Oda a la vida retirada

En David viu des de fa quatre anys al poble. Després de dos llargs anys d’obres, va acabar la transformació d’unes velles corts en una caseta de planta i pis la mar de bonica i dotada de totes les comoditats, on s’hi va instal·lar amb la família. Quan ho va comprar, amb prou feines hi havia el munt de rocs aglomerats d’unes llardoses corralines per a conills i pollastres que portaven dècades en desús i ara, en canvi, és una llar que fa molta patxoca. Amb el projecte d’un jove però afamat arquitecte, i mercès als seus sanejats estalvis, ha alçat una casa que ja ha aparegut en diverses revistes de disseny i decoració. A més, aquest estiu ha estrenat una magnífica piscina construïda tot aprofitant l’antiga bassa d’abeurar el bestiar.

En David està molt emprenyat amb el seu veí Ramon perquè aquest ha ampliat la nau d’engreix de la seva granja de porcs. Desoint tota mesura d’integració paisatgística, ha col·locat uns murs fets amb blocs de formigó prefabricat sense arremolinar i coberts amb xapa ondulada metal·litzada, ha rematat tot el conjunt amb una alta sitja banc-i-blava i ni tan sols ho ha envoltat pels arbres afilerats que podrien alleugerir l’impacte visual. No s’ha pas quedat per ell mateix l’enuig i no ha tingut cap problema en fer-li-ho saber al Ramon, però aquest li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys un pijo nouvingut com ell…

En Ramon està molt emprenyat amb el seu veí Miquel, l’amo d’una extensa finca que limita, al costat de ponent, amb les seves granges. La qüestió rau en que en Miquel està negociant amb una empresa per cedir-los un extrem de la propietat perquè hi facin aquestes prospeccions d’hidrocarburs de les què fa setmanes en parlaven al casal del poble. Li han dit que el pou és absolutament innocu, que cap mal li podrà fer… Fet i fet, fa cinquanta anys ja en van obrir i tancar algun pels voltants i no va ser pas la fi del món! No obstant, en Ramon, que tot just acaba d’ampliar la granja per fer-la rendible, ha llegit que aquesta perforació pot produir emanacions de gasos, contaminació dels aqüífers i moviments sísmics que li podrien matar el bestiar i que donarien molt mala premsa a la carn que produeix. Així li ho ha fet saber, però en Miquel li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys algú que s’ha deixat omplir el cap per aquests ecologistes radicals vinguts de ciutat…

En Miquel està molt emprenyat amb el seu veí Jaume, el pagès que mena els camps adjacents a la banda de migjorn. El fet és que el veí s’ha comprat una màquina recol·lectora molt més grossa i moderna que la que fins ara tenia i, per aprofitar les perspectives d’alça del preu del cereal i fer més via en les feines del camp, ha eliminat tots els marges que separaven les terrasses i ha concentrat tota la finca en una de sola. A més, no se li acut una altra cosa que llaurar seguint el pendent del terreny. Així ha creat un llarg vessant pel qual, quan plou, s’escola tota l’aigua, que baixa amb força i forma uns grans xaragalls al camp d’en Miquel, a més d’acumular-li terres i pedres i remoure’n les fites. En Miquel així li ho ha fet saber, però el Jaume li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys algú que encara es pensa que viu en els temps on es llaurava amb matxo i es segava a cop de falç…

En Jaume està molt emprenyat amb en Josep, l’alcalde del poble, perquè li ha denegat el permís per ampliar el magatzem on voldria aparcar la nova màquina recol·lectora. A la finca hi té encara un cobert que va aixecar son pare fa trenta anys per deixar a resguard el tractor, les eines de reparació i quatre trastos més, però ara ha quedat petit. La nova màquina no hi cap,  ni per alçada ni per amplada, i com que li ha costat un dineral, no vol deixar-la a la vista per temor a que algun d’aquests facinerosos que corren de nit pels verals li doni un disgust. Així li ho ha fet saber al batlle, exposant-li que al poble del costat, on també hi mana unes terres, l’alcalde li ha permès tirar a terra unes velles cabanes de pedra seca i aixecar una nau com cal. Però en Josep li ha contestat que ni ell ni ningú li ha de dir què pot i què no pot fer, i molt menys algú que porta una pila d’anys fent i desfent com li ha donat la gana i per qui ja ha fet prou cops la vista grossa…

En Josep està molt emprenyat amb en David, un nouvingut de la ciutat que fa pocs anys va aterrar al poble. Va comprar unes antigues corralines i, demanant una autorització per restaurar-les, les va enderrocar per aixecar al seu lloc una casa que excedia, gairebé doblava, les normes urbanístiques. No content amb això, ara, sense encomanar-se a Déu ni al Dimoni, s’ha fet construir una piscina de grans dimensions per la qual no només ha deixat de demanar cap llicència, sinó que a més l’ha emplenat amb l’aigua del punt de reg del poble. Així li ho ha fet saber, però en David li ha contestat que ningú li ha de dir què pot i què no pot fer a casa seva, i molt menys un alcalde capsot i sense estudis que, fet i fet, si manté el seu lloc és gràcies a les amables donacions que gent com ell han fet al seu partit…

En David viu des de fa quatre anys al poble…

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 13 Novembre 2012, in Paisatge and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. ondia, quin poble tan divertit.On és, que no me´l vull perdre???

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: