Paracaigudisme a la Segarra

El proper 10 de maig es commemoraran setanta-cinc anys de la invasió dels Països Baixos per les tropes alemanyes. Aquell dia, Adolf Hitler, fent mostra d’un descomunal cinisme, va anunciar als governs belga i holandès que, per garantir la seva neutralitat en el conflicte mundial, havia donat ordre d’envair el seu territori. Amb aital missió, l’estratègia aèria fou cabdal: els avions de la Luftwaffe no van trigar en sobrevolar les principals ciutats belgues i holandeses. Des de les aeronaus, vora uns 4500 paracaigudistes van llençar-se sobre els punts estratègics del territori i els objectius van ser ràpidament conquerits: Holanda, pel matí, i Bèlgica i Luxemburg, per la nit, van capitular davant les forces del Tercer Reich. Per commemorar l’efemèride, o només com a paradoxal casualitat, els partits unionistes han organitzat en una bona colla dels municipis catalans una invasió de paracaigudistes: prop d’un miler d’homes i dones cauran del cel per les properes municipals amb l’objectiu clar de conquerir terreny el proper 24 de maig. Paracaigudistes que aquest cop, afortunadament, no arriben volant amb les forces de la Luftwaffe, sinó planejant sobre llistes fantasmes programades pel PSC i pel PP. D’aquesta manera, trobem sota la marca blanca municipal del PSC, dita “Candidatura del Progrés”, una senyora del Baix Llobregat, seguidora de Mafalda i dels Dire Straits, que vol ser alcaldessa de Granyena; un senyor de Barcelona, conseller del PSC de Ciutat Vella, que vol ser-ho a Ivorra; una treballadora de la seu central del PSC a Barcelona,  candidata l’any 2011 al consistori de Vilopriu (Baix Empordà), per les Oluges; un comercial d’electrodomèstics de Lleida, al capdavant d’una llista de set noms vinculats a la seu del PSC de Balàfia (Lleida), per Talavera; un pintoresc senyor, aficionat a les disfresses, i vinculat al PSC de Barcelona, alcaldable per Tarroja; o una assessora en matèria de mercat i consum del grup municipal socialista de la Paeria de Lleida, davant d’una llista de set noms (entre els quals, antics candidats a Lladorre o a Mataró) que es presenten per Torrefeta i Florejacs. Per la seva banda, el PP, per molt que ho negui la Sra. Sánchez Camacho, també ha desplegat els seus paracaigudistes, entre els quals destaquen una senyora que fa quatre anys es va presentar a Sort, i que aquest cop ho fa per Massoteres, un senyor que ho va fer per Vilanova de la Barca, i ara ho fa per Montoliu, o un altre que ho havia fet per Lleida, i ara dóna el salt a Sant Guim de la Plana… Res d’il·legal. Cap frau electoral. Tot és perfectament legítim i admès per l’ordenament jurídic electoral. A més, a primera vista, sembla del tot inofensiu: és de preveure que pocs o cap vot assoleixin unes persones del tot desconegudes al municipi on es presenten i que, amb tota seguretat, poc o gens l’han arribat a trepitjar. En conseqüència, és difícil pensar en quin profit en treuen aquests partits unionistes de perdre temps, esforços i despesa a presentar aquestes llistes fantasma carregades de paracaigudes… El motiu és divers. Per una banda, sempre fa patxoca als partits presumir de la seva implantació al territori a través d’exhibir el major número de candidatures presentades a les municipals. El cas és flagrant en el PSC, que acaba de presentar al llarg i ample del país dues-centes llistes menys que fa quatre anys: de les efectivament ara 528 presentades, hom calcula que una quarta part són fantasmes. El PP, per la seva banda, treu pit i assegura plantar cara a la pressió independentista amb un 10% més de llistes que l’any 2011, tot i que també n’hi hauria una quarta part de fantasmes (o, segons Sánchez Camacho,  de “persones reals, que de fantasma en tenen poc, compromeses amb cada territori (…) encara que siguin de fora”). La quantitat de candidatures es farà servir com a element electoral i, a més, els dirigents de les  agrupacions locals que acreditin la seva agilitat acumulant noms a les diverses llistes esgarraparan de la seu central uns dinerets extra per la campanya i, de pas, faran mèrits per escalar en les expectatives de ser cridats als comicis autonòmics o estatals. Però, a banda de l’argument electoralista, també cal considerar l’argúcia estratègica de cara als Consells Comarcals i les Diputacions Provincials. Aquests dos organismes, els membres dels quals són elegits indirectament després dels comicis municipals -i com a causa d’aquests-, es configuraran en funció del total de vots totals acumulats en cada demarcació (dos terços dels consellers, en cas dels consells comarcals) i en funció dels alcaldes i regidors obtinguts (fita molt més utòpica en el cas de les llistes fantasma). I, finalment, també cal tenir en compte l’argument econòmic: el sistema electoral fa que cada candidatura presentada en petits pobles suposa un ingrés pel partit d’entre dos-cents i tres-cents euros… I arribat en aquest punt, finalitzo la detecció de la palla a l’ull d’altri tot fent-los una excusatio non petita: confesso que jo també m’integro a una llista electoral com a candidat a regidor d’un municipi on ni resideixo ni estic empadronat. Però els diré, en descàrrega pròpia, que per motius professionals hi passo més hores que a casa meva, que considero tenir un bon coneixement de la realitat del lloc i dels factors a millorar-lo i que, per altra banda, no tinc gaires expectatives de ser-ne elegit regidor: caldria que la totalitat de la meva llista fos escollida per ocupar tots els llocs del consistori, fet que, si bé per experiència, per coherència i per diàleg, donaria la talla i constituiria un excel·lent equip de treball per regir el municipi, és força improbable… Però considerant que s’escapa del marc d’aquest text i que encara no hem entrat en campanya, per més que m’ho demanin, no els diré on he integrat la meva iniciativa, a fi de no contaminar i preservar una bona entesa en el clima preelectoral.