La famiglia

L’any 1632 l’honrat adroguer Damià Casanoves es personava davant la seu cerverina del Sant Ofici de la lnquisició de la herètica pravitat i apostasia per denunciar uns fets que li eren perjudicials i del tot intolerables. L’atengué el comissari del Sant Ofici, el venerable doctor Simó Vicent, el membre de la Comunitat de Preveres de Cervera que, a la seva mort, destinaria la seva fortuna a la construcció d’un hospital de misericòrdia per acollir els pobres; hospital que avui és conegut com a Residència Mare Janer, però aquesta és no és la història que avui ens centra…

El fet és que mossèn Casanoves, carregat d’indignació, formalitzà una instància contra un poca-vergonya de Bellpuig que se li havia endut sis lliures de mercaderia de la botiga i que ara es negava a fer-ne pagament. Recollida la denúncia, el Comissari Vicent va instruir el corresponent expedient per remetre’l a la Seu Central del Tribunal de la Santa Inquisició, amb domicili a Barcelona. El cert és que no sabem com es va resoldre el litigi (ja que els documents del Tribunal en qüestió foren cremats durant els aldarulls de 1834), però és ben probable que el morós quedés tan panxo.

El dolent de la història és un cerer de Bellpuig, anomenat Francesc Barrufet, la conducta del qual acostumava a saltar per sobre de normes i convencionalismes, fins al punt que no pagar les factures podia considerar-se la menor de les vileses. De fet, els Inquisidors ja l’havien processat i castigat per la malifeta de portar armes prohibides, cosa que li havia suposat una multa. La seva trajectòria posterior, però, superaria aquestes fites, com quan l’any 1633 tornava a ser processat, aquest cop per participar en una brega i proferir greus insults, fets pels quals seria només reprès amb una lleugera tibada d’orelles. Però el més sonat s’escaigué l’any 1634 quan fou jutjat com a reu d’incontinència sexual; i no pas qualsevol incontinència, sinó una perpetrada en comandita amb una religiosa del monestir de Vallbona de les Monges.

El procés va demostrar que l’intrèpid Barrufet havia aconseguit burlar la vigilància del convent per a fer-hi amistat amb una monja. De l’amistat es va passar a l’amor i no van trigar les murmuracions a arribar a oïdes de la Inquisició, que li prohibí expressament seguir freqüentant el cenobi. Però, com aquell qui res, no només no va cessar en la seva escomesa, sinó que, embogit l’amor i transformat en passió desenfrenada, es va fer construir a la fusteria del poble una escala amb la qual acudia als murs del convent, els saltava i -amb nocturnitat i traïdoria- corria a la cambra de la germana per arromangar-li els hàbits i compartir jaç. Tot això fou testimoniat fil per randa per les criades que assistien al convent la germana díscola i va provocar l’enrogiment del rostre dels inquisidors. La primera conseqüència del crim fou patit per totes les monges, ja que l’abadessa, Na Leocàdia de Ricart i de Cardona, va decidir acabar amb les habitacions i recintes d’ús particular de les germanes i imposar un estrictíssim règim de clausura que havia d’allunyar per sempre més del convent el pecat capital de la luxúria. No obstant, el causant dels fets, el cerer bellpugenc, només va rebre com a condemna el desterrament, i no pas del seu poble, sinó senzillament del terme de Vallbona de les Monges.

Com és possible, ens preguntarem, que fos tractat amb tanta benignitat algú que ja comptava amb diversos antecedents criminals i que havia gosat contravenir les ordres de la Inquisició per cometre un pecat tan reprovable? Com s’explica que el Sant Ofici, tan aficionat a rostir bruixes, judaïtzants i luterans, tractés amb tanta suavitat un bala perduda, contumaç i descarat, com en Barrufet? La raó es troba en que el lasciu i trapella Barrufet era “familiar” del Sant Ofici. És a dir, formava part de la xarxa d’espietes que constituïen els ulls i les orelles dels agutzils del Tribunal i que seguien les instruccions de vigilar els seus conciutadans “y en saber quina gent són y quin tracte ténen y quines paraules parlen; y si alguna cosa sospitosa entendran, dónen avís molt prest, y tan cautelosament com podreu, a nos e al dit senyor comissari, y en açó se fare ab tota diligentia, com a cosa que tant importa” (com resa un ban dels inquisidors de 1572).

El càrrec de familiar era no retribuït, però atorgava el privilegi d’excloure de pagar impostos i apartar de les jurisdiccions senyorial, reial i episcopal, de manera que només podien ser jutjats pel propi tribunal que els tenia com a engranatge clau. I, com hem vist amb en Barrufet, aquests avantatges eren susceptibles de ser emprats amb notòria injustícia. Com a mostra de tot això tenim el fet que un altre mercader de Cervera, de nom Pere Boter, acudís a la porta de la seu de la Inquisició enfurismat per les càrregues fiscals que havia de suportar, tot cridant que “el Sant Ofici no prenia per familiars sino jueus i homes roíns“. Això, al pobre Boter, simple ciutadà de peu, li va comportar una multa de trenta lliures i el desterrament de la població durant un any.

I és que, des de sempre, quan un pertany a la família i n’és obedient i submís, la vara de mesurar s’estira o s’arronsa amb tal que no prengui mal. Ho veiem en la família reial, ho veiem en els noms dels condemnats per la justícia i indultats per l’executiu, ho veiem en les condonacions de segons quins crèdits i ho veiem en els nostres pobles i ciutats amb segons quines actuacions i llicències. Potser aquest dissabte, quan s’aturi la música i aquells que dansen en torn de la taula corrin a ocupar el seus llocs a la poltrona, ho veurem menys. O potser no… Sigui com sigui, en un món d’espietes, sicaris i estómacs agraïts, convé tenir present allò que Don Vito Corleone va manar al seu fill Sonny: “Mai tornis a dir el que penses a ningú que no sigui de la família”.

Exurge domine et judica causam tuam

Les obres de consolidació estructural de l’església de Sant Domènec de Cervera han arribat a la seva fi i l’edifici, després de mig segle de ruïna i abandonament, s’ha presentat als professionals del turisme i dels mitjans de comunicació de la vila. La recuperació d’aquest espai és una excel•lent notícia, que segueix les passes d’altres obres de rehabilitació fetes darrerament al priorat de Sant Pere el Gros, al castell o a l’antiga Farinera, en un empeny encomiable per a posar en valor l’immens patrimoni arquitectònic, històric i monumental de la capital de la Segarra. La conservació de tots aquests elements són un gran pas endavant en el desenvolupament de polítiques culturals, socials, educatives, econòmiques i turístiques i generaran uns beneficis de progrés i millora de la qualitat de vida inqüestionables. Per tant, cal felicitar als seus responsables i encoratjar-los a seguir endavant, vencent les adversitats i les malastrugances i airejant un optimisme il•lusionant i revitalitzador molt convenient en els temps que corren.

Els més de mil metres quadrats de l’església són un espai magnífic que es projecta cap al futur. Tot i la decadència del monument, que va començar amb els saquejos de les forces napoleòniques i es va accelerar a partir de la desamortització, i que n’ha fet desaparèixer el claustre i la majoria dels edificis conventuals, el lloc encara conserva traces que revelen la seva gran vitalitat entre els segles XIV i XVIII.

Durant aquells temps d’esplendor, des dels seus murs els pares predicadors de Sant Domènec varen estendre els seus sermons entre els fills de la Segarra, vetllant per l’ortodòxia cristiana i lluitant amb la creu, l’espasa i la branca d’olivera contra les heretgies i les temptacions del Maligne, que tan fàcilment colpeixen la feblesa humana. Fou aquí on el mateix Sant Domingo de Guzmán, fundador d’aital orde carismàtica -i, també, de la Santa Inquisició-, es va aparèixer a Sant Vicenç Ferrer quan aquest hi estava hostatjat en el seu recorregut de predicació entre Barcelona i Lleida, i fou també aquí on el aquest segon, campió valencià de l’oratòria, fou immortalitzat en un retaule gòtic que avui roman trossejat i repartit pels museus del món. A més, fou davant la façana d’aquest temple on l’inquisidor Álvarez de Zaldas va aturar el seu periple l’any 1580, promogut a instàncies de l’arquebisbe de Tarragona -que el portaria també a Guissona, Agramunt i Tàrrega-, i on va escoltar delacions de fornicadors, sodomites, flagel•lants, fetilleres, morosos, endevinaires i, el més terrible de tot, adúlters, i els va encaputxar per pecadors i malvats irredempts sota humiliants i funestos sambenets. I no només l’inquisidor de Zaldas va fer aixecar cadafals i canyets, sempre a càrrec de la Paeria –això sí-, sinó que d’altres en vingueren durant els segles successius a celebrar actes de fe per a judicar la malèvola perversitat, l’heretgia i la blasfèmia i a retornar a la cleda, tant si vols com si no, les ovelles esgarriades del ramat… El convent de Sant Domènec fou el focus irradiant vers la Segarra de l’acció dels frares blancs -dits “dominicanis” en honor al seu fundador o ”domini canis” (gossos del Senyor) pels seus enemics-, corró ferm i  incorruptible en la lluita de defensa de la única Fe veritable i martell implacable contra heretges, fetillers i adoradors del diable.

És per això que, quan he llegit que el Paer en cap ha afirmat que “el convent té una il•luminació perfecta per desenvolupar una activitat relacionada amb la tradicional festa de les bruixes” i que serà un espai per tenir-hi alguna activitat en el marc de la festa de l’Aquelarre, m’han entrat calfreds…

Fa de mal recordar la polèmica encetada anys enrere des del col•lectiu d’e-Cristians, on asseguraven que “l’Aquelarre degrada la imatge de Catalunya” i s’envestia vers la Paeria per donar suport a una festa que presenta “el diable i el mal com a model a seguir”,  presidida pel “món de foscor, bruixeria i pornografia” i on, davant petits i grans, “dues dones en topless, interpretant el paper de bruixotes, exciten al mascle cabró, que exhibeix un gegantesc penis, fins que aconsegueixen que ejaculi sobre l’enfervorida multitud”… Si fa gairebé deu anys es carregava contra l’Aquelarre des de les files més conservadores de l’Església, avui, quan la càtedra de Sant Pere està ocupada per aquell que durant quinze anys va dirigir la Sagrada Congregació de la Romana i Universal Inquisició, no sé pas què pot passar. No vull imaginar que dirà aquell exconseller d’Agricultura, avui líder de l’enfurismada plataforma antilaicista, quan s’assabenti que on antany desfilaren capcots, derrotats i coberts per la ignominiosa gramalleta bona colla de penitenciats, ara el gran Mascle Cabró s’escorre sobre la diabòlica gernació congregada als seus peus o la Fira del Gran Boc reuneix mestres de l’esoterisme, la nigromància i les ciències ocultes. Tots aquells que fa tan sols un parell de segles haguessin acabat amb els seus ossos encara fumejants llançats a l’Ondara, avui celebraran impúdicament la seva victòria bevent, ballant i afluixant les rengles de la seva lascívia pecaminosa…

És segur que des de les calderes d’en Pere Botero, on es consumeixen eternament, el pobre Joan Figuerós, condemnat per heretge i llençat a la foguera, el parricida Joan Roca, executat i esquarterat per occir la seva mare seguint un mandat del dimoni o l’enverinadora Magdalena de Montclar, torturada i penjada del coll per bruixa, concupiscent i infanticida, tindran un moment de relaxació i es faran in panxó de riure. I també és indubtable que Sant Vicenç Ferrer, entronitzat al cel a la dreta del Pare Etern, saltarà irat i, recuperant les exagerades gesticulacions que el van fer cèlebre, assenyalarà la vila de Cervera tot exclamant allò de “Pecat de fetilleries diabolicals: açò són adevins e adevines, sortillers e sortilleres, qui ab versos del Psaltiri, o ab pa, ampolles o ab tallador, etc. Guardau-vos-hi que en tot lo terme no n’hi hage; si no, la ira de Déu està damunt la vila e terme de aquella!”.