Un bisbe fredolic a la Seu de Guissona

L’any 1825, la gent d’ordre i de missa de la Ciutat d’Urgell estava inquieta. En recompensa per la seva defensa a ultrança de l’absolutisme i l’àrdua persecució dels impius liberals, l’admirat i coratjós bisbe Bernardo Francès abandonava la càtedra urgellenca i era traslladat a la saragossana. Per substituir-lo en la mitra, la Corona triava un altre religiós, de nom Isidro Bonifacio López Pulido, d’origen extremeny, que malgrat arribar amb unes credencials no menys carregades de sapiència i fidelitat a l’Altar i el Tron, generava certs recels…

Certament, Don Bonifacio gaudia d’un excel·lent currículum. Durant la invasió francesa, havia salvat per ben poc la pell, acusat d’espia per les tropes napoleòniques. Després, durant el Trienni Liberal, havia plantat cara personalment a l’exèrcit nacional en el seu intent d’assaltar en convent d’Atocha, del qual era prelat. La seva bravura l’havia fet mereixedor l’any 1823, just després de l’execució del general Riego i la restauració del rei Ferran com a monarca absolut, del càrrec de confessor de la Família Reial espanyola. Gràcies a aquesta confiança, a l’octubre de 1824, el propi Monarca el va proposar per substituir a Don Bernardo al soli urgellenc. La designació es consagraria solemnement el 6 de març de 1825, en una cerimònia que tingué lloc a la capella reial de Madrid, amb assistència del “serenísimo infante” Carlos Maria Isidro de Borbon, germà del monarca (i futur pretendent al tron, a la mort d’aquest) acompanyat del seu primogènit l’infant Carlos Luis.

Malgrat els mèrits exhibits, se’l tenia per menys radical que el seu predecessor. En una ciutat que havia estat capital de la Regència d’Urgell, resistència a ultrança contra el govern de Riego, i que encara aquarterava les tropes franceses que, integrades als Cent Mil Fills de Sant Lluís, havien foragitat del govern d’Espanya els nefands liberals, calia demostrar tothora una fidelitat de pedra picada als principis de l’Antic Règim. De poc servien els esforços del nou bisbe, materialitzats en cartes pastorals on denunciava “el infeliç resultado de las luces e ilustración de nuestro siglo”, atacava “el semidero de impiedades” que suposava la participació de clergues en negocis mundans i ordenava als capellans de la diòcesis guardar “la rigorosa obligación de delatar a los sujetos que pertenezcan a alguna de las sociedades secretas, o que hayan proferido o profieran espresiones contrarias a la religión y a la sana moral”.

De fet, era massa evident que l’home era una mica llepafils, melindrós i gormand. De bon principi, no va dissimular els escarafalls respecte la situació del palau episcopal de la Ciutat, molt perjudicat encara pels estralls des del setge i l’ocupació de les tropes del general Mina durant la tardor i hivern de 1823 i la posterior entrada a sang i foc de l’exèrcit contrarevolucionari de l’Aliança absolutista. A més, de la seva estada a la cort reial de Madrid se n’havia endut, a més d’un posat estirat i arrogant, un patge i un cuiner personal dels quals no es desprenia en cap moment. I, si per tot plegat fos poc, segurament pel seu llinatge extremeny, era un home extremadament fredolic, i la perspectiva de l’hivern pirinenc se li feia insuportable.

Per tot plegat, Don Bonifacio, no només havia decidit seguir el costum dels seus antecessors d’instal·lar-se al palauet episcopal de Guissona per passar l’hivern, sinó que, arribada la primavera, es negava a tornar a la capital de l’Alt Urgell.

Això va causar un daltabaix a la Ciutat. Per una banda, per les grans dificultats dels feligresos del Pirineu -molt en especial, els aranesos-, d’obtenir les pertinents butlles, les quals eren imprescindibles per rebaixar les obligacions de dejuni i abstinència, tan oneroses per a ancians i malalts. Per altra banda, per tots els lletrats urgellencs, que s’estaven quedant sense feina. I, el més terrible i inconfessable, el terror que en el fons representava el sol pensament que la mitra es traslladés a la vila segarrenca. Es traslladés o, més ben dit, es restaurés…

Afirmen els historiadors Ramon Martí i Mercè Viladrich que, al segle IV, es va instituir la seu episcopal d’Urgellum al lloc de l’Urki preromana, emplaçada allí on abunden les fonts, lloc que els romans van anomenar Iesso i que, en època feudal, rebé el nom de Guissona. Aquesta seu, que sobreviuria durant l’ocupació islàmica, va ser extingida per causa del conflicte adopcionista, que l’any 792 va provocar el captiveri i declaració d’heretge del bisbe urgel·lità Fèlix i, alhora, per la major facilitat de control des de l’imperi carolingi sobre els territoris de muntanya (respecte els de la plana). D’aquesta manera, la capital episcopal seria traslladada -de grat o per força- al Suburbium Urgellitanum, essent designat al primer quart del segle IX i per imposició carolíngia, el bisbe Posidoni, d’origen franc. La damnatio memoriae, l’oblit orquestrat de la seu episcopal de l’antiga Urki seria aleshores una tasca desenvolupada escrupolosament al llarg de dos segles, consumada amb la conquesta als àrabs de Guissona per part del propi bisbe Sant Ermengol, l’any 1017, que s’encarregaria de fer desaparèixer qualsevol rastre de l’antiga capitalitat segarrenca del bisbat.

Així doncs, el temor a la Ciutat d’Urgell de perdre la capital del bisbat en favor de Guissona, tenia les raons immediates en les preferències acomodatícies del bisbe extremeny i, alhora, en les reminiscències d’aquell manlleu perdut en la foscor dels segles.

Tot i això, els temors no van perdurar gaire. Don Bonifacio mai es va acostumar al clima de les terres catalanes i, a la primavera de 1827, va aconseguir retornar a la seva enyorada Castella. Al mes de maig fou nomenat bisbe de Segovia, dignitat a la qual -possiblement- va arribar amb cert estat febril. Sis mesos més tard, a la tendra edat de 53 anys, moria víctima d’uns “humores malignos”. Com evocà la seva oració fúnebre, la mort de Don Bonifacio suposà “el ocaso de un planeta brillante en el hemisferio ortodoxo de la capital Segovia”. No obstant, la Ciutat d’Urgell sembla que no només no el va enyorar, sinó que va decidir en poques dècades consolidar toponímicament l’essència episcopal, passant a denominar-se “Seu” d’Urgell.

Avui, Guissona segueix sense bisbat. Fins i tot sense palau episcopal, inacabada per sempre més la medieval Obra de Fluvià i enderrocat fa ja un segle el palau setcentista que hostatjà a Don Bonifacio, el solar del qual està avui ocupat per la Casa de la Vila i el Centre Catòlic. No obstant, és manifest i notori que la vila exerceix un altre tipus de capitalitat, d’un poder més temporal, però no menys transcendent, al llarg i ample de tota l’Àrea.

palauet episcopal de Guissona, poc abans de la seva demolició

^{Agraïment especial a l’Amadeu Gallart, per donar inspiració i assessorament amb “Per Déu, per la Pàtria i el Rei“, i a en David Castellana, pel seu suport des del Museu de Guissona.}

Nihil obstat et imprimatur

Diumenge passat, un magne esdeveniment, a mig camí entre la volta ciclista, la cavalcada de Reis i l’actuació d’una gran estrella del rock, va commocionar la ciutat de Barcelona. El Sr. Joseph Ratzinger, Cap de l’Estat Vaticà, més conegut com a Papa Benet XVI, per la seva condició de Summe Pontífex de l’Església Catòlica, va passar com una exhalació per la ciutat comtal i, en escasses vint-i-dues hores, va remoure la capital catalana més que la tuneladora que, lentament, avançava sota els seus peus.

Personalment, l’educació dins un entorn familiar practicant i la formació durant tretze anys en una institució educativa confessional han fet de mi un cristià catòlic. No obstant, amb els pas dels anys, em sento cada cop més descregut i allunyat de l’Església romana, i la figura de l’actual Papa em genera una  antipatia que la visita no ha fet més que accentuar…

Ja abans d’ocupar el papat, mentre era mandatari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe –institució hereva de la Santa Inquisició- i a l’ombra de Joan Pau II, Joseph Ratzinger movia el timó de la barca de Pere cap a la dreta. En les seues conferències, recordem, negava les teories evolucionistes de Darwin (defensant la teoria del disseny intel·ligent), impedia el diàleg intereligiós presumint de la superioritat de la cultura judeocristiana o arremetia contra les teologies de l’alliberament a hispanoamèrica.

En contra del què alguns -narcotitzats potser pel fum blanc que emanà del conclave- auguraven fa cinc anys, posar les natges al setial papal no ha suavitzat el flagell de l’il·lustre teòleg germànic. Dissabte mateix, als peus de l’Apòstol Sant Jaume, la seva crida a la unitat dels pobles d’Espanya,  ja va posar el dit a la llaga en la frustració nacional dels catalans i, a més, en l’absoluta dependència dels nostres bisbes vers la Conferència Episcopal Espanyola, presidida –recordem- pel reaccionari Cardenal Rouco Varela. Poc després, des de l’avió que l’havia de transportar a Barcelona, Benet XVI atiava la foguera denunciant que l’Estat espanyol pateix “una laïcitat, un
anticlericalisme i una secularització forta i agressiva com es va veure en la dècada dels anys 30”, fent gala d’una preocupant desmemòria històrica i atacant la separació entre realitats polítiques i socials i el fenomen religiós, tot retornant-nos als models del nacionalcatolicisme afortunadament superats (o això crèiem). A més, la litúrgia de la visita ha posat de manifest unes actituds  masclistes (el paper de la dona ha quedat relegat a fregar l’altar de la Sagrada Família tacat pels olis de la unció o servir el menjar a la taula de més de 150 bisbes i cardenals) i intransigents amb la llibertat personals (donant l’esquena a la pluralitat de models de família que la societat i la legalitat reconeixen) que reafirmen la manera de fer de l’ala dura dominant.

Aquest rumb allunya dia a dia l’Església dels aires frescos del Concili Vaticà II i els seus esforços d’adaptació i diàleg amb els nous temps. La canonització per la via ràpida de tradicionalistes radicals com Escrivà de Balaguer o la madre Maravillas i la rehabilitació de Marcel Lefebvre en són bona mostra. També la tria de nous mandataris entre aquells que més destaquen pel seu conservadorisme i afinitat a la línia rància del pensament romà ho palesen.

No hi ha dubte que tots aquestes elements, mesclats amb d’altres llastimoses circumstàncies, mouen la nostra societat des de les majoritàries posicions indiferents cap a l’animadversió decidida.

A les Terres de Lleida també patim les conseqüències d’aquesta deriva. Un bon exemple fou la segregació de les parròquies de la Franja, separades del Bisbat de Lleida per afavorir la diòcesi de Barbastre – Montsó, bastió de l’Opus Dei (que corria perill de quedar condemnat a la despoblació), que va suposar una nova minva a la llengua i cultura catalanes i va obrir la reivindicació aragonesa sobre unes obres d’art adquirides legalment des de la Seu lleidatana; la cirereta l’ha posat la negativa del propi bisbat lleidatà de facilitar a la Justícia ordinària els contractes de compra signats pel bisbe Messeguer, cosa que ha provocat la desestimació de les accions en defensa del patrimoni per manca de proves… I, per si això fos poc, veiem com es designa un nou bisbe de Solsona (amb el beneplàcit dels sectors més reaccionaris que gosen titllar d’”infaustos anys” els del mandat del bisbe Deig) que, abillat amb el clergyman, amb acurada barbeta de tres dies i presumint d’haver trencat el cor d’alguna dona, diu que està “encantat de la vida de ser conservador”…

Algú va dir que la veritat ens faria lliures. No sé si és o no cert, el que tinc clar és que la llibertat no vindrà de la mà d’aquells que, front el diàleg, imposen el dogma..