El carburant dels campions

Veig en Marc agafant la mànega del sortidor i encarar-la cap al dipòsit del seu vehicle. Somrient, com sempre, es gira a la càmera i diu: “Jo sóc de Repsol, dins i fora de la pista”. La veu en off afegeix: “Perquè és el carburant dels campions”. La imatge es fon en blanc; una animació dibuixa el logo de Repsol i, amb caràcters de cal·ligrafia, apareix la frase “Inventem el futur…”.

És una bona publicitat. Certament, el noi cau bé i és una excel·lent carta de presentació pel grup gasístic i petrolier Refinería de Petróleos de Escombreras, SA. Però a mi, no em convenç. No m’aturo en el somriure del tro de Cervera i veig una empresa, creada l’any 1987 durant el Govern de Felipe González, amb la voluntat manifestada de reordenar el sector petrolier espanyol i amb el resultat constatat de posar en mans de l’oligopoli energètic allò que era patrimoni de la ciutadania . Dos anys abans, totes les empreses públiques vinculades al sector de refinació del cru i d’investigació i explotació petrolieres es fusionaren com a pas previ a allò que se’n diu “transició a la lliure competència”, és a dir, a la privatització, i prenen el nom d’una marca de lubricants (Repsol) perquè sigui una marca amb reconeixement mundial.  El Govern del PSOE inicià el camí que, en menys de set anys, clouria el Govern del PP, i els seus compradors (Sacyr, la Caixa, Petroleos Mexicanos…) fan un negoci rodó: en uns quatre anys assoliren un benefici igual al preu pel qual la van adquirir. Com era d’esperar, les portes giratòries s’accionaren: el primer beneficiat fou Luis Carlos Croissier, ministre d’indústria i energia del govern González que va posar en marxa la privatització i que, des de 2007, n’és conseller delegat; al seu costat, dos exconsellers del govern basc: qui fou vicelehendakari quan s’inicià l’explotació dels jaciments al golf de Biscaia, Mario Fernández, i qui fou conseller d’indústria (i president del PNB), Josu Jon Imaz.

També contemplo una de les empreses estatals amb més presència en paradisos fiscals i amb una dotzena d’entitats filials domiciliades a les illes Caiman. Una empresa acusada de subornar als governs per aconseguir els seus objectius empresarials: a Bolívia, la Fiscalia li imputa pràctiques deslleials amb la petroliera mixta Andina i falsedats en el calibratge d’extraccions per estafar les contribucions degudes a l’Estat; a Argentina, connivència amb el peronista Menem per la privatització d’YPF i la seva transferència a Repsol, i la posterior denúncia d’abús de posició dominant, que acabaria amb la nacionalització de la companyia.

I, per damunt de tot, veig una empresa capdavantera del saqueig dels recursos naturals, de la depredació del medi ambient i de l’avenç cap a l’abisme energètic. En l’àmbit proper, ens sonen ben habituals les fuites a les seves plantes a Tarragona, amb vessaments que han afectat el litoral costaner o la xarxa hídrica del Francolí, que nodreix els regants i l’aigua de boca de la ciutadania; com a càstig, rep unes multes que resulten més barates de pagar, que el cost de pal·liar els danys al medi.

També contemplo com els darrers anys Repsol s’ha erigit com una de les principals promotores de les explotacions de gas no convencional, a través de la fractura hidràulica i la injecció al subsòl de substàncies químiques contaminants, és a dir, del fracking. Al llarg de tota la zona cantàbrica (des de la Rioja i Navarra fins Burgos i Cantàbria), és una de les instigadores de l’extracció del gas no convencional per mitjà d’aquesta tècnica, fins al punt d’insistir en demanar llicències a la mateixa Cantàbria després que la Comunitat en prohibís l’aplicació. I, més recentment, promovent els agressius sondejos petrolers a l’arxipèlag canari, actuacions que ataquen la riquesa ambiental de la zona i que són incompatibles amb la normativa europea (fins al punt que la Direcció General de Medi Ambient de la Unió Europea ha acceptat a tràmit tres denúncies contra les prospeccions). No obstant això, els sondejos han estat ja iniciats per un vaixell perforador de la companyia protegit per l’exèrcit espanyol, que no ha dubtat en escometre amb les seves llanxes les accions de protesta dels ecologistes (amb el resultat d’una activista ferida). Finalitzats els sondejos, si els resultats són els desitjats per Repsol, l’explotació del cru es desenvoluparà segons la companyia estimi convenient, emprant el fatídic fracking si s’escau.

Davant tot això, el president de la companyia, el mollerussenc Antoni Brufau (un dels adalils del lobby del Pont Aeri), pressiona l’opinió pública amb l’argument de la competitivitat i de la conveniència de l’abastiment energètic europeu a través de les noves tècniques extractives (sense parar en el fet que els recursos estarien a les mans privades de corporacions multinacionals, com la seva).

I, també, veig un futur galdós, amb l’ínclit Arias Cañete (mereixedor a la premsa anglesa del mal nom de Mr. Petrolhead per la seva afició a les carreres de cotxes) ocupant el càrrec de Conseller Europeu d’Energia i Medi Ambient (fruit d’un tripijoc entre els partits populars i socialista de l’Eurocambra) i en Soria de ministre d’energia espanyol, fent mèrits pel seu retir daurat a la mateixa Repsol…

Per tant, quan veig els germans Márquez prestant el seu somriure jovenívol a Respsol, arronso el nas i desvio la mirada. Fet i fet, el mateix que quan contemplo la samarreta del Barça lluint el nom d’una dictadura del golf pèrsic o el monstre gasístic rus patrocinant la lliga europea de campions.

El laicíssim Misteri

Els cinc homes de pau entren a l’habitació. Un a un s’asseuen en la única fila de cadires que, juntament amb una taula i una pantalla de televisió, moblen l’espai. No pronuncien cap paraula. Eviten creuar-se les mirades. Estan incòmodes. Un juga neguitós amb el clauer, mentre un altre fa veure que consulta el seu telèfon mòbil. Un tercer es burxa amb el dit petit l’orella. Tots mouen el cul nerviosos i, de tant en tant, llencen llambregades a la porta, esperant l’arribada d’aquell que els ha convocat…

L’inspector entra a la sala. Amb pas lent i expressió orgullosa i condescendent se’ls planta al davant. Comença el seu discurs, pausat i amb aires saberuts:

“Senyors, com saben, quatre segles després, la ciutat s’ha tornat a commoure per un robatori sacríleg. Novament, a la ciutat tenim un lladre de relíquies que emula aquell Joan Balaguer d’infausta memòria i, com el Consell va ordenar en aquells temps, cal executar un càstig exemplar. La gàbia de ferro de Santa Maria exigeix tornar a lluir la testa del malfactor!

Els he convocat ara i aquí per revelar-los les claus del misteri que aquesta matinada de diumenge he resolt. Sense cap mena de dubtes, els puc afirmar que ja conec la identitat de l’home que ha arrabassat la relíquia que onejava a la plaça de la Paeria. Per això els he reunit aquí i serà el meu dit inquisidor el què s’alçarà per desemmascarar el profanador.

Tal vegada vós, il·lustríssim Ramon, sou el culpable de l’afer? Sabem sobradament la vostra animadversió vers l’ensenya robada. La bandera alçada al punt principal de la casa consistorial representa un greuge per la vostra consciència nacional. Heu donat públicament i amb il·lusió suport a la moció que declara la ciutat que presidiu territori català lliure i exigeix que “les banderes oficials siguin només la local, la senyera i, fins al dia de la independència, l’estelada”. De paraula, escrita i verbal, teniu antecedents: us heu posicionat de forma valenta i decidida per un Estat independent i heu protestat enèrgicament per la immissió sobre la ciutat dels avions militars del país opressor. Però també les vostres accions us poden delatar, ja que teniu no pocs antecedents: ja vau ordenar la retirada del drap robat durant la Festa Major, la Diada i la Hispanitat… Per la qual cosa, tot apunta a què sou el causant de la malifeta!

Però això no és tot… Vós, Raimon, també teniu motius. És ben palès el vostre enfrontament amb el Paer en cap. Les vostres renyines han acabat amb una ruptura oberta i la seva caiguda ben segur que us alegraria. Coneixedor com sou que la desaparició de la bandera robada podria causar greus problemes legals a l’il·lustríssim, podeu haver instigat el robatori per a imputar-li l’acció. Sabeu que si l’incomplimemt de la Llei de Banderes arriba a les orelles de les instàncies del Govern estatal, pot acabar causant el seu cessament i la inhabilitació pel càrrec, cosa que podria suposar una dolça venjança. A més, ningú sospitaria de vós, ja que en matèria sobiranista mai us heu destacat especialment.

Però tal vegada no és aquesta la clau… Està clar que vós, Juli, podeu haver estat l’autor dels fets. Salta a la vista: durant molts anys, la força que encapçaleu ha estat l’única veu independentista en el govern de la ciutat. Fins i tot en aquells anys, quan els que ara governen i pretenen capitalitzar el sobiranisme restituïen el títol comtal a l’Hereu de la Corona hispànica, la vostra força feia la seva particular travessa del desert i s’hi oposava obertament. Ara, promotors de les declaracions sobiranistes, us resulta del tot intolerable i ignominiós que la bandera de l’Estat opressor presideixi la Casa de la vila, trencant amb les mocions aprovades i recordant perennement la submissió a un país ocupant. Per tant, sereu potser el brètol que ha robat la relíquia drapejada?

O potser, serà a vós, Joan, a qui haurà d’assenyalar el meu dit inquisidor? De tots és sabut que quan vau ocupar el lloc principal del Govern vau centrar-vos més en els afers socials que no pas en els debats identitaris i que el partit que representeu, tot i les trifulgues internes, no aposta per sortir de l’Estat la bandera del qual ha estat profanada, sinó per reformar-ne els lligams amb el nostre poble. Per tant, semblaria del tot descabellat insinuar la vostra autoria. No obstant, sabeu que l’acte aprofundeix la ferida oberta en el Govern municipal i posa en evidència una situació precària que vós, amb la mà estesa, us oferiu amablement a corregir. Un pacte amb vós seria la gran coartada que permetria a l’il·lustríssim abandonar la seva postura radical i rebaixar els posicionaments rebels, excusant-se en la pluralitat de l’equip i en què la governabilitat ha de ser la llum que guiï l’actuació municipal. Així doncs, sou vós tal vegada l’autor de tan reprovable acció?

I vós, Mateu, no teniu res a dir-hi? Sabem que sou el gran adalil de la defensa a ultrança de l’espanyolitat de Catalunya, baluard de la indissoluble unitat de la nació espanyola i que teniu en el catalanisme el vostre pitjor malson. En conseqüència, és inversemblant considerar que vós esteu al darrera de l’afer… O tal vegada no? L’esgarrifosa profanació del pendó groc i vermell és una llum d’alarma que despertarà als vostres correligionaris d’arreu del país. Darrerament, els secessionistes han proliferat i les senyeres estelades llueixen desvergonyidament per tota la ciutat, fins i tot violentant la torre de la Fe, per la qual cosa cada cop us sentiu més isolat. Aquesta acció pot fer despertar les consciències dels patriotes hispànics i, de fet, així ha estat, motivant que uns avions militars sobrevolin a baixa alçada el cel de la ciutat, palesant una amenaça que esdevé latent i allunya quimeres.

Dit això, benvolguts homes de pau, el meu dit no ha de tremolar per desvetllar el causant del sacríleg i esfereïdor robatori…!”

L’inspector alça l’índex de la mà dreta i, de forma premeditadament parsimoniosa, el fa circular de costat a costat per davant dels rostres dels presents, que muts i amb els ulls ben oberts el segueixen hipnotitzats. De cop, l’inspector es gira, els dóna l’esquena i estira la mà en direcció a la televisió. Amb el dit ben tens, engega l’aparell i s’enretira perquè tots els homes puguin contemplar l’escena.

A través de la pantalla, des de les antípodes del món, arriben les imatges d’un jove que, emulant el tro, cavalca a tota velocitat una moto fent la volta d’honor a un circuït de carreres. Tots fan un bot al seu seient quan reconeixen, sostinguda i onejant al braç esquerre del pilot, una gran bandera roja i vermella guarnida amb l’escut constitucional…

Dues veus des de la Segarra

Dos noms propis han estat objecte d’interès pels serveis informatius de TV3 i, amb la Segarra com a teló de fons, han fet sentir la seua veu arreu del Principat: en Josep Antoni Duran i Lleida i en Marc Márquez i Alentà. L’ull de ciclop de la nostra ens els ha plantat als telenotícies i, escarxofats al sofà, ens hem congratulat de veure per sobre les seues espatlles retalls del paisatge segarrenc. Sobre el paper, poca cosa tenen en comú el veterà polític i el joveníssim motociclista, més enllà de la parla occidental, però el fet que s’hagin adreçat al país des de la nostra comarca mereix un reconeixement.

La televisió ens ha fet saber que en Josep Antoni, acceptant una invitació personal, va triar els Plans de Sió per a visitar la Segarra. No és casual l’elecció, ja que va aterrar al municipi que -amb permís de Torrefeta i Florejacs-, reuneix el major número de fortaleses ben conservades de la comarca. Magnífic enclavament doncs per a endegar la reconquesta d’aquesta terra de frontera, curulla de regnes de taifes, que és la Segarra. Seguint les passes del Bisbe Sant Ermengol d’Urgell, que ara fa mil anys va liderar les forces cristianes en l’expulsió dels infidels, l’incombustible líder va envoltar-se de la flor i nata de la democràcia cristiana de ponent per a arengar la mainada. La seua crida va portar la bona nova a aquells que, emulant els mossàrabs, s’han mantingut fidels al partit al llarg dels anys de travessia del desert. També va prometre el perdó als conversos i als pròdigs que, aclaparats pel canvi de rumb, havien perdut el timó per a aventurar-se en projectes forassenyats. Alhora, va obrir les portes de la casa gran a aquells que, derrotats en les lluites fratricides dins els regnes de taifes i/o canviant la jaqueta de cuir per l’americana ben planxada, opten per la via de la rectitud i s’arrauleixen als peus dels que han recuperat la clau de la caixa. La seua simple presència va insuflar vigor a tots els que formaran part de les vint-i-una llistes que convergiran a la Segarra en les properes eleccions municipals. Superat el parèntesi i veient ja la llum al final del túnel, la reconquesta de la comarca és a un pas i, tot i que a la menjadora molts hi són cridats, només els elegits hi podran picar. Potser té raó una novella companya de togues quan afirma que el del Campell és el polític que millor sap envellir, tot i que personalment penso que des de fa un parell de mesos viu una segona joventut inassolible a base de líftings i ulleres de disseny i que el manté com l’etern ministrable.

Per la seua part, en Marc Márquez va ser notícia perquè començà les seues classes pràctiques per a aprovar el carnet de conduir. La primera conclusió que en vaig treure és que aquest xicot ha de ser per força molt i molt famós. Els telenotícies de TV3, especialment a l’apartat d’esports, tenen sempre una secció reservada a fets banals que, protagonitzats per algun esportista estelar, esdevenen quelcom noticiable: en Leo Messi es compra una camisa, en Pau Gasol visita els seus pares a Sant Boi, en Pep Guardiola assisteix a un concert…, amanits amb comentaris de l’home del carrer que opina i humanitza el personatge. Així, des del seient del darrere del cotxe de pràctiques, vàrem acompanyar al jove motociclista pels carrers de Cervera tot escoltant les seues impressions i les indicacions de la instructora. Finalment, tocant de peus a terra, envoltat de micròfons i abillat amb un jersei carregat de logos de patrocinadors, ens manifestava que “a la carretera hi ha molts perills i cal ser conscients que no és un lloc per córrer”. Superat el “Si bebes, no conduzcas” d’Stevie Wonder i el “Precaución, amigo conductor” de Perlita de Huelva, veure un campió de la velocitat cridant a la continència al volant és la millor manera d’arribar als eixelebrats conductors.

Josep Antoni Duran i Marc Márquez, l’elegant líder unionista i el joveníssim campió del món, dues cares que, des de la Segarra estant, han cridat a l’ordre i al seny, dues persones a qui els projectes van sobre rodes, dos personatges orgullosos de la seua identitat lleidatana i dues veus que, en marcat català occidental, han parlat al país. Escoltem-los, reflexionem i traguem-ne conclusions.

Mentre reflexiono, l’aire em porta una tercera veu, arribada des de la nit del temps: és un altre il·lustre cerverí, el trobador Guillem de Cervera, que a cau d’orella em canta:

“a aquell qui diu que entre botxí i joglar

no sap ni veu ni coneix diferència

dic que bé sap que no diu veritat, menteix,

perquè grans miracles ha volgut fer Déu a través dels joglars;

i els joglars van seguint els bons tot el dia,

i els botxins cercant els dolents sempre”.