Arxiu del Blog
Caça i captura d’en Casaca
Conten al poble de Sedó, i al llarg de la ribera del Sió, la llegenda del bandoler Bernatxo. Diuen que el trabucaire era fill del poble, però no pas il·lustre, sinó sanguinari. Diversos episodis de crueltat, que ara no venen al cas, així ho acrediten. Un bon cop de falç, rebut geogràficament al Canós i fisicament al coll, posà fi a la seva vida en algun moment del segle XVII.
Però més enllà del terreny de la llegenda i en el negre sobre blanc de l’hemeroteca noucentista (des de les pàgines del Eco del Comercio, La Guardia Nacional, El Castellano i La Revista Nacional) es documenta la història d’un altre pistoler, menys cèlebre, però també violent, vinculat al mateix llogarret riberenc: en Josep Prat, natural del Talladell i conegut com “el Casaca”.
En temps de la primera carlinada, les valls del Llobregós i del Sió eren escenari continu de trifulgues entre tropes isabelines i partides carlines. Malgrat l’enorme desproporció d’efectius, els exèrcits governamentals comptaven gairebé amb deu vegades més soldats, els rebels carlistes mantenien en constant assetjament el territori mercès al seu bon coneixement de la zona. Cabdills com en Bep de l’Oli, el Gravat de Guissona, l’Antoni Borges o el mossèn Benet, nascuts i criats en aquests verals i coneixedors del terròs pam a pam i de la gent casa per casa, s’esmunyien de l’encalç de les tropes regulars i perpetraven les correries a major desesperació i impotència en les forces regulars.
Fins que un dia entrà en escena al capdavant de les tropes liberals el comandant de brigada Antoni Niubó, fill de Bellestar (l’Urgell). Amb les mateixes tàctiques que els carlins, els perseguia, capturava i afusellava sense compassió, gràcies en bona part a comptar amb la col·laboració d’una xarxa d’espies i confidents dins dels mateixos pobles i viles. Així gaudia d’ulls a tot arreu i mantenia constant informació dels moviments dels rebels.
Els fets que ens ocupen se situen a finals de l’any 1836, setmanes més tard que el comandant hagués demostrat la seva eficàcia i crueltat al setge de Guimerà, on derrotà i afusellà el “Rosset de Belianes” i els seus homes, al del Santuari del Lord, on s’havia acarnissat amb en Josep Miralles, i a Vilanova de Meià, on havia fet el mateix amb l’Antoni Borges i els seus. El següent objectiu (mai assolit, val a dir) eren els cabdills Josep Ponts, l’agramuntí dit “el Bep de l’Oli”, i en Benet Tristany, canonge ardevolenc conegut com “mossèn Benet”, les partides dels quals s’entossudien a assaltar els camins per on arribaven subministraments i comunicacions governamentals des de Madrid i Lleida a Cervera. El darrer assalt, ocorregut a tocar de la capital de la Segarra el 7 de desembre, havia estat protagonitzat per un dels homes més buscats d’aquestes partides, “facciosos” segons les cròniques liberals: en Josep Prat, àlies “Casaca”, natural del Talladell.
(font: Inventari Patrimoni Torrefeta i Florejacs, Fundació Cases i Llebot)
El 18 de desembre el comandant Niubó va rebre notícia que el Casaca enrondava el poble de Sedó. Immediatament, va enviar a Tarroja la cavalleria del general Ramon Sàlvia per impedir-li la fugida vall del Sió amunt, mentre la companyia de carrabiners del sergent Joaquim Duart acudia a cercar-lo porta per porta al mateix poble. Els rastrejadors van localitzar-ne de seguida el cavall, estacat pels ravals, i un rastre que els conduí fins al molí fariner del Madó, avui desaparegut. Allí, un dels més eficaços exploradors de la tropa, en Tomàs Trepat, va introduir-se a la bassa i, seguint la sèquia de la Sarga, que la nodria d’aigua des del segle XIV, va topar amb “el infame” (com en diu la crònica de la Capitania General), que s’escapolia pistola i trabuc en mà. Amb l’ajut de dos voluntaris, en Josep Pucarell i en Pere Armengol, que es van sumar “con bizarria” a la caça de l’home, en Casaca fou finalment capturat.
El carlista bé sabia quina fi li deparava el destí. Era molt famosa la manca de misericòrdia d’en Niubó amb els presoners (malgrat el conveni d’Eliot, que imposava el respecte de les vides dels captius i donava preferència a l’intercanvi). Debades va intentar fer mèrits per salvar la pell delatant com a espia de Mossèn Benet un traginer amb qui es va creuar quan ja era conduit detingut. De res li va servir: quatre dies més tard, el 22 de desembre, era afusellat a Tàrrega.
agraïment especial a Felip Gallart per descobrir-me aquest episodi
al seu magnífic treball El Camí de les Tenebres
Els innumerables màrtirs
El diumenge, 13 d’octubre, la ciutat de Tarragona ha estat l’escenari de la beatificació més massiva duta a terme en la història de l’Església Catòlica. Un total de 522 dones i homes s’han elevat al primer graó de l’escala que condueix a la santedat per la seva condició de màrtirs del segle XX a Espanya, “ferms i valents testimonis de la fe”, segons resa el lema de l’acte. Enrere queda la polèmica causada per l’activa participació de les administracions públiques en l’esdeveniment, començant pel mateix Ajuntament tarragoní (que va impedir que el suport i els recursos públics destinats fossin debatuts al ple del consistori) o per la presència de la màxima autoritat de Catalunya i successor del President Companys, en una escenificació allunyada de la pretesa separació entre Església i Estat i del model aconfessional –sinó laic- que és de preveure en la Catalunya independent. També queda per les hemeroteques l’afluència de col·lectius feixistoides arribats de la pell de brau, engrescats per assistir a “la beatificació de màrtirs de les hordes marxistes i sota el govern del nacionalista Companys”, dins la programació d’un cap de setmana temàtic a Catalunya dedicat per aquests grupuscles de nostàlgia casposa a l’exaltació de la Hispanidad…
Tot i les puntuals absències a l’extensíssima llista de màrtirs caiguts durant la contesa fratricida (com la de mossèn Joan Bòria, capellà i mestre de Sant Guim, assassinat a Sant Pere dels Arquells l’any 1936, o la de Monsenyor Irurita, Bisbe de Barcelona, icona del nacionalcatolicisme, el pretès afusellament del qual cada cop està més qüestionat), sorprèn el gran nombre de testimonis de la fe beatificats d’un patac. En clau segarreta, no puc sinó recordar aquells innumerables màrtirs saragossans, canonitzats qui-sap-los segles també en lot per la voluntat popular, origen d’una de les advocacions més conegudes de la nostra comarca i que, guardant les distàncies, tindrien cert paral·lelisme als fets que ens ocupen: les Santes Masses…
L’origen llegendari de la devoció a la Verge de Santesmasses ens parla de la imatge d’una marededéu trobada per un pastor de Tarroja, colgada en un guaret, mentre pasturava el ramat per un camp curull de terrossos. Per desenterrar la bonica talla (una escultura de tradició romànica que avui podem contemplar a l’església parroquial de Sedó) hauria calgut emprar les masses que li acabarien donant nom… Però la realitat històrica és ben diferent i ens entronca amb el culte de las Santas Mazas, les relíquies dels coneguts com “los innumerables mártires de Zaragoza”, que reposen al costat de les restes de Santa Engràcia, a la Basílica de la copatrona de la capital aragonesa. Aquestes “mazas”, segons la creença local, són les restes humanes d’una “turba innumerable de mártires” (com podem llegir a la làpida de la cripta) que formarien el sèquit de la futura Santa en un viatge entre la seva Braga natal i Narbona, on era previst que contragués matrimoni amb un noble cristià. La història daurada d’aquests innumerables màrtirs els fa caure degollats i trossejats sota l’espasa despietada del pretor Publi Dacià (malvat omnipresent a les històries de màrtirs hispans de tradició mossàrab). L’autor del relat, Prudenci, ens explica amb tota mena de detalls els assassinats d’Engràcia, el seu oncle Luperco, la seva dida i tota la corrua d’esclaus que l’acompanyaven, de noms ara tristament en desús com Optato, Frontonio, Apodemio, Quintiliano, Ceciliano, Matutino o Evencio, entre d’altres. Especialment escabrosa la narració de la passió de Santa Engràcia, assotada, arrossegada, espellada, esventrada i dessagnada en un catau ple de rates per negar-se a abjurar de la fe cri
stiana. No content amb el carnatge i per evitar que els cossos esdevinguessin relíquies pel culte, el funest Dacià hauria ordenat mesclar-los amb les restes de delinqüents comuns executats i cremar conjuntament tots els cadàvers… Però, segons conta el cronista, “Dios, que desde las alturas hacía irrisión de las ideas del Tirano, aplicó su Omnipotencia a la ejecución de un milagro, y separadas las cenizas de los Mártires, las formó en varias Mazas de una admirable blancura distribuidas en ellas algunes líneas de sangre (…); y observada la Maravilla del cuidado de los Fieles, las cogieron y colocaron en varias Urnas en el Cementerio de los Mártires”. Capítol a part mereix l’episodi de Sant Lamberto, un dels esclaus decapitats, les restes del qual foren oblidades pels piadosos fidels i va veure’s obligat a alçar-se tot sol, recollir el seu cap amb les mans i caminar fins el dit cementiri darrera dels bous que en vida havia manat en la comitiva nupcial de la seva senyora Engràcia.
La narració del martiri múltiple de Saragossa fou escrita tres-cents anys després dels fets que s’hi descriuen, amb evident voluntat d’apologia del catolicisme front l’heretgia arriana, mentre que avui, la beatificació massiva de Tarragona succeeix tres generacions després dels tràgics fets de la Guerra Civil. Tampoc és especialment innovadora, considerant que des de 1987 ja són més de mil els homes i dones beatificats a Espanya, i la seva oportunitat i el lloc triat són ben escaients, en un moment quan cada cop són més les veus que reclamen una derogació dels Concordats entre la Santa Seu i el Regne d’Espanya o que demanen la institució de la Conferència Episcopal Catalana.
Com podem constatar, doncs, la macrobeatificació dels campions de la fe no és un esdeveniment casual: la voluntat de propaganda, avui, com 1400 anys enrere, hi és ben present. Per desgràcia, milers d’homes i dones que van caure defensant les llibertats, la democràcia i el Govern legítim de la República (entre els quals, per cert, també diversos religiosos), orfes de panegírics i hagiògrafs, han suportat un nou greuge, mentre segueixen esperant reconeixement i dignificació, molts d’ells encara soterrats en fosses comunes i cunetes. Desafortunadament també, la vida i la figura d’unes persones assassinades pel sol fet de vestir sotana o hàbit, seguiran essent exaltades i instrumentalitzades per una Església oficial que ahir no va fer escarafalls a beneir la Cruzada i erigir-se com un dels pilars ideològics d’una dictadura feixista i avui, encara, esdevé una institució privilegiada, retrògrada i renuent a reconèixer l’errada i demanar-ne perdó
Confiem, no obstant, que els aires de canvi que porta Francesc acabin amb tota aquesta parafernàlia neomedieval, i que l’Església, si no vol morir d’inanició, sàpiga renovar-se per afrontar amb respecte i dedicació els drets i les llibertats de les persones i encarar amb coratge i humilitat els desafiaments dels nous temps.
El camí de les llàgrimes
Fa més de dos mil anys, la nostra comarca va viure la primera història d’amor entre una noia de la terra, la ilergeta Noguer, filla de poblat de Balaguero, i un foraster, el romà Urgellius, legionari del castre de Tàrregum. Narra la llegenda com, davant la negativa de la tribu a aquella relació -considerada pels bel·licosos ibers d’un mestissatge indigne i contra natura-, la parella va decidir fugir cap a Barcino. Malgrat els seus esforços, els nostres herois foren encalçats i finalment aturats pels seus perseguidors al peu del tossal de Gàver, on l’Urgellius va caure ferit de mort per les sagetes dels arquers d’Indíbil. Amb el cor trencat pel dolor, la Noguer va arrencar un plor intens i la torrentada de les seues llàgrimes s’obrí camí vers ponent, entre turons, valls i planes, fins arribar al seu poble natal, on tot el líquid desconsol es vessà al riu Segre. Esgotades les energies, la noia caigué morta allí mateix, però el doll no cessà, perpetuant-se en una font que engendrà el riu Sió, les aigües del qual brollen de la Segarra i abracen les terres de l’Urgell i la Noguera.
D’aleshores ençà, el Sió esdevingué l’artèria que regà el cor d’una terra eixuta i assedegada. Pel camí que en segueix la ribera hi transitaren infinitat de pobles que deixaren petges constitutives d’una identitat pròpia: a banda i banda de la llera s’hi bastiren torres orgulloses i castells inexpugnables, esglésies romàniques i santuaris barrocs, molins fariners i reguers enxarxats, peixeres i rescloses, bancals i cabanes… El territori vivificat pel riu, a voltes canviant i inestable, sovint insegur i guerrejat, però sempre objecte del desig, es poblà de petits nuclis rurals. Desenvolupant el potencial agrari de la terra i amb el pas del temps, les comunitats pageses definiren un paisatge humanitzat, dotat de forta personalitat i caràcter.
No obstant, va arribar un moment en què, tot i seguir xuclant-ne les aigües, la gent va girar l’esquena al riu. La seva llera es va anar omplint de canyissos i brossa i les seves aigües, cada cop més escadusseres i invisibles, de mica en mica esdevingueren l’abocador de detritus humans i animals, de compostos químics i residus d’una societat abocada a una neguitosa deriva vers destins incerts… Projectes faraònics de cursos artificials d’aigua, que transcorren perpendiculars al seu eix, i obscurs plans hidrològics han pretès demostrar que la civilització ja no necessita el riu. El camí que seguia el seu curs s’ha anat perdent, emboscat, llaurat o barrat, i s’ha substituït per alternatives ràpides llustrosament asfaltades, més adients a la pulsió accelerada i angoixant de l’home modern.
Darrerament, però, el riu Sió reivindica la seua dignitat i el seu protagonisme i, a poc a poc, els habitants de la Segarra tornen a girar-hi l’esguard i quelcom ens apunta que canvien les tornes, sigui perquè les futuristes enginyeries s’han revelat desvinculades del territori i han causat més desencís que esperança o potser perquè ens hem adonat del veritable valor del riu i el paisatge que defineix. Un seguit d’iniciatives centren l’atenció en el seu estudi i recuperació, com a element de valor educatiu per als joves, com a nexe d’unió cultural i motor turístic dels territoris que abraça i com a ingredient clau en la qualitat de la vida i el paisatge de la Segarra. El Projecte Rius, dins l’Agenda 21, el traçat de la Ruta dels Castells del Sió, l’ordenació de l’entorn de la font de Gàver, la publicació del catàleg de paisatge de les terres de Lleida, la definició del parc dels secans del Sió i la recent neteja i desbrossament de la llera entre Sedó i Riber (potser ben aviat entre Tarroja i Hostafrancs!), són algunes de les actuacions que ens permeten ser optimistes de cara al futur.
Hi ha encara molt camí a recórrer. Començant precisament per això, per recuperar el camí que, per costum i per legalitat, amb un ample de quinze pams des del jaç del riu, ha de poder ser lliurement transitable a peu, en bicicleta o a cavall, tenint ben present que la saviesa popular adverteix que “qui sembra el camí ral, perd lo gra i lo jornal”. La intervenció no consisteix en alçar castells en l’aire i tampoc és el descobriment de la sopa d’all, només cal veure com al Ripollès (via del Ter entre Sant Joan de les Abadesses i Setcases), a les Terres de l’Ebre (via verda de l’Ebre entre Benifallet i Tortosa) o a l’Empordà (camí del Muga entre Castelló d’Empúries i Empuriabrava), per posar alguns exemples, és una realitat. A més, la restauració i interpretació dels espais humits a la nostra comarca ja és quelcom constatable -i admirable- dins l’àmbit del Llobregós, amb espais tan evocadors com la bassa de Palouet, els patamolls de Granollers i les rutes d’interès natural senyalitzades entre Guissona, Biosca i Sanaüja.
Per tant, cal aplaudir i encoratjar totes les iniciatives -privades i públiques- que fomentin la recuperació del riu Sió i que contribueixin a que les seves aigües tornin a tonificar els muscles encara encarcarats de l’altiplà segarreta. Ben segur que la Noguer ens ho agrairà, plorant amb més força si s’escau.
Giliet de Florejacs 