Patrimoni aplaudit, paït i patit

Divendres passat, dins les activitats de Festa Major de Guissona, a la Sala de Plens de l’Ajuntament va tenir lloc la presentació del setè volum d’inventari de patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, dedicat a aquest municipi. L’acte fou molt ben rebut i l’espai va quedar petit amb la gran afluència de guissonencs i guissonques, amatents a conèixer -i, fins i tot, alguns a adquirir- el llibre.

El treball s’ho val: és el resultat de set anys de tasques de camp al llarg i ample del municipi a la recerca i anàlisis de més de dos-cents cinquanta elements, que són analitzats, contextualitzats i descrits acuradament, amb la garantia d’un equip de treball format per historiadors especialitzats en cadascuna de les èpoques contemplades, i amb el suport de prop de set-centes imatges impreses a color, fita assolida primer cop en la col·lecció i que en facilita immensament la intel·ligibilitat. Amb aquest, la Fundació Jordi Cases i Llebot continua endavant la seva tasca de fer país, expressada amb l’activisme cultural des de diverses trinxeres, algunes d’elles ben difícils: dóna suport a l’ensenyament i la preservació del català a la Franja, col·labora amb iniciatives de defensa i projecció de la identitat segarrenca (com l’adquisició i la cessió al Museu comarcal de la moneda de Sikarra o la participació activa dins la Xarxa Sikarra) i, en el cas que ens ocupa, des de 1994 treballa en el projecte d’inventariar tot el patrimoni comarcal municipi a municipi.

Com els anteriors volums de la col·lecció, el recull de Guissona demostra la gran riquesa patrimonial de la comarca, posant llum sobre el gran camí per córrer que brinda, pol d’atracció d’estudiosos i aficionats a la cultura i la història, alhora que obre els ulls a la població vers la importància d’uns actius que entronquen amb el passat i es projecten cap al futur. Personalment, com a responsable de l’apartat fotogràfic, he gaudit moltíssim amb el treball, especialment tenint els privilegis de retratar la col·lecció escultòrica que atresora l’església de Santa Maria (excepcionalment descrita per en David Castellana), de recórrer les estances senyorials de Cal Piteu hores abans de ser demolida, d’esgarrinxar-me pels camps a la recerca del patrimoni arquitectònic popular (al costat de la pacient Carme Diví) o de mirar d’imaginar els jaciments ibèrics i romans colgats sota camps de cereal exuberant o gegantesques naus industrials, amb les indicacions d’en Josep Ros.

Ara és de desitjar que, després de Sanaüja, Torà, Ivorra, Estaràs, Massoteres, Torrefeta i Florejacs i Guissona, s’estengui el contagi i pugui continuar el camí fins que arribi el dia quan estiguin conclosos els vint-i-un municipis de la Segarra administrativa o -per ambició, que no quedi!-, el projecte s’ampliï cap als territoris històricament segarretes. Permet ser optimista saber que a Cervera i a Granyena ja hi ha força tasca avançada, i que s’encén l’enardiment per començar a treballar a Tarroja… Però, cal tocar de peus a terra i ésser conscients que la publicació de l’obra no és cap panacea. Més enllà de fer un retrat de la situació del patrimoni en uns anys determinats, no pot garantir-ne per sí mateixa la preservació futura. Al menys, si les autoritats, civils i eclesials, que hi han de vetllar i els molts particulars que les custodien, no ho assumeixen com a objectiu comú. De fet, ahir mateix, amb motiu d’una altra Festa Major, vaig poder comprovar com al carrer Major de Sanaüja una casa notable del segle XVIII i recollida a l’inventari de patrimoni editat l’any 1999 ha estat demolida fins als fonaments, sense ni tan sols respectar  l’elegant façana porxada, la muralla baix medieval del basament o el peculiar refugi subterrani que amagava en els seus cellers; de res ha servit, ni tan sols, que estigués inclosa a l’inventari del patrimoni arquitectònic català de la Generalitat. Avui, el buit que ha deixat Can Masdeuró hi ha un gran solar en el qual, a poc a poc, s’hi van acumulant barretes metàl·liques, formigó i d’altres materials de construcció que culminaran la damnatio memoriae amb una luxosa residència, construïda, això sí, amb criteris historicistes i revisionistes…  Però, al menys, les publicacions d’inventari serveixen per posar llum sobre aquests elements i ja ningú, responsables públics especialment, poden al·legar ignorància si opten per fer el paper dels tres micos savis del Japó, que “no veuen, no escolten i no diuen”, amb la responsabilitat davant propis i aliens que això els comporta.

Estic convençut que el volum de Guissona serà un èxit i que, a mig termini, els vuit-cents exemplars faran curt i que tota la gent de Guissona, i de la Segarra per extensió, podran acréixer en l’orgull de pertànyer a un territori ric en patrimoni i amb una capacitat acreditada i secular de generar art i cultura. No obstant l’entusiasme guanyat durant l’acte de presentació va desinflar-se al vespre del mateix dia quan, després d’assistir (previ pagament del gens menyspreable preu de 20 euros) a un concert d’en Roger Mas a Solsona, aplaudit amb fervor pels seus conciutadans, vaig enllaçar-ho amb un concert gratuït d’en Joan Pons, el Petit de Cal Eril, a la Plaça Major de Guissona. Diu l’Evangeli que Jesús, després d’haver predicat i obrat prodigis per tota Galilea, va retornar a Natzaret, on havia viscut la seva infantesa; allí, els seus paisans el van menystenir, no donant crèdit a que algú del seu poble fos tant savi, per la qual cosa va haver de marxar amb la famosa sentència que “tots honoren a un profeta, llevat els de la seva terra…”. En Joan, malgrat arribar amb un bagatge d’èxit i qualitat inqüestionable, haver preparat amb la seva banda un excel·lent concert i haver-lo executat, tot i l’hora intempestiva, amb perícia i entusiasme, fou tractat pel bona part dels assistents amb una fredor preocupant. Per això, vaig pensar que el llibre presentat al matí havia quedat curt i que caldria fer urgentment una addenda que inclogués al Petit dins l’inventari de patrimoni artístic guissonenc.

Les ganes de riure

Plou amb ganes, un dia més, a la Segarra. Amb la que està caient -com resa l’execrable calc de l’espanyol- i avui tornem tenir la fortuna de gaudir d’un instant de felicitat d’aquells que et fan prendre consciència de ser un privilegiat. De nou, a la recerca d’uns moments de gaudi, ens endinsarem “a lo recinto de la vila, més trist que alegre”, que va descriure fa més de dos-cents anys el Baró de Maldà…

Som a Guissona i anem a la presentació de “La figura del buit”, el darrer treball musical d’en Joan Pons, “el Petit de Cal Eril”, i ni més ni menys que al lloc que li dóna nom: el casal de Ca l’Eril. Si qualsevol motiu és bo per tornar a aquest espai, monumental, energètic i acollidor com pocs, el programa d’aquest vespre el fa una cita imprescindible.

I, com sempre, a la planta noble del palau, la sala – teatre ens acull amb hospitalitat. Tauletes distribuïdes per l’interior, il·luminades per minúsculs punts de llum acolorida, perfumades per rams de menta fresca i donant la benvinguda al visitant amb quatre ganyips que, a aquesta hora, fan de bon mastegar. A la barra, sobre la vella Lambretta blava, junt a la rossa andalusa hi trobem una nouvinguda: la cervesa Segarreta, un altre alegria de proximitat que s’afegeix a la festa.

La sala s’omple d’un extrem a l’altre. La gent se saluda amb alegria. Ben aviat, tothom pren el seu lloc, mentre les llums s’abaixen i l’aire s’emplena amb una mostra lírica i emocional del belcanto. Norma està cantant com recull el vesc a la llum de la Lluna en l’instant que apareixen els músics, avancen per davant la fila zero i pugen a l’escenari…

Diu el tòpic que on hi ha pèl hi ha alegria i, possiblement, aquí en tenim una perfecta constatació: set músics, de físics ben diferents, amb un tret en comú: barbes i bigotis, en múltiples estats de creixement i diversos conceptes d’estilisme, emmarquen grans somriures. Amb l’avenç de la vetllada, aquest somriure compartit es revelarà com quelcom espontani i sincer, no pas postural… En Joan es carregarà a l’esquena el concert i, rere una guitarra de color blauet rajola de bany, capçat d’una considerable tofa arrissada i dins una dessuadora vermella i uns pantalons verdosos de tir baix, assumirà a la perfecció el seu paper de protagonista de la gran nit.

Una a una s’aniran desgranant les cançons del nou disc del Petit de Cal Eril. Cap concessió als discos anteriors. Les sargantanes que s’esllanguien entre les pedres han fugint sense ni deixar la cua i es dóna per tancat el dol de dos llargs anys de cavil·lacions existencialistes… Ara ha arribat el moment de reinventar-se, d’autodeterminar-se per la felicitat, de reivindicar el dret a estar content i de militar dins la joia de viure. Cançó a cançó, entre esclats de la secció de metalls, repicades sincopades de timbals i platerets, esgarrapades a la guitarra, acords electromagnètics de reminiscències setanteres, polifonies sobtades, vents arravatats i algun que altre siroll enllaunat, s’espigolen tot de perles que acrediten que la vida és quelcom que val la pena viure: un riu on banyar-se, una refilada de l’òliba, el so de sis campanes, el gust dolç del meló, unes ametlles entre les pedres o un grapat d’herbes i cabeces d’all bullint dins d’una cassola.

El Petit es deixa anar. Amb saltirons curts, simètrics -ara a un cantó, ara a l’altre-, sacsant la testa enrinxolada i somrient a tort i a dret, la seva veueta ens sermoneja, ens convida a viure el moment i a ser agraïts amb el do de la vida. Entre cançó i cançó, breus monòlegs que s’endinsen en laberíntics jardins que s’enriuen del pessimisme general, ironitzen sobre els impediments del profeta a la seva terra i assoleixen complicitats amb el públic tot fent referències a espais i personatges comuns. El farmacèutic de Lleida i l’ermità de Sant Pere reben el seu homenatge i històries de revetlles psicotròpiques al peu d’uns xiprers de la plana o d’abús d’antidepressius mesclats amb alcohol a la capital de la Terra Ferma són narrades amb les eines de la metàfora i les melodies d’instruments que dialoguen i competeixen sincopadament per fer vibrar l’aire amb un hedonisme expansiu.

La veritable relació entre un formatge del Pallars i les naus de la NASA que creuen l’espai sideral, vinculats pel símbol arcaic de l’infinit, o el diàleg, entre cafès amb llet i rebosteria artesana, de l’artista amb una aborigen imbuïda pel clima de pessimisme general, conviden a la reflexió del respectable públic i fan proselitisme de la doctrina del goig de viure…

Caldrà doncs donar-li la raó al xicot. La vida és una petita perla descoberta dins les aigües d’un riu i és de ben nascut estar-ne agraït. Especialment si tens la immensa fortuna de viure en un país curull de coses que et fan sentir lliure i per les quals val la pena viure. Amb una primavera radiant, amb un paisatge preciós, amb l’aire farcit de refilades de mixons, amb quatre herbes de marge per llençar a l’olla, amb un tros de pa i amb bona música, no consentirem que ningú ens tregui mai les ganes de riure. El Petit ens mostra el camí cap al seu buit; un buit que a poc a poc s’anirà omplint amb fugitius del desànim, desertors del pessimisme i negacionistes de la derrota, fins que arribi el dia que perdi la condició de buit i n’exclogui només a aquells que, exiliats voluntàriament a la tenebra, s’immolen dins la condemna eterna dels plors i el cruixit de dents.  

Grans veritats amb la boca petita

Aclaparat amb el resultat de les passades eleccions, abatut al veure que es complien els funestos presagis que profetitzava fa pocs dies, he procedit a enclaustrar-me per a fer més fàcil la digestió de la desfeta de la meua aposta electoral. Mentre la boira enterbolia les anàlisis centrades en l’esdevenir, una veueta m’ha arribat a les oïdes, agombolada pels acords d’una guitarra: “Polítics, sou cendres / Sou ments perverses / Cremin les vostres ànimes / A l’infern”. Astorat, he abandonat l’amarg exercici d’autoflagel·lació per a centrar-me en la melodia… “Sou el que nosaltres érem! / Sereu el que nosaltres som! / Sou el que nosaltres érem! / Sereu el que nosaltres som!”.  Magnífic epitafi, he pensat, encaparrat encara en la meua obsessió política, per a resumir la caiguda d’un govern que no ha sabut treure profit de totes les esperances que els catalanistes i progressistes hi vàrem dipositar… La tonada, manllevada de certa llinda de cementiri, és obra de Joan Pons, conegut com “El Petit de Cal Eril”, algú que –segurament, sense saber-ho- té el mèrit de fer que la vila de Guissona es conegui pel gran públic de Panadella enllà per quelcom més que per ser la casa mare d’una poderosa indústria agroalimentària i un destí pels amants d’escapades a menjadors d’afartapobres.

Desconec si en Joan, quan maleeix els polítics en la seva cançó, està pensant en el mateix que jo, i si el musicar la inscripció que dona la benvinguda al recinte de repòs etern al·ludeix a la defunció física o, el que pot ser més dur, al trist retorn a la vida quotidiana del polític derrotat, amb la consegüent extinció de l’excedència laboral i la recuperació de l’humiliant targeta de fitxar. De fet, les lletres del Petit tenen una mal·leabilitat que fa que permetin múltiples interpretacions: potser, quan ens cantava que “m’he comprat un elefant / on el poso si és tan gran?”, denunciava la precarietat dels habitatges a la urbs on fins fa poc ha viscut; quan ens deia que “per sempre més, per sempre més / sargantanes al sol”, parlava de l’apatia dels seus convilatans; quan convida a que “toquem el dos / d’aquest merder tan gros / fugim tots dos / esquivarem aquests voltors”, està entonant un modern beatus ille, reivindicant deixar enrere la ciutat i tornar a l’aparent placidesa del poble, potser somniant amb el seu hortet a Massoteres; o, fins i tot, quan canta l’alegre “mandolines tralarí” ens està parlant d’un conflicte violent de parella… Qui ho sap? Com és “l’amistat d’un calamar”? Quin és el “pobre somni que et desprecia i no et desperta”? Caldrà preguntar-li-ho , tot aprofitant la gira de presentació del seu darrer treball “Vol i Dol”.

Certament, en Joan Pons, no és pas en Jordi Pàmias, ni en Joan Margarit, però també és segur que les seves lletres arribaran molt més a la gent jove que les d’aquells grandíssims poetes segarrencs i que, encara que només sigui per una previsió biològica, té molt més camí per a recórrer. Amb una aparença innocent i sota la veueta del nen que no ha trencat mai un plat, dins un univers poblat d’animalons i surant en un magma de guitarres acústiques i refilades de flautes travesseres, mesclat amb “sirolls” quotidians de papers estripats, repics de campanes i frec d’espigues al vent, el Petit de Cal Eril ens parla de l’amor i la mort, el camp i la ciutat, el paisatge i el paisanatge, l’humà i el diví. Pels escèptics, cal assenyalar que el seu nou disc té la benedicció d’en Roger Mas, cantautor tel·lúric solsoní que, amb la seva veu pregona i torbadora, acompanya al Joan quan musica la Decapitació II de Pere Quart. Resulta hipnòtica la rapsòdia a dos veus “cal vol escapçar-los. Com bleixa! Com sua! / I brolla la sang invisible…”.

És indiciari que aquest xicot sigui un Erill, nissaga que remunta els seus orígens en un dels nou barons de la fama que acompanyaren el llegendari Otger Cataló en la fundació mítica de Catalunya. Per tant, tot i que petit, segur que en Joan està cridat a grans gestes: no només per ser un dels capdavanters en el nou folk català -al costat de grups com Manel o Els amics de les arts-, no només perquè sigui de la nostra comarca i gravi la seva música entre Guissona, Lloberola i Massoteres, sinó perquè l’aire fresc que porten les seves melodies psicodèliques i els missatges subjectivables de les seves lletres ajudaran a escampar les boires de l’altiplà segarrenc. Tant de bo que no es compleixi la dita, i que l’optimisme rural del Petit el faci profeta en la seua terra.