Amor fracturat

Finalment, tothom va sortir de l’habitació. Es quedaren sols. Ella romania estesa a la llitera, amb els braços estirats als costats del seu cos escanyolit. El rostre encarat al trespol. Els ulls, clucs. L’expressió, serena. Les celles ja no s’arrufaven. El dolor havia cessat.

En silenci, en Jaume va prendre-li una mà entre les seves i, neguitosament, va començar a acaronar-la amb el polze de la destra. Van restar muts durant una eternitat. Algú va accionar la cisterna de l’habitació del costat. El so de l’aigua circulant per les canonades va aglomerar en la ment de l’home tots els records…

“Em sabràs perdonar, Roser? Em podràs perdonar, Roser? Hi he estat pensant molt. Tots aquests vespres sol a casa han esvaït orgulls i vanitats i m’han permès afrontar la meva gran culpa. T’hauria d’haver escoltat de bon començament, però la meva tossuderia, el meu mal cap, ho han esgarrat tot…

“En va he tractat de culpabilitzar al veí. Bé saps com em vaig deixar devorar per la ràbia i l’enveja quan en Ramon Nonat va cedir les seves terres del tossal perquè hi instal·lessin aquells molins. I més encara quan es va comprar el Mercedes amb uns quartos ploguts sense fúmer brot. Amb força serrava les dents cada cop que el veia passar per davant de casa! La rivalitat entre les nostres famílies i els remots conflictes per les fites no em va deixar dormir en una bona colla de dies… Per això, quan em van venir a veure els senyors de l’Empresa vaig sentir que era la meva: si els Nonat podien baixar de la cossetxadora i fer-se d’or només amb el lloguer d’una terra prima i assedegada, els Puig no podíem ser menys! Aquell era un regal del Cel! Durant deu anys ens pagarien pels trossos deu vegades el que s’hi produïa i, encabat, ens els retornarien com si res hagués passat…

“Recorda aquell vespre quan el senyor Rafael i l’alcalde van venir a casa per explicar-nos-ho tot. Llogarien la terra, millorarien la xarxa de camins per accedir-hi i farien uns pous tant profunds que res havíem de témer. Ens va fer veure que aquells que protestaven no eren més que una colla de pobletans enganyats pels ecologistes radicals i per un grup d’alarmistes d’extrema esquerra; que les calamitats que anaven profetitzant eren del tot falses… El senyor alcalde ens va animar a arrendar-los les finques, fent-nos entendre que, si no ho fèiem, ens podia passar com al padrí de Ca l’Isidro, que trenta anys enrere va negar als de les elèctriques que plantessin les torres d’alta tensió i, per cabut, les va acabar perdent, expropiades per l’Estat a canvi d’una indemnització ridícula. Eren molts diners, Roser! Tu ho saps! I teníem un fillet a qui volíem donar estudis! Havia de ser enginyer, advocat o metge, i no pas dependre de l’alça dels preus del cereal ni de les subvencions europees…

“Fet i fet, els de l’Empresa van complir amb el pactat: van arribar les màquines, van aplanar tota la finca, emportant-se uns bancals que feia temps que s’enrunaven, colgant les velles basses on feia anys que no hi abeurava el bestiar i arrencant unes fileres d’ametllers i d’oliveres que havíem deixat d’esporgar. Van transformar uns camins polsosos i solcats d’uns xaragalls que ja ningú arranjava per grans carreteres asfaltades. Aquells enormes camions i les descomunals grues ben aviat van alçar mitja dotzena de torres metàl·liques, al peu de les quals les excavadores van obrir unes enormes basses on hi hagués cabut la casa pairal, amb corrals i tot…

“I fou aleshores quan tot es va començar a tòrcer. Podíem suportar el trànsit de camions, amb el soroll i les vibracions nit i dia, però les explosions eren insofribles. Cada sis mesos arribaven aquells dinamiters per injectar els explosius a les entranyes de la terra i fer tremolar tota la contrada. Recordes els planys del veí? Recordes com va venir a queixar-se que tot allò esporuguia les verres i que ja no criaven com abans? Què hi podia fer jo…?

“Però el pitjor no havia arribat encara. Un matí, una flaire desconeguda ens va despertar. L’aire era ple d’una fortor que no havíem sentit mai, que recordava els efluvis que deixava anar la cisterna del gasoil, però cent vegades més forts. Aquelles torres gegants deixaven anar dolls d’un líquid llefiscós que emplenava les basses. Partícules del compost suraven empeses pel vent i fugien enllà… Un s’acostuma a tot, et vaig dir, oi? Infeliç de mi!

“I, mentrestant, els camions anaven i tornaven sense aturador. Portant l’aigua que a nosaltres se’ns havia negat pel conreu i les barreges químiques pudents que injectarien sota terra. Després, marxaven enduent-se aquell líquid que xuclaven després de filtrar les aigües infectes d’unes grans basses que cada cop tenien més degoters. Fins que un vespre desgraciat un d’aquells monstres va envestir el nostre fill i ens va deixar ben sols…”

Al Jaume se li va trencar la veu. Va prémer amb força la mà de la Roser, que seguia immòbil i amb els ulls tancats. Va agafar un mocador de paper de la tauleta, es va mocar sorollosament i, entre ruflets, va continuar…

“…de res van servir les meves lamentacions, ni les meves amenaces, com de res havien servit les protestes dels veïns. El bestiar es marcia i ningú volia comprar els productes d’uns camps maleïts, on l’aire estava enverinat i on l’aigua era inflamable. Aliens a tot, nit i dia, els camions seguien circulant, els pous seguien bombant el líquid pudent i la terra seguia removent-se amb una cadència sense aturador.

“Però Déu sap que vaig fer el cor fort fins que tu vas emmalaltir. Quan ens van anunciar la diagnosis, em vaig esfondrar. Havia perdut les terres i el fill, però no suportava la idea de perdre’t a tu… Ara, tots els bruts diners se’ns n’han anat amb metges i tractaments i jo, trist i miserable, ja no sóc res…”

De sobte, dos cops sords van precedir l’entrada dels portalliteres. En Jaume va deixar la mà de la Roser, que va quedar penjant, inerta i freda, i es va tapar la cara amb les mans. Un infermer va estirar el llençol per cobrir el rostre de la dona i va acompanyar l’home fins al taulell del passadís, on hauria de signar la paperassa.

En Jaume, instintivament, es va gratar l’aixella, on un bony revelava la presència d’un gangli. Com que feia mesos que no s’abraçaven, la Roser no n’havia sabut res.

 

Oda a la vida retirada

En David viu des de fa quatre anys al poble. Després de dos llargs anys d’obres, va acabar la transformació d’unes velles corts en una caseta de planta i pis la mar de bonica i dotada de totes les comoditats, on s’hi va instal·lar amb la família. Quan ho va comprar, amb prou feines hi havia el munt de rocs aglomerats d’unes llardoses corralines per a conills i pollastres que portaven dècades en desús i ara, en canvi, és una llar que fa molta patxoca. Amb el projecte d’un jove però afamat arquitecte, i mercès als seus sanejats estalvis, ha alçat una casa que ja ha aparegut en diverses revistes de disseny i decoració. A més, aquest estiu ha estrenat una magnífica piscina construïda tot aprofitant l’antiga bassa d’abeurar el bestiar.

En David està molt emprenyat amb el seu veí Ramon perquè aquest ha ampliat la nau d’engreix de la seva granja de porcs. Desoint tota mesura d’integració paisatgística, ha col·locat uns murs fets amb blocs de formigó prefabricat sense arremolinar i coberts amb xapa ondulada metal·litzada, ha rematat tot el conjunt amb una alta sitja banc-i-blava i ni tan sols ho ha envoltat pels arbres afilerats que podrien alleugerir l’impacte visual. No s’ha pas quedat per ell mateix l’enuig i no ha tingut cap problema en fer-li-ho saber al Ramon, però aquest li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys un pijo nouvingut com ell…

En Ramon està molt emprenyat amb el seu veí Miquel, l’amo d’una extensa finca que limita, al costat de ponent, amb les seves granges. La qüestió rau en que en Miquel està negociant amb una empresa per cedir-los un extrem de la propietat perquè hi facin aquestes prospeccions d’hidrocarburs de les què fa setmanes en parlaven al casal del poble. Li han dit que el pou és absolutament innocu, que cap mal li podrà fer… Fet i fet, fa cinquanta anys ja en van obrir i tancar algun pels voltants i no va ser pas la fi del món! No obstant, en Ramon, que tot just acaba d’ampliar la granja per fer-la rendible, ha llegit que aquesta perforació pot produir emanacions de gasos, contaminació dels aqüífers i moviments sísmics que li podrien matar el bestiar i que donarien molt mala premsa a la carn que produeix. Així li ho ha fet saber, però en Miquel li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys algú que s’ha deixat omplir el cap per aquests ecologistes radicals vinguts de ciutat…

En Miquel està molt emprenyat amb el seu veí Jaume, el pagès que mena els camps adjacents a la banda de migjorn. El fet és que el veí s’ha comprat una màquina recol·lectora molt més grossa i moderna que la que fins ara tenia i, per aprofitar les perspectives d’alça del preu del cereal i fer més via en les feines del camp, ha eliminat tots els marges que separaven les terrasses i ha concentrat tota la finca en una de sola. A més, no se li acut una altra cosa que llaurar seguint el pendent del terreny. Així ha creat un llarg vessant pel qual, quan plou, s’escola tota l’aigua, que baixa amb força i forma uns grans xaragalls al camp d’en Miquel, a més d’acumular-li terres i pedres i remoure’n les fites. En Miquel així li ho ha fet saber, però el Jaume li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys algú que encara es pensa que viu en els temps on es llaurava amb matxo i es segava a cop de falç…

En Jaume està molt emprenyat amb en Josep, l’alcalde del poble, perquè li ha denegat el permís per ampliar el magatzem on voldria aparcar la nova màquina recol·lectora. A la finca hi té encara un cobert que va aixecar son pare fa trenta anys per deixar a resguard el tractor, les eines de reparació i quatre trastos més, però ara ha quedat petit. La nova màquina no hi cap,  ni per alçada ni per amplada, i com que li ha costat un dineral, no vol deixar-la a la vista per temor a que algun d’aquests facinerosos que corren de nit pels verals li doni un disgust. Així li ho ha fet saber al batlle, exposant-li que al poble del costat, on també hi mana unes terres, l’alcalde li ha permès tirar a terra unes velles cabanes de pedra seca i aixecar una nau com cal. Però en Josep li ha contestat que ni ell ni ningú li ha de dir què pot i què no pot fer, i molt menys algú que porta una pila d’anys fent i desfent com li ha donat la gana i per qui ja ha fet prou cops la vista grossa…

En Josep està molt emprenyat amb en David, un nouvingut de la ciutat que fa pocs anys va aterrar al poble. Va comprar unes antigues corralines i, demanant una autorització per restaurar-les, les va enderrocar per aixecar al seu lloc una casa que excedia, gairebé doblava, les normes urbanístiques. No content amb això, ara, sense encomanar-se a Déu ni al Dimoni, s’ha fet construir una piscina de grans dimensions per la qual no només ha deixat de demanar cap llicència, sinó que a més l’ha emplenat amb l’aigua del punt de reg del poble. Així li ho ha fet saber, però en David li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys un alcalde capsot i sense estudis que, fet i fet, si manté el seu lloc és gràcies a les amables donacions que gent com ell han fet al seu partit…

En David viu des de fa quatre anys al poble…

Els falcons i el papu gros

L’any 1954, quan les ferides d’Hiroshima i Nagasaki encara eren ben obertes al Japó, als fotogrames del seu cinema naixia Godzilla, un gran dinosaure que emergia de l’oceà per terroritzar a la població. Segons els seus creadors, el rèptil gegantí veia alterat el seu repòs i despertava dels abismes del Pacífic per causa de la radiació atòmica emanada d’un seguit de proves nuclears de l’exèrcit nord-americà. Aquesta criatura del cel·luloide era un kaiju, un monstre gegant, que donaria origen a un subgènere dins el cinema de ciència-ficció: els films protagonitzats per criatures descomunals que, fruit de les emissions incontrolades per un incident radioactiu, desperten o muten i ataquen la població indefensa. Aquests éssers encarnen les obsessions dels nipons, mesclant el record de la catàstrofe atòmica de la segona Guerra Mundial amb el terror a les fúries de la natura, que es manifesten de forma desaforada en terratrèmols i tsunamis. La violència desfermada es planteja com la venjança d’una natura ultratjada per l’ésser humà que l’agredeix des d’un exercici de la tecnologia abusiu, desmesurat i irresponsable. En la pel·lícula, i en bona part de llurs seqüeles, la primera reacció de les autoritats davant la notícia és treure ferro a l’amenaça i són només un grup reduït d’herois els què s’enfrontaran a la bèstia i, finalment, la derrotaran, tot i que després que aquesta deixi un escenari de mort i destrucció per tots els llocs on ha passat.

Avui la nostra comarca corre el perill de desvetllar el seu propi kaiju o, com en diríem amb terminologia més nostrada, el papu gros. L’amenaça no ve d’un tiranosaurus rex ressuscitat, d’un colós mutant o d’un robot destructor, sinó de la voluntat d’una empresa que es fa dir Montero Energy Corporation, SL i que pretén remoure les entranyes radioactives de la nostra terra. Aquesta societat  mercantil es constituí al mes de gener per part de Rafael López Guijarro, un empresari basc del ram de l’alimentació que ha decidit donar el salt al món de la mineria i els recursos energètics. Un més després de fundar MEC, el Sr. López ha cessat i transferit totes les seves accions a Craig Steinke, multimilionari vinculat amb empreses com Realm energy o R2 Energy i home de confiança d’Ian Telfer, magnat inclòs a la llista d’arximilionaris del Forbes, president del Consell Mundial de l’Or (alguna cosa així com l’OPEP d’aquest mineral) i cofundador de R2 i Uranium One. Al seu torn, Mr. Telfer és soci en diversos explotacions petrolieres d’arreu del món de Dick Cheney, exvicepresident i secretari de defensa dels Estats Units. La vinculació entre tots tres falcons es vehicula a través de Halliburton, multinacional energètica americana famosa per haver estat beneficiada per la política del President George Bush i empastifada en diversos escàndols d’adjudicacions a dit de contractes d’explotació de recursos al desert de l’Iraq o per cobrar sobrepreus en els transports i subministrament de cru. Cap d’aquests nexes és negat -ans al contrari: és exposat obertament-, pel sr. López, el qual, tot i el seu pas fugaç per l’accionariat de Montero, es presenta davant dels mitjans de comunicació com el seu cap d’explotació (no debades acaba de crear a Madrid -com a soci únic- l’empresa de prospeccions geològiques i recerca i emmagatzematge de recursos energètics Mercury Geoservices).

És lloable constatar com el sr. López, conegut com “Rafa” en l’època dels supermercats, assegura des de les pàgines de La Vanguàrdia que els seus projectes de fer prospeccions només portaran beneficis a les terres de Lleida. Així, garanteix feina pels peons, xofers, agents de seguretat i cuiners que s’allistin a les seves explotacions, a banda de l’aportació de gran quantitat de maquinària especialitzada que arribarà importada des dels Estats Units. A més, ens tranquil·litza minimitzant l’impacte sobre el medi ambient, reconeixent que efectivament empren additius químics en les seves prospeccions, però que aquests no són més agressius que els utilitzats en la indústria agroalimentària, i posa totes les garanties en els permisos revisats per les autoritats competents en salut, paisatge i medi ambient.

No obstant, res ens diu sobre els riscos sísmics que, com s’acaba de demostrar als estudis del terratrèmol de Lorca, poden causar les tasques de prospecció i extracció de gas i cru. Tampoc fa cap al·lusió al fet que la major part de la comarca de la Segarra s’integra dins la zona 46 establerta des de la Junta d’Energia Nuclear, que distingeix les zones de reserves d’urani a l’estat espanyol, o del fet que gran part del sector septentrional de la Segarra sigui zona de reserva provisional per a investigació de materials radioactius. Per tant, res sabem del risc de fuites radioactives que poden causar les seves perforacions. Com tampoc parla de les afectacions en els aqüífers subterranis, les emanacions de gasos tòxics, la freqüent accidentalitat d’aquestes explotacions o la consegüent destrossa  del paisatge i la qualitat de vida. A més, passa per alt que les tècniques habitualment emprades hagin estat declarades il·legals a França i a Bulgària o que al Regne Unit diverses explotacions hagin estat paralitzades a causa dels terratrèmols que provocaven. Ni tan sols esmenta la greu afectació en la seguretat alimentària i la mortaldat en el bestiar constatats a les explotacions agràries i ramaderes dels Estats Units properes als pous de petroli.

És poc probable que si, finalment, aquesta gent aconsegueix els permisos per a perforar l’escorça de la Segarra a la recerca d’hidrocarburs,  les fuites radioactives ocasionades reviscolin alguna criatura antediluviana amagada des de fa milions d’anys sota terra… Però no és pas descabellat témer que tal vegada despertin altres monstres habituals en els països rics en recursos fòssils: la desertització, la corrupció, la tirania i la desigualtat.

Passant per sobre del bé i del mal, una bèstia ha posat la mirada en el nostre petit racó de món i les seves brutes urpes s’apropen per esgarrapar-nos sense misericòrdia i devorar-nos talment fóssim un bilandó del Campanar, un bombonet de Cal Colom o un carquinyoli de la Lionesa… La plàcida bassa d’oli on ens esmercem per mantenir-nos surant es veu amenaçada. Si la fera ataca, la Segarra nunca máis tornarà a ser el mateix.