Arxiu del Blog
Ratllat, reescrit i oblidat
“Control-X”: tallar i suprimir. Encara que algú ho pugui pensar, aquesta molt útil aplicació dels processadors de text no és pas una invenció del Sr. Gates o del Sr. Jobs, sinó que és un recurs àmpliament manit al llarg de la història. A la vila de Guissona en tenim uns bons exemples…
L’església de Santa Maria presideix des d’èpoques molt reculades la Plaça Major de Guissona, coneguda popularment i per raons òbvies com la “Plaça de Missa”. La façana que podem contemplar avui fou afegida al segle XVIII, quan les formes barroques de línies neoclàssiques, per influència de la Universitat de Cervera, definiren la reconstrucció de l’antiga canònica medieval. Juntament amb la profusió d’ornaments escultòrics i arquitectònics que la guarneixen, algú va decidir pintar-hi a cada costat dues inscripcions coronades on hi constaven l’any de consagració del temple renovat i l’any de l’arribada de les relíquies de Sant Plàcid, patró de la vila.
Però va arribar el Trienni Liberal, i, en el seu envit laïcitzador, les autoritats afins al Govern que havia trencat amb l’absolutisme de Ferran VII, van decidir substituir aquelles pietoses inscripcions per sengles articles de “la Pepa”, la Constitució de 1812. A l’esquerra, s’hi repintà l’article constitucional que consagrava la llibertat d’impremta, mentre que al costat dret el relatiu a l’obligació de combatre amb les armes en defensa de la pàtria. Això succeí, amb tota seguretat, al març de 1820, simultàniament al rebateig (o, més aviat, renominació) de la plaça com “Plaza de la Constitución”.
No obstant, els aires liberals aviat deixaren de bufar, i la reacció dels absolutistes fou fulminant. L’alçament militar dels realistes, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’execució de Rafael Riego, retornà al poder absolut el Borbó i donà pas a una reacció ominosa obsedida a esborrar qualsevol rastre dels liberals, afrancesats, impius, negres i massons. Guissona no en fou una excepció, ans al contrari: l’any 1825, un dels més fanàtics guerrillers del camp absolutista, el temible mossèn Benet Tristany, fill d’Ardèvol, fou recompensat amb una canongia a Guissona, de forma que queda garantit que la restauració a l’obediència al Monarca absolut i la fidelitat a la Santa Mare Església varen tenir un gran valedor en aquesta vila segarrenca. Coincidint en el temps, una mà inquisidora va esborrar matusserament els preceptes de la Pepa que sacrílegament tacaven el santíssim temple de Santa Maria. No obstant, no es va prendre la molèstia de restaurar les antigues inscripcions, de manera que va sobreviure prou rastre de les esborronades lletres perquè, molts anys després, en Joan Santauelària les sabés desxifrar.
Un segle i escaig més tard, sota una altra dictadura absolutista, veïns de moral i ordre, tornaren a fer acte de presència a la Plaça, però aquest cop no gosaren envair la façana de l’església, sinó una de les cases del lateral esquerra. Allí, en nom de la Liga contra el Mal Hablar i també amb el vistiplau del consistori, emulant altres capitals segarrenques, foren col·locades sis rajoles amb la imatge del cavaller Sant Jordi i la llegenda “ALABADO SEA DIOS / por dignidad – por cultura / HABLAD BIEN”.
Aquestes rajoles van perdurar gairebé vuit dècades, al contrari de les equivalents de Cervera o de Calaf, que foren trinxades a cops de mall i roc fa molts anys (tot i que els escadussers trossos encara els fan identificables). Recentment, però, una anònima mà revisionista, farta de veure el venerable mandat i, potser, des de la militància descreguda i l’activisme renegaire, ha decidit esborrar-les pintant de color negre (de forma molt acurada, això sí: sense sortir-se del marge) tot el rectangle. D’aquesta manera, ara ja ningú impedeix que la plaça sigui un camp lliure per a deixar anar imprecacions, blasfèmies, renecs i paraulotes, oratòria en la qual, diuen els cronistes, els segarrencs han estat històricament virtuosos.
En resposta, veus historicistes i memorialistes han protestat per aquesta pèrdua. Opinen que el patrimoni, encara que sigui incòmode, s’ha de reinterpretar, mai esborrar. Alhora, experts en restauració de patrimoni afirmen que potser no està perduda la inscripció, perquè un bon professional podria netejar la pàtina negra i recuperar les rajoles de terrissa en tot l’esplendor del seu correctiu carca.
Sigui el que sigui, tatxar, ratllar, oblidar i reescriure la història sembla que és un error i que no pot portar a bon port, encara que al nostre país cada cop hi ha més partidaris de la nova història i de la damnació de la memòria.
Nota: gràcies infinites a David Castellana, del Museu de Guissona, per la informació facilitada per intentar donar una mica de rigor a aquesta boutade
El retrat del criminal
Ben a prop del poble de Gra, al terme de Torrefeta i Florejacs, encara hi trobem les restes de l’antic priorat femení de Santa Maria de Tauladells. El nom deriva de teula o teulada, fet paradoxal quan constatem que l’església, única construcció que en roman dempeus, fa molts anys que va perdre la coberta.
El jaciment va tenir una espurna de celebritat fa un parell d’anys quan, durant l’excavació de rases per canalitzar el reg, s’hi van descobrir prop de trenta tombes medievals. La presència de la necròpolis era coneguda, especialment per la tomba de l’abadessa, excavada al cingle a tocar de l’església, i encara prou identificable. De fet, al visitant pedraferit que s’acosti a lloc, no li costarà ensopegar amb fragments sepulcrals esmicolats entre els pedregars acumulats als clapers dels extrems dels camps de cereals que envolten la ruïna.
La història ens diu que el cenobi agustí fou impulsat al segle XIII per Gueraua de Coscó, de la qual poc o res més en sabem, però la llegenda (recollida per en Vidal Vidal al “País de les Pomes”, segon volum de les imprescindibles “Rutes de Ponent”) ens vesteix d’èpica aquest episodi fundacional…
Diuen que en aquells temps de mals usos i violències, el senyor del castell de les Sitges (a Florejacs), empès per les baixes passions i enardit pel poder feudal, encalçava contra el seu consentiment l’esposa d’un dels seus vassalls. Irat per la pertinaç negativa d’ella, l’aristòcrata, emulant l’episodi bíblic del rei David amb Urias i Betsabé, va fer matar l’home. Però com al rei bíblic, els malvats plans no van sortir l’efecte desitjat i ella va fugir, prenent els hàbits de l’orde agustina i refugiant-se a la vall del Sió, on va fundar el priorat de Santa Maria de Tauladells.
Fa poques setmanes, tot pensant en aquesta història, vagarejava jo pels encontorns de Tauladells. Entre argelagues i bardisses, i no sense esgarrinxar-me, vaig penetrar a les ruïnes de l’església i, badant entre la carreuada de l’absis, vaig trobar-me de fit a fit amb un rostre barbut, d’expressió atordida. Esculpit en posició horitzontal, fent funcions de mènsula, aquella cara aguanta amb l’orella esquerra una cornisa que sustenta, a manca del quart d’esfera ensulsiat qui sap quants anys fa, la línia del cel. Tal vegada estava davant del retrat de l’assetjador, gravat en pedra, per eterna vergonya del crim? Potser na Gueraua, dirigint personalment les obres de construcció de l’església, va ordenar aquell memorial de l’oprobi, precursora vuit segles abans dels fets de la Manada i la difusió dels cinc retrats barbuts?
Mai sabrem del cert si el personatge retratat és el nefand senyor de les Sitges ni si la nostra protagonista va reposar en pau al sepulcre de l’abadessa. Però avui, encara, també al lloc isolat de Tauladells, les pedres ens conten que cal preservar la memòria per no repetir els errors del passat.
Giliet de Florejacs 