Arxiu del Bloc

En record del guerriller llarguerut

El brigadier Manuel Ibáñez Ubach passà a la història amb el sobrenom del “Llarg de Copons”. “Llarg”  perquè, com diuen les cròniques, tenia una alçada d’uns set peus (aproximadament 2,10 m) i “de Copons” perquè estava molt vinculat a aquesta vila de l’Alta Segarra, lloc on havia conviscut en companyia del seu germà Josep i que, en la maduresa i al capdavant de la tropa, assaltà i incendià la tardor de 1839…

I és que el Llarg fou un dels principals cabdills del bàndol legitimista durant la primera guerra carlina. De fet, el seu currículum bèl·lic va començar de ben jove, participant en la guerra del francès, i continuà al bàndol dels reialistes purs durant el trienni liberal. Poc després, enrolat amb els “malcontents” en el fracassat alçament, va acabar detingut per ordre del sanguinari capità Charles d’Espagnac i exiliat als presidis de Ceuta.

L’estada a l’Àfrica no va refredar el seu esperit tradicionalista i guerrejador i, de retorn a Catalunya, fou un dels primers a allistar-se a l’exèrcit de Carles Maria Isidre de Borbó en la guerra pel tron de les Espanyes. Els girs de la història faran que esdevingui un dels més fidels soldats a les ordres de qui l’havia enviat al presidi, aquell Espagnac, ara anomenat capità general de les tropes carlistes amb el títol de Comte d’Espanya i conegut popularment com “l’assassí de Catalunya”. “Orgull de Catalunya, el millor servidor del Rey, el meu millor amic”, en digué el Comte en designar-lo brigadier. Explica el príncep Lichnowsky a les seves memòries que, en l’acte de condecoració d’Ibáñez, el sinistre capità general arengà en perfecte català als soldats, que fins aleshores s’havien abastit a base del pillatges, alçant la mà ben oberta i bellugant els dits com qui manlleva el que no és seu i dient-los que els gratificava amb la paga d’una setmana “perquè serviu a Carlos quint i no a Carlos cinch”.

D’entre les facècies bèl·liques del nostre heroi figuren l’assalt al monestir de Poblet i la presa de Calaf (l’any 1835), el setge de Torà (1837), la direcció de les forces carlines en la batalla de Vilallonga del Camp, on van perdre la vida 133 homes (l’any 1838), l’enfrontament amb les tropes del futur general Joan Prim a Guissona (1839) i el ja dit incendi de Copons. L’any 1840, poc abans del final de la guerra, rebé el comandament de les tropes carlistes al Principat, però el càrrec li va durar poc temps, ja que, estant a la comandància general de les tropes a Berga, un tret accidental al cap el deixà estès i ben mort.

Les reiterades derrotes carlines han condemnat els seus guerrillers a l’oblit i, com en tants d’altres companys de boina, cap presència al nomenclàtor ens recorda la figura del brigadier. Però, no obstant, a Sitges roman una placa en testimoni d’una de les seves facècies més sonades: el mundialment conegut com a “carrer del Pecat” es diu oficialment “carrer de l’1 de maig”, en record de l’assalt que a aquesta vila marinera el Llarg, al costat de mossèn Benet Tristany, cèlebre canonge trabucaire, va perpetrar l’any 1838. Però això no és tot: ben segur que al nostre protagonisme, ardit i viril guerrer, se li entelarien els ulls en llàgrimes d’emoció si avui tornés a Vilagrasseta (municipi de Montoliu de Segarra), poble que l’any 1800 el va veure néixer, i constatés com han dedicat una plaça a l’1 d’octubre, data en la qual, l’any 1833, començà la primera guerra carlina.

Militar_carlista

Anuncis

Els hàbits de la política

Un dels fenòmens més destacables de la darrera campanya electoral ha estat el compromís polític que han fet dues monges. La benedictina Teresa Forcades i la dominica Lucía Caram han copat bona part dels titulars, donant suport més o menys explícit a opcions polítiques contraposades i entaulant entre elles un duel de titans… colau--forcades_457La germana Forcades, impulsora del Procés Constituent, moviment sobiranista i de ruptura social, ha prestat imatge i paraula a favor de la candidatura de Barcelona en Comú. De fet, dins les llistes d’Ada Colau, hi figurava com a número dos el prestigiós jurista Gerardo Pisarello, promotor també del Procés Constituent i persona de confiança de la monja. En la campanya que ha dut Colau a guanyar Barcelona, la Forcades ha assumit el paper de lligar el projecte amb el sobiranisme ferm, fins al punt de fer picades d’ullet a la CUP per compartir espais electorals (gest que, val a dir, no ha estat recollit per uns ni altres). Per la seva banda, Sor Lucía, catapultada a la fama mediàtica amb la masdeclaració de “Catalana de l’Any”, també s’ha colat a la campanya, prenent-hi posició. Talment la Nèmesis de la benedictina, la dominica es va declarar enamorada d’Artur Mas i va participar en un acte electoral del candidat convergent per Barcelona, Xavier Trias. A més, en una piulada a la xarxa, expressament assegurava que “Barcelona tindria un problema si Ada Colau governés”, imputant a la candidata un excés d’indignació i crispació. No obstant, el clímax no va arribar, ja que Teresa Forcades va negar-se a compartir tertúlia amb Lucía Caram, amb el pretext que aquest exercici radiofònic trivialitzaria el debat polític.

Val a dir que ambdues tenen quelcom en comú ben evident: l’ús de l’hàbit, abillament que és un signe que les allunya de les superficialitats i de la subjecció a les modes i, alhora, és un símbol de pertinença i status, però que, al mateix temps, fa especialment trencadora i mediàtica la seva projecció política. I és aquesta esfera la que ha aixecat més polseguera, fins al punt d’alçar-se veus demanant-ne l’expulsió de les respectives ordes religioses (des de les pàgines de l’ABC, un canonista li ho reclamava al Bisbe , en compliment de la seva obligació de vetllar pel bé comú de l’Església), sense passar per alt les pressions del Govern d’Espanya i de sectors catòlics d’ultradreta (que posen ambdues al mateix cabàs) perquè el Vaticà comminés les dues religioses al silenci i a la vida conventual. Sembla que el fet que les monges prenguin partit, les incapacita segons alguns per seguir vestint els hàbits.

Però a la Segarra tenim un exemple d’una religiosa que, més enllà del compromís evangèlic i la lluita contra el patiment humà, també va prendre partit polític per una causa. Contra el parer de molts de la seva època, una monja cerverina es va arromangar l’hàbit, però no se’l va treure, compromesa amb un pensament polític. I cal dir que, malgrat que li va causar molts maldecaps en vida, el propi Vaticà l’ha acabat reconeixement i declarant-la beata: la mare Anna Maria Janer i Anglarill, fidel servidora de la causa carlista.

Corria l’any 1836 quan la junta liberal expulsà les germanes de l’Hospital de janerCastelltort, on Anna Maria vestia els hàbits des de 1819. En aquell moment, la jove monja, per indicacions del seu mentor, el bisbe Josep Caixal, de profundes conviccions carlistes, es va posar al servei del pretendent al tron hispà Carles Isidre de Borbó. Durant tota la primera carlinada, es va fer càrrec dels hospitals de campanya de les forces carlines a Solsona, Berga, la Vall d’Ora i la Boixadera, i tant foren els seus mèrits que els combatents legitimistes la coneixien com “la Mare”. Al capdavant d’un grup de monges, una de les quals -Maria A. Fages-, va morir d’esgotament, els cronistes la retraten repartint el ranxo entre els combatents i entrant a les trinxeres per atendre els ferits i consolar els moribunds. De fet, acabada la guerra, fou feta presonera i represaliada pel bàndol isabelí vencedor. Finalment, la derrota carlina l’obligà a marxar a Tolosa, on va ingressar a l’Hospital de Sant Josep de la Grave i visqué exiliada durant quatre anys. Fins que l’any 1844 retornava a Cervera, on les seves fílies carlines li provocaren diversos interrogatoris i recels. efemeride-Bisbe-Caixal

Però quinze anys més tard es reunia de nou amb el bisbe Caixal a la Seu d’Urgell i, a petició d’aquest, escrivia les Regles de l’Orde de la Sagrada Família. En estreta col·laboració, la Mare Janer s’encarregava de convertir en obres concretes tot allí que Josep Caixal atresorava com a somni daurat. Al costat del Bisbe (que l’any 1873 va fugir a Navarra, a través d’Andorra i França, per unir-se als insurrectes de la tercera carlinada), l’any 1874 la trobem portant l’hospital de la Seu d’Urgell, vila alçada en armes en la defensa contra el setge dels liberals. Però la nova derrota carlina i la caiguda en desgràcia del Bisbe Caixal van deixar molts temps en l’ostracisme a la Mare Janer, tot i que, al final dels seus anys, va ser designada superiora de l’Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell. De fet, els últims de la seva vida, el 1880, quan es va intentar la unió entre l’Institut de la Sagrada Família i la Comunitat de l’Hospital de Cervera, va protagonitzar certa disputa amb l’altre cèlebre monja cerverina, la Venerable Maria Güell i Puig que, d’haver existit la televisió o el twitter, potser hagués corregut pels mateixos derroters que la polèmica actual entre Forcades i Caram.

I és que amb el mateix joc de paraules que afirma que l’hàbit no fa al monjo, amb aquests exemples, també es podria dir que la política fa un mal hàbit. monjas_ataque

Cop d’ull al Guerxo

El castell de Concabella rendeix homenatge al qui segurament és el fill més il·lustre dels Plans de Sió: l’escriptor Manuel de Pedrolo. Merescut record a algú que, millor tard que mai, ha estat cridat a ser objecte de reivindicació com a figura cabdal de la literatura compromesa de la Catalunya del segle XX. El prolífic autor té ara el seu espai expositiu fix al castell, amb el títol “Pedrolo, més enllà dels límits”, i des de fa escassos quinze dies també hi té dipositat el seu arxiu documental. No obstant, hi ha un altre personatge, també fill dels Plans de Sió, com Pedrolo, però nascut un segle abans i en una família gens aristocràtica, que també mereix un espai expositiu: en Pere Sorribes, conegut com el “Guerxo de Ratera”.

A llevant de la vila de Ratera s’alcen les migrades ruïnes de la casa natal del nostre protagonista. Construïda més enllà del clos del poble a finals del segle XVIII, encara avui és coneguda  amb el malnom de “cal Guerxo” en record del seu cèl·lebre habitant. Entre els seus murs i en el sí d’una família molt humil nasqué a principis del segle XIX en Pere Sorribes. Al voltant de la casa, un seguit d’ensulsiades sitges serviren al llarg de les tres guerres carlines d’amagatall de queviures i altres béns cobejables, fugint de l’espoli al què eren sotmesos amb les sovintejades visites de les quadrilles d’una i altra facció.

De ben jove, en Pere s’allistà al bàndol del pretendent Carles M. Isidre de Borbó, en combat cruent als partidaris de la reina usurpadora. Vehement soldat carlista, lluità per la defensa dels valors del catolicisme i els furs i les constitucions catalanes, front la centralització i modernització de l’Estat central. Participà a la primera de les conteses, la guerra dels set anys (1833 – 1840), durant la qual assolí el grau d’oficial de cavalleria. Però fou durant la segona, coneguda també com dels “matiners” (1846 – 1849) quan va guanyar fama i sobrenom. Al capdavant d’una columna d’uns cent vint homes va ensenyorir-se del territori situat entre Agramunt i Balaguer, a la Ribera del Sió que l’havia vist néixer. Va participar, ja amb el grau de coronel, a les ordres del general Mn. Benet Tristany i del general de brigada Josep Borges en reiterades accions de guerra contra les forces del general liberal Quesada, especialment heroiques les de Fonoll i de Fulleda. A la mort de Mossèn Benet el succeí al capdavant de les forces carlines amb el títol de brigadier.

Possiblement en una d’aquestes escaramusses guanyà el sobrenom amb el qual ha passat a la llegenda. Conten que mentre guaitava l’enemic a través de l’espitllera d’una església, una precisa bala enemiga li va encertar el rostre, deixant-li un ull penjant. Aliè al dolor, ell mateix se l’hauria acabat d’arrencar, perdent-lo per sempre, però guanyant l’apel·latiu de “guerxo”. Aquest episodi acabà de perfilar el retrat d’un personatge esfereïdor, aterridor especialment en la lluita cos a cos, que escometia armat amb una porra farcida de claus de ferrar cavalls i defensat dels cops enemics només per la sola d’una espardenya.

Tot i la derrota dels carlins també en la segona guerra, el Guerxo no va dubtar en prendre novament les armes al tercer alçament (1872 – 1876). De res haurien servit les temptadores ofertes del govern que li prometeren indult i paga de general (6 pessetes) a canvi de renunciar al seu ideal carlí…

Així, a la primavera de 1872 el trobem entrant a Agramunt per a convèncer els vilatans d’unir-se a la seva causa. Hi arribava al capdavant d’un escamot d’una vintena d’homes, mentre uns altres tres-cents quedaren acampats al voltant de la població. La nit del 28 d’abril encapçalava la desfilada de la tropa carlista pels carrers agramuntins, amb crits de “Viva Carlos VII, rey”, “Abajo el extranjero”, “Vivan los fueros de Catalunya” o “Viva la unidad católica”. Una hora més tard abandonaven la població, no sense abans haver saludat afectuosament el seu alcalde i el secretari municipal. Van acomiadar-se al crit de “¡Viva la noble villa de Agramunt!”, en prova que la tropa havia confraternitzat prou bé amb els veïns i s’havia proveït abastament de menjar i, especialment, beguda.

Dies més tard arriba a Montblanc, on acompanyat dels seus vint-i-cinc homes més ardits, i dels vuitanta de Josep M. Barenys, un altre destacat capitost carlí, es passejaven pels ravals, adquirien queviures i, de pas, tallaven els fils del telègraf per dificultar les comunicacions del liberals.

La tragèdia, però, no trigaria a assolir el desenllaç final. Al poble de Senan, a cavall entre la Conca i la Segarra, en un enfrontament davant del Regiment liberal de Burgos, cauria fatalment ferit, al costat de dos fidels camarades, en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí. Regalen les males llengües una altra versió dels fets: la mort no hauria estat en acció de guerra, sinó a mans dels seus propis homes, que cansats de la guerra i del fanatisme del seu cabdill, l’haurien mort a traïció. Siguin quins siguin els fets, el què consta al llibre d’actes de l’Ajuntament és que els cossos de tots tres foren sebollits a la mateixa rasa el 12 de maig de 1872 al capdamunt del cementiri i al costat de l’església de la població, en “eclesiàstica sepultura” segons les cròniques del temps. Cent quaranta anys més tard, aquesta població de la Segarra històrica (avui, administrativament i artificiosa integrada dins la Conca de Barberà), homenatjava el personatge donant-li nom i rostre a un dels seus gegantons.

Per tot això fora de justícia recordar a algú que lluità fins al final pels seus ideals, impassible a la violència de les armes i la temptació dels suborns. Més encara en uns temps actuals, on es compleixen aquells versos del poeta del Parnàs vallcorbí segons els quals “són los bandolers barons i los barons bandolers”, o al menys això diuen, diuen, diuen…

Guerxo

Furs, Pàtria i Cervera

El Paer en Cap de Cervera està ben cofoi. I no pas per l’èxit del darrer l’Aquelarre, per l’acabament de les obres de la plaça de la Universitat, ni tampoc (o no només) per la pax assolida amb l’aprovació del POUM… Sinó perquè, finalment, la ciutat de Cervera ha aconseguit treure’s del damunt la llufa de capital botiflera. Així es va acreditar el passat 4 de setembre durant la presentació del llibre “Documents notarials de la Segarra i l’Urgell relacionats amb la guerra de Sucessió 1705-1714, del Dr. Llobet i Portella. El recull demostra que la ciutat no era partidària dels filipistes, sinó que, fet i fet, era partidària de la seva supervivència. Els cerverins de principis del segle XVIII compensaren la manca de contingent militar i l’emplaçament perpetu en el camí de pas dels exèrcits amb un pragmatisme poc amic d’ideologies i heroïcitats. Durant l’acte, el catedràtic Solé i Sabaté va encarregar-se de beneir els treballs, exorcitzar el fantasma del botiflersime i, ja posats, elogiar la tossuderia del Paer en Cap com a factòtum de tot plegat… Missió acomplerta.

Ara, per emplenar l’horror vacui que deixa la feina feta, caldria avançar en el temps i emprendre una altra diatriba històrica, conseqüència de la Guerra de Successió i de la institució de la Universitat: Cervera, al segle XIX, era carlista o lliberal?

Els fets històrics, especialment la batalla del 1875 -que donà origen a la restaurada processó del puro-, sembla indicar la fidelitat de Cervera al bàndol lliberal; però alguns personatges i episodis ens indiquen simpaties constants a la causa carlista. De fet, Cervera ja havia estat un dels focus de la revolta dels “realistes purs”, dits també “malcontents”, moviment protocarlista, atac furibund contra les reformes lliberals i laïcistes, que l’any 1827 fou sufocat d’arrel i els seus capitostos afusellats.

Des d’aquell moment, Cervera va ser contemplada com a centre de conspiració reaccionària, molt especialment quan es va iniciar a Barcelona la campanya per restaurar-hi la Universitat. L’any 1833 es demanava formalment per carta a Ferran VII el trasllat dels estudis universitaris a la ciutat comtal i, d’aleshores ençà, les càtedres cerverines serien paulatinament abandonades pels seus titulars. Així, Cervera esdevenia un centre d’adoctrinament centrat en l’alta aristocràcia i el clero més rellevant, en conta del pensar majoritari de l’ascendent classe burgesa, que defensava un canvi de model educatiu superior.

La primera guerra carlina i el clar posicionament a favor de la causa del pretendent  Don Carles Maria Isidre va suposar l’agonia i mort de la Universitat de Cervera. Després dels primers aldarulls, el claustre de professors, encapçalat pel catedràtic de cànons i rector Bartomeu Torrabadella, va decidir traslladar la seu universitària a Solsona, on van fer-se amb el domini de la Junta Governativa carlista. Mentre la facció aristocràtica, a poc a poc, optava per l’exili a França, quedant amatents de la hipotètica derrota del seu bàndol i l’indult per rehabilitar els seus drets i privilegis sota l’administració lliberal, la facció universitària, formada majoritàriament per professors i clergues cerverins (Torrabadella, Ferrer, Vilella, Sampons i d’altres), es posicionaria del tot irreductible. La definició del carlisme per part d’aquesta comunitat no deixava dubte vers la seva naturalesa reaccionària: “la política que reprueba alterar las leyes públicas del Estado (…), el vilipendio de nuestra santa Religión, la destrucción de la Iglesia, el general trastorno del Reino, el cambio de nuestras leyes fundamentales, la degradación y nulidad del Trono, la persecución de nuestro amado Rey y de todos los fieles españoles adictos a su causa, la entera ruina de los pueblos, y, en una palabra, la total subversión de lo divino y humano”.

Tant intens fou el furor d’aquests que no dubtaren en donar suport al cap de la Junta Carlina, en Charles d’Espagnac, conegut des de la revolta dels malcontents com l’”assassí dels catalans” o el “trenca-caps”. Tot i que breu va resultar aquest suport, ja que, poc després, tramaven la conxorxa que portaria a l’assassinat de la fera, prop d’Organyà, al novembre de 1839 (i, dècades més tard, a que el seu crani fos passejat per Cervera, però això és una altra història).

També va durar poc la Universitat “de campanya” a Solsona. Amb la caiguda de la ciutat, va traslladar-se a la muntanya, dins l’antic monestir de Sant Pere de la Portella. Allí se seguí anomenant “Universitat de Cervera” i es va esllanguir en menys de dos anys…

També és indiciària la simpatia carlista de Cervera el fet que, l’any 1847, s’hi iniciés la segona guerra carlina. Corria l’hivern quan l’escamot carlí, comandat pels capitostos Benet Tristany i Bartomeu Porredon, prenia la ciutat. Tot i l’oposició de la Guàrdia Civil, els ocupants calmaven als veïns (alguns dels quals havien sortit al carrer en camisola de dormir i escopeta) al crit de “no som lladres: som carlistes; ja es poden vostès retirar”. Així, sense gaire aldarull i cap baixa, i amb el suport dels simpatitzants que van deixar obert el portal de Sant Magí, els legitimistes es van endur 90.000 rals i un bon equipament de tabac i pólvora (pels quals van deixar un rebut signat: noblesa obliga)…

Més hostil fou la rebuda l’any 1875, quan en el transcurs de la tercera carlinada l’assalt a la ciutat no fou acollit de forma tan pacífica. Els carlins, capitanejats aquest cop per Rafel Tristany, nebot de mossèn Benet, foren expulsats a sang i foc de la ciutat. I això sense tenir cap consideració que, un any abans, aquest bàndol havia fet signar al pretendent Carles VII la restauració de la Diputació General de Catalunya, la Generalitat, perduda l’any 1714 i, recordem, fundada al segle XIV a la mateixa Cervera…

Per tot plegat, establert categòricament que Cervera no era botiflera, serà ara un entretingut passatemps concloure si fou carlista. Potser no serà un debat de tan alta bolada, però potser pot inspirar alguna sobretaula, entre copes i tabac i abans que arribi el fred, a la terrassa del bar – restaurant Felipe V.

1783. Cervera.  Gravat de Palomino a «Atlante...» de Bernat Espinalt

1783. Cervera.
Gravat de Palomino a «Atlante…» de Bernat Espinalt

Càsting monàrquic

Juan Carlos I de Borbón ha afluixat la corda que el dictador que el va designar tan “bien atado” va deixar. Totalment recuperat de les xacres (ell, no pas el seu regne), ha decidit abdicar i llegar el tron de les Espanyes a Felipe, el seu únic fill baró. Com era de preveure, una munió de súbdits s’ha llançat al carrer per reivindicar l’abolició de la monarquia i l’adveniment de la tercera república. Però, tal vegada, aquests republicans abrivats reaccionen més per despit a una institució arcaica, endogàmica, militaritzada i poc representativa, que reflexionant seriosament vers l’alternativa defensada. Anem amb cura, i pensem en com podria ser aquesta república i potser se’ns gelarà la sang si considerem que hi ha sectors que defensen un model americà, amb el tenebrós José M. Aznar de president, o contemplem els nostres veïns del nord, bressol de la democràcia moderna, però amb un seguit de presidents (Mitterrand, Sarkozy, Hollande…) amb unes tendències faldilleres a l’alçada del nostre ancià Borbón.

En conseqüència, aprofundint en la voluntat de servei social que inspira aquest blog, proposo a monàrquics i republicans una tercera via. Considerant que el fins ara Cap d’Estat ho fou per designació del tirà, que l’escollí digitalment entre les tres candidatures que li feien la gara-gara (Carles Hug de Borbón, Juan de Borbón i el propi Juan Carlos), fóra de justícia que ara els vassalls triessin quin Cap d’Estat -això sí: per gràcia divina-,  desitgen. Els postulants al càsting monàrquic serien:

Amb el dorsal número 1: Felipe VI, príncep d’Astúries, Viana i Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera, senyor de Balaguer. Hereu al tron d’acord amb les previsions successòries de la Constitució i la voluntat de son pare. Poc més cal dir, tot i que no està de més incidir en la repugnància que ens pot causar als catalans un cap d’Estat que, commemorant el tercer centenari de la conquesta a mans del seu avantpassat invasor, fanàtic i paranoic, hi coincideixi, d’entrada, nominalment.

Amb el dorsal número 2: Elena I, duquessa de Lugo. D’acord amb la línia successòria, ocupa la quarta posició per raó del mecanisme hereditari masclista: l’art. 57 de la Constitució espanyola imposa la  preferència “del varón a la mujer”, cosa que contradiu el propi text constitucional, que, a l’art. 14, consagra el principi d’igualtat i prohibeix “discriminación alguna (…) por razón de sexo”. En base a aquesta plasmació d’una llei sàlica (cos jurídic del segle VI) es fa passar per davant el seu germà petit. Val a dir que, quan els ha convingut, els borbons han obviat aquest precepte (recordem la pragmàtica sanció, que va asseure al tron Isabel II i va provocar la primera carlinada) i que, és ben segur, aviat serà abolida, ja que el futur rei és pare de dues femelles. A més, no puc pas evitar-ho, si Elena fos reina, el seu fill primogènit, Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar, seria el príncep hereu (i comte de Cervera!) i, qui pot negar-m’ho?, el minyó fa temps que dóna mostres de carisma i criteri propi.

Amb el dorsal número 3: Carlos Javier II, duc de Parma. Com apuntàvem abans, el dictador va rebutjar el pretendent Carles Hug de Borbón i va preferir en Juan Carlos. Carles Hug era l’hereu carlista al tron, però el fet que el seu pare Francisco Javier hagués lluitat a la resistència anti-feixista de França i  internat en un camp d’extermini per “terrorista i comunista”, i les seves afinitats personals amb el socialisme auto-gestionari i federalista, van provocar que Franco el descartés, primer, i l’expulsés d’Espanya, després. Per això, en Carlos Javier II, que l’any 2011 va assumir les aspiracions de son pare, també podria presentar-se al càsting.

Amb el dorsal número 4: Sixto I, duc d’Aranjuez. Germà petit de Carles Hug, mai va acceptar l’evolució ideològica cap al socialisme d’aquest, tot acusant-lo de trair els ideals carlistes. Proclamat hereu a la legitimitat usurpada pels seus partidaris, membres destacats de l’extrema dreta (Comunión Tradicionalista, Fuerza Nueva, Unión Nacional Española i d’altres selectes grupuscles feixistoides), es va formar el bàndol “sixtí”. Fou sonat el tiroteig durant el romiatge de Montejurra, l’any 1976, en el qual el ultres sixtins van agredir els militants del Partit Carlí, resultant mortes dues persones.

Amb el dorsal número 5: Carlos V, arxiduc d’Habsburg-Lorena. Cap de la casa dels Habsburg, és el legítim hereu per línia successòria de l’arxiduc Carles, Carles III d’Aragó, desposseït de la Corona espanyola durant la guerra de successió del segle XVIII i al bàndol del qual vam lluitar els catalans fins el 1714. No obstant, la seva vida política, vinculada a l’anomenada Unió Internacional Paneuropea, formació que persegueix “la unitat d’una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i de l’immoral consumisme”, genera poques afinitats.

Tot plegat, poc o gens ens hauria de preocupar als catalans, si veritablement volem assolir la independència de l’Estat català. Cap legitimitat tenim per a dir als nostres veïns quin tipus de govern han de tenir o qui haurà de ser el seu Cap d’Estat. En tot cas, hauríem d’anar pensant quin tipus de república catalana volem. A menys que acollim els postulats del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya… En aquest cas se’ns gira feina i se’ns obre un ventall encara més ampli. Seria el cas, doncs, de pensar entre els cinc pretendents nominats (cas que vulguem una Catalunya independent, però vinculada al Regne de les Espanyes a la manera d’una Commonwelth ibèrica) o afegir-hi Francesco  Nicola Roberto Paternó Castello y Guttadauro  Ayerbe (autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó com a descendent del rei en Jaume I), Dominc von Habsburg (pintoresc hereu de la Corona de Navarra, criat als Càrpats dins el castell de Bran, altrament conegut com “castell de Dràcula”) o, fins i tot, com planteja el CSMC, “entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar” i fer rei dels catalans un fill de la molt plorada i soferta Lady Di.

…i és que, com no es cansa de repetir-nos l’Alícia, “és hora que ens preocupem dels problemes reials de la gent”.

 

Imatge

Entre boines, barretines i txapeles

El Govern espanyol ha trobat en els bascos del PNB uns aliats contra les aspiracions sobiranistes catalanes. Al passat més de gener, el lehendakari Iñigo Urkullu xocava la ma de Rajoy per posicionar-se clarament: el seu full de ruta és molt diferent al del President Mas. “Euskadi es diferente”, afirmava, prenent distància de la “deriva catalana”. La setmana passada, amb motiu de la Diada de la Pàtria Basca, insistia en aquest argument, manifestant-se preocupat pel camí català i apostant per una tercera via, gradual i supeditada a l’entesa amb l’Estat espanyol…

Res de nou sota el Sol. El Partit Nacionalista Basc és hereu del carlisme dels Zumalacárregui i companyia que, al costat dels pretendents al tro hispànic, ja havia deixat plantats en més d’una ocasió als seus correligionaris catalans. Un dels primers desencontres entre els defensors dels fueros vacos i de les constitucions catalanes, tingué lloc, precisament, una nit de juny de l’any 1837 a la Segarra…

Carlos M. Isidro de BorbónL’Expedición Real, formada bàsicament per un contingent basc i navarrès, havia sortit de Lizarra al maig de 1837 amb el propòsit de recórrer la península recollint aliats a la causa legitimista i ocupar Madrid. Un cop allí, asseurien Carles Maria Isidre de Borbó al tron de les Espanyes, enviant a l’exili la seva neboda Isabel II. Al mes de juny entraven al Principat, on planificaven allistar els carlistes catalans, ocupar Barcelona i emprendre reforçats la invasió de Castella.

No obstant, a la plana de Guissona van patir una derrota que sembraria el germen de les desavinences entre els que havien de ser aliats. El 12 de juny, als camps de Gra, l’artilleria cristina va infligir una dura humiliació als expedicionaris i va dinamitar l’entesa entre uns i altres. Més de vuit-cents ferits de l’exèrcit del pretendent minaren la moral carlista, tot col·lapsant l’hospital de sang improvisat a Torrefeta. L’endemà, mentre la corrua de nafrats enfilava el camí de Solsona (on serien atesos per la mare Anna Maria Janer), Don Carles es retirava amb el seu estat major cap a Biosca.

Ca l'Hereu (Cal Quirze, Biosca)Ca l’Hereu, avui també coneguda com casa de mossèn Ramon, és un casalot del segle XVII que conserva una estampa, robusta i senyorívola, pròpia de la casa pairal d’una família benestant. Carreus grans i ben treballats, escut d’armes, austers balcons amb baranes de ferro, gàrgoles amb motius fantàstics, pinacles esfèrics rematant la façana, capella privada…, tot un seguit d’elements que la fan l’habitatge més notable de Biosca. Al llarg del segle XIX, fou la llar dels Quirze, nissaga destacada entre els carlistes bioscans (al costat dels Coscó, els Pinyol i els Xuriguera) i que gaudia del privilegi d’estendre salconduits per a moure’s per territori carlí. Fou aquí on s’hostatjà la nit del 13 de juny de 1837 el pretendent Don Carles, acompanyat de l’estat major del seu exèrcit, amb el brigadier Juan Antonio de Urbitzondo, marquès de la Solana, al capdavant.

En funcions d’amfitrió, obria les portes de casa l’hereu Quirze, el comandant que,  a les ordres del canonge general Benet Tristany, acabava de guanyar la glòria al camp de batalla de Lloberola. Al seu costat, es reunien els capitostos catalans, encapçalats pel propi mossèn Benet Tristany, heroi de l’ocupació de Solsona, el brigadier Bartomeu Porredon, conegut com “Ros d’Eroles” i altres ardits prohoms  locals que responien a la crida per sumar les seves forces a l’Expedición Real.

Del que succeí aquella nit a Cal Quirze poc en sabem, però sembla que l’entesa fou impossible. Mossèn Tristany, cap de les forces catalanes, hauria agafat una bona enrabiada en constatar que els expedicionaris no li donarien suport en la seva obsessió d’ocupar Torà, la única plaça de la contrada que se li resistia. Don Carles tenia pressa per arribar a Solsona i, lluny per uns dies dels tràfecs bèl·lics, rebre l’homenatge i l’afalac dels seus partidaris. El reial seguici no només va desatendre les peticions dels catalans, sinó que es van acarnissar a fer-los retrets, etzibant-los la manca de cohesió de les partides, la caòtica organització en guerrilles independents (comandades per “caciques”, segons paraules del secretari del pretendent, autoritaris i poc instruïts en l’art de la guerra), la misèria i descuit dels abastiments, la desorganització de les finances… I, a més, la gota que va fer vessar la tassa, fou imputar-los la humiliant derrota patida la vigília. Pels forasters, la batalla de Gra hauria estat provocada pel desordre entre els batallons del brigadier Ros d’Eroles, que haurien permès la cavalleria cristina envoltar l’ala dreta de l’exèrcit carlí, precipitant el desastre…

Fet inqüestionable és que l’expedició va reprendre el dia següent la marxa cap a Solsona, on Don Carles gaudiria d’una setmana d’afalacs. Però, passat el descans del guerrer, la comitiva recularia vers Xerta, per creuar l’Ebre, deixar Catalunya i no tornar mai més. El  comandant donostià Urbitzondo quedaria com a responsable militar dels exèrcits carlins a Catalunya, però per molt poc temps, ja que la manca d’entesa entre els comandants bascos i els capitostos catalans (que ja tenia antecedents amb la plantada l’any anterior del general navarrès  Juan A. Guergué) es va fer insostenible i el carlisme català va seguir el seu propi camí, fins al punt de ser titllat d’independentista l’any 1841 (des del diari el Corresponsal, dirigit pel poeta Bonaventura Carles Aribau) o de Sabino de Aranaprendre novament les armes l’any 1846 pel seu compte i risc, sense comptar amb el carlisme hispà.

Un diumenge de Resurrecció de 1882, Sabino de Arana va reformular el “Déu i Furs” carlista pel lema “Déu i Lleis antigues”, que el portaria a fundar el Partit Nacionalista Basc. Que ara els seus hereus reneguin del projecte d’emancipació nacional de Catalunya no ens pot venir de nou. Els penebistes d’Urkullu insisteixen en el sistema confederal de les Espanyes d’aquells comandants bascos i navarros que acompanyaren de derrota en derrota al pretendent Carles de Borbó, però, com a Biosca aquella nit de 1837, no cal que donin lliçons als catalans.

Imatge

Han patit, pateixen i patiran

Acceder a los deseos de las esposas de los dos Milicianos muertos para que se instruya el oportuno expediente y se impetre del Gobierno de Su Majestad alivie su situación (…) y para que no se vean sumidas en la indigencia, les pasará una pensión de una peseta diaria a la Regué y de cincuenta céntimos a la Zamora”. Amb aquestes paraules, el 17 de febrer de 1875, els membres de la Corporació Municipal de Cervera tancaven la crònica de la defensa de la ciutat davant l’atac d’una guarnició carlista i demanaven l’empara per les vídues de Francesc Regué i Ramon Zamora, membres de la secció de Milicians veterans i únics cerverins morts en la “heroica victoria”. Els fets s’havien esdevingut durant la jornada anterior, quan uns tres mil homes, a les ordres del capità general Rafel Tristany, atacaren per sorpresa i maldaren per ocupar,  sense èxit, Cervera. Després d’un llarg dia de combats, carrer a carrer, els facciosos foren expulsats a sang i foc pel lloc on havien vingut. El balanç de l’enfrontament fou de quaranta-vuit morts, trenta-dos d’un bàndol i setze de l’altre, els ossos dels quals acabaren sebollits dins la fossa del cementiri, perquè, si bé uns lliberals i els altres carlins, uns fidels al rei constitucional Alfonso XII i els altres al pretendent foralista Carles VII, tots eren fills de Déu…

La data va quedar gravada dins la història local i, d’aleshores ençà, la “heroica defensa”  fou recordada en festives commemoracions. “La gratitud obliga, y hasta exige / Recordar de Febrero la jornada / En que gracias á pechos varoniles / Libres nos dejó intrusa canalla”, versava l’any 1896 dins un sonet “un ciudadano”. “...Y nosaltres sempre firmes, / endavant, sempre endavant, / farém la festa del setze / aquest y molts y molts anys”, recitava poc després un anònim “Lliberal”. No obstant, a poc a poc, la commemoració de la batalla va anar despullant-se de patrioterisme y ampul·lositat i va centrar-se en dos punts cabdals: la laïcitat de l’esdeveniment i la voluntat de fer-la símbol de l’absurditat de la guerra i de l’anhel de la concòrdia. Així, l’acte central de la celebració passà a ser una processó seglar, en la qual els homes pipaven un puro, en lloc de carregar els ciris, i anaven abillats amb una gorra o barret, impensable en un seguit religiós. Quaranta-vuit repicades des del campanar -una per cadascun dels difunts- convocaven a la gent a la plaça Major, i, després de travessar els carrers on va transcórrer l’absurda batalla, la corrua finalitzava al cementiri, on s’havia alçat un monòlit en la seva memòria.

Com tantes altres coses, la guerra civil del segle XX va acabar amb aquesta tradició i la postguerra va anorrear el monument, posant un tel fosc sobre la seva memòria… Fins que, setanta-dos anys més tard, un grup de cerverins va decidir recuperar-la, puro en mà i gorra al cap.

Enguany, la processó, tot i que el temps l’ha deslluït i n’ha impossibilitat l’acompanyament musical, ha comptat amb una novetat. Uns treballs quasi d’arqueòleg han permès recuperar una part de la base de l’obelisc  que commemorava la batalla fins que l’any 1940 un grup de feixistes l’enderrocaren. Per obra i gràcia del Centre Municipal de Cultura i el suport d’uns voluntaris, el carreu ha estat retornat al seu lloc original i li ha estat fixada una placa que rendeix  homenatge “als que han patit, pateixen i patiran”.

cementiri de Cervera

Així, el passat diumenge 16 de febrer, al migdia, una munió de cerverins i cerverines, i d’altres vinguts dels encontorns, vam assistir a l’acte de (re)inauguració del monument i vam recordar que en l’absurditat de la guerra no hi ha mai vencedors, que en la batalla tots hi perdem. Sota paraigües o desafiant la pluja, pipant un Don Álvaro (o un Cohíbas, que en el fumar es veu que hi ha puristes i gormands) o mastegant un tronc de regalèssia, vam fer memòria d’aquells quaranta-vuit homes caiguts en una de tantes batalles sense sentit.

Als que han patit es dedica el memorial que s’alça de nou a la fossa del cementiri de Cervera, sobre les restes d’aquells morts el mateix dia de l’any 1875 en el decurs de la sagnant tercera guerra carlina. Just a tocar, per cert, dels més de quatre-cents que al mateix cementiri reposen, finats durant la darrera guerra (i postguerra) civil, combatents del bàndol nacional i del republicà, presoners del camp de treball forçós d’uns o del camp de concentració d’altres, víctimes civils i refugiats, agermanats també per la terra que no distingeix de colors, jerarquies, medalles ni polítiques.

Però també els que pateixen són recordats en la placa. No només als que dia rere dia cauen a Síria, Afganistan, Irak, el Sudan del Sud i tantes altres guerres silenciades al Sahel africà, al Congo o a l’Àsia central, sinó també molt més a prop: aquells que intenten fugir de la misèria i s’ofeguen crivellats per bales de goma, aquelles que cauen víctima de la violència exercida per qui més les hauria d’estimar, els que són morts per catàstrofes provocades per una natura maltractada i tants d’altres que s’esllangueixen, damnificats per una pobresa que sense fer soroll avança com una taca d’oli a les estovalles de fil.

I, a més, el monòlit recorda als que patiran. De lluny i d’ençà, joves i vells, conegut i desconeguts. Entre pipada i pipada de cigar, vaig mirar de posar cara a aquests darrers i, entre el fum, vaig observar al meu voltant. Qui ens garanteix que no ens homenatja també a nosaltres? “Tornarem a lluitar”, va profetitzar el President màrtir, “tornarem a patir”… Hi estem disposats? Caldrà?

monòlit

Cago’n Cristina Puta!

La llengua catalana és molt rica en renecs. L’enginy i l’humor català s’han prodigat amb generositat amb la creació d’expressions que donen vigor a la parla i que convé preservar com a signe identificador del seny i la rauxa del poble. Bona part d’aquests vituperis són de caire blasfem, interjeccions injurioses contra allò que es considera sagrat, però d’altres tenen el seu fonament en personatges reals, molts dels quals han caigut de les pàgines de la història i només perviuen en l’imaginari col·lectiu per obra i gràcia de l’exabrupte… Dins d’aquest subgrup, uns quants protagonitzen la maledicció escatològica per excel·lència, aquella per la qual el renegaire fa simbòlicament les seves deposicions sobre l’homenatjat o homenatjada. Aquest és el cas del “cago’n” (o, més amable, “casum” o “vatua”) “la mare del Tano, quan era gitano”, “en Cagalàstics”, “els collons d’en Wamba” o, qui dóna nom a aquest article “la puta d’oros” o “Cristina puta”…

Per cercar la musa inspiradora d’aital grolleria cal visitar les pàgines de la història de l’Espanya del segle XIX. En concret, els convulsos anys 30 i 40. Són temps d’eclosió del carlisme, a la llum del qual van sorgir altres invectives que també avui corren el perill d’extingir-se, com aquell “els carlins que els matí Déu (que per això els haurà creat)”, que posen en boca d’un militar de les tropes lliberals, fastiguejat d’afusellar carlistes, i que tradicionalment s’ha emprat per tractar d’esquivar alguna feina especialment enutjosa…

Doncs bé, la Cristina en qüestió seria la reina Maria Cristina de Borbón, vídua de Ferran VII, mare de la reina Isabel II i regent del tron d’Espanya entre 1833 i 1840. Ella fou l’objecte central de les ires dels partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, qui, si no hagués estat per la derogació de la llei sàlica, hauria accedit al tron a la mort de son germà el rei Ferran. Diuen els historiadors que les maquinacions de la reina convenceren a l’agònic monarca perquè, en el llit de mort, aprovés la pragmàtica sanció que va derogar la imposició patriarcal en la línia successòria (vigent encara a dia d’avui, per cert). Amb això, la seva única filla, la petita Isabel, fou declarada hereva al tron (i, de pas, sa mare, reina regent). L’esclat de la primera guerra carlista estava servit i va xopar de sang el país en els enfrontaments entre isabelins, també anomenats “cristins”, i carlins.

A banda de l’escatologia, la imprecació en qüestió arrossega un altre motiu habitual en l’univers renegaire més nostrat: el masclisme. L’atribut sexista arriba fonamentat en episodis històrics: “Cristina puta” fou el malnom de la regent fruit del gran escàndol que motivà en l’època el seu conegut temperament passional. Tan sols dos mesos després d’enviudar es va casar en secret amb un jove sergent de la seva guàrdia Agustín Fernando Muñoz y Sánchez (qui aviat fou conegut com “Fernando VIII”) i amb qui arribaria a tenir vuit fills; de fet, va haver d’assistir als actes d’entronització de la seva filla Isabel ben encotillada per ocultar als ulls del populatxo el seu precoç estat de bona esperança. “Visqui el rei Carles! Mori Cristina Puta!” fou el crit de benvinguda amb que foren rebudes a Solsona les tropes del pretendent Carles de Borbó, quan l’any 1837 entraven per fer-ne la capital del carlisme català i instaurar-hi una universitat carlina amb professors vinguts expressament des de Cervera… “Vatua Cristina Puta” ha quedat com a renec nostrat de bona part de la pagesia catalana, maltractada pel procés lliberal de desamortització del camp, desposseïda de terres pròpies i comunals per l’”inmenso latrocinio” instigat pels ministres de la regent Maria Cristina. Des d’Alcanar fins a Berga, des de Morella fins a Solsona, la maledicció de la regent encara ressona en boca dels habitants de masos i llogarrets.

A més, reblant el clau, podríem identificar aquesta Cristina amb la “puta d’oros”. De fet, la Regent era anomenada a l’època “la reina de Oros”, per gràcia d’una desmesurada avidesa pel luxe i voracitat per enriquir-se. Entre d’altres inculpacions, els seus coetanis la van acusar d’haver sostret les joies de la Corona (anys més tard, el ministre calafí Laureà Figuerola la qualificaria a les Corts de “ladrona”) i d’haver evadit a França la seva fortuna, fugint així del control del fisc espanyol… Davant aitals calúmnies, ella va escudar-se en l’amor incondicional per Fernando, el seu gallard i formós espòs. Ell, gràcies a la seva esposa, va ser ungit amb el títol de Duc (de Riánsares) i va esdevenir un gran promotor de múltiples negocis, molts d’ells en terres valencianes; a més, va reunir una gran fortuna que el permeté adquirir la propietat de diversos palaus, entre els quals destacava una residència a Suïssa…

A aquells que creuen que la història és cíclica o als irredempts anti-monàrquics alguns dels detalls fins aquí relatats podrien sonar com a familiars. Que una membre de la família reial borbònica, de nom Cristina, es casi amb un formós membre de la plebs, que empri el paraigües de la Casa Reial per a enriquir-se personalment i que promocioni el xicot com a  Grande de España i exitós home de negocis pot sonar actual; que excusi la seva prodigalitat en l’amor encès per l’home i els fills que li ha engendrat, o que marxi a Suïssa per allunyar-se de l’enuig del poble baix, també. No obstant, ben segur que el que va fer la reina Maria Cristina no té res té a veure amb el que ara s’imputa a la infanta Cristina de Borbón y Grecia… I, si no, que li ho preguntin al seu advocat defensor, en Miquel Roca i Junyent, fill d’en Joan B. Roca i Caball, vicepresident de les Joventuts carlines Tradicionalistes, i nét d’en Miquel Junyent i Rovira, diputat a les Corts pel Partit Carlí català i destacat membre de la Comunió Tradicionalista, sector regionalista del carlisme català. En cas contrari, és segur que ambdós pròcers alçarien el cap des de les seves tombes per exclamar a l’uníson un nostrat “Cago’n Cristina Puta!”.

Imatge

Els valents desheretats

arxiu Serra Vilaró (cortesia de M. Garganté)

arxiu Serra Vilaró (cortesia de M. Garganté)

El passat 30 d’abril es van complir cent anys d’un dels fets més notables succeïts al forat negre on la Segarra perd del seu nom: tal dia de l’any 1913 era enterrat al cementiri d’Ardèvol el seu fill predilecte, en Rafel Tristany i Parera, senyor d’Altet i comte d’Avinyó, que va lluitar dins l’exèrcit carlí en totes tres guerres carlines, arribant a ser capità general del Principat durant la tercera. Dins un context bèl·lic de traïcions, crueltat i transfuguisme, el general Tristany va fer-se molt popular pel tracte digne i humanitari als presoners (a diferència, val a dir, del seu oncle mossèn Benet) i per la lleialtat en la seva lluita per la restauració dels furs i els drets històrics dels catalans, derogats per la casa Borbó després de la derrota del 1714.

L’any 1874, a Olot, en Rafel Tristany va ser l’artífex que el pretendent Carles VII signés “los antiguos y venerados Fueros de Cataluña” com a requisit previ per donar-li suport: “Don Carles sols serà compte de Barcelona quan hage jurat defensar nostres furs (…) fins a derramar la sua sanch, y que en trepitjar lo nostre territori queda subjecte a la lley com lo més petit jornaler…”. No obstant, derrotades les forces carlines per l’exèrcit lliberal, l’il·lustre ardevolenc va haver d’exiliar-se més enllà dels Pirineus. Instal·lat a Lorda, passà els seus darrers vint anys fent-se cura dels malalts que pelegrinaven a la recerca del miracle sanador del famós santuari marià.

Mort l’any 1899, el seu record va perviure tant en la memòria dels catalans que, quaranta anys després d’abandonar el Principat, les seves restes mortals van retornar a la seva vila natal en un pelegrinatge multitudinari. El cadàver fou conduït en un seguici que va passar per Portbou, Barcelona, Manresa, Súria, Cardona i Solsona, rebent successius homenatges de milers de catalans, fins que va arribar a Ardèvol on, davant d’una immensa gernació -entre la qual hi havia molts veterans d’armes-, fou sebollit dins un humil nínxol.  Avui, una làpida de fosc marbre recorda ell lloc on “reposen les despulles de qui fou insigne capità general i defensor de la causa carlina”…

Val a dir que el cas d’en Rafael Tristany no fou pas flor d’una primavera. El capità va néixer en el sí d’una nissaga que, al menys des de la guerra dels Segadors, tenia presència al front en tots i cadascun dels conflictes armats que dessagnaven Catalunya i, com el propi Principat, portava dos segles caient de derrota en derrota. No obstant, era admirable el fet que, tot i la malastrugança guerrera, els Tristany mantenien incòlume el seu patrimoni, al voltant de la ferrenya casa pairal dominadora del centre geogràfic del País. La integritat patrimonial era deguda a una hàbil, prudent i conservadora estratègia familiar que consistia a desheretar a qui decidia comprometre’s amb les batusses, de manera que, en cas de derrota, el patrimoni familiar restava sa i estalvi de l’aventura guerrera. Així, la hisenda romania en mans d’una facció familiar que, lluny del compromís, mantindria l’explotació agrària i ramadera i s’adaptaria al color dels temps…

Avui, cent anys després d’aquell “Pelegrinatge de la lleialtat”, tothom sembla haver oblidat la figura d’en Rafael Tristany, tot i que no pas l’estratègia de la seva família per sobreviure a les desfetes i preservar el peculi protegit de les imprevisibles conseqüències de les rauxes dels irreductibles militars. De fet, en el context català actual, on la soledat del President Mas cada cop és més palesa, hi ha qui reprodueix l’actitud conservacionista del llinatge ardevolenc. Mentre el President de Catalunya manté una actitud de fermesa en el camí cap a l’exercici del dret a decidir i l’avenç cap a la consecució de l’Estat, consegüent amb la crema dels vaixells escenificada després de la darrera Diada, el número dos de la coalició governant queda a l’expectativa, guardant la casa gran i amb bones relacions amb tothom per si de cas l’intrèpid líder acaba caient en la batussa.

D’aquesta manera, el líder d’Unió, en Josep Antoni Duran Lleida, no descarta succeir Mas com a presidenciable, cas que aquest decidís no tornar a encapçalar la llista de CiU a les eleccions, i sovinteja a Catalunya la companyia dels pròcers lobbistes que malden per escapçar el projecte sobiranista (el Grup Godó, la Caixa, la Cambra de Comerç…) i de les forces polítiques majoritàries a Espanya. Per tant, l’incombustible unionista resta a l’aguait, mentre la soledat del Molt Honorable s’aguditza, ofegat pels casos de corrupció (els únics confirmats judicialment esquitxen directament Unió, val a dir), lapidat des dels moviments socials, isolat per la negativa dels demés partits a asseure’s al seu costat al Govern i assetjat per un Gobierno de España que no trigarà a incoar el procés que el condueixi a la inhabilitació.

Val a dir que el d’Alcampell ha fet gala de defensar l’anhel carlista en la seva proposta de posar aigua al vi del sobiranisme, mostrant-se contrari a l’independentisme, però favorable al model d’estat confederal, una mena d’interdependència que mantindria Catalunya dins una Espanya plurinacional. No obstant, aquest carlisme malentès obvia el fet que per  a signar un pacte de confederació, la Nació ha de ser Estat independent; només des de la independència és possible l’exercici lliure de l’autodeterminació i decidir en pla d’igualtat sobre les aliances amb d’altres Estats lliures i sobirans. Una altra via suposaria perpetuar-se en la supeditació i el vassallatge que a alguns els sembla convenir per mantenir l’estatus…

Malgrat el tacticisme, finalment els Tristany van arruïnar-se i van perdre el seu patrimoni per obra i gràcia de l’acció dels lliberals. Tot i les mesures de blindatge traçades per aquells que es van quedar parapetats a la casa pairal, l’antany ferotge cau de lluitadors és avui un allotjament rural. Dins els murs que van veure néixer tants herois, avui turistes i curiosos hi pernocten previ pagament d’una tarifa pertinent. A la bassa on les oques hi remullaven el cul, qualsevol pot accedir a refrescar-se o bronzejar-se, abstret de la presència d’uns ossos que, si des d’escassos kilòmetres enllà es tornessin a alçar, no dubtarien a prendre trabuc, pedrenyal, pólvora i perdigons i llançar-se a la muntanya…

Imatge

El retorn de la boina roja

Els carlins tornen a donar tema de conversa per les nostres contrades. No és pas que entre les obagues del Llobregós s’escolti el sinistre xiulet de mossèn Benet, ni tampoc que a la serra de Pinós ressoni novament el crit de “carlins a la muntanya!”, però és evident que el carlisme i la seva realitat històrica i ideològica han tornat a ocupar portades de publicacions i a inspirar projectes que, tot i que pacífics i innovadors, tenen la seva esfera revolucionària…

Com en tantes altres ocasions, aquí se’ns fa de nou present allò tan sabut que la història l’escriuen els vencedors: els carlins, derrotats repetidament al llarg del segle XIX en tots i cadascun dels seus alçaments, han estat molt maltractats als llibres. L’imaginari col·lectiu ens evoca els lluitadors carlins com poc més que una colla de camperols salvatges, missaires, borratxons, reaccionaris i sanguinaris. El mal nom de “forat negre” que reben tradicionalment els encontorns de Llanera i Ardèvol, bressol de lluitadors i escenari de molts episodis de les carlinades, n’és una bona mostra, com també la llegenda negra que acompanya a personatges com el general Cabrera o el mossèn Tristany (eludint que els lliberals no es quedaven enrere en execucions sumaríssimes i càstigs indiscriminats).

Per bé i per mal, el carlisme fou un fenomen de gran incidència en la nostra comarca, tan pel protagonisme de personatges com els Tristany (nissaga amb profundes arrels a Ivorra), en Carles Xuriguera i en Ramon Pinyol (guerrillers de Biosca), en Pere Sorribes (dit “el guerxo de Ratera”) o en Valeri Roca (militar de l’Aranyó), per la rellevància de fets d’armes com les ocupacions de Cervera, Guissona o Vicfred i les batalles de Sanaüja i Gra i per haver obert una rasa entre comunitats, veïns i famílies que, aprofundida i reforçada a la guerra (i postguerra) civil del segle XX, encara ara, invisible però perceptible, enrareix l’aire dels entorns rurals.

És precisament aquest carlisme, element del patrimoni intangible profundament forjador d’una identitat i evocador d’uns lluitadors d’aurèola llegendària i romàntica, el que ara està essent optimitzat com a eina de dinamització territorial. Convertit en l’eix temàtic d’un projecte de desenvolupament turístic i de foment econòmic i social d’un país on s’escampa la boira segarrenca, que s’estén a cavall entre el Llobregós i la serra de Pinós, tradicionalment pertanyent a la Segarra històrica i que ara, administrativament dins el sud del Solsonès, es rebateja com “Territori de Masies”. Els enclavaments d’Ardèvol, Peracamps, Su, el Miracle, la Molsosa, Sant Climenç o el mateix santuari de Pinós es posicionen com a pols d’atracció del turisme cultural que, en la recerca del passat, esperona el futur. És aquest un bon referent on emmirallar-nos i, des de la Segarra central, a més d’apostar per les rutes medievals, també és hora de posar en valor els escenaris per on els vells reialistes de la boina roja forjaren la història; l’Armand Forcat així ho fa a Cervera, ara cal exportar-ho camins enllà…

A més, si rellegim la història de les guerres carlines, podrem veure com, combatents bascs i navarresos a banda, l’epopeia carlista lluità per uns valors encara ben vigents en l’esperit català actual: la defensa dels furs i les constitucions catalanes i la restauració de les Corts de Catalunya, exigint el retorn de la situació anterior als decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, el rebuig d’un govern centralista i anticatalà, l’exigència de la reforma d’un sistema fiscal abusiu i empobridor de les economies familiars i la reivindicació de poder pels governs municipals, a través d’un model d’autogestió i responsabilitat local. Des dels anys 70 del segle XX (sentenciat pels fets de Montejurra de l’any 1976), trobem el carlisme dividit en dues tendències oposades: una  profundament reaccionària, franquista i arrelada en consignes ultracatòliques, agrupada en la Comunió Tradicionalista Carlina, però una altra actualitzada i progressista, encarnada pel Partit Carlí de Catalunya, que defensa dins el seu ideari l’actualització de l’Estat dels Furs a través d’un Estat Confederal format per entitats independents i sobiranes (el que vindria a ser la restauració de la Corona catalanoaragonesa de Jaume I). És aquest segon carlisme, profundament progressista i català, el que propugna la llibertat dels pobles, el dret a l’autodeterminació i les llibertats dels individus com a base de la justícia i la pau, i defensa com a valor cabdal el respecte dels fonaments ecològics de la natura i la preservació del medi ambient.

Tanmateix, no cal pujar a les esgorfes per a despenjar i greixar el trabuc del padrí i sortir al camp cridant allò de “Déu-Pàtria-Furs-Rei!”, però sí reconèixer al carlisme les seves aportacions al pensament progressista, republicà i sobiranista moderns. En un context on tots som víctimes del liberalisme més descarnat, despietat i voraç, d’un centralisme anorreador de la diferència i espoliador de les regions, i d’un moviment globalitzador que precaritza el món laboral i regeix l’explotació dels recursos i el flux de capital per sobre de governs i legalitats, els principis d’aquest carlisme democràtic son vàlids. No debades, aquest Partit Carlí, al costat de forces nacionalistes, independentistes, socialistes i comunistes i demés col·lectius de ciutadans, sindicats i associacions compromesos en la lluita antifranquista, va integrar l’Assemblea de Catalunya l’any 1971.

Com bé sap Cervera, la segona Guerra Carlina (1846 – 1849) va tenir lloc en escenaris eminentment catalans, instigada pels sectors rurals en rebuig pel reforçament de la propietat burgesa al camp, per la recentralització administrativa imposada des del govern de Madrid i per una forta fiscalitat que gravava la producció d’aliments i empobria les classes populars. Els combatents carlins s’organitzaven en guerrilles que actuaven abans de la sortida del sol, aprofitant que l’exèrcit regular encara descansava, per la qual cosa se’ls anomenava popularment “matiners”. Podem dir, doncs, que aquells combatents foren uns predecessors de l’actual consigna d’aixecar-se ben d’hora, “però ben d’hora, ben d’hora”, i posar-se a pencar per demostrar que el nostre  és un país que pot esdevenir imparable…

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...