Arxiu del Bloc

El carburant dels campions

Veig en Marc agafant la mànega del sortidor i encarar-la cap al dipòsit del seu vehicle. Somrient, com sempre, es gira a la càmera i diu: “Jo sóc de Repsol, dins i fora de la pista”. La veu en off afegeix: “Perquè és el carburant dels campions”. La imatge es fon en blanc; una animació dibuixa el logo de Repsol i, amb caràcters de cal·ligramarquezfia, apareix la frase “Inventem el futur…”.

És una bona publicitat. Certament, el noi cau bé i és una excel·lent carta de presentació pel grup gasístic i petrolier Refinería de Petróleos de Escombreras, SA. Però a mi, no em convenç. No m’aturo en el somriure del tro de Cervera i veig una empresa, creada l’any 1987 durant el Govern de Felipe González, amb la voluntat manifestada de reordenar el sector petrolier espanyol i amb el resultat constatat de posar en mans de l’oligopoli energètic allò que era patrimoni de la ciutadania . Dos anys abans, totes les empreses públiques vinculades al sector de refinació del cru i d’investigació i explotació petrolieres es fusionaren com a pas previ a allò que se’n diu “transició a la lliure competència”, és a dir, a la privatització, i prenen el nom d’una marca de lubricants (Repsol) perquè sigui una marca amb reconeixement mundial.  El Govern del PSOE inicià el camí que, en menys de set anys, clouria el Govern del PP, i els seus compradors (Sacyr, la Caixa, Petroleos Mexicanos…) fan un negoci rodó: en uns quatre anys assoliren un benefici igual al preu pel qual la van adquirir. Com era d’esperar, les portes giratòries s’accionaren: el primer beneficiat fou Luis Carlos Croissier, ministre d’indústria i energia del govern González que va posar en marxa la privatització i que, des de 2007, n’és conseller delegat; al seu costat, dos exconsellers del govern basc: qui fou vicelehendakari quan s’inicià l’explotació dels jaciments al golf de Biscaia, Mario Fernández, i qui fou conseller d’indústria (i president del PNB), Josu Jon Imaz.

També contemplo una de les empreses estatals amb més presència en paradisos fiscals i amb una dotzena d’entitats filials domiciliades a les illes Caiman. Una empresa acusada de subornar als governs per aconseguir els seus objectius empresarials: a Bolívia, la Fiscalia li imputa pràctiques deslleials amb la petroliera mixta Andina i falsedats en el calibratge d’extraccions per estafar les contribucions degudes a l’Estat; a Argentina, connivència amb el peronista Menem per la privatització d’YPF i la seva transferència a Repsol, i la posterior denúncia d’abús de posició dominant, que acabaria amb la nacionalització de la companyia.

I, per damunt de tot, veig una empresa capdavantera del saqueig dels recursos naturals, de la depredació del medi ambient i de l’avenç cap a l’abisme energètic. En l’àmbit proper, ens sonen ben habituals les fuites a les seves plantes a Tarragona, amb vessaments que han afectat el litoral costaner o la xarxa hídrica del Francolí, que nodreix els regants i l’aigua de boca de la ciutadania; com a càstig, rep unes multes que resulten més barates de pagar, que el cost de pal·liar els danys al medi.

També contemplo com els darrers anys Repsol s’ha erigit com una de les principals promotores de les explotacions de gas no convencional, a través de la fractura hidràulica i la injecció al subsòl de substàncies químiques contaminants, és a dir, del fracking. Al llarg de tota la zona cantàbrica (des de la Rioja i Navarra fins Burgos i Cantàbria), és una de les instigadores de l’extracció del gas no convencional per mitjà d’aquesta tècnica, fins al punt d’insistir en demanar llicències a la mateixa Cantàbria després que la Comunitat en prohibís l’aplicació. I, més recentment, promovent els agressius sondejos petrolers a l’arxipèlag canari, actuacions que ataquen la riquesa ambiental de la zona i que són incompatibles amb la normativa europea (fins al punt que la Direcció General de Medi Ambient de la Unió Europea ha acceptat a tràmit tres denúncies contra les prospeccions). No obstant això, els sondejos han estat ja iniciats per un vaixell perforador de la companyia protegit per l’exèrcit espanyol, que no ha dubtat en escometre amb les seves llanxes les accions de protesta dels ecologistes (amb el resultat d’una activista ferida). Finalitzats els sondejos, si els resultats són els desitjats per Repsol, l’explotació del cru es desenvoluparà segons la companyia estimi convenient, emprant el fatídic fracking si s’escau.

Davant tot això, el president de la companyia, el mollerussenc Antoni Brufau (un dels adalils del lobby del Pont Aeri), pressiona l’opinió pública amb l’argument de la competitivitat i de la conveniència de l’abastiment energètic europeu a través de les noves tècniques extractives (sense parar en el fet que els recursos estarien a les mans privades de corporacions multinacionals, com la seva).

I, també, veig un futur galdós, amb l’ínclit Arias Cañete (mereixedor a la premsa anglesa del mal nom de Mr. Petrolhead per la seva afició a les carreres de cotxes) ocupant el càrrec de Conseller Europeu d’Energia i Medi Ambient (fruit d’un tripijoc entre els partits populars i socialista de l’Eurocambra) i en Soria de ministre d’energia espanyol, fent mèrits pel seu retir daurat a la mateixa Repsol…

Per tant, quan veig els germans Márquez prestant el seu somriure jovenívol a Respsol, arronso el nas i desvio la mirada. Fet i fet, el mateix que quan contemplo la samarreta del Barça lluint el nom d’una dictadura del golf pèrsic o el monstre gasístic rus patrocinant la lliga europea de campions.

repsol

Anuncis

Jo aniré a votar

Diu el baròmetre del Centro de Investigaciones Sociológicas, i sembla tenir raó, que només una ínfima part de la ciutadania sap que el proper diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Bona part d’aquest desconeixement està causat pel desinterès que té la població en general de les institucions europees, del seu funcionament i de la incidència de tot allò que s’hi resol i legisla. Molt llunyà es contemplen Estrasburg i Brussel·les i poc democràtic es percep el funcionament dels òrgans de Govern de la Unió. En front això, flac favor fan els partits polítics quan plantegen la campanya electoral senzillament com una corretja de transmissió de les rivalitats locals i cap transparència donen vers els seus referents al govern d’Europa, preservant entre ombres les connexions de cada formació amb els partits europeus i els respectius candidats a presidir la institució. El fet de reservar un paper secundari als candidats de cada força, eclipsats i precedits sempre pel líder nacional, aprofundeixen en un problema que no solucionen intents poc reeixits com tenyir de color blau monuments com la Seu Vella de Lleida. A més, pel que fa a Catalunya, el fet que l’Estat sigui circumscripció electoral única, fa encara més difícil la identificació del votant amb segons quins caps de llista… En conseqüència, el desinterès pels comicis es generalitza i el focus d’atenció de la ciutadania es manté allunyat del centre de decisió on, de fet, rau una important part de la sobirania cedida des dels Estats.

Aquest panorama, mentre el nostre país estigui dins la Unió Europea i no pas “vagant per l’espai pels segles del segles”, esdevé certament preocupant. No és aquí el lloc per a fer una relació de les competències legislatives que té el Parlament europeu i la seva immensa capacitat d’incidència en el nostre ordenament jurídic (si hi ha un sector que ho coneix prou bé és el de la pagesia), però sí que seria hora d’almenys evitar banalitzar la importància dels imminents comicis. És en l’escenari de la Unió Europea, altrament coneguda amb el revelador nom de “Mercat Comú”, on belluguen els fils les grans corporacions internacionals i on els seus ferotges lobbies teixeixen les estratègies que faran passar per l’adreçador mandataris i governs. Tant és així que, fins i tot, des de la Comissió Europea es creen els mecanismes per passar per sobre les normatives, no només estatals i autonòmiques, sinó fins i tot les pròpies emanades de l’hemicicle de Brussel·les… I les eines per a vehicular-ho són els anomenats “acords de lliure comerç” entre la Unió i tercers estats. Són aquests acords camp abonat a la política del peix gros front el peix petit, de manera que quan és Europa que negocia amb estats subdesenvolupats o en vies de creixement, amb l’argument de fomentar el comerç internacional dels productes dels països menys afavorits i d’ajudar al desenvolupament de les regions, acaba introduint els seus productes als nous mercats, lliures d’aranzels, i, alhora, aconsegueix privatitzar-ne els serveis bàsics (aigua, energia, comunicacions…) per a passar a ser gestionats per multinacionals del vell continent.

Però, quan és l’hora de negociar amb un peix més gros, canvien les tornes… És el cas del CETA amb Canadà i, molt especialment, del Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP) que, des de fa mesos i amb la màxima discreció i opacitat s’està negociant entre Europa i els Estats Units. L’obscur TTIP té l’objectiu d’establir un seguit de llaços que consolidin el lideratge atlàntic de l’economia mundial i aturin el camí de la primacia econòmica de les potències emergents. De fet, aquesta mateixa setmana ha començat la quarta ronda d’unes negociacions que tenen com a gran anhel eliminar aquelles condicions que per a uns són les grans conquestes de l’Estat democràtic, social i de dret, i que per a d’altres mers obstacles molestos per l’augment dels beneficis de les corporacions multinacionals. La filosofia rau en igualar (a la baixa) el sistema de garanties que defensen el treball, el medi ambient, el consum, la salut i tots aquells valors que tradicionalment han tingut certa preferència a la vella Europa, mentre als Estats Units s’han vist supeditats a la consecució del benefici econòmic. Les negociacions es nodreixen, a més, de la restauració del clima enrarit amb Rússia, en el millor exemple de la doctrina del shock que afirma que en contexts de commoció i confusió sempre esdevé  més senzill promoure les reformes més impopulars.

Així, d’aprovar-se el TTIP en els paràmetres que s’avancen, tot allò que impedeixi el lliure comerç de productes i serveis, tot allò que pugui coartar el desenvolupament industrial o tot allò que limiti la lliure circulació de capital especulatiu d’una banda a l’altra de l’oceà podrà ser, o bé saltat a la brava, o bé emprat com a justificació per a obtenir immenses indemnitzacions (a càrrec dels eraris públics corresponents) en compensació del lucre cessant, de la privació de fer negoci. A més, aquestes indemnitzacions ja no estaran decidides des d’organismes jurisdiccionals, sinó que es fixaran a través d’un sistema d’arbitratge privat, és a dir, al voltant d’una taula on negociaran els advocats de cada part i un tercer, l’àrbitre, que dictarà un veredicte vinculant.

A efectes pràctics, el TTIP serà la porta del darrera per on podran imposar-se a Europa productes fins ara il·legals com les carns hormonades o els organismes manipulats genèticament, tècniques fora de la llei com el fracking, pràctiques contràries  a la llibertat sindical o al respecte als horaris i salaris mínims, privatitzacions (encara més) dels serveis i recursos públics i d’altres mesures en la línia de la pitjor de les globalitzacions i del neoliberalisme més descarnat.

En front d’això, cal prendre consciència i reivindicar el poder transformació d’una societat cada cop més conscient dels seus drets i de la seva força. Per això, aquest diumenge cal anar a votar. Per això, jo aniré a votar al Multireferèndum! Ja tinc emplenada la papereta amb les quatre qüestions i aniré a la mesa de Cervera o de Guissona a introduir-la a la urna…

Ah! …I, potser, de camí, aprofitaré per a exercir el meu dret de sufragi institucionalitzat donant el vot a alguna candidatura al Parlament europeu. Però abans m’haurà de convèncer que lluitarà per garantir transparència, democràcia i respecte a les conquestes socials i mediambientals de les què puc gaudir, guanyades amb l’esforç dels qui ens van precedir i vers les quals tinc l’obligació de traspassar, fortificades i millorades, als qui han de venir. 

Imatge

El paisatge com a actiu

El passat 28 de març, el Conseller de Territori i Sostenibilitat, l’Honorable Santi Vila, addicte a les xarxes socials, sortia d’una reunió amb l’Observatori del Paisatge piulant que “un territori que té el paisatge com a actiu és incompatible amb determinades tècniques com la del fràcking”. Aquesta afirmació, feta pública coincidint amb l’aturada dels permisos d’investigació d’hidrocarburs, em va alegrar intensament. No obstant, rellegint-la a la llum de cert escepticisme malaltís, els dubtes no trigaren a sorgir… Què ens estava dient el Conseller? Considera el fracking admissible en territoris on el paisatge no sigui un “actiu”? Que la devastació mediambiental, social, econòmica i sanitària de la fractura hidràulica són mers danys colaterals…? I, quins serien els territoris que no tenen, als ulls del Conseller, el “paisatge com a actiu” i, per tant, podrien sotmetre’s a la desolació, esdevenint un colador de basses, un aguller de torres, una esponja de verí i un formiguer de vials i camions?

Mentre hi reflexionava, vaig recordar un episodi viscut a Cervera, en una reunió incerta de data inconcreta, on es tractà de l’enlairament del turisme segarrenc. Després de sentir en boca de polític de torn l’eterna lletania que afirmava categòricament que aquell cop sí que l’aposta pel “desenvolupament dels potencials segarrencs, endògens i captivadors de turisme”, era estratègica i cabdal, vaig gosar interrogar al ponent el perquè, doncs, seguien encapçalant des de turisme de Lleida les publicacions, reportatges i anuncis promotors amb imatges de llacs d’aigües cristal·lines, llanxes pneumàtiques descendint per aigües braves, joies del romànic entre muntanyes pelades o esquiadors lliscant sobre la neu… Transcorreguts dos llarguíssims segons, el responsable en qüestió es va sincerar: “és que a la muntanya basem l’economia en el turisme, mentre que a la plana teniu d’altres fonts d’ingressos”. Mentre m’acotxava per recollir l’ànima que m’havia descendit en picat fins als turmells i ressituar-la, moixa i pansida, al seu lloc, mentalment contemplava un d’aquells puzzles del mapa espanyol que al segle passat il·lustraven la “provincia de Lérida” dibuixant cims muntanyencs i els campanars de Taüll al nord i espigues, peres o porquets al sud…

Avui, un desagradable raig d’aigua freda m’ha arribat quan fonts ben informades m’han comunicat, per comentaris de primera mà, que l’aturada del fracking es deuria a un replantejament territorial dels projectes. Segons això, el desenvolupament podria reorientar-se cap a territoris on el paisatge no tingués, des del punt de vista metropolità, valor estratègic, l’“actiu” del qual parlava el Conseller. Partint d’això, la qualitat ambiental de comarques humides farien impensable desenvolupar-hi el fracking, però com que “a zones com la Segarra, només hi ha camps” (cita literal), el plantejament hi seria diferent… Aquest panorama, relacionat amb les sistemàtiques esmenes a la totalitat amb que el PP i CiU sumen als Parlaments espanyol i català i bloquegen totes les iniciatives adreçades a prohibir la fractura hidràulica, em posa la pell de gallina.

Aviat farà tres anys, el director de la revista Descobrir Catalunya, Joan Morales, amb motiu de la presentació del monogràfic dedicat a la Segarra escrivia un article titulat “La Segarra invisible”. Allí, després d’expressar la revelació que suposava la descoberta dels seus “paisatges meravellosos i molt canviants”, concloïa que “si hi sumem un substrat agrari dominant, sinònim de tranquil·litat i bona gastronomia, tenim tots els elements per gaudir d’un paradís del turisme rural. Ells s’ho han de creure, i nosaltres ho hem de saber”. Convertit en aimant de la nostra comarca (com demostra que, des d’aleshores, la Segarra sempre ha tingut un espai o altre dins la revista), ens exhortava a fer ben visible la Segarra, amb el convenciment que el seu coneixement comporta l’immediat reconeixement i estima. Així ho vam corroborar mesos enrere quan un grup d’escriptors de viatges es van aturar  –molts d’ells per primer cop- a la comarca i en van escriure afalacs com “més que el plaer estètic –la vista i el paisatge, l’oïda i la literatura, el gust i el menjar… – (…), el principal plaer que he fet aquests dos dies ha sigut descobrir un raconet de món realment excepcional”, o “la Segarra és una comarca de l’interior de Catalunya, una comarca mancada de platja i neu, ben cert, però rica, molt rica en cultura, castells, petits poblets rurals amb multitud de camps de cereals i uns paisatges que enamoren a primera vista miri on es miri o “(trobo) una bellesa latent i llargament amagada, tant diferent dels clixés i de l’estereotipat paisatge de la Catalunya més humida, tot just descoberta a ulls forans només per savis de la contemplació descriptiva”.

L’efecte seductor del paisatge segarrenc atrapa a forasters, però també ja és prestigiat pels propis: la Unió de Pagesos i la dotzena d’entitats que han fet seva la reivindicació del seu valor amb el document “Un paisatge per demà”, els Amics de l’Arquitectura Popular (enguany, per cert, guardonats amb el Premi Sikarra), les entitats excursionistes que fa anys i panys que trepitgen amb entusiasme els seu dèdal de viaranys, el propi Consell comarcal i tants municipis que unànimement s’han posicionat contra la bestiesa del fracking i molts d’altres col·lectius i persones que s’espolsen dècades d’ominós complex d’inferioritat i reivindiquen els valors de futur d’un paisatge que, des de fa gairebé cinc mil anys, ha estat perfilat pel treball de mans segarretes i avui és font de riquesa, dinamisme i identitat.

Per tot això, ara és el moment de fer venir als mandataris nacionals a la Segarra. Aturar-los en el seu trajecte entre la ciutat i les pistes d’esquí i, de grat o per força, plantar-los no en reunions en despatxos, ni davant cintes a tallar sobre l’asfalt, sinó dins el paisatge. Un cop allí, perdran la bena dels ulls, entendran d’una vegada quin és el seu valor i compartiran la imperiosa necessitat de la seva preservació. Fet i fet, un cop posats a lloc, no hi ha cap dubte que, talment els cavallers de la llegenda de la Dama de les Flors de Florejacs, quedaran seduïts i embruixats pels seus encants, “caçats per la força i la gràcia del país”, com va escriure Espinàs cinquanta anys enrere. Només així, conscienciant els planificadors, aconseguirem la supervivència d’un llegat del qual, a fi de comptes, només en som mers custodis de pas.

Imatge

Vall del Llobregós, entre el castell de les Sitges, Palou, Selvanera i Granollers de Segarra (afectat per la zona Darwin de prospeccions)

Amor fracturat

Finalment, tothom va sortir de l’habitació. Es quedaren sols. Ella romania estesa a la llitera, amb els braços estirats als costats del seu cos escanyolit. El rostre encarat al trespol. Els ulls, clucs. L’expressió, serena. Les celles ja no s’arrufaven. El dolor havia cessat.

En silenci, en Jaume va prendre-li una mà entre les seves i, neguitosament, va començar a acaronar-la amb el polze de la destra. Van restar muts durant una eternitat. Algú va accionar la cisterna de l’habitació del costat. El so de l’aigua circulant per les canonades va aglomerar en la ment de l’home tots els records…

“Em sabràs perdonar, Roser? Em podràs perdonar, Roser? Hi he estat pensant molt. Tots aquests vespres sol a casa han esvaït orgulls i vanitats i m’han permès afrontar la meva gran culpa. T’hauria d’haver escoltat de bon començament, però la meva tossuderia, el meu mal cap, ho han esgarrat tot…

“En va he tractat de culpabilitzar al veí. Bé saps com em vaig deixar devorar per la ràbia i l’enveja quan en Ramon Nonat va cedir les seves terres del tossal perquè hi instal·lessin aquells molins. I més encara quan es va comprar el Mercedes amb uns quartos ploguts sense fúmer brot. Amb força serrava les dents cada cop que el veia passar per davant de casa! La rivalitat entre les nostres famílies i els remots conflictes per les fites no em va deixar dormir en una bona colla de dies… Per això, quan em van venir a veure els senyors de l’Empresa vaig sentir que era la meva: si els Nonat podien baixar de la cossetxadora i fer-se d’or només amb el lloguer d’una terra prima i assedegada, els Puig no podíem ser menys! Aquell era un regal del Cel! Durant deu anys ens pagarien pels trossos deu vegades el que s’hi produïa i, encabat, ens els retornarien com si res hagués passat…

“Recorda aquell vespre quan el senyor Rafael i l’alcalde van venir a casa per explicar-nos-ho tot. Llogarien la terra, millorarien la xarxa de camins per accedir-hi i farien uns pous tant profunds que res havíem de témer. Ens va fer veure que aquells que protestaven no eren més que una colla de pobletans enganyats pels ecologistes radicals i per un grup d’alarmistes d’extrema esquerra; que les calamitats que anaven profetitzant eren del tot falses… El senyor alcalde ens va animar a arrendar-los les finques, fent-nos entendre que, si no ho fèiem, ens podia passar com al padrí de Ca l’Isidro, que trenta anys enrere va negar als de les elèctriques que plantessin les torres d’alta tensió i, per cabut, les va acabar perdent, expropiades per l’Estat a canvi d’una indemnització ridícula. Eren molts diners, Roser! Tu ho saps! I teníem un fillet a qui volíem donar estudis! Havia de ser enginyer, advocat o metge, i no pas dependre de l’alça dels preus del cereal ni de les subvencions europees…

“Fet i fet, els de l’Empresa van complir amb el pactat: van arribar les màquines, van aplanar tota la finca, emportant-se uns bancals que feia temps que s’enrunaven, colgant les velles basses on feia anys que no hi abeurava el bestiar i arrencant unes fileres d’ametllers i d’oliveres que havíem deixat d’esporgar. Van transformar uns camins polsosos i solcats d’uns xaragalls que ja ningú arranjava per grans carreteres asfaltades. Aquells enormes camions i les descomunals grues ben aviat van alçar mitja dotzena de torres metàl·liques, al peu de les quals les excavadores van obrir unes enormes basses on hi hagués cabut la casa pairal, amb corrals i tot…

“I fou aleshores quan tot es va començar a tòrcer. Podíem suportar el trànsit de camions, amb el soroll i les vibracions nit i dia, però les explosions eren insofribles. Cada sis mesos arribaven aquells dinamiters per injectar els explosius a les entranyes de la terra i fer tremolar tota la contrada. Recordes els planys del veí? Recordes com va venir a queixar-se que tot allò esporuguia les verres i que ja no criaven com abans? Què hi podia fer jo…?

“Però el pitjor no havia arribat encara. Un matí, una flaire desconeguda ens va despertar. L’aire era ple d’una fortor que no havíem sentit mai, que recordava els efluvis que deixava anar la cisterna del gasoil, però cent vegades més forts. Aquelles torres gegants deixaven anar dolls d’un líquid llefiscós que emplenava les basses. Partícules del compost suraven empeses pel vent i fugien enllà… Un s’acostuma a tot, et vaig dir, oi? Infeliç de mi!

“I, mentrestant, els camions anaven i tornaven sense aturador. Portant l’aigua que a nosaltres se’ns havia negat pel conreu i les barreges químiques pudents que injectarien sota terra. Després, marxaven enduent-se aquell líquid que xuclaven després de filtrar les aigües infectes d’unes grans basses que cada cop tenien més degoters. Fins que un vespre desgraciat un d’aquells monstres va envestir el nostre fill i ens va deixar ben sols…”

Al Jaume se li va trencar la veu. Va prémer amb força la mà de la Roser, que seguia immòbil i amb els ulls tancats. Va agafar un mocador de paper de la tauleta, es va mocar sorollosament i, entre ruflets, va continuar…

“…de res van servir les meves lamentacions, ni les meves amenaces, com de res havien servit les protestes dels veïns. El bestiar es marcia i ningú volia comprar els productes d’uns camps maleïts, on l’aire estava enverinat i on l’aigua era inflamable. Aliens a tot, nit i dia, els camions seguien circulant, els pous seguien bombant el líquid pudent i la terra seguia removent-se amb una cadència sense aturador.

“Però Déu sap que vaig fer el cor fort fins que tu vas emmalaltir. Quan ens van anunciar la diagnosis, em vaig esfondrar. Havia perdut les terres i el fill, però no suportava la idea de perdre’t a tu… Ara, tots els bruts diners se’ns n’han anat amb metges i tractaments i jo, trist i miserable, ja no sóc res…”

De sobte, dos cops sords van precedir l’entrada dels portalliteres. En Jaume va deixar la mà de la Roser, que va quedar penjant, inerta i freda, i es va tapar la cara amb les mans. Un infermer va estirar el llençol per cobrir el rostre de la dona i va acompanyar l’home fins al taulell del passadís, on hauria de signar la paperassa.

En Jaume, instintivament, es va gratar l’aixella, on un bony revelava la presència d’un gangli. Com que feia mesos que no s’abraçaven, la Roser no n’havia sabut res.

AMOR FRACTURAT

 

Cucs barrinaires

El món de la biologia és fascinant! No fa ni tres anys, un mol·lusc marí, perforador de la fusta, propi de les costes de l’Amèrica austral i conegut històricament pels mariners per causar estralls en embarcacions i molls, saltava a la fama: el seu nom era bankia i, al cap de molt poc temps de presentar-se al públic espanyol amb fanfàrries i llums de color, provocava un forat a les finances espanyoles del qual trigaran dècades a recuperar-se. Aquest mol·lusc bivalve està dotat d’un òrgan, batejat pels entesos com “perforatium”, que el faculta de gran capacitat per barrinar i obrir grans orificis que esdevenen fatals per a la flotació de les embarcacions…

Quan encara restem astorats pel foradot provocat per aquest animaló, un altre mol·lusc bivalve marí es llança també a l’atac àvid de perforar el nostre país. En aquest cas, el seu nom és teredo i, tot i tenir l’aparença d’un innocent cuc i una llargària inferior a un pam, també està dotat d’unes poderoses glàndules taladradores. Aital és la seva capacitat perforadora que vulgarment se l’anomena “tèrmit de mar” i colonitza, gràcies al seu resistent cap perforador i al filtratge a través del seu organisme de gran quantitat d’aigua, tot allò que es proposi…

Sota el nom d’aquest perillós i traïdor cuc, al nostre país ha aterrat una corporació multinacional britànica a la recerca d’hidrocarburs no convencionals. Si a Ponent hem d’estar especialment preocupats per l’amenaça de la canadenca Montero Oil, al Ripollès, la Garrotxa i Osona (en una extensió de cinquanta mil hectàrees) l’amenaça respon al nom de Teredo Oil. De fet, després de setmanes de mobilització per part de dotzenes de col·lectius ciutadans i administracions afectades, el teredo ha decidit sortir del catau i presentar-se al públic. Així hem conegut a Phillip Paris, director general de la companyia, venerable ancià que té una imatge que ens resultaria ben familiar entre els acabalats jubilats que s’han retirat a viure a les poblacions de la Costa Brava, on frueixen d’un joiós retir a l’escalf d’un Sol que els hi era negat a l’arxipèlag britànic. Amb un  correctíssim espanyol ens informa que “tal vez” hauran de tallar un o dos arbres per fer arribar els equips al terreny i que vetllaran perquè tot el material tòxic que faran emergir del subsòl no esquitxi més enllà de les basses previstes per a recollir-lo. En exclusiva per la televisió del Grup Godó, portaveu oficiós del lobby promotor de l’explotació de Shale Gas, s’ha comunicat que, “de moment”, en les prospeccions no es preveu aplicar la tècnica del fracking o fractura hidràulica, sinó un altre “sistema evolucionat d’estimulació anàloga” que diuen minimitza a la perfecció els riscos i només utilitza “productes químics no complexos”…

Mentrestant, el Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya, es manifesta favorable a deixar “que les companyies facin les prospeccions per esbrinar quina riquesa hi ha al subsòl” i un dels més destacats geòlegs de l’àmbit universitari aprofundeix en aquesta tesi i afirma que “negar-ho seria posar traves a la ciència”. Acte seguit, des de la Direcció General d’Energia i Mines se’ns tranquil·litza afirmant que els permisos concedits de prospecció no contemplen l’aplicació del fracking.

En conseqüència, ja està tot preparat perquè, després de la zona Ripoll, el nostre Govern català concedeixi les autoritzacions per les més de dues-centes mil hectàrees amb llicències pendents de resoldre, amb el missatge que només es treballa pel desenvolupament de la ciència i amb unes tècniques que són gairebé innòcues… A més, el Govern, seguint la seva política “business friendly”, li ho posa especialment fàcil a l’empresa quan, en una resolució publicada al DOGC de Cap d’Any, rebaixa les fiances que garantirien la restauració del paisatge i el medi afectat des dels gairebé 6 milions d’euros inicials a només 200.000 euros + 3000 per quadrícula minera afectada (unes 30 hectàrees).

No obstant, rere aquesta pretesa innocuïtat dels treballs de prospecció projectats i la minimització i banalització dels efectes que aquests ja tindran sobre el medi natural, l’economia local,  la salut i el paisatge, un seguit d’aspectes queden a l’ombra:

Amb la legislació espanyola actual, el concessionari dels drets de prospecció pot transmetre els permisos a terceres corporacions, obrint pas a una pràctica tan castissa com aquella del “pelotazo” que tan popular es va fer els anys de la bombolla immobiliària. Així, el venerable senyor Paris de Teredo (o el rodanxó senyor López de Montero), no tindran gaires dificultats per, un cop aconseguida la llicència, traspassar-la a d’altres corporacions multinacionals que prenen sempre llurs decisions amb els ulls posats només en la cotització de les seves accions. A més, la llei garanteix la confidencialitat dels resultats obtinguts en els treballs de camp durant un període de set anys, de manera que, tot l’avenç científic anhelat des del Col·legi de Geòlegs, quedarà emmagatzemat durant un llarg període d’anys. A més, la Ley de Hidrocarburos concedeix en exclusiva a l’empresa concessionària els drets de rebre la titularitat de la posterior explotació, de manera que serà només la corporació gratificada amb la llicència la que podrà extraure els hidrocarburs detectats i controlar-ne la seva comercialització. Sense oblidar que és el Govern de l’Estat, superada la fase de prospecció, l’únic competent per decidir sobre l’explotació,sigui quina sigui la tècnica emprada i, amb el precedent que el ministre del ram, en José Manuel Soria, ja s’ha mostrat obertament favorable a l’ús del fracking.

Per si això fos poc, tots aquests drets adquirits per la concessionària generarien unes perspectives llamineres de guanys i unes expectatives ben lucratives que, cas que fossin frustrades per un posterior desenvolupament legislatiu que prohibís les tècniques emprades, donarien lloc a un dret de crèdit per lucre cessant que hauríem de pagar –com sempre- entre tots; de manera semblant, per posar un exemple, a la indemnització milionària  que l’empresa productora d’armament Instalaza (de la qual Pedro Morenés, actual Ministre de Defensa, fou conseller) rebrà del Govern espanyol per la prohibició per part d’aquest de la fabricació del seu producte estrella: les bombes de fragmentació.

A més, només el més il·lús (o el corrupte), pot esperar que les empreses, un cop han costejat tota la gran inversió per cercar els hidrocarburs, resisteixin la temptació de fer assajos amb la fractura hidràulica, en diguin fracking, ECBM, estimulació anàloga o de qualsevol altre manera, aprofitant, a més, que la fase de prospecció està sotmesa a uns controls molt més laxes que la d’explotació.

Se’ns dirà que no hi ha risc, que tot estarà controlat i que, si les coses es fan bé, no hi ha d’haver cap temor. Talment es deia a Aznalcóllar abans que rebentés la bassa de residus tòxics que va enverinar Doñana o a Flix abans que es descobrís la immensa contaminació de residus d’Ercross o a Sallent abans que el barri de l’estació s’enfonsés per efectes de les explotacions de Potassa i quaranta-tres famílies haguessin d’abandonar per sempre casa seva o a Miranda de Ebro quan una explosió va alliberar un gran núvol tòxic o a…

teredo

Temps de belluga

Som en temps de belluga. La inestabilitat social, econòmica i política del nostre país, instal·lat en un context continental que no li concedeix cap empara, sembla no tenir aturador i encara no s’albira qui vindrà a posar-hi ordre. Ans al contrari. Els moviments d’aquells que campegen lliurament per sobre de fronteres i passaports s’han accelerat, esperonats per la sensació que el nostre món cada cop s’està tornant més un can Garlanda, un can Seixanta global o, allò que amb posat castís i políticament incorrecte traduiríem literalment de l’espanyol dient-ne “berenar de negres”. I, com diu la saviesa popular, “en temps de belluga, campi qui puga”,  pescadors que volen beneficiar-se de les aigües que baixen revoltades s’acosten per aquí com les mosques atretes per la mel…

Així les coses, magnats Forbes acudeixen a la recerca d’uns quants zeros més que s’arrosseguin a la dreta dels seves fortunes. I no s’estan per subtileses: Donald Trump, al passat estiu, animava als seus col·legues parlant d’Espanya, “un país que té febre i és ara el moment d’aprofitar-se’n (…); es pot aconseguir terreny a canvi de res, es pot aconseguir tot a canvi de res!”. Simultàniament, Sheldon Adelsson, s’enriolava organitzant una subhasta a la baixa entre uns terrenys madrilenys i uns barcelonins per infestar-los de totxos, naips i putes. Uns mesos més tard, un tercer, més ric encara, l’Amancio Ortega, s’ha llençat a la compra de propietats immobiliàries de saldo, adquirint edificis emblemàtics al Passeig de Gràcia i a la Plaça Catalunya de Barcelona. Mentrestant, un altre multimilionari, Ian Telfer, qui s’auto-retrata  com a “més oportunista, que visionari”, de bracet amb el ricàs Craige Steinke, des de Montero Energy acudeixen a fer negoci foradant aquest país cada dia més invertebrat i panteixant…

Aquestes conductes ens podrien semblar reprovables i èticament condemnables, però enlloc diu que sigui il·legal aprofitar-se de les oportunitats de negoci. Fet i fet, és un principi ben sabut i repetit abastament aquell que assegura que “la crisis genera oportunitats” i els assessors financers i borsaris ho posen diàriament en pràctica. Els sistema econòmic que permet basar les decisions financeres i empresarials només en criteris que prioritzen el lucre i el benefici i menyspreen altres elements com la raó o l’equitat legitima un model depredador en l’àmbit social, institucional, cultural i ambiental.

I si lamentable és veure grans magnats llençant al cel les seves copaltes sobre les ruïnes de l’Estat Social i de Dret, insultant és veure com, a banda d’intoxicar l’ambient, també pretenen contaminar l’opinió pública. No en tenen prou a deixar-nos a cornuts, sinó que desitgen que els paguem el beure i somatitzem les seves actuacions com si fossin la sortida cap al progrés, el treball i el futur, emprant institucions que haurien de vetllar per la cosa pública i que, fent deixadesa de la seva funció de servei a la societat, els rendeixen vassallatge de servei submís.

Ho vèiem a la Diputació de Castelló, on el mateix President feia d’amfitrió als responsables de la promotora de recerca d’hidrocarburs i d’especulació energètica, cedint-los el propi Palau de la Diputació per explicar les bondats del projecte. Qui ocupa el lloc d’aquell polèmic Carlos Fabra, estalviava feina i recursos a l’empresa dels Telfer, Steinke i companyia per convocar, acollir i seduir a les autoritats locals afectades.

Però, si lleig és veure a un polític rebaixant-se a representar el rol de comercial dels interessos especulatius, encara és més indecorós que ho faci un ens com la Universitat. Així ha estat a la Universitat de Burgos, on rere l’asèptic títol “Shale Gas–Gas Pizarra: Técnicas de exploración y extracción, Aspectos económicos y jurídicos, Relación con el Medio Ambiente“, es va celebrar un acte calcat al de la Diputació de Castelló, convidant a alcaldes i tècnics de l’Administració a escoltar les explicacions d’un seguit de docents que (ves per on!) comparteixen les seves tasques a la Facultat amb serveis retribuïts a les empreses interessades, i evitant la concurrència d’agents subversius tot imposant una quota de 150 euros al públic en general que hi volgués assistir.

Aquesta fórmula de comparèixer rere la pantalla de la Universitat s’ha demostrat exitosa i tot apunta que serà la que s’aplicarà també a Catalunya. De fet, l’empresa Montero Energy ha signat un conveni amb la Universitat de Barcelona per a difondre el seu projecte i és la veu d’un insigne catedràtic de recursos energètics la que es propaga pels mitjans de comunicació lloant les virtuts d’aital projecte empresarial. Així, d’aquell que un any i mig enrere afirmava que “La solución (a la crisis energètica) pasa por gestionar la demanda, eficiencia y ahorro” i que defensava que “es el modelo de desarrollo lo que hay que plantearse”, avui contemplem atònits com canvia de discurs. Des dels mitjans del Grup Godó i sense possibilitat de rèplica, escoltem i llegim al Dr. Mariano Marzo defensar la conveniència d’explotar els recursos fòssils menystenint el medi ambient, les il·lusions i la vida d’aquells que en són directament afectats, argumentant que sempre podran demanar compensacions econòmiques, traient ferro als efectes devastadors de les explotacions i menystenint de forma maniquea les dotzenes de col·lectius i organismes que gosen qüestionar el projecte, a banda de llençar amenaces velades sobre la viabilitat energètica del projecte sobiranista si Catalunya no es postra als peus de les multinacionals en qüestió.

És paradoxal veure com, al final, el capitalisme ha triomfat aplicant precisament els instruments marxistes. Mentre la internacional comunista ha fracassat, ha reeixit la internacionalització del mercat capitalista. Mentre la unió dels proletaris no ha anat mai més enllà d’una utopia, la unió mundial dels grans capitals especulatius és un fet. I, si de l’agitprop, les tècniques d’agitació i propaganda leninistes, no roman més que una colla de bonics cartells en roig sobre negre, el teatret ideologisat i tendent a manipular la percepció del ciutadà i fer-lo partidari de l’ultraliberalisme més voraç compta avui amb actors de la talla de periodistes, polítics i, també, professors universitaris prestigiats socialment.

Poderoso Caballero

Segarra Oil District

Aquells que valorem la qualitat de vida, la preservació del paisatge i la defensa del fràgil equilibri amb la natura no guanyem per ensurts. Quan encara flairem en l’aire l’olor de laca de perruqueria mesclat amb aroma d’ambientador de cotxe “pi silvestre” que ens va deixar el magnat llefiscós i ultraconservador Sheldon Adelson, una nova tenebra amenaça en passar pel nostre petit país com una cavalcada dels genets de Genghis Khan… Silenciosament –el soroll és poc amic d’aquests projectes- la madrilenya Montero Energy Corporation, filial espanyola d’una multinacional canadenca dedicada a l’explotació de jaciments d’hidrocarburs, ha demanat autorització a la Generalitat per a posar en marxa prospeccions al llarg i ample de bona part de la Segarra, la Noguera i l’Urgell. La zona, que abasta unes 90.000 hectàrees, ha estat batejada amb el nom de “Darwin”, en homenatge al savi anglès que afirmà que en la lluita per la supervivència no triomfa ni el més fort ni el més intel·ligent, sinó aquell que millor s’adapta als canvis, i, de pas, insinuant que aquells que hi vivim som poc més que rars espècimens de tortugues llestos per a ser viviseccionats.

No obstant, algun indiscret lector del Diari Oficial de la Generalitat ha posat llum sobre l’edició de 27 de setembre on s’hi donava la publicitat legalment exigible. Talment com va passar amb els primers rumors sobre l’Eurovegas, l’humor s’ha vist ben estimulat per una idea que, a primera vista, sembla del tot eixelebrada i al·lucinant. Certament, aquell projecte de substituir  l’espai natural protegit del delta del Llobregat per un conjunt de gratacels barreja de macro prostíbul, paradís del joc i centre de blanqueig de divises, en imitació de Las Vegas o Macao, tenia tota l’aparença de ser allò que ha acabat resultant: una immensa broma, gràcies a la qual el seu repulsiu promotor i els seus sequaços s’han regalat unes bones fartaneres a base de tapes i vi i unes millors excursions guiades a càrrec del nostre malmès erari públic. Si davant d’aquell projecte l’enginy nacional va donar les més variades bromes partint de l’imaginari musical, cinematogràfic i nupcial vinculat al món dels casinos californians, el camp per córrer relacionat a l’explotació petroliera és encara més ampli…

Des de Concabella, ja hi ha qui parla dels “Emirats de Plans de Sió”, o des de Sant Guim s’han suggerit paral·lelismes amb Giant, el film pòstum de James Dean que narra les desventures d’una família de ramaders convertits en infeliços magnats de l’or negre. També des de la Curullada, immersos encara en la lluita per evitar l’atemptat antiètic i antiestètic d’un dipòsit gegant d’aigua al capdamunt del poble, feien conya dient que en realitat aquell seria una cisterna de petroli i que finalment el canal Segarra-Garrigues esdevindria útil convertit en oleoducte… També a Torà profetitzaven la propera moda de barrets texans o a Guissona encarregaven una remesa de gel·labes i xadors per adaptar-se a l’estilisme dels petrodòlars. No hi ha dubte que els catalans tenim bona habilitat en fer acudits inspirats en les pitjors tragèdies, cosa que pot portar a la banalització de les amenaces, però que, si més no, remeia les penes amb punyalades.

L’existència de reserves de petroli sota l’escorça segarrenca és coneguda des de fa molts anys i de prospeccions ja se n’han fet històricament. El mateix Espinàs, des del seu viatge a peu de l’estiu de 1962, ens descriu “…que a Palou hi ha uns estrangers que busquen petroli, i que ja han alçat una gran torre. Han perforat sis-cents metres, i volen arribar fins als dos mil”. Aquell pou va quedar en no-res, potser degut a que la seva explotació no era rendible, i avui, més enllà d’unes fotos en blanc i negre, només roman el testimoni d’una peça de terreny propera al Mas Canet encara ben erma per l’efecte dels residus de l’hidrocarbur vessat. També pels encontorns de Torà es donà una ullada a les entranyes de la terra, amb uns pous que romanen encara segellats per una llosa de formigó armat…

No obstant, la petició és un fet. La mateixa empresa que ha aixecat polseguera demanant prospeccions a Cantàbria, Burgos, Àlava o l’Alt Maestrat, aterra a Catalunya i presenta una instància demanant autorització per furgar el subsòl de les comarques, de la perifèria, de l’interior o d’allò que darrerament s’anomena “rerepaís” (sempre queda bé ficar mà a Pla).  La polèmica està servida. Tots aquells que gosem qüestionar el projecte perquè suposa un nou atac a la integritat del paisatge, una agressió al medi ambient, un model insostenible de creixement, una activitat incompatible amb l’aturada de l’escalfament global i multiplicadora de l’efecte hivernacle, una indústria terriblement contaminadora i destructora dels pocs recursos hídrics que encara tenim, un atac a la qualitat de vida dels nuclis rurals i un factor desertitzant pels pobles, un alt risc de danys a la salut humana per l’emanació de gasos tòxics o una pràctica susceptible de remoure les masses d’urani radioactiu que es concentren en la vall del Llobregós… ens sentirem dir de tot. Els dits inquisidors ens assenyalaran com membres militants de la cultura del no. Els més llegits ens diran que som egoistes gurus del NIMBY. Els demagogs ens amenaçaran amb talls d’energia, amb aturades dels nostres vehicles i ens negaran el dret a escalfar-nos o gaudir de la televisió o la nevera. Se’ns titllarà de catastrofistes, de involucionistes, d’utòpics i de bufanúvols. Mentrestant, d’altres es fregaran les mans esperant que el petroli emergeixi des de la seva finca i molts estaran delerosos de ser contractats com a capatassos en una explotació petroliera. Fins i tot, alguns ajuntaments, amb les arques ben buides perquè anteriors corns de l’abundància no van acabar de rajar, s’erigiran com els principals valedors amb l’argument grapejat de la creació de llocs de treball i de riquesa pel territori.

La Segarra no és Dallas i dins la seva població no s’hi compten ni els Ewing ni els Farlow, però si patinem amb l’or negre les futures generacions ens diran, talment en Jock a la Sue Ellen, que mentre la comarca era a la UVI agonitzant pels impactes rebuts, nosaltres érem “fent el pendó vés a saber per on”…

(informe de la Unió Europea sobre la fractura hidràulica)

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...