Arxiu del Bloc

A mig camí de Sixena

El conflicte per l’art de Sixena està entrant en fase crítica. La posició obstinada de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i del seu adalil, l’advocat Jorge Español, amenaça a fer venir la benemèrita al volant d’un camió de mudances.

Lluny queda l’any 2008, quan el contumaç lletrat es lamentava a l’Heraldo de Aragón de sentir-se “solo y desamparado” en allò que el diari no dubtava de titllar de “cruzada judicial” pel retorn a l’Aragó les noranta-set peces d’art provinents de Sixena repartides entre el Museu Diocesà de Lleida i el MNAC de Barcelona. Denunciava així que el Govern aragonès, tal com havia fet amb d’altres obres del mateix cenobi que avui reposen plàcidament als museus del Prado, de Toledo, de Saragossa o d’Osca, es desentengués del plet pel qual en reivindicava els drets d’adquisició preferent.  Aquelles actuacions van acabar en derrota l’any 2012, quan el Tribunal Constitucional rebutjà  les al·legacions i confirmà  la validesa de les  compravendes, els anys 1983, 1992 i 1994, per part de la Generalitat a les religioses santjoanistes de Sixena i pel preu d’uns 40 milions de pessetes (240 mil euros).

Tot i la desfeta, l’obstinat advocat no es donava per vençut i, lluny de penjar la toga, convencia al consistori  de Vilanova de Sixena perquè endegués un nou plet: ara instaria la nul·litat de la transmissió adduint que la priora de Valldoreix, comunitat on s’havien integrat les monges exclaustrades de Sixena, no tenia capacitat per disposar la venda dels béns en qüestió. Aquest cop, però, la Justícia el somrigué en la sentència i ordenà la  restitució de les obres a la comunitat. No obstant, extingides les comunitats de Sixena i de Valldoreix, les obres haurien de retornar al municipi.

Avui, la  sentència no és ferma i la Generalitat n’ha interposat recurs a l’Audiència d’Osca, però la llei processal permet executar provisionalment la resolució, sense ni tan sols dipositar fiança. Com aquell qui res, el demandant ha fet valer aquest dret a demanar al Jutjat que la faci complir, assumint el perill que si una segona (o tercera) instància ho revoqués, podríem arribar a veure els béns anant i tornant, amunt i avall, un cop rere l’altre.

Davant la ratera judicial, la societat catalana s’ha mobilitzat i el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució per la qual invoca la Llei del Patrimoni Cultural Català i la Llei de Museus com a instruments per impedir el retorn de les obres d’art. Malgrat això, cal tenir en compte que de les 97 peces, només n’hi ha exposades vuit,  set a Lleida i una a Barcelona, que serien plenament protegides per ambdues lleis, mentre que la protecció de les 52 que romanen als dipòsits del MNAC esdevé més feble per no estar expressament incloses dins el Catàleg de Patrimoni Català (a diferència de les del Diocesà). Per tot plegat, mala peça al teler.

A tot això, cal afegir l’anticatalanisme i la demagògia que han embolcallat la qüestió. Especialment histriònic l’episodi del sr. Lambán, president de l’Aragó, acusant al President Rajoy de ser “cómplice de los independentistas” i d’agredir als aragonesos  pel fet que el Ministeri de Cultura forma part del patronat del MNAC que ha instat el recurs contra la sentència. Sectors del nacionalisme espanyol més ranci, aplaudits per la caverna mediàtica, no han dubtat a emprar les flames del conflicte per atiar el foc anti-català, mentre que des del Principat alguns cauen ja en la temptació d’igualar a la baixa l’argumentari, amb estirabots recíprocs des d’un nacionalisme maniqueu, abrivat i barretinaire.

Per tot això, cal tenir clar que l’art de Sixena no es llença. L’art de Sixena, com qualsevol altre, no és, ni ha de ser, una arma llancívola per a ser emprada en conflictes tribals, ni un instrument  per fer mèrits polítics, ni un pretext per reafirmar cap identitat en la negació de l’altra. Les peces de Sixena són documents artístics que testimonien l’entesa i l’agermanament al llarg de vuit segles dels pobles de la corona aragonesa, en general,  i dels fills i filles de les terres de Lleida i de la Franja, en particular, a banda de valuosíssimes obres que expliquen la història comuna de tots ells.

En conseqüència, cal vetllar per la  integritat de la col·lecció, per la conservació amb garanties, per l’accessibilitat en condicions al públic i als investigadors, i per la seva exposició amb tot el valor artístic, cultural, educatiu, identitari i històric que li són predicables, degudament contextualitzada i amb un relat rigorós i intel·ligible. Principis tots que es podrien conjugar perfectament des de la gestió compartida i l’exposició de les peces en un museu emplaçat en algun enclavament de la Franja. Però per això caldria deixar de banda tricornis, togues i sotanes, mirar més les barres que l’estel o l’escut, abandonar posicions maximalistes i optar decididament i sincera pel diàleg constructiu, ja sigui emprant la parla catalana, castellana o aragonesa.

sixena

Anuncis

El pobrissó a Cervera

El cap de setmana passat es van celebrar les Jornades Europees de Patrimoni al llarg i ample dels països europeus signants de la Convenció Cultural Europea. Les JEP s’organitzen al vell continent des de fa gairebé 25 anys i constitueixen una cita ineludible pels amants de la descoberta del patrimoni. Al voltant del llegat històric, s’hi desenvolupen un seguit d’activitats gratuïtes que cerquen acostar-lo al públic amb visites guiades i activitats culturals, lúdiques i didàctiques que fan realitat aquell anhel de “posar-lo en valor”. A la Segarra, alguns consistoris fa temps que s’han sumat a la convocatòria: aquest any tres han estat els municipis que s’hi han donat cita, obrint portes a tres elements excepcionals que romanen habitualment tancats al públic: el jaciment del Puig Castellar, a Biosca, el castell-palau de la Morana, a Torrefeta i Florejacs, i l’antic convent de Sant Francesc, a Cervera. I és en aquest darrer ítem cultural on l’amic historiador Pere Verdés, posant llum per uns instants al mig de les tenebres que ensenyoreixen l’església conventual, exposà els orígens històrics del monument i del seu barri i ens recordà la vella tradició segons la qual fou el mateix Sant Francesc qui en feu la fundació.

ilerdaConta la llegenda que Francesc vingué a la península ibèrica tot just fa vuit segles, quan comptava poc més de trenta anys, amb la intenció de pelegrinar a la tomba de Sant Jaume de Compostel·la. Aquest periple l’hauria dut a Catalunya, ja sigui de tornada (segons uns entrà a la península, camí de Galícia, per Navarra) o d’anada (segons altres, arribà per mar a un port de la costa catalana) on, de passada, hi hauria fundat, al menys, cinc convents. Alguns autors més recents afirmen que és poc probable que “el pobrissó d’Assís” (com ja se’l començava a conèixer) pogués fundar cap comunitat estable, donada la inestabilitat de l’època que ho faria poc recomanable, però és notori que diversos convents de framenors projecten la seva fundació a aquella visita del sant. La seva estada a Cervera seria doncs una parada en el romiatge cap a Sant Jaume o bé, com escriu l’Isidor Cònsul, en el camí que el duria de Barcelona a Poblet, on hauria estat cridat per posar pau a les disputes internes entre els monjos partidaris de l’espiritualitat dels càtars i els que es decantaven pel catolicisme oficial dels croats franco-romans; recordem que ens trobem en els anys de la croada contra els albigesos que, a Muret l’any 1213, li costaria la vida al mateix rei català Pere el Catòlic. Sigui com sigui,  Cervera, i també Lleida (retratada poc després en un fresc de Giotto), Cervelló, Santpedor, Barcelona, Sant Joan Despí, Montblanc, Sant Celoni o Vic, entre d’altres, presumeixen d’haver hostatjat el sant i, alguns, donar-li l’escenari d’una fundació conventual

Podem doncs transportar-nos amb la imaginació i veure aquell sant baró, que es guanyava l’estima de la gent cantant a les places, predicant als ocells i gaudint de la natura, als peus de la vila reial, alçant  el primer temple i les estances de la comunitat de frares menors a tocar del camí ral i del curs de l’Ondara. Sempre fidel a l’austeritat, renuent a l’ús de la pedra per considerar-la símbol de riquesa, en Francesc i els seus companys construirien les primeres estructures amb fusta i tàpia, lluny del gran cenobi destruït durant la guerra civil del segle XV, i, encara més, del convent reconstruït al segle XVI.

IMG-20151009-WA0006Avui, aquell conjunt monumental, tot i la decadència que va començar amb la desamortització de 1835, encara mostra traces d’esplendor. Magnífica és encara la seva església, d’altíssima nau coberta amb voltes de creueria i capçada per absis po­ligonal de cinc costats, guarnits amb esvelts finestrals, i amb presència palpable del cor i diverses capelles laterals, i una rica decoració de columnes i nervis amb motllures, claus de volta decorats i escuts amb la imatge del sant amb les mans alçades mostrant els palmells amb els estigmes. Però, segurament, al pobrissó fundador li plauria més la contemplació de l’antic claustre, en mans privades i impenetrable al públic, però omplert d’una selva d’aquells arbres que tan estimava i protegia, habitatge dels ocells que ell anomenava “germans meus” i que, segons la tradició, jugaven amb la cogulla del seu hàbit. I també li agradaria molt veure que als encontorns encara s’hi respira aquella serenor i aquell silenci que tant li plaïen i que, a tocar dels seus murs, en un mosaic d’horts creixen fruites, verdures i hortalisses.

SONY DSC

Però val a dir que el monument fa patir. Més enllà de la seva obertura cada 13 de juny perquè els paletes hi puguin oir una missa en honor de Sant Antoni de Pàdua, el seu patró, seria desitjable trobar-li alguna sortida que fes possible la recuperació de la dignitat monumental que li correspon i que pogués ser gaudit pels visitants. Un referent podria ser l’homòleg convent de Sant Francesc de Montblanc, el qual, després de patir un extrem espoli monumental i esdevenir, successivament, fàbrica de guix, magatzem de bocois de vi, fassina d’aiguardents i factoria d’èter, passà a mans de la Generalitat, que el va restaurar i convertir en un dels centres de dinamisme cultural de la capital StFMde la Conca de Barberà. Els seus murs alberguen esdeveniments de tots tipus (el darrer, Clickània, aquest cap de setmana ha rebut vora dotze mil visitants) i les estances de l’antic convent són escenari de congressos, conferències i simpòsiums de rellevància internacional.

És indiscutible que la recuperació del conjunt cerverí de Sant Francesc esdevé una feina titànica, però, com li agradava dir al pobrissó d’Assís, “comença fent el necessari, després el possible, i de sobte estaràs fent l’impossible”.

Situació del convent de Sant Francesc

Amenaça liberal als castells

Darrerament, com ja he tractat en diverses ocasions en aquest espai, és notícia el deteriorament dels elements de patrimoni històric, artístic i arquitectònic. Les dificultats financeres per les quals travessen les institucions públiques, les entitats privades i les persones particulars fan que, dins l’ordre de preferències, la conservació dels monuments tingui un paper ben secundari. Per això, tot i algunes excepcions ben sonades (com les previsions dels 2.000.000 € per la fàbrica Trepat de Tàrrega, els 600.000 € pel castell de Concabella, els 400.000 € pel Molí de l’Espígol o els 300.000 € pel polèmic túmul de Seró), centenars i centenars de vestigis del passat s’esllangueixen lentament i sense aturador per a desconsol del veïnat.

Buc insígnia d’aquest patrimoni ho són, a les terres de Ponent en general i a la Segarra en particular, els castells. Aquests elements, tot i que gaudeixen d’una protecció legal des de l’any 1949, segueixen donant-nos disgustos, essent els darrers (fins ara) els despreniments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba. Cal reconèixer que  les venerables ruïnes castelleres compten amb perillosos companys de viatge: el franquisme de postguerra en fou pioner en la salvaguarda. “ Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza”, diu l’exposició de motius del “Decreto de 22 d’abril de 1949 sobre protección de los castillos españoles”, que els situa sota la protecció de l’Estat espanyol per constituir “evocación de la dedicatòria de Franco als AEAChistoria de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas”. Cèlebre era l’afició del dictador pels castells i les fortaleses medievals i popular es va fer aquells frase -d’un lirisme pomposament ridícul-, pronunciada rere la càmera de videoaficionat enfocada a les romanalles d’un castell roquer: “las peñas parecen castillos y los castillos destruidos son peñas”. De fet, el tirà del Ferrol va ostentar el càrrec de Presidente de Honor de la Asociación espanyola de amigos de los castillos, entitat que, a la seva mort, publicà un panegíric on el qualificava de “vigía de la paz” (sic) i expressava el desig que “…cuando desde el cielo vigile sus fortalezas y previniendo peligros y desánimos su voz avise “centinela alerta”, de todos los castillos de España brote pronta la respuesta “alerta está””… És innegable doncs que, amb aquestes referències, es fa difícil sobreposar-se i coincidir amb simpaties.

L’any 1985 es recull la protecció del Decreto i es declaren tots els castells Béns d’Interès Cultural (BIC) i l’any 1993, des de Catalunya, s’aprova la Llei sobre el patrimoni cultural català, que els inclou dins els béns immobles a protegir i defensar especialment. L’objectiu rau en que “puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures”. El text legal estableix l’obligació de les administracions (central, comarcal i municipal) de vetllar per la preservació i dels propietaris a garantir-ne la conservació. Així, s’imposa als titulars de drets sobre aquests edificis històrics una estreta fiscalització per part dels òrgans de l’administració en totes les intervencions que s’hi projectin, així com la prohibició d’enderrocament, el dret d’adquisició preferent, la possibilitat d’expropiació i d’altres obligacions que limiten considerablement l’exercici dels drets dominicals.

Tot aquest cúmul de condicionants es tradueix, a la pràctica, en un compendi de càrregues que fan enormement burocràtica, costosa i lenta qualsevol intervenció que es projecti sobre els castells, de manera que pot arribar a extenuar a l’emprenedor quixotesc i filantrop que decideix recuperar un bé d’aquesta categoria.

Davant de tot això, front les queixes presentades per diversos propietaris de castells, des de la mateixa administració certes veus han suggerit reduir les obligacions, relaxant els condicionants que pesen sobre les intervencions que afecten al patrimoni arquitectònic. Procedir així suposaria aplicar també dins la gestió del patrimoni les teories liberalitzadores en voga entre els governs conservadors. En consonància amb les mesures privatitzants que posen en mans dels interessos particulars i del lliure mercat els serveis públics, el “laissez faire” (deixar fer, confiant en la pròpia consciència del propietari) seria el nou principi inspirador de la encomiable tasca de conservació del patrimoni.

Això seria un greu error. Abandonar el paper de gendarme que per llei assumeix el Departament de Cultura significaria el risc de deixar a l’arbitri dels propietaris dels castells (o de qualsevol altre element del patrimoni) el futur d’uns edificis que tenen una dimensió pública irrenunciable. Els castells, els monuments en general, són part indestriable de la història de la comunitat, element vinculat a la identitat del territori i motor de futur; i no només un element sumptuari vedat al gaudi d’uns pocs. La resposta no està en retallar les normes específiques de protecció del patrimoni, sinó en agilitzar els tràmits i potenciar les mesures de foment i difusió que les lleis ja estableixen, amb ajuts reals a la investigació, la conservació i la rehabilitació i amb incentius fiscals a les inversions i al mecenatge cultural. A més, també convé una gestió transparent i rigorosa de la principal mesura de foment de la conservació (l’u per cent cultural de les obres públiques) i el suport als petits municipis, els quals, administrant ínfims pressupostos, es veuen incapaços per complir amb l’obligació directa de vigilància i preservació del patrimoni.

És innegable que, al llarg dels segles, els castells han estat símbols de poder i instrument d’opressió per part d’una minoria privilegiada sobre el poble pla. Des dels seus murs s’ha perpetuat un model feudal de control de la població que encara ara cueja i, en aquest sentit, és ben comprensible l’acarnissament i l’espoli que van patir durant les desamortitzacions per part de tots aquells que, generació rere generació, havien viscut sota la seva ombra. És ja hora, doncs, d’ajudar les pobres pedres a purgar les seves culpes i a tenir cura perquè puguin obrir portes, hi corri l’aire i esdevinguin veritables dinamitzadors de cultura i generadors de riquesa, empeny en el qual ningú hauria de descuidar el seu paper.

ruïnes del Castell de la Manresana (Sant Ramon, la Segarra)

Carreus i carretons pel pedregar

A la Segarra comencem l’any nou amb una notícia vella: un altre element de patrimoni que, pedra a pedra i davant la mirada desesperada de la ciutadania, avança en la seva ensulsiada. Novament, sense presses ni pausa, una fortalesa medieval s’esmicola, per desesper d’aquells que se l’estimen: el castell d’Alta-riba. Els darrers esdeveniments fan témer que aquest “bé cultural d’interès nacional” tampoc arribi a bufar les espelmes del mil·lenari. Després de sobreviure a segles de conquestes i batalles, desamortitzacions i abandonaments, serà definitivament derrotat pels dos enemics més poderosos: la burocràcia administrativa i la indiferència institucional.

La intempèrie continuada n’ha accelerat la degradació. Recents despreniments de carreus afecten la torre i diverses dependències del recinte sobirà i les amenacen amb el col·lapse definitiu. El castell podria córrer la mateixa sort del seu veí de Gàver, de similars característiques arquitectòniques i històriques, i en un estat de ruïna encara més pronunciat; però entre un i altre hi ha un fet diferencial que fa les circumstàncies especialment preocupants: a Alta-riba existeix, des de l’any 2010, una activíssim col·lectiu humà que lluita per la preservació i posada en valor del castell. Per això, si bé a Gàver no es coneix cap empeny per reivindicar activament la conservació del castell (tot i que sí que es va actuar decididament per la restauració de la propera església romànica de Santa Maria), l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba està compromesa (i molt) en la voluntat de recuperació. L’AACSMA ha demostrat amb escreix la seva capacitat de treball, tant des de l’àmbit de la gestió (amb contínues instàncies a les administracions implicades), de la feina sobre el terreny (amb el descobriment i desenrunat, a pic i pala, de diversos espais de la fortalesa), com de l’activisme sociocultural (amb el retorn de la relíquia de Sant Jordi, la celebració anual del festum castrum per donar a conèixer el lloc, l’organització de visites turístiques, etc); no obstant, parafrasejant aquell monarca hispànic, no comptaven haver-se d’enfrontar als “elements”… Avui, després d’anys de tràmits estèrils davant la Generalitat, els esculls burocràtics plantats de forma reiterada i cruel pels responsables de Cultura i d’Urbanisme estan a punt d’ofegar les energies i les il·lusions d’un grup de dones i homes entossudits en preservar llurs cultura i identitat, fer-ne font de riquesa i llegar-la a les generacions futures.

És aquest un nou exemple de com des dels àmbits públics de responsabilitat en la gestió dels actius patrimonials i culturals es menysté, quan no es combat activament, els esforços de la societat civil en la defensa del seu patrimoni. No és un cas nou: com a mostra, també ben recent, tenim la dissolució de les institucions civils creades fa dues dècades a l’entorn de la conservació d’altres dos castells de la Segarra històrica (els de Ciutadilla i de Maldà), els quals, després de trobar continuats pals a les rodes en les seves iniciatives de restauració, patir la negació reiterada del pa i la sal en les seves peticions pressupostàries, constatar amb impotència reiterats despreniments en muralles i cobertes i veure’s tractats despòticament pels tecnòcrates de l’Administració han abaixat els braços i s’han dissolt, tot traspassant les seves demandes a una altra institució, aquest cop pública, lligada de mans i peus i de futur més aviat incert: el Consell comarcal (de l’Urgell, en aquest cas).

A més, paradoxalment, la notícia gairebé se solapa a un altre titular semblant: l’ensulsiada i amenaça de col·lapse del castell de Vergós Guerrejat, també pertanyent a Estaràs. Un primer pensament ens faria concloure que aquest municipi està de pega, però conèixer la situació ens ho desmenteix… Que dos castells pateixin despreniments no és pas -ni a la Segarra, ni al general del país-, cap esdeveniment extraordinari, sinó que allò que ho fa especialment notable és que la desgràcia transcendeixi. Si els deterioraments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba han estat notícia (i malauradament ho seguiran essent) és pel fet que darrera hi ha un Ajuntament i un col·lectiu a qui això preocupa seriosament; el consistori d’Estaràs ha demostrat amb fets la seva aposta pel castell de Vergós, restaurant-ne la seva immensa teulada i publicant el projecte de transformar-ho en equipament d’activitats socials, turístiques i culturals. D’altres castells (com el mateix de Gàver, o Mont-ros a Sant Ramon, o Castellnou a Cervera, o el Llor, a Torrefeta i Florejacs, per posar alguns exemples propers) s’esllangueixen dia a dia sense vessar cap gota de tinta en rotatius ni activar cap píxel en pantalles…

Davant d’aquest panorama poc encoratjador, no val rendir-se. La burocràcia és un monstre terrorífic i, quan es mescla amb el despotisme i la manca de voluntat política de l’Administració, esdevé quasi invencible: però no està tot perdut. En aquests moments, la batalla se centra en el camp de la informació: per sort o per desgràcia, el soroll atemoreix a la fera. La societat civil, conscienciada, organitzada i militant al voltant d’una causa, té a les seves mans la poderosa eina de la informació. Avui és molt més poderós un titular de premsa o una etiqueta (“hashtag”) a les xarxes socials que un centenar d’instàncies, al·legacions i recursos per via administrativa.

Arribarà el dia, confiem, que la preservació del patrimoni serà un bé considerat i emparat des de la més absoluta normalitat, però per arribar a aquesta fita caldrà recórrer un llarg i esgotador camí. Talment -després de dècades de lluita- s’ha assolit certa normalització en el respecte de valors com els mediambientals o la igualtat de gènere, també algun dia la irrenunciable tutela de la cultura i el llegat històric formaran part intrínseca de la gestió ordinària del bon govern. No obstant, encara som a les beceroles i tots els agents implicats (des dels àmbits polítics, socials, educatius i professionals) hauran de fer una profunda reflexió.

Ara i aquí, però, els carreus d’Alta-riba no poden esperar més. Ha arribat l’hora que surtin projectats a esberlar la testa del Goliat mandrós i burocratitzant. El cuir de la fona d’en David ha començat a girar. Als filisteus els convé esmolar l’eina…

Imatge

Els apòstols del patrimoni

Fa unes setmanes vaig tenir el gran goig d’assistir a la presentació del VIè volum de l’Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, dedicat al meu municipi: Torrefeta i Florejacs. Més enllà de l’innegable orgull de veure’m en la portada d’un treball tant rigorós i estimable, i al peu d’una llista d’historiadors seriosos i de prestigi (ells, no pas jo), l’alegria de veure culminat un projecte de recerca iniciat quinze anys enrere i presenciar la bona acollida al treball, amb la sala de plens de l’Ajuntament curulla de gent, em féu feliç.

El llibre en qüestió és el darrer –fins ara- d’una col·lecció endegada l’any 1994 en el si de la Fundació Jordi Cases i Llebot, d’Hostafrancs, i que té com a projecte (es diu ràpid) inventariar tot el patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Les anteriors publicacions recolliren els catàlegs de Sanaüja, Torà, Ivorra, Estaràs i Massoteres i, renascut l’entusiasme després de concloure el treball de Torrefeta i Florejacs, noves energies s’encaminen cap a Granyena de Segarra, Guissona i Cervera.

Val a dir que aquests treballs de recerca no són concebuts com un àlbum de cromos, sinó que és quelcom molt més poderós i de llarg recorregut.  En primer lloc, inventariar els béns patrimonials suposa exposar-los a la llum pública, evitant que caiguin en l’oblit i donant fe de la seua existència i valor, anunciant urbi et orbe que aquell element mereix protecció i que és una peça clau en la identitat pròpia del lloc al què pertany. Per altra banda, l’inventari dignifica i reconeix el llegat deixat per aquells que varen viure al territori que ara ocupem, incentivant la tan necessària i poc adobada autoestima segarreta i obrint els ulls a un seguit d’elements que, tot i que ser fruit de la suor dels ancestres, encara es desmereixen. Anant més enllà del patrimoni medieval, es recullen elements fins ara menystinguts i en els què la nostra comarca és riquíssima (edificis barrocs, arquitectura popular, llegats industrials…) i que tan o més que els emblemàtics castells i esglésies romàniques testimonien les vicissituds d’un poble que sempre ha maldat per anar endavant i que, a més, són la balma que els contextualitza i lliga amb la contemporaneïtat.

A més, els treballs de recerca i catalogació també tenen un gran valor intrínsec, essent la prova que una tasca feta a partir d’un grup humà voluntariós, altruista, solidari, coratjós, entusiasta i mogut per l’estimació al país, pot assolir les fites que es proposi, per més inassolibles que semblin.

En darrer punt -last, but not least- l’inventari també és una eina que ha d’incidir en les decisions de govern que afectin el desenvolupament cultural, educatiu, urbanístic i econòmic: el patrimoni històric és un bé a preservar, reivindicar i promoure, com a element de cohesió social, com a base en la conscienciació com a poble i com a carreu sobre el que bastir una indústria turística front la qual encara hi ha reticències. La Segarra és la cinquena comarca de Catalunya amb més elements patrimonials catalogats, cosa que cal dir ben alt, tot traient pit i posant-ho en valor, trencant la dicotomia lleidatana de Pirineus = turisme i neu, la Plana = carreteres, agroalimentària i polígons.

Amb tota possibilitat, les iniciatives de la Fundació Cases i Llebot (i, en la mateixa línia, les del Centre Municipal de Cultura de Cervera, o dels Amics de l’Arquitectura Popular, o de l’Associació Ond’Ara, o del Museu Comarcal de Cervera, o de la Fundació Eduard Camps, o…) no són la panacea al dèficit de cultura i valorització del patrimoni, però són passos en ferm cap a la seua divulgació, amb el prestigi i el valor que mereix. És segur que la publicació, per sí mateixa, no assegurarà la restauració, ni tan sols la conservació, dels elements recollits, però sí que aconseguirà donar-los una veu que fins ara no tenien. Publicar els nous inventaris no evitarà que es repeteixin episodis com la desaparició de les portes noucentistes de Cal Sabata o de la fàbrica modernista dels Olis Gomà a Cervera, la destrucció del camí medieval de Guissona o el vandalisme i la desídia vers el castell templer de Granyena, com no ha aconseguit que a Massoteres es recuperi l’església romànica de Sant Simeó, a Estaràs s’aturi la degradació del castell d’Alta-Riba o a Torrefeta i Florejacs desapareguin les esteles funeràries del Llor o les Sitges, per posar només alguns exemples… Tampoc suposarà que la major part dels minsos pressupostos municipals de cultura s’escolin com aigua en un cistell subvencionant balls d’orquestra, dinars de germanor i d’altres activitats lloables, però populistes i de curta volada. No obstant, serà un pas endavant en la manifestació de la societat civil com a força motriu d’un canvi de mentalitat que a poc a poc està arribant i que dota de contingut allò que, si badem, cada cop esdevé més eteri, difuminat i inidentificable: el nostre “fet diferencial”.

Identitat, patrimoni i paisatge de Torrefeta i Florejacs

Diuen que la identitat d’ un poble ve condicionada pel seu patrimoni i pel seu paisatge. Si és així, el nostre municipi, Torrefeta i Florejacs, té una identitat excepcional i privilegiada.

Tenim un patrimoni arquitectònic, històric i cultural extraordinari. El que ens dóna més fama són, sense dubte, els castells, entre els què destaquen tres magnífics exemplars: Florejacs, Les Sitges i Castellmeià, però també som rics en art romànic (Sant Salvador de Gra, Santa Maria de Teuladells, Sant Julià del Llor, Sant Pere de Les Sitges, Mare de Déu de la Llet de Castellmeià, Sant Pere del mas Pujol…), jaciments arqueològics (la Malesa de Florejacs, la necròpolis de Teuladells…), viles closes (Torrefeta, Sant Martí, La Morana, Florejacs…), cases senyorials (Bellveí, Selvanera, Sant Martí…), trinxeres i refugis (tossal Roig a Florejacs, el Llor, l’Aranyó…), escoles rurals restaurades (Sant Martí o, en projecte, Florejacs), etc, etc. Tot una herència que ens parla de més de dos mil anys d’ història.

També el nostre paisatge, rural i de secà, és quelcom privilegiat. Els altiplans, tossals, turons i planes, els camins històrics i els murs de pedra seca, les cabanes i les masies, les fonts i els barrancs… tot un món encara poc transformat que ens transmet pau i benestar i que ens palesa un esforç secular d’ aquells qui feren de l’ erm un autèntic graner.

Tot i això, aquesta identitat està en perill. La mecanització del camp, l’ agricultura extensiva i la concentració parcel·lària, té com efectes perniciosos la destrucció de murs de pedra seca, la deforestació i l’ abandonament i ruïna de tants casals i masos històrics. Això, mesclat amb certa manca de conscienciació ha portat a extrems com la conversió de capelles medievals en coberts per la maquinària (com veiem a la capella de Sant Salvador del mas Llorenç) o l’anorreament de centres arqueològics (com a La Malesa, jaciment ibero-romà). Sense oblidar els saquejos de materials petris al cementiri de Les Sitges (que ha suposat la pèrdua d’ una col·lecció importantíssima d’esteles funeràries medievals), a l’església del priorat de Teuladells (amb la consegüent ruïna d’ un bonic edifici del segle XII), o del castell del Llor (fortalesa esmentada des del segle XI i de la qual avui només romanen quatre rocs trontollaires).

Per altra banda, un altre perill ha arribat fins el nostre municipi: l’especulació. De cop i volta, cases i coberts, eres i terrenys esdevenen peces cobejades per aquells qui volen enriquir-se a qualsevol preu. No relacionaré casos puntuals, però de ben segur que tots en tenim present algun a cadascun dels nuclis que formen el nostre municipi.

No sense raó, se’ m pot desqualificar dient que un nouvingut com jo no és pas ningú per criticar aquestes actuacions. És ben cert que només volto pels encontorns per fer el badoc, tot gaudint d’ una bona passejada, i no pas per guanyar-m’ hi el pa, però puc assegurar que, després de sis anys a Florejacs, estimo aquest llogarret com aquells que hi varen néixer! El meu desig és que els meus fills en puguin fruir com avui ho faig jo, i no només a través dels centenars de fotografies que en recullo o del què jo els pugui explicar que en un passat hi hagué aquí o allà…

Tot i això, encara hi ha esperança. Els allotjaments rurals que els emprenedors del poble s’esforcen a promoure, les restauracions dels castells de Les Sitges o de La Morana, la Fira Medieval i els projectes de vies verdes i senyalització de camins i rutes em diuen que encara hi som a temps. Però tots, Administracions (Generalitat, Diputació, Consell Comarcal, Ajuntament) i particulars (veïns i visitants) ens hi hem de comprometre: partint de la conscienciació i l’ estima de la riquesa que ens envolta, assolir la recuperació, consolidació, promoció i aprofitament d’ un patrimoni que molts d’ altres ja han perdut, o ni tan sols han tingut mai!

Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. Que no ens passi.

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...