Arxiu del Blog

Evocació a l’Excm. Llàtzer

El Congrés dels Diputats és un lloc tel·lúric on es poden evocar les ànimes d’aquells que han fet de les Espanyes allò que és ara. Entre fustes nobles i tapissos acolorits, entre motllures plateresques i heràldics penons, ressonen els ecos de les veus que han forjat la història moderna del Reino. Paraules que apel·len a la pàtria, a la llibertat, a la nació, i a tants conceptes pronunciats amb gesticulacions enardides, discursos abrandats i càrrega èpica, però d’aquells que poc o res se’n pot posar a l’olla… D’entre totes les presències sentides al llarg de poc més de tres anys, una de les més reveladores ha estat la d’un inesperat paisà amb qui he compartit interessants reflexions.

Amb el personatge en qüestió comparteixo trets biogràfics: nascut a Barcelona, com servidor, i també llicenciat en Dret, va desenvolupar bona part de la seva vida professional a Cervera, tot i que girs inesperats de la vida el van portar a ser elegit diputat a les Corts espanyoles, on –també- durant poc més de tres anys va representar el Principat de Catalunya. A partir d’aquestes afinitats, superant barreres quàntiques, hem mantingut llargues converses sobre els seus plantejaments polítics per assolir la tranquil·litat de Catalunya, la separació de poders, els drets humans i les llibertats de pensament i expressió, matèries en les que ambdós també hem coincidit a treballar.

El meu interlocutor tenia com una de les seves fixacions la resistència al disseny centralista i jacobí del Regne d’Espanya, essent especialment crític en l’organització per províncies. Maldava per exigir el reconeixement dels sacrificis que en benefici de l’Estat ha fet Catalunya al llarg dels segles. De fet, havia publicat un estudi que acreditava com el Principat era el principal contribuent, superant amb escreix els territoris castellans, d’un sistema que generava grans injustícies i desequilibris territorials. Acabar amb els antics privilegis i les contribucions desiguals eren la recepta per superar, amb paraules seves, que “a Catalunya se la tracti com una província conquerida”. No deixava de lamentar-se de com les seves propostes a les Corts per garantir la igualtat entre els territoris eren derrotades una vegada i una altra en les votacions, on comptava amb poc més que els suport dels diputats catalans. La mateixa dissort que, val a dir, corrien les seves iniciatives en defensa de la llengua catalana, que assolien tan sols 13 vots favorables, front una oposició gairebé unànime.

També va participar activament en el desenvolupament de mesures legislatives per l’abolició de la tortura, especialment en el marc de les investigacions policials i judicials, i en la llibertat política de premsa i de pensament, camp en el qual dissentíem profundament, ja que defensava mesures de censura prèvia com a limitacions d’allò que considerava “excessos de llibertat” i instrument imprescindible per evitar les calúmnies i els atacs als òrgans institucionals. Davant les reivindicacions de transparència i llibertat, era més aviat reactiu als  empenys per derogar les mordaces i les coaccions de les expressions de les dissidències ideològiques. Les seves disquisicions sobre el subjecte i l’exercici de la sobirania i sobre el model de contribució més just per acabar amb els privilegis i garantir l’equitat també foren memorables.

Finalment, però, el meu nou amic va perdre el seu escó i va tornar a Cervera, on avui se’l pot localitzar entre la Plaça Universitat i el Passeig Jaume Balmes, donant nom a un dels carrers més curts de la capital de la Segarra: en Ramon Llàtzer de Dou i Bassols, canceller de la Universitat de Cervera entre 1805 i 1832, diputat a les Corts del Regne d’Espanya entre 1810 i 1813 i President del Congrés de Diputats que, el dia de Sant Josep de 1812, va aprovar la Constitució de Cadis.

Les seves tasques, els seus empenys i els seus maldecaps polítics segueixen essent, més de dos segles després, matèria de gesticulacions enardides, discursos abrandats i exordis èpics que emplenen les Corts espanyoles, però el caldo que bull a l’olla segueix essent poc nutrient.

Llàtzer Dou

Anuncis

Que ballin, que ballin!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

carrer Major de Cervera

Per aquestes dates, ara fa una mica més de dos segles, Cervera era l’escenari d’un gran esdeveniment que incidiria amb força en la seva configuració actual: amb motiu del doble enllaç dels seus fills Ferran i Maria Isabel, que havia de tenir lloc a Barcelona, el monarca hispànic Carles IV va fer estada a la ciutat. L’estiu de 1802, la capital de la Segarra era un autèntic formiguer de mestres d’obra, artesans i paletes aqueferats en les tasques d’embelliment establertes per a rebre com s’esqueia al Rei de les Espanyes. Els carrers s’empedraren, les façanes es blanquejaren i les cases del carrer Major s’afileraren, ensorrant-se tots els voladissos del carrer Major per donar a les cases un efecte de pulcritud i ordre. Totes aquestes intervencions foren subvencionades amb generositat per part de la Paeria, la qual va quedar fortament endeutada (cosa que, dit sigui de pas, donada la contenció de la despesa imposada de grat per força, avui seria impensable), i per d’altres pobles i viles de la Segarra, que van ser comminats a contribuir al lluïment de la capital amb diners i espècies (viandes i mobiliari).

L’estada del monarca i del seu seguici va començar el vespre del 7 de setembre i va finalitzar dos dies després, però, tot i la ínfima durada, és considerada pels estudiosos la última gran celebració d’una època moderna que, sense sospitar-ho, estava apunt d’arribar a la seva fi. L’activitat del rei, que segons els testimonis es va mostrar d’allò més campetxano (“lo Rey vesteix molt censillo (…) ab manigas de camisa, remangat fins los colses”, diuen les cròniques municipals), es va centrar en l’entreteniment favorit dels Borbons: la caça i les festes; mentre que, per allò que veritablement desitjaven els paers (la confirmació i pròrroga dels privilegis de la ciutat), es va fer l’orni. Això sí, en l’activitat cinegètica no va decebre: després de quinze dies d’estricta veda de caça ordenada a bona part de la comarca, el reial caçador va matar més de vuitanta perdius. Pel que fa a les festes, tampoc va quedar curt: va assistir als balls i concerts organitzats i va xalar d’allò més amb els focs d’artifici “que de la nit en feien dia”. I fou en una d’aquestes festes quan s’esdevingué una deliciosa i rellevant anècdota, que com a certa ens expliquen els historiadors F. Vila i J.M. Llobet…

cIVCom encara és norma, en una de les fastuoses festes amb les quals el govern de Cervera obsequiaren als monarques, hi estaven presents totes les autoritats, civils i religioses de la ciutat. I com no podia ser d’una altra manera, hi assistien també els representants de la màxima institució cultural i educativa del lloc: els membres del claustre universitari, els quals anaven abillats amb la vistosa indumentària corresponent a l’estatus acadèmic. Com a les grans jornades, vestien amb toga, indument llarg i negre que els abrigava des del coll fins al tou de la cama, rematada amb la muceta, tros de tela folrada de seda negra, que cobria les espatlles i braços fins els colzes, botonades per davant i amb cogulla per darrera, i amb punyetes d’encaix blanc (encarnat pel rector) als extrems de les mànigues, cordades amb botons blancs (o d’or pel degà). Portaven el cap cobert per un birret, capell octogonal folrat de ras negre, rematat per una borla i serrells acolorits, i les mans guarnides amb guants blancs, senyal identificadora dels doctors, i anells ostentosos, símbols del matrimoni amb la ciència i molt útils per a segellar dictàmens. Com a complements, un bastó, signe d’autoritat de degans i rectors, d’empunyadura daurada i cordó a joc amb les borles i serrells del birret, i les respectives medalles, que distingien doctors, professors i rectors. Es diferenciaven, a banda dels galons, pels colors de les borles i els serrells que identificaven cada facultat: blanc per teologia, encarnat per dret, groc daurat per medicina o blau-cel per filosofia i lletres.

Pel que sembla, el rei no va parar gaire atenció en tan solemne presència fins que va començar el ball. Aleshores, quan els adreçà l’esguard, confós amb tant d’acolorit abillament, sembla que els va prendre per membres d’algun esbart dansaire o d’un exòtic grup de ballarins. “Diga usted a aquellos sujetos –va engegar a un dels seus cortesans, tot assenyalant els insignes catedràtics- , que bailen”. L’acompanyant, que amb tota seguretat estava molt més instruït que el monarca en protocol, va fer entendre al rei que aquells homes no eren pas esplèndids dansadors, sinó els eminentíssims doctors i catedràtics del claustre de la Universitat i Estudi General de Cervera. Assabentat, Sa Altesa Reial, sense commoure’s ni canviar el posat, va etzibar: “Bueno, pues entonces que no bailen”.

Dos-cents tretze anys després, un esdeveniment encara més històric s’esdevindrà al Parlament de Catalunya. Començarà un ball que tindrà importància clau en l’esdevenir del país. Hi assistiran un seguit de convidats, homes i dones de prestigi social, provinents de l’associacionisme social i cívic, els àmbits acadèmics, les organitzacions veïnals, el món de la cultura, l’activisme i d’altres sectors que, al menys fins ara, s’han mantingut al marge del poder i del govern. Veurem aleshores si, qui presidirà el ball, els mirarà com a mers convidats de pedra, figurants que emplenen l’escena i fan de palmers als balladors habituals, o bé si els convidarà a ballar amb tots plegats, saltironejant agafats de les mans en la dansa més bella de les que es fan i es desfan.

claustro-de-doctores

El poeta visionari

Cervera, abril de l’any 1828. Fa pocs mesos que el comte d’Espanya, el sanguinari Charles d’Espagnac, ha sufocat amb puny de ferro l’alçament dels malcontents. No hi haurà pietat pels insurrectes: els capitostos són portats a Tarragona, on cauen afusellats; la resta dels rebels pateixen la qüestionable fortuna de ser deportats a Ceuta. En aquells dies, Sa Altesa amaliaReial Maria Josefa Amalia de Sajonia, la tercera esposa de Ferran VII, arriba a la ciutat per fer-hi una estada. La reina ja ha superat el tràngol de consumar el matrimoni amb el monarca, fet al qual, val a dir, s’havia resistit al llarg del temps per considerar que el contacte íntim era quelcom immoral (fins que una carta del puny i lletra del Papa Pius VII la convenç que les relacions sexuals entre cònjuges no són contràries a la moral catòlica).

can cabanyesA la Universitat, un estudiant de Vilanova i la Geltrú, fill d’un ric comerciant del Garraf, ha estat testimoni d’uns i altres fets. El noi, tot just amb vint anys acomplerts, fa temps que viu a Cervera, on cursa els estudis de dret i filosofia. Aviat, però, hi descobrirà la passió que el farà passar a la història de la literatura com una de les primeres figures del romanticisme espanyol. El seu nom és Manuel de Cabanyes i Ballester i, malgrat la seva curtíssima vida (només vint-i-cinc anys), es convertirà en un dels nostres poetes més rellevants del segle XIX. Per desgràcia, però, no va arribar a temps a afegir-se a la recuperació de la llengua catalana a la literatura, no obstant haver denunciat “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero” (de fet, hi ha qui l’anomenarà “el poeta sense llengua”).

can cabanyes 2

(interior Casa Cabanyes, Vilanova i la Geltrú)

El nostre protagonista, el jove Cabanyes, troba la inspiració en la contemplació de la reina, que compta tot just cinc anys més que ell, i la fa la seva musa en una de les seves primeres composicions poètiques, l’oda “A María Josefa Amalia, Reina de España”. Els seus versos, però, no s’alliberaran de l’angoixa dels fets bel·licosos i esdevindran un manifest contra la guerra: “¡Oh, Paz! ¡Oh, dulce paz! Sola tú seas / el numen que me inspire; asaz oímos / lúgubres sones, y gritos espantosos / como en tormenta el trueno”.

La censura reprovarà alguns dels fragments de l’oda, però, lluny de descoratjar-lo, el poeta perseverarà amb una altra composició (“Epísola a Osman”), veritable al·legat contra l’integrisme ideològic, que el farà ser detingut per les autoritats de la Paeria i rebre la repressió de l’absolutisme borbònic: “Las furias del Averno dirigían / las homicidas manos ¡Patria, Patria! / -gritaba el uno- y ¡Libertad!, y fiero, / despiadado más que hircano tigre, / la cabeza, que aún chorreaba sangre, / de su contrario paseaba con triunfo…”

Joan Corminas i Güell, catedràtic de retòrica a la Universitat de Cervera, és un dels mestres de Cabanyes, del qual en destaca “una passió decidida per la veritat i la justícia i un desig ardent de saber”. Corminas l’introduí en literatura clàssica grecollatina, i en feu un gran coneixedor, i alhora li aproximà la literatura europea dels seus contemporanis. Però, val a dir, el nostre poeta, integrat en un grup de joves arrauxats que sovint infligien la normativa del règim intern fora del recinte universitari, durant la seva estada a la Universitat cerverina, no només es va avesar al món de la lírica, sinó també en l’univers de la filosofia política.

I fou en aquest vessant on va ser pioner al traduir a l’espanyol l’obra de Nicolau de Maquiavel, en una època quan la ciència política del florentí començà a traslladar-se a la pràctica per diversos polítics i intel·lectuals de l’època. De fet, des de Cervera, possiblement fou un dels primers causants de popularitzar les estratègies polítiques de Maquiavel, aquell qui va deixar dit que la política no es regeix ni per l’ètica ni per la moral, i, si n’hi ha, és fruit de l’atzar que el polític -en tant que persona- tingui aquesta ètica i aquesta moral.

I, val a dir, la seva obra ha deixat forta empremta a la capital segarrenca, i, qui ho dubti, només ha de veure les cròniques de la votació a la investidura del Paer en Cap de Cervera del passat 13 de juny. “El eco / del Capitolio altivo aun los nombres, / que él despertó, tornaba, / del rompedor de pactos inhonestos…” (escrivia l’any 1833 el poeta, a la composició “La Independencia de la Poesía).

No, jamás diga el eco de la Historia / mi nombre esclavo al siglo que vendrá. / ¡Ay!, turbios son los rayos de la gloria, / si no los hiere el Sol de Libertad”, deixà escrit el poeta Cabanyes en la seva composició “Canción del esclavo”, publicada pòstumament l’any 1858. I ben tèrbols són els raigs de glòria que ara es projecten sobre Cervera i, per extensió, sobre tota la comarca, si atenem a les maniobres tosques, vergonyants, maldestres i dignes del vodevil més barato que han portat, per acció i per omissió, a la formació del Govern municipal o les trucades insistents que, a totes hores, enrogeixen orelles de propis i aliens, en la cursa per encapçalar el Consell.

Si avui el malaurat poeta alcés el cap, coneixedor que els paers són precisament aquells que haurien de portar la pau, ja no gosaria reivindicar aquella “Dulce Paz” com a focus d’inspiració, sinó que preferiria gaudir “en tormenta el trueno”: d’un tro que l’abstragués del llastimós espectacle de la política domèstica i l’entretingués amb els motors eixordadors, fins i tot si s’escaigués que hagués deixat de guanyar curses i que rodolés més amb les costelles pel terra que amb els neumàtics sobre l’asfalt.

Cabanyes

Foc inquisidor

M’inspirava la setmana passada en qui fou l’ànima de la Universitat de Cervera, en Josep Finestres i de Monsalvo, a la mort del qual la decadència de la institució esdevingué imparable. No tinc per costum que un article esdevingui la continuïtat immediata de l’anterior, però avui faré una (no la primera, reconec) excepció. Josep Finestres, com diguí, fou un dels introductors a Catalunya de les idees de la Il·lustració. A pesar de l’ambient reaccionari i conservador que la monarquia forastera va voler imbuir a la nova universitat, Finestres va promoure un cercle d’intel·lectuals que front la superstició i la tirania esgrimien un avenç encarat a la recerca de la felicitat sobre la base de la raó i el progrés. El professor, humanista i catalanista, antagonista al borbonisme, va ser el node d’un cercle d’erudits que obriren pas a Catalunya al desenvolupament modern dels estudis de ciències i lletres. La seva desaparició va ser factor desencadenant de l’ocàs de la Universitat, que va acabar convertida en un baluard contra les noves idees, plasmat amb aquella màxima de “lejos de nosotros, la peligrosa novedad del discurrir” o amb l’hecatombe de la impremta universitària (“…hemos aniquilado esta imprenta por las falsedades que se han imrpeso contra la gran nación, a fin que sirva de escarmiento”).

Dins del cercle de Josep Finestres, s’hi comptà la figura d’en Daniel, el petit dels seus sis germans. Als tendres quinze anys, el noi ja vestia els hàbits blancs dels canonges premonstratencs. Seguint les passes d’en Josep, als vint-i-un va desplaçar-se de la seva Barcelona natal a la Universitat de Cervera per cursar-hi els estudis de teologia. En un ascens vertiginós, als vint-i-sis era nomenat abat del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. En aquell convent va ser el primer d’un seguit de religiosos –hom parla de l’”escola històrica de les Avellanes”- que posaren els fonaments de la historiografia moderna, aprofundint el l’arxivística i amb una visió crítica dels historiadors que els havien precedit, especialment punyent en el camp de les vides de sants. Deixebles seus foren Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí, primers historiadors considerats “moderns” del nostre país.

Daniel Finestres va ascendir dins la comunitat premostratenca i les seves responsabilitats el van portar a viatjar en diverses ocasions per Castella, on va tractar amb d’altres representants de la il·lustració hispànica. Fruit dels seus viatges i la recerca als arxius del clergat, va redactar prop d’una vintena d’obres manuscrites sobre història religiosa i literatura catalana i va reunir un extens arxiu sobre la matèria. No obstant, el seu delicat estat de salut el va obligar, als quaranta anys acomplerts, a recloure’s a Cervera. Una greu tuberculosi l’enclaustrà prop del seu germà gran, acompanyat dels manuscrits i papers recollits en els seus periples. Els darrers mesos de vida els va passar entre els pitjors patiments d’hemoptisi, malaltia respiratòria que li provocava sovintejats atacs de tos amb esputs sanguinolents. Tot i les forces minvades, en cap moment va deixar de treballar en la seva documentació, factor que en va provocar la perdició… Daniel va morir la festivitat de Reis de 1744, només dues setmanes després que en Manuel Alòs i de Rius, canonge de Lleida, hagués assumit el càrrec de canceller de la Universitat. El Dr. Alòs tenia la voluntat de fer mans i mànigues per exterioritzar l’adhesió a la monarquia de Felip V de la Institució que presidia i val a dir que els treballs del jove Finestres no li eren de gran ajuda en aquest empeny. Així doncs, prenent com a causa la possible condició d’infecciosa de la malaltia que havia acabat amb en Daniel Finestres, va ordenar (o, si més no, tolerar) que tots els seus papers fossin cremats. En la memòria col·lectiva de Cervera encara eren presents els estralls de les pestes del segle XVII, fins al punt que la simple menció de l’epidèmia corglaçava la ciutadania i legitimava qualsevol acció. En conseqüència, en un episodi que ens recorda el gentil (“donoso”, a l’original de Cervantes) escrutini de la biblioteca del Quixot o la distòpia Fahrenheit 451 de Bradbury, tota la documentació que custodiava el jove historiador fou calcinada sense perdó. Així es van perdre tots i cadascun dels seus manuscrits i els arxius curosament sistematitzats i l’obra de Daniel Finestres només va passar a la posteritat per les cites que en van fer els seus deixebles, llevat d’uns versos en llatí i una vida de San Norbert, fundador de l’ordre premostratense, salvats de les cendres miraculosament (o potser per la ma del desconsolat Josep). L’incident va marcar un abans i un després a la Universitat, on la labor dels següents cancellers, la gran majoria castellans i aragonesos, van deixar enrere les llums de la il·lustració per les quals maldaven els Finestres i la van conduir vers excessos en l’obscurantisme quasi fanàtic i la defensa a ultrança i més botiflera del Decret de Nova Planta de l’etapa del canceller Llàtzer de Dou…

Tot això va succeir fa més de dos segles i mig, però hi ha un rerefons que, a qui sigui una mica murri, li pot sonar familiar. Qui sap si avui en dia, en una situació anàloga, els incòmodes treballs de l’erudit no serien prohibits, menystinguts o, fins i tot, impugnats davant d’algun Tribunal inquisidor o, potser, reduïts a confeti a través d’algun voraç destructor de documents. A banda de, en cas de tenir-lo i als efectes de demostrar resolució i empeny, el seu gos seria sumaríssimament jutjat i executat per part de les autoritats competents.

Finestres

De cap manera en castellà

Diumenge 9 de novembre. 3 de la tarda. De camí de Barcelona a Torrefeta, aprofitant que vaig bé de temps, m’aturo a Cervera. Darrerament tinc bons motius per passejar per la capital de la comarca i avui, un nou dia històric (i quants en duem ja? quatre? cinc…?), encara més. De manera que estaciono el cotxe a pleret, un cop he verificat que els festius no es paga la zona blava, i encamino les meves passes a l’Institut Antoni Torroja, una de les dues seus cerverines de la consulta, el referèndum, el procés de participació, la manifestació o la performance, segons el color del cristall que es triï.

Per qui no ho sàpiga, l’institut es troba emplaçat a l’interior de l’edifici més emblemàtic (amb permís de Santa Maria) de la ciutat: la Universitat. Per accedir-hi s’ha de passar per sota una immensa corona símbol del poder borbònic que la va emparar al llarg del segle i escaig d’existència. Capcot pel pes físic i simbòlic corona borbònica (Universitat de Cervera)de la laurèola monàrquica, és més que provable que el visitant no tingui l’esma per alçar la testa i llegir la placa marmòria que, des de 1962 i l’altre extrem del primer pati, l’espera. En ella, es fa homenatge a un seguit d’il·lustres juristes catalans (entre d’altres, l’alcalde franquista de Barcelona per antonomàsia: en Josep M. de Porcioles), que van fer possible la Compilació de Dret Català, “siendo caudillo de España FRANCISCO FRANCO BAHAMONDE”…

Feia de bon veure com, en un lloc on encara són ben palpables les petges dels tres-cents anys de subjugació a borbons i d’altres dictadors, la gent feia cua per un acte de militància en favor de l’autodeterminació de Catalunya. Ni tan sols aquells contundents símbols del poder centralista atemoriren als ciutadans i les ciutadanes a l’hora de dipositar i rubricar amb signatura i carnet d’identitat (la majoria d’ells encara espanyol, tot i que força d’altres no) la il·lusió per decidir l’encaix del seu país amb el món. Tota aquella gentada feia pam i pipa a corona i caudillo a base de paperetes i urnes de cartró…

No obstant, molts anys enrere, en els anys de la foscor, l’anònim redactor del text d’aquella pàl·lida placa, conscientment o inconscient, també havia fet un bon desafiament a l’immortalitzar-hi “para perpètua memòria”, a tocar del nom del dictador, a un tal Finestres…

Aital personatge és en Josep Finestres i Monsalvo, doctorat de lleis a la Universitat de Cervera, més tard professor, catedràtic, canceller i, segons molts historiadors, la veritable ànima de la institució durant tres quartes parts del segle XVIII i un dels principals personatges de la cultura catalana de l’època. Segarrenc d’adopció (va néixer a Barcelona l’any 1688), va viure a la comarca bona part de la vida, fins que un mal refredat  se l’endugué al Cel des de la casa del seu amic i deixeble, Andreu Comes, rector de Montfalcó d’Agramunt (en aquella època, Montfalcó del Mossèn Meca), quan comptava “noranta anys poch mes o menos” (com escrigué ell mateix al seu testament).

El fet és que el professor Finestres, durant les dècades en les quals impartí ciència jurídica a la Universitat, va defensar el Dret propi de Catalunya, un dels pilars de la nació –recordem- escapçats per la Nova Planta borbònica, com a iure Patrio, és a dir, Dret de la Pàtria. A més, va ser el principal promotor que els cancellers de la Universitat fossin catalans, deixant per escrit -després de la designa del lleidatà Manuel Alòs- que “me n’he alegrat moltíssim (…), havent fins ara tingut lo susto de que seria algun castellà”. I, en una frase que avui esdevé absolutament contemporània (especialment en el món jurídic i judicial), deixava escrit allò d’”apage castellanum, quo non nisi invitus loquor” (“de cap manera en castellà, que a contracor sempre parlo”). I no era un moment qualsevol: corria l’any 1723, un any després d’haver estat designat regent de la primera càtedra cerverina de dret, i ho plasmava en la correspondència amb el seu alumne Ignasi de Dou a propòsit de la llengua que hauria de ser emprada en la docència d’una facultat, la cerverina, cridada a ser la nineta dels ulls de Felip V i del botiflerisme dominant.

Per tot això, estic convençut que l’ànima del professor Finestres tornà a planejar el passat 9 de novembre pels passadissos de la Universitat, somrient a la vista de tota aquella concurrència papereta en mà, talment ho feia en veure als seus deixebles rebre les borles de doctor. I és per això que jo, no pas a Cervera, sinó a Torrefeta, vaig votar per ell.

Ara bé, com segur diria l’insigne professor, “non omne quod nitet aurum est”, no és or tot allò que lluu: si bé en justícia Cervera li dedica una rambla, cal tenir present una patinada, escrita en original en llengua catalana, present en la mateixa correspondència: a mode d’aclariment a l’advocat Dou, matisà que de cap manera impartiria les seves classes en castellà, però tampoc en català, per tenir ”por que no m’escapés, sense adonar-me’n, qualque idiotisme encomanat de la llarga convivència amb els cerverins”. I és que la tendència a la superioritat intel·lectual i els escarafalls puristes són, ahir i avui, febleses comunes entre els més savis, els més valents i els més catalanistes.

PLACA UdeC

La perillosa novetat de discórrer

Corre l’any 1827. Espanya es troba al bell mig d’una etapa que serà batejada pels historiadors com “la dècada ominosa”. Enderrocat el Trienni Lliberal, l’absolutisme més repressor satanitza i emmordassa tot allò que faci tuf a il·lustració o intel·lectualitat i es tanquen a cop de decret -i, si s’escau, de sabre-, rotatius, universitats i centres sospitosos de renuents al poder omnímode de la Corona. L’església, les organitzacions gremials i l’aristocràcia recuperen els privilegis abolits per la breu alenada constitucional i Ferran VII exerceix per dret diví el seu poder il·limitat.

Cervera és la seu de la única Universitat existent al Principat i, tot i que la ciutat es manifesta ultrareialista, tanta acumulació de llibres dins un edifici, per gran que sigui, el situa també dins l’ull de l’huracà. El Claustre està temorenc i ha de palesar el rebuig a tot besllum de modernitat i la condemna a qualsevol ideal lliberal i a la temptació del lliure pensament. És aleshores quan decideix acreditar la seva submissió, postrant-se als peus del Borbó amb una “exposición a S.M.” que literalment afirma que “todos somos de un corazón y de una alma: lejos de nosotros la peligrosa novedad del discurrir”. La lletra assolirà el seu objectiu i congratularà tant l’ànim del Rei que aquest n’ordenarà la publicació a la Gaceta de Madrid, estigmatitzant i ruboritzant per sempre més el temple cerverí del saber…

La renúncia voluntària i la repressió a discórrer, és a dir, l’acció de “desenvolupar una sèrie d’idees deduint les unes de les altres pel raonament”,  com a activitat sediciosa i potencialment revolucionària, és una eina habitual dels règims autoritaris. El lliure pensament, la raó, porta a qüestionar allò que es dóna com a veritats dogmàtiques i que sovint només són els peus de fang d’una gegantina autoritat. Aquell enardit “¡Muera la inteligencia!” de Millán Astray com a argument front les disquisicions d’Unamuno, aplaudits l’any 1936 per un cor de falangistes, o el cínic “quan sento parlar de cultura, trec el fiador de la meva Browning”, atribuït al fundador de la Gestapo, en són d’altres exemples.

En els nostres dies, el saber i la cultura segueixen essent quelcom incòmode a ulls del poder. Fins ara, i des de temps remots, la millor eina per allunyar la ciutadania de l’impuls cultural ve articulada a través dels diferents circs que s’ofereixen a tota hora i a baix preu. No obstant, l’argument de la crisi i la conveniència de les retallades atorga també una gran legitimitat als gestos que malden per dificultar l’accés dels homes i les dones a la cultura. Sense anar gaire lluny, a Tàrrega mateix, un regidor popular acaba de proposar retallar els pressupostos de cultura amb el demagògic argument que “no són vitals”, penalitzant, com sempre, el suport a les entitats independents de creació cultural.

A gran escala, la terrible mesura d’incrementar en 13 punts el gravamen de l’IVA cultural, del 8 al 21%, es consolida com una eina de policia del pensament. Els temps ha acreditat que no es tracta d’un recurs recaptador, ja que el consum ha baixat espectacularment i, en conseqüència, també la facturació i l’import absolut d’impostos pagats. Però ni tan sols així l’Estat espanyol ha fet un pas enrere (a l’inrevés d’Holanda i Portugal, que sàviament han derogat mesures equivalents). Aquest increment de la fiscalitat, sumat a una enorme davallada de les subvencions al foment cultural i a un cànon de la Societat General d’Autors que és el més alt d’Europa (el doble la mitjana), i possiblement el més mal gestionat, anorrea tots els marges de beneficis de les indústries culturals. Emportant-se per endavant llocs de treball i cotitzacions socials, condemna a l’amateurisme o a l’estraperlo la creació, l’activisme i la dinamització de l’emprenedoria cultural. A tot això, s’hi ha de sumar l’efecte “Madrid Arena”, que multiplica fins l’extenuació la burocràcia de les mesures auto-protectores i fins la ruïna els costos de producció d’esdeveniments, a més de la proliferació d’espectacles esportius televisats a diari, màxima plasmació d’un circ que, a manca de pa, es serveix en sessió doble.

Eppur si muove. Tot i això, la cultura encara belluga. L’enginy de la gent de cultura, acostumada a sobreviure, és infinit i no permetrà que els aires del pensament únic, el revengisme i l’elogi de la mediocritat acabin amb el seu esforç. Anecdòtic és el cas del teatre de Bescanó, que va decidir substituir la taquilla per una parada de pastanagues on el comprador de l’hortalissa (gravada al tipus reduït d’IVA) era obsequiat amb entrades per l’espectacle. Però d’altres conceptes sorgeixen, com sempre, d’una societat civil inquieta i resistent: el micromecenatge (o crowdfounding) aprofita les noves tecnologies de la comunicació per a nodrir de  finançament idees que, si fos per l’Administració, mai veurien la llum. Projectes de creació audiovisual, musical, literària, entre d’altres, es fan realitat gràcies a plataformes com Verkami o Kifund, a través de les guals qualsevol ciutadà esdevé un autèntic mecenes de l’art i la cultura i, a més, rep una compensació en espècie per part d’allò que ha ajudat a néixer.

En conseqüència, no hem de patir. La cultura sobreviurà als irresponsables governants i a llurs palmeros que la veuen com quelcom fútil, banal i prescindible. “La poesia, com la música, com la cultura en general, són eines que ens ajuden a dominar la tristesa”, deia fan ben poc el poeta Joan Margarit, i, com ell mateix, no  renunciarem a fruir de la vida.

La cultura és la llavor de les idees i és en el debat d’aquestes on es formen les inquietuds i la mobilització que ens fa progressar. Potser ara estem travessant una altra dècada ominosa, en la qual els hereus d’aquells absolutistes ens volen lligar curt, submisos i acrítics. Però aquesta època s’acaba, talment com amb les últimes raneres de Ferran VII es va fondre l’Imperio. Les coses canvien molt de pressa i, si perseverem i ens mantenim ferms, ho faran a millor.

Imatge

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...