Arxiu del Blog

La condemna de la memòria

Els Prats de Rei, malgrat ser avui un petit municipi als confins de la invenció administrativa anomenada comarca de l’Anoia, durant molts segles ha protagonitzat la història de la Catalunya central. Els testimonis patrimonials i històrics ens acrediten que aquest llogarret ha estat cobejat per tots aquells pobles que han creuat la nostra geografia. Ibers, romans, eremites, feudals, austriacistes, borbònics, republicans… s’hi han assentat, hi han creat riquesa i han maldat per assolir-ne el control. L’airosa torre romànica de la Manresana, del segle XI, o les cròniques de la batalla dels Prats de Rei, victòria dels austriacistes front els borbònics, l’any 1711, en són proves més que evidents. Però avui, el lloc pot presumir d’un fet que el fa especialment remarcable: atresorar al seu subsòl les restes de Sikarra, la mítica capital dels lacetans citada per Ptolomeu que donà nom a la comarca de la Segarra…

sondeig arqueològic Sikarra

Aquest estiu, durant els treballs de millora de la xarxa de clavegueres del nucli, s’hi van localitzar un seguit de restes arqueològiques que confirmaven allò que ja se sabia: que sota les cases de la població hi havia el municipium sigarrensis, ciutat romana florent entre els segles II i IV dC, estratègicament situada en la confluència de camins principals que comunicaven la costa i l’interior. No obstant, més enllà de constatar allò conegut, les tasques han posat al descobert un jaciment ibèric d’enorme singularitat que aprofundeix en set segles el coneixement i el prestigi, no només de  la vila, sinó dels territoris històricament segarrencs. Davant l’església de la Mare de Déu del Portal, allò que havia de ser un pou de sondatge més, va desenterrar un seguit d’elements defensius i un conjunt de mostres ceràmiques que descobrien que aquell no era un jaciment qualsevol. Per això, s’hi van esmerçar un seguit d’esforços que han acabat donant llum a un tram de muralla que per antiguitat (remunta els orígens del lloc al finals del segle VI aC) i estructura (escarpa atalussada i protegida per un fossat) constitueix un conjunt únic en tota la península ibèrica. Aquests elements, units als bellíssims fragments de ceràmica grega recuperats, confirmen sense cap mena de dubte que ens trobem davant d’un nucli central de població ibèrica, un oppidum,  d’importància cabdal en els remots segles de l’edat del ferro. A més, d’altres estructures localitzades acrediten una època d’esplendor anterior a la romanització, als segles III i II aC, quan el primer recinte fortificat quedà petit, es cobrí el fossat, i la població s’estengué més enllà de les primeres muralles. És, amb tota possibilitat, durant aquest moment quan el lloc gaudeix d’un gran apogeu que l’hauria motivat a encunyar la seva pròpia moneda, factor que ens lligaria amb les escassíssimes mostres numismàtiques de Sikarra, el millor exemplar de les quals podem admirar al Museu Comarcal de Cervera des del mes de maig. L’arribada de la romanització suposaria la reforma urbanística de l’enclavament, la construcció de noves muralles i d’edificis de culte i de comerç; anys més tard, la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar, al segle I aC, hauria portat un arrasament de les construccions principals existents fins aquell moment i l’inici d’una nova era que conduiria a l’establiment del municipium.moneda Sikarra (foto Joan Porredon)

De tot aquest passat ens parlen unes restes posades a la llum en poc més de 50 metres quadrats enclavats davant la façana barroca del santuari de la Mare de Déu del Portal, església que, val a dir, prengué el seu nom de l’antic portal de la muralla que es va haver d’enderrocar al segle XVIII perquè pogués ser alçada. Per desgràcia, des de fa pocs dies, ens arriba l’anunci de la voluntat, pel que sembla consensuada pel consistori, la Diputació, el Departament de Cultura i el Bisbat, de retornar a la foscor de la terra aquest llibre obert, testimoni d’història, identitat i orgull. La troballa, recollida per tots els mitjans de comunicació del país, havia fet treure pit -i amb raó-, als pradencs, amb el seu batlle al capdavant, i suposava una justa recompensa als treballs abnegats, entusiàstics i generosos que, des de fa quatre dècades, dedica l’Associació Cultural i Recreativa Sigarra a l’estudi i la preservació del patrimoni local. Ara, ofegada la gran satisfacció, el gerro d’aigua freda ha estat cruel i desmoralitzador. Que, de sobte, es despertin les presses perquè el jaciment hagi de ser soterrat, colgat, reblit (o com en vulguin dir), per motius econòmics i per pressions eclesials, suposa donar un cop de gràcia a totes les il·lusions i esperances posades en el seu aprofitament turístic, cultural, social, educatiu i científic. Fet i fet, esdevé un greuge comparatiu majúscul, considerant aquella molesta troballa de la Barcelona del 1714 que fa anys es va fer al subsòl del mercat del Born i que, per la tossuderia d’un aleshores poc conegut regidor de l’Ajuntament, no va ser colgat segons les previsions; aquell regidor es deia Ferran Mascarell i, la vida dóna tombs, avui és el màxim responsable de Cultura de la Generalitat… En comptes d’aquesta reeixida alternativa, el jaciment de Sikarra sembla que seguirà la mateixa dissort que la vila romana de la Sagrera, que les presses per obrir via al tren i la banalització del seu ingent valor històric va fer desaparèixer en qüestió de dies…

El Museu Municipal Josep Castellà, dels Prats de Rei, atresora dins la seva col·lecció epigràfica una làpida dedicada a l’emperador Maximià, el nom del qual, repicat, gairebé no es pot escatir. El record de Maximià fou condemnat a l’oblit, en una damnatio memoriae imposada per Constantí, i el rastre del seu nom fou anihilat dels llocs públics, en un intent d’esborrar per la posteritat la seva existència. Per sort, foren mans maldestres les que van tractar d’eliminar el nom de l’emperador de la inscripció que en el seu honor havia estat epigrafiada al municipium sigarrensis. Avui sembla que, novament, des d’algun despatx i obeint inconfessables voluntats, les pedres que ens parlen dels orígens remots i esplendorosos de la identitat segarrenca i que ens conviden a somniar un futur desenvolupament local a partir del patrimoni, han estat condemnades a ser sebollides. Si ningú no ho evita, la memòria serà colgada sota un reble de grava i oblit.

Imatge

 

MANIFEST CAMPANYA #SalvemSIKARRA i recull d’adhesions

#salvemSIKARRA

L’imprecís nom de la Segarra

Fa molt poques setmanes que ha vist la llum el número 22 de la Revista d’Arqueologia de Ponent, prestigiosa publicació editada anualment per la Universitat de Lleida i reservada només a firmes acreditades del món de la investigació en els camps de la Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. És aquesta una revista apte només per a lletraferits impenitents i saberuts insaciables, ja que, a banda de l’extrema complexitat dels seus textos, la seva lectura és d’allò més incòmoda, amb una tipografia petita i espessa i uns paràgrafs carregats de notes a peu de pàgina.

No obstant, m’hi he submergit delerós perquè recull, a les pàgines 37 i següents, un article titulat “Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de sikarra i de l’origen del topònim Segarra”. El treball parteix de l’estudi de la ja famosa moneda adquirida, aviat farà dos anys, per la Fundació Jordi Cases i Llebot i l’associació Fòrum l’Espitllera, i està signat per un equip de savis entre els quals hi figuren reputadíssims estudiosos com els professors Albert Turull, de la Univesritat de Lleida, i David Garcia i Rubert, de la Universitat de Barcelona, i la conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Isabel Moreno, tots ells íntimament vinculats a la comarca i activistes culturals com els que més…

Amb aquests antecedents m’he llençat àvidament a la lectura del text en la recerca de la resposta definitiva a la gran pregunta que tradicionalment hom es formula quan vol parlar de la Segarra: quin és l’origen d’aquest nom?

Rius de tinta ha fet vessar aquesta qüestió. Potser el primer que es va formular la pregunta -i va procedir immediatament a contestar-la- fou al segle XVII l’historiador i arquebisbe Pèire de Marca: després de saquejar bona part dels arxius del Principat com a visitador de Lluís XIV durant l’ocupació borbònica de Catalunya, va recollir al seu llibre “Marca Hispanica” que Segarra venia del topònim Ascerris, mítica ciutat dels lacetans, originada en la celta Sacerris i citada per Ptolomeu, i que ell va situar sense cap mena de dubte a Cervera. Quasi dos segles més tard, el geògraf i historiador Miguel Cortés y López corroboraria aquest origen en el seu “Diccionario geográfico-histórico de la España Antigua”, tot i que situaria Ascerris ja no vora l’Ondara, sinó prop de la vila de Calaf, “nombre lemosín sinónimo de acerrae” (negant de pas i altivament també la localització feta per Ambrosio Rui Bamba, que l’emplaçava a Ribelles). Tot i això, cap d’ells van gosar dir-nos el significat etimològic del vocable…

Superada, o no, la tesis d’aquestes eminències, va triomfar la teoria que avui és la més estesa i popular, en la qual van coincidir el lingüista Joan Coromines, autor de l’”Onomasticon Cataloniae”, i l’historiador Salvador Sanpere, autor d’”Un estudi sobre la toponomàstica catalana”. L’eminent filòleg i l’erudit historiador van defensar l’origen íbero-bascoide del topònim per afirmar que té la seva arrel en el vocables “sagar”, que significa “poma” o “pomera”, en basc, o “sagarreri”, que vindria a ser “país de les pomes”. Aquesta opinió ha arribat fins als nostres dies: l’han feta seva el geògraf Guiu Sanfeliu, autor d’”Els imprecisos límits de la Segarra”, els filòlegs Pere Pons al seu llibre “La Segarra” (on confessa, però, que ho recull “baix, baixet”) i el propi Albert Turull a “Els topònims de la Segarra”, o l’escriptor de viatges, novel·les i columnes Vidal Vidal, que la va adoptar per titular el segon volum de les seves “Rutes de Ponent”, l’imprescindible “El país de les pomes”.

Nogensmenys, en Jaume Clavé,  escriptor de Sanaüja sempre heterodox , atrevit i sorprenent, en el seu revelador assaig “Athanàgia”, palesa la sequedat del país i qüestiona que “Segarra” pugui venir de “pomera”, és a dir, del basc “sagar”. Com a alternativa, acudeix a l’historiador grec Tucídides per remetre’ns a la tribu dels sicans, que haurien donat nom al riu Sícoris (Segre) i, ensems, als habitants de la Segarra, abans d’endinsar-se en la Mediterrània per poblar l’illa de Sicania (Sicília).

Ara bé, des dels Prats de Rei, una anònima ploma, sense citar-ne la font, però avalada per l’Oficina de Turisme del Consell Comarcal de l’Anoia, exposa als visitants una tesi més agosarada: a propòsit de les coves i esplugues que es troben per l’Alta Segarra i argüint que aquesta regió era des d’èpoques ben remotes zona de pas dels ramats i llurs pastors en el camí de la transhumància entre la costa i els Pirineus, afirma categòricament que “etimològicament Segarra vol dir simplement lloc en el qual es separa el ramat”…

Per tot això, amb aquest garbuix mental, he cercat la llum a la RAP, i, val a dir, no n’he reeixit pas! Els autors, lluny de cloure l’enigma, l’obren encara més: afirmen que “Segarra” ve de la població ibèrica de Sikarra, però, a banda de no gosar situar-nos-la al mapa, encara compliquen més el significat del toponímic. Insatisfets amb recollir la interpretació tradicional de les pomeres de Coromines, hi afegeixen dues teories més: una possible vinculació amb l’arrel indoeuropea “seik”, que significaria “fluir” i faria al·lusió als rius (estaria també relacionat amb el Sicoris –Segre- o el Sicanus –Xúquer-) i un hipotètic origen vinculat a noms de persona celtibèrics, com el femení Sikeia o els masculins Sice o Sigervis

Tot plegat, un bon embolic que cada cop es complica més i que promet no quedar-se aquí i anar-se esbrancant fins a l’infinit.

En conseqüència, potser serà millor que cadascú triï quina tesi li és més inspiradora, a gust del consumidor cadascú faci seva la que més li agradi, i deixem aquests debats pels savis, que val a dir que en tenim molts. Mentrestant, posem la ment en el futur i, ja que no queda clar d’on ve la Segarra, ens dediquem a pensar cap a on va i, ja posats, què podem fer cadascun de nosaltres per participar en aquest rumb, a voltes imprecís, però sempre esperançat i engrescador.

Imatge

tetartemorion de Sikarra (fotografia d’Isabel Moreno)

Espitllerada pansegarretista

Avui, potser casualment el dia del 300è aniversari de la batalla de Prats de Rei, darrera victòria dels catalans front els exèrcits borbònics, el Fòrum l’Espitllera ha celebrat la seva tercera sortida de reconeixement i anàlisi del paisatge i el patrimoni que conformen la identitat de la Segarra. Aquest cop, per primera vegada, més enllà dels territoris que la defineixen administrativament, el col·lectiu espitlleraire s’ha  endinsat als “imprecisos límits” d’una terra que, històricament i fundacional, pertany també a la Segarra, tot i que avui fronteres comarcals i provincials pretenen negar-ho…

Prats de Rei, on els amics de l’associació cultural Sigarra ens han rebut al seu Museu d’Història i on hem pogut contemplar les esteles del Municipium Sigarrensis, ha estat la primera fita del nostre camí. Les necròpolis baix imperial de Prats i l’altmedieval de Seguers ens han parlat d’una època tan desconeguda com apassionant i hem viscut un moment de catarsi quasimística al voltant d’una mata de romaní i unes tombes de banyera… Més tard, el castell de Boixadors ens ha obert les seves portes i, tot escoltant la història d’una època de senyors i vassalls, com qui no vol la cosa, els nostres arqueòlegs de mirada rasant han ensopegat amb una moneda medieval  de bronze amb la que hem pogut correspondre a la gentil acollida al monument.

El dinar a la Pala de Sant Pere Sallavinera, amb el descobriment de l’especialitat que dóna nom a l’establiment, ha estat el tast gastronòmic imprescindible en totes les nostres activitats, i ens ha renovat energies per la darrera fita de la jornada: la Manresana. L’ascens a la torre de guaita, la visita als cups medievals, la contemplació de l’exhuberància barroca de l’església i el gaudi de l’audiovisual de la batalla de Prats han  farcit de sentit la visita a un enclavament fascinant.

En conclusió, una expedició pansegarretista i filosegarreta, paisatgística i identitària, lúdica i gastronòmica i, per sobre de tot, profundament hedonista i intensament edificant…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...