Un bisbe fredolic a la Seu de Guissona

L’any 1825, la gent d’ordre i de missa de la Ciutat d’Urgell estava inquieta. En recompensa per la seva defensa a ultrança de l’absolutisme i l’àrdua persecució dels impius liberals, l’admirat i coratjós bisbe Bernardo Francès abandonava la càtedra urgellenca i era traslladat a la saragossana. Per substituir-lo en la mitra, la Corona triava un altre religiós, de nom Isidro Bonifacio López Pulido, d’origen extremeny, que malgrat arribar amb unes credencials no menys carregades de sapiència i fidelitat a l’Altar i el Tron, generava certs recels…

Certament, Don Bonifacio gaudia d’un excel·lent currículum. Durant la invasió francesa, havia salvat per ben poc la pell, acusat d’espia per les tropes napoleòniques. Després, durant el Trienni Liberal, havia plantat cara personalment a l’exèrcit nacional en el seu intent d’assaltar en convent d’Atocha, del qual era prelat. La seva bravura l’havia fet mereixedor l’any 1823, just després de l’execució del general Riego i la restauració del rei Ferran com a monarca absolut, del càrrec de confessor de la Família Reial espanyola. Gràcies a aquesta confiança, a l’octubre de 1824, el propi Monarca el va proposar per substituir a Don Bernardo al soli urgellenc. La designació es consagraria solemnement el 6 de març de 1825, en una cerimònia que tingué lloc a la capella reial de Madrid, amb assistència del “serenísimo infanteCarlos Maria Isidro de Borbon, germà del monarca (i futur pretendent al tron, a la mort d’aquest) acompanyat del seu primogènit l’infant Carlos Luis.

Malgrat els mèrits exhibits, se’l tenia per menys radical que el seu predecessor. En una ciutat que havia estat capital de la Regència d’Urgell, resistència a ultrança contra el govern de Riego, i que encara aquarterava les tropes franceses que, integrades als Cent Mil Fills de Sant Lluís, havien foragitat del govern d’Espanya els nefands liberals, calia demostrar tothora una fidelitat de pedra picada als principis de l’Antic Règim. De poc servien els esforços del nou bisbe, materialitzats en cartes pastorals on denunciava “el infeliç resultado de las luces e ilustración de nuestro siglo”, atacava “el semidero de impiedades” que suposava la participació de clergues en negocis mundans i ordenava als capellans de la diòcesis guardar “la rigorosa obligación de delatar a los sujetos que pertenezcan a alguna de las sociedades secretas, o que hayan proferido o profieran espresiones contrarias a la religión y a la sana moral”.

De fet, era massa evident que l’home era una mica llepafils, melindrós i gormand. De bon principi, no va dissimular els escarafalls respecte la situació del palau episcopal de la Ciutat, molt perjudicat encara pels estralls des del setge i l’ocupació de les tropes del general Mina durant la tardor i hivern de 1823 i la posterior entrada a sang i foc de l’exèrcit contrarevolucionari de l’Aliança absolutista. A més, de la seva estada a la cort reial de Madrid se n’havia endut, a més d’un posat estirat i arrogant, un patge i un cuiner personal dels quals no es desprenia en cap moment. I, si per tot plegat fos poc, segurament pel seu llinatge extremeny, era un home extremadament fredolic, i la perspectiva de l’hivern pirinenc se li feia insuportable.

Per tot plegat, Don Bonifacio, no només havia decidit seguir el costum dels seus antecessors d’instal·lar-se al palauet episcopal de Guissona per passar l’hivern, sinó que, arribada la primavera, es negava a tornar a la capital de l’Alt Urgell.

Això va causar un daltabaix a la Ciutat. Per una banda, per les grans dificultats dels feligresos del Pirineu -molt en especial, els aranesos-, d’obtenir les pertinents butlles, les quals eren imprescindibles per rebaixar les obligacions de dejuni i abstinència, tan oneroses per a ancians i malalts. Per altra banda, per tots els lletrats urgellencs, que s’estaven quedant sense feina. I, el més terrible i inconfessable, el terror que en el fons representava el sol pensament que la mitra es traslladés a la vila segarrenca. Es traslladés o, més ben dit, es restaurés…

Afirmen els historiadors Ramon Martí i Mercè Viladrich que, al segle IV, es va instituir la seu episcopal d’Urgellum al lloc de l’Urki preromana, emplaçada allí on abunden les fonts, lloc que els romans van anomenar Iesso i que, en època feudal, rebé el nom de Guissona. Aquesta seu, que sobreviuria durant l’ocupació islàmica, va ser extingida per causa del conflicte adopcionista, que l’any 792 va provocar el captiveri i declaració d’heretge del bisbe urgel·lità Fèlix i, alhora, per la major facilitat de control des de l’imperi carolingi sobre els territoris de muntanya (respecte els de la plana). D’aquesta manera, la capital episcopal seria traslladada -de grat o per força- al Suburbium Urgellitanum, essent designat al primer quart del segle IX i per imposició carolíngia, el bisbe Posidoni, d’origen franc. La damnatio memoriae, l’oblit orquestrat de la seu episcopal de l’antiga Urki seria aleshores una tasca desenvolupada escrupolosament al llarg de dos segles, consumada amb la conquesta als àrabs de Guissona per part del propi bisbe Sant Ermengol, l’any 1017, que s’encarregaria de fer desaparèixer qualsevol rastre de l’antiga capitalitat segarrenca del bisbat.

Així doncs, el temor a la Ciutat d’Urgell de perdre la capital del bisbat en favor de Guissona, tenia les raons immediates en les preferències acomodatícies del bisbe extremeny i, alhora, en les reminiscències d’aquell manlleu perdut en la foscor dels segles.

Tot i això, els temors no van perdurar gaire. Don Bonifacio mai es va acostumar al clima de les terres catalanes i, a la primavera de 1827, va aconseguir retornar a la seva enyorada Castella. Al mes de maig fou nomenat bisbe de Segovia, dignitat a la qual -possiblement- va arribar amb cert estat febril. Sis mesos més tard, a la tendra edat de 53 anys, moria víctima d’uns “humores malignos”. Com evocà la seva oració fúnebre, la mort de Don Bonifacio suposà “el ocaso de un planeta brillante en el hemisferio ortodoxo de la capital Segovia”. No obstant, la Ciutat d’Urgell sembla que no només no el va enyorar, sinó que va decidir en poques dècades consolidar toponímicament l’essència episcopal, passant a denominar-se “Seu” d’Urgell.

Avui, Guissona segueix sense bisbat. Fins i tot sense palau episcopal, inacabada per sempre més la medieval Obra de Fluvià i enderrocat fa ja un segle el palau setcentista que hostatjà a Don Bonifacio, el solar del qual està avui ocupat per la Casa de la Vila i el Centre Catòlic. No obstant, és manifest i notori que la vila exerceix un altre tipus de capitalitat, d’un poder més temporal, però no menys transcendent, al llarg i ample de tota l’Àrea.

palauet episcopal de Guissona, poc abans de la seva demolició

Agraïment especial a l’Amadeu Gallart, per donar inspiració i assessorament amb “Per Déu, per la Pàtria i el Rei“, i a en David Castellana, pel seu suport des del Museu de Guissona.

Deu mil trets

Aquests dies es commemoren els cent cinquanta-anys d’uns fets d’armes que van succeir a les Cases de la Serra, paratge del terme de Torrefeta i Florejacs, situat als confins septentrionals de la Segarra. Malgrat l’expectació aixecada, avui estan del tot oblidats, per la qual cosa em prenc la llicència de recordar-los, en memòria de les tristes víctimes i en exemple de l’absurditat de totes les violències i la buidor de les èpiques bèl·liques…

Corrien els darrers dies de juliol de 1872, quan un cop més la nostra comarca era escenari de les bregues carlines. La tercera (i darrera) guerra carlista es manifestava en un territori esgotat després de mig segle de violència, atrapat entre els partidaris dels successius pretendents (aquest cop, Carles VII), defensors de les tradicions, lluitadors a major glòria de l’Altar i del Tron i, ara, dels furs i les institucions catalanes, i els partidaris del liberalisme, anomenats “isabelins” fins la fugida de la reina corrupta, i ara (després del curt parèntesi de la Primera República), liderats pel rei Amadeu I, aquell brevíssim monarca espanyol, importat des del Piemont.

Les terres de l’Urgell, la Segarra i el Solsonès eren l’hàbitat del veteraníssim Andreu Torres, fill de Sanaüja, i de l’irredempt Rafael Tristany, fill d’Ardèvol. Entre ambdós reunien pocs més d’un miler d’homes, respecte els quals, les males llengües -especialment dels diaris liberals-, afirmaven que passaven pels pobles a la recerca de “comer, beber, bailar y requebrar a las mujeres”. No obstant, darrerament l’ímpetu havia anat minvat i ja se’ls veia “cansadisimos, sedientos y asqueados”. No pocs testimonis els havien ataüllat perseguint gallines pels corrals dels masos aïllats, a fi de poder abastir-se de vianda, i assaltant cases i viles a la recerca de botins i segrestos. De fet, pocs dies abans, els homes del tinent Manuel Camats, havien segrestat en Pere Rives, metge de Torà.

El fet és que, el dia de Sant Jaume de 1872, dues companyies de la guàrdia civil, encarregada d’encalçar les partides, arriben a Sanaüja a la recerca dels rebels. En total, poc més de cent trenta benemèrits, sota ordres del comandant Nicolás Esterás, que no són gaire ben rebuts en una vila de simpaties (i parentius) més inclinats pels “facciosos” que persegueixen.

Cal Galana (Sanaüja) amb restes de pintada que indica l’ocupació militar

A una hora a peu d’allí, a l’hostal del Bancal, hi fa breus estades el general Tristany. Dins l’antic terme de Madrona, al punt on conflueixen la Segarra, la Noguera i el Solsonès, aquest és un enclavament estratègic pel control dels camins, sovintejat per l’ardevolenc. Assabentat de la visita dels guàrdies, el general envia un reduït grup d’homes per captar-los l’atenció i fer-los caure en una emboscada. Seguint les ordres, dos-cents cinquanta carlins marxen cap a migdia: mentre uns es fan forts al mas Garriga (tot i les protestes dels amos), altres s’embosquen entre aquest casal i el veí mas de la Vila, mentre que uns darrers, els més agosarats, s’encaminen a Sanaüja per provocar la sortida dels policies.

mas de la Vila

El pla comença segons el previst i, atrets fins els encontorns del mas Garriga, els guàrdies civils cauen en el parany. Els guerrillers surten dels seus amagatalls i carreguen amb la baioneta calada els seus perseguidors. L’atac és esfereïdor, ja que els carlins són majoritàriament molt joves (d’entre 15 i 30 anys, segons les cròniques), i estan molt més avesats a la lluita cos a cos (“a la barreja”, com els agrada dir) que a les grans batalles a camp obert. Malgrat tot, els guàrdies civils poden resistir l’embat i accedir precipitadament a l’interior del mas Garriga, el qual ha estat desocupat pels carlins durant l’acció i serà ara el refugi dels policies, a major desgrat encara dels pobres amos. Parapetats dins els robustos murs, els assetjats vendran cara la seva pell, disparant a través de les espitlleres i els finestrals, prop de deu mil trets.

El setge durarà diverses hores, durant les quals els carlins s’enduen la pitjor part. La pluja de trets colpirà de mort vuit dels soldats, entre ells “dos muchachos de 14 á 15 años, que iban haciendo niñerías con su arma delante de la casa” (segons els menysté el cronista del diari conservador El Pensamiento español).

Finalment, Tristany, conscient que sense l’ajut de l’artilleria -que no té- no podrà derrotar als resistents del mas Garriga i temorós que les forces del brigadier Corbalán, que, sortides de Calaf, ja s’encaminen al lloc per a rescatar als guàrdies, posa fi a l’acció i es bat en retirada pel camí de Vilanova de l’Aguda.

general Rafel Tristany i Parera
(retrat provinent de la Casacremada)

Quan s’esvaeix el fum de la pólvora, al camp de batalla s’hi estenen els morts -pel bàndol policial, només un sergent-, i es planyen desenes de ferits, alguns d’ells d’extrema gravetat. Els diaris diuen que aleshores ambdós bàndols “mostraron hidalguía, caridad y nobleza”, fent venir un metge i un capellà per atendre les urgències d’uns i altres. Bona part dels nafrats seran traslladats de tornada a Sanaüja, on en Carlos López de Pastor, ric propietari del lloc (fill d’un coronel d’artilleria carlista), els facilitarà casa seva en funcions d’hospital de sang per atendre’ls. El Sr. Viles, nou metge de Torà (no tenim clar què va passar amb el doctor Rives), “muy hábil y simpático” repartirà les seves atencions sanitàries (i amputarà alguna extremitat) sense distinció de bàndol, mentre que el rector, Bonaventura Ferrer, farà el mateix amb el consol espiritual.

I aquí pau, i després glòria. En concret, Pau dins d’un clot compartit pels nou morts caiguts durant l’enfrontament, i Glòria pel tinent Camats, ferit per alguna de les deu mil bales i recompensat pel pretendent Carles VII amb el títol de Baró del Bancal.

mas Garriga (les Cases de la Serra)

De Carlinades per la Segarra històrica

en Giliet no estava mort, estava de carlinades

(aviat, noves gilietades)

Nomen non facit rem

-Veus aquesta inscripció? –diu el pare, assenyalant l’estela-. Demostra com alguns ibers, derrotats i traslladats per la força a Iesso, van adaptar-se als conqueridors. Ens identifica algú de nissaga ibera, de cognom “Laurbeles”, que rep uns noms de pila romans: “Lucius Iunius”.

-Vol dir això que els ibers varen abandonar els noms habituals per assumir els de l’invasor?

-Sí. En comptes de dir-li Eikebor, Balsenios o Anbels, van preferir un nom estranger.

-Per què? No és una mostra de menysteniment a la pròpia cultura?

-Ves a saber, Kevin. Estan bojos aquests ibers!

llinda epigràfica trobada al jaciment de la Malesa (Florejacs) amb la transcripició
“L(ucius) IVNIVS LAV / RBELES P(ublius) IVNI / VS SILO IVNI / A L(uci) F(ilia)
H(ic) S(iti) S(unt) “

Microrelat guardonat amb el 1r Premi del II Concurs de MicrorelatsIesso, ciutat d’històries”, del Museu de Guissona

Caça i captura d’en Casaca

Sedó des de l’aire

Conten al poble de Sedó, i al llarg de la ribera del Sió, la llegenda del bandoler Bernatxo. Diuen que el trabucaire era fill del poble, però no pas il·lustre, sinó sanguinari. Diversos episodis de crueltat, que ara no venen al cas, així ho acrediten. Un bon cop de falç, rebut geogràficament al Canós i fisicament al coll, posà fi a la seva vida en algun moment del segle XVII.

Però més enllà del terreny de la llegenda i en el negre sobre blanc de l’hemeroteca noucentista  (des de les pàgines del Eco del Comercio, La Guardia Nacional, El Castellano i La Revista Nacional) es documenta la història d’un altre pistoler, menys cèlebre, però també violent, vinculat al mateix llogarret riberenc: en Josep Prat, natural del Talladell i conegut com “el Casaca”.

soldats carlistes de la I Guerra Carlista uniformats amb casaca

En temps de la primera carlinada, les valls del Llobregós i del Sió eren escenari continu de trifulgues entre tropes isabelines i partides carlines. Malgrat l’enorme desproporció d’efectius, els exèrcits governamentals comptaven gairebé amb deu vegades més soldats, els rebels carlistes mantenien en constant assetjament el territori mercès al seu bon coneixement de la zona. Cabdills com en Bep de l’Oli, el Gravat de Guissona, l’Antoni Borges o el mossèn Benet, nascuts i criats en aquests verals i coneixedors del terròs pam a pam i de la gent casa per casa, s’esmunyien de l’encalç de les tropes regulars i perpetraven les correries a major desesperació i impotència en les forces regulars.

Fins que un dia entrà en escena al capdavant de les tropes liberals el comandant de brigada Antoni Niubó, fill de Bellestar (l’Urgell). Amb les mateixes tàctiques que els carlins, els perseguia, capturava i afusellava sense compassió, gràcies en bona part a comptar amb la col·laboració d’una xarxa d’espies i confidents dins dels mateixos pobles i viles. Així gaudia d’ulls a tot arreu i mantenia constant informació dels moviments dels rebels.

Els fets que ens ocupen se situen a finals de l’any 1836, setmanes més tard que el comandant  hagués demostrat la seva eficàcia i crueltat al setge de Guimerà, on derrotà i afusellà el “Rosset de Belianes” i els seus homes, al del Santuari del Lord, on s’havia acarnissat amb en Josep Miralles, i a Vilanova de Meià, on havia fet el mateix amb l’Antoni Borges i els seus. El següent objectiu (mai assolit, val a dir) eren els cabdills Josep Ponts, l’agramuntí dit “el Bep de l’Oli”, i en Benet Tristany, canonge ardevolenc conegut com “mossèn Benet”, les partides dels quals s’entossudien a assaltar els camins per on arribaven subministraments i comunicacions governamentals des de Madrid i Lleida a Cervera. El darrer assalt, ocorregut a tocar de la capital de la Segarra el 7 de desembre, havia estat protagonitzat per un dels homes més buscats d’aquestes partides, “facciosos” segons les cròniques liberals: en Josep Prat, àlies “Casaca”, natural del Talladell.

Molí fariner del Madó, avui desaparegut
(font: Inventari Patrimoni Torrefeta i Florejacs, Fundació Cases i Llebot)

El 18 de desembre el comandant Niubó va rebre notícia que el Casaca enrondava el poble de Sedó. Immediatament, va enviar a Tarroja la cavalleria del general Ramon Sàlvia per impedir-li la fugida vall del Sió amunt, mentre la companyia de carrabiners del sergent Joaquim Duart acudia a cercar-lo porta per porta al mateix poble. Els rastrejadors van localitzar-ne de seguida el cavall, estacat pels ravals, i un rastre que els conduí fins al molí fariner del Madó, avui desaparegut. Allí, un dels més eficaços exploradors de la tropa, en Tomàs Trepat, va introduir-se a la bassa i, seguint la sèquia de la Sarga, que la nodria d’aigua des del segle XIV, va topar amb “el infame” (com en diu la crònica de la Capitania General), que s’escapolia pistola i trabuc en mà. Amb l’ajut de dos voluntaris, en Josep Pucarell i en Pere Armengol, que es van sumar “con bizarria” a la caça de l’home, en Casaca fou finalment capturat.

El carlista bé sabia quina fi li deparava el destí. Era molt famosa la manca de misericòrdia d’en Niubó amb els presoners (malgrat el conveni d’Eliot, que imposava el respecte de les vides dels captius i donava preferència a l’intercanvi). Debades va intentar fer mèrits per salvar la pell delatant com a espia de Mossèn Benet un traginer amb qui es va creuar quan ja era conduit detingut. De res li va servir: quatre dies més tard, el 22 de desembre, era afusellat a Tàrrega.

agraïment especial a Felip Gallart per descobrir-me aquest episodi

al seu magnífic teball El Camí de les Tenebres

Carlinada gormanda a Cervera

L’any 1870, en mig d’un buit de poder i de les convulsions entre monàrquics, enfrontats isabelins i carlins, republicans i lliberals, el Regne d’Espanya inaugura una dinastia monàrquica que tindrà curta volada: la dels Saboia. Avalat pels progressistes, Amadeu I, duc d’Aosta, serà l’elegit per deixar enrere un segle convuls, en l’enèsima operació geopolítica fracassada. Si alguna cosa aconseguirà el pobre Amadeu serà unificar en contra seva la major part dels bàndols enfrontats. En una constant que durarà tot el seu breu regnat -l’expressió més violenta de la qual fou la tercera guerra carlina, que esclatà l’any 1872- l’oposició constant acabarà per convèncer-lo per abdicar i retornar a Itàlia.

Un episodi d’aquest descontent es manifestà en motiu de la seva visita a la Segarra, l’any 1871.

En aquell temps, els prohoms segarrencs estaven engrescats en els projectes de comunicació per carretera i per ferrocarril amb les terres del Pirineu. Amb aquesta finalitat, havien invertit grans fortunes en la carretera que partint de Cervera enllaçaria amb Guissona camí del nord i en la línia de ferrocarril que, també des de Cervera, conduiria fins a Ponts. Il·lustres famílies com els Dalmases, els Civit d’Albareda o els Sellés, havien invertit fortes sumes de diners per fer-ho realitat. Per beneir aquestes infraestructures, algú va tenir la pensada de fer venir a la Segarra al flamant nou monarca, cosa que fou acollida amb entusiasme pel seu entorn, partidaris de l’operació de propaganda per endolcir la imatge del regi nouvingut.

Dit i fet: el 25 de setembre de 1871, amb escenografia preparada per l’arquitecte oficial de la província de Lleida, Julio Saracíbar, es varen engalanar els escenaris de la recepció, encapçalats ja des de Sant Guim de Freixenet per un gran arc (“de excelente gusto”, segons els cronistes) amb la llegenda “La provincia de Lérida recibe con júbilo á S. M. el Rey Don Amadeo”. Al lloc on arrencaria la carretera de Cervera a Guissona, tres-cents homes, entre sometents i voluntaris, rendien les armes proveïdes de banderes rojigualdes, mentre les autoritats i els representants de les corporacions locals s’afileraven esperant el torn pel ritus del besamans.

paleta de plata

Solemnement, l’Amadeu va procedir a col·locar la primera pedra de la carretera, emprant una paleta de plata obra del joier local Sr. Grau i l’argamassa servida en una safata també d’argent. A continuació, es va rentar les mans amb una gerra de porcellana decorada cedida per la família Dalmases (tot i que, anys després, en les seves memòries, Faust de Dalmases es queixava amargament que els hi havia estat manllevada per la força i tornada esquerdada). Finalitzat el ritual, la comitiva es disposà a seguir el trajecte cap a Lleida, però, assabentats, els regidors cerverins s’oposaren (amb el límit de vigor que marquen decòrum i pleitesia, és clar), exhortant perquè el rei visités la capital segarrenca, que l’esperava amb delit. Davant dels dubtes dels responsables del protocol, un argument va ser demolidor: “la inmensa mayoría del pueblo de Cervera es carlista y, si don Amadeo no entra, seremos los pocos liberales objeto de risa en todas partes”. Escoltat per les règies orelles, no va haver-hi vacil·lació: “Adelante, ¡a Cervera!”.

Sant Cristòfol de Cervera

Però és cert que el clima a Cervera estava enrarit de feia dies. Des de que va començar a córrer el rumor que l’italià podria visitar la ciutat, no eren pocs els que s’hi resistien. “La dinastia Saboyana, mirada amb antipatia pels catòlics amb sang del botí del Papa i minada pels republicans, no podia durar”, escriu també Faust de Dalmases, mostra que, d’entre els més renuents, destacaven els membres de l’“antigua nobleza de la población” (segons els diaris monàrquics) i els eclesiàstics. Per si fos poc, l’enuig s’havia intensificat arran de les ordres emeses des de la Paeria de cedir els objectes que guarnien esglésies i capelles a fi de decorar la ciutat al pas del rei. Davant l’oposició dels administradors de les vuit esglésies requerides, tres funcionaris consistorials, acompanyats d’un serraller, anunciant instruccions directes per part de l’alcalde, havien forçat la porta de la capella de Sant Cristòfol per retirar-ne de grat o per força guarniments i cortinatges.

Amadeu I a la Universitat de Cervera

El periple d’Amadeu per Cervera fou breu, però intens. Comença per la visita a l’edifici de la presó, instal·lada a la Universitat, on fou rebut amb música i cants per una orquestra local i els presidiaris degudament formats al pati. A continuació, s’encaminà pel carrer Major fins a la Casa Consistorial, mentre “de los balcones le arrojaban palomas y flores” (segons un cronista de diari progressista). Un cop a la Paeria, el consistori li havia preparat un “espléndido” -per uns- i “opíparo” -per altres- refresc, del qual no en va poder fruir donades les urgències del temps, ja que el programa encara li reservava parades a Tàrrega i Golmés, abans d’arribar a Lleida. Per tant, havent provat tan sols “un bocadito”, Amadeu va girar cua i, amb tot el seguici, retornà a l’estació per pujar al tren, fent un lleig als capellans de Santa Maria i a l’administrador del Santíssim Misteri, que l’esperaven a la porta del temple per obsequiar-lo amb aigua beneïda. Els representants del consistori, les forces militars i els encarregats de la “comisión de obsequios” seguiren el seguici reial de tornada a l’estació, on l’acomiadaren amb fervor.

Encarrilat el monarca, la comitiva local, ja relaxada, va decidir tornar a l’Ajuntament a gaudir de la recompensa per tant d’esforç, fruint de les llepolies preparades i de les que no havia pogut fer profit el rei Amadeu. Però la venjança, com els canapès de l’aperitiu, és un plat que es serveix fred… Quan encaraven de nou el carrer Major, un regidor els va sortir a rebre corrent i lamentant-se amargament, per traslladar-los la tràgica notícia: els enutjats, aquella ferotge, al temps que sigil·losa, oposició a l’usurpador italià i als servils i liberals cerverins, havien comès la crueltat de menjar-se i beure’s tot el refresc i no n’havien deixat ni les molles!

Potser per això, o no només per això, el segon i darrer adveniment del savoià a la Segarra fou més trist i auster: un llit, un rentamans i un orinal al castell de Vicfred, camí de l’exili, al febrer de 1873.

Allò que esdevingué al Passerell

La lluita pels ideals té la màxima expressió romàntica quan hom, empès per l’ardor guerrer, les ànsies de transcendència i fama i el compromís a ultrança, hi deixa la vida. D’aquests heroics episodis n’hi ha hagut molts al llarg de la història, malgrat la memòria en no poques vegades s’ha esvaït, però rellegint algun d’aquests, contemplat segurament fora de context per la distància temporal i ideològica, hom pot sentir certes reserves sobre el valor del sacrifici i en tot plegat només copsar-hi tragicomèdia…

La primera guerra carlina  (1833 – 1840) va tenir una gran projecció en l’Europa de l’època, especialment pels sectors tradicionalistes, que li van atorgar el caràcter d’enfrontament crucial. En la carlinada hi veieren la fita que havia de frenar l’avenç del pensament liberal que s’estenia com a taca d’oli pel Vell Continent. La lluita de don Carlos havia de ser la batalla definitiva per esvair els aires revolucionaris, descreguts i menjacapellans, del racionalisme i la il·lustració.

D’aquesta manera, en la defensa a ultrança de l’Altar i el Tron es varen allistar individualment a la causa legitimista del carlisme un gran nombre de voluntaris provinents d’àmbits socials partidaris de la tradició i l’ordre diví de les coses. Multitud de joves, especialment prussians i austríacs, enfervorits per l’onada de misticisme religiós i cavalleresc alçada pel romanticisme es van encaminar a la península Ibèrica per a defensar els ideals tradicionals mentre, alhora, perseguien trobar en la milícia l’honor i la glòria.

De fet, els empenyia allò que s’anomenà el “zeitgeist” (“l’esperit del temps” en alemany). El mateix esperit aventurer que havia dut a d’altres a participar a Grècia o Sèrbia en les guerres d’alliberament contra els turcs, els conduïa cap a Espanya en la defensa de la religió veritable i la monarquia absoluta. El lloc on s’havia de combatre els era força indiferent, donat que el veritablement rellevant se centrava en uns ideals que es volien defensar amb les armes fins a les últimes conseqüències.

Tres prínceps alemanys varen participar a la guerra (Stolberg, Schwarzenberg i Lichnowsky), al costat d’altres militars experts (von Rahden i von Goeben), diplomàtics (von Vaerst) i centenars d’altres aventurers, com Laurens, Mils, von Rappard i, el que ens inspira aquestes línies: el prussià Bernhard von Plessen.

Els testimonis escrits de Lichnowsky, Rahden i Goeben, en forma de records de la carlinada, ens donen testimoni de la fatídica peripècia del nostre protagonista.

Plessen tenia una bona amistat amb el tinent coronel Wilhelm von Rahden, amb qui formava part de l’Expedició Reial de Sa Altesa Reial En Carles Maria Isidre de Borbó. Ambdós, integrats en l’exèrcit, havien emprès la marxa que, des d’Estella i passant per Catalunya, havia d’asseure al Tron de les Espanyes el Pretendent legítim. En el seu encontre a Navarra, explica Rahden, havien compartit tasses de xocolata exquisida, obsequi que demostrava la deferència vers les visites més il·lustres.

El nostre nou amic estava destinat amb el rang de capità al servei d’una de les bateries d’artilleria, fet que moltes vegades li impedia entrar directament en acció. Romania especialment queixós des de les primeres marxes perquè s’havia vist aturat per les dificultats de creuar amb els canons el riu Arga, donats el risc que suposava la mala conservació dels pontons. Els galons l’obligaven a aturar-se vetllant l’artilleria, cosa que l’omplia de frisança, mentre contemplava com la resta de soldats i equipaments seguien el curs de l’expedició.

el coronel Rahden

D’aquesta manera es va quedar sense poder participar a la batalla de Barbastre, una de les més cruentes fins al moment. En ella, segons explica Lichnowsky en les seves memòries, s’havien enfrontat amb la baioneta calada membres de les legions estrangeres de cada bàndol, molts dels quals eren antics camarades que es van reconèixer i es van cridar en alemany i en francès, abans d’estripar-se literalment les entranyes.

Després de la trifulga, Plessen es va adreçar a l’amic i coronel Rahden fent-lo partícip del seu malestar. Volia entrar en acció i anhelava poder ser condecorat per les gestes guerreres, de la mateixa manera que ho estaven assolint molts dels seus compatriotes.

Jo, en el seu lloc, prendria a la propera ocasió una arma a les mans i m’afegiria voluntari als caçadors”, li va aconsellar el compatriota. Aquesta propera ocasió tingué lloc a la batalla de Guissona, dita “el foc de Gra“, i el consell no va acabar de funcionar bé del tot.

Gra i torrent del Passerell
imatge aèria del nucli de Gra

Amb el cor enardit per les ànsies de capçar-se els llorers de la fama i el cap escalfat pel sol immisericorde d’un migdia de juny segarrenc, Plessen va decidir deixar de banda els privilegis de capità. Amb el fusell ben engrapat i des de l’elevació de Gra, es va llençar a l’avantguarda de les tropes a l’encalç de l’exèrcit cristí, que, des de Concabella, havia iniciat el foc d’artilleria.

No feia ni deu minuts que havia començat l’escaramussa quan, a tocar del torrent de Passerell, una bala de canó posà fi a les frisances de l’ardit prussià arrencant-li el cap.

I és que, ja ho diuen ja, les presses són males conselleres!

De bullangues, motins i juntisme

El 27 de març es commemora una onomàstica que no hauria de passar desapercebuda. Enguany, ha fet 213 anys d’una revolta popular que, l’any 1808 i des de Cervera, va suposar l’inici de la Guerra del Francès. D’un motí que tingué lloc a la Segarra setmanes abans dels fets que considera la historiografia majoritària com a punts de partida d’aquell conflicte: la batalla del Bruc (6 de juny) o la constitució de la Junta de Lleida (10 de juny). D’una bullanga fins i tot anterior, i val a dir més festiva, al cèlebre alçament madrileny del 2 de maig.

Manuel de Godoy

Podríem començar la història un any abans, a l’abril de 1.807, quan el monarca Carles IV va concedir graciosament, a demanda de les autoritats locals, el títol de regidor honorífic de la ciutat de Cervera a Don Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa. Aquest Godoy, malgrat que mai havia trepitjat la capital segarrenca, tenia entre els seus mèrits oficials el de ser el Primer Ministre del Regne, duc d’Alcúdia i duc de Sueca, essent conegut popularment com “Príncep de la Pau”. Alhora, entre els mèrits no oficials, però tant o més rellevant, s’hi comptava el de ser amant de Maria Lluïsa de Borbó-Parma, esposa del monarca. Aquest brillant currículum havia motivat la demanda de la Paeria cerverina, atesa des de la Corona i àmpliament celebrada els dies 18, 19 i 20 d’abril. Sa Altesa Sereníssima no va poder acudir (l’excusa era potent: estava immers en forts maldecaps per les intrigues de l’infant Ferran per derrocar del tron al seu regi pare i provocar, consegüentment, la seva caiguda), però fou representat pel marquès de Capmany. “Al héroe entretejed guirnalda hermosa / esparcid a sus pies clavel y rosa /  y tu canta a porfía, Cervera,/ himnos de paz y de alegría” deien els emocionants versos escrits expressament pels fasts des de la ploma del catedràtic i poeta Andreu Torres.

motí d’Aranjuez

No obstant, menys d’un any més tard, la situació a Cervera era molt tensa. Una profunda situació de penúria econòmica afectava a les classes populars de la ciutat, als quals la pressió exercida per part dels cobradors del delme (percentatge del 10% sobre la collita destinat a mantenir el clergat), se’ls feia insuportable. La manca de treball generalitzada havia empobrit bona part de la població i l’efervescència d’un moviment de descontentament amenaçava amb trencar l’estabilitat social. L’espurna que va encendre l’anunciat esclat va ser la notícia de la revolta popular coneguda com “el motí d’Aranjuez”, que el 18 de març havia suposat la detenció i empresonament del totpoderós Godoy, l’abdicació de Carles IV en favor del seu fill Ferran VII i l’ocupació d’Espanya per part de les tropes franceses de Napoleó.

Així doncs, el 27 de març de 1.808, els estudiants de la Universitat prenien la iniciativa i despenjaven els retrats del Príncep de la Pau que decoraven l’edifici, per cremar-los públicament en una gran foguera. A la mateixa pira hi anaven a parar el bust del mateix Godoy, que onze mesos abans havia presidit les festes de celebració, situat al capdamunt d’un pedestal “primorosamente labrado” i flanquejat per branques d’olivera i de llorer en representació de la fidelitat i l’honor que li reconeixia la ciutat de Cervera. Sic transit gloria mundi, deien els clàssics. Així passa la glòria del món.

bullanga

D’aquesta manera, una revolta popular, iniciada pels estudiants, però ben aviat secundada per la pagesia menuda, bastaixos, treballadors desocupats i representants dels gremis, varen alçar-se en protesta pels abusos que els escanyaven i contra l’amenaça de la invasió gavatxa i prengueren el poder de la ciutat. L’exemple va ser seguit en d’altres poblacions i ben aviat l’alçament va fer patir als estaments privilegiats, especialment els grans propietaris i les autoritats eclesials.

Per això, va néixer el moviment “juntista”, destinat a posar ordre, ocupant el lideratge de l’embat contra l’invasor i la resistència contra les noves polítiques afrancesades, laïcistes i liberals. Alhora, posava fre a l’amenaça d’anarquia que qüestionava les propietats i els privilegis de les classes dirigents i “canalitzava” el descontentament popular, assenyalant els enemics a batre.

D’aquesta manera es va organitzar des de la ciutat de Lleida la primera Junta de Govern i Defensa de Catalunya, amb l’objectiu declarat de l’expulsió de l’exèrcit francès del regne espanyol, el manteniment de l’ordre social vigent i l’organització de la defensa de la ciutat. Acte seguit, creaven un cos de funcionaris armats que, mentre combatien l’invasor francès, vetllaven també pel control dels moviments populars i la protecció de la propietat. El clergat hi ostentà la majoria de la representació, al costat dels diputats locals i els nobles i ciutadans honrats de les grans famílies amb més tradició a la vila. La Junta de Lleida va ser reproduïda a les principals capitals catalanes, essent formada una d’equivalent a Cervera el 10 de juny, presidida pel solsoní Ramon Utgés, insigne catedràtic de dret i cèlebre advocat, que dos anys més tard seria diputat a les Corts de Cadis. La pressió social va aconseguir que hi participessin també representants dels gremis, tot i que sense assolir ni de lluny un pes suficient com per condicionat el govern del clergat i les classes benestants.

Perquè, fet i fet, quan la població fa un pas endavant, es revolta i s’amotina i incomoda l’status quo, sempre la gent de-tota-la-vida sap adaptar-se i mutar per mantenir privilegis i control polític. El juntisme n’és (n’era i seguirà sent) un claríssim exemple d’aquesta convergència d’interessos dels poderosos per preservar l’ordre establert.

Universitat de Cervera

Ratllat, reescrit i oblidat

“Control-X”: tallar i suprimir. Encara que algú ho pugui pensar, aquesta molt útil aplicació dels processadors de text no és pas una invenció del Sr. Gates o del Sr. Jobs, sinó que és un recurs àmpliament manit al llarg de la història. A la vila de Guissona en tenim uns bons exemples…

església de Santa Maria (Guissona)

L’església de Santa Maria presideix des d’èpoques molt reculades la Plaça Major de Guissona, coneguda popularment i per raons òbvies com la “Plaça de Missa”. La façana que podem contemplar avui fou afegida al segle XVIII, quan les formes barroques de línies neoclàssiques, per influència de la Universitat de Cervera, definiren la reconstrucció de l’antiga canònica medieval. Juntament amb la profusió d’ornaments escultòrics i arquitectònics que la guarneixen, algú va decidir pintar-hi a cada costat dues inscripcions coronades on hi constaven l’any de consagració del temple renovat i l’any de l’arribada de les relíquies de Sant Plàcid, patró de la vila.

Però va arribar el Trienni Liberal, i, en el seu envit laïcitzador, les autoritats afins al Govern que havia trencat amb l’absolutisme de Ferran VII, van decidir substituir aquelles pietoses inscripcions per sengles articles de “la Pepa”, la Constitució de 1812. A l’esquerra, s’hi repintà l’article constitucional que consagrava la llibertat d’impremta, mentre que al costat dret el relatiu a l’obligació de combatre amb les armes en defensa de la pàtria. Això succeí, amb tota seguretat, al març de 1820, simultàniament al rebateig (o, més aviat, renominació) de la plaça com “Plaza de la Constitución”.

Inscripció esborrada entre 1824 i 1835

No obstant, els aires liberals aviat deixaren de bufar, i la reacció dels absolutistes fou fulminant. L’alçament militar dels realistes, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’execució de Rafael Riego, retornà al poder absolut el Borbó i donà pas a una reacció ominosa obsedida a esborrar qualsevol rastre dels liberals, afrancesats, impius, negres i massons. Guissona no en fou una excepció, ans al contrari: l’any 1825, un dels més fanàtics guerrillers del camp absolutista, el temible mossèn Benet Tristany, fill d’Ardèvol, fou recompensat amb una canongia a Guissona, de forma que queda garantit que la restauració a l’obediència al Monarca absolut i la fidelitat a la Santa Mare Església varen tenir un gran valedor en aquesta vila segarrenca. Coincidint en el temps, una mà inquisidora va esborrar matusserament els preceptes de la Pepa que sacrílegament tacaven el santíssim temple de Santa Maria. No obstant, no es va prendre la molèstia de restaurar les antigues inscripcions, de manera que va sobreviure prou rastre de les esborronades lletres perquè, molts anys després, en Joan Santauelària les sabés desxifrar.

Un segle i escaig més tard, sota una altra dictadura absolutista, veïns de moral i ordre, tornaren a fer acte de presència a la Plaça, però aquest cop no gosaren envair la façana de l’església, sinó una de les cases del lateral esquerra. Allí, en nom de la Liga contra el Mal Hablar i també amb el vistiplau del consistori, emulant altres capitals segarrenques, foren col·locades sis rajoles amb la imatge del cavaller Sant Jordi i la llegenda “ALABADO SEA DIOS / por dignidad – por cultura / HABLAD BIEN”.

rajoles damnades de la Liga contra el Mal Hablar (Guissona)

Aquestes rajoles van perdurar gairebé vuit dècades, al contrari de les equivalents de Cervera o de Calaf, que foren trinxades a cops de mall i roc fa molts anys (tot i que els escadussers trossos encara els fan identificables). Recentment, però, una anònima mà revisionista, farta de veure el venerable mandat i, potser, des de la militància descreguda i l’activisme renegaire,  ha decidit esborrar-les pintant de color negre (de forma molt acurada, això sí: sense sortir-se del marge) tot el rectangle. D’aquesta manera, ara ja ningú impedeix que la plaça sigui un camp lliure per a deixar anar imprecacions, blasfèmies, renecs i paraulotes, oratòria en la qual, diuen els cronistes, els segarrencs han estat històricament virtuosos.

En resposta, veus historicistes i memorialistes han protestat per aquesta pèrdua. Opinen que el patrimoni, encara que sigui incòmode, s’ha de reinterpretar, mai esborrar. Alhora, experts en restauració de patrimoni afirmen  que  potser no està perduda la inscripció, perquè un bon professional podria netejar la pàtina negra i recuperar les rajoles de terrissa en tot l’esplendor del seu correctiu carca.

Sigui el que sigui, tatxar, ratllar, oblidar i reescriure la història sembla que és un error i que no pot portar a bon port, encara que al nostre país cada cop hi ha més partidaris de la nova història i de la damnació de la memòria.

damnatio memoriae

Nota: gràcies infinites a David Castellana, del Museu de Guissona, per la informació facilitada per intentar donar una mica de rigor a aquesta boutade

Camarada Mercè

Diuen que per saber on volem anar, abans cal saber d’on venim. Per això, és avui molt oportú reivindicar la memòria d’una dona nascuda a la Segarra històrica, valenta, feminista i antifeixista, exiliada política i amnistiada massa tard: na Mercè París Castany.

La nostra protagonista va néixer l’any 1916 al poble de Ciutadilla, a la Baixa Segarra. De molt jove va haver d’abandonar amb els pares i germans la vall del Corb per traslladar-se a viure a la ciutat de Lleida. Allí va cursar estudis de magisteri i va començar a exercir de mestra en una escola de la Generalitat republicana. Com d’altres companyes de professió, l’any 1936 ingressà en el PSUC, fundat pocs dies després de la rebel·lió colpista i que comptava com a primer secretari general un altre segarrenc, el cerverí Joan Comorera

Quan els primers vols de l’aviació feixista començaren a amenaçar la capital de la Terra Ferma, la Mercè es va fer càrrec d’un grup d’infants lleidatans que foren traslladats a Barcelona fugint de l’envit dels franquistes. Al febrer de 1939 creua la frontera i és destinada a Labouheyre (La Bohèira, en occità), al departament de les Landes franceses, on residirà amb una comunitat de prop d’un miler de refugiats espanyols, bàsicament ancians, dones i infants. Allí s’encarrega del repartiment dels queviures, especialment curosa perquè als nens i nenes no els faltés el menjar. Alta, forta i enèrgica, de seguida va liderar el grup de la distribució dels aliments, vetllant sempre per l’abastiment de llet als més petits. Alhora, entra amb contacte amb militants del partit comunista francès, fins que la gendarmeria li limita la mobilitat fora del refugi.

Al mes de maig de 1939, seguint instruccions del PSUC adreçades a ella i a la seva companya Carme Roure, mestra targarina, i sota vigilància dels gendarmes, van agafar un tren fins a París, acompanyant altres refugiats militars espanyols. Allí va ser rebuda per Dolors Piera, filla de Puigvert d’Agramunt, també mestra i militant del PSUC, primera dona regidora a l’Ajuntament de Barcelona (1937 – 1939), que treballava en l’Oficina internacional per a la Infància. Dolors les va assistir a l’ambaixada soviètica per gestionar l’obtenció del passaport.

Des de la capital francesa, de nou en tren, Mercè i Carme van sortir cap al port de Le Havre per embarcar en el vaixell Maria Ulyanova (anomenat en homenatge a la germana petita de Lenin) en direcció a la URSS, juntament amb prop de quatre-cents refugiats espanyols (entre civils i militars). El 3 de juny de 1939 arribaven a Leningrad. Novament sobre rails, eren traslladats cap a Ucraïna, on les esperava el propi Joan Comorera.

A la URSS, la Mercè va residir al llarg de més de vint anys. Allí va participar en els equips pedagògics que es feren càrrec dels prop de tres mil nens i nenes arribats a les vint-i-dues escoles que Stalin va organitzar pels espanyols refugiats. D’aquesta manera fou mestra de centenars d’infants, no només exiliats espanyols, sinó també d’altres nacionalitats, fins i tot xinesos. Després de dues dècades a la URSS, va marxar uns anys a viure a Mèxic, fins que decidí tornar a Espanya.

Finalment, al mitjans dels anys 60, trepitjava de nou la ciutat de Lleida, on al desembre de 1966 seria designada directora del Colegio Juan Ramón Jiménez. No obstant, fidel a la militància, s’incorporà al moviment comunista en la clandestinitat. Els seus companys maldaren per evitar que estigués molt exposada, ja que els seus antecedents la feien molt visible per la brigada político-social, que la vigilava estretament i la visità a casa en més d’una ocasió. Per això no concorria a les manifestacions ni a les xerrades públiques, però sí que participava activament a les reunions clandestines més restringides, algunes de les quals tenien lloc al seu petit pis a l’avinguda de Madrid, als blocs de José Antonio.

La seva activitat es canalitzava a través d’una llibreria del carrer Alcalde Costa, on anava a comprar la premsa i rebre les consignes del partit. Alhora, va rebre a casa seva una màquina multicopista a través de la qual, amb l’ajuda de Glòria Moreno, catedràtica de l’Institut Màrius Torres, confegia fulletons i pasquins volants a petició de qualsevol moviment de l’oposició antifranquista. D’aquesta manera va imprimir documents de moviments obrers, camperols i culturals, tot i el risc que suposaven els prims envans dels pisos del bloc, que expandien el soroll de la copiadora. Per raó d’això, i per por a ser delatada pels veïns, la impremta va ser traslladada a casa d’un altre militant antifranquista, Domènec Girona, que es va considerar un altre espai més idoni i discret.

El 9 de juliol de 1978 va morir, essent enterrada a Alcarràs, on hi tenia parents. A l’octubre de 1983, cinc anys més tard, per raó de les lleis d’amnistia, el Ministeri d’Economia i Hisenda li reconeixia els drets inherents a la seva condició de funcionària de la Generalitat republicana, concedint als seus hereus els drets sobre la pensió corresponent.

Avui, gràcies al treball d’un dels capdavanters de l’antifranquisme a Lleida, en Ventura Marcó, la Mercè París no ha caigut en l’oblit. La lluita per la Memòria Democràtica i contra l’amnèsia històrica ens crida a reivindicar-ne el nom i l’obra, especialment en un temps on els valors del feminisme i el combat contra el feixisme tornen a ser necessaris i urgents. La Mercè, la Carme, la Dolors, la Glòria… totes les protagonistes d’aquesta història, campiones de la lluita que mai s’atura pels Drets i les Llibertats, moltes d’elles injustament silenciades, fan ben vigent la frase de Michelle Bachelet: “quan una dona entra en política, canvia la dona; quan hi entren moltes dones, canvia la política”.

El Cardenal que mai va trepitjar Florejacs

El sorteig de la loteria de Nadal és una litúrgia extensíssima i monòtona, salmodiada per la cantarella dels nens i nenes del col·legi de San Ildefonso. Entre premi i premi, per trencar el tedi dels llargs impassos, el locutor ens il·lustra recordant que devem aquest sorteig a un personatge que, per la majoria de la ciutadania i, molt en especial, pels que han estudiat ESO, és un complert desconegut: Leopoldo de Gregorio, marquès de Esquilache. Poc interès tindria parlar d’aquest prohom des d’aquestes línies, si no fos perquè tenim una baula, dèbil i rovellada, que el vincula a Florejacs.

Corria l’any 1816, quan el baró de Florejacs, Don Pedro Nolasco de Sentmenat de Agulló – Pinós – Fenollet i de Vega, marquès de Gironella, comte de Claramunt i Regidor perpetu de la Ciutat de Barcelona, per a més dades, contreia segones núpcies amb la distingidíssima dama María Luisa Sans de Barutell-Sala-Montrodón i de Gregorio-Paternó, Baronesa de Oix i de Talaixà, Senyora de Montrodon i del Puig Barutell, per a major identificació. Aquesta dama era filla de Buenaventura de Sans i, el que més ens interessa, de Maria Teresa de Gregorio, que és qui ens condueix a les dues persones principals d’aquest text: en Lepoldo de Gregorio y Masnata, marquès de Esquilache, i l’Emanuele de Gregorio, cardenal romà, avi i oncle, respectivament, de la baronessa consort…

La història ens conta que Carles fou el tercer fill del rei Felip V, de qui va rebre el Regne de les Dues Sicílies (Nàpols i Sicília) per obra i gràcia del tractat de Viena. Allí va comptar com a home de confiança amb un sicilià, de nom Leopoldo de Gregorio, que per les seves habilitats comptables, havia arribat a ser secretari d’hisenda del regne. Entre d’altres mesures, el tal de Gregorio, havia instaurat un sorteig d’atzar, una “lotto” d’origen genovès, que formava part de les estructures  financeres de les arques reials.

Carles III , de Espanya, i VII, de les Dues Sicilies

L’any 1759, amb la mort sense descendència de Ferran VI de Borbó, el tron de les Espanyes va passar al seu germà Carles, qui va ser designat rei com a Carles III i va haver de renunciar a la corona de les Dues Sicílies a favor del seu fill. Temps abans, quan la malaltia (física i mental) de Ferran VI ja apuntava el tràgic final, Carles havia començat a preparar el seu trasllat i a organitzar la nova administració, i fou durant aquesta mudança, el 18 de desembre de 1758, quan un onatge excessiu va precipitar els dolors de part de Maria Josepha Verdugo Quijada: a alta mar, en algun punt entre la península itàlica i la ibèrica va néixer Emanuele, tercer fill de Josepha i d’aquell comptable vingut a més, Leopoldo de Gregorio. Ben aviat, les males llengües van malparlar, atribuint la veritable paternitat del nou nat al propi Carles, qui, com a bon Borbó, tenia fama de faldiller i d’una concupiscència desfermada; no obstant, arribat a terres hispanes, el nadó fou registrat com a fill de Leopoldo i de Josepha.

Leopoldo de Gregorio, Marqués de Esquilache

A partir d’aleshores, les carreres de pare i fill van despuntar, però per diferents viaranys. Leopoldo, el pare, fou designat pel propi Carles III Ministre d’Hisenda i Ministre de Guerra, però la societat madrilenya el va rebre amb desconfiança i hostilitat: un estranger, il·lustrat, partidari de les reformes i de separar els poders civils dels eclesials, no podia rutllar bé en una España encara ancorada en l’absolutisme, per la qual cosa va acabar essent cessat i expulsat en un cèl·lebre motí que li prengué el nom. Va marxar a Venècia amb el títol de marquès d’Esquilache sota el braç i havent deixat com a llegat perenne la “lotería nacional” que, de fet, servia per pagar les campanyes bèl·liques del monarca.

Però el seu fill, l’Emanuel, havia marxat abans d’Espanya. No sabem si pel seu sospitós semblant al monarca, els seus pares el van enviar a estudiar a Roma als tendres set anys. Allí emprengué la carrera eclesiàstica, amb un auge vertiginós: camarlenc de Pius VI, vicari del cardenal Rezzonico i, des del 1785 i fins l’ocupació francesa dels Estats Pontificis, responsable de la vigilància política de Roma. Al 1798 els francesos l’empresonaren i no pogué ser alliberat fins pagar un rescat de 4000 escuts. En aquell moment, l’administració napoleònica va intentar reformar l’elecció de Papa, canviant el Summe Pontífex pel càrrec de “Patriarca d’Occident” i el conclave cardenalici electiu per una assemblea del baix clergat i del poble de Roma (encarnada en el Legislatiu italià), d’acord amb l’antic costum de l’Església. Les conspiracions es van allargar més de deu anys, durant les quals el nostre cardenal va jugar el paper d’agent doble que el va tornar a portar a la presó de París en diverses ocasions, fins que, després de la caiguda de Napoleó, va retornar a Roma on va concentrar bona part del poder eclesiàstic de la Ciutat Eterna.

cardenal Emanuele de Gregorio

Dins del grup dels cardenals conservadors, dits “fanàtics” pels seus rivals, va desenvolupar un paper protagonista en l’elecció del papa Lleó XII i fou home de confiança d’aquest prelat, jugant fort en la pugna contra els “jueus, protestants i cismàtics” que amenaçaven el control de la Universitat de Bolonya. A la mort de Lleó, rebé el suport francès per accedir al Papat, però acusat de moderat per uns, de liberal per altres i de “gelós” i “filojesuïta” per uns tercers, va veure com Bartolomeo Alberto Cappellari ocupava la cadira de Pere com a Gregori XVI. No obstant, va seguir essent un estret col·laborat del Papa fins a la seva mort, l’any 1839.

Ara tornem a Florejacs per integrar-nos en la sempre recomanable visita al castell. Allí accedirem a la “Sala del Cardenal”, presidida pel retrat d’un home de mirada serena, nas prominent, rínxol cendrós i abillament eclesiàstic. Aquest és, efectivament, el nostre nou amic, el cardenal de Gregorio, qui, malgrat mai va trepitjar Florejacs, sí que mantenia una estreta correspondència amb la seva neboda Maria Lluisa, baronessa consort del lloc. Potser enduta pel tedi dels llargs vespres emboirats d’hivern, la dama de Florejacs passava les hores llegint sobre les conspiracions, les aventures i les corredisses del seu oncle, qui poc devia sospitar que acabaria donant nom a un dels principals espais d’un dels castells més emblemàtics de la Segarra.

Fet i fet, la efígie del Cardenal de Gregorio a Florejacs, com la dels nens cantaires de San Ildefonso a Madrid, són unes romanalles que ens poden semblar anacròniques, però darrere les quals també hi ha una bona història per explicar.

Castell de Florejacs

L’apòstol de la República

Aquests temps convulsos, en els que els conceptes  República o Federalisme tornen a estar en boca de molts, sovint amb posicions contraposades, quan no distorsionades, serà bo que desenterrem de l’oblit un il·lustre segarrenc que hi va lluitar fins a deixar-hi literalment la pell: en Ramon Xaudaró i Fàbregas (1802 – 1837), fill de Calaf.

A començaments del segle XIX, la vila de Calaf era una excepció dins d’un camp català abastament dominat per les idees absolutistes i reaccionàries. Aquell territori, anomenat “la muntanya” des dels entorns proto-industrials urbans, esdevenia un baluard en la defensa dels valors de l’Antic Règim i  la pervivència dels privilegis i les tradicions. Això era així essencialment pel predomini de comunitats controlades des del domini sobre la terra i la subordinació als centres de poder regits per nobles, clergues i grans terratinents rurals.

Calaf, no obstant, havia quedat marginat del control sobre els camps i els boscos, en mans dels masos pairals de la Segarra i el Solsonès. La vila s’havia hagut d’espavilar a partir del desenvolupament de manufactures i les primeres fàbriques, entre les quals destacaven les filatures de cotó i cànem, les confeccions d’espardenyes i sabates, de llençols i mocadors i les bòbiles de totxos i rajoles… i, a tot plegat, s’hi acabava d’afegir l’explotació del carbó, combustible de la incipient revolució industrial que faria de Catalunya la fàbrica d’Espanya.  En aquest caldo de cultiu, la corresponent introducció d’uns nous conceptes de mercat i de gestió lliurecanvista del capital obrien pas a l’entrada de les idees afrancesades, laïcistes, liberals i al capitalisme incipient.

En aquest context, al tombant de segle, neix en Ramon Xaudaró, tercer fill d’un fabricant de cotó. Des de ben jove, el nostre protagonista va destacar en la militància dins les idees revolucionàries de la il·lustració, frontalment oposada als preceptes reaccionaris que havia recuperat el monarca Ferran VII tan bon punt havia aconseguit asseure’s al tron de les Espanyes. Ben segur que el seu bateig de foc es donà durant l’alçament dels “reialistes purs”, revolta dels nostàlgics absolutistes en contra del govern liberal que havia ocupat el poder l’any 1820 per instaurar a l’Estat la Constitució de Cadis de 1812. Els revoltats, dits “facciosos” en l’entorn liberal, s’havien fet forts a Calaf a l’estiu de 1822 i imposaven, de grat o per força, unes exaccions, uns allistaments obligats i la demolició de tots els símbols constitucionals, al crit de “Visqui el Monarca Absolut, Visqui la Inquisició i Mori la Constitució!”. Liderats pel general Joan Romagosa i amb personatges com els germans Miquel “el Manco”, Benet “el Mossèn” (protagonista de les posteriors carlinades) i Ramon Tristany, d’Ardèvol, o el traginer busca-bregues Francesc Badals, en “Ramonillo” de Castellfollit de Riubregós, les feren passar magres als calafins, conscients que no els hi projectaven gaire simpaties.

Poc temps estigueren els facciosos a Calaf, ja que a la tardor l’exèrcit del general Espoz y Mina, veterà militar de la Guerra del Francès, feu de la vila el seu quarter general per sufocar la revolta. Les batalles a la Universitat de Cervera, al convent de Sant Ramon i, finalment, a Castellfollit de Riubregós, posaren en fuga els realistes cap al nord, a cercar suport a l’altre costat del Pirineu. Durant aquell temps, un grup de resistents alt-segarrencs que havien donat suport a les forces de Mina, entre els que corria el jove Xaudaró, van aprofitar per venjar-se atacant les possessions dels Tristany, però en la seva ràtzia a Ardèvol no trobaren ni rastre dels germans, hàbils en l’art d’encatauar-se, i s’hagueren d’acontentar en uns apressats saquejos i petits incendis a les propietats dels irreductibles tradicionalistes.

Però l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, els quals -malgrat no ser ni cent mil ni germans-  van restaurar el poder absolut del monarca i van recuperar el control del principat, va tornar als absolutistes a Calaf, cosa que va obligar al nostre protagonista a marxar a Barcelona. A la capital catalana va desplegar les seves activitats conspiradores contra el govern de la que seria coneguda com a Dècada Ominosa (1823 – 1833) i es va introduir en els cercles de conspiradors  per la revolució liberal i federalista. Allí conegué la que seria la seva esposa i companya de trifulgues, na Teresa Rovira d’Eroles, amb qui tindria sis fills.

Poc després, en motiu de la violenta repressió sobre tota dissidència que va desplegar per sufocar la revolta dels “malcontents” el capità general de Catalunya, el sanguinari Charles d’Espagnac, dit “el Trenca-Caps”, el matrimoni va haver de tornar a fugir, aquest cop per refugiar-se a l’altre costat dels Pirineus. A França, Xaudaró va integrar-se en diverses societats secretes que instigaven el moviment revolucionari contrari a l’absolutisme de Carles X i a una conspiració que pretenia entrar a Catalunya per assassinar a Espagnac (cosa que, val a dir, feren els seus co-religionaris durant la primera carlinada). El govern francès el va traslladar a Llemotges, lluny de la frontera, on es concentrava bona part de l’exili català. Però finalment la seva activitat política el portà al primer empresonament, que acabà amb el triomf de la revolució liberal de juliol de 1830. Al poc de ser alliberat, l’any 1832 va escriure la seva obra cabdal: “Bases de una Constitución política o principios fundamentales de un sistema republicano”, primer projecte de bases per una constitució republicana i federal per Espanya. En el seu model, l’Estat es compsaria de 25 províncies, cadascuna de les quals constituiria un Estat independent en quan al seu interior, i que compartirien un President comú, elegit democràticament i mancat del dret a vetar les lleis.

Al seu retorn a Barcelona, fundà el diari “El Catalán”, del que fou redactor entre 1834 i 1835, des d’on propagava les idees republicanes i federalistes, compartint columnes amb Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall o Pascual Madoz. La fama de radical creix quan s’integra en el “Batalló de la Brusa” -dit així pel seu uniforme amb camisa llarga de traginer-, que va participar activament en les revoltes de la “jamancia”, i és acusat de promoure la crema de convents i la matança dels carlins presos a la Ciutadella. Element incòmode pel liberalisme d’ordre, novament fou detingut, desterrat a les Canàries i, des d’allí, deportat a l’illa de Cuba, per ser reclòs al presidi del Morro. Al juny de 1836, retornat a la península, era immediatament empresonat al castell de San Antón, de la Corunya.

Al 1837 recuperava la llibertat i iniciava una intensa activitat entre Barcelona i Madrid, on publicà respectivament els rotatius “La Bandera”, des d’on animava a la proclamació de la República, i “El Corsario”, amb el lema “dedicado especialmente a defender los derechos e intereses del pueblo”. Més tard, amb Rafael Degollada, futur diputat per Lleida, constituïa la societat secreta “los Derechos del Hombre”, amb la qual promourien els moviments revolucionaris que participaven de les bullangues a Barcelona, revoltes populars anticlericals, antiburgeses i combatents de l’absolutisme.

No obstant, un antic company de conspiracions, acusant-lo d’agent infiltrat dels carlins, el va delatar a les autoritats. Va haver de fugir a València, on es va integrar a la milícia nacional que promogué l’alçament barceloní del 4 de maig de 1837, però al cap de poc era detingut i, aquesta vegada, condemnat a mort i executat.

Trenta anys més tard, el seu fill Cels, enginyer de la Companyia de Ferrocarrils de Barcelona a Saragossa, màxim responsable del fet que hi hagi una estació de tren a Calaf, va reivindicar-ne la figura. En les seves publicacions, el descrigué com l’“apóstol de la República, que no había de tardar en ser víctima del despotismo y de la tiranía” i s’encarregà de traduir i publicar l’any 1868 el projecte de Constitució republicana i federal que Ramon havia escrit des de l’exili francès.

Des d’aleshores, Ramon Xaudaró fou considerat un dels grans herois del republicanisme i del liberalisme federalista, comparat amb Jean-Paul Marat, el revolucionari d’esquerres francès, enemic radical d’aristòcrates i burgesos, assassinat a traïció l’any 1793. Avui, però, només se’l recorda pel nom d’un carrer al madrileny barri de Valverde; malgré tout, el seu fill Cels sí que té un carrer a Calaf, tot i que més per ferroviari que per revolucionari.

Pam-pam i sempre pau

Des de l’inici dels temps, les agrupacions humanes han tingut organitzacions d’autodefensa, més o menys espontànies, que servien de complement (o, a voltes, de contraresta) de les forces emanades de l’autoritat. Aquestes segones, institucionals i ordenades, sovint eren minses i, en territoris allunyats dels centres de poder, febles i poc presents.

photo_2020-07-07_21-41-43Aquest és l’origen a Catalunya dels cossos del sometent, vinculat a poblacions i territoris concrets i formats en torn de nuclis familiars o al voltant d’un senyor local. Els Usatges del segle XI ja contemplaven les milícies municipals d’homes adults armats per fer front a enemics puntuals, lladregots, agressors i malfactors diversos. En cas d’alarma, eren convocats al so d’un corn, d’una trompeta o, més habitualment, a un so especial de campanes, ben aviat dit popularment “toc de sometent”.

Així les coses, la primera reglamentació del sometent fou promolgada pel baró de Meer, pensada perquè els pobles tinguessin un contingent armat per plantar cara a les partides carlines que enrondaven pels camins de la Catalunya interior. D’aquesta manera naixia un cos armat, sota el lema “Pau, pau i sempre Pau”, que tenia com a objectiu la defensa de la propietat privada i la tranquil·litat pública.

Al llarg de tot el segle XIX, el sometent va ser instrument clau per col·laborar amb els militars professionals de les forces governamentals en ofegar les carlinades, donat que els guerrillers carlins depenien molt del suport que trobaven en pobles i masies, tot i que molts dels seus membres es van inclinar sovint per la causa legitimista i antiliberal. De fet, les relacions de paisanatge i les vinculacions amb senyors i famílies del món rural (amb el cas paradigmàtic dels Tristany d’Ardèvol), i el fet que molts dels lluitadors carlistes compatibilitzessin pedrenyal i trabuc amb aixada i falç, portava a que sovintegessin les col·laboracions, quan no directament la confusió, entre sometents i partides de carlins.

Així les coses, l’any 1869, amb la marxa a l’exili de la reina Isabel II i l’inici de la tercera carlinada, la majoria dels sometents catalans es posaren del bàndol carlí, en contra del regnat d’Amadeu I de Savoia i del posterior govern de la I República, que va decidir suprimir-los per Decret de 9 de març de 1873.

És en aquest context quan, al setembre de 1872, en plena tercera carlinada, té lloc un episodi a Palou (avui, poble integrat al municipi de Torrefeta i Forejacs), que recull la premsa de l’època…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Palou

Ben entrada la nit, el rector de Palou detecta la presència de quatre homes que feinejaven per penetrar dins l’església parroquial de Sant Ponç, al capdamunt del poble. Envia al seu mosso a donar l’alarma als veïns i aquests no triguen en congregar-se, degudament armats, a l’escenari dels fets. Un cop allí, constatat que la porta de l’església estava esbotzada, des de la rectoria fan sonar la campana a toc de sometent, alarma que provoca la fugida de tres dels quatre malfactors, que corrents per la Costa dels Capellans avall esquivaren la pluja de bales tirotejada pels palouencs.

El quart no tingué la fortuna dels seus companys. Davant del terrabastall, des de l’interior de l’església va treure el cap pel forat obert a la porta, moment en el qual va rebre la descàrrega d’un tret disparat a curta distància per part d’algun dels veïns que envoltaven el temple. Els laments de dolor es feren ben audibles, xisclats per aquell qui la crònica de la Gacetilla titlla “del más tonto o avieso” del grup, qui malgrat la ferida rebuda es feu fort dins l’església.

photo_2020-07-07_21-36-42

Sant Ponç de Palou

Ben aviat s’afegiren als veïns homes armats de Granollers, arribats per sumar-se a la crida, així com individus del Batallón Franco de Cataluña, que van adreçar-se al ferit garantint-li el respecte a la vida si abandonava “el que había de ser escenario de sus hazañas” (de nou, segons la Gacetilla) i es rendia. Així ho va fer, el pobre home, apareixent desarmat davant dels presents, amb el rostre i bona part del cap ferits i ensangonats. Per única resposta a les preguntes fetes, només va revelar que era fill de Tortosa.

A les quatre de la matinada, restablerta la pau, era conduït pels homes del sometent a Granollers, on hauria de ser posat a disposició de les autoritats. “Lo hubiera pasado mal en el camino si la excitación de unos no hubiese sido vencida por Ia sensatez otros”, arrodoneix la crònica el reporter de la Gacetilla.

Tot plegat, més enllà de la porta foradada i el pany forçat, l’església de Palou va quedar indemne, sense que s’hagués de lamentar la pèrdua de cap objecte cobejable i necessités només la intervenció d’un ferrer i d’un fuster, així com de la neteja del bon bassal de sang que va deixar el pobre lladregot sacríleg.

I és que, tant com el lema “pau, pau i sempre pau”, el sometent tenia ben present la màxima llatina “si vis pacem, para bellum”: si vols la pau, prepara la guerra.

somatent Sant Martí de la Morana

sometent de Sant Martí de la Morana

25752, carrer de Teresa Guàrdia

Tan cert com que la història la redacten els homes vencedors, ho és que aquests escriuen els noms dels carrers.

photo_2020-06-06_22-05-26

Cal Coscó (Biosca)

La vila de Biosca compta entre els seus fills una bona colla de guerrillers carlins. El capità Carles Xuriguera, dit “el Rei de Biosca”, fou un dels primers: nascut a la gran pairalia de Xuriguera, lluità al costat del llegendari mossèn Benet Tristany durant la primera carlinada, la dels “Set Anys”, fins que caigué fulminat prop de Su pel precís tret de Jaume Mas, caporal dels mossos, l’any 1834. Company i paisà de Xuriguera fou en Ramon Pinyol, executat també pel caporal Mas, en aplicació de la llei de fugues, poc abans de la segona carlinada, la dels “Matiners”. També carlinejà en Ferrer, conegut com “el Moisès”, detingut al setembre de 1853 a la mateixa plaça de Biosca. I en Pere Puig, dit “el Coscó” pel mas d’on provenia, segurament el més destacat de tots: guerriller a les ordres de mossèn Benet i, després, del seu nebot, el general Rafael Tristany. Protagonista l’any 1848 de l’ocupació de Guissona i l’enderrocament de les seves defenses, company entre 1857 i 1859 dels irredempts nebots d’Ardèvol durant la quixotesca “Guerra dels Tristany”, i partícip després de multitud de fets d’armes entre la Ribera Salada i la vall del Llobregós, fins que caigué mort a la batalla d’Oliana, l’any 1872; en el comunicat adreçat al general en cap, el comandant Andreu Torres en lamentà la mort titllant-lo de ”pundoroso coronel”. Cap record hi ha d’ells als carrers i places de Biosca. Lògic: eren homes sanguinaris, fanàtics i, el més rellevant de tot, van perdre totes les guerres.

Carles V

Carles V

Tampoc hi ha ni rastre en record dels il·lustres visitants de la vila: ni d’en Carles Maria Isidre de Borbó, el pretendent carlí Carles V, que hi pernoctà camí de Solsona, al juny de l’any 1837, ni del Príncep Lichnowsky, comte de Werdenberg, que l’acompanyà i que n’escrigué una cèlebre crònica, ni del general Rafael Tristany, comandant general dels exèrcits carlins del Principat, president de la Diputació General carlina restaurada l’any 1874, que el visità armat o desarmat en nombroses ocasions, i que era fill d’Ardèvol, una vila ben propera. Lògic: a més de perdre totes les guerres, eren forasters.

Manuel Pavía y Lacy

Manuel Pavía

No obstant, Biosca sí que honora un personatge protagonista de la mateixa època: el general Manuel Pavía y Lacy, que dona nom a una de les principals artèries de la vila, creuant-la del torrent de Pasterola al camí de la Mesquita. Els mèrits d’aquest general per a figurar al nomenclàtor bioscà rauen en la seva fracassada estada a Catalunya amb l’objectiu de sufocar la segona carlinada. Durant el comandament, els seus 22.000 soldats regulars es van dedicar a perseguir els poc més de 400 homes de mossèn Benet i el seu únic èxit fou foragitar-los de Biosca la primavera de 1847 i organitzar una xarxa d’espionatge, deserció i traïció que va aconseguir capturar al canonge general a Sant Serni i afusellar-lo l’endemà a Solsona. Poc després, Pavía considerà acabada la guerra -tot i que encara es perllongaria dos anys més- i fou enviat a les Filipines, a sufocar una revolta dels independentistes tagals, fet que no computa com a mèrit; com tampoc ho fa el nou fracàs en intentar frenar la revolució democràtica de 1868, que li costaria la corona a la reina Isabel II, ni ocupar un plàcid escó de senador vitalici gràcies a la Restauració borbònica propiciada pel cop d’estat que va acabar amb la Primera República. Lògic: malgrat els seus actes de violència i els seus fracassos militars, va guanyar la guerra.

Potser ara, molts anys després, seria moment de fer net i, ja posats, posar una dona local al lloc del general foraster. De la mateixa manera que Cervera ha expulsat un general feixista del nomenclàtor i ha col·locat al seu lloc una cerverina il·lustre, Biosca podria foragitar el general repressor i posar-hi a la dissortada Teresa Guàrdia, dita “la Baquiol”, la bruixa llevadora de Biosca. Seria un bonic acte de reparació i, qui ho sap?, potser portaria bons auguris per frenar el declivi poblacional de la vila.

carrer Pavía

 

No són molins, són gegants

-Mire, mi señor, que no son gigantes sino molinos, y lo que parecen brazos son las aspas que mueve el viento para mover la piedra y moler el grano.

-Cómo se nota Sancho, que no has leído libros y no sabes de qué va esto de las aventuras de los caballeros andantes: son gigantes, a mí no me engañan, y si tienes miedo, apártate y reza, porque ahora mismo voy a entrar en esta fiera y desigual batalla.

Servidor sempre m’he identificat més amb Sancho Panza, home senzill,  racional, pragmàtic, amant del bon beure i millor menjar, que amb el Quixot, aristòcrata fantasiós, il·luminat i convençut de la realitat de projectes quimèrics. Però he de reconèixer que, en el famós episodi dels molins, he de donar la raó al l’enginyós gentilhome manxec. Sobretot pensant en els aerogeneradors que, mal denominats “molins”, envolten per llevant i per migdia les terres de la Segarra, a mode de sinistre corona d’espines.

Perquè, objectivament, molins no són, ja que moldre, no molen res. D’acord amb el diccionari de l’IEC, “molí” és una màquina de moldre gra o altres materials sòlids; per extensió, també denominem “molí” a l’edifici sencer on s’allotja la maquinària. Per altra banda, gegants sí que són, especialment aquests que es projecten ara als camps de l’Alta i la Baixa Segarra (d’Ivorra a les Piles, de Talavera a Argençola, de Calonge de Segarra a Santa Coloma de Queralt), que tenen una alçada de gairebé 200 m, comptant el cos de 120 i el diàmetre de les aspes de 150. És a dir, per entendre’ns, amb unitats segarrenques, sis cops i mig la torre de Vallferosa  o quatre cops el campanar de Santa Maria de Cervera.

Però també són gegants, més temibles que el colós Briarero i més reals que el savi Frestón, dels que ens parla l’episodi del Quixot, els qui promouen la seva implantació:

Per una banda, l’empresa Naturgy, que fins fa poc s’anomenava “Gas Natural”, però que va decidir canviar el nom quan es va fer especialment famosa per ser latercera corporació més contaminant de l’Estat espanyol (després d’Endesa i de Repsol-Petronor) i per la seva insensibilitat davant la pobresa energètica. Aquesta empresa, ha decidit fraccionar el seu macro-projecte segarrenc de “parcs eòlics” (50 aerogeneradors amb una potència de 210 MW) en set projectes separats, per eludir la normativa (Llei 54/1997, reguladora del sector elèctric) que l’obligaria a sotmetre-ho a l’autorització de l’Estat. Això és així perquè la llei obliga que, a partir de 50 MW de potència, la competència no sigui autonòmica, sinó que depengui del Ministeri, per la qual cosa, malgrat coincidir en proximitat geogràfica, unitat de paisatge, afectació mediambiental i sobre la salut humana i compartir línies d’evacuació d’energia, edifici de control i subestació, n’han fet paquetets perquè sigui el Departament de Territori qui ho autoritzi.

Tal vegada, aquesta preferència pel Govern català, pot tenir a veure amb el fet que Gas Natural – Naturgy ha estat des de fa molts anys nineta dels ulls dels governs de Convergència, pel fet de ser de les poques empreses catalanes que resten a l’IBEX35 i per l’estreta relació dels seus responsables amb l’entorn de poder convergent. En són bones constatacions el paper de Convergència i Unió durant l’intent d’OPA de Gas Natural sobre gabarroEndesa, protagonitzada per l’aleshores màxim mandatari de la gasista, Salvador Gabarró (fill de Sant Guim de Freixenet) o la reacció d’Artur Mas i el seu entorn davant l’incident de la mort de la Rosa, l’anciana de Reus a qui l’empresa havia tallat el subministrament, que va generar grans crítiques (i, finalment, va costar el cap) de l’aleshores Conseller d’Empresa, el balaguerí Jordi Baiget, que va gosar recriminar la seva manca de sensibilitat amb els més desafavorits per la pobresa energètica. En conseqüència, només un malpensat podria aventurar que l’energètica catalana prefereix fer dependre l’autorització del conseller Damià Calvet, de l’escola business friendly d’Artur Mas, que de la ministra Teresa Ribera, prestigiosa experta en transició ecològica i d’una sensibilitat reconeguda per propis i estranys en defensa del medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic.

Com també és encara més colossal l’altra promotora dels “parcs”, l’empresa Green 11062102FM ECONOMIA JUNTA D'ACCIONISTES ABERTIS AMB SALVADOR ALEMANYCapital Development XI, petita mercantil (creada fa sis mesos a Madrid, amb un capital fundacional de 3000 €) que en realitat fa de pantalla del gran holding Capital Energy. Aquest gegant està en mans de l’advocat i ramader Jesús Martín Buezas, ex-gendre del tot poderós Florentino Pérez, i que està acostumat a plantar cara (i derrotar) a qualsevol poder que pretengui coartar els seus negocis, com és sobradament famós en el cas del dipòsit Castor o, potser no tant, en la seva victoria judicial que va tombar el concurs  eòlic de la Xunta de Galiza, l’any 2016. Potser és aquesta consciència de poder absolut que ha fet que, en aquest cas, la promotora hagi fraccionat el seu projecte de 40 aerogeneradors, amb una potència total de 240 MW, només en quatre, tractant de minimitzar l’impacte sobre el paper de cadascun d’ells (quatre petits, valorats per separat, semblen menys agressius que un gran), però no la potència acumulada. De fet, Parc Eòlic de LA PORTELLAnomés en un dels quatre (dit “Portella”), tindria competències la Generalitat, mentre que els altres tres dependran del Govern estatal. Ben segur que poca -o gens- por té Capital Power, crescuda a l’ombra d’aquell a qui Emilio Butrageño va batejar com a “ser superior”, a que cap govern sigui un escull pels seus plans de negoci.

La batalla contra els gegants té ara un nou episodi i el seu escenari ja no és aquella Mancha de Consuegra, Tembleque o Mota del Cuervo, sinó la Segarra de Talavera, Castellfollit de Riubregós o les Piles. Veurem quin cavaller de la trista figura gosa trencar la llança contra la bombolla de l’especulació eòlica i acaba rodolant pel terròs, perquè, com digué el Quixot parafrasejant Ciceró “las cosas de la guerra más que otras están sujetas a continua mudanza”.

molins molts

 

 

 

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...