Els falcons i el papu gros

L’any 1954, quan les ferides d’Hiroshima i Nagasaki encara eren ben obertes al Japó, als fotogrames del seu cinema naixia Godzilla, un gran dinosaure que emergia de l’oceà per terroritzar a la població. Segons els seus creadors, el rèptil gegantí veia alterat el seu repòs i despertava dels abismes del Pacífic per causa de la radiació atòmica emanada d’un seguit de proves nuclears de l’exèrcit nord-americà. Aquesta criatura del cel·luloide era un kaiju, un monstre gegant, que donaria origen a un subgènere dins el cinema de ciència-ficció: els films protagonitzats per criatures descomunals que, fruit de les emissions incontrolades per un incident radioactiu, desperten o muten i ataquen la població indefensa. Aquests éssers encarnen les obsessions dels nipons, mesclant el record de la catàstrofe atòmica de la segona Guerra Mundial amb el terror a les fúries de la natura, que es manifesten de forma desaforada en terratrèmols i tsunamis. La violència desfermada es planteja com la venjança d’una natura ultratjada per l’ésser humà que l’agredeix des d’un exercici de la tecnologia abusiu, desmesurat i irresponsable. En la pel·lícula, i en bona part de llurs seqüeles, la primera reacció de les autoritats davant la notícia és treure ferro a l’amenaça i són només un grup reduït d’herois els què s’enfrontaran a la bèstia i, finalment, la derrotaran, tot i que després que aquesta deixi un escenari de mort i destrucció per tots els llocs on ha passat.

Avui la nostra comarca corre el perill de desvetllar el seu propi kaiju o, com en diríem amb terminologia més nostrada, el papu gros. L’amenaça no ve d’un tiranosaurus rex ressuscitat, d’un colós mutant o d’un robot destructor, sinó de la voluntat d’una empresa que es fa dir Montero Energy Corporation, SL i que pretén remoure les entranyes radioactives de la nostra terra. Aquesta societat  mercantil es constituí al mes de gener per part de Rafael López Guijarro, un empresari basc del ram de l’alimentació que ha decidit donar el salt al món de la mineria i els recursos energètics. Un més després de fundar MEC, el Sr. López ha cessat i transferit totes les seves accions a Craig Steinke, multimilionari vinculat amb empreses com Realm energy o R2 Energy i home de confiança d’Ian Telfer, magnat inclòs a la llista d’arximilionaris del Forbes, president del Consell Mundial de l’Or (alguna cosa així com l’OPEP d’aquest mineral) i cofundador de R2 i Uranium One. Al seu torn, Mr. Telfer és soci en diversos explotacions petrolieres d’arreu del món de Dick Cheney, exvicepresident i secretari de defensa dels Estats Units. La vinculació entre tots tres falcons es vehicula a través de Halliburton, multinacional energètica americana famosa per haver estat beneficiada per la política del President George Bush i empastifada en diversos escàndols d’adjudicacions a dit de contractes d’explotació de recursos al desert de l’Iraq o per cobrar sobrepreus en els transports i subministrament de cru. Cap d’aquests nexes és negat -ans al contrari: és exposat obertament-, pel sr. López, el qual, tot i el seu pas fugaç per l’accionariat de Montero, es presenta davant dels mitjans de comunicació com el seu cap d’explotació (no debades acaba de crear a Madrid -com a soci únic- l’empresa de prospeccions geològiques i recerca i emmagatzematge de recursos energètics Mercury Geoservices).

És lloable constatar com el sr. López, conegut com “Rafa” en l’època dels supermercats, assegura des de les pàgines de La Vanguàrdia que els seus projectes de fer prospeccions només portaran beneficis a les terres de Lleida. Així, garanteix feina pels peons, xofers, agents de seguretat i cuiners que s’allistin a les seves explotacions, a banda de l’aportació de gran quantitat de maquinària especialitzada que arribarà importada des dels Estats Units. A més, ens tranquil·litza minimitzant l’impacte sobre el medi ambient, reconeixent que efectivament empren additius químics en les seves prospeccions, però que aquests no són més agressius que els utilitzats en la indústria agroalimentària, i posa totes les garanties en els permisos revisats per les autoritats competents en salut, paisatge i medi ambient.

No obstant, res ens diu sobre els riscos sísmics que, com s’acaba de demostrar als estudis del terratrèmol de Lorca, poden causar les tasques de prospecció i extracció de gas i cru. Tampoc fa cap al·lusió al fet que la major part de la comarca de la Segarra s’integra dins la zona 46 establerta des de la Junta d’Energia Nuclear, que distingeix les zones de reserves d’urani a l’estat espanyol, o del fet que gran part del sector septentrional de la Segarra sigui zona de reserva provisional per a investigació de materials radioactius. Per tant, res sabem del risc de fuites radioactives que poden causar les seves perforacions. Com tampoc parla de les afectacions en els aqüífers subterranis, les emanacions de gasos tòxics, la freqüent accidentalitat d’aquestes explotacions o la consegüent destrossa  del paisatge i la qualitat de vida. A més, passa per alt que les tècniques habitualment emprades hagin estat declarades il·legals a França i a Bulgària o que al Regne Unit diverses explotacions hagin estat paralitzades a causa dels terratrèmols que provocaven. Ni tan sols esmenta la greu afectació en la seguretat alimentària i la mortaldat en el bestiar constatats a les explotacions agràries i ramaderes dels Estats Units properes als pous de petroli.

És poc probable que si, finalment, aquesta gent aconsegueix els permisos per a perforar l’escorça de la Segarra a la recerca d’hidrocarburs,  les fuites radioactives ocasionades reviscolin alguna criatura antediluviana amagada des de fa milions d’anys sota terra… Però no és pas descabellat témer que tal vegada despertin altres monstres habituals en els països rics en recursos fòssils: la desertització, la corrupció, la tirania i la desigualtat.

Passant per sobre del bé i del mal, una bèstia ha posat la mirada en el nostre petit racó de món i les seves brutes urpes s’apropen per esgarrapar-nos sense misericòrdia i devorar-nos talment fóssim un bilandó del Campanar, un bombonet de Cal Colom o un carquinyoli de la Lionesa… La plàcida bassa d’oli on ens esmercem per mantenir-nos surant es veu amenaçada. Si la fera ataca, la Segarra nunca máis tornarà a ser el mateix.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 23 Octubre 2012, in Paisatge and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: