Arxiu del Blog
Deu mil trets
Aquests dies es commemoren els cent cinquanta-anys d’uns fets d’armes que van succeir a les Cases de la Serra, paratge del terme de Torrefeta i Florejacs, situat als confins septentrionals de la Segarra. Malgrat l’expectació aixecada, avui estan del tot oblidats, per la qual cosa em prenc la llicència de recordar-los, en memòria de les tristes víctimes i en exemple de l’absurditat de totes les violències i la buidor de les èpiques bèl·liques…
Corrien els darrers dies de juliol de 1872, quan un cop més la nostra comarca era escenari de les bregues carlines. La tercera (i darrera) guerra carlista es manifestava en un territori esgotat després de mig segle de violència, atrapat entre els partidaris dels successius pretendents (aquest cop, Carles VII), defensors de les tradicions, lluitadors a major glòria de l’Altar i del Tron i, ara, dels furs i les institucions catalanes, i els partidaris del liberalisme, anomenats “isabelins” fins la fugida de la reina corrupta, i ara (després del curt parèntesi de la Primera República), liderats pel rei Amadeu I, aquell brevíssim monarca espanyol, importat des del Piemont.
Les terres de l’Urgell, la Segarra i el Solsonès eren l’hàbitat del veteraníssim Andreu Torres, fill de Sanaüja, i de l’irredempt Rafael Tristany, fill d’Ardèvol. Entre ambdós reunien pocs més d’un miler d’homes, respecte els quals, les males llengües -especialment dels diaris liberals-, afirmaven que passaven pels pobles a la recerca de “comer, beber, bailar y requebrar a las mujeres”. No obstant, darrerament l’ímpetu havia anat minvat i ja se’ls veia “cansadisimos, sedientos y asqueados”. No pocs testimonis els havien ataüllat perseguint gallines pels corrals dels masos aïllats, a fi de poder abastir-se de vianda, i assaltant cases i viles a la recerca de botins i segrestos. De fet, pocs dies abans, els homes del tinent Manuel Camats, havien segrestat en Pere Rives, metge de Torà.
El fet és que, el dia de Sant Jaume de 1872, dues companyies de la guàrdia civil, encarregada d’encalçar les partides, arriben a Sanaüja a la recerca dels rebels. En total, poc més de cent trenta benemèrits, sota ordres del comandant Nicolás Esterás, que no són gaire ben rebuts en una vila de simpaties (i parentius) més inclinats pels “facciosos” que persegueixen.
A una hora a peu d’allí, a l’hostal del Bancal, hi fa breus estades el general Tristany. Dins l’antic terme de Madrona, al punt on conflueixen la Segarra, la Noguera i el Solsonès, aquest és un enclavament estratègic pel control dels camins, sovintejat per l’ardevolenc. Assabentat de la visita dels guàrdies, el general envia un reduït grup d’homes per captar-los l’atenció i fer-los caure en una emboscada. Seguint les ordres, dos-cents cinquanta carlins marxen cap a migdia: mentre uns es fan forts al mas Garriga (tot i les protestes dels amos), altres s’embosquen entre aquest casal i el veí mas de la Vila, mentre que uns darrers, els més agosarats, s’encaminen a Sanaüja per provocar la sortida dels policies.
El pla comença segons el previst i, atrets fins els encontorns del mas Garriga, els guàrdies civils cauen en el parany. Els guerrillers surten dels seus amagatalls i carreguen amb la baioneta calada els seus perseguidors. L’atac és esfereïdor, ja que els carlins són majoritàriament molt joves (d’entre 15 i 30 anys, segons les cròniques), i estan molt més avesats a la lluita cos a cos (“a la barreja”, com els agrada dir) que a les grans batalles a camp obert. Malgrat tot, els guàrdies civils poden resistir l’embat i accedir precipitadament a l’interior del mas Garriga, el qual ha estat desocupat pels carlins durant l’acció i serà ara el refugi dels policies, a major desgrat encara dels pobres amos. Parapetats dins els robustos murs, els assetjats vendran cara la seva pell, disparant a través de les espitlleres i els finestrals, prop de deu mil trets.
El setge durarà diverses hores, durant les quals els carlins s’enduen la pitjor part. La pluja de trets colpirà de mort vuit dels soldats, entre ells “dos muchachos de 14 á 15 años, que iban haciendo niñerías con su arma delante de la casa” (segons els menysté el cronista del diari conservador El Pensamiento español).
Finalment, Tristany, conscient que sense l’ajut de l’artilleria -que no té- no podrà derrotar als resistents del mas Garriga i temorós que les forces del brigadier Corbalán, que, sortides de Calaf, ja s’encaminen al lloc per a rescatar als guàrdies, posa fi a l’acció i es bat en retirada pel camí de Vilanova de l’Aguda.
(retrat provinent de la Casacremada)
Quan s’esvaeix el fum de la pólvora, al camp de batalla s’hi estenen els morts -pel bàndol policial, només un sergent-, i es planyen desenes de ferits, alguns d’ells d’extrema gravetat. Els diaris diuen que aleshores ambdós bàndols “mostraron hidalguía, caridad y nobleza”, fent venir un metge i un capellà per atendre les urgències d’uns i altres. Bona part dels nafrats seran traslladats de tornada a Sanaüja, on en Carlos López de Pastor, ric propietari del lloc (fill d’un coronel d’artilleria carlista), els facilitarà casa seva en funcions d’hospital de sang per atendre’ls. El Sr. Viles, nou metge de Torà (no tenim clar què va passar amb el doctor Rives), “muy hábil y simpático” repartirà les seves atencions sanitàries (i amputarà alguna extremitat) sense distinció de bàndol, mentre que el rector, Bonaventura Ferrer, farà el mateix amb el consol espiritual.
I aquí pau, i després glòria. En concret, Pau dins d’un clot compartit pels nou morts caiguts durant l’enfrontament, i Glòria pel tinent Camats, ferit per alguna de les deu mil bales i recompensat pel pretendent Carles VII amb el títol de Baró del Bancal.
La capital perduda
“Escipió sortí dels seus quarters d’hivern i deixà tota la part d’ençà de l’Ebre. Es llançà de seguida amb el seu exèrcit ple d’ira sobre els ilergetes (…) i una volta acorralats posà setge a Athanàgia, que era llur capital; i al cap de pocs dies es rendiren a discreció”. Amb aquestes paraules, l’historiador clàssic Titus Livi descriu, dos-cents anys després que succeís, la victòria dels romans sobre la capital dels ilergetes. La rendició d’Athanàgia posava fi a la rebel·lió dels pobles ibers que, encapçalats per l’ilerget Indíbil, l’ausetà Mandoni i el cartaginès Asdrúbal Barca, havien gosat degollar les guarnicions romanes instal·lades per Escipió l’Africà.
Més enllà de la història oficial, escrita –com resa el tòpic- pels vencedors, la literatura ha volgut fer de l’Athanàgia ilergeta una equivalent de la Numància celtibèrica, i ens conta episodis mítics protagonitzats per uns herois que, en lluita contra el fornit invasor romà i en èpic esforç per la defensa de la independència de Catalunya, haurien donat llurs vides. Diuen que fou en aquella resistència quan el rei Indíbil, envoltat pels seus homes que queien un a un, crivellat pels dards romans, fou el darrer en mantenir-se dret, fins que una javelina el clavà a terra. Amb poca més sort el sobreviuria el seu parent Mandoni, que seria capturat i ignominiosament crucificat…
Però on se situa l’escenari d’aquell esdeveniment que canvià per sempre més el destí del nostre país? Quina és avui la població de Catalunya que compta amb el prestigi de ser el darrer bastió de la resistència ibèrica? Quin nucli pot presumir de tenir els fonaments xopats de la sang d’aquells herois? Doncs no ho sabem. O potser sí que ho sabem, però encara no hi veiem del tot clar…
L’historiador valencià Pere Antoni Beuter, l’any 1528, publicà un tractat sobre la història de valència des del diluvi universal fins la conquesta de Jaume I. En aquesta obra situà Athanàgia a Manresa. Per fer-ho, identifica la capital ilergeta amb la lacetana Bacasis (citada per Ptolomeu) i, no quedant-se prou ample, exposa que, donat que la ciutat revoltada fou arrassada per la força, Escipió la rebatejà com manu-rasa, d’on derivaria l’actual denominació de la capital del Bages. Aquesta poètica teoria tingué molt èxit, essent recollida l’any 1836 a l’”Ensayo Histórico sobre Manresa”, pel notari i “individuo de varias sociedades literarias” Don José M. de Mas i Casas.
Però un contemporani de Beuter, Francesc Tarafa, no hi estava del tot d’acord. Aquest arxiver i canonge de la Catedral de Barcelona dedicà l’any 1552 un Diccionari geogràfic al rei Felip II i situà la “ciutat antiga”d’Athanagia dins la provintia tarraconensis, concretament a Tàrrega… I es quedà ben descansat.
Un segle i escaig més tard, després de saquejar els arxius dels principals monestirs catalans per escriure el seu llibre “Marca Hispànica”, l’agent francès Pere de Marca, va concloure que la ciutat era sóta Lleida. Per explicar la equivalència de la ilergeta Athanagia amb la romana Ilerda, interpreta que el nom deriva del grec “atanàsia”, immortalitat, i faria referència a que la ciutat, tot i ser derrotada, va sobreviure i va rebre la dignitat de municipi. Un cop subjugada, els vencedors li canviarien el nom.
La polèmica revifà i s’incrementà al segle XX. L’any 1980, l’historiador maialenc Joan Ariza, publicava al Diario de Lleida una nova teoria: la desapareguda Athanagia estaria sota el nucli antic del seu poble. Ariza pren com a base el relat de Titus Livi, que descriu l’“Athanagrum urbem” al capdamunt d’una costa a l’entrada del país ilergeta, i ho suma a la situació estratègica de Maials, punt clau en el camí cap a l’interior de la península, vorejant la vall de l’Ebre. A partir d’aquí, resseguint els vestigis de la muralla de la Vilaclosa de Maials, on identifica carreus romans, i les grans dimensions del recinte, conclou una nova teoria sobre l’emplaçament de la capital perduda.
Al 2005 apareix una nova teoria al ciberespai, aquest cop dins l’autoanomenada “olla barrejada” del blog “Istika”. Aquí, aplicant teories de lingüística comparada i la semàntica de les paraules, arriben a l’equivalència del topònim Atanagrum (llatinització d’Athanagia) amb Agramunt. Per això, estableix l’equivalència del sufix “agrum” amb l’arrel “agra” (referit a ciutat o poble); per capir l’equivalència de l’arrel “athan” recorre al basc “atera” (“treure a la porta”) per emplaçar-ho en un port o coll de muntanya: la serra d’Almenara, on s’alça la torre de guaita romànica i on abunden “restes de pedres de grans dimensions”…
Al mateix temps, l’amic Jaume Cinca també hi diu la seva i escombra cap a casa: Athanagia seria una capital ilergeta confederada amb Ilerda i estaria emplaçada a Sanaüja. Hi arriba a partir de la similitud del nom i de la descripció de Titus Livi amb l’indret de la població, així com de la ruta mil·lenària que uneix Empúries amb Lleida, la posició de capçalera del poble ilerget, i la localització de la batalla de Cissis (que situa prop del castell de les Sitges) i el setge d’Ausa (a Isona). No cal dir que aquesta és la meva teoria preferida…
En front de tot això, les campanyes d’excavació periòdiques del jaciment ibèric del Molí de l’Espígol, a Tornabous, iniciades l’any 1975, suggereixen la troballa definitiva d’Athanagia. L’arqueòleg Joan Maluquer ha datat l’ocupació del lloc des del segle VIII aC i situa el gran auge als segles IV i III aC. A més, localitza les restes d’un gran incendi que devastaria el lloc a finals del segle III aC, durant la Segona Guerra Púnica, coincidint amb l’enfrontament entre els romans d’Escipió i la rereguarda d’Hanníbal. Les darreres campanyes, al 2013, han posat de relleu unes estructures fortificades que només tindrien comparació amb les dels vilars d’Arbeca i de Sikarra, que porten a pensar que estarien davant una de les capitals dels ilergets.
No obstant tot això, mentre no aparegui la placa de “Benvinguts a Athanàgia”, la qüestió segueix oberta. Tampoc és de descartar que apareguin altres candidates o que algun dia, emergint casualment sota la pala d’un buldòzer, les romanalles siguin aniquilades per algun capatàs prudent “per si de cas ens paren l’obra”…
Recio martirio sabroso
“Viva la Virgen del Rocío”. Amb aquest crit enfervorit, fa un parell d’anys, Fátima Yáñez, Ministra de Treball, agraïa públicament a la Virgen del Rocío la seva intervenció en el camí vers la sortida de la crisis. Pocs mesos més tard, el Consell de Ministres, per mitjà de Reial Decret, ordenava al Coronel en Cap de la Comandància de la Guàrdia Civil d’Algeciras la imposició de la Gran Cruz del Mérito de la Guàrdia Civil a la Marededéu del Pilar, patrona de la Benemèrita. Mentrestant, l’alcaldessa de València, Rita Barberà, s’encomanava al Sant Calze de la Passió de Jesucrist, com a motor turístic de la seva ciutat… Darrerament, les mostres de confiança en la Divina Providència i els estirabots d’inspiració nacional-catòlica han anat sovintejant entre els mandataris populars. El colofó, fins ara, el posava el Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, qui el passat 23 de gener comunicava als periodistes la seva convicció que Santa Teresa, “desde arriba, que manda mucho”, havia assumit el paper d’“importante, eficaç y potente intercesora ante nosotros, ante España y para España” perquè l’Estat superés els temps difícils que li ha tocat viure…
Com a membre de l’Opus Dei que és, especialment angoixat davant el perillós rumb que està prenent la seva terra d’adopció, no ens ha de sorprendre la manifestació de fe del Ministre. Tampoc la veneració declarada a la Santa avilesa. Fill d’un destacat militant de la Falange, ben segur que un jovenet Jorge, tot just entrat a la pubertat, estrenà camisa nova coincidint amb la visita a Barcelona de la relíquia del braç incorrupte de Santa Teresa de Jesús…
Tot havia començat l’any 1937, quan la relíquia incorrupta de la mà esquerra de Teresa era arrabassada de les hordes roges i descregudes per part l’exèrcit nacional en la seva entrada triomfal a Màlaga. Assabentat de la troballa i seduït pel seu poder profilàctic, Francisco Franco la va voler fer seva. Dies més tard, el generalíssim aconseguia autorització eclesial per instal·lar-la de forma perenne al capçal del seu llit. Tant era la seva fe, per no dir-ne fetitxisme, en la despulla que arribà a condecorar-la amb la insígnia Laureada de San Fernando, medalla d’or i brillants que poc -o gens- lliga amb l’extrema pobresa predicada per la reformista carmelitana… Amb aquests gests, la Santa esdevenia una de les icones del franquisme. Tota sencera, o trossejada i repartida en petits reliquiaris (el peu dret, la mandíbula, la mà esquerra, diversos dits i, molt especialment, el braç), encarnava un dels mites d’aquella cruzada por Dios y por la Patria. Lluny quedava el personatge històric de Teresa de Cepeda y Ahumada, monja d’ascendència jueva, viatgera (“inquieta y andariega”, diuen les cròniques), simpàtica, culta, visionària i compromesa amb la dignitat de la dona dins l’Església, valors que ben a prop la van portar de ser condemnada per la Inquisició més d’una i de dues vegades.
La més vistosa conseqüència d’aquell desballestament històric i físic de Teresa, fou el pelegrinatge del seu braç incorrupte per la pell 
de brau. Dins d’un ostentós reliquiari va voltar per tota l’Espanya dels anys seixanta, en una gira que commemorava el quart centenari de la reforma teresiana i que era retransmesa en blanc i negre a tota la població, quilòmetre a quilòmetre. Així, el braç extirpat al sant cadàver fou transportat per terra, mar i aire a visitar tots els convents i monestirs espanyols de l’orde del Carmel. I fou durant aquest viatge quan el reliquiari s’aturaria a Barcelona, el 7 de febrer de 1963 i, poc més tard, el 31 de març, a Sanaüja.
La tria d’aquesta vila segarrenca no fou casual. Portava causa en homenatjar el pare Juan de Jesús Roca, amic de Santa Teresa de Jesús i col·laborador en la reforma dels convents masculins del Carmel. El privilegi de ser lloc natal de tant insigne religiós va permetre els sanaüjencs i les sanaüjenques contemplar la relíquia durant unes hores al portal de la casa de les monges de llurs població, al lloc on avui (diré per a il·lustració de curiosos i amants de l’anecdotari) hi ha la terrassa del bar Joan. Allò que molts dels promotors del reconeixement ignoraven era que el pare Juan de Jesús, batejat amb el nom Joan Bulló i Roca, havia estat un defensor de l’ús de la llengua catalana. En les seves instruccions manava que a Catalunya fos l’habitual entre els religiosos, tant en la quotidianitat com en la prèdica, fet que, com a la seva mentora, li havia provocat molts maldecaps, així com veure’s menystingut pel govern central de la pròpia orde… Inaugurada la placa, la comitiva partí en direcció a Lleida, on al vespre seria rebuda amb la solemnitat corresponent a la porta de la Paeria per les màximes autoritats civils i eclesiàstiques.
Teresa de Cepeda, Santa Teresa de Jesús, qualificava el seu sentiment com un “recio martirio sabroso”, expressant així la dificultat i el patiment que li suposava el fet de voler reformar la institució eclesial des de la condició de dona, però alhora l’orgull de veure el món amb ulls femenins. Hi ha qui n’afirma la militància feminista, pionera molt abans del feminisme. Allò que podem tenir com a ben segur és que no li resultaria gens agradable veure com la seva figura esdevenia manipulada pels òrgans de propaganda d’una dictadura feixista i repressora de la diferència i d’una Església antagònica de tota idea reformadora. I com a ben cert avui que la faria enfurismar veure’s al·ludida per uns polítics que neguen la llibertat de la dona a decidir sobre el seu cos i que perpetuen un model patriarcal que crèiem ja superat.
“Llegeix i conduiràs, no llegeixis i seràs conduït”, recomanava a les novícies la mística d’Àvila a les constitucions reformistes de l’orde del Carmel. Més enllà de les creences religioses, aquest és un consell que avui es manté vàlid. Per tant, els privilegiats que aconsegueixin superar l’escull de l’IVA cultural i segueixin la recomanació de la santa, trobaran la fórmula per fugir d’uns governants que, fent de la incultura bandera i de la religió llei, ens volen servils, muts i espaordits. “De devocions absurdes i sants amargats, lliureu-nos-en Senyor”, demanava Teresa al Cel. De polítiques absurdes i polítics amargats, lliureu-nos-en Democràcia.
Giliet de Florejacs 