Patrimoni aplaudit, paït i patit

Divendres passat, dins les activitats de Festa Major de Guissona, a la Sala de Plens de l’Ajuntament va tenir lloc la presentació del setè volum d’inventari de patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, dedicat a aquest municipi. L’acte fou molt ben rebut i l’espai va quedar petit amb la gran afluència de guissonencs i guissonques, amatents a conèixer -i, fins i tot, alguns a adquirir- el llibre.

El treball s’ho val: és el resultat de set anys de tasques de camp al llarg i ample del municipi a la recerca i anàlisis de més de dos-cents cinquanta elements, que són analitzats, contextualitzats i descrits acuradament, amb la garantia d’un equip de treball format per historiadors especialitzats en cadascuna de les èpoques contemplades, i amb el suport de prop de set-centes imatges impreses a color, fita assolida primer cop en la col·lecció i que en facilita immensament la intel·ligibilitat. Amb aquest, la Fundació Jordi Cases i Llebot continua endavant la seva tasca de fer país, expressada amb l’activisme cultural des de diverses trinxeres, algunes d’elles ben difícils: dóna suport a l’ensenyament i la preservació del català a la Franja, col·labora amb iniciatives de defensa i projecció de la identitat segarrenca (com l’adquisició i la cessió al Museu comarcal de la moneda de Sikarra o la participació activa dins la Xarxa Sikarra) i, en el cas que ens ocupa, des de 1994 treballa en el projecte d’inventariar tot el patrimoni comarcal municipi a municipi.

Com els anteriors volums de la col·lecció, el recull de Guissona demostra la gran riquesa patrimonial de la comarca, posant llum sobre el gran camí per córrer que brinda, pol d’atracció d’estudiosos i aficionats a la cultura i la història, alhora que obre els ulls a la població vers la importància d’uns actius que entronquen amb el passat i es projecten cap al futur. Personalment, com a responsable de l’apartat fotogràfic, he gaudit moltíssim amb el treball, especialment tenint els privilegis de retratar la col·lecció escultòrica que atresora l’església de Santa Maria (excepcionalment descrita per en David Castellana), de recórrer les estances senyorials de Cal Piteu hores abans de ser demolida, d’esgarrinxar-me pels camps a la recerca del patrimoni arquitectònic popular (al costat de la pacient Carme Diví) o de mirar d’imaginar els jaciments ibèrics i romans colgats sota camps de cereal exuberant o gegantesques naus industrials, amb les indicacions d’en Josep Ros.

Ara és de desitjar que, després de Sanaüja, Torà, Ivorra, Estaràs, Massoteres, Torrefeta i Florejacs i Guissona, s’estengui el contagi i pugui continuar el camí fins que arribi el dia quan estiguin conclosos els vint-i-un municipis de la Segarra administrativa o -per ambició, que no quedi!-, el projecte s’ampliï cap als territoris històricament segarretes. Permet ser optimista saber que a Cervera i a Granyena ja hi ha força tasca avançada, i que s’encén l’enardiment per començar a treballar a Tarroja… Però, cal tocar de peus a terra i ésser conscients que la publicació de l’obra no és cap panacea. Més enllà de fer un retrat de la situació del patrimoni en uns anys determinats, no pot garantir-ne per sí mateixa la preservació futura. Al menys, si les autoritats, civils i eclesials, que hi han de vetllar i els molts particulars que les custodien, no ho assumeixen com a objectiu comú. De fet, ahir mateix, amb motiu d’una altra Festa Major, vaig poder comprovar com al carrer Major de Sanaüja una casa notable del segle XVIII i recollida a l’inventari de patrimoni editat l’any 1999 ha estat demolida fins als fonaments, sense ni tan sols respectar  l’elegant façana porxada, la muralla baix medieval del basament o el peculiar refugi subterrani que amagava en els seus cellers; de res ha servit, ni tan sols, que estigués inclosa a l’inventari del patrimoni arquitectònic català de la Generalitat. Avui, el buit que ha deixat Can Masdeuró hi ha un gran solar en el qual, a poc a poc, s’hi van acumulant barretes metàl·liques, formigó i d’altres materials de construcció que culminaran la damnatio memoriae amb una luxosa residència, construïda, això sí, amb criteris historicistes i revisionistes…  Però, al menys, les publicacions d’inventari serveixen per posar llum sobre aquests elements i ja ningú, responsables públics especialment, poden al·legar ignorància si opten per fer el paper dels tres micos savis del Japó, que “no veuen, no escolten i no diuen”, amb la responsabilitat davant propis i aliens que això els comporta.

Estic convençut que el volum de Guissona serà un èxit i que, a mig termini, els vuit-cents exemplars faran curt i que tota la gent de Guissona, i de la Segarra per extensió, podran acréixer en l’orgull de pertànyer a un territori ric en patrimoni i amb una capacitat acreditada i secular de generar art i cultura. No obstant l’entusiasme guanyat durant l’acte de presentació va desinflar-se al vespre del mateix dia quan, després d’assistir (previ pagament del gens menyspreable preu de 20 euros) a un concert d’en Roger Mas a Solsona, aplaudit amb fervor pels seus conciutadans, vaig enllaçar-ho amb un concert gratuït d’en Joan Pons, el Petit de Cal Eril, a la Plaça Major de Guissona. Diu l’Evangeli que Jesús, després d’haver predicat i obrat prodigis per tota Galilea, va retornar a Natzaret, on havia viscut la seva infantesa; allí, els seus paisans el van menystenir, no donant crèdit a que algú del seu poble fos tant savi, per la qual cosa va haver de marxar amb la famosa sentència que “tots honoren a un profeta, llevat els de la seva terra…”. En Joan, malgrat arribar amb un bagatge d’èxit i qualitat inqüestionable, haver preparat amb la seva banda un excel·lent concert i haver-lo executat, tot i l’hora intempestiva, amb perícia i entusiasme, fou tractat pel bona part dels assistents amb una fredor preocupant. Per això, vaig pensar que el llibre presentat al matí havia quedat curt i que caldria fer urgentment una addenda que inclogués al Petit dins l’inventari de patrimoni artístic guissonenc.

Els apòstols del patrimoni

Fa unes setmanes vaig tenir el gran goig d’assistir a la presentació del VIè volum de l’Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, dedicat al meu municipi: Torrefeta i Florejacs. Més enllà de l’innegable orgull de veure’m en la portada d’un treball tant rigorós i estimable, i al peu d’una llista d’historiadors seriosos i de prestigi (ells, no pas jo), l’alegria de veure culminat un projecte de recerca iniciat quinze anys enrere i presenciar la bona acollida al treball, amb la sala de plens de l’Ajuntament curulla de gent, em féu feliç.

El llibre en qüestió és el darrer –fins ara- d’una col·lecció endegada l’any 1994 en el si de la Fundació Jordi Cases i Llebot, d’Hostafrancs, i que té com a projecte (es diu ràpid) inventariar tot el patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Les anteriors publicacions recolliren els catàlegs de Sanaüja, Torà, Ivorra, Estaràs i Massoteres i, renascut l’entusiasme després de concloure el treball de Torrefeta i Florejacs, noves energies s’encaminen cap a Granyena de Segarra, Guissona i Cervera.

Val a dir que aquests treballs de recerca no són concebuts com un àlbum de cromos, sinó que és quelcom molt més poderós i de llarg recorregut.  En primer lloc, inventariar els béns patrimonials suposa exposar-los a la llum pública, evitant que caiguin en l’oblit i donant fe de la seua existència i valor, anunciant urbi et orbe que aquell element mereix protecció i que és una peça clau en la identitat pròpia del lloc al què pertany. Per altra banda, l’inventari dignifica i reconeix el llegat deixat per aquells que varen viure al territori que ara ocupem, incentivant la tan necessària i poc adobada autoestima segarreta i obrint els ulls a un seguit d’elements que, tot i que ser fruit de la suor dels ancestres, encara es desmereixen. Anant més enllà del patrimoni medieval, es recullen elements fins ara menystinguts i en els què la nostra comarca és riquíssima (edificis barrocs, arquitectura popular, llegats industrials…) i que tan o més que els emblemàtics castells i esglésies romàniques testimonien les vicissituds d’un poble que sempre ha maldat per anar endavant i que, a més, són la balma que els contextualitza i lliga amb la contemporaneïtat.

A més, els treballs de recerca i catalogació també tenen un gran valor intrínsec, essent la prova que una tasca feta a partir d’un grup humà voluntariós, altruista, solidari, coratjós, entusiasta i mogut per l’estimació al país, pot assolir les fites que es proposi, per més inassolibles que semblin.

En darrer punt -last, but not least- l’inventari també és una eina que ha d’incidir en les decisions de govern que afectin el desenvolupament cultural, educatiu, urbanístic i econòmic: el patrimoni històric és un bé a preservar, reivindicar i promoure, com a element de cohesió social, com a base en la conscienciació com a poble i com a carreu sobre el que bastir una indústria turística front la qual encara hi ha reticències. La Segarra és la cinquena comarca de Catalunya amb més elements patrimonials catalogats, cosa que cal dir ben alt, tot traient pit i posant-ho en valor, trencant la dicotomia lleidatana de Pirineus = turisme i neu, la Plana = carreteres, agroalimentària i polígons.

Amb tota possibilitat, les iniciatives de la Fundació Cases i Llebot (i, en la mateixa línia, les del Centre Municipal de Cultura de Cervera, o dels Amics de l’Arquitectura Popular, o de l’Associació Ond’Ara, o del Museu Comarcal de Cervera, o de la Fundació Eduard Camps, o…) no són la panacea al dèficit de cultura i valorització del patrimoni, però són passos en ferm cap a la seua divulgació, amb el prestigi i el valor que mereix. És segur que la publicació, per sí mateixa, no assegurarà la restauració, ni tan sols la conservació, dels elements recollits, però sí que aconseguirà donar-los una veu que fins ara no tenien. Publicar els nous inventaris no evitarà que es repeteixin episodis com la desaparició de les portes noucentistes de Cal Sabata o de la fàbrica modernista dels Olis Gomà a Cervera, la destrucció del camí medieval de Guissona o el vandalisme i la desídia vers el castell templer de Granyena, com no ha aconseguit que a Massoteres es recuperi l’església romànica de Sant Simeó, a Estaràs s’aturi la degradació del castell d’Alta-Riba o a Torrefeta i Florejacs desapareguin les esteles funeràries del Llor o les Sitges, per posar només alguns exemples… Tampoc suposarà que la major part dels minsos pressupostos municipals de cultura s’escolin com aigua en un cistell subvencionant balls d’orquestra, dinars de germanor i d’altres activitats lloables, però populistes i de curta volada. No obstant, serà un pas endavant en la manifestació de la societat civil com a força motriu d’un canvi de mentalitat que a poc a poc està arribant i que dota de contingut allò que, si badem, cada cop esdevé més eteri, difuminat i inidentificable: el nostre “fet diferencial”.