Revelació hiparxiològica

Escric aquestes línies el dia 21 de desembre, en el precís instant que l’eix del planeta Terra es troba en el seu punt orbital més allunyat del Sol. Tècnicament, això suposa que estem en ple solstici d’hivern. Això, que podria semblar fútil, aquest any té una rellevància cabdal: segons un bon nombre de vidents apocalíptics i de pitonisses calamitoses, amb el suport d’alguna productora hollywoodiana, tal dia com avui s’ha d’acabar el Món. Els visionaris han fet les seves profecies partint de la interpretació del calendari del poble maia, segons el qual, avui, coincidint amb el  final el dotzè baktun (una unitat de temps que inclou 144.000 dies, uns 400 anys), un gran cataclisme en forma d’asteroide, forat negre o flamarada solar ha de portar la destrucció del planeta Terra… Possiblement, amic lector, si aquestes lletres arriben impreses a les teves mans, somriuràs pensant que els maies van anar errats en les seves prediccions, però aquestes línies van dedicades a demostrar just el contrari.

Setmanes enrere, per evitar el més que provable espasme de terror universal, els experts científics es van conxorxar amb prestigiosos arqueòlegs especialitzats en el món meso-americà precolombí per afirmar que els auguris són falsos i calmar així al populatxo. Defensen que, com a màxim, els pronòstics maies referirien l’arribada d’un ésser suprem o carismàtic que vindria navegant. Entre aquests, unes ments preclares han lligat els vaticinis indis amb els de Nostradamus per concloure que el cataclisme no serà tal, sinó que suposarà l’albada d’una Nova Era Mundial, una Edat d’Or en la qual els humans tindrem un nivell d’harmonia elevat i serà arribada l’hora de decidir el nostre futur.

Assolit aquest punt, trobem un seguit de variables (“ésser carismàtic”, “navegar” o “decidir el futur”) que, interpretades en clau catalana i en relació als esdeveniments que estem vivint aquests dies, ens criden poderosament l’atenció i ens porten a pensar que sí: que els maies tenien raó! Així és: estem a l’inici d’una Nova Era en la qual, deixant enrere molts anys de foscor, obrirà una edat daurada per aquells que tenim la fortuna de viure en l’extrem nord-oriental de la península ibèrica. L’assoliment del “pacte per la llibertat” entre el President Mas i el líder sobiranista Oriol Junqueras, que preveu la celebració d’un referèndum pel dret a decidir el futur de Catalunya, sumat a l’assentiment (més o menys tàcit, sinó a contracor) de la resta de forces parlamentàries -llevat de dues que són poc més que residuals-, és la confirmació que indica sense deixar lloc a dubtes que l’Hora és arribada.

En conseqüència, hem de convenir que la predicció va adreçada a un altre poble indígena que, com els maies i la resta dels aborígens sud i centre americans, ha patit l’espoli, sinó el genocidi, a mans de l’imperialisme espanyol: el català. És ja arribat el moment predit per en Francesc Pujols, gran filòsof i fundador de la religió científica catalana, el qual, amb el seu objectiu d’actuar en defensa del benefici de la Humanitat i l’Harmonia universal, va assegurar que “temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’ls dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat”. En aquell moment, Catalunya serà “reina i senyora del món” i “valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà”. En conseqüència, i considerant que fou el propi Pujols qui, al seu “Manual d’Hiparxiologia”,  va deixar escrit que “la religió catalana no sols estableix la llibertat del cel, sinó de la terra”, convindrà doncs recollir el seu apostolat, treballant plegats i confiats per aquesta llibertat de la Terra i per l’assoliment de la plenitud de la catalanitat.

Tal vegada alguns escèptics o malcontents gosaran qüestionar tota aquesta concatenació de sil·logismes, possiblement perquè s’hauran perdut a mitja argumentació o, tal vegada, perquè no hauran afrontat aquesta tesi amb l’atenció pertinent. Ben segur que aquests seran una minoria i la gran majoria dels milers de lectors d’aquest text ja hauran copsat la revelació feta, però, en respecte democràtic a aquesta minoria, els donaré una altra prova fefaent, concloent i de proximitat, del final d’una època i l’Aurora d’una nova era…

Als confins septentrionals del municipi de Torà s’alça un dolmen. Es tracta d’una estructura identificable com a sepulcre de corredor, de la tipologia anomenada “galeria catalana”, tancada a l’extrem de llevant per una pedra perforada. Aquells que el van erigir van calcular per dotar-lo d’una orientació peculiar que feia que, només durant uns segons del solstici d’hivern, la llum solar penetrés al seu interior i il·luminés la cambra que durant tota la resta de l’any es mantenia en la foscor més absoluta. El túmul fou construït durant el neolític final, al voltant de l’any 3000 aC, és a dir, fa aproximadament uns cinc mil anys, és a dir, dotze baktuns (!). Aquesta cronologia, que no pot ser coincidència atzarosa, ens revela la connexió traçada entre uns indígenes i altres, i que, fa cinquanta segles, es va fer en comandita la mateixa predicció des de la profunditat de la jungla del Petén i des dels foscos boscatges de la vall del Llobregós. A més, la il·luminació ha estat manifestada per un altre acte suprem: el cartell que indicava el camí al dolmen, que fins ara equivocava al caminant, tot referint el “dolmen de Llobera”, per fi ha estat substituït per l’autèntic nom de “dolmen de Llanera”, revelant-se així una veritat i un camí que fins ara restaven hermètics.

En conseqüència, queda meridianament provat que la profecia dels antics s’ha fet verb i que ara, finalment, després de segles i segles de derrotes i humiliacions, com va augurar el savi de la Torre de les Hores, “ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi”.

I qui, després de llegir aquesta revelació, encara albergui recels o dubtes, o no és digne de l’honor que com a català recau sobre llurs espatlles o no ha parat compte en el dia de publicació d’aquest article al prestigiós setmanari que el recull.

escala

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 23 Desembre 2012, in Esdeveniments and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: