A mig camí de Sixena

El conflicte per l’art de Sixena està entrant en fase crítica. La posició obstinada de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i del seu adalil, l’advocat Jorge Español, amenaça a fer venir la benemèrita al volant d’un camió de mudances.

Lluny queda l’any 2008, quan el contumaç lletrat es lamentava a l’Heraldo de Aragón de sentir-se “solo y desamparado” en allò que el diari no dubtava de titllar de “cruzada judicial” pel retorn a l’Aragó les noranta-set peces d’art provinents de Sixena repartides entre el Museu Diocesà de Lleida i el MNAC de Barcelona. Denunciava així que el Govern aragonès, tal com havia fet amb d’altres obres del mateix cenobi que avui reposen plàcidament als museus del Prado, de Toledo, de Saragossa o d’Osca, es desentengués del plet pel qual en reivindicava els drets d’adquisició preferent.  Aquelles actuacions van acabar en derrota l’any 2012, quan el Tribunal Constitucional rebutjà  les al·legacions i confirmà  la validesa de les  compravendes, els anys 1983, 1992 i 1994, per part de la Generalitat a les religioses santjoanistes de Sixena i pel preu d’uns 40 milions de pessetes (240 mil euros).

Tot i la desfeta, l’obstinat advocat no es donava per vençut i, lluny de penjar la toga, convencia al consistori  de Vilanova de Sixena perquè endegués un nou plet: ara instaria la nul·litat de la transmissió adduint que la priora de Valldoreix, comunitat on s’havien integrat les monges exclaustrades de Sixena, no tenia capacitat per disposar la venda dels béns en qüestió. Aquest cop, però, la Justícia el somrigué en la sentència i ordenà la  restitució de les obres a la comunitat. No obstant, extingides les comunitats de Sixena i de Valldoreix, les obres haurien de retornar al municipi.

Avui, la  sentència no és ferma i la Generalitat n’ha interposat recurs a l’Audiència d’Osca, però la llei processal permet executar provisionalment la resolució, sense ni tan sols dipositar fiança. Com aquell qui res, el demandant ha fet valer aquest dret a demanar al Jutjat que la faci complir, assumint el perill que si una segona (o tercera) instància ho revoqués, podríem arribar a veure els béns anant i tornant, amunt i avall, un cop rere l’altre.

Davant la ratera judicial, la societat catalana s’ha mobilitzat i el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució per la qual invoca la Llei del Patrimoni Cultural Català i la Llei de Museus com a instruments per impedir el retorn de les obres d’art. Malgrat això, cal tenir en compte que de les 97 peces, només n’hi ha exposades vuit,  set a Lleida i una a Barcelona, que serien plenament protegides per ambdues lleis, mentre que la protecció de les 52 que romanen als dipòsits del MNAC esdevé més feble per no estar expressament incloses dins el Catàleg de Patrimoni Català (a diferència de les del Diocesà). Per tot plegat, mala peça al teler.

A tot això, cal afegir l’anticatalanisme i la demagògia que han embolcallat la qüestió. Especialment histriònic l’episodi del sr. Lambán, president de l’Aragó, acusant al President Rajoy de ser “cómplice de los independentistas” i d’agredir als aragonesos  pel fet que el Ministeri de Cultura forma part del patronat del MNAC que ha instat el recurs contra la sentència. Sectors del nacionalisme espanyol més ranci, aplaudits per la caverna mediàtica, no han dubtat a emprar les flames del conflicte per atiar el foc anti-català, mentre que des del Principat alguns cauen ja en la temptació d’igualar a la baixa l’argumentari, amb estirabots recíprocs des d’un nacionalisme maniqueu, abrivat i barretinaire.

Per tot això, cal tenir clar que l’art de Sixena no es llença. L’art de Sixena, com qualsevol altre, no és, ni ha de ser, una arma llancívola per a ser emprada en conflictes tribals, ni un instrument  per fer mèrits polítics, ni un pretext per reafirmar cap identitat en la negació de l’altra. Les peces de Sixena són documents artístics que testimonien l’entesa i l’agermanament al llarg de vuit segles dels pobles de la corona aragonesa, en general,  i dels fills i filles de les terres de Lleida i de la Franja, en particular, a banda de valuosíssimes obres que expliquen la història comuna de tots ells.

En conseqüència, cal vetllar per la  integritat de la col·lecció, per la conservació amb garanties, per l’accessibilitat en condicions al públic i als investigadors, i per la seva exposició amb tot el valor artístic, cultural, educatiu, identitari i històric que li són predicables, degudament contextualitzada i amb un relat rigorós i intel·ligible. Principis tots que es podrien conjugar perfectament des de la gestió compartida i l’exposició de les peces en un museu emplaçat en algun enclavament de la Franja. Però per això caldria deixar de banda tricornis, togues i sotanes, mirar més les barres que l’estel o l’escut, abandonar posicions maximalistes i optar decididament i sincera pel diàleg constructiu, ja sigui emprant la parla catalana, castellana o aragonesa.

sixena

Els tresors de Malacara

El patrimoni immaterial de la Segarra és molt ric en llegendes, algunes de les quals ens parlen de tresors amagats. Les rondalles de  la roca cavallera de Torà o de l’encantada de Sant Miquel de Tudela en són bonics exemples. Però la que parla de la pell de bou de Malacara és potser la més coneguda…

malacaraCorria el segle XIV quan el poble d’Estaràs passava al domini de Ponç, hereu dels Vilallonga, nissaga que ensenyoriria el lloc durant prop de quatre-cents anys. En aquell temps, els senyors comptaven amb els serveis d’un recaptador d’impostos molt malcarat i cruel, que no tenia cap mirament a enfonsar en la misèria a la gent amb tal de recaptar els impostos amb que els feudals escanyaven els seus súbdits. Aquest despietat sicari, anomenat “en Malacara”, passava vegada rere vegada per totes les llars del terme per tal de controlar els pagaments i que ningú s’escapés de pagar el fisc.

Prou que els habitants del terme es queixaven de no tenir ni per viure, però en Malacara no només no es commovia, sinó que vivia amb la sospita permanent que li eren amagades les més valuoses pertinences. Per això, un mal vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, va decidir que de matinada sortiria a regirar totes les cases a fi de cercar, trobar i plomar les últimes pertinences de la pobra gent del terme d’Estaràs.

Per fortuna, un dels presents a la reunió s’esmunyí i corregué a explicar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. Esparverats amb la notícia, els vilatans decidiren ensacar tot el que tenien de valor dins una pell de bou i enterrar-ho en algun lloc on en Malacara mai ho pogués trobar. I així fou: el conscienciós registre de les cases portat a terme per l’esbirro i la seva quadrilla fou debades. Malgrat això, la sospita de l’engany va arrelar en la ment del recaptador, que va decidir passar la resta de la seva vida vigilant als homes i dones del terme per si mai queien en alguna actitud sospitosa que posés llum sobre l’existència d’allò que li amagaven.

Per aquest motiu, atemorits que en Malacara els descobrís i ho recaptés, els veïns van preferir no desenterrar mai la pell de bou. I, així, amb el pas dels anys, tots els que sabien on era el tresor es varen morir, enduent-se el secret de l’amagatall. De tal manera que, a dia d’avui, encara resta enterrada en algun lloc desconegut entre els pinyots d’alzines, roures i pins, els camps de cereal i el torrent que baixa del castell de Malacara.

Per cloure la història, seria bo de dir allò d’ “una llegenda ben bonica, de veritat gens ni mica”, però sembla que hi ha qui se l’ha cregut…

I és que a començaments d’any han aparegut dues empreses, Xaviker (d’Almacelles) i Mármoles y Granitos Segovia (de Puigcerdà) que han decidit remoure més de trenta hectàrees de terra a tocar del castell de Malacara, al peu del poble d’Alta-riba, a la recerca del preuat tresor.

calàndriaI tan cert és que trobaran el tresor, com que no l’identificaran i el destruiran per sempre més. Perquè el veritable tresor de Malacara és el paisatge segarrenc característic, derivat del treball conjunt de la natura, que ha format plans i fondos sobre capes calcàries superficials i costes pronunciades compostes de margues, i la ma de l’home i la dona de pagès, que l’ha modelat per llaurar i sembrar cereal i fer de les pedres pans. Perquè el tresor és l’aigua del torrent i del clot, conduïda per una xarxa de drenatge i de circulació sub-superficial, amb surgències com el bassal d’Alta-riba, que nodreix el veïnat, dóna fertilitat als camps i vida a la fauna salvatge de la zona. Perquè el tresor són els ocells que nidifiquen al lloc, com les calàndries, protegides per la normativa d’aus silvestres, o la farigola, extensa timoneda classificada com a espècie vulnerable, que embelleix i perfuma els verals. Perquè el tresor són els mil·lenaris castells que enronden el lloc, com el de Mejanell, el de Malacara i el d’Alta-riba, que conjuntament amb el monestir de Sant Ramon tenen en la continuïtat del paisatge la seva identitat, origen i raó de ser i que, alhora, són impuls pel turisme de la zona, motor de les cases rurals, els establiments de restauració i d’altres serveis del territori.

Malgrat tot, a dia d’avui, uns forasters moguts per la cobdícia, amb la complicitat de l’avarícia d’uns indígenes, transporten maquinària pesada cap a la Segarra a la recerca d’un sac de monedes. I ben aviat, si ningú no ho impedeix, el tresor de Malacara es dissoldrà en un gran núvol de pols.

Tot i això, hi ha qui no es resigna i s’organitza per plantar cara i defensar que el tresor segueixi al lloc que li correspon. Res no està perdut. Molta força, salut i sort a la Plataforma en Defensa del Paisatge d’Alta-riba i la Segarra!

IMG_0108

El pont del diable de Malgrat

El diable compta, entre les seves múltiples habilitats, la de ser un gran pontoner. Així ho testimonia la geografia catalana, plena de ponts la construcció dels quals se li atribueix. Els més famosos són els ponts del diable de Martorell, construcció gòtica de finals del segle XIII, bastida sobre fonaments romans, i el de Tarragona, aqüeducte romà conegut també com de les Ferreres. Però, a banda d’aquests, s’atribueixen també al geni del Maligne ponts a Ceret, Cardona, Sarroca de Bellera i Santa Eugènia de Ter, entre molts d’altres. A la comarca de la Segarra, fins a dia d’avui, també en teníem un, el pontet del diable de Torà, un aqüeducte d’un sol ull, construït en època medieval per, passant per sobre la rasa de Ponpúries, conduir l’aigua del rec dels Moriquers a l’antic castell i plans de Solibernat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pontet del Diable (Torà)

Tots aquests ponts reben el nom del Banyeta vinculats a les llegendes que expliquen la seva construcció. Els elements de la història solen ser els mateixos: tenim en primer lloc a la víctima, un paisà o paisana d’algun llogarret a tocar d’un barranc, desesperat perquè no pot creuar-lo per culpa de les rubinades que s’enduen el pont i disposat a pagar el que sigui per poder aconseguir una passera en condicions que li permeti travessar amb comoditat. En segon lloc, tenim al Diable, normalment disfressat de persona distingida o cavaller formós, que tempta a la víctima, oferint-li construir el pont en un període rècord de temps (normalment una sola nit) a canvi d’allò més preuat: l’ànima de l’infeliç. L’acció és senzilla: la víctima, seduïda pel maligne i damnificada per la seva desesperació, accepta el tracte. Però el desenllaç acostuma a ser sorprenent i, com s’escau, el diable acaba essent burlat: degut a alguna intervenció divina o a l’enginy d’algun tercer, l’obra constructiva no serà finalitzada del tot i el diable, derrotat, haurà de tornar a l’Avern amb la cua entre les cames i la seva cobdícia frustrada. No obstant, el pont, tot i que inacabat per algun ínfim detall, esdevé pràctic i compleix el seu objectiu de conduir la víctima redimida (i, de pas, la resta del veïnat) d’una riba a l’altra del barranc o torrent…

Dèiem abans que fins ara, a la Segarra, en teníem un. Tot i això, aquests dies, s’ha esdevingut el prodigi i n’ha aparegut un segon, que creua el riu a tocar de Cal Mitjà, l’antic Molí del Torra, al poble de Malgrat. En aquest punt, la torrentada de la passada tardor es va endur una precària palanca que feia la funció de pont per creuar el rierol i va obligar al veïnat a fer un gran tomb per a recórrer allò que abans feien amb poques passes. Però algun dia indeterminat, de fa ben poc, ha aparegut de sobte un pont nou del qual ningú, ni tan sols l’Ajuntament de Cervera, en diu tenir coneixement, per la qual cosa no hi ha dubte que és obra del mateix Diable. Però no cal patir, ja que també queda clar que el malèfic constructor ha estat burlat i no s’ha endut l’ànima de ningú, perquè el pont està manifestament inacabat: malgrat compta amb quatre bigues de bon formigó, que talment les barres d’una senyera en blanc i negre el travessen d’un extrem a l’altre, i d’una bona llosa del mateix material, estintolada per les bigues i per unes generoses sabates a banda i banda, i de sengles baranes que donen seguretat per cada costat al transeünt, el diable no va tenir temps de completar la seva obra amb les tant necessàries mesures de correcció d’impacte paisatgístic, ni d’integració a l’entorn. Talment una gegantina lleterada, el blanc trencat del formigó de l’obra, orfe fins i tot d’una ma de pintura, destaca entre els marges de pedra, el corriol terròs que hi mena i els camps de cereal que l’envolten.

Per tant, celebrem-ho! Burlat el Banyeta, llençat de nou al seu propi infern, en mig de flames, pudor de sofre i escruixir de dents, ens ha deixat un pont que, tal vegada serà molt lleig i fora de normativa i permisos, però ben segur que fa la vida més fàcil a aquell que, a risc de la seva ànima immortal, el va encarregar. Fet i fet, on s’és vist que el Diable demani llicències per escometre la seva obra? Fins aquí podíem arribar!

Malgrat

(fotografia cortesia de Ramon Saball)

Sota el Congrés, la platja

Dimecres 13 de gener vaig viure una de les vivències més extraordinàries de la meva vida: vaig participar, com a diputat electe per les terres de Lleida, Pirineus i Aran, en la sessió constituent de l’XI legislatura del Congrés espanyol.

L’acte ha estat àmpliament difós pels mitjans de comunicació, així com els seus resultats formals que, bàsicament, se centraren en l’elecció dels membres de la Mesa i en la recollida de juraments i promeses dels homes i les dones que formaran la Càmera baixa legislativa. També les anècdotes són abastament conegudes: des de la presència del somrient nadó de la companya Carolina Bescansa, fins la mirada d’astorament d’en Mariano Rajoy cap al pentinat rastafari del company Alberto Rodríguez; passant per la tria de l’escó per part de l’Albert Rivera, que per coincidència (o no) era el lloc ocupat històricament per en Josep Antoni Duran i Lleida; per l’anunci d’un bidell per megafonia conforme els diputats i diputades d’ERC “no tenien lloc a la cambra” i per la munió de lacais del PP enviats a primera hora de la matinada a distribuir estratègicament cartellets perquè ses senyories poguessin asseure’s en els millors escons de la banda dreta, mentre la resta fèiem curses pels passadissos a fi d’ocupar (i reservar amb abrics i bufandes, com si d’un llotja de festa major es tractés) la resta de llocs.
CongrésPerò, al meu parer, el millor moment es va viure durant la recollida als diputats i diputades i per part de la Mesa del jurament o promesa d’acatar la Constitució. Disposats a acomplir amb el compromís formal de sotmetre’s a la Carta Magna, però amb la voluntat de matisar aquest imperatiu legal, els homes i les dones dels escons progressistes vam decidir afegir a la promesa quin era el compromís que ens duia a subjugar-nos a un Text que desitgem reformar, derogar o, fins i tot, en un futur més o menys proper, deixar d’acomplir. Així, es van escoltar els més diversos compromisos, vinculats a la defensa de la justícia social, als drets dels treballadors i treballadores, al dret a l’habitatge, a la defensa del medi ambient, a la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat , a la consecució de la sobirania dels pobles (un servidor), a l’assoliment de la República (catalana, en uns casos, espanyola, en d’altres) i molts més, expressats en les quatre llengües oficials de l’Estat. Aquests afegitons no van agradar ni mica ni gens a la bancada del PP, des d’on amb la primera intervenció d’una companya de Podemos es va escoltar una cridòria generalitzada. Brames, burles, escridassades, cops de peu al terra, crits d’“¡eso no tan preguntao!”, “¡pesaos que sois!”, “¿no sabes decir que sí?”, van tractar d’esporuguir la diputada novella, però ella va aguantar dignament el tipus entre la cridòria fatxenda fins a pronunciar amb veu ferma la frase de “nunca más un país sin su gente y sus pueblos”, la qual va ser resposta per un dels diputats més fanfarrons amb la increpació de “¡vete a la playa!”…

Vete a la playa… Vaig pensar que, possiblement, sa sorollosa, però excelentíssima, senyoria desitjava engegar lluny de Madrid a la companya, recordant els versos d’aquell èxit del pop de finals dels vuitanta que, dedicat a la Villa y Corte, deia allò d’ “aquí no hay playa, vaya, vaya”. Però de seguida em va venir a la ment aquell lema revolucionari del maig del 68 a París:  “Sous les pavés, la plage”, és a dir, “sota les llambordes, la platja”, mentre visionava els castissos carrers del centre de la vila de Madrid, encara pavimentats amb llambordes. Per això, encoratjats a cercar la platja al cor de la capital de l’altiplà castellà, les dones i els homes que cerquem el canvi real, tenim molta feina a fer els propers temps…

IMG_20160113_095421Conforme avançà el jurament, els crits de la bancada dretana van anant esllanguint-se, esgotats segurament de veure com, una darrera l’altra, prop de vuitanta veus s’alçaven per palesar els seus compromisos de canvi. Els esgarips van anar emmudint i els rostres van passar del menyspreu i la burla despòtica a l’expressió d’astorament i enuig que posaria un senyorito en constatar que li han entrat al cortijo uns estranys que, a més, venen decidits a quedar-s’hi.

Doncs hem entrat. Ja som aquí. Plantem l’ombrel·la, estirem la tovallola i posem-nos crema protectora. Prenguem cubell i pala i comencem a foradar. Sota les catifes vetustes i les acolorides rajoles del Congrés ben segur que hi trobarem la platja.

plage

 

 

L’hora del somerer

Aviat farà sis anys que vaig compartir en aquest blog el meu primer article d’opinió publicat a  La Veu de la Segarra. Hi  reflexionava sobre la incerta identitat d’aquells que, com jo mateix, un dia van decidir lliurement abandonar el bressol metropolità per instal·lar-se en una casa vella de la ruralia… Aquell va ser el primer de vora tres-cents articles d’opinió que, setmana rere setmana, he anat publicant a les pàgines d’aquest setmanari cerverí, però de projecció comarcal. D’assaigs en va qualificar algú, Montaignerecordant aquells “essais” que al segle XVI va escriure des del seu castell del Perigord en Michel de Montaigne. El filòsof gascó culpà l’ociositat de la seva incontinència redactora, assegurant que va ser quan va decidir retirar-se a “reposar en ell mateix” a la seva fortalesa de Montanha, el seu esperit  “com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix”.

castellServidor, talment aquell de qui diuen fou el primer blogaire, també ha intentat de domar el seu esperit amb la disciplina de la redacció, tot i que no amb ploma i pergamí, sinó amb ratolí i teclat. Però cada text n’ha engendrat un altre, setmana rere setmana, fins reunir-ne una sèrie de dos-cents noranta-set que, avui, al menys provisionalment, arriben a la seva fi. No pas per esgotament d’idees ni de dolls d’inspiració, ja que el paisatge i el paisanatge de la Segarra, és un pou sense fons d’històries evocadores, sinó pel fet que, de grat o per força, d’aquí un parell de setmanes iniciaré una activitat que obliga a centrar-hi tot l’enginy i la dedicació possibles. Si en el cas del noble humanista va ser l’alcaldia de Bordeus qui el va sorprendre i arrencar del seu calmós retir al camp, en el meu cas, el tren d’alta velocitat em transporta del meu estimat altiplà segarrenc al Congrés dels Diputats de Madrid. En principi, només per tres frenètics dies a la setmana i durant una temporada màxima de quatre anys (que, val a dir, a priori s’albira  força més breu), però la feina a desenvolupar a la Villa y Corte impedirà la producció dels textos amb la regularitat auto-imposada fins a dia d’avui.

Enrere queden sis anys d’escrits, pels quals han passat personatges i paisatges vinculats a la Segarra: clergues, estudiants, polítics, bruixes, terratinents, artistes, esportistes, heretges, militars (amb certa passió indissimulada per les branques més reaccionàries i pels episodis més escabrosos) i alguna que altra donzella, saltironejant entre la Universitat de Cervera, els carrerons de qualsevol poble de la vall del Llobregós, els bancals de l’Alt Sió o les obagues dels Comalats. També episodis centrats en els factors que generen patiment o frustració, com la nefasta gestió del canal Segarra-Garrigues, la industrialització mal planificada, la destrucció del medi natural o el paisatge, el patrimoni oblidat, la proliferació d’elements contaminants o les amenaces extractives i dejectives, han inspirat molts dels textos publicats.

bLOCAIRETot això queda enrere. D’ara endavant centraré la meva dedicació a l’exercici del càrrec de representació política pel qual han confiat en mi dones i homes de les terres de ponent. Amb tota seguretat, de Madrid estant, hi haurà algun moment d’inspiració i, seguint l’estela d’algun personatge o d’alguna història fascinant, tornaré a escriure quatre ratlles –prescindibles i vagaroses, com és habitual-, però ja no serà com fins ara, amb una regularitat disciplinadament inflexible. De fet, el propi Montaigne adverteix que “l’ambició, l’avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc”, per la qual cosa és de preveure que a la capital del Regne o en algun punt inconcret de les vies fèrries també m’assaltin aquelles quimeres que obliguen a escriure com a teràpia per a foragitar-les; ara, però, òrfenes de l’oci, seran molt més escadusseres.

Per tot plegat, només resta agrair la paciència infinita i la immensa generositat de tothom que hagi destinat cinc minuts de la seva vida a llegir els meus assajos fallits, els meus contes emboirats i els meus articles prescindibles. Fet i fet, no tenien altre voluntat que pertorbar el món: perillosos, incapaços, inoportuns, propis d’aquell que, en paraules de Montaigne, han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, però “no han pogut arribar a la naturalesa filosòfica, enriquida per ciències útils, per la qual cosa es mouen en la regió del mig“, és a dir, tenen “el cul entre dues cadires”. Ben segur que, projectat en negre sobre blanc, ens tornarem a trobar. Mentrestant, només demanar-los disculpes per les molèsties i comprometre’m, a partir d’ara, a dedicar l’esperit, el cos i la ment, a ser digne mereixedor de la responsabilitat encomanda.

Diu Montaigne que Crates de Tebes, filòsof cínic del segle III a C, en ser interrogat sobre fins quan caldria filosofar va afirmar que “Fins que no siguin els somerers els qui dirigeixin els nostres exèrcits”; vagi vostè a saber, potser l’hora dels somerers ha arribat.

Somera-Alger

 

Podem fer història

El diumenge, 20 de desembre de 2015, és una data per la història de Lleida. Per primer cop des de la restauració de la democràcia, una força d’esquerres descarada, rupturista i transformadora ha aconseguit representació pel territori al Congrés dels Diputats de Madrid. Des de les eleccions de 1977, la representació lleidatana havia quedat en mans de la dreta espanyolista (PP des de 1993, substituint l’antiga Alianza Popular i l’arcaica Unión de Centro Democrático), del centre-dreta catalanista (Convergència i Unió) i el socialisme sucursalista (PSC), amb l’anecdòtica presència d’ERC l’any 2004, quan en Carod alçava orgullós la clau i les mans netes.

Caldria remuntar-nos a la Segona República, quan a les eleccions constituents de 1931, el cerverí Joan Comorera, en nom de la Unió Socialista de Catalunya (anys abans de fundar el PSUC), el mont-rogí Humbert Torres, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, o el lleidatà Josep Estadella, impulsor del Front únic d’Esquerres, ocuparen cadascun un escó en nom de formacions de tarannà progressista per la demarcació de Lleida. O, més tard, a les legislatives de 1933, l’Epifani Bellí, en Lluís Bello, en Josep Sastre o en Ferran Zulueta, tots d’ERC. Després, vuitanta anys sense cap diputat provinent d’una força d’esquerres, republicana i d’obediència catalana, llevat del citat parèntesis entre 2004 i 2008 ocupat pel targarí Jordi Ramon d’ERC. En conseqüència, podríem donar un balanç abastament en mans del centre-dreta, ja sigui de la Lliga o dels Tradicionalistes (abans del 39) o del PP o de Convergència i Unió (després del 78), o del socialisme sucursalista del PSC.

Per això, però no només per això, les eleccions del 20 de desembre han estat històriques, ja que han portat al Congrés en representació de Lleida en Xavi Eritja, de la formació ERC, i un servidor de vostès, de la confluència En Comú Podem (formada per partits polítics i de moviments de l’esquerra municipalista). L’entrada d’En Comú Podem ha estat una sorpresa, ja que les enquestes només la preveien molt remotament, però els més de 30.000 vots han permet folgadament treure el diputat, per davant del PSC, que ha entrat pels pèls, i del PP, Unió i dels presumptament emergents Ciutadans, que han quedat fora.

Com a cap de llista d’En Comú Podem, a poc més de 24 hores després de conèixer l’èxit assolit i encara en calent, intueixo alguns dels factors d’aquest fet històric. En primer lloc, la coherència del missatge: després dels decebedors resultats de les autonòmiques de setembre, on el dualisme plebiscitari i maniqueu va deixar fora de joc la proposta auto-determinista de Catalunya Sí que es Pot, la lògica de les eleccions estatals han rehabilitat el referèndum com a mitjà, democràtic,  legítim i homologable internacionalment, d’exercir el dret a decidir de la ciutadania catalana. La coincidència amb forces de l’òrbita estatal, compromeses amb la identitat nacional de Catalunya i amb la defensa al dret dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre l’encaix territorial, han permès atraure a grans masses de votants descontents amb el règim autonomista i, alhora, deleroses d’una sortida a l’estancament del procés nacional. A aquest factor, cal afegir la suma de les entitats municipalistes d’electors, especialment el Comú de Lleida, que, a imatge de Barcelona en Comú, basen la seva força en la proximitat i la permeabilitat amb el teixit ciutadà i en la presa de decisions a través de sistemes assemblearis i mecanismes de consens que reforcen l’empoderament de la base. En aquest sentit, el fet que bona part d’aquests comuns s’hagin nodrit de militants provinents de lluites, marees i plataformes socials  (per l’educació, la sanitat, l’habitatge o el medi ambient, per exemple) i que a les municipals del maig entressin a diversos consistoris amb força transformadora, els dóna proximitat i legitimitat davant dels ulls de l’elector. Evidentment, el factor Ada Colau, el seu carisma, la seva hiperactivitat i la seva aura quasi taumatúrgica, ha estat motor propulsor i exemplaritzant del moviment municipalista i transformador des de baix. Una inèrcia que, val a dir, s’ha estès ja per Tàrrega i pel Solsonès i que, pas a pas, s’obrirà els propers anys en forma de plataformes ciutadanes al llarg de la demarcació. Com a tercer factor, no menys important, cal tenir en compte l’altre gran personalitat referent de la confluència: en Pablo Iglesias, líder de Podemos, una de les formacions puntal d’ECP. També el seu carisma i l’oratòria, afegits a la capacitat d’arribar al gran públic des d’un llenguatge intel·ligible, compromès amb la justícia social, solvent i ben estructurat, així com el seu missatge desinhibidament favorable al referèndum català, expressat amb la mateixa convicció a Barcelona que a Cadis, també ha contribuït decididament a engruixir l’èxit de la confluència. A la Colau i a l’Iglesias, la suma d’independents amb currículum activista i de militants de partit, joves, però amb bagatge d’esforç i compromís, ha endolcit un beuratge energètic i aromàtic.

I com a darrer factor, no menys important, l’entusiàstica militància i capacitat de treball dels voluntaris i voluntàries que han esmerçat cap, cor, braços, cames i, sovint també, butxaca, en la consecució de l’èxit: d’aquesta manera, els carrers i places, escenaris de les lluites i reivindicacions cíviques, han estat ara punts de trobada i diàleg amb la població. La capacitat de desplegament de taules informatives (mancades dels acolorits tendals de les altres opcions en concurrència), la interlocució somrient amb el vianant, l’extensió de llaços, banderoles i cartells pel territori, la hiperactivitat a les xarxes socials i una bona –i austera- política comunicativa, sempre atent als mitjans de premsa, ràdio i televisió, han arrodonit una excel·lent campanya que ha propiciat la remuntada des de les previsions més escadusseres.

Arribat a aquest punt, assolits els objectius més optimistes: ser primera força de Catalunya i assolir grup propi al Congrés, En Comú Podem iniciarà el seu avenç amb fets, més que paraules. Les eleccions han trencat amb el bipartidisme i serà indispensable una política de pactes i enteses que, si bé compta amb poca tradició en la política espanyola, està cridada a legitimar la nova governabilitat. Les aritmètiques ofereixen fórmules endimoniades i la generositat, l’alçada de mires i una nova manera de concebre el joc democràtic, poden ser els nous conceptes que acabin amb les estratègies partidistes que han dut a enrocar entre els esculls el règim del 78. Aviat ho veurem. Però el què ha quedat clar és que els ciutadans i les ciutadanes, si veritablement volem exercir la sobirania per a decidir-ho tot, en comú podem.

Ateneu 1-12-15

Passar de taca d’oli

El passat 7 d’octubre es publicava al Diari Oficial de la Generalitat el projecte pel qual la Denominació d’Origen Protegida Oli de les Garrigues vol duplicar el seu àmbit de producció. De les prop de 170.000 hectàrees actuals, repartides entre les Garrigues i part del Segrià i l’Urgell, es passaria a 330.000 hectàrees, amb l’extensió cap al Pla d’Urgell, la Noguera i la Segarra (concretament: Cervera, Granyanella, Granyena, Guissona, Montoliu, Montornès, els Plans de Sió, Ribera d’Ondara, Tarroja i Torrefeta i Florejacs.). D’aquesta manera, dels 48 municipis es passaria a 106, amb la pretensió que s’hi puguin enquibir un seguit d’envasadores que actualment queden fora de la demarcació i, alhora potenciar el reg del Canal Segarra-Garrigues com a nova oportunitat pels productors. Des del consell regulador s’al·lega que es dóna un respir a la producció d’oli, darrerament castigada per les sequeres, i s’incentiva l’ocupació des del sector dels joves agricultors. Aquest procés d’ampliació ha de passar, en primer lloc, per l’aprovació de Madrid i, en segona instància, pel registre per part de la Comissió Europea.

Amb aquest empeny, la DOP Garrigues, que acaba de celebrar el quarantè aniversari, projecta amb empenta una de les darreres planificacions de l’exconseller Pelegrí, que havia llançat aquest trumfo com a giny per aprofitar el potencial de reg del canal Segarra – Garrigues.

No obstant, el sindicat Unió de Pagesos no ha trigat en posar el crit al cel. La pretesa modificació comportaria una pèrdua significativa de la qualitat de l’oli de la DOP. Fins ara, “oli de les Garrigues” és garantia d’oli verge extra de categoria superior, 100% suc de fruita natural, oli de categoria excel·lent amb propietats organolèptiques excepcionals i acidesa no superior a 0,8º. No obstant, l’ampliació en territori comporta també una reducció en qualitat, ja que passaria a admetre’s dins la denominació oli només verge, ja no extra, d’un sabor menys destacat i d’un grau d’acidesa que pot arribar als 2º, i també permet ampliar fins a 60 hores (de les 48 actuals) el temps entre recollida d’olives i mòlta, agreujant el deteriorament del producte final. En conseqüència, suposa un greu perjudici als petits productors que fan bé la seva feina, mantenen plantacions tradicionals i oliveres velles, i aposten per la qualitat per damunt de tot. En contrapartida, dóna ales als grans productors, a les oligopòliques corporacions agroalimentàries i als cada cop més nombrosos inversionistes provinents de sector aliens a l’agricultura (com també està passant amb la vinya i el vi), que posen per davant l’especulació, la productivitat i el guany als valors que, des de segles, han fet de l’oli de les Garrigues un dels millors, sinó el millor, del món. Com a contrapartida, denuncien que dins els límits actuals, poc més de la meitat des oliverars estan inscrits dins la DOP, perquè els seus productors i els molins rebutgen adherir-se a la certificació de producció del Consell Regulador i prefereixen vendre l’oli pel seu compte, sense el paraigües de la marca, factor que demostra que quelcom no s’hi està fent del tot bé.

En conseqüència, l’ampliació seria un greuge pels actuals productors d’oli de les Garrigues, perjudicaria seriosament els projectes d’oleo-turisme que ja s’han posat en marxa amb un notable èxit i, alhora, la posada en valor del paisatge i del medi ambient que, vinculat a l’olivera i al seu cultiu tradicional, doten d’una identitat i atractiu propis aquesta zona productora. A banda de suposar un pas enrere en les dècades de feina dels emprenedors i d’inversió pública per dotar de fama i prestigi l’oli garriguenc.

Davant la reacció del sindicat majoritari del camp català, en l’enèsima reacció dubitativa del Govern, amb frenada i marxa enrere, el nou Conseller d’Agricultura, el garriguenc Jordi Ciuraneta, ha decidit ajornar la qüestió fins que “no hi hagi un major consens al territori”. Acte seguit, els responsables de la DOP han muntat en còlera i han desmerescut el paper del Conseller, dient que, fet i fet, un cop el projecte havia rebut la benedicció de l’exconseller Pelegrí, ara la decisió passaria per Madrid i per Brussel·les, ja no per Barcelona…

Una vella llegenda explica que els moriscos, quan van ser expulsats a l’Àfrica, no van tenir temps d’arrencar les seves oliveres i emportar-se-les. Però, obeint una antiga llei que garantia el dret a la propietat dels arbres mentre no deixessin de collir cada any alguna oliva, envien cada primavera un estol d’estornells. Les aus es mengen les olives i, en el seu retorn al sud, s’emporten tres olives, una en cada pota i la tercera al bec, que deixaran anar en terres morisques i seran arreplegades pels descendents dels antics amos de la terra. D’acord amb aquesta llei, les noves oliveres que seran plantades en zones on mai s’havia fet oli no podran ser reclamades pels infidels, però ben segur que els estornells, i tot l’estol d’aus estepàries que nien en els espais on es vol estendre el nou oliverar, no romandran pas impassibles a la invasió del seu hàbitat. No hi haurà espantall ni xarxa que impedeixi que obrin els becs, tot i que ja no per carregar olives cap a la moreria, sinó per piular cap Europa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Che vergogna!

La primavera de 1938, l’avenç de les tropes del general Franco van aconseguir enfonsar el front d’Aragó. Les terres de la Catalunya central, molt especialment la Segarra, van quedar a la rereguarda del front bèl·lic. Cervera i les poblacions de la rodalia varen convertir-se en objectiu militar de primer ordre per les tropes rebels i les Juntes de Defensa Passiva van haver de dedicar-se a cuita-corrents a preparar la població pels imminents atacs aeris. Els informes facilitats als feixistes per la xarxa d’espies interiors i pels evadits -entre ells en Ricard Sala, Paer en cap entre 1934 i 1936-, varen ser decisius a l’hora de fixar els objectius a destruir dins allò que ells anomenaren “campo rojo”.  D’aquesta manera, l’edifici de la Universitat, la Torre del Camps (sobre el Mas Duran) i un taller situat en un extrem de l’actual avinguda de Catalunya es fixaren a l’ull de mira de l’aviació rebel. Més enllà de la ciutat, l’aeròdrom de l’Aranyó, els enclavaments al llarg de la L-2, línia de fortificació construïda l’any 1938 per frenar l’avenç franquista, i el triangle format entre les poblacions de Torà, Guissona i Sanaüja, on es concentraven els contingents de les tropes republicanes, es fixaren pels feixistes com a punts de resistència a anorrear.

plànolDeterminats els objectius, el primer atac aeri va tenir lloc el 5 d’abril de 1938, quan un bombardeig especialment cruent sobre Anglesola i Tàrrega va arribar fins la finca dels Comdals, causant la primera víctima mortal i projectant l’ombra del terror sobre Cervera. Setmanes més tard, els projectils caigueren a l’eix entre Montoliu de Segarra, l’Aranyó, Concabella i Ossó de Sió. Però no fou fins al 3 de desembre quan el càstig destructor i sagnant es precipità amb una virulència inèdita damunt la ciutat de Cervera.

Als voltants de la 1 del migdia, la sirena del campanar de l’església de Santa Maria va donar el toc d’alarma perquè la població s’apressés a refugiar-se als amagatalls construïts arreu de la població. Dos grups de deu avions s’aproximaven des de ponent. Ben aviat, començaren a escoltar-se els sinistres xiulets i les aterridores detonacions. L’objectiu militar era la destrucció d’un dipòsit de munició i una fàbrica de material de guerra, però les bombes assassines s’endugueren més de quaranta víctimes mortals i deixaren una seixantena de persones ferides. Durant la funesta jornada, fins a setanta bombes de cent quilograms foren llançades des de l’aire contra la població cerverina. Els avions pertanyien a la italiana Aviazione Legionaria, enviada per Benito Mussolini en suport de les tropes franquistes, i venien de l’aeròdrom de Valenzuela, a Saragossa. La mateixa esquadra, el 6 gener, escamparia  la mort sobre les tropes concentrades entre Tarroja i Guissona, el 12 entre Sant Pere dels Arquells i els Hostalets i el 15 per la zona de Montmaneu i la carretera de Santa Coloma de Queralt. En total, vora vuitantena  de morts a la Segarra, a banda d’incomptables ferits i un rastre de destrucció i terror que encara ara podem palesar en diversos indrets dels escenaris. Mesos després, aquells mateixos aviadors italians massacrarien covardament les columnes de refugiats que fugien cap a la frontera francesa, per arrodonir una xifra d’entre 5.000 i 7.000 morts només a Catalunya…

italiaSetanta-set anys després d’aquests fets, el Consolat italià a Madrid ha celebrat un acte d’homenatge a aquells combatents. El 4 de novembre passat, coincidint amb el dia de les forces armades italianes, membres de la Falange i de l’Associazione Nazionale Combattenti in Spagna (ANCIS) es retrobaren a l’ambaixada italiana a Espanya celebrar un acte d’apologia del feixisme. Durant l’esdeveniment, un seguit de nostàlgics mussolinians, al costat de falangistes i membres de la Fundación Hispano Latina, van trobar-se per homenatjar als combatents militars italians enviats pel Duce a donar suport als exèrcits insurrectes del general Franco. La vergonyant acció va ser el colofó d’una ruta que portà als visitants al Valle de los Caídos i a l’alcàsser de Toledo, icones ben vigents de l’imaginari feixista.

L’acte ha estat deplorat per la Paeria de Lleida, que ha condemnat expressament aquest homenatge amb el vot favorable de totes les forces (llevat el PP). Especial record en aquesta condemna ha tingut l’altre gran carnatge causat per l’aviació italiana a les terres de ponent: els quaranta-vuit morts, entre alumnes i professors, caiguts al Liceu Escolar el 2 de novembre de 1937.

Afortunadament, a l’altre cantó de la balança, hi ha l’associació Altraitàlia, fundada l’any 2009 per un conjunt de ciutadans italians d’esquerres domiciliats a Barcelona i implicats amb la memòria històrica. Avergonyits pels crims dels seus paisans i del fet que el seu govern ni tan sols hagi demanat disculpes (al contrari que les autoritats alemanyes amb Guernika), han presentat dues querelles contra aquests crims de guerra, que podrien constituir delictes de lesa humanitat. La justícia espanyola va desestimar en primera instància esclarir aquests fets i la italiana va negar facilitar dades que n’identifiquessin els responsables, però el cas segueix obert i l’Ajuntament de Barcelona s’acaba de sumar a la causa perquè la Justícia, encara que tard, arribi i posi llum sobre els fets.

No estaria de més que la Paeria de Cervera, que va encapçalar els actes del 75è aniversari de la massacre del 3 de desembre, o el Consell d’alcaldes de la comarca, ara seguissin els passos dels ajuntaments de Lleida, condemnant l’homenatge als criminals, i de Barcelona, reivindicant Justícia als tribunals. Ningú retornarà la vida a les víctimes, però s’avançarà en la memòria històrica que ens protegeix perquè mai més, ni aquí ni enlloc, torni el feixisme.

cervera

(amb agraïment a l’amic Jordi Oliva, historiador,

per les referències històriques facilitades)

La senyora Angeleta

El passat 30 de novembre va fer vint-i-dos anys de la mort d’Àngels Ferrer i Sensat. És possible que el seu nom no digui res a la gran majoria dels lectors, però si donem com a referència que era filla de larosasensat pedagoga Rosa Sensat, potser sí que ens sona d’alguna cosa: Rosa Sensat fou la principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle.  Des de l’Escola del Bosc, de la qual en fou fundadora i ànima, divulgà els principis republicans en un model educatiu on valors com la música, el cant, el joc, l’estètica o l’expressió corporal esdevenien part fonamental de l’educació dels infants, juntament amb el contacte permanent amb l’aire lliure i la natura. Depurada pel franquisme, que la va jubilar abans d’hora, el seu mestratge fou reconegut anys més tard, quan s’adoptà el seu nom per fundar una Escola de Mestres.

Eclipsada històricament per l’enorme figura de la seva mare, l’Àngels Ferrer en va seguir l’estela, centrant-se especialment en l’estudi de la natura i l’experimentació ambiental. Dedicada també a l’ensenyament, l’Àngels, des d’una concepció holística de l’educació, on tot s’integra en una essència que supera la suma de les seves parts, promogué l’experimentació entre els infants com a base del descobriment de les ciències naturals. La Guerra Civil va estroncar bona part del seu projecte educatiu i va portar l’Àngels a l’exili durant vint anys, fins que, als anys 60, va tornar a exercir la professió docent a Catalunya, al barceloní Institut de la Verneda, on va marcar l’adolescència de tota una generació d’estudiants…

I és en aquest punt on la nostra protagonista es transforma amb qui, a Castellnou d’Oluges, fou coneguda com “la senyora Angeleta”. L’Àngels estava casada amb Alexandre Satorras i Capell, prestigiós pedagog de Mataró i primer director de l’Institut d’Ensenyament Mitjà (que avui porta el seu nom) de la ciutat. En Satorras provenia de la família Capell, terratinents de Tarroja de Segarra i amb diverses propietats per la vall del Sió, d’entre les quals l’Alexandre n’havia heretat una a Castellnou. Aquesta casa era freqüentada pel matrimoni, que hi dedicava llargues estades coincidint amb els períodes lectius escolars. Durant aquestes jornades, l’Àngels va descobrir el paisatge i el patrimoni segarrencs i la seva mentalitat inquieta i àvida de coneixements no hi va trobar, ni cercar, descans. Així, aimant de la música i de la cultura popular, es va dedicar a recollir les cançons de Castellnou, entre les quals destaca l’himne que retrata fidelment el llogaret:  “S’aixeca cap amunt, / al serrat pedralenc, / de casadiu tot junt, / de colrat calerenc. / Per dintre és ombriu, / per fora riu. / Tot són pedragolims, / que es fan pedragolams…”.

AngeletaL’any 1967, un desgraciat accident a Barcelona va causar la mort d’Alexandre Satorras. Des d’aleshores, l’Àngels va adoptar un vestit negre i es va recollir el cabell cada cop més canós en un monyo, adoptant una imatge característica que no deixava dubte sobre la seva viduïtat i que no va abandonar mai més. No obstant això, no es esllanguir, sinó que va bolcar la seva inesgotable energia a la vocació pedagògica i al mestratge de nens i nenes. Afortunadament, tampoc va deixar de freqüentar el poble del seu difunt marit cada any: a mitjans d’estiu, acompanyada d’un grup d’amics seus (“senyors de Barcelona”, els anomenaven a Castellnou), hi feia cap. Allí, per comptes de fugir de la presència de la mainada, aquells petits amb qui bé prou que s’hi feia al llarg de tota la temporada escolar, convocava els infants del poble a casa seva per donar-los feina.

Diuen que els nens i les nenes temien la seva arribada. La crida de la senyora Angeleta era el punt i final a l’esbarjo esbojarrat dels dies d’estiu i suposava unes obligacions que a més d’un s’hi sumava més mandrós i empès pels pares que per entusiasme. Ella els manava uns tallers de manualitats que haurien de desenvolupar al llarg de tot el mes que restava de vacances i, alhora, els presentava una obra de teatre que representarien a principis de setembre, a la plaça del poble. Els tallers els feia cadascú a casa seva, però l’obra de teatre s’assajava al terrat de Cal Satorras, sota l’atenta mirada de la mestra que, alhora que dirigia estrictament les evolucions dramàtiques, ensenyava als alumnes contes i cançons, que interpretava amb un acordió. D’aquesta manera, dues generacions de nens i nenes de Castellnou, entre 1943 i 1973, amb la senyora Angeleta van fer teatre, manualitats, cançons, balls i, el més important, tot jugant reberen una educació fresca i alegre. Una d’aquestes alumnes, filla del poble, na Montserrat Riu, va recollir i publicar les cançons de Castellnou que l’Angeleta els cantava i va dirigir l’acte d’homenatge que l’any 1993, amb la concurrència de vora dos-centes cinquanta persones, es va dedicar pòstumament a l’entranyable  mestra.

Avui en dia, quan l’educació va cada cop més destinada al mercat laboral, i l’ensenyament de les ciències es va apoderant de l’àmbit educatiu, marginant l’ensenyament de les humanitats, la figura d’Àngels Ferrer, la senyora Angeleta, convé que sigui reivindicada. “Fins a mitjans del segle passat els pedagogs eren els que portaven els projectes educatius. A partir dels anys 40, els porten els psicòlegs i avui els protagonistes del debat educatiu són els economistes”, denuncia carregat de raó en Gregorio Luri. Davant d’això, mestratges com el de l’Angeleta ens testimonien la importància de la cultura humanista, clau per assolir un pensament ètic, ric, plural i socialitzador.

angels

 

(amb especial agraïment a en Ramon Saball per descobrir-me aquest personatge tant entranyable i fascinant)

Put a fem

La setmana passada, una misteriosa onada de ferum va envair els aires barcelonins. La ciutadania va omplir les xarxes i els telèfons d’emergències alarmada per una pudor a la qual, habituada als flaires de tub d’escapament o d’aromatitzador de botiga franquiciada, se li feia estranya. La fortor semblava tenir una font orgànica -“pudor a merda” denunciaven molts-, i venir de l’oest, per la qual cosa el dit acusador va apuntar cap a la pagesia. D’aquesta manera, tots els mitjans de comunicació donaren per fet que l’origen de l’enigma es trobava al Parc agrari del Baix Llobregat, on un pagès havia administrat fems a tres hectàrees de conreu. A l’endemà, però, la insidiosa olor persistia i el seny portava a dubtar que tant petitíssima finca pogués empudegar tota Barcelona, des del Llobregat al Besòs, arribant fins a més de deu quilòmetres de distància. En conseqüència, es varen obrir les més diverses teories, que abastaven des d’hipotètics carregaments estibats al port, fins a metà alliberat al fons marí, passant per teories conspiranoiques basades en l’amenaça terrorista i acudits polítics inspirats en la corrupció política i l’obertura de finestres de seus embargades. Sigui com sigui, l’origen de la pudor no s’ha pogut identificar i l’enigma roman obert per qui el vulgui investigar. L’episodi, però, no és aïllat: de fet, misteris olfactius semblants s’han esdevingut darrerament a les ciutats de Huelva, Ciudad Real o A Coruña (on s’han buscat culpables al polígon petroquímic, a l’adob dels parcs públics o a les activitats portuàries).

Els qui vivim al camp, però, sembla que davant l’agressió de la pudor no tenim gaire dret a protestar. A les olors orgàniques, emanades de les tasques agràries d’adob del camp o de les activitats ramaderes vinculades als purins o la gallinassa, s’hi sumen també les d’origen industrial, com l’inquietant “olor de xiclet” que versa el Petit de Cal Eril en el seu retrat de Guissona o les pudors desfermades que deixava anar la Pet Food de Ribera d’Ondara. També,  darrerament, hi podem afegir els efluvis repugnants dels llots de depuradora que, venuts com a fertilitzant barat, estan convertint camps de secà en veritables abocadors de residus urbans i industrials. No ens ha d’estranyar, a fi de comptes, que durant l’episodi de la pudor, algun cínic urbanita piulava amb tota cruesa a l’alcaldessa de Barcelona que “si volgués olorar a merda, marxaria a viure a Lleida”.

pudorNo n’hi ha prou amb que l’aire que es respira no representi cap perill per a la salut, també ha de resultar fresc i agradable, i aquests factors es poden mesurar. Cert és que és difícil avaluar el nivell de mal olor i sovint s’acostuma a establir com una mera percepció subjectiva, però també és cert que la qualitat odorífera de l’aire és un factor de forta incidència per establir la qualitat de vida d’un lloc. Són pocs coneguts els mètodes, però existeixen un seguit de tècniques que permeten valorar les dues sensacions simultànies que deriven de la percepció de l’aire: l’olfactòria i la irritant. Ja al segle XVIII, el polític i científic Benjamin Franklin (inventor de les lents bifocals, les aletes de nedar o el parallamps, entre d’altres creacions) va inventar un odorímetre per calibrar les olors. A dia d’avui, s’empra l’olfatòmetre, que gradua els olf de l’aire. Un olf és la mesura de la força de l’aroma i equival a l’olor d’un adult que es dutxa 0,7 cops al dia, es canvia de roba interior a diari i realitza una baixa activitat quotidiana. Els experts empren aquesta mesura a l’hora de valorar les molèsties que poden generar els productes i les activitats, i el graduen per metre quadrat. Així s’estableix, per exemple, que el marbre fa 0,01 olfs, un infant jugant 2 o un fumador habitual 25.També, com a alternativa, s’empren grups de persones considerades “olfactes experts”, seleccionats després de nombroses proves i en funció del seu llindar olfactiu, que detecten i analitzen en cada cas les incidències odoríferes.

Per tant, esdevé del tot inadmissible que, com cada cop més se sovinteja en els informes de Medi Ambient, es digui que tal o qual projecte industrial no farà més “que l’olor habitual pròpia de les activitats agrícoles” o “de les dejeccions ramaderes habituals d’una granja”. L’impacte hauria de ser parametritzat i mesurat, de la mateixa manera que ho és el consum d’aigua o energia, la distància a nuclis o l’afectació lumínica. Establir-ho a l’engròs suposa donar un xec en blanc perquè la contaminació de l’aire i la immissió de la fortor no se sotmeti a cap tipus de control ni, en conseqüència, limitació.

Hi ha un conte infantil que comença dient que “això s’esdevingué fa molt de temps, quan l’únic fum que feia pudor era l’alè dels dracs…”. Aquells temps remots han quedat enrere i ja no tornaran mai més, però avui hi ha qui ens vol explicar contes on els dracs no en tenen prou amb empudegar-ho tot amb el seu alè, sinó que a més pretenen cruspir-se la princesa i quedar com els bons de la història.

bassa

Arriba Espanya

Aquest divendres es commemoraran setanta-nou anys de les morts defrancol lluitador anarquista  Buenaventura Durruti i de l’ideòleg feixista José Antonio Primo de Rivera i, al mateix temps,  quaranta de la del dictador Francisco Franco. En memòria dels dos darrers –i no pas de primer-la Fundación Nacional Francisco Franco ha convocat fins a setze misses solemnes, una de les quals tindrà lloc a la capella dels Desemparats de Figueres. La capital tramuntanada acollirà l’única celebració religiosa en respons de l’ànima del caudillo por la Gracia de Dios al llarg i ample de Catalunya, però no pas laica, ja que Cervera no ha volgut quedar-se enrere en la commemoració de l’efemèride.

Cristo Misterio de Pasión 1960L’any 1963, el dictador va enriquir la vitrina domèstica de trofeus, medalles i botins diversos amb la primera medalla d’honor creada pel Patronat (aleshores “Patronato”) de la Passió de Cervera. La condecoració li havia estat lliurada per la junta superior de la institució, en un acte on els acompanyà el ministro de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, i els caps provincials a Lleida (aleshores “Lérida”) del Movimiento i del Gobierno civil.  El guardó era una “expresión de gratitud por el constante apoyo que el Gobierno dispensa a la històrica Ciudad”. En el solemne discurs de lliurança s’hi manifestà que, de la mateixa manera que “los cervarienses merecieron antaño ser llamados fidelísimos por el rey Felipe V, más que nunca podéis tenernos hoy por fidelísimos a vos” i s’agraïa a Su Excelencia que hagués alliberat la ciutat de la “bàrbara cautividad (…) de los que en su locura querían asesinar a Dios”, així com que ara ajudés en la “restauración de nuestro glorioso edificio universitario”. Però, fet i fet, la presència de l’egrègia representació dels pròcers cerverins davant el tirà era la resposta a una peculiar visita que havia tingut lloc a la ciutat dos anys abans…

Carmen PoloEl 21 de maig de 1960 Cervera s’havia engalanat amb arcs de flors i heura. Adornats els paviments amb catifes de pètals i les façanes amb banderes espanyoles, la ciutat donava la benvinguda a Doña Carmen Polo de Franco, esposa del dictador. Segons els diaris del dia següent, més de dotze mil persones formaren un públic “deseoso de aplaudir a la primera dama de España” i l’acolliren amb “enfervorizados aplausos y vítores”. La popularment coneguda com “la Collares”, per la seva afició a lluir collarets de perles que manllevava de les joieries més selectes, va arribar a la ciutat a primera hora de la tarda. Entre el seu seguici, a banda de diverses patums del règim, s’hi comptava la petita María del Carmen, qui anys més tard esdevindria estrella de la premsa del cor amb el sobrenom de “nietísima”, agafada de la mà de la seva germana María de la O. En paraules de l’enviat de La Vanguardia española, la presència de les criatures fou “grata sorpresa que conmovió a Ios cervarienses”; anys més tard, l’alcalde de Cervera assegurava al seu sinistre avi que “su simpatía y cordialidad se ganaron el corazón de todos los cervarienses sin excepción”.

El motiu de la visita fou assistir a la commemoració dels vint anys de representació de “Cristo Misterio de Pasión”, tradició recuperada l’any 1940 durant el “luminoso amanecer de una España nueva”. No hi van faltar els actes de lloança a Doña Carmen,  entre els quals s’hi inclogueren el regal d’un gram ram de flors, la presència de les «Pubilles de Catalunya», que li van retre homenatge en nom de la dona catalana, i l’obsequi d’una artística safata de plata i esmalts i d’una cistella amb fruites del camp, donat per “señoritas vestidas con trajes regionales” comissionades en representació de la pagesia lleidatana (aleshores, “leridense”).

Després de dues hores i escaig, sense possibilitat de veure complerts tots els quadres de l’obra, la primera dama tornava cap al cotxe per emprendre el camí de Barcelona, havent  escoltat des de la llotja el públic del teatre acomiadar-se “con gritos de «¡Viva Franco!» y «¡Arriba España!», entre grandes aplausos” (segons La Vanguardia) i sortir-ne “largamente ovacionada” (segons l’ABC). Evidentment, va deixar la seva signatura al llibre d’or del Patronat de la Passió i, donades les presses, va lamentar haver-se perdut part de l’espectacle, tot manifestant el desig sincer de tornar a Cervera a admirar-lo de principi a fi. Nogensmenys, per sort -o per desgràcia-, la Sra. de Franco no va tornar mai més a la capital de la Segarra.

festa 20NNo obstant tot això, la “fidelísima y heroica villa de Cervera” encara no ha oblidat aquell general colpista que, per la gràcia de Déu i la desgràcia de la guerra, va ser cap de l’Estat espanyol durant gairebé quatre dècades. Per això, no gaire lluny de les esteles de marbre de la Universitat, al Centre Obrer se’l recordarà al vespre del proper 20 de novembre. Amb aquest lloable motiu, l’Associació de Joves de Cervera, convoquen a nostàlgics, melangiosos i enyoradissos a commemorar l’efemèride del traspàs de Franco, però no pas amb una missa ni una desfilada militar, sinó amb un acte anomenat “Si Franco aixequés el cap, quina hòstia es fotria contra la tomba”.  Vist el lema, és poc probable que hi assisteixin les patums del règim, preveure que el terra s’encatifi de flors o comptar amb que s’hi llueixin gaires perles, però està garantit que de pubilles i de passió n’hi ha haurà tanta o més que la que trobà “la collares” al gran teatre i que, en lloc de senyoretes abillades amb vestits regionals i senyors d’etiqueta  fosca, s’hi reunirà una joventut alegre i combativa.

Arriba Espanya, segons encara diuen alguns. Potser sí que arriba, però cada cop hi ha menys que l’esperen.

arias

El mosso de la Formiga

Acaba de complir-se el cinquè aniversari de la mort d’un dels darrers mossos que van treballar al mas Formiga. La masia, situada a la vall del Llobregós, al terme de Torrefeta i Florejacs, a tocar dels nuclis de Selvanera i Granollers, avui està deshabitada. La família s’ha traslladat a viure a Guissona i el lloc només se sovinteja per anar a atendre les granges que l’envolten. Però fins fa uns quants anys era l’habitatge d’una família pagesa que convivia amb els mossos que els ajudaven en les tasques agràries.

imossEl nostre protagonista es deia Lázaro i va arribar a la masia ja granadet. No era pas un mosset d’aquells que necessitaven del pare per a fer tractes: voltava els 40 anys i era molt menut d’estatura. Però tenia bones espatlles, forts els braços i era un acreditat pencaire. Si li tocava fer la feina d’aixada, manejava la dalla i l’arpiot o lligava farcells amb destresa, carregava sacs que pesaven més que ell i els traginava amunt i avall, repartia l’adob per la terra amb el cabàs i s’esmerçava en tot allò que calgués. Si li tocava encarregar-se de les mules, menava els animals, els alimentava, abeurava i s’assegurava que no els faltés mai res. Però quan va arribar al mas, les espatlles d’en Lázaro estibaven una vida que pesava molt més que els sacs que ara carretejava.

columnadurrutiHavia nascut al Ripollès pocs dies després de l’esclat de la primera Guerra Mundial. De ben jove va deixar les valls per marxar a Barcelona i llogar la seva força de treball a les puixants indústries tèxtils del Poblenou. Allí va entrar en contacte amb la Confederació Nacional del Treball, just en els anys quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso acabaven de tornar de l’exili per liderar l’anarco-sindicalisme revolucionari. Convertit en milicià, el 18 de juliol de 1936 va participar en l’assalt a la caserna de Sant Andreu del Palomar. Al seu interior, la unitat militar havia decidit (per majoria d’un sol vot) sumar-se a l’aixecament militar feixista i, a poc a poc, s’hi havien anat congregant voluntaris partidaris dels colpistes. El bombardeig de la caserna per part d’un avió de la República, intentat repel·lir a la desesperada amb peces d’artilleria posades en vertical, i el setge de barricades que els envoltà, va portar als amotinats a rendir-se després de dos dies d’enfrontaments. Molts dels voluntaris, fugint a la desesperada, varen ser abatuts pels carrers. Abandonada la caserna, en Lázaro va ser un dels molts milicians que van penetrar al seu interior per fer-se amb els més de 30.000 fusells que s’hi atresoraven. Aquestes armes serien claus per abastir les milícies paramilitars d’anarquistes que protagonitzarien els primers mesos del conflicte.

Després de la batalla de Sant Andreu, en Lázaro va unir-se a la Columna Durruti, integrada per uns 2500 milicians anarquistes que, el 25 de juliol, va marxar vers el ponent per tractar de recuperar la ciutat de Saragossa, presa per les forces feixistes. Al front d’Aragó va passar la guerra, fins que la victòria de les tropes franquistes de l’any 1939 li comportà  una temporada a la presó.

En sortir de presidi, potser enyorat de la vida de poble, va marxar de la ciutat per ocupar diverses feines temporals al camp. Durant gairebé dues dècades va treballar com a mosso a les nostres contrades, estalviant tot el que podia de les prop de vuit mil pessetes que cobrava anualment. Finalment, amb quatre dinerets reunits, va tornar a la ciutat comtal i va comprar una paradeta de venda de llaminadures i fruits secs a tocar de les Golondrinas que, des de 1884, passegen turistes pel moll de Barcelona.

I segurament la seva història hauria acabat aquí. Amb tota seguretat, el mosso de la Formiga hagués restat per sempre més com un personatge anònim si no fos perquè, quan ja comptava amb seixanta anys, la seva vida va tornar a fer un gir copernicà…

FuriaEl director de cinema i guionista Francesc Betriu va quedar captivat pel seu físic i el va convèncer perquè protagonitzés, al costat d’Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti, Mònica Randall i Cast Sendra (“Cassen”) la comèdia “Furia española”.  La pel·lícula va haver d’esperar a la mort del dictador per ser estrenada, donat que el seu contingut en sexe i crítica social va merèixer el veto de la Junta de Censura.  Després d’això, vindrien dinou pel·lícules més, tres sèries de televisió i la participació en diversos concursos tant populars com l’ “1, 2, 3 responda otra vez”, “Tres i l’astròleg” i, segurament el que el va fer més famós al llarg i ample del país, el “Filiprim”. D’aquesta manera en Lázaro, que quan va començar a sovintejar la Nostra va traduir el seu nom al català Llàtzer (Escarceller i Sabaté, per a més dades), es va convertir en l’avi de Catalunya. El 26 d’octubre de 2010, als 96 anys d’edat i encara al peu del canó, va deixar aquest món amb uns índex d’estima popular com pocs poden presumir.

La vida d’en Lázaro, d’en Llàtzer, fou una vida de pel·lícula. Demostra que, com va dir el gran Compay Segundo, amb 93 anys i al punt àlgid de la seva carrera, “a todo el mundo le llegan las flores de la vida, pero hay que saber esperarlas y también reconocer cuándo te han llegado, porque no suelen pasar dos veces”. Per tant, si després d’anys de lluita, ens toca carregar sacs i abeurar mules, no perdem l’esperança: segur que en algun lloc hi ha un paper escrit per algú amb un nou guió per interpretar.

llatzer 2

Xops i negats

PARDALAquesta setmana un aiguat ha colpit les nostres contrades. Una forta rubinada ha provocat la crescuda incontrolada dels rius segarrencs. L’aigua, sobreeixint de la llera, no n’ha tingut prou amb negar camps i camins i a Agramunt, capital del Sió, ha volgut emportar-se per davant la vida de quatre ancians. Ara direm que ni els més vells del lloc recordaven aital quantitat de pluja i que les calamitats són només fruit de la fatalitat, però la memòria documental ens fa veure com cada tres o quatre dècades aquests episodis es repeteixen cíclicament.

Al peu de les muralles de la vila closa de Torà hi trobem la plaça de la Font. En un extrem, després de travessar l’ull del pont de les Merites, la riera de Llanera hi espetega i, des d’allí,   fa una giragonsa que volta la vila pel costat nord. Al bell mig s’hi alça, des de 1704, la font de la vila, que dóna nom al lloc. L’estructura té forma de petita capella, precedida per un porxo capçat per una façana amb tester semicircular en el qual una plaqueta de marbre blanc indica el nivell on van arribar les aigües el 1907, l’any que durant dècades seria recordat com l’”any de l’aiguat”…

A les quatre de la tarda del 12 d’octubre de 1907 unes precipitacions sobtades van desbordar els rius Llobregós i Llanera. La vinguda d’aigua va arruïnar les collites, va enderrocar tancats d’horts i corrals i es va concentrar als encontorns de la font de la vila. Els veïns dels habitatges més propers, al carrer de la Torre, van ser agafats d’imprevist i molts van haver de fugir nedant dels edificis, inundats fins l’alçada del primer pis. Mossèn Blasi, rector de Torà, va ser evacuat a espatlles de diversos joves del poble i el mestre de l’escola va salvar la vida gràcies a una corda que va evitar que se l’endugués el corrent. Pitjor sort va córrer el raval de les Casetes, on alguns habitants van haver de disparar trets a l’aire en demanda d’auxili. Aquí va intervenir la guàrdia civil, encapçalada per l’agent Pedro González Luengo, qui “con exposición de su vida”, va salvar de morir ofegada la senyora Ramona Garriga, tot i que per la senyora Esperança Ferrer no va poder fer més que rescatar-ne el cadàver surant; la pobra dona havia baixat als corrals de casa (cal Flandes, que s’alçava al solar que avui hi ha al costat del Taller Toranès, a peu de la carretera de Calaf) a intentar salvar els quatre porcs que hi tenia, quan un mur li va caure al damunt i la va estabornir, deixant-la a mercè de l’aigua.

Uantiga-2-1na setmana més tard, quan les aigües ja havien tornat al seu curs, deixant més de trenta famílies desemparades i sense llar, el rei Alfonso XIII visitava la vila. La seva presència s’inscrivia en un periple que el conduïa pels llocs més afectats per l’aiguat catastròfic. Hi va arribar des de Calaf on, a instàncies dels diputats a les Corts de Madrid, en Pere Milà, de Solsona, i en Felip Rodés, de Balaguer, s’havia deixat convèncer per no agafar el tren directe a Lleida i fer el trajecte en automòbil. El canvi de plans del monarca va obligar a improvisar els preparatius a les viles de Castellfollit, Torà, Ponts i Artesa de Segre, fites del recorregut, i va causar no pocs maldecaps a les autoritats locals. A més, va deixar amb un pam de nas als ciutadans de Lleida que havien anat amb fervor monàrquic a l’estació a rebre “resonando á la par vítores y aplausos” el comboi del regi visitant.

Diuen que el mateix rei conduïa el vehicle, un luxós descapotable, acompanyat pels dos diputats catalans. En un altre cotxe (l’“automóvil de respeto”) els seguia Antonio Maura, president del Consejo de Ministros, i el general Arsenio Linares, Ministre de la Guerra. L’estada a Torà fou breu, però suficient per presenciar com, en servil homenatge del consistori municipal, l’epicentre de la calamitat era rebatejat amb el nom de “Plaza de Alfonso XIII”. Val a dir que, trenta anys més tard, en una demostració de pragmatisme –no mancat de certa gasivitat-, la placa amb l’egregi nomenclàtor fou giravoltada per a ser gravada amb el nou nom de la plaça: de la República (anvers i revers del marbre en qüestió són avui visibles al lloc, novament anomenat plaça de la Font, en pública mostra de la mal·leabilitat toranesa als temps i als governs).

La crònica dels diaris ens informa que el viatge del monarca va prosseguir direcció Ponts, on uns dos-cents cinquanta obrers havien treballat dur tota la nit per construir un pont que li permetés travessar el Segre. L’ensurt va ser enorme quan al pas de la comitiva les travesses van cedir i van estar a punt de precipitar tot el seguici, rei inclòs, a les aigües del Segre. No obstant, superat el tràngol, la comitiva va continuar cap a Artesa, on arribava a quarts de nou, i, des d’allí, travessant Balaguer, seguia per estar a Lleida a l’hora de sopar.

Alfonso XIIIDe tot això, al lloc pocs testimonis en queden, més enllà d’una marca a la font i un vell diploma del Ministro de la Gobernación, exhibit des de fa uns mesos a l’Ajuntament de Torà,  pel qual es fa pública la Real Orden de 16 d’octubre de 1909 de concedir una medalla de tercera classe al “Guardia Civil segundo” Don Pedro González Luengo, agent balaguerí destinat a Torà, en reconeixement dels heroics serveis prestats.

Diplomes emmarcats, medalles envitrinades, rius canalitzats i fonts entubades, la vida moderna segueix endavant, d’esquena als elements. Si s’escau la desgràcia, com canta en Raimon, direm allò d’ “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, i, exonerades les consciències, seguirem avançant en el desenvolupisme galopant que tant ens plau.diploma

Carns rostides

porcsUn grup de vint-i-dos experts de l’Organització Mundial de la Salut han publicat un estudi que portarà cua: després de mesos d’investigació, han conclòs que la carn de porc processada és un aliment carcinogen pels humans. La casuística analitzada entre ciutadans europeus, nord-americans i japonesos els porten a afirmar que hi ha una associació contrastada entre el seu consum i la proliferació del càncer colorectal. D’aquesta manera, els experts en epidemiologies passen a incloure aquest tipus de menjar en el grup de substàncies més perilloses per la salut, al costat no només del tabac, sinó també del plutoni i l’amiant.

Veurem si aquests estudis tenen o no alguna incidència en la que alguns anomenen “bombolla porcina”, proliferació desmesurada i insostenible de granges de producció de porcí, considerades encara com una inversió de capital tan rentable com ho foren, abans dels respectius esclats, les dedicades als portals d’internet o al mercat immobiliari. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, potser aquests estudis incidiran en la ciutadania perquè racionalitzi el consum de carn, prevalent la qualitat a la quantitat, i, alhora, s’aturi la invasió de projectes de macro-granges de porcs i mega-plantes d’emmagatzematge dels residus derivats, que amenaça en envair els plans de la Segarra i de l’Urgell. Cervera, Plans de Sió, Torrefeta i Florejacs, la Figuerosa i molts d’altres estan sota aquesta ombra que, a més, trencarà el difícil equilibri de les economies ramaderes familiars, que seran engolides per les grans corporacions agroalimentàries…

RabiniÉs paradoxal com la manca de consum del que ara es presenta com a gairebé un verí, en d’altres temps esdevenia motiu de represàlia i duríssim càstig. Com és sabut, a l’Edat Mitjana, el profit del porc era un signe distintiu dels cristians i el no consumir-ne feia caure en la sospita de practicar la fe jueva o musulmana, creences que prohibeixen la ingestió de carn de mamífers amb la peülla partida (al llibre del Levític, pels jueus) o, directament, la carn de porc i altres porcins (a la Sura, pels àrabs). Aquesta conducta abstinent fou el principi de perdició del pobre Jaume de Casafranca i de la seva esposa, Blanquina Maians, veïns de Barcelona i amb caseta (una borda, segons els testimonis de l’època) a la vila de Cervera…

En Casafranca va ser lloctinent reial, tresorer del Principat i, fins i tot, comissari dels béns expropiats amb l’expulsió dels jueus de 1492. No obstant això, no va poder escapolir-se de la Inquisició, que li va causar la ruïna i la mort. Era conegut que descendia d’una família de jueus que en l’època de les predicacions de Sant Vicent Ferrer, ja fos per veure en els arguments del dominic la llum de la Fe Veritable o ja fos per evitar les ires i les violències dels fanàtics ignorants, es van convertir al cristianisme, i això era factor que el situava en perpètua sospita de ser un fals convers, despectivament dits “marrans”. Fins que uns testimonis dins del procés inquisitorial endegat contra el seu amic Joan de Sant Jordi van comportar la seva detenció i perdició. Afirmaven els familiars del Sant Resituen el Call Jussà de Cervera, actual carrer del Teco. JueuOfici que en Casafranca acompanyava sovint al seu amic Sant Jordi a Cervera, on llegien la Bíblia i realitzaven les pràctiques judaïtzants “ab los jueus cavallers del lloc” i asseguraven també que “en sa casa faea carn salada de cabró e una vegada que los havien posat (…) porch en la olla no volgué menjar”. També de la seva dona, na Blanquina, es recull que “no menjava porch, que quan los jueues menjaven ab ella donaven la benedicció al modo judaic”. Tot això, afegit al fet d’acollir sovint a la casa de Barcelona els amics jueus vinguts de Cervera i de Montblanc, o al fet que alguns afirmaven que l’havien sentit injuriar a uns “cristians de natura (…) dient los que no eren dignes ni mereixedors de besar en el cul a la sua mula”, va portar les sentències on es declarà a Casafranca i a Maials “ésser vertader heretge, judaïtzant e apòstata de la sanchta fe catòlica christiana”. Amb la corresponent sentència, el Tribunal ordenà la confiscació de tots els béns d’ambdós, el seu lliurament al fisc reial, la privació als seus descendents fins a segon grau de tot ofici, benefici o honor eclesiàstic i laic, i la remissió al braç secular perquè, segons el seu judici (“en son for e juy”) i pietosament, actués com considerés oportú. El braç secular, com era de costum, amb ni poca ni gens pietat i amb la contundència del qui tem ser considerat feble o còmplice, va procedir a executar a la foguera als dos cònjuges, el 17 de gener de 1505 en Jaume i, cinc mesos més tard, el 23 de juny, la Blanquina.

I és que els humans som éssers d’extrems. Tant qüestionable és defensar no menjar carn, com incentivar menjar-ne amb excés, tant preocupant és interpretar amb fanatisme dogmàtic i violent una doctrina religiosa, com unes teories científiques, i tant dolenta l’especulació salvatge i sense ètica amb les empreses punt.com, amb els productes immobiliaris o amb la sobreproducció ramadera. Al final, tot perilla en acabar en la foguera, dels inferns, de les vanitats o de la caiguda de les cotitzacions, deixant als supervivents atònits i abandonats al bell mig de la terra cremada.

porc

De carasses i altres putades

retauleL’any 1527, el “magnífich concell” municipal de Cervera ordenava tancar “a pedra y obra“ totes les portes del darrera de la casa del pintor Joan Pau Guardiola, àlies Johanot lo Mut. Tan expeditiva acció tenia causa en la reiterada queixa dels seus honorables veïns per tota la “desonestat y vellaqueria” que era públic i notori que s’hi feia. El constant tragí d’entrades i sortides d’homes, molts d’ells capellans, a totes hores i amb propòsits a totes llums poc honestos, havia acabat forçant la intervenció dels paers cerverins. Per tal de posar-hi fi, les autoritats manaven paredar els accessos secundaris a l’habitatge, anunciaven càstig a les persones que hi fossin trobades, desterraven de la vila la criada de la casa i retiraven al pintor i la seva esposa la custòdia de la filla, lliurant-la a alguna persona “que mire per ella y que la guarde y aparte de tota desonestat en la qual la dita sa mare l‘ha inclinada y induyda”.

Barcelona

Barcelona

No obstant, el poder exonerava de tota culpa l’artista, reputat pintor, que ja havia intervingut en retaules per les esglésies de Santa Maria de Cervera, Castellnou d’Oluges, Ivorra i la Seu d’Urgell. Potser consideraven que un home capaç de crear imatges tan pietoses no podia veure’s mesclat en negocis tan baixos i funestos i, alhora, convençuts que la seva minusvàlua (sordmut de naixement), el deixava del tot a mercè de la seva esposa qui, a banda de signar per ell els seus encàrrecs professionals, també feia i desfeia al seu lliure arbitri en els afers que arrodonien els ingressos domèstics. Sigui com sigui, s’establí que tot l’escàndol és “a causa de sa muller y de sa filla y moça”, es barrà tot l’accés a la casa que no fos per la porta principal, però s’evità castigar a en Joanot, perquè, fet i fet, podria suposar la pèrdua per Cervera d’un dels principals pintors de l’època (qui s’acabarà convertint, amb el pas dels anys, en un dels principals mestres lleidatans del cinc-cents).

Barcelona

Barcelona

Val a dir que, des del punt de vista municipal, el conflicte no se centrava tant en l’explotació de la dona, fins i tot en la filla, com a mercaderia sexual (al segle XIV ja trobem a Cervera regulacions fiscals i sanitàries sobre l’exercici de la prostitució), sinó en el fet que l’exercici de l’alcavoteria sí que era pràctica il·legal, en contraposició a l’hostaleria de bordell. És a dir, el proxenetisme, l’explotació de les denominades “àvols fembres” (dones dolentes), “fembres de secle” (dones públiques) o “males dones canthoneres”, era il·legal i durament castigat (amb penes d’escarni públic, assots i desterrament o, en cas de reincidència, execució en forca), sempre i quan no s’exercís en un bordell, supòsit en el què era considerat indústria cívica, ajuda per evitar mals majors i font d’ingressos per les arques públiques.

carassa Berga (Cal Sr.Andreu)

Berga

És per això que els bordells, cases de meuques o lupanars havien de ser fàcilment recognoscibles, a fi i efecte d’evitar incòmodes errors i malentesos. D’aquesta manera, a poc a poc, es varen establir un seguit d’indicatius que permetrien al client àvid de companyia trobar sense dificultat el lloc on relaxar els instints. D’aquesta manera, cases amb les part baixes pintades del color vermell luxúria o amb el número indicatiu del carrer de dimensions molt més grans que les veïnes o, especialment, la presència de carasses femenines a la façana o a la cantonada immediata, s’adoptaren com a identificadors inequívocs.

carassa de Torà

Torà

Un exemple d’aquestes carasses el trobem encara a Ca l’Aiguadé, al carrer del Forn de Torà, a l’alçada d’un segon pis: un rostre femení, encaixat dins uns petita fornícula, que, tot i uns trets facials molt esquemàtics, amb un ulls ben oberts i una boca amb rictus petonejant, permet albirar una invitació fugaç al paradís terrenal. És molt semblant a una altra, de llavis més molsuts,  situada al barri de la Rivera de Barcelona, a tocar del port vell. Més elaborades en trobaríem també a la cantonada del carrer Mirallers i Vigatans de Barcelona, restaurada gràcies al clamor popular, o a Montblanc, a la façana de l’antiga casa de cavalleries i menjars coneguda avui com Cal Colom. En aquests dos darrers exemples, els rostres estan guarnits amb belles cabelleres pentinades amb tirabuixons, record potser de les serps que emplenaven el cap de la mitològica Medusa, paradigma de perdició pels imprudents aventurers. També en serien mostres l’efígie coneguda com “la Caterina”, desapareguda fa ben poc d’una ruïnosa casa cantonera al nucli antic de Barcelona, la carassa encara conservada a Berga als murs de l’antiga fàbrica de Cal Senyor Andreu, que fins la instal·lació fabril era l’emplaçament d’un popular bordell, o una figura femenina que està encastada a bona alçada de la paret de Ca l’Ernesto del Mercè, a Camarasa.

Camarasa

Camarasa

Avui en dia, l’ofici més antic del món segueix exercint-se amb major o menor ostentació, i encara amb un buit legal que esdevé llavor de pràctiques degradants de la dignitat i la seguretat dels i les qui l’exerceixen. Oblidades les carasses, ara són llums de neó i làsers rutilants els ginys que indiquen el camí cap a Fonolleres, Ponts, Torrefarrera i d’altres llocs on com escriví el poeta dels bordells, Gil de Biedma, a canvi de dos bitllets, hom podrà “Como un operario que pule una pieza, / como un afilador, / fornicar poco a poco mordiéndome los labios. / Y sentirse morir por cada pelo / de gusto, y hacer daño”.

bordell 2

Aventura al Senat

Notes by Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...