Podem fer història

El diumenge, 20 de desembre de 2015, és una data per la història de Lleida. Per primer cop des de la restauració de la democràcia, una força d’esquerres descarada, rupturista i transformadora ha aconseguit representació pel territori al Congrés dels Diputats de Madrid. Des de les eleccions de 1977, la representació lleidatana havia quedat en mans de la dreta espanyolista (PP des de 1993, substituint l’antiga Alianza Popular i l’arcaica Unión de Centro Democrático), del centre-dreta catalanista (Convergència i Unió) i el socialisme sucursalista (PSC), amb l’anecdòtica presència d’ERC l’any 2004, quan en Carod alçava orgullós la clau i les mans netes.

Caldria remuntar-nos a la Segona República, quan a les eleccions constituents de 1931, el cerverí Joan Comorera, en nom de la Unió Socialista de Catalunya (anys abans de fundar el PSUC), el mont-rogí Humbert Torres, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, o el lleidatà Josep Estadella, impulsor del Front únic d’Esquerres, ocuparen cadascun un escó en nom de formacions de tarannà progressista per la demarcació de Lleida. O, més tard, a les legislatives de 1933, l’Epifani Bellí, en Lluís Bello, en Josep Sastre o en Ferran Zulueta, tots d’ERC. Després, vuitanta anys sense cap diputat provinent d’una força d’esquerres, republicana i d’obediència catalana, llevat del citat parèntesis entre 2004 i 2008 ocupat pel targarí Jordi Ramon d’ERC. En conseqüència, podríem donar un balanç abastament en mans del centre-dreta, ja sigui de la Lliga o dels Tradicionalistes (abans del 39) o del PP o de Convergència i Unió (després del 78), o del socialisme sucursalista del PSC.

Per això, però no només per això, les eleccions del 20 de desembre han estat històriques, ja que han portat al Congrés en representació de Lleida en Xavi Eritja, de la formació ERC, i un servidor de vostès, de la confluència En Comú Podem (formada per partits polítics i de moviments de l’esquerra municipalista). L’entrada d’En Comú Podem ha estat una sorpresa, ja que les enquestes només la preveien molt remotament, però els més de 30.000 vots han permet folgadament treure el diputat, per davant del PSC, que ha entrat pels pèls, i del PP, Unió i dels presumptament emergents Ciutadans, que han quedat fora.

Com a cap de llista d’En Comú Podem, a poc més de 24 hores després de conèixer l’èxit assolit i encara en calent, intueixo alguns dels factors d’aquest fet històric. En primer lloc, la coherència del missatge: després dels decebedors resultats de les autonòmiques de setembre, on el dualisme plebiscitari i maniqueu va deixar fora de joc la proposta auto-determinista de Catalunya Sí que es Pot, la lògica de les eleccions estatals han rehabilitat el referèndum com a mitjà, democràtic,  legítim i homologable internacionalment, d’exercir el dret a decidir de la ciutadania catalana. La coincidència amb forces de l’òrbita estatal, compromeses amb la identitat nacional de Catalunya i amb la defensa al dret dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre l’encaix territorial, han permès atraure a grans masses de votants descontents amb el règim autonomista i, alhora, deleroses d’una sortida a l’estancament del procés nacional. A aquest factor, cal afegir la suma de les entitats municipalistes d’electors, especialment el Comú de Lleida, que, a imatge de Barcelona en Comú, basen la seva força en la proximitat i la permeabilitat amb el teixit ciutadà i en la presa de decisions a través de sistemes assemblearis i mecanismes de consens que reforcen l’empoderament de la base. En aquest sentit, el fet que bona part d’aquests comuns s’hagin nodrit de militants provinents de lluites, marees i plataformes socials  (per l’educació, la sanitat, l’habitatge o el medi ambient, per exemple) i que a les municipals del maig entressin a diversos consistoris amb força transformadora, els dóna proximitat i legitimitat davant dels ulls de l’elector. Evidentment, el factor Ada Colau, el seu carisma, la seva hiperactivitat i la seva aura quasi taumatúrgica, ha estat motor propulsor i exemplaritzant del moviment municipalista i transformador des de baix. Una inèrcia que, val a dir, s’ha estès ja per Tàrrega i pel Solsonès i que, pas a pas, s’obrirà els propers anys en forma de plataformes ciutadanes al llarg de la demarcació. Com a tercer factor, no menys important, cal tenir en compte l’altre gran personalitat referent de la confluència: en Pablo Iglesias, líder de Podemos, una de les formacions puntal d’ECP. També el seu carisma i l’oratòria, afegits a la capacitat d’arribar al gran públic des d’un llenguatge intel·ligible, compromès amb la justícia social, solvent i ben estructurat, així com el seu missatge desinhibidament favorable al referèndum català, expressat amb la mateixa convicció a Barcelona que a Cadis, també ha contribuït decididament a engruixir l’èxit de la confluència. A la Colau i a l’Iglesias, la suma d’independents amb currículum activista i de militants de partit, joves, però amb bagatge d’esforç i compromís, ha endolcit un beuratge energètic i aromàtic.

I com a darrer factor, no menys important, l’entusiàstica militància i capacitat de treball dels voluntaris i voluntàries que han esmerçat cap, cor, braços, cames i, sovint també, butxaca, en la consecució de l’èxit: d’aquesta manera, els carrers i places, escenaris de les lluites i reivindicacions cíviques, han estat ara punts de trobada i diàleg amb la població. La capacitat de desplegament de taules informatives (mancades dels acolorits tendals de les altres opcions en concurrència), la interlocució somrient amb el vianant, l’extensió de llaços, banderoles i cartells pel territori, la hiperactivitat a les xarxes socials i una bona –i austera- política comunicativa, sempre atent als mitjans de premsa, ràdio i televisió, han arrodonit una excel·lent campanya que ha propiciat la remuntada des de les previsions més escadusseres.

Arribat a aquest punt, assolits els objectius més optimistes: ser primera força de Catalunya i assolir grup propi al Congrés, En Comú Podem iniciarà el seu avenç amb fets, més que paraules. Les eleccions han trencat amb el bipartidisme i serà indispensable una política de pactes i enteses que, si bé compta amb poca tradició en la política espanyola, està cridada a legitimar la nova governabilitat. Les aritmètiques ofereixen fórmules endimoniades i la generositat, l’alçada de mires i una nova manera de concebre el joc democràtic, poden ser els nous conceptes que acabin amb les estratègies partidistes que han dut a enrocar entre els esculls el règim del 78. Aviat ho veurem. Però el què ha quedat clar és que els ciutadans i les ciutadanes, si veritablement volem exercir la sobirania per a decidir-ho tot, en comú podem.

El Gremi de la Mili KK

Des de la ciutat de Lleida no deixen d’arribar notícies que sonen a broma, però que no ho són pas. Fet consumat sembla la conversió de l’espai de les Basses d’Alpicat en un parc temàtic sobre el món dels barrufets. Allò que semblava un acudit, ha rebut el suport majoritari dels paers de Lleida i roman només (que no és poc) a l’espera del capitalista que s’ho prengui seriosament.

Sense temps a pair la barrufada, sorgeix a la capital de la Terra Ferma una altra notícia que sembla conyeta, però que no fa cap gràcia: el Ministerio de Defensa (encapçalat pel venedor de míssils, Pedro Morenés, no ho oblidem) hi vol crear una ruta en honor al servei militar. Aquest projecte tindria el seu punt de sortida a Gardeny, on fins fa vint anys l’Ejército Español hi tenia les aules de promoció professional i la quadra de mules. El subdelegat del Ministerio acaba d’anunciar una inversió d’un milió d’euros per a instal·lar-hi un centre d’interpretació dels sistemes de reclutament. A dia d’avui, ja ha col·locat al turó un seguit de plafons informatius, simbòlicament tintats de color caqui.

La ciutat de Cervera, terra de foc i passió, hauria de reivindicar el seu lloc en aquest projecte i parar la mà per a rebre un pessic d’aquesta pluja d’euros. Seria de justícia si fem història i recordem el primer episodi de rebel·lió contra el reclutament obligatori esdevingut després de la derrota de 1714…

La Guerra de Successió havia arribat a la seva fi. Les classes benestants cerverines gaudien de les recompenses de Felip V per la seva fidelíssima contribució a la victòria borbònica. No així les classes menestrals i pageses, que ben aviat mostraren el seu malestar en veure que aquells beneficis i privilegis no els hi arribaven i que, en canvi, les hi eren imposades unes contribucions noves per la construcció d’una universitat de  la que no traurien profit. No obstant, la plebs cerverina, reialista i tradicionalista com qui més, no culpava dels seus mals al nou Soberano, sinó que ho feien sobre els notables que actuaven «convirtiendo la libertad en esclavitud y el alibio en fatiga”. Així, el poble menut s’organitzà en el dit “Gremi de la Bona Voluntat”, que, tot i ser declarat il·legal d’acord amb la Nova Planta borbònica, es dedicà a fustigar les noves autoritats i les imposicions amb què se’ls  gravava.

D’aquesta manera, l’any 1743 (trenta anys abans que el Motí de Quintes de Barcelona) es precipitava el primer avalot. El rei exigia mil cinc-cents homes al Principat per completar un regiment d’infanteria i els representants dels gremis cerverins volgueren fer valer els seus privilegis: n’havien de quedar exclosos, a menys que fos personalment el Monarca, si considerava que li urgia el servei dels seus fidelíssims vassalls, qui els ho demanés. Al crit de “Visca el Rey i els Calces d’estopa! (així s’autoanomenava la plebs, que vestia calçons de fil d’estopa, i no pas de fils de lli o seda, com l’oligarquia benestant) i morin els traïdors!” els capitans dels gremis i la menestralia va ocupar els carrers i les places de Cervera, en un sorollós motí no exempt de trets. Fins i tot, diuen els documents de la Reial Audiència, repetint de nit “la incorregible libertad destas demonstraziones, haciendo tocar las campanas sin lizencia del Corregidor”.

Fet i fet, els membres dels gremis de Cervera es consideraven els vassalls preferits del Rei, per això asseguraven que només acatarien ordres rebudes directament de boca del Monarca i en cap cas  d’aquells que el malaconsellaven i suplantaven. Conseqüentment, de Cervera no va sortir ni un sol home pel servei de Sa Majestat.

La reacció no es va fer esperar. El marqués de la Ensenada va manar al “Comandante General Gaspar de Aitona para que en el caso (que no se espera) de que vuestras mercedes incistan, y se obstinen en su resistencia, prozedan por los medios que tubieren por convenientes y efficaces à assegurar la obediencia del mandato“. Aviat es posaren en execució les mesures repressores i la situació va esdevenir prou difícil pels veïns. El constrenyiment adoptat va ser resolutiu i les resistències doblegades: l’octubre de 1745 els confrares escrivien que ells estaven “sols pera obeir lo ordre del Il·lustre Senyor Corregidor (…), que com à superior se li deu cumplir en lo que ordena y mana, estant prompte lo Gremi pera Obeir quantes ordres se digne sa Magestat donarlos”. Així, després de tretze mesos, els ciutadans cerverins veien conculcat per la força de les armes el seu privilegi d’exempció del servei militar obligatori…

Segurament, aquest episodi no serà recordat al centre d’interpretació del servei militar que projecten a Gardeny. Com tampoc el moviment d’objectors de consciència que als darrers anys de la dictadura de Franco va portar molts pacifistes a la presó. I encara menys els insubmisos, que en la seva valenta oposició al militarisme imposat i a la prestació social substitutòria varen precipitar la fi de la mili. Tampoc s’hi recordarà aquell ministre del PSOE, Enrique Múgica, que l’any 1989 va assegurar que s’emprava “l’objecció de consciència per desestabilitzar l’Estat democràtic i estar recolzats pels radicals i violents» i que, anys més tard, fou designat Defensor del Pueblo. Tampoc, potser, les resistències a acabar amb aquesta lacra per part del PP, que impedia l’any 2001 al Congreso de los Diputados la despenalització de la insubmissió i provocava que 4000 insubmissos fossin processats.

En conseqüència, potser és aquest un bon motiu perquè Cervera sigui també reivindicada com a referent de l’antimilitarisme o, al menys, de la resistència al servei militar obligatori. Goso proposar-ho, tot i que amb la veu baixa, ja que un servidor es va lliurar de perdre un any de la seva vida aquarterat i de jurar bandera no pas per cap acció de resistència heroica ni d’insubmissió compromesa, sinó per rebre amb alegria i joia una certificació que l’acreditava com a inútil. Vés per on: inútil amb títol. Un mal més comú del que sembla.

De follets i ànimes venudes

Hi havia una vegada, en un mas rònec de la vall del Llanera, una pobra vídua desesperançada. Guerres i pestes l’havien deixat tota sola i no tenia prou recursos per portar la casa, menar els camps i encarregar-se del bestiar. A poc a poc s’esllanguia dins aquell casalot, enclotat en una fosca obaga. Fins que, una nit de desesper, va desafiar el Cel exclamant que vendria l’ànima al mateix Diable a canvi d’una ajuda… En aquell moment, va aparèixer el mateix Banyetes i li va lliurar una ampolla de vidre tot dient-li que dins trobaria allò què necessitava; però, va advertir-li, que el dia que no tingués feina per manar, tornaria per endur-se-la amb ell. Astorada, la vídua va obrir la botella… De dins, va emergir un nan molt lleig, de braços i cames llargs i prims, que no va trigar en exigir-li labor. D’això ella en tenia de sobres: durant mesos i mesos no va parar d’encomanar feines a aquell ésser, que les acomplia amb una diligència i agilitat admirables, sense cap mostra de fatiga. Amb el temps, aquella casa va arribar a ser la més formosa de tota la contrada, neta com una patena i endreçada com cap altra; els camps estaven esplanats, despedregats i sempre ben treballats; els corrals polits, les gallines i els conills formosos, els corders pasturats; els bancals de pedra ben drets i el paller alt, gros i fangat; la llenyera i la carboneres ben abastides… No obstant, un dia, quan tot era al seu lloc i no hi havia més feina que l’angoixés, la dona no sabé que més manar al petit pencaire. Passaven els minuts i la criatura s’impacientava. Potser eren imaginacions d’ella, però començà a flairar olor de sutge… Aleshores,  tingué una brillant idea: va lliurar al follet un cistell i li manà que anés a la bassa a treure’n tota l’aigua per, un cop buida, netejar-la. De seguida va començar la feina, però per més que corria, el cistell no podia retenir l’aigua, que regalimava i tornava sempre allí d’on havia de sortir. Al final, esgotada i burlada, la criatura es va rendir i va desaparèixer per sempre més, alliberant la dona de la maledicció del Temptador…

Aquesta llegenda es conta per terres de Llanera. Ens parla dels familians, petits follets antropomorfs que amb el mateix nom també trobem a les illes Pitiüses, i que són parents dels minairons pallaresos, els martinets ceretans, els nyitus i les falugues osonencs i els joanets ripollesos… Les rondalles catalanes són plenes d’aquestes criatures, sempre entremaliades i juganeres, que conviuen amb els humans, beneficiant-los a voltes i perjudicant-los sovint. Però cap d’aquests personatges sembla tenir prou ganxo per a fer negoci perquè, a Lleida ciutat, els mandataris prefereixen els belgues smurfs d’en Peyo, traduïts al català com barrufets…

I és que a la Paeria de Lleida, l’equip socialista de govern i el convergent d’oposició estudien seriosament l’opció de convertir l’espai de les Basses d’Alpicat en un parc temàtic dels barrufets. El projecte no és nou, ja que CiU va llançar fa anys el globus sonda del projecte “CreaParc”, i tampoc és cap sorpresa, després que PSC, CiU i PP (aquests per abstenció) aprovessin la modificació urbanística de l’emblemàtic parc. Així doncs, seguint l’estela tematitzadora i globalitzant, després de l’espantada de l’Eurovegas d’Adelson i en plena polèmica sobre el BCN World de Bañuelos i companyia, els riallers nans blaus volen obrir pas a una nova àrea recreativa global, on el capital privat inverteixi en grans superfícies comercials, botigues franquiciades, sales multicines i vés a saber quines altres ofertes d’entreteniment i consum asèptic, inodor i, pretesament, familiar.

Fet i fet, prenent l’exemple, l’experiència també podria traslladar-se a la vall del Llobregós i desencallar aquell projecte de dinamització de l’interior eixut que, des de 2005, enronda Torà i els encontorns… Gairebé ningú recorda l’acte d’abril del 2008, al peu de la torre de Vallferosa, amb fanfàrria i llums de color, fet en presència de patums com el Conseller d’Agricultura de l’època, en Joaquim Llena, el director de la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa de Catalunya, en Jordi Sargatal, l’il·lustre biòleg i socio-ambientalista Ramon Folch, l’alcalde de Torà i el president del Consell Comarcal del moment. Allí es posà la primera pedra (i última) per elaborar un pla de gestió forestal, paisatgística i patrimonial de la vall del Llanera, a partir d’un acord de custòdia de territori entre l’Ajuntament de Torà i la Fundació Territori i Paisatge i havia de ser l’embrió d’una iniciativa que s’estendria al llarg de 5.000 quilòmetres quadrats, per sis comarques de la Catalunya dels secans. Avui ja ningú (o quasi bé ningú: oi, Jaumet?) recorda aquell il·lusionant projecte i l’interior eixut segueix essent un món incògnita, aliè als mapes i les rutes. Ara, fagocitada la Caixa Catalunya pel BBVA i extinta tota Obra social, no hi ha esperança…

Fet i fet, mateixa sort que va córrer l’altre projecte de posada en valor de les zones estepàries, anunciat l’any 2010 al despoblat de Conill, municipi de Tàrrega, precisament on avui una totpoderosa corporació agroalimentària pretén dipositar els detritus… I és que la tabula rasa feta pels govern convergents amb els projectes de desenvolupament rural gestats durant els tripartits no tingué misericòrdia (fixem-nos també en la xarxa dels CAT, per a més exemples).

Per tot plegat, sembla que farem com la vídua del mas de Llanera i reptarem el Dimoni. Així potser aconseguirem que siguin les forces diabòliques les que aconsegueixen acabar amb el desequilibri territorial, ja arribin dins una ampolla com els familians o en canut ple de minairons,  dins un talonari de dòlars com els Adelson o a través d’un pilotasso financer com els Veremonte o -qui ho sap?- encatauats dins un bolet lisèrgic, on viuen contents els Barrufets. A fi de comptes, en el pitjor dels casos, el preu tampoc és tant alt: si va malament, només hi podem perdre l’ànima.

Logronyès de la moreria

La setmana passada, sobre la ciutat de Lleida, i els pobles i viles del voltant, va planar la por. Un home, armat amb un ganivet, sense motiu aparent havia assaltat a traïció cinc vianants i els havia clavat un ganivet. Durant vint-i-quatre hores, la ciutadania va restar astorada i atemorida, amatent a les notícies que conduïssin a la identificació i detenció de l’agressor. I com acostuma a passar amb el sentiment de por, es va formar aquell caldo de cultiu en el qual els rumors sobre conspiracions i amenaces creixen com la tinya… Ben aviat, la bola es va fer grossa i fins i tot va haver qui va crear la notícia d’una falsa nova agressió per estendre l’amenaça a Tàrrega. La qüestió fou tema de conversa generalitzada el matí del dimarts 23 i la basarda es va escampar fins als patis de les escoles.

També cinc havien estat el número de víctimes, al Londres de l’any 1888, del més famós apunyalador de la història del crim: Jack l’Esbudellador. Com a Lleida, els crims havien succeït a la tardor, i com a Lleida, la població havia quedat aterrida i astorada per l’aleatorietat i la cruesa dels fets. No obstant, han hagut de transcórrer 126 anys perquè sortís a la llum pública la identitat de Jack, mentre que l’encoltellador ponentí fou identificat vint-i-quatre hores més tard (males llengües diuen que una major col·laboració entre la Policia Local i els Mossos ho haguessin accelerat).

En ambdós casos, diverses havien estat les hipòtesis respecte autoria i mòbil llançades públicament. En el cas londinenc, la llista de sospitosos incloïa dos jueus, dos homosexuals, tres immigrants, un presidiari i, per cobrir la quota de la teoria conspirativa, un membre de la Casa Reial. En el cas lleidatà, l’opinió pública i la versió publicada van distribuir la descripció d’un “home, d’uns 35 anys, pell fosca, vestit amb bermudes verdes i camisa blava a ratlles i d’origen estranger” (algun mitjà enriquia l’abillament amb “un barret musulmà”). Així, en ambdós casos, les pors van potenciar els prejudicis latents d’alguns ciutadans i van descarregar sobre aquell que és diferent. Gens es va trigar en encarnar l’agressor lleidatà en un magrebí, un moro, qui sap si un jihadista radical inspirat per la crida a la violència de l’Estat Islàmic, i no només des de diaris digitals escorats en l’odi i la catalanofòbia (Alerta Digital), sinó en mitjans més respectables com TVE, Antena 3 o El País. A partir d’aquí, les xarxes socials i els missatges de whatsApp van fer la resta: consignes racistes i islamòfobes van córrer com la pólvora, alenant l’odi contra l’emigrant sobre la base d’un feble rumor. Sorprenentment, entre els creadors de l’alarma xenòfoba, ningú va parar compte en el fet que quatre de les cinc víctimes eren immigrants (una d’elles una dona marroquina, per cert).

Al final, va resultar que no: no era estranger en el sentit estricte -al menys no pas magrebí- ni tenia 35 anys: era un xicot de 21 anys de Logronyo, universitari estudiant de medicina, membre del grup neonazi Nueva Época i amb antecedents per una prèvia agressió racista a un colombià. I que, per tant, es tractava d’uns atacs amb motivació xenòfoba, on la realitat de víctima i botxí diferien diametralment de la versió escampada matusserament, sinó interessada…

A la nostra comarca, les torres mil·lenàries dels castells d’Ivorra, de Talteüll o de Vilalta, el vell molí enrunat de Cervera o el dolmen de Llanera són conegudes des d’antany com “torre dels moros”, tot i que en cap moment van intervenir els àrabs en la seva construcció ni en feren el seu habitatge. També, i amb el mateix fonament racional (és a dir, cap), recau massa sovint sobre el col·lectiu magrebí el principi de sospita. Fets lamentables com el de Lleida (o el del Londres victorià) confirmen com és de comuna la tendència d’identificar amb els estrangers i els estranys allò que es desconeix i es tem. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar sobre el poc que ens costa fer del diferent l’ase dels cops, estigmatitzar aquell que no coneixem i prejutjar als individus pel color de la pell. I, ja posats, sobre el mal ús que fem de les tecnologies de la comunicació, molt especialment del whatsapp, temible enginy que, per aquest -i per d’altres motius que ara no és el moment de relacionar- el carrega el Dimoni.