Arxiu del Blog

Missió patriòtica

L’Antonio és un bon espanyol. Tot un patriota. D’aquells als qui se’ls entelen els ulls quan recorden el dia que, amb uniforme marcial, van jurar davant Déu i van prometre a Espanya que, si s’esqueia, en defensa de l’honor i independència de la Pàtria i de l’Ordre dins d’ella, vessarien fins a l’última gota de la seva sang, compromís sagrat que ratificaven besant la bandera de sang i or. D’aquells que atresoren com a relíquia la gorra militar que els capçava durant l’any de servei a la Nació. D’aquells que llueixen amb honor, damunt la televisió de tub que presideix el saló de casa, al costat d’una figureta d’un toro a la carrera i d’una sevillana vestida de faralaes, la fotografia del dia del llicenciament.

Com a fidel aimant de la pàtria, cada 12 d’octubre, en commemoració del Dia de la Raza, penja la bandera nacional al balcó i, no content amb això, exhorta als seus amics, coneguts i saludats a fer el mateix. Des de la barra del seu bar, en tertúlia amb en Mateu i  d’altres lleials espanyols com ell, mai defuig la qüestió ni amaga el seu enuig amb la proliferació d’estelades a les finestres i balcons. A tothom qui el vol escoltar declara que la ciutat és indigne al llegat que li va donar el rei Felip V i que, per comptes de renegar del primer dels borbons, hauria de dedicar-li una plaça! Com correspon, és incondicional del Real Madrid, soci de la Penya de Lleida i seguidor a les xarxes socials del grup de “Madridistas hasta la Muerte” i “Odio al Barcelona”.

balcóEl seu patriotisme l’ha portat a estripar el carnet del Partido Popular, a les llistes del qual s’havia presentat com a número dos a les eleccions municipals de 2011, en adonar-se que el partit traïa Espanya, arrugant-se davant el xantatge d’ETA o no imposant mà dura contra els secessionistes catalans. Per això, tan aviat com va descobrir el Vox, força espanyolista i cristiana sense complexos, encapçalada per l’admirat Alejo Vidal Quadras i l’injustament tractat José Antonio Ortega Lara, s’ha sentit cridat a files. Ell, català i, per tant, doblement espanyol, no pot quedar-se de braços creuats davant el desafiament independentista i està convençut que des de Vox podrà plantar cara a aquests que es creuen amb dret de negar-li la identitat, renegar de la gran nació espanyola i atacar els fonaments de grandesa, unitat i llibertat de la pàtria més antiga d’Europa…

El dia de les eleccions europees s’enfronta al seu primer repte. Vox l’ha designat coordinador a la província de Lleida. Amb la insígnia verda fixada al costat esquerra de l’americana es passejarà per pobles i ciutats com a flamant interventor. De bon matí, des de la seu del partit li han arribat inquietants notícies: un grup anti-sistema i de flaire independentista, ha gosat contravenir la prohibició de la Junta Electoral de Lleida, avalada pel Tribunal Suprem, i col·locar urnes en la via pública. Sembla que volen fer una consultes sobre qüestions d’ecologistes radicals, comunistes irreverents i secessionistes pertinaços. No es pot tolerar: es comença jugant amb urnes de cartró i s’acaba organitzant un referèndum per trencar Espanya. Seva serà la missió d’impedir-ho. Cal estar alerta! Això s’ha de tallar d’arrel! vox

Ben aviat, amb l’ajuda dels seus apoderats, detecta la presència de les meses que amb posat desafiant i actitud desobedient planten una colla d’indocumentats. Però el que més li encén els ànims és contemplar les forces de l’ordre, els agents del Cos dels Mossos d’Esquadra, com conversen amb els responsables d’aital atac al sistema i marxen sense obligar-los, amb els mitjans que calgui, a deposar l’actitud insubmisa i a retirar aquella agressió al bon i recte ordre.

Per això no li tremola el gest i, amb pas ferm, acudeix a la seu de la Junta Electoral a denunciar els fets. Allí, però, li informen que no tenen personal per atendre’l i que haurà d’acudir a la Comissaria dels Mossos. Enrabiat amb la conducta mesella, displicent i covarda d’aquells funcionaris marxa sense acomiadar-se. Un cop a la Comissaria, en llengua castellana -com s’escau-, s’acredita com a representant polític de Vox i posa els fets en coneixement  de l’agent de servei. Després d’escoltar-lo, el policia li fa saber que s’han aixecat actes de totes les meses i ja se n’ha informat a l’autoritat competent. Però ell no en té prou: interposa denúncia contra tots i cadascun dels causants d’aquests fets i, alhora, contra el Sr. Manel Prat, màxim responsable del Cos de Mossos d’Esquadra, còmplice per omissió dels (presumptes) delinqüents.

Satisfet amb el servei a la Pàtria, signa la diligència amb posat seriós i altiu i torna a la seu electoral on, transcorregudes poques hores, serà testimoni de l’estrepitós fracàs de Vox, projecte polític que acaba fallant com una escopeta de fira, després d’un vol gallinaci.

Un més després, l’acció gallarda, castissa i heroica estimula els Jutjats de Cervera al processament d’un total de vint homes i dones com a susceptibles d’haver comès una falta de desobediència (entre les quals, però, no s’hi inclou el Sr. Manel Prat). Els denunciats són totes les persones identificades pels Mossos d’Esquadra a les meses del Multireferèndum plantades a Cervera, Tàrrega, Bellpuig, Guissona i Sant Antolí i poden veure’s castigats amb greus multes.

Vuit mesos després, el Jutjat assenyala la vista del judici pel qual, finalment, s’hauran d’asseure al banc dels acusats els causants de l’acte de provocació, deslleialtat i insubmissió. Però una setmana més tard d’assenyalar judici i abans del dia previst, el Jutjat declara prescrita la falta, deixa sense efecte l’assenyalament i arxiva la causa.

Avui l’Antonio ja ni viu a Catalunya ni milita a Vox. La última esperança de restablir l’ordre s’ha esvaït i ara la nau a la deriva avança cap als esculls. Decebut, ha optat per traspassar el bar i marxar a viure a la capital del Regne, on podrà exercir amb llibertat i naturalitat el seu espanyolisme. Allí estant li arriben veus del succeït a Cervera i pensa que, una vegada més, els enemics de la pàtria se’n van tan panxos i que el contuberni roig i separatista protegeix aquells que desafien Espanya. I és que si Paco aixequés el cap, un altre gall cantaria!

antonio

Paperets i paperetes pel 9N

El passat 8 de juny, al castell de Concabella, algú preguntà a l’Oriol Junqueras si l’actitud decidida i valenta del Govern i els seus socis amb la consulta del 9 de novembre era seriosa o només un teatre (“teatrillo”, fou l’expressió) en el qual els homes i dones de la societat civil esdeveníem figurants amb frase o il·lusos tocadors de palmes. La resposta, retòricament fugissera (“cada cop és més polític, Sr. Junqueras”, li deia la Terribas fa un parell de dJunqueras a Concabella (8-6-14)ies), no va satisfer a l’interpel·lant, que va gosar repreguntar què podíem seguir fent des de la ciutadania per garantir que la consulta fos un fet… Després d’un llarg silenci en el qual la caiguda de la parpella dreta s’exagerà fins insinuar una picada d’ullet, la resposta fou bisil·làbica i  corglaçant: “Resar…”. Immediatament, el pietós consell fou demolit per un dels escortes del líder qui va ampliar la lacònica contesta comunicant que, fet i fet, els censos electorals eren responsabilitat d’una Conselleria controlada pels demòcrata-cristians i que, com és públic i notori, els precs dels cabdills unionistes arriben abans al Cel i en una direcció oposada de la consulta. Aleshores vaig pensar que, en un país com Catalunya, amb pulsions atees, mata-capellans i crema-convents, els nostres precs no mereixerien gaire ser oïts per l’Altíssim.

Amb el transcurs de les setmanes, impressionat i satisfet pel caire dels esdeveniments, vaig aconseguir oblidar aquesta anècdota. El gran èxit de la Via Catalana de la Diada 2014, la convocatòria oficial de la consulta, l’acció unitària dels partits, el compromís personal del President amb el vot i la data i la campanya institucional endegada regava el meu optimisme sobiranista… Fins que, un mes abans de la jornada assenyalada, el Conseller Homs anuncia el coitus interruptus, pel qual la “consulta popular no refrendària sobre el futur polític de Catalunya, del 9N” es transforma en “procés de participació ciutadana,  del nou 9N”, i dóna la raó als mals auguris de Concabella.

Ara el Govern ha decidit substituir la consulta institucional, valenta, decidida i, si cal, desobedient, per una alternativa estintolada de nou sobre el voluntarisme de la societat civil i mancada de referents censals. Per a fer-ho, paradoxalment, pren el model del Multireferèndum: aquella consulta popular del 25 de maig, frustrada per l’acció de la policia autonòmica, de la qual molts voluntaris ara es veuen imputats judicialment. Així, la mecànica serà la mateixa: el votant acudirà a la mesa, s’identificarà amb el document oficial corresponent, serà registrat per evitar la duplicitat del vot, emplenarà la papereta amb les creus a les caselles que cregui oportunes i la dipositarà dins una urna de cartró.

Tot plegat, un pedaç per salvar la paraula donada pel President, lluny de la consulta refrendària que el país exigí amb la V del darrer 11 de setembre, i una marxa enrere poc menys que humiliant i dinamitant de la unitat dels partits. A menys que s’analitzi des d’una posició estratègica dels partits, sorprèn la manca de previsió i alternativa davant l’esperada reacció del Gobierno de España, que no s’ha mogut ni un mil·límetre del no, no i no, operant amb les eines coactives tradicionals (polítiques, judicials, periodístiques i financeres).

Però, tot i això, jo aniré a votar el 9 de novembre. No pas per salvar al President, el prestigi del qual (personalment tacat des de l’any 2006, quan signà l’acord global amb Zapatero de rebaixa de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya) ara queda ferit de mort; i tampoc per fer el joc al cap de l’oposició, que ha resistit èpicament la temptació d’incorporar-se al Govern, conscient que davant la suspensió de la consulta seria com llançar-se a la pira funerària a l’estil sati d’auto-immolació de les vídues hindús

I tanmateix, votaré. Hi aniré amb el mateix esperit amb que vaig assistir a les manifestacions sobiranistes del 2009 a Brussel·les, del 2010 a Ginebra, del 2010 a Barcelona contra la sentència del TC, de les Diades del 2011 i 2012 i les vies catalanes de 2013 (tram 95 al Perelló) i de 2014 (segona franja groga del tram 49, Gran Via / Vilamarí): amb la voluntat de demostrar quantitativament i qualitativa al món l’anhel majoritari del poble català de fer de la seva Nació un país sobirà i lliure. Aniré a votar, una vegada més, per sumar-me a una societat civil que pren la iniciativa, empeny als partits polítics i exigeix jugar amb les cartes cara amunt. Aniré a votar per forçar el final d’una legislatura morta pel trencament de la gran promesa (la consulta) i la convocatòria d’unes eleccions on cada partit expressi al seu programa si és o no partidari de la declaració unilateral d’independència. Aniré a votar confiant que, el proper cop que ho faci, sigui en unes eleccions constituents, que facin possible la formació d’un Parlament amb majoria de partits compromesos amb la declaració unilateral d’independència. Aniré a votar amb el desig que, aquest cop sí, acabem amb la submissió autonomista, mesella i partidista, i puguem designar uns polítics valents, fidels a la nació i amb una visió encarada a les següents generacions, no pas a les immediates legislatures. Aniré a votar amb la il·lusió que ben aviat podrem treballar per fer un país nou i diferent, una República Catalana que treballi per la llibertat i la dignitat de la gran majoria de la població, i no pas de la casta privilegiada que, per sobre dels governs i els partits, ha mogut els fils de tot plegat.

I, si cal, per tal que tot plegat arribi a bon port, faré cas d’aquell consell visionari i resaré a Sant Vicenç, casualment (o no) patró de Concabella i de Sant Vicenç dels Horts, i dels constructors, llauners i lampistes, gremis que seran massivament cridats en la construcció del nou Estat…

urna

Jo aniré a votar

Diu el baròmetre del Centro de Investigaciones Sociológicas, i sembla tenir raó, que només una ínfima part de la ciutadania sap que el proper diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Bona part d’aquest desconeixement està causat pel desinterès que té la població en general de les institucions europees, del seu funcionament i de la incidència de tot allò que s’hi resol i legisla. Molt llunyà es contemplen Estrasburg i Brussel·les i poc democràtic es percep el funcionament dels òrgans de Govern de la Unió. En front això, flac favor fan els partits polítics quan plantegen la campanya electoral senzillament com una corretja de transmissió de les rivalitats locals i cap transparència donen vers els seus referents al govern d’Europa, preservant entre ombres les connexions de cada formació amb els partits europeus i els respectius candidats a presidir la institució. El fet de reservar un paper secundari als candidats de cada força, eclipsats i precedits sempre pel líder nacional, aprofundeixen en un problema que no solucionen intents poc reeixits com tenyir de color blau monuments com la Seu Vella de Lleida. A més, pel que fa a Catalunya, el fet que l’Estat sigui circumscripció electoral única, fa encara més difícil la identificació del votant amb segons quins caps de llista… En conseqüència, el desinterès pels comicis es generalitza i el focus d’atenció de la ciutadania es manté allunyat del centre de decisió on, de fet, rau una important part de la sobirania cedida des dels Estats.

Aquest panorama, mentre el nostre país estigui dins la Unió Europea i no pas “vagant per l’espai pels segles del segles”, esdevé certament preocupant. No és aquí el lloc per a fer una relació de les competències legislatives que té el Parlament europeu i la seva immensa capacitat d’incidència en el nostre ordenament jurídic (si hi ha un sector que ho coneix prou bé és el de la pagesia), però sí que seria hora d’almenys evitar banalitzar la importància dels imminents comicis. És en l’escenari de la Unió Europea, altrament coneguda amb el revelador nom de “Mercat Comú”, on belluguen els fils les grans corporacions internacionals i on els seus ferotges lobbies teixeixen les estratègies que faran passar per l’adreçador mandataris i governs. Tant és així que, fins i tot, des de la Comissió Europea es creen els mecanismes per passar per sobre les normatives, no només estatals i autonòmiques, sinó fins i tot les pròpies emanades de l’hemicicle de Brussel·les… I les eines per a vehicular-ho són els anomenats “acords de lliure comerç” entre la Unió i tercers estats. Són aquests acords camp abonat a la política del peix gros front el peix petit, de manera que quan és Europa que negocia amb estats subdesenvolupats o en vies de creixement, amb l’argument de fomentar el comerç internacional dels productes dels països menys afavorits i d’ajudar al desenvolupament de les regions, acaba introduint els seus productes als nous mercats, lliures d’aranzels, i, alhora, aconsegueix privatitzar-ne els serveis bàsics (aigua, energia, comunicacions…) per a passar a ser gestionats per multinacionals del vell continent.

Però, quan és l’hora de negociar amb un peix més gros, canvien les tornes… És el cas del CETA amb Canadà i, molt especialment, del Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP) que, des de fa mesos i amb la màxima discreció i opacitat s’està negociant entre Europa i els Estats Units. L’obscur TTIP té l’objectiu d’establir un seguit de llaços que consolidin el lideratge atlàntic de l’economia mundial i aturin el camí de la primacia econòmica de les potències emergents. De fet, aquesta mateixa setmana ha començat la quarta ronda d’unes negociacions que tenen com a gran anhel eliminar aquelles condicions que per a uns són les grans conquestes de l’Estat democràtic, social i de dret, i que per a d’altres mers obstacles molestos per l’augment dels beneficis de les corporacions multinacionals. La filosofia rau en igualar (a la baixa) el sistema de garanties que defensen el treball, el medi ambient, el consum, la salut i tots aquells valors que tradicionalment han tingut certa preferència a la vella Europa, mentre als Estats Units s’han vist supeditats a la consecució del benefici econòmic. Les negociacions es nodreixen, a més, de la restauració del clima enrarit amb Rússia, en el millor exemple de la doctrina del shock que afirma que en contexts de commoció i confusió sempre esdevé  més senzill promoure les reformes més impopulars.

Així, d’aprovar-se el TTIP en els paràmetres que s’avancen, tot allò que impedeixi el lliure comerç de productes i serveis, tot allò que pugui coartar el desenvolupament industrial o tot allò que limiti la lliure circulació de capital especulatiu d’una banda a l’altra de l’oceà podrà ser, o bé saltat a la brava, o bé emprat com a justificació per a obtenir immenses indemnitzacions (a càrrec dels eraris públics corresponents) en compensació del lucre cessant, de la privació de fer negoci. A més, aquestes indemnitzacions ja no estaran decidides des d’organismes jurisdiccionals, sinó que es fixaran a través d’un sistema d’arbitratge privat, és a dir, al voltant d’una taula on negociaran els advocats de cada part i un tercer, l’àrbitre, que dictarà un veredicte vinculant.

A efectes pràctics, el TTIP serà la porta del darrera per on podran imposar-se a Europa productes fins ara il·legals com les carns hormonades o els organismes manipulats genèticament, tècniques fora de la llei com el fracking, pràctiques contràries  a la llibertat sindical o al respecte als horaris i salaris mínims, privatitzacions (encara més) dels serveis i recursos públics i d’altres mesures en la línia de la pitjor de les globalitzacions i del neoliberalisme més descarnat.

En front d’això, cal prendre consciència i reivindicar el poder transformació d’una societat cada cop més conscient dels seus drets i de la seva força. Per això, aquest diumenge cal anar a votar. Per això, jo aniré a votar al Multireferèndum! Ja tinc emplenada la papereta amb les quatre qüestions i aniré a la mesa de Cervera o de Guissona a introduir-la a la urna…

Ah! …I, potser, de camí, aprofitaré per a exercir el meu dret de sufragi institucionalitzat donant el vot a alguna candidatura al Parlament europeu. Però abans m’haurà de convèncer que lluitarà per garantir transparència, democràcia i respecte a les conquestes socials i mediambientals de les què puc gaudir, guanyades amb l’esforç dels qui ens van precedir i vers les quals tinc l’obligació de traspassar, fortificades i millorades, als qui han de venir. 

Imatge

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...