Arxiu del Bloc

Majoria dissoluta

Pertanyo a una generació, nascuda durant les raneres del dictador, a la qual no es va fer gaire fàcil entendre el funcionament democràtic de les institucions. Ben just començàvem a articular paraules o fer les primers passes quan els nostres progenitors van tenir el gran goig de participar en la recuperació de les eleccions democràtiques. Però nosaltres no teníem consciència de la naturalesa perversa de la dictadura i de la lluita i el patiment de molts per recuperar les urnes. Ens mancava discerniment per apreciar la il·lusió del pare i la mare quan,  a voltes sobre les seves espatlles, els acompanyàvem als col·legis electorals papereta en  mà a participar a “la gran festa de la democràcia”. I, mentre creixíem, talment la generació anterior, contemplàvem com les cares del poder no canviaven. L’Estat espanyol era encapçalat per una figura, el Rey Don Juan Carlos (rei d’Espanya entre 1975 i 2014), que per anys que passessin seguia fent els missatges de Nadal i posant el rostre a la xavalla. El Gobierno de España era encapçalat per un senyor, en Felipe González (presidente entre 1982 i 1996), el cabell del qual s’aclaria dia a dia, però mantenint un poder tan immutable com el seu accent andalús. A Catalunya les coses tampoc eren diferents, doncs l’òrgan de Govern autonòmic era presidit pel Molt Honorable Sr. Jordi Pujol (president entre 1980 i 2003), mentre l’altre gran institució -i pal de paller- de la Nació, el Futbol Club Barcelona, restava en mans d’en Josep Lluís Núñez (president entre 1978 i 2000). Fins i tot se’ns feia difícil concebre el relleu en el sí de l’Església catòlica, encapçalada pel Sant Pare en Joan Pau II (Màxim Pontífex entre 1978 i 2005).

Eren els anys de la majoria absoluta, quan els personatges, dotats d’alguna virtut carismàtica, feien i desfeien pel bé d’un poble que, dòcil i prudent, els perpetuava en el poder, lliurant-los carta blanca perquè decidissin i executessin allò que ells, dotats d’un poder superior, sabien que era pel seu bé. Aquesta majoria, a poc a poc, es va anar reforçant, especialment en el camp polític, on els tentacles dels governants varen tenallar els poders legislatiu i judicial, blindant la seva capacitat de maniobra, esdevenint una mena de tirania legitimada per les urnes. La sensació d’impunitat del polític emparat per la majoria absoluta fou arrel de la degeneració democràtica, germen de corrupció, canya i pastanaga pels mesells i arribistes i arma llancívola contra els díscols i crítics.

Entrat el segle XXI les majories absolutes s’han apaivagat i la rotació en el poder s’ha fet més intermitent, però encara n’hem hagut de patir (i en patim), especialment des del Gobierno de España. Tenim presents els anys de les majories absolutes de l’Aznar o l’actual d’en Rajoy, on l’executiu conservador, nacionalista i neoliberal s’ha dedicat a aprovar a tort i a dret textos legals que retallen els marges d’actuació de les altres institucions (comunitats i ajuntaments), a castigar aquells nuclis de població o aquells sectors socials que són contraris al seu full de ruta i a dissenyar una societat, una economia i una cultura a partir d’uns principis excloents i desigualitaris, en un cúmul d’actuacions retrògrades que porten a eliminar d’un patac les conquestes de l’Estat social i de dret conquerides al llarg de dècades. Amb això, la majoria absoluta acaba configurant-se com una degeneració de la democràcia, una forma de tirania, en la qual l’estirabot preval sobre la generositat, l’autoritat sobre la negociació i la testosterona sobre el diàleg i on els interessos d’uns s’imposen sobre tots.

Però ara, dins l’il·lusionant procés de constitució d’un nou Estat, hi ha una proposta que podria acabar amb aquesta institució pèrfida i que faria exemplars les estructures democràtiques del nou país…

Un equip de juristes, encapçalats pel magistrat Santiago Vidal, acaba de presentar el projecte de Constitució de la república parlamentària unicameral i no presidencialista de Catalunya. Els seus noranta-set articles no estan exempts de punts polèmics i susceptibles de generar un apassionant debat (el manteniment del castellà com a llengua cooficial, art. 4.2, el compromís de mantenir els límits actuals de Catalunya, art. 35.1,  l’organització administrativa amb la comarca com a base, art. 36.1, o l’abolició de l’exèrcit, art. 85.1), però hi ha un punt, l’art. 41.4 que entra de ple en la figura que ens ocupa: “La llei regularà els criteris específics de proporcionalitat a fi i efecte d’evitar que una sola llista o partit pugui assolir la majoria absoluta dels escons”. És a dir: s’estableix un topall màxim electoral perquè cap força política pugui assolir el poder de la majoria absoluta i s’imposa com a norma per a exercir el poder el recurs al diàleg i la negociació. “Així s’impediria l’error d’algunes democràcies en les quals si un partit aconsegueix la majoria absoluta, el poder legislatiu deixa de representar el poble i passa a representar aquest partit”, manifesta el mateix Santiago Vidal, qui ha patit en carns pròpies el mal i el desprestigi de les institucions judicials, desemparades per un Poder Judicial espanyol agenollat davant l’executiu del PP.

Mentre esperem la consecució de l’Estat propi, a la Segarra ja podem gaudir del privilegi de la manca de majoria absoluta en molts dels governs. Les darreres municipals, a banda de foragitar els feixistes, ens han donat l’alegria que en organismes clau es farà necessari el diàleg entre forces políticament rivals, però amb l’interès centrat  (o -al menys- se’ls presumeix, com el valor al soldat) en el progrés ciutadà i el benestar social. Confiem que aquest diàleg tingui com a premissa el bé comú, i no pas el bescanvi de regalies, es desenvolupi amb transparència i honestedat, i no a partir de confrontació d’egos o revengisme, es formalitzi dins el marc de les institucions, i no sobre estovalles luxoses, i es ratifiqui amb el cap clar i el seny afilat i no pas entre efluvis etílics de sobretaules generoses o estimulats per un excés de cafeïna. I, ja posats a demanar, com diu la màxima, s’actuï localment, pensant globalment.

ma

Anuncis

Paracaigudisme a la Segarra

El proper 10 de maig es commemoraran setanta-cinc anys de la invasió dels Països Baixos per les tropes alemanyes. Aquell dia, Adolf Hitler, fent mostra d’un descomunal cinisme, va anunciar als governs belga i holandès que, per garantir la seva neutralitat en el conflicte mundial, havia donat ordre d’envair el seu territori. Amb aital missió, l’estratègia aèria fou cabdal: els avions de la Luftwaffe no van trigar en sobrevolar les principals ciutats belgues i holandeses. Des de les aeronaus, vora uns 4500 paracaigudistes van llençar-se sobre els punts estratègics del territori i els objectius van ser ràpidament conquerits: Holanda, pel matí, i Bèlgica i Luxemburg, per la nit, van capitular davant les forces del Tercer Reich. Per commemorar l’efemèride, o només com a paradoxal casualitat, els partits unionistes han organitzat en una bona colla dels municipis catalans una invasió de paracaigudistes: prop d’un miler d’homes i dones cauran del cel per les properes municipals amb l’objectiu clar de conquerir terreny el proper 24 de maig. Paracaigudistes que aquest cop, afortunadament, no arriben volant amb les forces de la Luftwaffe, sinó planejant sobre llistes fantasmes programades pel PSC i pel PP. D’aquesta manera, trobem sota la marca blanca municipal del PSC, dita “Candidatura del Progrés”, una senyora del Baix Llobregat, seguidora de Mafalda i dels Dire Straits, que vol ser alcaldessa de Granyena; un senyor de Barcelona, conseller del PSC de Ciutat Vella, que vol ser-ho a Ivorra; una treballadora de la seu central del PSC a Barcelona,  candidata l’any 2011 al consistori de Vilopriu (Baix Empordà), per les Oluges; un comercial d’electrodomèstics de Lleida, al capdavant d’una llista de set noms vinculats a la seu del PSC de Balàfia (Lleida), per Talavera; un pintoresc senyor, aficionat a les disfresses, i vinculat al PSC de Barcelona, alcaldable per Tarroja; o una assessora en matèria de mercat i consum del grup municipal socialista de la Paeria de Lleida, davant d’una llista de set noms (entre els quals, antics candidats a Lladorre o a Mataró) que es presenten per Torrefeta i Florejacs. Per la seva banda, el PP, per molt que ho negui la Sra. Sánchez Camacho, també ha desplegat els seus paracaigudistes, entre els quals destaquen una senyora que fa quatre anys es va presentar a Sort, i que aquest cop ho fa per Massoteres, un senyor que ho va fer per Vilanova de la Barca, i ara ho fa per Montoliu, o un altre que ho havia fet per Lleida, i ara dóna el salt a Sant Guim de la Plana… Res d’il·legal. Cap frau electoral. Tot és perfectament legítim i admès per l’ordenament jurídic electoral. A més, a primera vista, sembla del tot inofensiu: és de preveure que pocs o cap vot assoleixin unes persones del tot desconegudes al municipi on es presenten i que, amb tota seguretat, poc o gens l’han arribat a trepitjar. En conseqüència, és difícil pensar en quin profit en treuen aquests partits unionistes de perdre temps, esforços i despesa a presentar aquestes llistes fantasma carregades de paracaigudes… El motiu és divers. Per una banda, sempre fa patxoca als partits presumir de la seva implantació al territori a través d’exhibir el major número de candidatures presentades a les municipals. El cas és flagrant en el PSC, que acaba de presentar al llarg i ample del país dues-centes llistes menys que fa quatre anys: de les efectivament ara 528 presentades, hom calcula que una quarta part són fantasmes. El PP, per la seva banda, treu pit i assegura plantar cara a la pressió independentista amb un 10% més de llistes que l’any 2011, tot i que també n’hi hauria una quarta part de fantasmes (o, segons Sánchez Camacho,  de “persones reals, que de fantasma en tenen poc, compromeses amb cada territori (…) encara que siguin de fora”). La quantitat de candidatures es farà servir com a element electoral i, a més, els dirigents de les  agrupacions locals que acreditin la seva agilitat acumulant noms a les diverses llistes esgarraparan de la seu central uns dinerets extra per la campanya i, de pas, faran mèrits per escalar en les expectatives de ser cridats als comicis autonòmics o estatals. Però, a banda de l’argument electoralista, també cal considerar l’argúcia estratègica de cara als Consells Comarcals i les Diputacions Provincials. Aquests dos organismes, els membres dels quals són elegits indirectament després dels comicis municipals -i com a causa d’aquests-, es configuraran en funció del total de vots totals acumulats en cada demarcació (dos terços dels consellers, en cas dels consells comarcals) i en funció dels alcaldes i regidors obtinguts (fita molt més utòpica en el cas de les llistes fantasma). I, finalment, també cal tenir en compte l’argument econòmic: el sistema electoral fa que cada candidatura presentada en petits pobles suposa un ingrés pel partit d’entre dos-cents i tres-cents euros… I arribat en aquest punt, finalitzo la detecció de la palla a l’ull d’altri tot fent-los una excusatio non petita: confesso que jo també m’integro a una llista electoral com a candidat a regidor d’un municipi on ni resideixo ni estic empadronat. Però els diré, en descàrrega pròpia, que per motius professionals hi passo més hores que a casa meva, que considero tenir un bon coneixement de la realitat del lloc i dels factors a millorar-lo i que, per altra banda, no tinc gaires expectatives de ser-ne elegit regidor: caldria que la totalitat de la meva llista fos escollida per ocupar tots els llocs del consistori, fet que, si bé per experiència, per coherència i per diàleg, donaria la talla i constituiria un excel·lent equip de treball per regir el municipi, és força improbable… Però considerant que s’escapa del marc d’aquest text i que encara no hem entrat en campanya, per més que m’ho demanin, no els diré on he integrat la meva iniciativa, a fi de no contaminar i preservar una bona entesa en el clima preelectoral. paraca

La reina de Tarawa

Avui consulto a la xarxa els resultats de les eleccions d’ahir diumenge i un plànol de l’estat espanyol apareix davant els meus ulls al web del Ministerio del Interior. La pell de brau s’hi mostra amb una amplíssima franja de color blau cel que la travessa de nord-oest a sud-est, deixant només unes taques vermelles sang al sud-oest i al nord-est, uns esquitxos verd esperança al nord i un gran triangle blau maó al sector nord-oriental… No sé pas perquè el Ministerio ha triat el mateix to blau de les camises tradicionals dels ferroviaris i dels falangistes per indicar que a les províncies de Catalunya ha guanyat CiU, distingint-les així del blau cel d’aquelles on ha guanyat el PP, i opino que, a menys que vulgui expressar que les diferències entre ambdues forces són només de to, podrien haver triat un altre color (el taronja, el marró, el groc?).

Sigui pel què sigui, està clar el missatge: la dreta inunda Espanya, tot anunciant una tendència expansiva i irrefrenable de les forces conservadores, mentre que les esquerres, captives i desarmades, es repleguen en retirada. També al nostre Principat, la marea blava, impulsada per la victòria al Govern de la Generalitat de la coalició conservadora, ha envaït tot el territori deixant només algunes illetes que, tímidament, emergeixen encara del pèlag uniformitzat.

De cop, me n’adono que visc en una d’aquestes illetes. Des del meu tossal, escodrinyo el voltant i observo la inundació resultant del canvi climàtic, originat el passat mes de novembre amb la convergència de tres fenòmens de desglaç:   la desfeta dels partits sobiranistes, la fusió de les forces progressistes i el tsunami conservador. Veig com, lentament però inexorable, els encontorns de la meva illa han anat sucumbint a l’onada blava i que ni dics ni cups semblen poder posar-hi fre. Talment els habitants de les illes del Pacífic sud, presagio que només es qüestió de temps perquè el futur de la nostra república insular acabi també sóta les profundes aigües de l’infinit blau, ja sigui de tonalitat maó o cel.

Ara, la torre del castell que encimella el meu poble esdevé un far que llença senyals a les illes veïnes, on d’altres resistents s’hi han anat replegant, tot maldant per frenar l’avenç de les onades, lamentant la seva manca de previsió i culpant als elements de la seva caiguda en desgràcia. Des dels arxipèlags de Banaba, Kiribati, Nauru i Tuvalu ens comuniquen que encara hi són, que han sobreviscut al terrible onatge, però que han perdut els referents que els hi donaven empara, que els seus aliats han sucumbit sóta l’aigua i que presagien un futur ple de caresties. Per tant, planegen constituir-se com a repúbliques independents i mirar de sobreviure a partir de l’autogestió, l’estalvi i l’aprofitament dels recursos propis. Poques esperances hi ha de mantenir-se a l’aire, dipositades totes en la darrera llum d’esperança prevista als congressos de refundació del proper octubre; si aquesta fracassa, ja res impedirà que el gran blau segueixi augmentant de nivell, s’estengui i engoleixi les darreres illes habitades, enfonsant la nostra Atlàntida dins un oceà, de superfície pacífica, però de profundíssimes i insondables fosses.

Nogensmenys, em sento il·lusionat. Una llum de canvi llueix en la meva illa. A l’equip de govern ha entrat, per primera vegada en tota la història del lloc, una dona. Per si això no fos prou extraordinari,  hi podem sumar que ve d’un arxipèlag eixampladament quadriculat i urbà i que acredita una extensa formació acadèmica i una prolongada experiència en càrrecs de responsabilitat i gestió. Tal vegada totes aquestes circumstàncies fan que la seva amplitud de mires vagi molt més enllà i li permeti albirar senyals en el cel que esdevenen inintel·ligibles pel cúmul d’illencs que compartim amb ella l’hàbitat insular, amb una clarividència que esborrona als harúspexs que pretenen endevinar el futur escodrinyant les entranyes de les aus de l’avícola.

Jo, nouvingut a l’illa, on vaig aterrar seguint les passes de Gauguin o Brel,  sóc ara una persona doblement afortunada, ja què convisc diàriament amb ella i l’observo amb nous ulls, amatents, encisats, sotmesos i, si s’escau, subordinats. Assumeixo que les meves inclinacions de politòleg de pa sucat amb oli i les meves anàlisis a mig camí de l’estirabot i la micció fora de test s’hauran de veure reprimides per respecte institucional, però estic convençut que valdrà la pena… Un poeta sicilià es lamentava dient “più nessuno mi portarà nel sud”, a mi ja no em cal, tinc aquí els meus mars del sud i visc al costat de la seva reina. Potser és perquè la veig radiant i en plenitud de les seves forces o potser és perquè, com tants d’altres mascles primaris, egoistes i impulsius, em veig atrapat per una atracció sobtada i irreprimible per descobrir la veritable essència de l’eròtica del poder.

La marxa dels cartells

Els cartells són notícia. Més enllà del seu contingut informatiu, esdevenen quelcom intrínsecament remarcable i digne de ser comentat. Podem constatar com allò que està concebut únicament com a instrument per a transmetre un coneixement, una ordre o un consell agafa més protagonisme que el contingut informatiu que publicita. És potser que la nostra societat necessita cada cop més qui li indiqui el camí recte i ordenat a seguir? Tal vegada serà que els governants s’esmercen perquè no perdem el rumb? O és que, en aplicació del vell adagi que diu que “la informació és poder”, se’ns està cedint una parcel·la de coneixement que ens farà més responsables i autònoms? Veiem i reflexionem a propòsit de dos casos exemplificants…

La Segarra ha tornat a apostar per la senyalització turística. Fa més de deu anys ja es varen indicar les principals rutes per a caminants i ciclistes, així com els monuments més importants, amb uns cartells de color verd lloro clavats en amples pals de fusta, dels quals encara alguns romanen al seu emplaçament original; bona part dels altres, o bé han desaparegut -esmotxats o arrencats-, o bé han quedat muts per la sostracció del corresponent plafó, restant-ne només la biga vertical buida de contingut i sentit. Ara, novament, una onada de cartells torna a estendre’s per la comarca per a senyalitzar espais, monuments i camins. És el cas de la ruta dels castells del Sió a la Segarra, que després de la seva presentació amb autoritats, fanfàrria i canapès fa ja dos anys, finalment serà senyalitzada perquè “els més de cent mil visitants anuals” que s’esperen (o, al menys, s’esperàven) no es perdin o passin de llarg. També, amb un contingut que va més enllà de la fletxa i dissenyats per tècnics, historiadors i grafistes, són notícia els cartells recentment instal·lats als espais més rellevants de la vila de Guissona o, una mica més reculadament en el temps, els indicatius dels espais de la memòria a Cervera i Plans de Sió o d’observació de les aus a Palouet, Granollers o les Pallargues. Confiem que aquests nous cartells tinguin una vida més llarga que els seus verds predecessors, que resisteixin les inclemències del temps, l’empenta de la maquinària rodada i l’escomesa del vandalisme i que, molt especialment, captin l’atenció de milers i milers de parells d’ulls, il·lustrant el coneixement de propis i estranys i ajudant a descobrir i estimar la història i el patrimoni de la Segarra.

No obstant, no tindrem temps de fruir de tots aquests il·lustratius i instructius cartells perquè una altra onada, més fugissera, però molt més intensa, els manllevarà la nostra atenció: els cartells electorals. Ben aviat no podrem sortir al carrer sense evitar que des de murs, banderoles i fanals, rostres somrients ens adrecin les seves mirades tractant-nos de seduir. D’aquí poc entrarem en període electoral i avui els candidats ja estan posant el seu rostre davant les càmeres per a confegir els cartells que els facin mantenir, recuperar o conquerir el poder municipal. A més, es preveu que, aquest cop, tindrem molta més varietat de cartells que en anteriors convocatòries municipals. És paradoxal com, mentre és ben palesa la desafecció vers la política, mentre els ciutadans cada cop es mostren menys il·lusionats pels projectes col·lectius i mentre s’accentua el rebuig a qui pren partit públicament per un o altre color, a les eleccions del proper maig es presentaran més llistes que mai, en una atomització política que fa preveure en molts municipis una legislatura ben difícil, precària i equilibrística. A aquells que moguts per pulsions de voluntat de servei, de generositat, d’egolatria, d’ambició, o de conveniència i unió de les anteriors, vulguin figurar-hi, cal aconsellar que vetllin per la cobertura del seu telèfon mòbil, ja que encara està oberta la veda de noms per a llistes i de rostres per a cartells. A més, considerant–com diuen els ancians del lloc- que “la Segarra és una aldea”, serà colpidor veure els rostres d’amics, coneguts i saludats, més o menys maquillats per a l’ocasió i/o retocats digitalment, demanant el vot tot penjant d’un mur o un fanal en el què fins aleshores no havíem parat atenció. Deu ser la confirmació que la democràcia no és un sistema perfecte per a organitzar el poder dins la societat, tot i que sí el millor que s’ha inventat fins el moment.

Consegüentment, estimem els cartells i dediquem-los la respectuosa i amatent mirada que ens reclamen, empapem-nos amb el seu missatge i, si s’escau, seguim les seves indicacions. Amb tota seguretat ens il·luminaran amb la llum clara i nítida que ens ha de moure cap a l’encertada tria en la marxa cap a la consecució dels nostres anhels de felicitat.

Comicis a la romana

De nou ens submergim en precampanya electoral. Tot i que alguns no hagin digerit els excessos de la nit del 28N, patint encara ressaca, cremor d’estómac i nàusees, els polítics tornen a afilar l’eina en vistes a les eleccions municipals del maig. Mig any és molt poc temps per a cicatritzar ferides, restaurar aliances, maquillar transfuguismes i capitalitzar guanys per a sortir corrents a la caça i captura del vot del veí en uns comicis que es presenten tan emocionants com imprevisibles. No obstant, és sant Tornem-hi! Tothom a fer bugada, endreçar la paradeta i a lluir el millor somriure per als cartells electorals! Aquest cop, però, de cop i volta ha irromput en la carrera electoral un nou partit tan inesperat com trencador i que dóna un gir cartesià (sinó “tarantinià”) al guió habitual: el PIRUM, Partit Ibèric dels Romanesos.

La presència d’aquesta força és quelcom sobtat i quasi revolucionari, especialment en l’entorn rural. Si incloure en llistes algú que no sigui fill del poble (encara que en sigui del poble del costat) encara és concebut com una concessió immerescuda al foraster i que per força ha de restar rèdits electorals, què pot suposar posar-hi un estranger? O, encara més:  que la llista estigui formada per estrangers?

Desacomplexadament, neix el PIRUM i, amb una projecció “ibèrica” (insípid i apolític adjectiu que avarca tota la pell de brau), anuncia que presentarà llistes a Agramunt, Alcarràs, Guissona, Carinyena, Aguarón… El seu gest parteix de l’única reforma que ha tingut la monolítica Constitució espanyola en els seus trenta-dos anys de vida: l’afegitó a l’art. 13 del dret del “sufragi passiu” a les eleccions municipals pels no espanyols. Aquest precepte, i un seguit de convenis internacionals de reciprocitat, permet a tots els ciutadans comunitaris i de la majoria dels Estats sud-americans, no només votar als comicis locals, sinó ser votats, integrant-se en llistes electorals, si s’escau amb els seus propis partits.

En propagar-se la notícia, molts s’han posat les mans al cap. Converses de carrer, comentaris radiofònics i xats d’Internet van plens de pronunciaments de rebuig, demagògics i catastrofistes i fonamentats en concepcions ràncies, poc democràtiques i, fins i tot, obertament racistes. Cal dir que només adoptant el posat de l’estruç podem obviar que el fenomen migratori tingui el seu reflex polític. No seria lícit pretendre negar que els homes i dones que han arribat a les nostres contrades –en gran part cridats com a mà d’obra al seu país d’origen-, tinguin el dret a participar activament i amb la seua pròpia veu als Ajuntaments. Ja va sent hora que els plens municipals siguin un veritable reflex de la població que governen i aprovin d’una vegada el rotund suspens en pluralisme que mostren, corregint l’absència de reflex de la població arribada els darrers anys, així com –per cert- també de paritat home – dona (quantes alcaldesses hi ha a la Segarra?, quantes regidores?, quantes conselleres té el Consell comarcal…?). El PIRUM promet ser un bon revulsiu que eixampli la democràcia vers aquells sectors de la població que fins ara no hi participaven, senzillament perquè ningú els ho demanava.

Ara veurem com els candidats s’arremanguen i, en aquelles poblacions amb un alt percentatge d’estrangers, van a cercar el vot d’aquells que fins ara eren invisibles. Comprovarem si saben transitar des de la tolerància paternalista cap al diàleg integrador. A més del col·lectiu romanès, equatorians, búlgars, xilens, lituans, peruans, polonesos, colombians… estaran amatents a les propostes electorals. Tal vegada molts d’ells mantindran encara una actitud abstencionista i allunyada o, com deia fa poc un ucraïnès als diaris, seguiran pensant que “l’alcalde ha de ser algú del poble”, però a poc a poc s’adonaran que ells també són del poble i que la democràcia els ofereix eines potentíssimes per a fer del poble quelcom també seu.

He de reconèixer que jo no votaria mai un partit format només per romanesos, però tampoc donaria el meu vot a una llista formada només per advocades, per filatèlics, per lesbianes, per capellans, per ramaderes, per cordovesos, per poetesses, per miops, per columbòfiles ni per amants del vi xarel·lo… Cal un esforç integrador, constructiu, dialogant i no frontista, molt especialment en els municipis, per a assolir un govern on tothom s’hi vegi reflectit i, si cal, des de la discrepància, sigui un pol d’atracció i canalització dels esforços i les esperances de la comunitat.

Tinguem present que el President dels Estatuts Units és de pare kenià i el de França és fill d’Hongria i que a Espanya el rei és nascut a Itàlia i la reina a Grècia. Per tant, assumim-ho amb normalitat i sense escarafalls, ni que sigui el cas que la colombiana Shakira, en les seues furtives visites a la nostra comarca i darrera la cortina de fum del presumpte idil·li amb un segarrenc universal, també estigui forjant una trama electoral…

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...