Mòrbid

Il·lús!

Què et pensaves? Que aquella noia, tan blanca, tan jove i tan bonica, era per algú com tu? Que amb un denari en tindries prou?

Estúpid!

Creies que, vell i xacrós com ets, tindries ímpetu per la meretriu més bella de Iesso?

Patètic!

Aquella virilitat decadent, aquella flaccidesa, no s’arreglava amb un camafeu de Príap ni amb fregues d’ungüent pudent.

Maleït!

Dius que per una mera riallada de dona et vas convertir en bèstia? Que la vergonya es va transformar en ira?

Covard!

Per això la vas matar? Per això vas llançar el cos a la fossa!?

Assassí!

relat guanyador del III CONCURS DE MICRORELATS (2022) del Museu de Guissona

Nomen non facit rem

-Veus aquesta inscripció? –diu el pare, assenyalant l’estela-. Demostra com alguns ibers, derrotats i traslladats per la força a Iesso, van adaptar-se als conqueridors. Ens identifica algú de nissaga ibera, de cognom “Laurbeles”, que rep uns noms de pila romans: “Lucius Iunius”.

-Vol dir això que els ibers varen abandonar els noms habituals per assumir els de l’invasor?

-Sí. En comptes de dir-li Eikebor, Balsenios o Anbels, van preferir un nom estranger.

-Per què? No és una mostra de menysteniment a la pròpia cultura?

-Ves a saber, Kevin. Estan bojos aquests ibers!

llinda epigràfica trobada al jaciment de la Malesa (Florejacs) amb la transcripició
“L(ucius) IVNIVS LAV / RBELES P(ublius) IVNI / VS SILO IVNI / A L(uci) F(ilia)
H(ic) S(iti) S(unt) “

Microrelat guardonat amb el 1r Premi del II Concurs de Microrelats “Iesso, ciutat d’històries”, del Museu de Guissona

Primum manducare

 

Dissabte passat, passejava pels carrers de Guissona gaudint de la dissetena edició del Mercat Romà de Iesso i contemplant meravellat la munió de guissonencs i guissonenques caracteritzats segons els cànons de la moda romana. Seguint la tradicional consigna de l’organització de l’esdeveniment (impecablement produït des dels serveis municipals de turisme i cultura), els vilatans havien estats convidats a vestir-se com  consideressin que anaven els seus paisans vint segles enrere. Es feia evident que molts veïns i veïnes havien seguit la crida, però també que, tot i l’entusiasme i la bona voluntat, sovintejaven els anacronismes… Així, no era difícil topar-se amb homes vestits amb túniques llargues i capes subjectes amb fíbules, portant com a complement unes ulleres de sol o calçats per unes acolorides sandàlies amb tancaments de velcro, o dones mudades amb boniques estoles cenyides a la cintura i elegantment pentinades amb monyos i corones de trenes, carregant al canell rellotges digitals o ventant-se amb vanos adquirits al gran magatzem dels xinos… Segurament em direu -i amb raó-, que sóc un pera-punyetes, però en defensa pròpia he de dir que em va superar un amic saberut que, en manifestació indignada i perspicaç, em feia veure que l’homogeneïtat esdevenia ben preocupant i excloent: ningú en tota la vila havia optat per vestir-se a la manera del poble iber!

 

Corprenedor és constatar el menysteniment que això suposa cap a la població indígena, que prou pena tingué d’haver estat derrotada pels invasors romans i que ara es veu condemnada a l’oblit.  A més, s’ha de tenir per cert que, durant uns quants segles, les tribus autòctones haurien mantingut les seves costums i les seves vestimentes, fins i tot dins l’àmbit urbà; per això, és segur que a la Iesso dels primers segles, els ibers tenien prou visibilitat en el trànsit habitual per carrers i places. En conseqüència, més enllà de les túniques i les camisoles romanes, si es pretén ambientar amb rigor la recreació històrica de l’època de l’esplendor iessonensis,  hauríem de reivindicar la tria de vels, mantells i peücs de cuir entre les dones i capes, cordons i espardenyes entre els homes.

 

Val a dir que aquest pecat no és exclusiu de l’univers Iesso: un cas semblant es palesa a Montblanc, vila en la qual, durant la Setmana Medieval de Sant Jordi, la població és cridada a ambientar la fira vestint segons els cànons de l’Edat mitjana. En aquells dies, tothom opta unànimement per vestir-se amb guarniments aristocràtics, de manera que, a ulls d’un foraster, a la vila comtal sembla que tota la població hagués format part de la classe noble, en absència absoluta de serfs, artesans, llauradors i demés menestralia i poble baix…

 

No obstant, la història ens confirma que aquest procés d’assimilació per part dels indígenes dels trets definidors de la minoria invasora i preeminent, amb renúncia dels propis signes d’identitat, ja va tenir forta incidència en aquells segles. Així ens ho diuen sengles epigrafies gravades en dues esteles trobades, respectivament, al jaciment de la Malesa (a tocar del poble de Florejacs) i pels encontorns d’Ivorra: la primera figurava en una llinda sepulcral del segle I dC (avui dipositada al Museu de Guissona), i identifica a en Lucius Iunius Laurbeles, un dels primers segarretes documentats, i la segona a Lucius Caecilius Agidillo, gravat en una estela de marbre del segle II dC (avui exposada al Museu Diocesà de Solsona). En ambdós casos, uns cognoms (cognomen) d’origen indígena, ibèric tal vegada (Laurbeles i Agidillo), acompanyen uns noms (nomen i praenomen) de tradició llatina, alguna cosa així com si parléssim de Kevin Richard González o de Felipe Isidro Santesmasses, per posar uns exemples a l’atzar. Per tant, constatem com aquesta acció de maldar per enfilar-se a l’ascensor social, renunciant als estigmes identificadors del poble derrotat i adoptant les costums de l’estranger, invasor, dominant i colonitzador, es remunta als primers temps de la civilització.

 

De fet, és una primitiva mostra de l’esperit eminentment pragmàtic i supervivent de la gent de la terra. Guardant les distàncies, el mateix fenomen explicaria perquè algunes nissagues godes terratinents de la vall de l’Ebre durant la invasió musulmana es convertissin a l’Islam per mantenir el domini (arribant al cas d’enfrontar-se i donar mort al comte Guifré el Pilós); perquè l’any 1713, un cop era segura la derrota, els paers cerverins van ocultar les afinitats austriacistes de la ciutat per pidolar les prebendes borbòniques; perquè al mateix segle XVIII la pagesia catalana abandonà les advocacions tradicionals protectores de les collites i el bestiar per adoptar el patronatge del madrileny San Isidro; perquè durant el franquisme cert sector de la burgesia catalana benestant va renegar de la llengua pròpia i va assumir l’espanyola; o perquè, en èpoques i geografies menys reculades, davant el canvi de l’escenari polític nacional i estatal, algú ha estat capaç d’estripar el carnet d’ERC i afiliar-se al PP… Primer menjar, després filosofar (“primum manducare, deinde philosophari”) és un lema de vida que ha guiat durant segles l’estil de vida en certs sectors de la societat del nostre país, especialment entre aquells que hi tenen més a perdre…

 

Ara només queda confiar que, quan d’aquí a dos mil anys, en algun lloc de la nostra geografia algú decideixi celebrar un “mercat espanyol”, en recreació històrica dels tres segles de dominació castellana, hi hagi més d’un figurant que deambuli pels carrers amb espardenyes, faixa i barretina, o bé, amb sabates Munich Shoes, pantalons d’Antonio Miró i samarreta virolada de Custo Barcelona, marques que, tot i els anglicismes, espanyolismes o centralismes, són actual pal de paller de la moda catalana, indígena i autòctona.