Arxiu del Blog

El retrat del criminal

priorat.jpgBen a prop del poble de Gra, al terme de Torrefeta i Florejacs, encara hi trobem les restes de l’antic priorat femení de Santa Maria de Tauladells. El nom deriva de teula o teulada, fet paradoxal quan constatem que l’església, única construcció que en roman dempeus, fa molts anys que va perdre la coberta.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEl jaciment va tenir una espurna de celebritat fa un parell d’anys quan, durant l’excavació de rases per canalitzar el reg, s’hi van descobrir prop de trenta tombes medievals. La presència de la necròpolis era coneguda, especialment per la tomba de l’abadessa, excavada al cingle a tocar de l’església, i encara prou identificable. De fet, al visitant pedraferit que s’acosti a lloc, no li costarà ensopegar amb  fragments sepulcrals esmicolats entre els pedregars acumulats als clapers dels extrems dels camps de cereals que envolten la ruïna.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa història ens diu que el cenobi agustí fou impulsat al segle XIII per Gueraua de Coscó, de la qual poc o res més en sabem, però la llegenda (recollida per en Vidal Vidal al “País de les Pomes”, segon volum de les imprescindibles “Rutes de Ponent”) ens vesteix d’èpica aquest episodi fundacional…

IMG_20151101_125544.jpgDiuen que en aquells temps de mals usos i violències, el senyor del castell de les Sitges (a Florejacs), empès per les baixes passions i enardit pel poder feudal, encalçava contra el seu consentiment l’esposa d’un dels seus vassalls. Irat per la pertinaç negativa d’ella, l’aristòcrata, emulant l’episodi bíblic del rei David amb Urias i Betsabé, va fer matar l’home. Però com al rei bíblic, els malvats plans no van sortir l’efecte desitjat i ella va fugir, prenent els hàbits de l’orde agustina i refugiant-se a la vall del Sió, on va fundar el priorat de Santa Maria de Tauladells.

IMG_7506.JPGFa poques setmanes, tot pensant en aquesta història, vagarejava jo pels encontorns de Tauladells. Entre argelagues i bardisses, i no sense esgarrinxar-me, vaig penetrar a les ruïnes de l’església i, badant entre la carreuada de l’absis, vaig trobar-me de fit a fit amb un rostre barbut, d’expressió atordida. Esculpit en posició horitzontal, fent funcions de mènsula, aquella cara aguanta amb l’orella esquerra una cornisa que sustenta, a manca del quart d’esfera ensulsiat qui sap quants anys fa, la línia del cel. Tal vegada estava davant del retrat de l’assetjador, gravat en pedra, per eterna vergonya del crim? Potser na Gueraua, dirigint personalment les obres de construcció de l’església, va ordenar aquell memorial de l’oprobi, precursora vuit segles abans dels fets de la Manada i la difusió dels cinc retrats barbuts?

Mai sabrem del cert si el personatge retratat és el nefand senyor de les Sitges ni si la nostra protagonista va reposar en pau al sepulcre de l’abadessa. Però avui, encara, també al lloc isolat de Tauladells, les pedres ens conten que cal preservar la memòria per no repetir els errors del passat.

BARBUT.jpg

 

La joia dels goigs

La setmana passada vaig tenir la satisfacció de presentar el treball de recull, estudi i interpretació gràfica dels goigs de Torrefeta i Florejacs. Al neòfit diré que els goigs són les cançons dedicades a sants i marededéus, demanant la seva intercessió en les penúries d’aquest món de llàgrimes, impreses en fulls habitualment decorats amb sanefes i florons i il·lustrats amb acurades miniatures. Aquests documents, per qui en té un coneixement superficial, poden semblar sols relíquies del passat o testimoni ranciejant de temps pretèrits, però una mirada amable i desacomplexada ens revela just el contrari.

Des del punt de vista de la identitat, el goig ha estat una eina clau en la preservació de la llengua catalana. En èpoques encara més fosques que les actuals, quan el català era expressament desterrat, sinó perseguit, dels usos administratius i religiosos, varen preservar l’idioma. Curosament atresorats, o llegats oralment, es transmetien de generació en generació en una llengua que era estranya en les impremtes. A més, ostentaven testimoni i, sovint, protagonisme, dels costums populars de cada lloc, i eren una afirmació dels cultes i les tradicions locals front la imposició de la jerarquia oficial i globalitzadora. Així, en el goig veiem l’instrument que cohesiona la comunitat rural, ja sia a través de les periòdiques romeries a ermites i santuaris, ja sia per mitjà de les caramelles, els balls i cants populars que musiquen les composicions gogístiques, o a través de les confraries religioses, que emprant el goig per a fomentar la devoció, també cohesionaven el nucli humà i creaven llaços de solidaritat entre les persones en uns temps en els quals l’aïllament i les penúries feien ben difícil la vida al camp.

Així, en els goigs constatem quines són les pors, les esperances i les il·lusions d’uns societat sotmesa a l’arbitri de la meteorologia, a l’envit de les malalties, al risc dels accidents, les calamitats i la solitud. Pregàries per demanar la intercessió davant de la Divinitat per aconseguir fertilitat del camp, guarició de malalties, salut per la família i bones collites i, alhora, per allunyar malures, pestes  i altres  desgràcies, rematen unes composicions poètiques que retraten la vida i la mort d’aquells que ens van precedir.

A més, recuperar el goig és també una eina per a reivindicar els temples als que estan vinculats. En el cas de Torrefeta i Florejacs, vint-i-sis esglésies, capelles i ermites, moltes de les quals han caigut en desús per la contracció de la pràctica religiosa i que, a manca d’un aprofitament alternatiu, corren el perill d’entrar en una lenta i trista decadència. De fet, un dels goigs ens ha permès identificar una capella del Llor, desapareguda de la memòria local fa més d’un segle…

I, sumat als valors identitaris, culturals, socials, tradicionals i patrimonials dels goigs, no és just oblidar el valor intrínsec de la pregària. L’oració, a banda de la importància pel creient, és ara també una eina incentivada des de les institucions de Govern per a pal·liar els efectes de l’atur. I, sinó, només cal recordar el recent consell emès a les notícies de la Televisió Espanyola que recomanava resar, encendre espelmes o agenollar-se davant dels altars com a mesura per calmar l’ansietat de l’aturat o d’aquell qui veu perillar el seu lloc de treball. En conseqüència, davant les dades astronòmiques d’atur (més de 6 milions de persones a l’Estat espanyol), i el tèrbol panorama que s’acosta, conèixer els goigs i cantar-los amb devoció són una eina de resignació pacient i cristianíssima als envits de la crisi…

A més, als goigs trobem suggeriments i exemples per a suportar, o al menys entendre, les propostes per superar el context. De Sant Isidre, de Selvanera, patró foraster de la pagesia, ens canten l’episodi cabdal de la seva hagiografia pel qual, en lloc de prendre l’arada i treballar amb els seus companys llauradors, passava el seu temps oint missa i pregant en els oratoris que trobava de camí al camp, mentre que “los Àngels devallen / a son suplir”. Tenim aquí un clar antecedent dels “minijobs”, o petits treballs, a temps parcial i amb reducció de sou i jornada, que des del Govern català es vol presentar com a mesura estratègica de foment del l’ocupació.

O aquell altre goig de Sant Donat, de Sedó, que canta com va fer ressuscitar  un dona “per a que fossen trobats / los diners qu’ella tenia / del Emperador amagats”, en evidentíssim paral·lelisme a la imperiosa necessitat de recuperar els diners evadits en paradisos fiscals o ocults societat patrimonials instrumentals, element constant en les dotzenes de casos de corrupció, en general, i de la Casa Reial, en particular. O els goigs a la Marededéu de la Llet, de Castellmeià, o a la Verge de Maig, de Gra, a qui es prega que “daunos aigua copiosa / quan sia necessitada”, que serà ben útil en els propers temps, quan el recurs hídric torni a ser el bé més preuat, davant d’un horitzó que promet fer-lo escàs, car, litigiós i contaminat.

I, ja posats, també trobarem contemporani el goig en llaor de Sant Ponç, patró (entre d’altres) de Palou, que canta com, davant la resistència pertinaç a les tortures infligides pels pagans, entossudits a fer-lo abjurar de la fe, va sobreviure al “brou de cuques que li daren”… Si Ponç de Cimiez es va alimentar amb una sopa d’insectes i va acabar essent elevat als altars, potser també cal acollir amb reverència la darrera panacea publicada contra la fam mundial: la FAO (Organització Mundial de l’Agricultura i l’Alimentació) ha aconsellat cultivar i consumir insectes per lluitar contra la gana al món, aliment rendible i ecològic i d’alt contingut en “proteïnes, matèries grasses i minerals“.

En conseqüència, donem als goigs el valor que mereixen i tinguem-los sempre a mà, perquè amb els signes dels temps que venen, tota ajuda, terrenal o celestial, serà poca.

Imatge

Lubrificant la terra eixuta

Al consistori del meu municipi hi ha hagut un canvi rellevant: per primera vegada a la història, una dona n’ocupa l’alcaldia. La nova alcaldessa comença el seu bagatge carregada de bons propòsits. En el seu discurs de presa de possessió va deixar clar que assumeix el càrrec amb l’objectiu que “a tots i cadascun dels racons del municipi s’hi visqui amb qualitat, dignitat, orgull i felicitat”. I per demostrar aquest empeny amb fets més que amb paraules, setanta-dues hores després, el primer acte que presidí com a flamant batllessa mostrava la voluntat d’universalitzar l’hedonisme…

Dissabte al vespre una gentada amatent al reclam d’una conferència feia petit el local social de Palou. A primera vista, és força insòlit que una xerrada organitzada un vespre fred i en un petit poble aixequi gaire expectació. Comptant les persones conferenciants i les organitzadores, els familiars respectius i algun passavolant ociós o atret per la possibilitat de fer-se amb les galetes, talls de coca o d’altres ganyips que s’ofereixen als meritoris assistents, acostumen a predominar les cadires buides. Però aquest cop la cosa fou diferent: una munió de dones de totes les edats van acudir rabents a la conferència titulada “L’orgasme femení. Mites i realitat”, impartit per una jove -però sobradament preparada- fisioterapeuta especialitzada en sexologia. No negaré que també hi havia unes quantes persones de gènere masculí, entre les quals m’hi comptava, però es percebia que entre ells l’entusiasme no era tan manifest o, al menys, així es va fer palès quan es va apagar l’aparell televisiu que retransmetia els entrenaments de la Fórmula 1… Jo, educat en el món de la sexualitat per un capellà que parlava d’insectes saltironant entre flors i per unes revistes il·lustrades obtingudes d’estraperlo en les quals carn i el pelatge es confonien desordenadament, tacant-se de carmí i esmalt d’ungles, vaig adoptar a la defensiva un posat irònic previsible, disposat a la brometa fàcil i al somriure neguitós.

L’exposició de la conferenciant fou tècnicament impecable. Sense deixar-se cap detall. Amb imatges i, quan calia, gesticulacions i onomatopeies, va exposar amb xifres, percentatges, estadístiques i mesuraments cronològics tot allò que cal saber sobre l’orgasme femení i, recorrent al tòpic, mai ningú havia gosat preguntar. Ritmes, mecàniques, postures, estratègies, fases i demés factors d’incidència en el full de ruta de la sexualitat de la dona foren desgranats un per un. Els homes més ignorants vàrem poder descobrir que un orgasme femení arriba sempre a través del clítoris, seguit d’una estimulació que acostuma a exigir uns 20 minuts de dedicació i que es pot arribar a perllongar durant 51 segons. Aquestes revelacions, i moltes d’altres que van enrogir unes quantes parelles de galtes i provocar rialletes nervioses des de diverses faringes, anorrearen -com pretenia el lema de la conferència- bona part de la mitologia vinculada al sexe femení.

Finalitzada la xerrada i contestades les preguntes fetes en públic, i mentre les més tímides s’acostaven a la ponent a transmetre-li en privat els seus dubtes, vaig procedir a alçar-me per dirigir-me a fruir d’unes galetes de les quals m’havia fet mereixedor amb la meva presència a l’acte. Tot mastegant pensarós una pasta de té mig banyada de xocolata em va venir al cap una frase que recull l’autobiografia del difunt Steve Jobs:  “els botons de la pantalla ens van sortir tan bonics que et venen ganes de llepar-los”.  El gran revolucionari de la informàtica per a usuaris va crear el seu imperi guiat sempre per la vistositat i el funcionament intuïtiu dels seus aparells. El propi logotip de la seva marca Apple, una poma mossegada d’evidents al·lusions a la primera caiguda en la temptació, és una declaració de principis. Totes les seves invencions responen a una mecànica de funcionament ben propera a l’usuari, el qual, instintivament, s’hi apropa, explora i en descobreix les utilitats i potencialitats, fins al punt que els iPhones, els iPads i els iPods i tota la resta de les seves maquinetes se subministren sense manual de funcionament… Potser, vaig pensar, agafant una altra galeta endolcida, el gran Demiürg, aquell que va crear l’home i la dona, va seguir el mateix plantejament que Jobs i, per això, quan arribem al món, potser venim acompanyats d’un pa sota el braç, però mai d’un llibre d’instruccions.

No obstant, l’entusiasme amb el qual fou acollida la xerrada i l’alegria enjogassada de les assistents em va fer entendre que, a banda d’immadur, puc arribar a ser ben recargolat. Satisfetes amb la lliçó, les fembres es varen conjurar per a trobar-se  novament el proper 1 de desembre a Bellveí, on un altre expert impartirà la xerrada “Sexe i Maduresa”. Després, com darrerament és inevitable, van acabar amb una conversa literària centrada en la trilogia “Les cinquanta ombres de Grey”, una novel·la escrita per una mestressa de casa americana que, pel poc que en sé, té una trama que si en alguna cosa es diferencia del guió d’un llargmetratge pornogràfic està en el fet que els protagonistes es casen.

Fet i fet, no puc dir que la nova línia política municipal no m’engresqui ni em sedueixi. A voltes, quan a través de les pantalles veig la caiguda lliure en la qual es troba immers el país, afiguro  el meu entorn rural com aquella vil·la del Decameró, on deu joves es refugien d’una Florència immersa en el drama per a lliurar-se al plaer hedonista, dedicant-se a gaudir de l’art i les belles històries. És inqüestionable que tot consistori s’ha de dedicar als aspectes bàsics com la defensa dels serveis socials, el desenvolupament econòmic, l’urbanisme ordenat o el foment de la convivència harmònica, però integrar la recerca de la felicitat i del plaer com un objectiu més dins l’acció de govern, com fan les successives reines a la novel·la de Boccaccio, esdevé quelcom ben estimulador i il·lusionant.

…al menys jo, com a veí, contribuent i marit així ho percebo i aplaudeixo.

 

Els apòstols del patrimoni

Fa unes setmanes vaig tenir el gran goig d’assistir a la presentació del VIè volum de l’Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, dedicat al meu municipi: Torrefeta i Florejacs. Més enllà de l’innegable orgull de veure’m en la portada d’un treball tant rigorós i estimable, i al peu d’una llista d’historiadors seriosos i de prestigi (ells, no pas jo), l’alegria de veure culminat un projecte de recerca iniciat quinze anys enrere i presenciar la bona acollida al treball, amb la sala de plens de l’Ajuntament curulla de gent, em féu feliç.

El llibre en qüestió és el darrer –fins ara- d’una col·lecció endegada l’any 1994 en el si de la Fundació Jordi Cases i Llebot, d’Hostafrancs, i que té com a projecte (es diu ràpid) inventariar tot el patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Les anteriors publicacions recolliren els catàlegs de Sanaüja, Torà, Ivorra, Estaràs i Massoteres i, renascut l’entusiasme després de concloure el treball de Torrefeta i Florejacs, noves energies s’encaminen cap a Granyena de Segarra, Guissona i Cervera.

Val a dir que aquests treballs de recerca no són concebuts com un àlbum de cromos, sinó que és quelcom molt més poderós i de llarg recorregut.  En primer lloc, inventariar els béns patrimonials suposa exposar-los a la llum pública, evitant que caiguin en l’oblit i donant fe de la seua existència i valor, anunciant urbi et orbe que aquell element mereix protecció i que és una peça clau en la identitat pròpia del lloc al què pertany. Per altra banda, l’inventari dignifica i reconeix el llegat deixat per aquells que varen viure al territori que ara ocupem, incentivant la tan necessària i poc adobada autoestima segarreta i obrint els ulls a un seguit d’elements que, tot i que ser fruit de la suor dels ancestres, encara es desmereixen. Anant més enllà del patrimoni medieval, es recullen elements fins ara menystinguts i en els què la nostra comarca és riquíssima (edificis barrocs, arquitectura popular, llegats industrials…) i que tan o més que els emblemàtics castells i esglésies romàniques testimonien les vicissituds d’un poble que sempre ha maldat per anar endavant i que, a més, són la balma que els contextualitza i lliga amb la contemporaneïtat.

A més, els treballs de recerca i catalogació també tenen un gran valor intrínsec, essent la prova que una tasca feta a partir d’un grup humà voluntariós, altruista, solidari, coratjós, entusiasta i mogut per l’estimació al país, pot assolir les fites que es proposi, per més inassolibles que semblin.

En darrer punt -last, but not least- l’inventari també és una eina que ha d’incidir en les decisions de govern que afectin el desenvolupament cultural, educatiu, urbanístic i econòmic: el patrimoni històric és un bé a preservar, reivindicar i promoure, com a element de cohesió social, com a base en la conscienciació com a poble i com a carreu sobre el que bastir una indústria turística front la qual encara hi ha reticències. La Segarra és la cinquena comarca de Catalunya amb més elements patrimonials catalogats, cosa que cal dir ben alt, tot traient pit i posant-ho en valor, trencant la dicotomia lleidatana de Pirineus = turisme i neu, la Plana = carreteres, agroalimentària i polígons.

Amb tota possibilitat, les iniciatives de la Fundació Cases i Llebot (i, en la mateixa línia, les del Centre Municipal de Cultura de Cervera, o dels Amics de l’Arquitectura Popular, o de l’Associació Ond’Ara, o del Museu Comarcal de Cervera, o de la Fundació Eduard Camps, o…) no són la panacea al dèficit de cultura i valorització del patrimoni, però són passos en ferm cap a la seua divulgació, amb el prestigi i el valor que mereix. És segur que la publicació, per sí mateixa, no assegurarà la restauració, ni tan sols la conservació, dels elements recollits, però sí que aconseguirà donar-los una veu que fins ara no tenien. Publicar els nous inventaris no evitarà que es repeteixin episodis com la desaparició de les portes noucentistes de Cal Sabata o de la fàbrica modernista dels Olis Gomà a Cervera, la destrucció del camí medieval de Guissona o el vandalisme i la desídia vers el castell templer de Granyena, com no ha aconseguit que a Massoteres es recuperi l’església romànica de Sant Simeó, a Estaràs s’aturi la degradació del castell d’Alta-Riba o a Torrefeta i Florejacs desapareguin les esteles funeràries del Llor o les Sitges, per posar només alguns exemples… Tampoc suposarà que la major part dels minsos pressupostos municipals de cultura s’escolin com aigua en un cistell subvencionant balls d’orquestra, dinars de germanor i d’altres activitats lloables, però populistes i de curta volada. No obstant, serà un pas endavant en la manifestació de la societat civil com a força motriu d’un canvi de mentalitat que a poc a poc està arribant i que dota de contingut allò que, si badem, cada cop esdevé més eteri, difuminat i inidentificable: el nostre “fet diferencial”.

Identitat, patrimoni i paisatge de Torrefeta i Florejacs

Diuen que la identitat d’ un poble ve condicionada pel seu patrimoni i pel seu paisatge. Si és així, el nostre municipi, Torrefeta i Florejacs, té una identitat excepcional i privilegiada.

Tenim un patrimoni arquitectònic, històric i cultural extraordinari. El que ens dóna més fama són, sense dubte, els castells, entre els què destaquen tres magnífics exemplars: Florejacs, Les Sitges i Castellmeià, però també som rics en art romànic (Sant Salvador de Gra, Santa Maria de Teuladells, Sant Julià del Llor, Sant Pere de Les Sitges, Mare de Déu de la Llet de Castellmeià, Sant Pere del mas Pujol…), jaciments arqueològics (la Malesa de Florejacs, la necròpolis de Teuladells…), viles closes (Torrefeta, Sant Martí, La Morana, Florejacs…), cases senyorials (Bellveí, Selvanera, Sant Martí…), trinxeres i refugis (tossal Roig a Florejacs, el Llor, l’Aranyó…), escoles rurals restaurades (Sant Martí o, en projecte, Florejacs), etc, etc. Tot una herència que ens parla de més de dos mil anys d’ història.

També el nostre paisatge, rural i de secà, és quelcom privilegiat. Els altiplans, tossals, turons i planes, els camins històrics i els murs de pedra seca, les cabanes i les masies, les fonts i els barrancs… tot un món encara poc transformat que ens transmet pau i benestar i que ens palesa un esforç secular d’ aquells qui feren de l’ erm un autèntic graner.

Tot i això, aquesta identitat està en perill. La mecanització del camp, l’ agricultura extensiva i la concentració parcel·lària, té com efectes perniciosos la destrucció de murs de pedra seca, la deforestació i l’ abandonament i ruïna de tants casals i masos històrics. Això, mesclat amb certa manca de conscienciació ha portat a extrems com la conversió de capelles medievals en coberts per la maquinària (com veiem a la capella de Sant Salvador del mas Llorenç) o l’anorreament de centres arqueològics (com a La Malesa, jaciment ibero-romà). Sense oblidar els saquejos de materials petris al cementiri de Les Sitges (que ha suposat la pèrdua d’ una col·lecció importantíssima d’esteles funeràries medievals), a l’església del priorat de Teuladells (amb la consegüent ruïna d’ un bonic edifici del segle XII), o del castell del Llor (fortalesa esmentada des del segle XI i de la qual avui només romanen quatre rocs trontollaires).

Per altra banda, un altre perill ha arribat fins el nostre municipi: l’especulació. De cop i volta, cases i coberts, eres i terrenys esdevenen peces cobejades per aquells qui volen enriquir-se a qualsevol preu. No relacionaré casos puntuals, però de ben segur que tots en tenim present algun a cadascun dels nuclis que formen el nostre municipi.

No sense raó, se’ m pot desqualificar dient que un nouvingut com jo no és pas ningú per criticar aquestes actuacions. És ben cert que només volto pels encontorns per fer el badoc, tot gaudint d’ una bona passejada, i no pas per guanyar-m’ hi el pa, però puc assegurar que, després de sis anys a Florejacs, estimo aquest llogarret com aquells que hi varen néixer! El meu desig és que els meus fills en puguin fruir com avui ho faig jo, i no només a través dels centenars de fotografies que en recullo o del què jo els pugui explicar que en un passat hi hagué aquí o allà…

Tot i això, encara hi ha esperança. Els allotjaments rurals que els emprenedors del poble s’esforcen a promoure, les restauracions dels castells de Les Sitges o de La Morana, la Fira Medieval i els projectes de vies verdes i senyalització de camins i rutes em diuen que encara hi som a temps. Però tots, Administracions (Generalitat, Diputació, Consell Comarcal, Ajuntament) i particulars (veïns i visitants) ens hi hem de comprometre: partint de la conscienciació i l’ estima de la riquesa que ens envolta, assolir la recuperació, consolidació, promoció i aprofitament d’ un patrimoni que molts d’ altres ja han perdut, o ni tan sols han tingut mai!

Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. Que no ens passi.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...