Qui llençarà la primera pedra?

Ara farà un any, em lamentava en veu alta de la darrera actuació de saqueig patida al conjunt monumental de les Sitges. En aquella ocasió, els rapinyaires s’havien emportat una pedra que des de temps remots feia les funcions de pinacle de remat als murs del seu cementiri. Els mitjans de comunicació se’n feren ressò i, fins i tot, un programa de televisió ho va incloure dins la seva secció de “notícies curioses”, mostrant urbi et orbe les imatges del venerable i voluminós carreu. Ja pràcticament havia oblidat el lamentable succés quan, onze mesos després, m’he ensopegat de nassos amb la pedra…

Tot cercant materials petris per a les obres que tinc en marxa al pati de casa, vaig acudir a un magatzem de “materials antics per a la construcció i decoració”. Allí, passejant la mirada sobre infinitat de testimonis granítics del passat, la vaig trobar. La feixuga peça s’exhibia impúdicament i impune entre centenars d’elements ofertats per a donar pàtina d’antigor, pedigrí i bellesa rústica a patis i jardins.

Superada la primera sensació de sorpresa i astorament, la indignació i l’enuig han envaït el meu esperit i han derivat cap a un complex exercici de reflexió en negre sobre blanc que em caracteritza i inspira i que pateixen els meus silenciosos lectors…

El primer instint m’ha cridat a carregar les tintes sobre el venedor de la peça. La poca vergonya que demostra exhibint una peça robada a pocs quilòmetres de distància, la sensació de menfotisme i impunitat demostrada amb aquesta manera de fer i el menyspreu al patrimoni històric i cultural que destil·la la seva conducta són francament deplorables. Més sorprenent encara si considerem la publicitat que va tenir el lladrocini, ja que la fotografia de la peça va donar la volta a Catalunya apareixent en premsa escrita, ràdio i televisió. Tot i això, la seva actuació no és pròpiament un robatori, donat que el magatzemista s’ha limitat a adquirir la peça d’un bandit que l’ha arrencada del seu emplaçament original, per la qual cosa –no puc obviar els coneixements jurídics que em donen de menjar- tècnicament és culpable de receptació: ha adquirit i comerciat amb la peça robada, ja fos amb coneixement o –en una actitud pròpia dels micos de Gibraltar- sense.

En conseqüència, la meva fúria s’ha reorientat vers el facinerós que, aprofitant l’isolament del lloc, es va dirigir al veïnat disposat a sostreure la pedra dels murs del vell fossar. A menys que es tracti d’un autèntic harrijasotzaile, emulador d’Iñaki Perurena, és palesa la seva traïdoria si considerem que per a arrencar-la -deu pesar un quart de tona- va haver d’acudir al lloc al volant d’un camionet grua. Poter és el mateix causant de les desaparicions de corrons i curres de les eres i camps de les rodalies o, fins i tot, de l’espoli de les esteles funeràries que durant segles varen afilerar-se al cementiri de la capella de Sant Pere.

No obstant, anant més enllà, diu l’adagi que l’ocasió fa al lladre, i l’ocasió té la seva causa de ser en la manca de cura que alguns propietaris i administracions públiques tenen vers el patrimoni. Ara no parlaré (m’ho reservo) sobre les actuacions explícites de destrucció i eliminació de béns, però sí de l’actuació omisiva que els fa culpables del deteriorament i la pèrdua d’elements irrecuperables. L’oblit, la deixadesa i l’abandó del nostre patrimoni abonen el camp per a l’actuació de saquejadors, metrallers i vàndals.

Tanmateix, finalment, una llum d’alarma se m’encén quan concloc que, en el fons, jo també en sóc còmplice. El fet d’acudir a un magatzem de materials antics -més aviat caòtic dipòsit de pedres desarrelades que no pas respectable antiquari-, a cercar carreus per a incorporar a les meves obres, em fa còmplice del robatori i de la receptació. La meva voluntat d’adquirir aquest tipus d’antiguitats per a gaudi personal i embelliment de la meva llar, m’apropa a l’ostentositat kitsch del nou ric i m’allunya dels postulats dels veritables amants i defensors del patrimoni històric, cultural i identitari que tan admiro. Adreçar-me, talonari en mà, a un establiment on per un mòdic preu i sense fer preguntes puc adquirir peces com una llinda gòtica, la carreuada motllurada d’un portal, un conjunt de mènsules medievals o infinitat de corrons, curres, coms, piques, pedres de molí, brocals de pou o, fins i tot, una premsa de vi sencera, em fa col·laborador de l’actuació que tan m’escandalitza.

Per tant, com un fariseu més davant la dona adúltera, no sóc qui per a llençar la primera pedra. Deixaré que ho facin les autoritats policials. Pel què fa a mi, com a acte de contrició davant el meu pecat de pensament, adquiriré els materials petris de casa meva en una pedrera legalitzada i m’esmerçaré per a restituir el carreu en qüestió al seu lloc original (tot enganxant-lo amb resina epoxídica).

Carta a un saquejador anònim

Benvolgut/uda saquejador/a anònim/a,

T’adreço aquestes línies de forma pública perquè desconec la teva identitat. M’agradaria poder-me dirigir a tu de forma personal, però en la teva visita a Les Sitges no vas deixar cap dada que em permetés contactar amb la teva persona.

El fet és que vull dir-te que m’ha disgustat profundament que manllevessis la semiesfera pètria que rematava la unió dels murs est i sud del cementiri del veïnat de Les Sitges (Florejacs).

Ja sé què em diràs que el recinte presenta un estat de degradació llastimós i que, si no t’ho haguessis emportat tu, ben segur que algú altre ho hagués fet. És cert que no seria estrany que la pedra hagués acabat caient per efecte del l’erosió, partint-se en infinitat de trossos i esdevenint irreparable. Ho sé:  l’ocasió fa al lladre, però no em pots negar que el furt que has comès és quelcom reprovable.

Segurament, tindràs raó si argumentes que bona part de la culpa la tenen les administracions o l’Església o els mateixos veïns del lloc que no han vetllat per la conservació i dignificació d’aquest racó de món. Em diràs –i és ben veraç- que l’estat d’abandonament del veïnat de Les Sitges ja ha causat l’espoli i el saqueig del mateix cementiri -amb la desaparició de les làpides discoïdals medievals que omplien el fossar-, de l’església romànica de Sant Pere -la porta del qual ha estat dotzenes de vegades rebentada- i del mateix castell -que ha patit el robatori de mobles i carreus al llarg de les passades dècades-.

No negaré que les rònegues i ensulsiades cases del nucli donen una trista imatge, amenacen la integritat dels visitants i enlletgeixen un conjunt que, d’altra manera, seria un dels llocs amb més encant de les terres de ponent.

També tens raó si, en defensa teva, assegures que les torres i el cablejat d’alta tensió que creua el cel del lloc desmereixen la seva monumentalitat i no són pas bones per la salut ni pel paisatge.

Potser la teva acció només ha estat un acte de denúncia sobre el llastimós estat de conservació del patrimoni històric i monumental rural i tens previst fer un manifest advertint del proper segrest d’una pica beneitera convertida en un carreu més dins un mur de contenció, d’una estela funerària en funcions d’enllosat d’un paviment o d’una finestra de doble esqueixada que amb el pas dels anys hagi esdevingut poc més que un forat cap a un recinte enrunat i ple de bardissa…

Per tot això, evitaré la reacció primària d’insult i els mals desitjos cap a la teva persona i em limitaré a pregar-te que em concedeixis un favor: quan col·loquis aquest flamant trofeu com a peça decorativa del teu pati, no hi posis al seu costat un nan de jardí, ni una font d’aigua amb querubins i sirenes ni una estàtua de guix d’una àliga imperial amb les ales esteses. Si et plau, sigues clement i no li neguis la dignitat que tenia quan era al seu lloc original.

Ben cordialment,

Castell de les Sitges, direcció