Biosca em fa patir
Adapto del títol d’una de les cançons més populars dels Pets la fórmula per titular aquest article. “Tocar ferro al balcó, lentament la pudor atravessa la ciutat, / mentre la rutina lentament pentina aquest poble abandonat” canten els de Constantí en retrat del seu poble. I, certament, la “vila xica i mal composta”, fa temps que em fa patir. I no pas perquè, continuant amb els adagis, “si el castell cau, Biosca adéu-siau”, ja que “el castell ha caigut, i Biosca no s’ha mogut”, sinó perquè d’aquest llogaret del Llobregós no fan més que arribar males notícies.
Possiblement tot va començar l’any 1979, quan l’Instituto Nacional de Re
forma y Desarrollo Agrario (Iryda) va fer al municipi un regal enverinat: va construir un tobogan gegant que, durant trenta anys seria l’emblema turístic del poble. Ni el castell de Lloberola, ni les rutes de senderisme pel PEIN del Llobregós, ni l’àrea arqueològica de les guixeres, ni la vila medieval, ni la cuina de Cal Borres, ni l’agroturisme… El llarguíssim tobogan, de més de 50 metres de llargària, el major d’entre els no aquàtics de Catalunya, va ser l’inici de les desgràcies. Mancat de les mesures bàsiques de seguretat i amb la displicència dels responsables municipals, milers de grans i petits van descendir vertiginosament pel pendent per acabar aterrant de cul sobre el terròs després de volar els més de 70 cm de la sortida. Tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca: la primavera de l’any 2008 una nena d’ 11 anys va impactar amb violència amb el terra i es va colpejar el cap, amb la mala fortuna de va patir traumatisme cranial, amb hemorràgia interna i lesió del lòbul frontal i temporal esquerra. Cinc anys més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemnava al consistori a indemnitzar la família de la menor amb 330.000 euros (260.000 més costes judicials), de les quals, assumida una part per la pòlissa asseguradora, restaven 180.000 a càrrec del municipi. Considerant que el pressupost de l’any no arribava als 280.000 euros, la magnitud de la tragèdia esdevé palmària.
Val a dir que, tres mesos abans de la sentència (i molts anys després de l’accident), el govern municipal, per motius de seguretat, aprovava l’enderrocament del tobogan. Però el mal ja estava fet i la llosa de la indemnització queia sobre el poble, deixant-lo en bancarrota. Per a pal·liar-ho, es van posar a la venda un parell d’edificis públics, entre ells la magnífica masia de l’ermita de Sant Pelegrí, però no n’hi ha hagut prou…
I, com que a llop magre tots els gossos li borden (fins aquí: cites del refranyer), ha començat a sobrevolar el poble una temible depredadora. L’empresa Knauf, multinacional dedicada a la producció de plaques de guix laminat, ha posat el seu voraç ull sobre les guixeres del Llobregós. Foragitada de Sanaüja, on alguna mà d’àngel va incloure dins del POUM la prohibició de les activitats extractives, s’ha llençat sobre els jaciments bioscans. A hores d’ara, tres són ja les finques controlades per la multinacional guixera alemanya i ben aviat, a cop de talonari, se’n faran amb moltes més.
A Ribera d’Urgellet, el poble de Tost també està amenaçat per la voracitat de Knauf. Allí, en resistència a l’agressió, la plataforma Salvem Tost i l’associació Lo Riu Roig es van mobilitzar contra la guixera i van exposar els seus arguments a la població, a la premsa i al Parlament de Catalunya. A Biosca, com a Tost, i a la vall del Llobregós, com a la Ribera d’Urgellet, les guixeres suposaran mals irreversibles a una zona prou castigada per un urbanisme desordenat i una activitat desmesurada d’altres pedreres properes. A més, el projecte posa en perill el fràgil equilibri de l’ecosistema natural de les guixeres i suposa un increment enorme de trànsit pesat per la zona. Per altra banda, la pols en suspensió del guix i les emanacions de sofre també tenen un seguit d’efectes perniciosos sobra la salut (segons un informe del laboratori Lafarge), tan dolències dèrmiques, com irritacions al coll i els pulmons, provocant insuficiències pulmonars i renals i, en llargues exposicions, artritis i risc de tuberculosis. A banda de les inevitables molèsties per pudors i corrosió ben estudiades en les zones dels Estats Units on fa anys que pateixen aquestes explotacions.
I a canvi de tot això, què? Val a dir que l’empresa practica la molt noble tasca evergetista, és a dir, la compra de voluntats i complicitats a través de la beneficència. A Sant Llorenç de Morunys, des d’on fa dècades hi està instal·lada, Knauf ha fet generosos donatius en campanyes tan lloables com el pla estratègic anti-drogues del Solsonès o patrocinant el petit museu local. La mateixa pràctica ha ofert a Ribera d’Urgellet on, tot i les resistències de la població, l’empresa ha tancat un acord amb el govern de CiU (en contra de l’oposició) pel qual subvencionaran “intervencions emblemàtiques a la vall” i, a més, pagaran 60.000 euros més 0,06 € per tona de guix que extregui. Això sí, de creació de llocs de treball no se’n parla, tampoc de l’afectació en el desenvolupament econòmic (en especial, l’efecte sobre els animals de granja i el foragitament dels turistes) i en la vida i la salut dels veïns.
Però sembla que tot està dat i beneït. El Departament de Territori i Sostenibilitat i l’Ajuntament tenen la paella pel mànec i, pel que sembla, no hi ha voluntat d’impedir-ho, ans al contrari. La fractura bioscana serà encanyada i enguixada i la veritable lluita tindrà un altre front: la secessió de la Segarra i la incorporació al Solsonès. Tot plegat, sembla la maledicció de la Vaquiola, la bruixa socarrimada de Biosca, perquè de bruixes, haver-n’hi, n’hi ha…
Posted on 3 Març 2015, in Paisatge, Política and tagged Biosca, guix, guixeres, Knauf, tobogan. Bookmark the permalink. 6 comentaris.
Giliet de Florejacs 
Vos si que em feu patir quan pateixes per alguna cosa, si realment pateixes , o només busques elevar el teu ego.
T’escric com a regidor i tinent d’alcalde del forat negre , porta de la Catalunya central carlina, segons tu. No crec que pateixis gens per Biosca, vist el sensacionalisme que dones a l’article, i fent gala d’historiador , res mes lluny , llegint el que dius.
et demanaria que t’informessis be abans d’alertar la teva camarilla que t’escolten i segueixen cegament. Prou pena passem els vens del municipi d’haver de vendre patrimoni per pagar la sanció judicial com per que en facis gala i mofa. Però se i estic convençut que ens en sortirem, com sempre ens en hem sortit de totes en aquest petit municipi de la Segarra, per poc temps ja, molt al teu pesar. be crec que expresso una mica el malestar de totes les persones de Biosca o gaire be totes cap el teu ego de superioritat.
Suposo que em contestaràs amb mes parrafades i com a salvador del medi ambient, abans que tu que sàpigues que molta gent ha conservat el territori per que el disfruitis tal com es.
res mes salut
Jordi Llauradó
CUP Biosca
Amic Jordi:
M’agradaria contestar-te amb una “parrafada”, però no voldria fatigar-te ni robar-te més temps…
Així que només et diré que em sento molt afalagat de saber que destines part del teu valuós horari lectiu a llegir-me i que estic convençut que els bioscans, segarrencs tots, us en sortireu; si s’escau a una velocitat major que la que s’agafava baixant pel cèlebre tobogan. Especialment si compten amb gent versàtil i adaptable com tu, cupaire orgullós, quintacolumna dins les llistes convergents, segarrenc de soca-rel, que encarrila amb el “cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra” els seus paisans pel camí cap al Solsonès a la recerca del País de Xauxa, la Itaca dels guerrers, la Terra Promesa…
Gràcies per ajudar a conservar el territori amb fets i no pas amb paraules, que és la única cosa que sap fer un servidor, pobret parlador, desinformat, demagog i patidor de mena. I gràcies també -i a la bestreta- per informar amb rigor, puntualitat i objectivitat sobre els perquès de tot plegat. Resto amatent a què em facis sortir de la ignorància i, mort de vergonya, em pugi el color roig sang a les galtes, i no pas el blanc guixenc.
I salut! Sobretot, molta salut!
Moltes gracies per totes les perles que em deixes anar, les entomo i accepto, tranquil, com a bon aficionat al rugbi i no tan bon jugador, esport que t ensenya a perdre no protestar i no queixar.te. l’única perla que no t accepto es la d’amic. Mai em compartit ni la taula, la cassola ni el porró.
Salut des de les terres agrairies i ramaderes i forestals del Solsonès sud.
Benvolgut Giliet: felicitats per l’article
Benvolgut Jordi Llauradó: Dol, i molt, llegir el que escriu, provinent com prové d’algú de la CUP, associació a qui li atribuïa un seguit de valors que me la feia molt propera, però que ara començo a veure clar que no atresora pas les virtuts i punts de vista que li feia. Si més no, pel que vostè diu, i traspua del seu pensament. Dol la vella política reflectida en les seves paraules, i potser això és el que hauria de ser més impropi d’un membre de la CUP. La vella política de qui ha de recórrer, per oposar-se a quelcom que no li ha agradat llegir, a l’exalçament de la ignorància, i al rebuig tosc del criteri de persones amb criteri; de persones que, li agradi o no, saben molt bé de què parlen, precisament perquè, no com tothom, es cremen les pestanyes per formar-se, i per llegir. Dol la vella política, pròpia potser de mediocres (i no vull dir amb això que vostè ho sigui, no m’entengui pas malament…), de recórrer a menystenir l’altre, a mirar de vexar-lo públicament, pel fet, aparentment ben indigne, de pretendre ser historiador. Molts més en necessitàrem, en aquesta nostra, dissortada terra! Més gent amb cap, i menys, molta menys, amb budells, amb punts de vista prims i laminars, amb preteses solucions lineals, repetides, úniques, rapides i miraculoses (per si hi ha dubtes, torno a insistir que no em refereixo a vostè…)! Menys, molts menys de grans glossadors d’una suposada estima a la terra (estima a la terra!!!), la qual pregonen abundosament: que se n’omplen la boca. Estima a una terra que aquests perfils (per tercera vegada, i pel que pugui ser: no em refereixo a vostè, com capirà immediatament i ràpid al no veure’s reflectit en les meves paraules…) acaben traduint, sorprenentment i contradictòria, en empastifament, destrucció, contaminació i embrutiment arreu. Deu meu sinyor! Quin amor! Quanta estima! Grans defensors de la terra (de tant que t’estimo, t’abonyego…) que, a voltes, tenen a bé mostrar catorze generacions d’arrelament a un territori com a argument inapel·lable (sic, malgrat soni tan trist) per a poder justificar les accions pròpies i menystenir les d’alguns altres: un tipus de discurs decimonònic, caduc, xenòfob, que faria enrojolar de vergonya a qualsevol, en qualsevol entorn civilitzat. Ja ho sé, ja ho sé, això no ho ha dit pas vostè; no pateixi, en sóc conscient 😉
I a vostè, ves, aquests que mostren una certa formació intel•lectual (quants en necessitem, sinyor!) sembla que li sobren (“fent gala d’historiador” “ego de superioritat” “contestaràs amb més parrafades”). “Muera la ineligencia!”, potser? Sortosament, un intent de vexar fallit, frustrat, per barroer, per inconsistent, per poc fonamentat, per l’argumentari lamentable que l’acompanya. Dol, també, el recurs a titllar de sensacionalista dades i referències que ens parlen de destrucció de l’entorn, del paisatge, de la salut humana i animal… de la qualitat de vida, vaja. Sensacionalista diu! És a dir, exactament el mateix recurs (titllar un determinat punt de vista contrari de sensacionalista) que empren, demagògicament, les grans multinacionals quan volen tirar endavant els seus interessos per damunt de qualsevol altra consideració, quan volen endegar projectes de destrucció del nostre dia a dia… I aquest recurs el fa servir un de la CUP!!!! Qualsevol, amb dos dits de front, tan sols confrontant escrits, pren ràpidament consciència de fins a quin punt les seves paraules recorren a estils caducs, superats, i amaguen la frustració de no poder oposar, a allò que no ha agradat escoltar, res més que el rebuig obtús a la racionalitat, a la formació, a la intel•ligència. Dol, certament, la vella política de qui, en lloc de tendir a acostar-se a les formés més civilitzades d’actuar i gestionar, pròpies d’alguns llocs dels Pirineus enllà als quals fora bo que ens anéssim assemblant cada cop més, prefereix, pel que llegeixo, que seguim enfangats en la mediocritat tradicional de les formes de fer habituals a casa nostra, tot justificant-ho de manera certament lamentable.
I un parell de coses finals, sinyor: la primera, que en el text d’en Giliet no hi ha cap befa ni mofa de Biosca com apunta, entenc que portat d’un acalorament inicial. Torni a llegir-lo. Vostè és una persona intel•ligent: estic segur que amb una segona lectura comprovarà, fàcilment, fins a quin punt n’està, d’equivocat. I la segona: està segur, amb els valors que apunta en el seu comentari, que el seu lloc és la CUP? S’ho ha pensat bé, això? A mi em fa l’efecte que o la CUP ha canviat molt, darrerament (i llavors ja m’ho faria mirar jo, personalment, ja que voldria dir que alguna cosa se m’ha escapat en els darrers temps…) o, possiblement, altres formacions li resultarien coherentment mes adients. Ep! I visca sempre la intel•ligència i la il•lustració! Estic segur que convindrà amb mi en exaltar alegrement aquests dos conceptes! Salut!
Jaume, envejo la traça que empres a l’hora de donar embranzida al teu generós poder de comunicació.
T’imagino i em ve al cap els predicadors de l’oest americà, per allà les primeries del segle XIX, on després de recórrer amb penúria, a cavall d’ases tossuts i poc complaents, es sobtaven de trobar encara cultures ancestrals, minoritzades en el millor dels casos i sovint confinades a les pitjors terres.
Sense davallar gens la confiança amb ells mateixos, aconsellàvem pel bon camí als lladres de mules, als embriacs, a les prostitutes, als bandolers i fins i tot als que tallaven la cabellera. Enlairant un llibre aconseguien que hom trobés el bon camí….., i ells, convençuts de la seva veritat somreien i allargaven els braços a fi i efecte de garantir-se una gran parròquia.
Deixem-nos de records d’infantesa…, la història s’escriu amb els pocs que van sobreviure, els que van saber adaptar-se, sense rancúnies ni exigències.
Avui en dia comunicar és molt més accessible, tenim tanta informació que caiem en la temptació de voler abastar-la. Diuen els entesos que els guanyadors seran els que sabran escollir la informació.
Per això, Jaume, t’emplaço a que continuïs donant embranzida a aquestes virtuts envejables…, això sí, et repto a que aportis la informació, que segons el teu criteri creguis suficient, a la cavil•losa i embadalida població de Biosca…. de ben segur que l’ajuntament et permetrà lluir la virtut més noble que pots oferir i així hom podrà emetre amb més encert el seu parer.
Gràcies, amics, coneguts i saludats, pel vostre interès. Aquest pobret parlador només volia posar llum sobre el que ell, subjectivament i alarmada, percep com a amenaça per Biosca, la vall del Llobregós, la Segarra i la Catalunya interior. I, a fe de Déu, que ho ha assolit sobradament! A més, el fet de conèixer, encara que sigui virtualment, tres polemistes més, arrodoneix la satisfacció i el gaudi.
A en Gorki, a qui, certament, encara no puc dir “amic” (ni tan sols de facebook), convidar-lo a Cal Giliet de Florejacs on, el dia que tingui a bé creuar el Llobregós, baixar del Forat Negre, deixar enrere el Territori de Masies, descendir de l’Alta Segarra i allunyar-se més del Solsonès, trobarà taula, cassola i porró. És possible que, tot xerrant, trobem més punts de trobada que no de divergència i, si no és possible, al menys donar-nos una abraçada com la de Mas i Fernández (en la qual, donada la seva doble natura de convergent i cupaire, podrà triar quin dels papers interpretar).
A en Josep Bernades, a qui no tinc el plaer de conèixer (tot i que, pel que diu, és susceptible de ser titllat com algú de la “camarilla que t’escolten i segueixen cegament”), renyar-lo per la seva “parrafada”. Si jo m’he abstingut de replicar l’amable bioscà amb un text llarg i espès, entenc que no calia suplir-me, i menys teclejant amb la destral a la mà. Nogensmenys, també teniu cassola i porró a Cal Giliet, i, vagi a saber, potser en una taula a tres bandes.
I, finalment, al “Bioscà absort”, camuflat de militar liberal, i a qui sospito que tampoc conec, agrair-li també els seus comentaris i el magnífic retrat esbossat. No obstant, puntualitzar que no és feina meva substituir la tasca del consistori bioscà. Ben segur que ells gaudeixen de molta més informació, no només per desmentir tot allò que he exposat, sinó per donar a conèixer els coms, els quans i els perquès del pla d’acció de Knauf sobre el terme municipal. Segur que, si segueixen removent els arxius –com em consta que han fet abastament aquesta setmana-, hi veuran més clar. Humilment, si els meus minsos coneixements jurídics els poden ajudar a desxifrar-los i a esbrinar-ne els paranys, em poso a la seva disposició… Per cert, comandant, espero que hagueu recuperat el cavall tan injustament manllevat pels malvats carlinots. Als carlins, que els mati Déu (que per això els haurà creat).