Un bisbe fredolic a la Seu de Guissona

L’any 1825, la gent d’ordre i de missa de la Ciutat d’Urgell estava inquieta. En recompensa per la seva defensa a ultrança de l’absolutisme i l’àrdua persecució dels impius liberals, l’admirat i coratjós bisbe Bernardo Francès abandonava la càtedra urgellenca i era traslladat a la saragossana. Per substituir-lo en la mitra, la Corona triava un altre religiós, de nom Isidro Bonifacio López Pulido, d’origen extremeny, que malgrat arribar amb unes credencials no menys carregades de sapiència i fidelitat a l’Altar i el Tron, generava certs recels…

Certament, Don Bonifacio gaudia d’un excel·lent currículum. Durant la invasió francesa, havia salvat per ben poc la pell, acusat d’espia per les tropes napoleòniques. Després, durant el Trienni Liberal, havia plantat cara personalment a l’exèrcit nacional en el seu intent d’assaltar en convent d’Atocha, del qual era prelat. La seva bravura l’havia fet mereixedor l’any 1823, just després de l’execució del general Riego i la restauració del rei Ferran com a monarca absolut, del càrrec de confessor de la Família Reial espanyola. Gràcies a aquesta confiança, a l’octubre de 1824, el propi Monarca el va proposar per substituir a Don Bernardo al soli urgellenc. La designació es consagraria solemnement el 6 de març de 1825, en una cerimònia que tingué lloc a la capella reial de Madrid, amb assistència del “serenísimo infante” Carlos Maria Isidro de Borbon, germà del monarca (i futur pretendent al tron, a la mort d’aquest) acompanyat del seu primogènit l’infant Carlos Luis.

Malgrat els mèrits exhibits, se’l tenia per menys radical que el seu predecessor. En una ciutat que havia estat capital de la Regència d’Urgell, resistència a ultrança contra el govern de Riego, i que encara aquarterava les tropes franceses que, integrades als Cent Mil Fills de Sant Lluís, havien foragitat del govern d’Espanya els nefands liberals, calia demostrar tothora una fidelitat de pedra picada als principis de l’Antic Règim. De poc servien els esforços del nou bisbe, materialitzats en cartes pastorals on denunciava “el infeliç resultado de las luces e ilustración de nuestro siglo”, atacava “el semidero de impiedades” que suposava la participació de clergues en negocis mundans i ordenava als capellans de la diòcesis guardar “la rigorosa obligación de delatar a los sujetos que pertenezcan a alguna de las sociedades secretas, o que hayan proferido o profieran espresiones contrarias a la religión y a la sana moral”.

De fet, era massa evident que l’home era una mica llepafils, melindrós i gormand. De bon principi, no va dissimular els escarafalls respecte la situació del palau episcopal de la Ciutat, molt perjudicat encara pels estralls des del setge i l’ocupació de les tropes del general Mina durant la tardor i hivern de 1823 i la posterior entrada a sang i foc de l’exèrcit contrarevolucionari de l’Aliança absolutista. A més, de la seva estada a la cort reial de Madrid se n’havia endut, a més d’un posat estirat i arrogant, un patge i un cuiner personal dels quals no es desprenia en cap moment. I, si per tot plegat fos poc, segurament pel seu llinatge extremeny, era un home extremadament fredolic, i la perspectiva de l’hivern pirinenc se li feia insuportable.

Per tot plegat, Don Bonifacio, no només havia decidit seguir el costum dels seus antecessors d’instal·lar-se al palauet episcopal de Guissona per passar l’hivern, sinó que, arribada la primavera, es negava a tornar a la capital de l’Alt Urgell.

Això va causar un daltabaix a la Ciutat. Per una banda, per les grans dificultats dels feligresos del Pirineu -molt en especial, els aranesos-, d’obtenir les pertinents butlles, les quals eren imprescindibles per rebaixar les obligacions de dejuni i abstinència, tan oneroses per a ancians i malalts. Per altra banda, per tots els lletrats urgellencs, que s’estaven quedant sense feina. I, el més terrible i inconfessable, el terror que en el fons representava el sol pensament que la mitra es traslladés a la vila segarrenca. Es traslladés o, més ben dit, es restaurés…

Afirmen els historiadors Ramon Martí i Mercè Viladrich que, al segle IV, es va instituir la seu episcopal d’Urgellum al lloc de l’Urki preromana, emplaçada allí on abunden les fonts, lloc que els romans van anomenar Iesso i que, en època feudal, rebé el nom de Guissona. Aquesta seu, que sobreviuria durant l’ocupació islàmica, va ser extingida per causa del conflicte adopcionista, que l’any 792 va provocar el captiveri i declaració d’heretge del bisbe urgel·lità Fèlix i, alhora, per la major facilitat de control des de l’imperi carolingi sobre els territoris de muntanya (respecte els de la plana). D’aquesta manera, la capital episcopal seria traslladada -de grat o per força- al Suburbium Urgellitanum, essent designat al primer quart del segle IX i per imposició carolíngia, el bisbe Posidoni, d’origen franc. La damnatio memoriae, l’oblit orquestrat de la seu episcopal de l’antiga Urki seria aleshores una tasca desenvolupada escrupolosament al llarg de dos segles, consumada amb la conquesta als àrabs de Guissona per part del propi bisbe Sant Ermengol, l’any 1017, que s’encarregaria de fer desaparèixer qualsevol rastre de l’antiga capitalitat segarrenca del bisbat.

Així doncs, el temor a la Ciutat d’Urgell de perdre la capital del bisbat en favor de Guissona, tenia les raons immediates en les preferències acomodatícies del bisbe extremeny i, alhora, en les reminiscències d’aquell manlleu perdut en la foscor dels segles.

Tot i això, els temors no van perdurar gaire. Don Bonifacio mai es va acostumar al clima de les terres catalanes i, a la primavera de 1827, va aconseguir retornar a la seva enyorada Castella. Al mes de maig fou nomenat bisbe de Segovia, dignitat a la qual -possiblement- va arribar amb cert estat febril. Sis mesos més tard, a la tendra edat de 53 anys, moria víctima d’uns “humores malignos”. Com evocà la seva oració fúnebre, la mort de Don Bonifacio suposà “el ocaso de un planeta brillante en el hemisferio ortodoxo de la capital Segovia”. No obstant, la Ciutat d’Urgell sembla que no només no el va enyorar, sinó que va decidir en poques dècades consolidar toponímicament l’essència episcopal, passant a denominar-se “Seu” d’Urgell.

Avui, Guissona segueix sense bisbat. Fins i tot sense palau episcopal, inacabada per sempre més la medieval Obra de Fluvià i enderrocat fa ja un segle el palau setcentista que hostatjà a Don Bonifacio, el solar del qual està avui ocupat per la Casa de la Vila i el Centre Catòlic. No obstant, és manifest i notori que la vila exerceix un altre tipus de capitalitat, d’un poder més temporal, però no menys transcendent, al llarg i ample de tota l’Àrea.

palauet episcopal de Guissona, poc abans de la seva demolició

^{Agraïment especial a l’Amadeu Gallart, per donar inspiració i assessorament amb “Per Déu, per la Pàtria i el Rei“, i a en David Castellana, pel seu suport des del Museu de Guissona.}

El cap del Cap

La capella de Sant Ermengol és un edifici força enrunat que presideix encara un dels tossals que marquen el paisatge meridional de Cervera. Tot i que la majoria de les seves restes daten d’època relativament actual, la tradició situa aquesta petita construcció com a lloc de devoció des dels segles medievals. “Ningú parla de tu, Sant Ermengol, / ermita clara, humil, quasi perduda / entre els dolços turons de la Segarra; / ningú parla de tu...” li cantava fa vint anys el poeta Carles Cepero i el silenci a la recent publicada “Memòria gràfica de Cervera” li dóna la raó. Però potser ara, quan la Paeria de Cervera ha endegat amb ferm propòsit la recuperació dels enclavaments emblemàtics del terme, l’antiga ermita té la darrera oportunitat de trobar part de la dignitat perduda.

Sant Ermengol, com deia, s’alça al cim d’un turó. Des de sempre ha estat un lloc de pau, remot i isolat, raó per la qual, al segle XVI, mossèn Jaume Albesa (“…amant del retiro, y de vida molt ajustada…”) hi visqué una llarga temporada en companyia del Lignum Crucis, fragment de la Vera Creu que anys més tard donaria lloc al Santíssim Misteri. Però, últimament, l’accés al lloc cada dia és més complicat, no només pel costerut camí del tram final, sinó per un seguit de moviments de terres que, per aprofitar fins el darrer pam cultivable, han esterrossat marges i bancals i bona part del viarany que hi conduïa.

Potser no és casual que, ara fa gairebé dos-cents anys, el llogaret fos l’escenari de la tràgica mort d’un personatge que, com la pròpia capella, també està essent oblidat per la història: el comandant Pau Miralles.

En Miralles era un ric hisendat de Cervera, nascut el darrer terç del segle XVIII. Durant la guerra del francès s’havia destacat com a heroic combatent, defensor a ultrança dels valors i les tradicions nacionals i la religiositat cristiana, contra els envits agressors i sacrílegs dels soldats gavatxos. Acabada la guerra tornà a la feina al camp, mentre ocupava un seguit de càrrecs públics i religiosos a la ciutat que en constaten gran prestigi: màxim responsable del Pòsit (institució comunitària que garantia el subministrament de llavors als pagesos declarats pobres), prohom del regatge de Vergós, administrador del Sant Hospital i, a més, portador de la imatge del Sant Crist de Sant Antoni Abat en les processons de pregàries per demanar la pluja (honor que li va suposar l’enemistat dels caps de les confraries). Amb tots aquests privilegis comptava amb el suport del sector més conservador dels clergues de la Universitat de Cervera i, alhora, la màxima confiança dels paers de la ciutat.

Però tot això es va estroncar quan la primavera de l’any 1822 va esclatar la revolta reialista. La reacció contra les reformes del govern lliberal, les proclames del clergat contra les noves institucions que migraven els seus privilegis, mesclades amb males collites i descontentament popular, va esclatar amb força a la Catalunya interior i Cervera en fou focus incendiari. A redós de la Universitat, l’absolutisme més radical fou inflamat per les consignes del rector Torrabadella i finançat per l’aristocràtica Josefina Comerford, i tingué en Pau Miralles el principal cap militar. Així, quan l’exèrcit constitucional, arribat des de Lleida, va aproximar-se a Cervera a sufocar la revolta, Miralles va tornar a les armes i, al capdavant dels seus homes, els va fer front i derrotar.

El 9 de maig de 1822 destruïa a Cervera la placa dedicada a la Constitució, declarava la ciutat en rebel·lia, estenia l’alçament per Guissona, Tàrrega i altres enclavaments de la Segarra i l’Urgell, i reunia un contingent d’uns tres-cents homes -entre els quals es comptava el seu fill-, que atacarien arreu les forces del govern lliberal. Després de sis dies de resistència, durant els quals va impedir que el guerriller Romanillos, de Castellfollit de Riubregós, incendiés l’edifici de la Universitat on s’havien atrinxerat els milicians lliberals, va marxar al nord, on fou designat comandant d’una partida que operà per terres de la vall del Llobregós i el Solsonès sud.

Durant tot un any va tenir en constant setge les forces constitucionalistes. Diuen les cròniques que fou un dels artífex de la conquesta de la Seu d’Urgell, on els reialistes – absolutistes situaren la capital de la seva regència. Com és lògic, no li van faltar els detractors: Florencio Galli, historiador de l’època, imputa a la seva partida “enormes crímenes” (l’assassinat de dones d’oficials lliberals, prop d’Oliana), mentre que les memòries del cronista Joan Requesens, de Montmaneu, el retrata com una “espècie de màquina que no pensaba ni obrava mas que à impulsos del clero”.

La seva aventura va tenir un final sagnant la primavera següent: El 15 de maig de 1823 fou capturat per un escamot lliberal que es batia en retirada davant les escomeses dels soldats absolutistes del duc d’Angulema. Lligat de mans i peus el conduïren al paratge de Sant Ermengol on, com diu Galli, “se desplomó sobre su cabeza el rayo de la venganza”: fou escapçat pel sabre d’un antic company d’armes, ara passat al bàndol lliberal.

No sabem si, en imitació del martiri de Sant Pau, la testa escapçada de Miralles també va rebotar tres cops per terra, però sí que va patir la humiliació de veure’s passejada com a trofeu de guerra pels carrers de Cervera i exhibida dins una gàbia durant una llarga temporada en una cruïlla de camins propera a la ciutat de Lleida. Diuen que durant la macabra exhibició, el capità Matías Blasco, lliberal exaltat, va estar a punt de donar una estocada a un dels seus sergents en veure’l empal·lidir i flaquejar en la contemplació del rostre del decapitat…

Per tot això, qui faci cap a la capella de Sant Ermengol, capficat, però amb capteniment, capirà la situació, cosa que, a la fi i al cap, serà cabdal per capgirar-la.

Bon Cap d’Any.