Ídols trempats

Ben entrades les 4 de la matinada, el passat dissabte tingué lloc el clímax ja tradicional de l’Aquelarre de Cervera. Una gentada impertorbable a la fatiga i enardida per l’olor de pólvora, bona música a tot drap i certs efluvis alcohòlics, fou xopada per l’escumosa escorreguda del Mascle Cabró. Un any més i sense defallir, el Diable banyut va executar una dansa satànica i sobre-humana,  considerant que cap baró mortal hauria estat capaç d’irrigar aital membre sense patir un ictus, ni executar cap ball sense por al flaquejat de cames ni a l’aparatosa ensopegada. Inestimable ajuda, és just recordar, va rebre per part de l’estol de bruixes, les quals, desvestides de l’acolorit abillament, varen exhibir-li (i en algun cas, fregar-li) unes quantes lliures de carn del tot inspiradores per a consumar la cerimònia. Tot plegat, ens pot sorprendre per impúdic, descarat o irreverent, però cal recordar que la representació d’un ídol itifàl·lic, altrament dit trempat, és quelcom ben habitual en la cultura mediterrània…

De fet, no cal anar gaire lluny en la geografia, sí en el temps, per a contemplar la representació d’un personatge masculí amb un membre viril sobredimensionat i turgent envoltat de figures femenines en actitud festiva: la “Roca dels Moros”, del Cogul (les Garrigues), s’ha fet famosa per aquestes pintures rupestres, interpretades per alguns com una dansa fàl·lica ritual que evoca la fecunditat i la reproducció.

També a l’altra banda del nostre mar, a l’antic Egipte, els temples són rics en la representació de dues divinitats generosament dotades. Una és Min, venerat com a déu de la fertilitat i, per extensió,  de les collites i la vegetació. La cultura agrària del Nil el tenia com la personificació de la força generadora de la naturalesa i, sobretot, del gra, per això el denominava “aquell que ha creat la vegetació per permetre que visqui el bestiar”. En les seves celebracions, se’l representava dret sobre un pedestal, amb un flagell a la mà i un llarg penis erecte, i se l’adorava amb enciams, considerat afrodisíac pel líquid lletós que deixa anar quan se’n tallen les fulles. L’altre era el mateix Ammon, un dels principals déus, que sota la forma d’Ammon-Min-Kamutef es presentava com divinitat creadora. Conegut com “el toro de la seva mare”, també arribava precedit d’una destacable cigala erecta.

Més proper a la nostra cultura llatina tenim a Príap, qui la mitologia fa fill d’Afrodita i Zeus. Diuen que mentre la seva mare gestava, Hera, temorenca que  unís la força del pare i la bellesa de la mare i esdevingués un perill per l’equilibri de l’Olimp, va procurar que nasqués deforme. Per sort o per desgràcia, la deformitat adquirida es concretà en un penis enorme. Evidentment, adquirí el caràcter de déu fecundador i el seu culte es va estendre per tot l’arc mediterrani, tot i que el cristianisme s’encarregaria de fer desaparèixer bona part de les seves efígies. No obstant, el Museu d’Arqueologia de Catalunya conserva una gran escultura, feta amb pedra sorrenca de Montjuïc, que el mostra en acció d’arremangar-se la túnica, tot descobrint un enorme i erecte membre viril , que permet sostenir plecs de roba on hi guarda flors i fruits…

Però que aquestes representacions cobrin vida a Cervera i convoquin a milers de persones per a retre’ls apassionat i fogós culte sembla, a primera vista, del tot impropi.  Tinguem present que la capital de la Segarra va guanyar popularment el títol de “Ciutat de la Creu”, gràcies a les seves sovintejades festes vinculades a la Passió de Crist: la representació de la Passió, declarada d’interès públic i representada des del segle XIV; la Festa del Santíssim Misteri de la Creu, al febrer; o la Festa Major del Sant Crist, l’última setmana de setembre, són esdeveniments cabdals en la tradició festiva de Cervera i vinculades a la pietosa devoció catòlica. Però, les darreres dècades, la promoció de l’Aquelarre sembla entrar en contradicció amb aquestes tradicions i apostar (com digueren els e-Cristians en una vella polèmica) per  “renovar el fals paganisme (…) en contradicció amb la seva pròpia tradició cristiana”.

Enguany, per a filar més prim, a més, es dóna la circumstància que GREPP Teatre, grup teatral nascut a redós de les representacions de la Passió i dels Pastorets, hagi perpetrat la, a primera vista, idolàtrica representació.

Però, llegint l’antropòleg Manuel Delgado (bon coneixedor de la cultura  segarrenca), trobem certa vinculació entre ambdues formes de festa cerverina o, al menys, cert fil argumental que serviria de coartada. Diu l’antropòleg que algunes formes de culte als santcrists tendien a la obscenització i a “subratllar el seu estatus de paradigma de la virilitat”; en aquest sentit, certes interpretacions veurien en les representacions del “Crist que els catòlics adoraven en els seus temples no era l’autèntic Fill de Déu de les Escriptures, sinó un dels déus obscens de la natura que l’Església havia permès sobreviure en el si de la seva religió, demostrant que era patrocinadora de les restes del paganisme que l’avenç de la civilització no havia pogut eliminar del tot” i que fins i tot algú havia arribat a “confondre el Crist del catòlics entre els déus híper-virils i itifàl·lics dels antics”. Així, “la sexuació de les imatges de Crist ha de ser posat en relació amb el lloc que li era atribuït en la imaginació d’una dona cada cop més histeritzada per la psicologia moderna” i posa com exemple les experiències místiques de Santa Teresa i el fet que des de “la retòrica religiosa o afí s’ha posat èmfasi en l’extrema masculinitat del Crist de la creu”. Com a il·lustració d’aquesta interpretació, cita uns versos de l’escriptor i intel·lectual cristià, Miguel de Unamuno, que en al·lusió al Crist de Velázquez escriu: “Debajo de ese velo de misterio / que luminoso tus rinones ciñe / la fuerza del varón, / Señr se esconde”.

Per tant, vés a saber si, a fi de comptes, la pretesa crida a l’escatologia i la irreverència que representaria la cerimònia de l’adoració al Mascle Cabró, trempat i ballaruc, podria esdevenir la continuació d’un culte a uns ídols, uns déus i un senyor, exemples de virilitat, que s’enfonsa en la nit dels temps. Sigui com sigui, és públic i notori que el cabró cerverí, banyut i itifàl·lic, gaudeix de bona salut, i que durant una bona colla d’anys seguirà fent córrer rius de tinta i cabals d’escuma.

Justícia per la bruixa

Falten pocs dies perquè Cervera sigui punt de trobada de bruixes i fetilleres de tot Catalunya i el més enllà. La trenta-vuitena edició de l’Aquelarre tornarà a reivindicar bruixes i bruixots i altres adoradors del diable, excel·lent pretext per a defensar la irreverència i la festa.

Tot i això, aquest any, Biosca s’ha avançat. Per Festa Major, el grup de dones bioscanes ha retut un homenatge a les bruixes. Les “Àguedes de Biosca”, associació creada per les emprenedores dones de Biosca, després d’emprar durant les passades edicions el motiu de les cadires transformades (avui en diríem “customitzades”), com a fil conductor per a recórrer places i carrers del nucli, aquest any ha decidit adoptar la icona de la bruixeria. Onze racons del poble foren guarnits amb escenes amb gats, olles, rats penats i escombres, i engrescaren grans i petits a recórrer el dèdal de viaranys de la vila sota la roca del castell. Sense dubte, aquest ha estat un homenatge i, innegable i merescut, acte de desgreuge a la darrera dona acusada de bruixeria i cremada viva al Principat, la seva paisana la Vaquiola (o Baquiola). Donat que d’aquesta pobra dona ja n’hem parlat en d’altres ocasions, no és lloc de tornar a contar-ne la història, però sí és un bon pretext per recordar que la comarca de la Segarra està sembrada d’històries i mites relacionats amb la bruixeria.

Sant Miquel de Tudela

És un fet que el patrimoni immaterial segarrenc està poblat bruixes. Bruixes eren la protagonista de la llegenda de la dama del castell de Florejacs (aquella aristòcrata fetillera que, satisfets els baixos instints, transformava els seus amants en flors), la Paula de Tarroja (una noia que va vendre l’ànima al diable per atemorir els seus convilatans) o la Margarida de Cervera (qui presidia l’aquelarre medieval celebrat al recer de les velles muralles). També fetilleres eren les que es reunien amb els bruixots cada nit de Sant Silvestre al tossal de les bruixes entre el Canós i Tordera, tot temptant vidus i vídues de la contrada perquè s’unissin a la seva festa, i bruixes foren les qui donaren nom a molts tossals de la nostra geografia, a Torà, Sanaüja, Florejacs i tants d’altres (molts d’ells vinculats a antigues ruïnes d’origen precristià). I bruixa, o pobre víctima d’un sortilegi, és l’encantada que encara avui s’apareix als encontorns de l’ermita de Sant Miquel de Tudela, convertida en serp, a l’espera de l’home jove que la lliuri de la maledicció i li permeti recuperar la figura humana.

Però també la història documentada recull la presència de bruixes a la Segarra, especialment a partir del segle XV, quan el periple del predicador i assot de falsos conversos i “adevins e adevines, sortillers e sortilleres”, Sant Vicenç Ferrer, s’aturà a Cervera. O als segles XVI i XVII, quan la Inquisició sovintejà visites a la comarca, en la ruta que els duia a repartir sambenitos entre blasfems, sodomites i sacrílegs diversos per Igualada, Cervera, Guissona, Balaguer, Montblanc, Tarragona i poblacions adjacents. És en aquell temps quan, d’entre les prop de quatre-centes dones executades a Catalunya sota les acusacions de cometre infanticidis, transmetre malalties, neular les collites, matar el bestiar i d’altres, és condemnada per bruixa i infanticida, torturada i executada a la forca na Magdalena, esposa de Salvador Cuberes, de Montclar. D’altres, com Margarida de Mestre o Caterina “la Barbuda”, també passaren pel tràngol, tot i que en sortiren pel seu propi peu.

A més, al folklore podem trobar rastres de les creences vinculades a la bruixeria i els pactes amb el diable, especialment el cançons i rondalles on apareix el personatge de la Caterina o Caterineta. És el cas de la cançó popular entre d’altres llocs a Guissona (i versionada pel Petit de Cal Eril) de la Caterineta per la Mercè: “on està Caterineta? / a la plaça a ballar / son pare la va anar a buscar / la primera garrotada / morta ja la va deixar”. L’escriptor Soler i Amigó identifica aquesta figura amb l’arquetip de la noia eixelebrada i desitjosa de ball i festeig, a disgust del seu pare, que la castiga bastonejant-la fins la mort. L’heterodox Bilbeny, al seu darrer llibre sobre la sardana i les bruixes, ho posa en relació amb una rondalla popular a Ses Illes d’una dona de nom Caterina que enganya al Diable, d’uns personatges fantàstics anomenats “caterinetes” al País Valencià, i de moltes bruixes anomenades Caterina a les llegendes del Principat (com “la Barbuda” de Cervera o una altra del Pedraforca). Bilbenyejant (si es pot conjugar aquest verb) podríem parar atenció en que “Cal Caterí” és un nom de casa força habitual a la comarca (l’Aranyó, Massotres, Florejacs…) o que les agustines havien tingut un priorat dedicar a Santa Caterina a tocar de Vergós de Cervera, entre els segles XIV i XVIII.

Però també en èpoques més recents, l’estigma de la bruixa ha servit per a estigmatitzar dones que, per decisió pròpia o per vicissituds vitals, han viscut soles a l’entorn rural. Així, bruixa es va dir de la vella de Ca l’Isidre de Vilagrasseta, que fa mig segle, quan la seva filla va decidir prendre els hàbits va embogir, va cremar les seves pertinences (inclòs el gat) i va passar la resta de la seva existència llegint llibres “estranys”; o també a la Pepa Maca, vídua d’un mas de Vallferosa que, segons diuen, va instigar al seu únic fill a matar la seva jove i el fill nou-nat acusant-la d’adúltera.

Per tot plegat, després de segles de maltractament i menyspreu, és de celebrar que es reivindiqui la bruixa, com a icona de dignitat, empoderament, valentia i rebel·lia femenins. Especialment en llocs com Cervera o Biosca que, vés per on, no tenen, ni han tingut mai, una dona al capdavant de l’òrgan de govern municipal; de fet, a Biosca, ni tan sols una regidora (corregiu-me, si us plau); i no són l’excepció de la comarca, sinó més aviat la regla.

(amb agraïment a les informacions facilitades per M.T.Salat, F.Manteca, L.Castellana i S.Tous)

L’ocàs de la testosterona

La matinada de dissabte a diumenge, la plaça de Cal Racó de Cervera, fins aleshores sumida en la bogeria i la disbauxa,  va emmudir de sobte. El Mascle Cabró, paradigma de la virilitat, referent de la masculinitat, tòtem de la homenia i admiració inconfessable de molts homes, apareixia en públic lluint unes mamelles bellugadisses, unes popes belles i desenfrenades. El Boc deixava enrere la seva prestància per seduir i subjugar bruixes i demés femelles que es postressin als seus peus per adorar-lo i revelava la seva vessant femenina de forma espasmòdica, explosiva i sense complexos. Com és possible que haguem arribat fins aquí? Què se n’ha fet de la preeminència dels mascle, del govern del sexe fort i de l’origen bíblic de la Creació de l’espècie humana…? Evidentment, al darrera de tot plegat hi trobarem una dona, la Sílvia Pons, directora artística de l’Aquelarre, que, al costat d’Alba Cuñé i d’Anna Llort, formaven el gineceu responsable del viratge feminitzant de l’esdeveniment. Que el Mascle Cabró passi a simbolitzar la nova femineïtat és un altre signe inequívoc que els temps estan canviant a marxes forçades. L’empoderament de la dona és un procés imparable i que, ves per on, ens condueix cap a una societat més justa i equilibrada en la qual, als espècimens humans no femenins, ens haurem d’espavilar…

Ho podem comprovar passant llista als principals moviments de base civil que estan empenyent cap a un nou model de societat, a pesar del difícil context de regressió dels drets i les llibertats i de majories conservadores i naftalinades. Veiem que al capdavant de l’Assemblea Nacional de Catalunya, entitat que ha aconseguit dotar d’il·lusió, energia i full de ruta a tots els catalans i catalanes que creiem en la necessitat de la llibertat de la Nació, hi ha una dona resolutiva i compromesa, la Carme Forcadell. Ens seduïm per les paraules i la valentia de la Teresa Forcades, la monja benedictina que, sense embuts, denuncia els fraus del sistema capitalista i defensa amb força que un altre món és possible, on la justícia social i l’extinció dels abusos sigui un fet; és el seu Procés Constituent una iniciativa que, tal vegada pels seus ambiciosos postulats i per la seva gran capacitat de treball, a molts ens fa confiar en que, un cop Catalunya sigui un Estat sobirà, no reproduirem els errors sistèmics dels nostres veïns. Admirem Ada Colau, activista pels drets econòmics, socials i culturals de llarga trajectòria, cara visible de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques i mare de família; ella, aixecant la seva veu contra els esbirros del poder financer que li llencen atacs contínuament, encapçala al carrer, als mitjans de comunicació, als parlaments i allí on calgui un moviment que ha aconseguit treure les màscares als bancs i les caixes i mostrar la descarnada especulació que no respecta ni el dret a sostre; en un temps de governs i partits endeutats i atrapats per les grans financeres, aconseguirà modificar una legislació vergonyant que fa més d’un segle que oprimeix la ciutadania i ens farà avançar cap a la consecució del dret universal de l’habitatge digne. Seguim a Muriel Casals, qui, després de la bona gestió feta per Jordi Porta, va assumir la presidència d’Òmnium cultural i ha encapçalat el gir de timó que, superant les primitives posicions conservadores i filoburgeses, ha obert l’entitat cap a la defensa a ultrança dels tres valors que li donen raó de ser: “llengua, cultura i país”; la manifestació del 10 de juliol de 2010 o el concert per la llibertat del 2013 són grans fites en un camí constant de compromís i ambició cap a la Catalunya sobirana del segle XXI… I no només la Carme, la Teresa, l’Ada i la Muriel tiben cap a aquest món millor: moltes d’altres dones (la Lucia Caram, l’Esther Vivas, l’Àngels Guiteras, la Neus Català, l’Itziar González, la …) empenyen des de la base, apartades dels interessos pel poder o l’enriquiment, i atien l’esperança d’aquells que havien perdut el consol i il·lusionen aquelles que es creien derrotades. A més, d’altres estan ja prenent posicions  des de dins del sistema polític i des del lliure pensament, lluny de l’esclavatge de la disciplina de partit, obren portes i finestres i faran córrer l’aire renovador que tant convé a les institucions.

En un món governat a cop de testosterona, on el diàleg com a via d’enteniment ha estat relegat i on mostrar qui la té més grossa és l’únic instrument d’un precari i injust equilibri, l’aire renovador aportat per aquestes noves líders ens permeten pensar que, potser, ens en sortirem. De fet, la Mare Natura ho està posant tot al seu lloc i aquella anomalia genètica que és el cromosoma Y, que va sorgir fa tres-cents milions d’anys i que va donar lloc als mascles, està en evident degeneració. Fet i fet, els científics afirmen que en prop de cent mil anys haurà desaparegut i que, en un món lliure de mascles, les races es perpetuaran només a partir de les femelles. La partenogènesis, reproducció asexual pròpia d’alguns rèptils, amfibis, peixos i aus i, en laboratoris, assajada en ratolins i conills, deixarà sense funció als mascles.

En conseqüència, homes del món, estiguem amatents! Adaptar-se o morir. La gran i contínua producció de testosterona ha de deixar de ser l’argument bàsic sobre el qual construir l’evolució de la societat. La nostra gran aportació a la continuació de l’espècie, l’esperma, és un líquid viscós que, de la mateixa manera que el petroli, dia a dia va perdent valor i està cridat a l’esgotament. Per tant, caldrà anar pensant d’adaptar-nos a un altre rol que ens mantingui útils i, per tant, justifiqui la nostra supervivència com a gènere. En cas contrari, l’empoderament femení, les noves tecnologies i l’evolució genètica ens condemnaran irremissiblement a l’extinció i, el més terrible de tot: el futbol televisat, els programes del cor, les pel·lícules d’acció i els anuncis de colònia ja no seran mai més el mateix.

La última bruixa

El proper cap de setmana tindrà lloc a Cervera la trenta-sisena edició de l’Aquelarre. És aquesta una festa esbojarrada, carnavalesca i lúdica que posa fi a les festes d’estiu de la capital segarrenca. L’esdeveniment, com sabem, parteix de la reivindicació del jovent de la ciutat per recuperar l’espai del Carreró de les Bruixes com a referent per la festa. El nom d’”aquelarre”, en al·lusió al punt de trobada de bruixes i fetillers que s’inspirava en la tenebra i l’abandonament del lloc, fou inevitable. Avui és aquesta una festa més que consolidada i amb un ressò nacional que ha aconseguit introduir dins l’imaginari del país la vinculació entre bruixes i Cervera. Així, el carreró esdevé un lloc de visita obligada pels turistes que desitgen descobrir el patrimoni històric de la ciutat i que es fa plaent i divertit gràcies a l’itinerari escultòric instal·lat; fins i tot, la literatura local s’ha inspirat en aquest espai per les seves creacions (sense anar gaire enllà, ho trobem a les poesies de Rosa Fabregat o als contes de Lluís Falp). La temàtica ha esdevingut doncs un pretext ben trobat, i molt ben contextualitzat dins les foscúries d’aquest entramat medieval, i estimula el global de les activitats d’un Aquelarre que, gestionat professionalment, amb el suport de les entitats de cultura popular i amb una acurada anàlisi financera i estratègica, és possiblement el principal esdeveniment cultural i lúdic de Cervera i, per extensió, de la Segarra.

No obstant, no és cap secret que l’argument molt poc té a veure amb la història i les tradicions ancestrals de Cervera. Cert és que, durant els segles XVI i XVII, quan al llarg de tot el país la superstició i el fanatisme popular se sumaren a la persecució inquisitorial per estigmatitzar i inculpar a un seguit de dones de les calamitats dels temps, Cervera no en fou pas una excepció i foren inculpades per bruixeria més d’una i de dues dones. El més cèlebre fou el cas de Magdalena de Montclar, esposa de Salvador Cuberes, que l’any 1617 fou torturada i penjada de la forca per “bruxa et metzinera” per ordre del Consell municipal, que la considerà culpable de causar danys a les collites, provocar la mort de criatures i, per si fos poc, tenir tractes carnals amb el dimoni… D’altres processos, contra Maria “la francesa”, Magdalena Vilaplana, Catherina Guerau “la barbuda” o Margarida Mestre foren solucionats amb el pagament de fiances i desterraments. Però aquests episodis cerverins no excel·leixen per sobre d’altres enclavaments de la nostra geografia on els actes relacionats amb la bruixeria abunden a pleret. De fet, l’Aquelarre cerverí pren aquest nom no pas dels episodis relacionats, sinó com a autoafirmació del seu laïcisme radical, per contraposició a les altres festes religioses del calendari de la ciutat, reivindicant el concepte de “festa per la festa”.

En conseqüència, potser seria una bona oportunitat per recordar (i fins i tot rendir homenatge) a la darrera dona torturada i executada sota l’acusació de bruixeria al nostra país, en una acció quasi oblidada que va tenir lloc només a vint-i-cinc quilòmetres i dos-cents anys de l’actual Carreró de les Bruixes…

Corrien el primers anys del segle XIX quan vagarejava pels carrerons de Biosca, “vila xica i mal composta” (com diu l’adagi), una anciana lletja, bruta, malparlada i rabiüda coneguda popularment com la Baquiol (nom que podria derivar del cognom Lavaquiol, present a la Segarra). Malvivia de fer de llevadora i curandera, així com de les almoines que rebia de la gent del poble, els quals l’anomenaven bruixa i l’escarnien quan es feia trobadissa. S’esdevingué un dia que li fou ranciejada l’ajuda en una casa del poble i ella, disgustada, va rondinar amenaçant que se’n recordarien d’ella… Dies més tard, l’hereu de la casa moria d’una malaltia sobtada i els seus pares, recordant les paraules de la vella pidolaire, varen atribuir-li la causa de la mort, corrent a escampar-ho entre els conveïns. Setmanes més tard, la Baquiol era assaltada en un bosc proper a la vila, apallissada, lligada a un arbre i abandonada als freds de la nit. Tot i això, la dona es va poder deslligar hores més tard i retornar al poble, on trobà refugi en la rectoria dins la qual el capellà la va acollir fins que es va recuperar de les ferides. No obstant, quan dies després abandonava l’aixopluc, era de nou apressada per un grup d’homes que se l’endugueren fins una pila de llenya que tenien llesta al peu d’una creu i, encesa la pira -i tot i les resistències de la dona-, la cremaren de viu en viu. Els assassins, a pesar dels empenys del rector, mai foren castigats, i el procés contra ells fou aturat per la invasió francesa i la posterior guerra; finalment tot va acabar amb el trasllat del capellà a una parròquia llunyana, donada la mala relació que el fet havia provocat entre ell i els seus feligresos. Aquesta història fou documentada a finals del segle XIX pel rector de Biosca Mn. Ramon Berenguer i recollida un segle més tard pel cronista de Torà Mn. Xavier Bosch.

Enguany, l’Aquelarre de Cervera farà un homenatge a les bruixes del segle XXI i obrirà les portes de la Universitat a les modernes propagadores de l’esoterisme, les arts endivinatòries i les teràpies alternatives. Cap de les fetilleres modernes sortirà socarrimada de la Fira del Gran Boc, ans al contrari, com sí li va passar a la pobra Baquiol, la última dona executada al nostre país sota l’acusació de bruixeria. Siguin aquestes ratlles un petit homenatge a aquesta bioscana que no té ni el consol de la Magdalena de Montclar, l’efígie de la qual fou bellament reproduïda per Agnès Pla en un dels gegantons que formen part dels elements populars de la ciutat que la va executar cruelment i que, millor tard que mai, avui a mode d’acte de constricció, la veu ballar i l’aplaudeix en festes i celebracions.

*  Amb agraïments per la documentació a Mn. Fermí Manteca, d’Ivorra, i a Maria Garganté, de Sanaüja. 

No hi són les bruixes,

ni el cartipàs perdut,

ni els peus petits esporuguits.

Tan sols el sol i l’ombra

juguen geomètrics

dintre aquest budell que forada

les entranyes de les cases.

Avui no hi ha més bruixes

al carreró de les bruixes.

(Rosa Fabregat,

“Carreró de les Bruixes, fragment)

Exurge domine et judica causam tuam

Les obres de consolidació estructural de l’església de Sant Domènec de Cervera han arribat a la seva fi i l’edifici, després de mig segle de ruïna i abandonament, s’ha presentat als professionals del turisme i dels mitjans de comunicació de la vila. La recuperació d’aquest espai és una excel•lent notícia, que segueix les passes d’altres obres de rehabilitació fetes darrerament al priorat de Sant Pere el Gros, al castell o a l’antiga Farinera, en un empeny encomiable per a posar en valor l’immens patrimoni arquitectònic, històric i monumental de la capital de la Segarra. La conservació de tots aquests elements són un gran pas endavant en el desenvolupament de polítiques culturals, socials, educatives, econòmiques i turístiques i generaran uns beneficis de progrés i millora de la qualitat de vida inqüestionables. Per tant, cal felicitar als seus responsables i encoratjar-los a seguir endavant, vencent les adversitats i les malastrugances i airejant un optimisme il•lusionant i revitalitzador molt convenient en els temps que corren.

Els més de mil metres quadrats de l’església són un espai magnífic que es projecta cap al futur. Tot i la decadència del monument, que va començar amb els saquejos de les forces napoleòniques i es va accelerar a partir de la desamortització, i que n’ha fet desaparèixer el claustre i la majoria dels edificis conventuals, el lloc encara conserva traces que revelen la seva gran vitalitat entre els segles XIV i XVIII.

Durant aquells temps d’esplendor, des dels seus murs els pares predicadors de Sant Domènec varen estendre els seus sermons entre els fills de la Segarra, vetllant per l’ortodòxia cristiana i lluitant amb la creu, l’espasa i la branca d’olivera contra les heretgies i les temptacions del Maligne, que tan fàcilment colpeixen la feblesa humana. Fou aquí on el mateix Sant Domingo de Guzmán, fundador d’aital orde carismàtica -i, també, de la Santa Inquisició-, es va aparèixer a Sant Vicenç Ferrer quan aquest hi estava hostatjat en el seu recorregut de predicació entre Barcelona i Lleida, i fou també aquí on el aquest segon, campió valencià de l’oratòria, fou immortalitzat en un retaule gòtic que avui roman trossejat i repartit pels museus del món. A més, fou davant la façana d’aquest temple on l’inquisidor Álvarez de Zaldas va aturar el seu periple l’any 1580, promogut a instàncies de l’arquebisbe de Tarragona -que el portaria també a Guissona, Agramunt i Tàrrega-, i on va escoltar delacions de fornicadors, sodomites, flagel•lants, fetilleres, morosos, endevinaires i, el més terrible de tot, adúlters, i els va encaputxar per pecadors i malvats irredempts sota humiliants i funestos sambenets. I no només l’inquisidor de Zaldas va fer aixecar cadafals i canyets, sempre a càrrec de la Paeria –això sí-, sinó que d’altres en vingueren durant els segles successius a celebrar actes de fe per a judicar la malèvola perversitat, l’heretgia i la blasfèmia i a retornar a la cleda, tant si vols com si no, les ovelles esgarriades del ramat… El convent de Sant Domènec fou el focus irradiant vers la Segarra de l’acció dels frares blancs -dits “dominicanis” en honor al seu fundador o ”domini canis” (gossos del Senyor) pels seus enemics-, corró ferm i  incorruptible en la lluita de defensa de la única Fe veritable i martell implacable contra heretges, fetillers i adoradors del diable.

És per això que, quan he llegit que el Paer en cap ha afirmat que “el convent té una il•luminació perfecta per desenvolupar una activitat relacionada amb la tradicional festa de les bruixes” i que serà un espai per tenir-hi alguna activitat en el marc de la festa de l’Aquelarre, m’han entrat calfreds…

Fa de mal recordar la polèmica encetada anys enrere des del col•lectiu d’e-Cristians, on asseguraven que “l’Aquelarre degrada la imatge de Catalunya” i s’envestia vers la Paeria per donar suport a una festa que presenta “el diable i el mal com a model a seguir”,  presidida pel “món de foscor, bruixeria i pornografia” i on, davant petits i grans, “dues dones en topless, interpretant el paper de bruixotes, exciten al mascle cabró, que exhibeix un gegantesc penis, fins que aconsegueixen que ejaculi sobre l’enfervorida multitud”… Si fa gairebé deu anys es carregava contra l’Aquelarre des de les files més conservadores de l’Església, avui, quan la càtedra de Sant Pere està ocupada per aquell que durant quinze anys va dirigir la Sagrada Congregació de la Romana i Universal Inquisició, no sé pas què pot passar. No vull imaginar que dirà aquell exconseller d’Agricultura, avui líder de l’enfurismada plataforma antilaicista, quan s’assabenti que on antany desfilaren capcots, derrotats i coberts per la ignominiosa gramalleta bona colla de penitenciats, ara el gran Mascle Cabró s’escorre sobre la diabòlica gernació congregada als seus peus o la Fira del Gran Boc reuneix mestres de l’esoterisme, la nigromància i les ciències ocultes. Tots aquells que fa tan sols un parell de segles haguessin acabat amb els seus ossos encara fumejants llançats a l’Ondara, avui celebraran impúdicament la seva victòria bevent, ballant i afluixant les rengles de la seva lascívia pecaminosa…

És segur que des de les calderes d’en Pere Botero, on es consumeixen eternament, el pobre Joan Figuerós, condemnat per heretge i llençat a la foguera, el parricida Joan Roca, executat i esquarterat per occir la seva mare seguint un mandat del dimoni o l’enverinadora Magdalena de Montclar, torturada i penjada del coll per bruixa, concupiscent i infanticida, tindran un moment de relaxació i es faran in panxó de riure. I també és indubtable que Sant Vicenç Ferrer, entronitzat al cel a la dreta del Pare Etern, saltarà irat i, recuperant les exagerades gesticulacions que el van fer cèlebre, assenyalarà la vila de Cervera tot exclamant allò de “Pecat de fetilleries diabolicals: açò són adevins e adevines, sortillers e sortilleres, qui ab versos del Psaltiri, o ab pa, ampolles o ab tallador, etc. Guardau-vos-hi que en tot lo terme no n’hi hage; si no, la ira de Déu està damunt la vila e terme de aquella!”.