Patrimoni aplaudit, paït i patit

Divendres passat, dins les activitats de Festa Major de Guissona, a la Sala de Plens de l’Ajuntament va tenir lloc la presentació del setè volum d’inventari de patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, dedicat a aquest municipi. L’acte fou molt ben rebut i l’espai va quedar petit amb la gran afluència de guissonencs i guissonques, amatents a conèixer -i, fins i tot, alguns a adquirir- el llibre.

El treball s’ho val: és el resultat de set anys de tasques de camp al llarg i ample del municipi a la recerca i anàlisis de més de dos-cents cinquanta elements, que són analitzats, contextualitzats i descrits acuradament, amb la garantia d’un equip de treball format per historiadors especialitzats en cadascuna de les èpoques contemplades, i amb el suport de prop de set-centes imatges impreses a color, fita assolida primer cop en la col·lecció i que en facilita immensament la intel·ligibilitat. Amb aquest, la Fundació Jordi Cases i Llebot continua endavant la seva tasca de fer país, expressada amb l’activisme cultural des de diverses trinxeres, algunes d’elles ben difícils: dóna suport a l’ensenyament i la preservació del català a la Franja, col·labora amb iniciatives de defensa i projecció de la identitat segarrenca (com l’adquisició i la cessió al Museu comarcal de la moneda de Sikarra o la participació activa dins la Xarxa Sikarra) i, en el cas que ens ocupa, des de 1994 treballa en el projecte d’inventariar tot el patrimoni comarcal municipi a municipi.

Com els anteriors volums de la col·lecció, el recull de Guissona demostra la gran riquesa patrimonial de la comarca, posant llum sobre el gran camí per córrer que brinda, pol d’atracció d’estudiosos i aficionats a la cultura i la història, alhora que obre els ulls a la població vers la importància d’uns actius que entronquen amb el passat i es projecten cap al futur. Personalment, com a responsable de l’apartat fotogràfic, he gaudit moltíssim amb el treball, especialment tenint els privilegis de retratar la col·lecció escultòrica que atresora l’església de Santa Maria (excepcionalment descrita per en David Castellana), de recórrer les estances senyorials de Cal Piteu hores abans de ser demolida, d’esgarrinxar-me pels camps a la recerca del patrimoni arquitectònic popular (al costat de la pacient Carme Diví) o de mirar d’imaginar els jaciments ibèrics i romans colgats sota camps de cereal exuberant o gegantesques naus industrials, amb les indicacions d’en Josep Ros.

Ara és de desitjar que, després de Sanaüja, Torà, Ivorra, Estaràs, Massoteres, Torrefeta i Florejacs i Guissona, s’estengui el contagi i pugui continuar el camí fins que arribi el dia quan estiguin conclosos els vint-i-un municipis de la Segarra administrativa o -per ambició, que no quedi!-, el projecte s’ampliï cap als territoris històricament segarretes. Permet ser optimista saber que a Cervera i a Granyena ja hi ha força tasca avançada, i que s’encén l’enardiment per començar a treballar a Tarroja… Però, cal tocar de peus a terra i ésser conscients que la publicació de l’obra no és cap panacea. Més enllà de fer un retrat de la situació del patrimoni en uns anys determinats, no pot garantir-ne per sí mateixa la preservació futura. Al menys, si les autoritats, civils i eclesials, que hi han de vetllar i els molts particulars que les custodien, no ho assumeixen com a objectiu comú. De fet, ahir mateix, amb motiu d’una altra Festa Major, vaig poder comprovar com al carrer Major de Sanaüja una casa notable del segle XVIII i recollida a l’inventari de patrimoni editat l’any 1999 ha estat demolida fins als fonaments, sense ni tan sols respectar  l’elegant façana porxada, la muralla baix medieval del basament o el peculiar refugi subterrani que amagava en els seus cellers; de res ha servit, ni tan sols, que estigués inclosa a l’inventari del patrimoni arquitectònic català de la Generalitat. Avui, el buit que ha deixat Can Masdeuró hi ha un gran solar en el qual, a poc a poc, s’hi van acumulant barretes metàl·liques, formigó i d’altres materials de construcció que culminaran la damnatio memoriae amb una luxosa residència, construïda, això sí, amb criteris historicistes i revisionistes…  Però, al menys, les publicacions d’inventari serveixen per posar llum sobre aquests elements i ja ningú, responsables públics especialment, poden al·legar ignorància si opten per fer el paper dels tres micos savis del Japó, que “no veuen, no escolten i no diuen”, amb la responsabilitat davant propis i aliens que això els comporta.

Estic convençut que el volum de Guissona serà un èxit i que, a mig termini, els vuit-cents exemplars faran curt i que tota la gent de Guissona, i de la Segarra per extensió, podran acréixer en l’orgull de pertànyer a un territori ric en patrimoni i amb una capacitat acreditada i secular de generar art i cultura. No obstant l’entusiasme guanyat durant l’acte de presentació va desinflar-se al vespre del mateix dia quan, després d’assistir (previ pagament del gens menyspreable preu de 20 euros) a un concert d’en Roger Mas a Solsona, aplaudit amb fervor pels seus conciutadans, vaig enllaçar-ho amb un concert gratuït d’en Joan Pons, el Petit de Cal Eril, a la Plaça Major de Guissona. Diu l’Evangeli que Jesús, després d’haver predicat i obrat prodigis per tota Galilea, va retornar a Natzaret, on havia viscut la seva infantesa; allí, els seus paisans el van menystenir, no donant crèdit a que algú del seu poble fos tant savi, per la qual cosa va haver de marxar amb la famosa sentència que “tots honoren a un profeta, llevat els de la seva terra…”. En Joan, malgrat arribar amb un bagatge d’èxit i qualitat inqüestionable, haver preparat amb la seva banda un excel·lent concert i haver-lo executat, tot i l’hora intempestiva, amb perícia i entusiasme, fou tractat pel bona part dels assistents amb una fredor preocupant. Per això, vaig pensar que el llibre presentat al matí havia quedat curt i que caldria fer urgentment una addenda que inclogués al Petit dins l’inventari de patrimoni artístic guissonenc.

Vuit mil·límetres i mig

Any 190 aC: Tota la Hispània Citerior està ocupada pels romans… Tota? Sí, tota! Marc Porci Cató ha retornat triomfant a Roma després d’haver enderrocat les muralles de les poblacions rebels, desarmat tots els indígenes, saquejat els camps i venut tots els captius com esclaus. Un rere l’altre, els indomables laietans, ilergets, lacetans, bergistans… han anat rendint-se als nous amos de la Mediterrània, alguns oferint les armes al cònsol per mitjà d’ambaixadors capcots, d’altres, convençuts que la vida sense armes no és tal, traient-se la vida ells mateixos. Ara, aquelles portes infranquejables s’obren de bat a bat als publicans romans, els odiats recaptadors dels tributs que, escortats per fornits legionaris, recorren poble a poble captant el tribut de l’invasor victoriós.

A Sikarra, poblat estratègicament emplaçat al capdamunt d’un turó, dominant una extensa plana fèrtil i amb excel·lent visibilitat vers les vies que comuniquen la plana amb els Pirineus, també li arribarà el torn… Poques dècades enrere, el lloc havia assolit un efímer esplendor, amb el retorn dels homes que havien guerrejat mar enllà, temibles mercenaris al servei de qualsevol exèrcit capaç de costejar-los. Certa preeminència vers els pobles del voltant, el control dels camins i unes bones anyades de blat i civada havien donat una rellevància als seus habitants que els va empènyer a emetre, en un excés de supèrbia i autocomplaença i en imitació dels patrons grecs, la seva pròpia moneda. Avui, una generació més tard, durament castigats pel pas dels exèrcits d’Hanníbal, primer, i delmats per les legions romanes en derrota humiliant, després, ja gairebé ningú recorda el nom de l’egòlatra cabdill que va voler immortalitzar el seu rostre en l’anvers del diner encunyat.

Els romans cobraran el seu tribut amb la plata de les monedes emeses. Tots aquells dracmes que havien de servir per augmentar el prestigi de l’oblidat capitost, per pagar els honoraris dels artesans que embellirien el poble i per adquirir sumptuoses ceràmiques pel vi i l’oli, armes, teixits i, fins i tot, perfums, avui són recollides pel detestable funcionari estranger per a ser remeses a les foneries de Roma. Tan sols alguns exemplars dels òbols, petites monedes fraccionàries, sobreviuran a l’espoli, caigudes, sinó amagades, entre els murs de la decadent ciutat de Sikarra.

Ben aviat els supervivents del poblat iniciaran l’èxode, descendint famolencs cap a les noves ciutats fundades pels invasors. Les teulades començaran a ensorrar-se, la pluja podrirà bigues i puntals i el vent i el gebre desintegraran lentament els murs de tapia. Les restes de Sikarra cauran en l’oblit: les alzines i els lledoners recuperaran el sòl al cim del turó que els fou arrabassat per la mà artigadora i les fèrtils ribes seran convertides en terrasses i llaurades per conrear vinyes i ametllers. La pressió de les arrels i la força de la rella fan la seva feina i la terra i la vegetació embolcallen els rastres de la què, en un miratge, fou una puixant població ibèrica i que en breu serà només catau de guineus, senglars i serps.

La nit del temps cobreix el lloc i els segles, l’un darrera l’altre, enfosqueixen la memòria de Sikarra. No obstant, per un caprici del destí, el nom, ara ja buit de significat, perviurà en la parla dels habitants del lloc i, com una taca d’oli, difuminarà el seu contorn fins a referir un territori que avarca des de la serra d’Almenara a la conca del Gaià, des de la ribera del Llobregós a la del Corb i des de les Garrigues altes i la vall de la Femosa fins l’Alt Sió…

*  *  *

Dos mil dos-cents anys més tard, el detector d’un buscador de tresors adverteix la presència d’un petit residu metàl·lic al peu d’una alzina. Enfonsant el seu càvec al fang, el metraller desenterra una minúscula peça, més petita que el palpís del seu índex. Després de retirar-ne la crosta de terra guixenca, amb l’ajuda d’una lent s’enfronta al perfil de cabells enrinxolats d’aquell a qui ningú recorda. La petita troballa, un cop esbandida amb aigua, submergida amb vinagre i  raspallada, resultarà ser una antiga moneda, amb un rostre masculí a l’anvers i dos cavalls units pel tors sobre una inscripció de caracters inintel·ligibles, però suggeridors, al revers. El saquejador fa arribar l’objecte a una casa de confiança que li confirma les sospites: la ínfima peça és un exemplar raríssim de tartemorion d’una seca ibèrica pràcticament desconeguda; és a dir: ha trobat el tresor que cercava i en treurà una bona mà de quartos…

Els insondables camins del destí fan que el fet arribi a oïdes d’un petit grup de filosegarretes curiosos, que identifiquin en la moneda una baula que aprofundeix tres segles el coneixement històric i la identitat de la comarca i que decideixin actuar perquè aquesta no s’esllangueixi de nou en la foscúria, ja no sota la terra, sinó entre els fulls de plàstic de l’àlbum d’algun adinerat amant de la numismàtica.

Com vint-i-dos segles enrere, el país viu moments de crisi, espoli i imposicions foranes i la cultura no està entre les preferències –si és que hi ha estat alguna vegada- d’uns responsables polítics que malden per mantenir-se surant. Per tant, a contrarellotge, se les han d’empescar solets per controlar la sortida al mercat de la moneda, recollir capital suficient i concórrer amb estratègia i garanties a la venda de la peça en pública subhasta… Organitzats a través d’una associació i una fundació, els emprenedors reeixiran en el seu propòsit i, amb el nas tapat -conscients que estan recompensant la tasca del saquejador-, adquiriran la peça i la portaran de retorn al lloc on pertany.

Avui, restaurada la moneda i desvetllats els seus secrets, tota la Segarra pot documentar com cap altre que el seu nom ja era pronunciat abans de l’arribada dels romans, pot exhibir una icona que la fa única a la península (i gairebé en tot l’àmbit mediterrani) i pot enorgullir-se que els seus ciutadans demostrin una voluntat i una capacitat emprenedora i generosa que els equipara als col·lectius més avançats d’Europa. Que sigui per molts anys.