en el desús i la decadència, però avui en dia moltes d’elles encara es mantenen dempeus. En interacció amb el riu, configuren uns espais humits, poc extensos, que esdevenen veritables vergers en mig dels secans. Algunes de molt notables s’han recuperat els darrers anys tant a la vall del Llobregós (com la del Molí del Cava), a la vall de l’Ondara (la de Fiol, per exemple) i, molt especialment, al llarg del Sió (a Concabella, a Hostafrancs, a Sedó i a la Prenyanosa, per posar alguns exemples). En relació amb l’arquitectura de l’aigua, una munió de síquies, aqüeductes, pous, fonts i molins esperen el seu torn en el procés restaurador…

Resulta obvi, mal que ens pugui pesar, que la recuperació d’aquests elements on la natura i la mà de l’home treballaren plegats amb finalitats d’aprofitament agrari no ha d’estar encaminada a reactivar els antics usos. Les noves tècniques agro-industrials, la mecanització i els nous conreus farien absurd pensar en la restauració de les cabanes perquè els jornalers  passin nit amb les mules, de les síquies per canalitzar l’aigua de les peixeres als conreus o les pletes per reunir els ramats en la seva transhumància a la recerca de pastures. Per això, les tasques de recobrament d’aquests elements han de concebre’s des d’una nova perspectiva, que guardi l’equilibri entre fer intel·ligible l’element, conservant-ne senzillesa, caràcter i identitat essencials, i evitant transformar-lo en un parc artificial, transgredint els seus elements naturals i rurals, afegint-hi mobiliari propi de l’entorn urbà i confonent recuperació amb reinterpretació o restauració amb invasió.

El principi d’intervenció mínima és una directriu del dret penal que reserva el paper de la llei en la protecció només dels atacs més greus i quan no hi hagi altra via per evitar el dany al bé protegit. Aquesta filosofia esdevé del tot aplicable en el camp que ens ocupa. El minimalisme arquitectònic tenia com a frase inspiradora aquell “less is more” (menys és més) de Van der Rohe, que reivindicava els valors de la sobrietat i la senzillesa oposats als excessos grandiloqüents. També en la recuperació dels elements de la natura i, per extensió, d’aquella arquitectura popular que -integrada dins d’ella- adquireix el seu sentit, ha de ser ben vigent. Com a fre als excessos interventors que distorsionen l’element, el transformen en allò que no és i en desdibuixen els trets definidors, encimbellen el seu promotor cap a glòries futures, rèdits electorals, o al seu creatiu dissenyador vers premis elitistes, cal respectar la intervenció mínima. Així, i només així, es preserva el caràcter i la personalitat de l’element, i no es perverteix volent presentar-lo com allò que no és.

Ara, amb aquestes pinzellades al cap, pacient lector, et convido a fugir de les calors que s’apropen i buscar recer refrescant als punts humits escampats al llarg de la geografia segarrenca. No et costarà trobar, per exemple, els patamolls de Granollers (a Torrefeta i Florejacs), el pou del Madern a Vicfred, la font de la Puig de Massoteres, el curs del Sió a tocar del Peixeruc de Tarroja, la font de Gàver o les peixeres de Sedó, de Concabella, de la Prenyanosa o, camí de Vergós, del Fiol. Vés-hi. Valora-ho… i, si et vaga, ja em diràs si t’inspiren més o menys, massa o poc.

El paisatge com a actiu

El passat 28 de març, el Conseller de Territori i Sostenibilitat, l’Honorable Santi Vila, addicte a les xarxes socials, sortia d’una reunió amb l’Observatori del Paisatge piulant que “un territori que té el paisatge com a actiu és incompatible amb determinades tècniques com la del fràcking”. Aquesta afirmació, feta pública coincidint amb l’aturada dels permisos d’investigació d’hidrocarburs, em va alegrar intensament. No obstant, rellegint-la a la llum de cert escepticisme malaltís, els dubtes no trigaren a sorgir… Què ens estava dient el Conseller? Considera el fracking admissible en territoris on el paisatge no sigui un “actiu”? Que la devastació mediambiental, social, econòmica i sanitària de la fractura hidràulica són mers danys colaterals…? I, quins serien els territoris que no tenen, als ulls del Conseller, el “paisatge com a actiu” i, per tant, podrien sotmetre’s a la desolació, esdevenint un colador de basses, un aguller de torres, una esponja de verí i un formiguer de vials i camions?

Mentre hi reflexionava, vaig recordar un episodi viscut a Cervera, en una reunió incerta de data inconcreta, on es tractà de l’enlairament del turisme segarrenc. Després de sentir en boca de polític de torn l’eterna lletania que afirmava categòricament que aquell cop sí que l’aposta pel “desenvolupament dels potencials segarrencs, endògens i captivadors de turisme”, era estratègica i cabdal, vaig gosar interrogar al ponent el perquè, doncs, seguien encapçalant des de turisme de Lleida les publicacions, reportatges i anuncis promotors amb imatges de llacs d’aigües cristal·lines, llanxes pneumàtiques descendint per aigües braves, joies del romànic entre muntanyes pelades o esquiadors lliscant sobre la neu… Transcorreguts dos llarguíssims segons, el responsable en qüestió es va sincerar: “és que a la muntanya basem l’economia en el turisme, mentre que a la plana teniu d’altres fonts d’ingressos”. Mentre m’acotxava per recollir l’ànima que m’havia descendit en picat fins als turmells i ressituar-la, moixa i pansida, al seu lloc, mentalment contemplava un d’aquells puzzles del mapa espanyol que al segle passat il·lustraven la “provincia de Lérida” dibuixant cims muntanyencs i els campanars de Taüll al nord i espigues, peres o porquets al sud…

Avui, un desagradable raig d’aigua freda m’ha arribat quan fonts ben informades m’han comunicat, per comentaris de primera mà, que l’aturada del fracking es deuria a un replantejament territorial dels projectes. Segons això, el desenvolupament podria reorientar-se cap a territoris on el paisatge no tingués, des del punt de vista metropolità, valor estratègic, l’“actiu” del qual parlava el Conseller. Partint d’això, la qualitat ambiental de comarques humides farien impensable desenvolupar-hi el fracking, però com que “a zones com la Segarra, només hi ha camps” (cita literal), el plantejament hi seria diferent… Aquest panorama, relacionat amb les sistemàtiques esmenes a la totalitat amb que el PP i CiU sumen als Parlaments espanyol i català i bloquegen totes les iniciatives adreçades a prohibir la fractura hidràulica, em posa la pell de gallina.

Aviat farà tres anys, el director de la revista Descobrir Catalunya, Joan Morales, amb motiu de la presentació del monogràfic dedicat a la Segarra escrivia un article titulat “La Segarra invisible”. Allí, després d’expressar la revelació que suposava la descoberta dels seus “paisatges meravellosos i molt canviants”, concloïa que “si hi sumem un substrat agrari dominant, sinònim de tranquil·litat i bona gastronomia, tenim tots els elements per gaudir d’un paradís del turisme rural. Ells s’ho han de creure, i nosaltres ho hem de saber”. Convertit en aimant de la nostra comarca (com demostra que, des d’aleshores, la Segarra sempre ha tingut un espai o altre dins la revista), ens exhortava a fer ben visible la Segarra, amb el convenciment que el seu coneixement comporta l’immediat reconeixement i estima. Així ho vam corroborar mesos enrere quan un grup d’escriptors de viatges es van aturar  –molts d’ells per primer cop- a la comarca i en van escriure afalacs com “més que el plaer estètic –la vista i el paisatge, l’oïda i la literatura, el gust i el menjar… – (…), el principal plaer que he fet aquests dos dies ha sigut descobrir un raconet de món realment excepcional”, o “la Segarra és una comarca de l’interior de Catalunya, una comarca mancada de platja i neu, ben cert, però rica, molt rica en cultura, castells, petits poblets rurals amb multitud de camps de cereals i uns paisatges que enamoren a primera vista miri on es miri” o “(trobo) una bellesa latent i llargament amagada, tant diferent dels clixés i de l’estereotipat paisatge de la Catalunya més humida, tot just descoberta a ulls forans només per savis de la contemplació descriptiva”.

L’efecte seductor del paisatge segarrenc atrapa a forasters, però també ja és prestigiat pels propis: la Unió de Pagesos i la dotzena d’entitats que han fet seva la reivindicació del seu valor amb el document “Un paisatge per demà”, els Amics de l’Arquitectura Popular (enguany, per cert, guardonats amb el Premi Sikarra), les entitats excursionistes que fa anys i panys que trepitgen amb entusiasme els seu dèdal de viaranys, el propi Consell comarcal i tants municipis que unànimement s’han posicionat contra la bestiesa del fracking i molts d’altres col·lectius i persones que s’espolsen dècades d’ominós complex d’inferioritat i reivindiquen els valors de futur d’un paisatge que, des de fa gairebé cinc mil anys, ha estat perfilat pel treball de mans segarretes i avui és font de riquesa, dinamisme i identitat.

Per tot això, ara és el moment de fer venir als mandataris nacionals a la Segarra. Aturar-los en el seu trajecte entre la ciutat i les pistes d’esquí i, de grat o per força, plantar-los no en reunions en despatxos, ni davant cintes a tallar sobre l’asfalt, sinó dins el paisatge. Un cop allí, perdran la bena dels ulls, entendran d’una vegada quin és el seu valor i compartiran la imperiosa necessitat de la seva preservació. Fet i fet, un cop posats a lloc, no hi ha cap dubte que, talment els cavallers de la llegenda de la Dama de les Flors de Florejacs, quedaran seduïts i embruixats pels seus encants, “caçats per la força i la gràcia del país”, com va escriure Espinàs cinquanta anys enrere. Només així, conscienciant els planificadors, aconseguirem la supervivència d’un llegat del qual, a fi de comptes, només en som mers custodis de pas.

Vall del Llobregós, entre el castell de les Sitges, Palou, Selvanera i Granollers de Segarra (afectat per la zona Darwin de prospeccions)

El conflicte de la patronal pagesa

Diumenge passat, a l’antiga capella de Sant Joan Degollat de Cervera va tenir lloc una interessant taula rodona al voltant del paisatge com a instrument de futur de la Segarra.

Al debat hi van participar experts sobre la matèria de la més diversa formació i origen. Cadascun hi aportà el seu posicionament, a voltes polèmic i contraposat, però si en una cosa van coincidir  tots fou en assegurar que la veritable essència del paisatge de qualitat que encara gaudim a la comarca la trobarem en la pagesia i, per tant, és clau per a la seva preservació el manteniment d’una activitat agrària amb els esquemes actuals. El pagès és el principal agent en els encomiables empenys de mantenir una població estable als nuclis rurals, preservar el valor, la bellesa i la identitat del paisatge segarrenc, permetre que es desenvolupi l’immens potencial de riquesa a través d’activitats empresarials, esportives, turístiques i lúdiques i conservar-lo com a garant del futur del territori i la seva gent.  Alhora, varen identificar com a principal factor de perill la substitució de l’actual estructura familiar de propietat i aprofitament de la terra pel model en el qual siguin grans corporacions de producció agroalimentària les què regeixin els destins de l’explotació dels recursos agraris. El relleu de l’esquema de petites i mitjanes empreses agrícoles pel de la gran empresa que guia el seu aprofitament rere  els objectius de màxim rendiment i benefici -si s’escau especulant amb les matèries primeres alimentàries- pot tenir efectes insostenibles i demolidors. Bandejar els valors seculars de respecte pel llegat de les anteriors generacions i de preservació del territori, pot suposar la fi dels paisatges que encara gaudim, a banda de la modificació de l’actual estructura social i, amb tota seguretat, l’abandonament de molts pobles.

Totes aquestes reflexions eren fetes en el marc de la Fira que la capital segarrenca dedica en honor del seu patró: Sant Isidre Llaurador, al qual des del segle XVII centren les seves devocions els pagesos catalans. És ben habitual trobar en esglésies, capelles i oratoris de la nostra comarca la imatge d’aquest sant, qui segons la tradició va viure al Madrid del segle XI i que identificarem sempre per ser portador d’una rella. Moltes padrines dels pobles encara recorden les estrofes dels goigs: “Missa acostumau oir / mentre que els altes treballen / però los Àngels devallen / a vostre ofici suplir / lo Cel os digna servir / i es fa per Vos llaurador”. És a dir, el Sant patró dels pagesos és la viva imatge de la principal amenaça pel futur del paisatge i la pagesia: un home de terres llunyanes que, en comptes de treballar la terra amb la suor del seu front, es queda a la seva capelleta guanyant-se el cel amb pietoses oracions (o a la seva oficina, especulant en els mercats de matèries primeres) mentre uns àngels llauren les finques per major glòria del senyor (qui diu àngels, diu uns jornalers precaristes que treballen més hores que un rellotge per un salari de supervivència).

Val a dir que el patronatge d’aquest Sant absentista és comú a tots els pagesos de l’altiplà central ibèric des de temps remots i que el fet que a Catalunya la seva devoció sigui ara quasi unànime, és per obra i gràcia de la coerció de la cultura castellana. El culte al patró foraster fou introduït després de la derrota catalana a la Guerra dels Segadors, fou imposat a la força amb els decrets de Nova Planta i va institucionalitzar-se al segle XIX amb la constitució sota la seva advocació de diverses associacions de pagesos terratinents. De fet, fins l’arribada del madrileny, els pagesos catalans eren devots d’altres sants més nostrats i, de totes passades, pencaires…

El més conegut era Sant Galderic, fill d’una família de pagesos occitans que en temps medievals va rebre terres a la falda dels Pirineus per repoblar-les i fer-les conreables. Les restes d’aquest sant reposen al monestir del Canigó i, al segle XVII, passaren una llarga temporada a Sant Pau del Camp, a Barcelona. Tenim en Galderic un pagès treballador, símbol de la catalanitat i la fidelitat a la terra. “Amb l’eina de l’agullada / i amb espigues a les mans, / procureu fe i bona anyada / als pagesos catalans”, canten els goigs  d’aquell que el propi abat Oliba lloava fa mil anys i que avui es reivindica com a paradigma de “l’esforç de recuperació de les tradicions i costums catalanes i de lluita contra tot allò que s’oposi a la llibertat, la justícia i dignitat dels catalans” (com assegura la Fundació Sant Galderic).

Però no només Galderic fou apartat per un cop de la rella del ballador de chotis, també les “flors de Pèrsia” Abdó i Senén es veieren relegats del patronat de les confraries d’hortolans i del protectorat de la pagesia catalana. “Sant Nin i Sant Non / els santets de la pedra son”, diu el refrany al·ludint a la seva condició d’advocats de la pagesia catalana contra pedregades. Tot i que aquests sants, màrtirs del cristianisme del segle III, encara tenen forta veneració a les terres de la vall del Llobregós, quan el cel amenaça calamarsa, en comptes d’elevar oracions al cel dedicades als santets màrtirs, s’enlairen misterioses avionetes que llencen iodur de plata…

A més del pagès occità i els germanets perses, també va quedar eclipsat pel chulapo el més català i pagès de tots els sants, Sant Medir, aquell plantava faves a la serra de Collserola durant l’inestable segle III. Algú com aquest sant baró, que va perdre literalment el cap per fer créixer les seves llegums de flors blanques i rosades en un lloc on ara, per comptes de camps llaurats, hi ha un exclusiu camp de golf, mereix moltes més llaors i veneració que aquell Sant nouvingut des de  l’altiplà central.

Amb això queda ben clar que si volem preservar el paisatge bell, viu, dinàmic i de qualitat que ara tenim i transmetre’l a les futures generacions, haurem de prendre exemple de les vides edificants,  heroiques i glorioses dels infatigables màrtirs Galderic, Abdó, Senén i Medir i no pas d’aquell Isidro de Merlo y Quintana, desertor de l’arada, llaurador en excedència i patró dels latifundistes castellans.

El paisatge del Llobregós guaitat per l’Espitllera

,

Aquest dissabte he participat a la segona paisatjada segarreta del Fòrum l’Espitllera. Si l’any passat vam creuar de sud a nord la comarca que ens dóna la raó de ser i que ens uneix, aquest cop hem triat centrar-nos en el nostre trosset del Llobregós, el riu que travessa la part septentrional de la Segarra i que ens agermana (o així hauria de ser), amb els nostres veïns de l’Anoia, el Solsonès i la Noguera.

El material recollit durant l’expedició alimentarà els treballs sobre paisatge de l’associació, però també abonarà futurs articles d’aquest humil cronista, amanits amb reflexions sempre subjectives, contaminats amb ingredients de desertor de la metròpoli i exageradament influïts per somnis de l’arcàdia rural idealitzada i inabastable.

Tindrem temps de valorar tot el material recollit i veus més autoritzades, científiques i reflexives en parlaran, però, de moment, un recull d’imatges serà millor que un grapat de paraules: torrents que emulen el Guadiana, arquitectura popular deconstruïda, coberts exageradament grans, lletjos i desregularitzats, panorames de paisatges bells i fràgils, patrimoni històric humiliat i panteixant, llums d’esperança interessant i natural, horts d’hortalisses de PVC, manipulacions urbanístiques fraudulentes, monuments amagats i universalitzables i conflictes territorials i nominatius, entre d’altres sorpreses, han desfilat per davant de l’Espitllera; ara esperarem que comencin a llançar-se les sagetes, siguin de Cupido, de Guillem Tell o de Rambo 2…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El castell que m’ha passat per alt

En un exercici de progressiva desintoxicació de teclats i pantalles, vaig aprofitar els primers dies de les vacances estiuenques per a fer una darrera revisió al meu treball “Itineraris pels castells de la Segarra”. El llibre, que -si Déu vol i a l’IEI li plau- apareixerà publicat per Cossetània edicions l’any vinent, proposa un seguit d’itineraris per una vuitantena llarga de fortaleses de la nostra comarca. Amb un concepte que els puristes podrien titllar de massa lax, englobo dins el terme “castell” una àmplia varietat de fortaleses, torres de guaita, viles closes, recintes murallats, jaciments i ruïnes diverses. La voluntat del treball és enciclopedista, de manera que s’hi esmenten tots i cadascun dels castells de la Segarra… O això és el que fins ara pensava!

Avui, tot passejant sense rumb fix, he alçat la mirada i he descobert un castell que m’ha passat per alt i ara estic en l’atzucac de decidir com incloure’l al meu treball.

Veure i ser vist és una de les característiques dels castells, dissenyats al mateix temps per a guaitar sobre els voltants i per a palesar el prestigi del seu senyor. El castell que m’ha passat per alt, talment els de Sanaüja, les Sitges o l’Ametlla, s’aixeca per sobre els seus encontorns i domina una amplíssima extensió de terreny, essent referent visual de gairebé tot l’altiplà segarrenc i bona part de les comarques veïnes.

Unes muralles ben altes i el predomini del massís sobre el buit, del mur vers les obertures, defineixen el castell com a casa forta, com a espai impenetrable. El castell que m’ha passat per alt, talment l’Aranyó, Malgrat o Castellnou d’Oluges, presenta uns llenços gairebé infranquejables, amb escassíssimes obertures, i un aspecte imponent, gairebé marcial.

Com enormes vaixells enmig d’un mar d’espigues, els castells dels plans de la Segarra destaquen en l’horitzó i transmeten una sensació de domini i rigor a tot aquell que els albira, per lluny que n’estigui. El castell que m’ha passat per alt, talment les Pallargues, Montcortés o Fonolleres, té una presència colossal, que imposa respecte i admiració a parts iguals.

Esdevenir porta d’entrada, sentinella i recer de la població que al seus peus s’estén, és una de les qualitats més habituals i celebrades dels nostres castells. El castell que m’ha passat per alt, talment Florejacs, Sant Guim de la Plana o Vergós Guerrejat, s’emplaça a l’entrada de la vila, fent ben present el seu poder a tot aquell que s’hi atansa.

L’estratègia del seu emplaçament també és clau en els nostres castells: les cruïlles de camins i els llocs encimellats són els considerats idonis per a la seva erecció. El castell que m’ha passat per alt, talment Vallferosa, Lloberola o Granyena, s’alça en un enclavament ideal, dominant una via contínuament transitada i clau en les comunicacions del Principat.

L’adaptació als nous temps i a les noves necessitats han fet possible la pervivència de molts dels nostres castells; així, la superació d’un passat guerrer i la transformació cap a usos contemporanis donen sentit avui a castells que, d’altra manera i en el millor dels casos, esdevenen poc més que fòssils gegants. El castell que m’ha passat per alt, talment Concabella, la Cardosa o Mejanell, entra amb força al segle XXI i, amb l’ajut de tecnologies fins fa poc inimaginables, es projecta molt més enllà dels seus límits castrals.

No obstant, a diferència dels demés, per esbrinar el nom d’aquest magnífic castell no m’ha calgut cercar pels seus encontorns l’habitual cartell verd, sovint caigut i amagat entre la malesa, ni desxifrar erosionades mostres d’heràldica en cap llinda ni dovella. El senyor del castell que m’ha passat per alt, exterioritzant amb orgull el nom de la seva nissaga, ens el fa present i a tot color a les quatre cares de l’edifici.

Per tot això, lamento molt que aquest singular edifici m’hagi passat (per alt) i corro a enllestir la fe d’errates per a incloure al meu llibre el castell de Mobel Línea.

Identitat, patrimoni i paisatge de Torrefeta i Florejacs

Diuen que la identitat d’ un poble ve condicionada pel seu patrimoni i pel seu paisatge. Si és així, el nostre municipi, Torrefeta i Florejacs, té una identitat excepcional i privilegiada.

Tenim un patrimoni arquitectònic, històric i cultural extraordinari. El que ens dóna més fama són, sense dubte, els castells, entre els què destaquen tres magnífics exemplars: Florejacs, Les Sitges i Castellmeià, però també som rics en art romànic (Sant Salvador de Gra, Santa Maria de Teuladells, Sant Julià del Llor, Sant Pere de Les Sitges, Mare de Déu de la Llet de Castellmeià, Sant Pere del mas Pujol…), jaciments arqueològics (la Malesa de Florejacs, la necròpolis de Teuladells…), viles closes (Torrefeta, Sant Martí, La Morana, Florejacs…), cases senyorials (Bellveí, Selvanera, Sant Martí…), trinxeres i refugis (tossal Roig a Florejacs, el Llor, l’Aranyó…), escoles rurals restaurades (Sant Martí o, en projecte, Florejacs), etc, etc. Tot una herència que ens parla de més de dos mil anys d’ història.

També el nostre paisatge, rural i de secà, és quelcom privilegiat. Els altiplans, tossals, turons i planes, els camins històrics i els murs de pedra seca, les cabanes i les masies, les fonts i els barrancs… tot un món encara poc transformat que ens transmet pau i benestar i que ens palesa un esforç secular d’ aquells qui feren de l’ erm un autèntic graner.

Tot i això, aquesta identitat està en perill. La mecanització del camp, l’ agricultura extensiva i la concentració parcel·lària, té com efectes perniciosos la destrucció de murs de pedra seca, la deforestació i l’ abandonament i ruïna de tants casals i masos històrics. Això, mesclat amb certa manca de conscienciació ha portat a extrems com la conversió de capelles medievals en coberts per la maquinària (com veiem a la capella de Sant Salvador del mas Llorenç) o l’anorreament de centres arqueològics (com a La Malesa, jaciment ibero-romà). Sense oblidar els saquejos de materials petris al cementiri de Les Sitges (que ha suposat la pèrdua d’ una col·lecció importantíssima d’esteles funeràries medievals), a l’església del priorat de Teuladells (amb la consegüent ruïna d’ un bonic edifici del segle XII), o del castell del Llor (fortalesa esmentada des del segle XI i de la qual avui només romanen quatre rocs trontollaires).

Per altra banda, un altre perill ha arribat fins el nostre municipi: l’especulació. De cop i volta, cases i coberts, eres i terrenys esdevenen peces cobejades per aquells qui volen enriquir-se a qualsevol preu. No relacionaré casos puntuals, però de ben segur que tots en tenim present algun a cadascun dels nuclis que formen el nostre municipi.

No sense raó, se’ m pot desqualificar dient que un nouvingut com jo no és pas ningú per criticar aquestes actuacions. És ben cert que només volto pels encontorns per fer el badoc, tot gaudint d’ una bona passejada, i no pas per guanyar-m’ hi el pa, però puc assegurar que, després de sis anys a Florejacs, estimo aquest llogarret com aquells que hi varen néixer! El meu desig és que els meus fills en puguin fruir com avui ho faig jo, i no només a través dels centenars de fotografies que en recullo o del què jo els pugui explicar que en un passat hi hagué aquí o allà…

Tot i això, encara hi ha esperança. Els allotjaments rurals que els emprenedors del poble s’esforcen a promoure, les restauracions dels castells de Les Sitges o de La Morana, la Fira Medieval i els projectes de vies verdes i senyalització de camins i rutes em diuen que encara hi som a temps. Però tots, Administracions (Generalitat, Diputació, Consell Comarcal, Ajuntament) i particulars (veïns i visitants) ens hi hem de comprometre: partint de la conscienciació i l’ estima de la riquesa que ens envolta, assolir la recuperació, consolidació, promoció i aprofitament d’ un patrimoni que molts d’ altres ja han perdut, o ni tan sols han tingut mai!

Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. Que no ens passi.