La marxa dels cartells

Els cartells són notícia. Més enllà del seu contingut informatiu, esdevenen quelcom intrínsecament remarcable i digne de ser comentat. Podem constatar com allò que està concebut únicament com a instrument per a transmetre un coneixement, una ordre o un consell agafa més protagonisme que el contingut informatiu que publicita. És potser que la nostra societat necessita cada cop més qui li indiqui el camí recte i ordenat a seguir? Tal vegada serà que els governants s’esmercen perquè no perdem el rumb? O és que, en aplicació del vell adagi que diu que “la informació és poder”, se’ns està cedint una parcel·la de coneixement que ens farà més responsables i autònoms? Veiem i reflexionem a propòsit de dos casos exemplificants…

La Segarra ha tornat a apostar per la senyalització turística. Fa més de deu anys ja es varen indicar les principals rutes per a caminants i ciclistes, així com els monuments més importants, amb uns cartells de color verd lloro clavats en amples pals de fusta, dels quals encara alguns romanen al seu emplaçament original; bona part dels altres, o bé han desaparegut -esmotxats o arrencats-, o bé han quedat muts per la sostracció del corresponent plafó, restant-ne només la biga vertical buida de contingut i sentit. Ara, novament, una onada de cartells torna a estendre’s per la comarca per a senyalitzar espais, monuments i camins. És el cas de la ruta dels castells del Sió a la Segarra, que després de la seva presentació amb autoritats, fanfàrria i canapès fa ja dos anys, finalment serà senyalitzada perquè “els més de cent mil visitants anuals” que s’esperen (o, al menys, s’esperàven) no es perdin o passin de llarg. També, amb un contingut que va més enllà de la fletxa i dissenyats per tècnics, historiadors i grafistes, són notícia els cartells recentment instal·lats als espais més rellevants de la vila de Guissona o, una mica més reculadament en el temps, els indicatius dels espais de la memòria a Cervera i Plans de Sió o d’observació de les aus a Palouet, Granollers o les Pallargues. Confiem que aquests nous cartells tinguin una vida més llarga que els seus verds predecessors, que resisteixin les inclemències del temps, l’empenta de la maquinària rodada i l’escomesa del vandalisme i que, molt especialment, captin l’atenció de milers i milers de parells d’ulls, il·lustrant el coneixement de propis i estranys i ajudant a descobrir i estimar la història i el patrimoni de la Segarra.

No obstant, no tindrem temps de fruir de tots aquests il·lustratius i instructius cartells perquè una altra onada, més fugissera, però molt més intensa, els manllevarà la nostra atenció: els cartells electorals. Ben aviat no podrem sortir al carrer sense evitar que des de murs, banderoles i fanals, rostres somrients ens adrecin les seves mirades tractant-nos de seduir. D’aquí poc entrarem en període electoral i avui els candidats ja estan posant el seu rostre davant les càmeres per a confegir els cartells que els facin mantenir, recuperar o conquerir el poder municipal. A més, es preveu que, aquest cop, tindrem molta més varietat de cartells que en anteriors convocatòries municipals. És paradoxal com, mentre és ben palesa la desafecció vers la política, mentre els ciutadans cada cop es mostren menys il·lusionats pels projectes col·lectius i mentre s’accentua el rebuig a qui pren partit públicament per un o altre color, a les eleccions del proper maig es presentaran més llistes que mai, en una atomització política que fa preveure en molts municipis una legislatura ben difícil, precària i equilibrística. A aquells que moguts per pulsions de voluntat de servei, de generositat, d’egolatria, d’ambició, o de conveniència i unió de les anteriors, vulguin figurar-hi, cal aconsellar que vetllin per la cobertura del seu telèfon mòbil, ja que encara està oberta la veda de noms per a llistes i de rostres per a cartells. A més, considerant–com diuen els ancians del lloc- que “la Segarra és una aldea”, serà colpidor veure els rostres d’amics, coneguts i saludats, més o menys maquillats per a l’ocasió i/o retocats digitalment, demanant el vot tot penjant d’un mur o un fanal en el què fins aleshores no havíem parat atenció. Deu ser la confirmació que la democràcia no és un sistema perfecte per a organitzar el poder dins la societat, tot i que sí el millor que s’ha inventat fins el moment.

Consegüentment, estimem els cartells i dediquem-los la respectuosa i amatent mirada que ens reclamen, empapem-nos amb el seu missatge i, si s’escau, seguim les seves indicacions. Amb tota seguretat ens il·luminaran amb la llum clara i nítida que ens ha de moure cap a l’encertada tria en la marxa cap a la consecució dels nostres anhels de felicitat.