Arxiu del Blog

Centenari del misteri del Misteri

El passat 15 de gener es va commemorar el centenari d’un fet que va trasbalsar enormement la ciutat de Cervera: el robatori definitiu de la relíquia del Santíssim Misteri. Com és àmpliament conegut, al segle XVI un tros de la Vera Creu fou portada a Cervera per mossèn Jaume Albesa. La relíquia es va convertir en el Santíssim Misteri quan, el 6 de febrer de 1540, va deixar anar una gota de sang en ésser-li arrabassada una estella. La caiguda de la gota, la seva divisió en tres (en al·lusió a la Trinitat) i l’ensordidor tro que va acompanyar l’escena van vestir el prodigi que es recorda a les Completes. OLYMPUS DIGITAL CAMERA

També és abastament conegut el primer robatori de la relíquia. Corria l’any 1619 quan Josep Balaguer, instigat pel seu pare, l’argenter Joan Balaguer, va manllevar-la amb el propòsit d’enriquir-se amb les cinc-centes lliures que pretenia obtenir com a rescat. Ni processons, lletanies o salms de Maledicció varen aconseguir aclarir el crim; tampoc el devessall de detencions aleatòries ni les perquisicions pericials… Fou la confessió feta pel lladre, responent a una convocatòria de comunió general, i el poc respecte al secret per part del superior de Sant Agustí, allò que va portar a la localització del tresor, als assots i el desterrament del criminal i la seva mare, i a l’arrossegament pels carrers de Cervera, desmembrament i decapitació del seu pare. De la truculenta execució, celebrada davant d’una gran concurrència a la plaça de Santa Anna, encara n’és record la gàbia de ferro que decora l’entrada a l’església de Santa Maria; i també el gegantó que acompanya el de na Magdalena de Montclar en les sortides de la colla gegantera de Cervera… Plaça del Fossar - Cervera

Però l’”horrororós crim” que ara rememorem esdevingué la nit del 14 al 15 de gener de 1915… Aprofitant la foscor, un mínim de tres persones, “homes perversos i criminals, cegats per la fam de l’or i faltats del temor i amor a Déu”, van accedir al pati del fossar, des d’on van escalar els aproximadament quatre metres i mig de paret de l’església fins accedir a la coberta. Un cop a dalt, es van dirigir al cimbori de la capella del Santíssim Misteri, van obrir-ne el finestral i van trencar el vidre inferior. Amb l’ajuda d’una corda d’espart, guarnida amb vint-i-dos nusos i lligada a la columna central del cimbori, varen descendir els dotze metres que els separaven del sòl de la capella. Un cop dins, emprant amb precisió una barrina, van fer un forat a l’urna de l’altar, prou gran per extreure’n el reliquiari del Santíssim Misteri, tot i que, segons els perits, segurament forçant-lo i trencant-lo. A continuació, els irreverents i sacrílegs lladres, van escalar la reixa de la capella, deixant l’empremta d’uns pantalons de pana, i es van reliquiaadreçar a la porta del fossar, que un cop violentada els franquejaria la fugida. El reliquiari robat era una exquisida peça d’orfebreria de plata daurada, decorada amb una agulla d’or que sostenia un topazi envoltat de diamants en forma de flor, entre molts d’altres objectes d’or i plata donats pels devots del Misteri. Evidentment, el més valuós es trobava al seu interior, que albergava les tres partícules de la Vera Creu i els testimonis del prodigi de 1540. De pas, els robadors s’havien ensacat també les joies de la imatge de Santa Filomena (entre elles, una cadena d’or de dos metres) i un seguit de custòdies, calzes i vinagreres d’argent. Tot plegat valorat en unes dues mil noranta-sis pessetes, tota una fortuna per l’època.

Mai es va aclarir l’autoria del crim, tot i la investigació feta per un tal Joan Castellà, àlies Rull, guàrdia civil jubilat de Torrefeta, que va intentar emular en Sherlock Holmes sense èxit. Les seves recerques, amb l’ajuda d’un confident conegut com Pepe el Lampista, el van posar en la pista de Julián el Madrileño i el Patas de Valencia, sospitosos que havien rondat dies abans per l’església, interessant-se pel sagrat objecte. D’altres possibles autors apuntats en les diligències serien un tal Josep Formentí, àlies el Moreno, i en Salvador de Castelló, àlies el Pagès, o en Josep Vicens, àlies el Niño (que fou el primer detingut com a tal), però tampoc es va poder esclarir la implicació en els fets de cap d’ells. Els seguiren dotzenes de detencions d’homes que es consideraren sospitosos pels seus antecedents, per posseir eines útils pel robatori o, fins i tot, per passejar-se de nit amb una funda de guitarra, que podia ser emprada per a traslladar els objectes robats (res hi feia si el detingut, un tal Cándido González, fos guitarrista de professió). Tampoc la recompensa pública oferta a qui pogués donar “noticias exactas” que portessin a esclarir els fets, per import de cinc mil pessetes que serien cobertes per subscriprocesopció popular, va donar cap resultat útil.

Finalment, conclòs infructuosament el sumari, la relíquia es va donar definitivament per perduda. Com a pragmàtica solució, es va demanar al Sant Pare la concessió d’una nova relíquia de la Vera Creu, que fou obsequiada per Benet XV i es venera a Cervera des de la seva vinguda, el 5 de febrer de 1918.

Avui, commemorats els cent anys d’aquella sacrílega lladregada, el misteri del Misteri segueix obert. Potser aquella joia fou fosa al cap de pocs dies i el seu metall preciós venut a pes, perdent-se per sempre més la prodigiosa càrrega, o potser roman en mans d’algun col·leccionista d’art americà o d’algun antiquari parisenc. Sigui com sigui, de la mateixa manera que un desconegut soldat de l’imperi espanyol, arribat del saqueig de Roma,  lliurà la relíquia a mossèn Albesa, una altra desconeguda persona va saquejar l’església de Santa Maria i es va endur el seu major tresor… Cent anys i es manté obert el misteri. Oh! Misteri! Capella del Santíssim Misteri - autor foto Carles Tarsà

Qüestió de fe

Un dels fets d’aquest estiu a les terres de Ponent, sobre el qual –al meu humil criteri- no se n’ha donat la rellevància que mereix, ha estat la decisió del poble d’Anglesola de fer analitzar les relíquies de la Vera Creu. Val a dir que la notícia principal era la troballa a l’interior del reliquiari d’un altre de més antic que, segons els experts, és un exemplar extraordinari del segle XII, un element només comparable als que es custodien a la catedral de Sant Jaume de Compostel·la o al museu del Louvre de París. Durant la restauració de l’interior d’aquesta segona joia s’hi identificaren un os, unes pedres, una tela i, allò més rellevant, unes estelles arbòries…

La tradició atribueix a Santa Helena, mare de l’emperador Constantí el Gran, el descobriment a Palestina dels fragments de la Creu de la Crucifixió de Jesucrist. El prodigi, esdevingut al segle IV, incloïa no només dels dos travesseres, sinó també el cartell amb la inscripció INRI. Al lloc hi manà construir una basílica, on diposità les fustes. Segles més tard, durant les croades, al lloc s’hi instal·laren els cavallers del Sant Sepulcre, orde militar formada per esforçats i pietosos cavallers destinats a protegir el lloc. Aquests, constituïts en Custodis de la Creu del Senyor, potser per estendre la fe, potser per enginyeries financeres de l’època, varen resoldre esqueixar-la en bocinets i repartir-la entre els croats i els pelegrins il·lustres que visitaven Terra Santa. Així, centenars d’aquests fragments arribaren a l’Occident cristià entre els segles XI i XII, fins que l’any 1187 la Ciutat Santa de Jerusalem va caure a mans dels temibles infidels i, amb la ciutat, es van perdre les romanalles de les Fustes sagrades.

Un fragment hauria arribat a Anglesola a mitjans del segle XII, coincidint amb unes donacions fetes pels nobles del lloc a l’Orde del Sant Sepulcre. La llegenda afirma que fou un Àngel, encarnat en un pelegrí malalt, de nom Martinus de monte sancto, qui portà els fragments de la Santa Creu a l’hospital dels pobres d’Anglesola; allí mateix hauria mort -en aparença, evidentment-, les seves despulles haurien desaparegut i la relíquia hauria estat el seu llegat a la vila acollidora. No obstant, el culte a la Vera Creu d’Anglesola no adquiriria rellevància fins dos segles més tard, quan els senyors d’Anglesola van decidir emprar-la com a eina de propaganda del seu poder.

Des d’aleshores, la Santa Creu ha estat un instrument de profilaxi contra els elements de la natura: davant l’amenaça de tempestes i calamarses ha estat pujada al cloquer de l’església, acompanyada de tres tocs de campana, per protegir collites i persones de malvestats. De fet, avui en dia, malgrat els avenços amb les xarxes anti-pedra, les assegurances agràries i el no menys miraculós iodur de plata, aquesta entranyable tradició de foragitar temporals no s’ha perdut. Així, la Vera Creu s’empra cada any per beneir milers de panets que es reparteixen entre les finques agràries de la plana d’Urgell i del Segrià per emparar-les de la pedra.

No obstant, des de temps de Sant Tomàs, sempre hi ha hagut desconfiats i hom ha gosat qüestionar l’autenticitat de la relíquia. Cal dir que, ja al segle XIII, el Concili de Laterà prohibí la veneració de relíquies que no gaudissin del certificat i registre d’autenticitat aprovat pel Pontífex Romà. I podem recordar com, al segle XVI, Erasme de Rotterdam bromejà dient que si es reunissin tots els fragments de la Vera Creu es podria construir un vaixell… Tampoc és gaire condemnable aquest dubte, especialment si considerem que, entre d’altres meravelles, el cristianisme venera trenta Claus de Crist, quatre Sants Calzes o, fins i tot, disset (dotze a França!) Prepucis de la circumcisió de Jesús Infant; per no parlar del sospir de Sant Josep (embotellat en una església de Blois), l’esternut de l’Esperit Sant (també embotellat i conservat a Roma) o plomes caigudes de les ales dels arcàngels Gabriel i Miquel (a la catedral de València).

Per això, la restauració de la relíquia anglesolina ha reviscolat la polèmica i ha dut a qüestionar-se sobre l’autenticitat dels fragments de fusta localitzats. Finalment, per decisió majoritària del consell dels Prohoms d’Anglesola (amb l’oposició expressa d’una part minoritària), es requerirà al Centre de restauració de bens mobles de Catalunya que sotmeti la troballa a les proves científiques pertinents, carboni 14 inclòs, que en determinin l’antigor. El propòsit també ha provocat un disgust en el senyor rector de la parròquia de Sant Pau, que considera poc rellevant allò que pugui concloure la investigació, posant èmfasi en el simbolisme de l’objecte i la devoció que suscita, i també en el mateix bisbe de Solsona, que s’oposa a “racionalitzar la fe” i dóna com a prova concloent de l’autenticitat “totes les bones accions que ha portat als veïns d’Anglesola”.

No convé banalitzar les explicacions del Bisbe Novell, quan defensa que la fe no ha de ser analitzada des dels ulls de la raó, ja que el perill del possible desencís entre la feligresia pot ser devastador i de conseqüències imprevisibles. I, si no, pensem en tots aquells que durant dècades han tingut devoció inesquinçable en el dit Molt Honorable President Pujol o, ja posats,  en què podem arribar a pensar tots aquells que, encara ara, tenim la fe que el 9 de novembre podrem votar sobre l’emancipació de Catalunya…

I és que, tal vegada, per Vera Creu, la que arrosseguem catalans i catalanes sobre les espatlles quan patim que els nostres impostos i els recursos públics de l’Estat social s’escolen com aigua en un cistell entre corrupteles, espolis, incompetències, complicitats i amiguismes dels d’aquí i dels d’allà.

Veracreu d'Anglesola

Un trosset de Sant Jordi

Les valls on s’escolen les aigües que fan néixer el riu Sió han atresorat al llarg dels segles símbols que han llaurat les bases del nostre país. Molt abans que la mula cega hi arribés i s’entossudís a donar tres toms fundacionals i caure més morta que la seva venerable càrrega, les dolls del Figarim ja feia més de mil anys que gestaven els trets definitoris de la nació. Des de la penombra dels temps, antigues llegendes ens parlen de guerrers ilergets en lluita amb legionaris romans, de les llàgrimes d’una nimfa obrint-se camí entre els turons o de tresors amagats de mans cobdicioses en pells de bou enterrades dins les entranyes de la terra. Els primers testimonis escrits confirmen el caràcter guerrejat d’aquests verals i descriuen la resistència dels sarraïns, renuents a rendir-les als seguidors de la creu, tot i que la frontera entre civilitzacions s’allunyava seguint el curs de l’Ondara. Els tossals s’eriçaven amb torres de guaita i formidables muralles garantien la seguretat i l’obediència dels habitants. Molins, reguers, peixeres i canals disciplinaven la principal riquesa del lloc, generant no poques disputes entre pagesos i senyors, cobejosos tots d’un bé que, ahir com avui, constitueix font de vida i objecte d’especulació…

És en aquesta llenca de país on, des de cents anys abans que l’hagiògraf Jacme de Voragine descrivís la mítica lluita per salvar la donzella Cleodolinda de les brutes urpes del drac i quatre segles abans que el rei Joan II destituís a Sant Martí del patronatge dels seus súbdits, emplaçat al tossal d’Alta-riba, Sant Jordi vetlla pels catalans. I, a fe de Déu que ho fa!, tot irradiant el seu vòrtex protector cap al país prenent aquest enclavament segarrenc com a node de la seva energia profilàctica. Com si no s’explicaria que, malgrat les contínues amenaces que assetgen aquest calmós llogaret, a dia d’avui preservi una bellesa i una identitat que sedueix als qui, amb el cap clar i el cor obert, s’hi aproximen? Victoriós va sortir aquest petit territori a l’aberrant projecte que, sota la batuta del Ministre Borrell i l’aplaudiment del President de la Diputació, pretenia esbudellar-lo de cap a cap passant-hi el corró d’un nou traçat de l’autovia. Victoriós també de la lluita contra els planificadors metropolitans que projectaven traslladar-hi la presó que enlletgeix i desentona a l’Eixample del disseny i el glamur barceloní; encara ara, a l’entrada d’Alta-riba, una senyal hexagonal de trànsit és testimoni de l’aturada d’una presó que, no pas per la resistència de la societat, sinó per l’estafa de la crisi actual, tampoc es farà a la Tàrrega que li obrí els braços. També els colossals aerogeneradors, cara amable de l’especulació energètica i soroll perpetu de mapes meteorològics, han aturat a les seves portes l’avenç gesticulant, temorencs potser del llancer empalador de dracs; així mateix, els temibles i assedegats cercadors de petroli, gas i urani, que en la seva fúria escanyapobres pretenen violar la nostra terra, tampoc no gosen trepitjar la vall. Sant Jordi, patró d’Alta-riba, molt abans que de Catalunya, s’encara una vegada rere l’altra als qui, amb mans tacades, volen manllevar els signes d’identitat de les deus del Sió. Noves amenaces s’hi abraonen: infernals dragons que anhelen devorar la bella princesa, en forma de rius d’asfalt, de vies ferroviàries, de línies d’alta tensió, de desmesurades pedreres o de dipòsits de residus…; però, vencedor en mil batalles, el cavaller de la creu vermella no s’arronsarà pas.

En mostra d’agraïment al seu advocat, el passat diumenge 21 d’abril, els Amics del Castell de Sant Miquel varen organitzar el trasllat de la relíquia del Sant de la parròquia de Santa Fe a l’església d’Alta-riba. Històric esdeveniment, conduït de forma impecable i entusiàstica per l’associació, encapçalada per un eufòric (amb raó) David Miquel, i que va comptar amb el suport d’uns dos-cents alta-ribencs, xifra que, considerant que el poble no arriba als trenta empadronats, acredita que per unes hores molts ens vam sentir veïns d’Alta-riba.

Dins l’església de Sant Pere de Santa Fe de Segarra, megàfon vermell en mà, el poeta (no pas l’exministre) Josep Borrell, vingut en representació del Departament de Cultura, va recollir els veritables protagonistes de l’esdeveniment en un al·legat en defensa dels símbols del país. Davant d’”un trosset del Patró de Catalunya”, una societat culta, respectuosa amb les seves tradicions, amant d’un paisatge fràgil, viu i bell, conscient de la seva identitat i de la pertinença a uns referents comuns i delerosa de seguir avançant cap a la llibertat, fou glossada pel Xerric de Mollerussa. “S’estima allò que es coneix i es preserva allò que s’estima” ressonà dins un temple que, precisament, acaba de ser restaurat també per l’empeny i la generositat dels veïns i les veïnes del poble.

Els goigs de Sant Jordi d’Alta-riba canten com el cavaller va sortir victoriós no només de l’envit d’un dragó infernal, sinó de les tortures aplicades amb grillons i garfis, dels patiments de tres dies sencers dins un forn de calç encès, de les cremades infligides amb un ferro roent i de la ingesta d’una beguda enverinada. Un cop rere l’altre, el màrtir Jordi s’alçava de nou, aliè al desànim i pertinaç en les seves conviccions. Com bé diuen els Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: qui encarnaria millor al poble català?

Segurament algun iconoclasta només veurà dins el reliquiari un tros d’os -potser el resquill d’una falange, l’estella d’una tíbia o un fragment d’occipital-, esgrogueït pel pas del segles, però és ben possible que aquest mateix descregut assisteixi entusiàsticament al Bar Six de Sant Guim de Freixenet a contemplar una samarreta signada per Gerard Piqué o al Museu Comarcal de Cervera a retratar-se amb la moto de Marc Márquez. A fi de comptes, tendim a riure’ns del mort i de qui el vetlla, però venerem uns símbols que ens transmeten coratge, pertinença, identitat, tradició, exemple o seguretat, ja sigui una bandera, un himne, un personatge, un paisatge, una llengua o una relíquia, i és a través d’aquests símbols on trobem la resposta a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i a on anem.

Imatge

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...