Arxiu del Blog

Elogi de la boira

La matinada del passat 21 de desembre, carregat de lleganyes i bona fe, vaig retornar al dolmen de Llanera… Pels puristes, puntualitzaré que del megàlit també en podem dir de la Torre dels Moros o de la Vila de la Gola dels Bous, a gust del consumidor (però mai de Llobera!, dit sigui de pas). Allí em vaig reunir amb una colla de segarretes intrèpids que, sense por a la son ni al fred, desitjaven contemplar un espectacle exclusiu del solstici d’hivern: la il·luminació amb els primers raigs de sol de les lloses interiors de la cambra del sepulcre. L’extraordinari fenomen, comú amb d’altres dòlmens catalans, ens connecta amb aquells proto-segarretes que, més de quatre mils anys enrere, vivien d’acord amb els cicles de la natura…

No obstant, una presència no convidada va frustrar les expectatives: la boira, que amb la seva espessor va fer inútils els empenys d’avenç dels raigs solars i va teixir un teló que no va alçar-se per l’espectacle. Sort en vam tenir d’unes tasses de xocolata ben calenta i d’uns talls de coca sanaugina que, repartits a pleret, varen escalfar-nos cos i ànima a mode de consol.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEncara no satisfet del tot amb les llepolies, vaig rematar la revifalla amb un esmorzar de forquilla al proper santuari de Pinós, al vell hostal d’en Pitosa, on “en veritat és que sense diners no donen res”. Poc quilòmetres separen el dolmen del santuari, però en el trajecte s’hi pot corroborar la tesi que diu que els imprecisos límits de la Segarra fineixen allí on els tentacles de la boira s’esfilagarsen. Emergint de la densa capa, encimbellat al capdamunt de la serra de Pinós, vaig contemplar la plana, tot taral·lejant els darrers versos d’”El rei de les coses” d’en Roger Mas: “un mar de boira on s’emmiralla el sol / cobreix totes les valls d’un país inventat”.

És ben cert que la boira va espatllar l’experiència i que més hauria preferit no trobar-me-la. Però la boira forma part de la identitat d’aquestes terres i en marca el caràcter, tant del paisatge com de la seva gent, i cal apreciar-la com un dels seus valor intangibles. En aquest camp, els campions són els amics de la Boira de Ponent, que des de la plana d’Urgell la defensen com a símbol patriòtic i la posen en valor organitzant caminades i pedalades per escampar-la sense por, capitalitzant-la a través d’un engrescador projecte de dinamització turística i enorgulliment nacional.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAL’enyorat Toni Nadal, des de la Història Natural de la Segarra, ens confirma que la boira, mer “núvol arran de terra” és el fenomen meteorològic més famós de les terres de Ponent, i ens puntualitza que  “no és a la Segarra on es deixa veure més vegades (…), però sí el suficient com perquè sigui un signe d’identitat del clima de l’hivern“. L’escriptor Josep Vallverdú (finalista del Premi Josep Pla, precisament amb “Indíbil i la boira”) n’és un dels seus principals valedors quan escriu que “la boira té el seu encís (…), sobretot quan arriba després d’una forta glaçada i vesteix de fantasioses filagarses les puntes de l’herbei i els glaços que pengen, en estalactites, de balcons i canaleres”.

Però qui més hi ha cercat la musa és el ram dels poetes. És omnipresent a l’obra del guissonenc Jordi Pàmias (“Campanes de diumenge / Tots hem estat, un dia, / infants, sota la boira” o “Boira de nit, fal·laç volum; que s’arrossega per l’eixida”), mentre que la cerverina Rosa Fabregat l’ha triat per donar nom al darrer volum recopilatori (“Ancorada en la boira”). També estén el seu mantell als versos d’autors de la talla de Joan Maragall (“Oh! boira que amb el sol tota t’aclares, / i que tu tota sola t’obscureixes / i t’omples dels rumors de la tempesta…”), Màrius Torres (“Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit”), Josep Carner (“Enmig de la boira que munta / l’estiu sospira”), Espriu (“aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel, trobant-se multiplicadament a través dels fins vials de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum”) o Martí i Pol (“”No passa cap pensament a través / d’ aquesta boira feixuga que fa dies / aïlla el poble i tots els que hi vivim.”), entre molts (i molts) d’altres. A més, més d’un dels qui vam viure el naixement del rock català, reconeixem mig avergonyits haver cantat, encenedor en alt, allò de “Somnis entre boires / Boira entre els dos / Tu i jo pell a pell / Ombres dins el cel…” dels Sangtraït.

A pesar de tot, cal reconèixer que la boira no té bona premsa. Flac favor n’ha fet el cinema, vinculant-la a les pel·lícules de por (recordo especialment la seva persistència a l’exterior de la mansió de Los Otros, o al Dràcula de Coppola, que convertit en boira s’escolava  al sanatori de Carfax, o la paorosa boira de The Mist, adaptació de la novel·la Stephen King, amb un dels finals més tràgics que podem trobar al cel·luloide) i als territoris nefands, com el mític Mordor del Senyor del Anells. Tampoc n’ha estat cap aliat aquell clàssic de Llach, que agafant-se al tòpic que la relaciona amb obstacles, pretén encoratjar l’avenç afirmant que “malgrat la boira, cal caminar”…

Per tant, trenquem una llança en favor de la boira i gaudim-la, ben abrigats i escampant-la a poc a poc -això sí!-, no fos cas que la gebrada jugués una mala passada als nostres malucs. I si en un moment de debilitat o angoixa fem com Vallverdú, que arribada l’ancianitat, va dir que escriure sobre la boira és una cosa, però patir-la és una altracom a justificació de no instal·lar-se al seu Puiggròs natal, tinguem ben presents que som molt afortunats: l’anticicló que a nosaltres ens porta les gotetes d’aigua de la boira, a l’atmosfera de la gran conurbació du partícules tòxiques en suspensió.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

De follets i ànimes venudes

Hi havia una vegada, en un mas rònec de la vall del Llanera, una pobra vídua desesperançada. Guerres i pestes l’havien deixat tota sola i no tenia prou recursos per portar la casa, menar els camps i encarregar-se del bestiar. A poc a poc s’esllanguia dins aquell casalot, enclotat en una fosca obaga. Fins que, una nit de desesper, va desafiar el Cel exclamant que vendria l’ànima al mateix Diable a canvi d’una ajuda… En aquell moment, va aparèixer el mateix Banyetes i li va lliurar una ampolla de vidre tot dient-li que dins trobaria allò què necessitava; però, va advertir-li, que el dia que no tingués feina per manar, tornaria per endur-se-la amb ell. Astorada, la vídua va obrir la botella… De dins, va emergir un nan molt lleig, de braços i cames llargs i prims, que no va trigar en exigir-li labor. D’això ella en tenia de sobres: durant mesos i mesos no va parar d’encomanar feines a aquell ésser, que les acomplia amb una diligència i agilitat admirables, sense cap mostra de fatiga. Amb el temps, aquella casa va arribar a ser la més formosa de tota la contrada, neta com una patena i endreçada com cap altra; els camps estaven esplanats, despedregats i sempre ben treballats; els corrals polits, les gallines i els conills formosos, els corders pasturats; els bancals de pedra ben drets i el paller alt, gros i fangat; la llenyera i la carboneres ben abastides… No obstant, un dia, quan tot era al seu lloc i no hi havia més feina que l’angoixés, la dona no sabé que més manar al petit pencaire. Passaven els minuts i la criatura s’impacientava. Potser eren imaginacions d’ella, però començà a flairar olor de sutge… Aleshores,  tingué una brillant idea: va lliurar al follet un cistell i li manà que anés a la bassa a treure’n tota l’aigua per, un cop buida, netejar-la. De seguida va començar la feina, però per més que corria, el cistell no podia retenir l’aigua, que regalimava i tornava sempre allí d’on havia de sortir. Al final, esgotada i burlada, la criatura es va rendir i va desaparèixer per sempre més, alliberant la dona de la maledicció del Temptador…

Aquesta llegenda es conta per terres de Llanera. Ens parla dels familians, petits follets antropomorfs que amb el mateix nom també trobem a les illes Pitiüses, i que són parents dels minairons pallaresos, els martinets ceretans, els nyitus i les falugues osonencs i els joanets ripollesos… Les rondalles catalanes són plenes d’aquestes criatures, sempre entremaliades i juganeres, que conviuen amb els humans, beneficiant-los a voltes i perjudicant-los sovint. Però cap d’aquests personatges sembla tenir prou ganxo per a fer negoci perquè, a Lleida ciutat, els mandataris prefereixen els belgues smurfs d’en Peyo, traduïts al català com barrufets

I és que a la Paeria de Lleida, l’equip socialista de govern i el convergent d’oposició estudien seriosament l’opció de convertir l’espai de les Basses d’Alpicat en un parc temàtic dels barrufets. El projecte no és nou, ja que CiU va llançar fa anys el globus sonda del projecte “CreaParc”, i tampoc és cap sorpresa, després que PSC, CiU i PP (aquests per abstenció) aprovessin la modificació urbanística de l’emblemàtic parc. Així doncs, seguint l’estela tematitzadora i globalitzant, després de l’espantada de l’Eurovegas d’Adelson i en plena polèmica sobre el BCN World de Bañuelos i companyia, els riallers nans blaus volen obrir pas a una nova àrea recreativa global, on el capital privat inverteixi en grans superfícies comercials, botigues franquiciades, sales multicines i vés a saber quines altres ofertes d’entreteniment i consum asèptic, inodor i, pretesament, familiar.

Fet i fet, prenent l’exemple, l’experiència també podria traslladar-se a la vall del Llobregós i desencallar aquell projecte de dinamització de l’interior eixut que, des de 2005, enronda Torà i els encontorns… Gairebé ningú recorda l’acte d’abril del 2008, al peu de la torre de Vallferosa, amb fanfàrria i llums de color, fet en presència de patums com el Conseller d’Agricultura de l’època, en Joaquim Llena, el director de la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa de Catalunya, en Jordi Sargatal, l’il·lustre biòleg i socio-ambientalista Ramon Folch, l’alcalde de Torà i el president del Consell Comarcal del moment. Allí es posà la primera pedra (i última) per elaborar un pla de gestió forestal, paisatgística i patrimonial de la vall del Llanera, a partir d’un acord de custòdia de territori entre l’Ajuntament de Torà i la Fundació Territori i Paisatge i havia de ser l’embrió d’una iniciativa que s’estendria al llarg de 5.000 quilòmetres quadrats, per sis comarques de la Catalunya dels secans. Avui ja ningú (o quasi bé ningú: oi, Jaumet?) recorda aquell il·lusionant projecte i l’interior eixut segueix essent un món incògnita, aliè als mapes i les rutes. Ara, fagocitada la Caixa Catalunya pel BBVA i extinta tota Obra social, no hi ha esperança…

Fet i fet, mateixa sort que va córrer l’altre projecte de posada en valor de les zones estepàries, anunciat l’any 2010 al despoblat de Conill, municipi de Tàrrega, precisament on avui una totpoderosa corporació agroalimentària pretén dipositar els detritus… I és que la tabula rasa feta pels govern convergents amb els projectes de desenvolupament rural gestats durant els tripartits no tingué misericòrdia (fixem-nos també en la xarxa dels CAT, per a més exemples).

Per tot plegat, sembla que farem com la vídua del mas de Llanera i reptarem el Dimoni. Així potser aconseguirem que siguin les forces diabòliques les que aconsegueixen acabar amb el desequilibri territorial, ja arribin dins una ampolla com els familians o en canut ple de minairons,  dins un talonari de dòlars com els Adelson o a través d’un pilotasso financer com els Veremonte o -qui ho sap?- encatauats dins un bolet lisèrgic, on viuen contents els Barrufets. A fi de comptes, en el pitjor dels casos, el preu tampoc és tant alt: si va malament, només hi podem perdre l’ànima.

Barrufets d'en Ros

Revelació hiparxiològica

Escric aquestes línies el dia 21 de desembre, en el precís instant que l’eix del planeta Terra es troba en el seu punt orbital més allunyat del Sol. Tècnicament, això suposa que estem en ple solstici d’hivern. Això, que podria semblar fútil, aquest any té una rellevància cabdal: segons un bon nombre de vidents apocalíptics i de pitonisses calamitoses, amb el suport d’alguna productora hollywoodiana, tal dia com avui s’ha d’acabar el Món. Els visionaris han fet les seves profecies partint de la interpretació del calendari del poble maia, segons el qual, avui, coincidint amb el  final el dotzè baktun (una unitat de temps que inclou 144.000 dies, uns 400 anys), un gran cataclisme en forma d’asteroide, forat negre o flamarada solar ha de portar la destrucció del planeta Terra… Possiblement, amic lector, si aquestes lletres arriben impreses a les teves mans, somriuràs pensant que els maies van anar errats en les seves prediccions, però aquestes línies van dedicades a demostrar just el contrari.

Setmanes enrere, per evitar el més que provable espasme de terror universal, els experts científics es van conxorxar amb prestigiosos arqueòlegs especialitzats en el món meso-americà precolombí per afirmar que els auguris són falsos i calmar així al populatxo. Defensen que, com a màxim, els pronòstics maies referirien l’arribada d’un ésser suprem o carismàtic que vindria navegant. Entre aquests, unes ments preclares han lligat els vaticinis indis amb els de Nostradamus per concloure que el cataclisme no serà tal, sinó que suposarà l’albada d’una Nova Era Mundial, una Edat d’Or en la qual els humans tindrem un nivell d’harmonia elevat i serà arribada l’hora de decidir el nostre futur.

Assolit aquest punt, trobem un seguit de variables (“ésser carismàtic”, “navegar” o “decidir el futur”) que, interpretades en clau catalana i en relació als esdeveniments que estem vivint aquests dies, ens criden poderosament l’atenció i ens porten a pensar que sí: que els maies tenien raó! Així és: estem a l’inici d’una Nova Era en la qual, deixant enrere molts anys de foscor, obrirà una edat daurada per aquells que tenim la fortuna de viure en l’extrem nord-oriental de la península ibèrica. L’assoliment del “pacte per la llibertat” entre el President Mas i el líder sobiranista Oriol Junqueras, que preveu la celebració d’un referèndum pel dret a decidir el futur de Catalunya, sumat a l’assentiment (més o menys tàcit, sinó a contracor) de la resta de forces parlamentàries -llevat de dues que són poc més que residuals-, és la confirmació que indica sense deixar lloc a dubtes que l’Hora és arribada.

En conseqüència, hem de convenir que la predicció va adreçada a un altre poble indígena que, com els maies i la resta dels aborígens sud i centre americans, ha patit l’espoli, sinó el genocidi, a mans de l’imperialisme espanyol: el català. És ja arribat el moment predit per en Francesc Pujols, gran filòsof i fundador de la religió científica catalana, el qual, amb el seu objectiu d’actuar en defensa del benefici de la Humanitat i l’Harmonia universal, va assegurar que “temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’ls dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat”. En aquell moment, Catalunya serà “reina i senyora del món” i “valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà”. En conseqüència, i considerant que fou el propi Pujols qui, al seu “Manual d’Hiparxiologia”,  va deixar escrit que “la religió catalana no sols estableix la llibertat del cel, sinó de la terra”, convindrà doncs recollir el seu apostolat, treballant plegats i confiats per aquesta llibertat de la Terra i per l’assoliment de la plenitud de la catalanitat.

Tal vegada alguns escèptics o malcontents gosaran qüestionar tota aquesta concatenació de sil·logismes, possiblement perquè s’hauran perdut a mitja argumentació o, tal vegada, perquè no hauran afrontat aquesta tesi amb l’atenció pertinent. Ben segur que aquests seran una minoria i la gran majoria dels milers de lectors d’aquest text ja hauran copsat la revelació feta, però, en respecte democràtic a aquesta minoria, els donaré una altra prova fefaent, concloent i de proximitat, del final d’una època i l’Aurora d’una nova era…

Als confins septentrionals del municipi de Torà s’alça un dolmen. Es tracta d’una estructura identificable com a sepulcre de corredor, de la tipologia anomenada “galeria catalana”, tancada a l’extrem de llevant per una pedra perforada. Aquells que el van erigir van calcular per dotar-lo d’una orientació peculiar que feia que, només durant uns segons del solstici d’hivern, la llum solar penetrés al seu interior i il·luminés la cambra que durant tota la resta de l’any es mantenia en la foscor més absoluta. El túmul fou construït durant el neolític final, al voltant de l’any 3000 aC, és a dir, fa aproximadament uns cinc mil anys, és a dir, dotze baktuns (!). Aquesta cronologia, que no pot ser coincidència atzarosa, ens revela la connexió traçada entre uns indígenes i altres, i que, fa cinquanta segles, es va fer en comandita la mateixa predicció des de la profunditat de la jungla del Petén i des dels foscos boscatges de la vall del Llobregós. A més, la il·luminació ha estat manifestada per un altre acte suprem: el cartell que indicava el camí al dolmen, que fins ara equivocava al caminant, tot referint el “dolmen de Llobera”, per fi ha estat substituït per l’autèntic nom de “dolmen de Llanera”, revelant-se així una veritat i un camí que fins ara restaven hermètics.

En conseqüència, queda meridianament provat que la profecia dels antics s’ha fet verb i que ara, finalment, després de segles i segles de derrotes i humiliacions, com va augurar el savi de la Torre de les Hores, “ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi”.

I qui, després de llegir aquesta revelació, encara albergui recels o dubtes, o no és digne de l’honor que com a català recau sobre llurs espatlles o no ha parat compte en el dia de publicació d’aquest article al prestigiós setmanari que el recull.

escala

 

Sí que ve d’un pam

El cap de setmana passat vaig tenir el gran goig i la joia d’assistir a una de les sortides que, des del Fòrum l’Espitllera, s’organitzen de tant en tant per a conèixer i opinar sobre el paisatge de la Segarra tot trepitjant literalment de peus a terra. És aquesta una activitat enormement gratificant, ja que, als plaers de gaudir d’una companyia il·lustrada, de participar d’un debat amb filosegarretes inquiets, de descobrir amb altres ulls racons quotidians i de fruir d’una bona i generosa oferta gastronòmica (prova de la vigència de la Piràmide de Maslow a l’hora d’assolir grans fites), també ens deixa tot un pòsit d’informació i material gràfic que no té cap rebuig, ni per a elaborar rigorosos estudis sobre la comarca ni per a ser la base de les reflexions i els estirabots amb els que fuetejo setmanalment els meus penitents lectors…

Cal tenir present que la pluralitat interna del grup “espitlleraire” i la diversitat de formacions, criteris i inquietuds de cadascuna de les persones que l’integrem, provoquen que sovint marxem més enllà de la valoració de l’assumpte central (en aquest cas: el paisatge) i ens endinsem en disquisicions sobre les dimensions econòmiques, socials, històriques, culturals i, fins i tot, polítiques, aspectes que només de forma col·lateral incideixen en el leitmotiv de l’activitat programada. Aquest fenomen va esdevenir també en el tancament de l’expedició paisatgística en qüestió, la darrera fita de la qual fou el dolmen de Llanera, als confins septentrionals del terme de Torà. Allí, sobtat i commocionat pel fet de trobar el megàlit indicat i rebatejat com a dolmen “de Llobera”, no vaig poder evitar reflexionar sobre aquesta mutació toponímica…

En primer lloc, la curiositat d’aquesta transformació nominal ens va fer recórrer a l’auxili de la tecnologia, satèl·lit inclòs, amb la qual es varen verificar les coordenades de l’emplaçament i, bolcada la georeferència al corresponent mapa, vaig poder confirmar que, al menys a dia d’avui, el dolmen es troba –per pocs metres- dins els límits municipals de Torà, essent, per tant, una part de la Segarra. No obstant, la senyalització i la catalogació feta des de Llobera de Solsonès ho nega i se l’apropia. En conseqüència, tot indica que ens trobem davant d’un conflicte fronterer que, salvades les distàncies, ens pot recordar l’actual bel·licositat entre Cambodja i Tailàndia pels temples djémer de Preah Vihear o, fins i tot, retornar-nos a la memòria un dels moments més gloriosos de la història contemporània de l’Estat on se’ns inscriu: la pugna entre els Regnes d’Espanya i del Marroc per l’illot de Perejil.

Cert és, com digué Guiu Sanfeliu, que la Segarra és una terra “d’imprecisos límits” i que aquí mateix tenim una acreditació d’aquestes fites vagaroses, especialment si recordem que Llanera pertany a Torà (i per extensió a la Segarra) des de fa poc més de 40 anys i per la voluntat d’un secretari municipal, o bé si tenim coneixement que fa tres o quatre anys un grapat de masies del lloc varen endegar un procés administratiu de segregació i annexió a Llobera o, fins i tot, si pensem que tot el municipi de Torà (i també el veí de Biosca, que no vol ser menys) va votar fa un any deixar la Segarra i passar al Solsonès. Per tant, el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola de Bous o de la Torre dels Moros (mai dolmen de Llobera!), tot i mantenir-se fix en el mateix lloc des de fa més de 4500 anys, va i ve de Torà a Llobera, de la Segarra al Solsonès i de la futura Vegueria de Ponent a la Vegueria de la Catalunya Central, per capricis del destí…  Ara, avui per avui, i possiblement per pocs centímetres, el dolmen és a Torà i Torà és a la Segarra. En conseqüència, si els segarrencs volem ser dignes d’un monument tan extraordinari (possiblement el dolmen de corredor més gran i més ben conservat del nostre país), posem-lo en valor,  promocionem-lo i rotulem-lo com es mereix, en cas contrari, potser no en som dignes i, com cantava la Trinca, “si es porta penjim-penjam  / sí, que sí, que sí ve d’un pam”.

Mentrestant, alienes a tots i tothom, les pedres del megàlit seguiran al seu lloc,  impertèrrites i silencioses, mentre testimonien el trànsit dels segles i contemplen com desfilen per la seva galeria i un darrere l’altre homínids primitius, ilergets, romans, gots, àrabs, francs, urgellencs, toranesos, segarretes, solsonins i, fins i tot, turistes, aixafaterrossos, metralleros, campistes i pixapins, tots ells –al menys, se’ls presumeix- de tipologia evolutiva sapiens sapiens. Probablement, si pogués parlar, davant tanta disputa estèril, s’exclamaria en una amarga declamació dels versos immortals de Jesús Lizano, grandíssim i barbut poeta de la mística llibertària: “Cristianos, musulmanes, coptos,/ inspectores, técnicos, benedictinos, / empresarios, cajeros, cosmonautas…/ ¡Yo veo mamíferos!”.

El paisatge del Llobregós guaitat per l’Espitllera

,

Aquest dissabte he participat a la segona paisatjada segarreta del Fòrum l’Espitllera. Si l’any passat vam creuar de sud a nord la comarca que ens dóna la raó de ser i que ens uneix, aquest cop hem triat centrar-nos en el nostre trosset del Llobregós, el riu que travessa la part septentrional de la Segarra i que ens agermana (o així hauria de ser), amb els nostres veïns de l’Anoia, el Solsonès i la Noguera.

El material recollit durant l’expedició alimentarà els treballs sobre paisatge de l’associació, però també abonarà futurs articles d’aquest humil cronista, amanits amb reflexions sempre subjectives, contaminats amb ingredients de desertor de la metròpoli i exageradament influïts per somnis de l’arcàdia rural idealitzada i inabastable.

Tindrem temps de valorar tot el material recollit i veus més autoritzades, científiques i reflexives en parlaran, però, de moment, un recull d’imatges serà millor que un grapat de paraules: torrents que emulen el Guadiana, arquitectura popular deconstruïda, coberts exageradament grans, lletjos i desregularitzats, panorames de paisatges bells i fràgils, patrimoni històric humiliat i panteixant, llums d’esperança interessant i natural, horts d’hortalisses de PVC, manipulacions urbanístiques fraudulentes, monuments amagats i universalitzables i conflictes territorials i nominatius, entre d’altres sorpreses, han desfilat per davant de l’Espitllera; ara esperarem que comencin a llançar-se les sagetes, siguin de Cupido, de Guillem Tell o de Rambo 2…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...