Arxiu del Bloc

El pont del diable de Malgrat

El diable compta, entre les seves múltiples habilitats, la de ser un gran pontoner. Així ho testimonia la geografia catalana, plena de ponts la construcció dels quals se li atribueix. Els més famosos són els ponts del diable de Martorell, construcció gòtica de finals del segle XIII, bastida sobre fonaments romans, i el de Tarragona, aqüeducte romà conegut també com de les Ferreres. Però, a banda d’aquests, s’atribueixen també al geni del Maligne ponts a Ceret, Cardona, Sarroca de Bellera i Santa Eugènia de Ter, entre molts d’altres. A la comarca de la Segarra, fins a dia d’avui, també en teníem un, el pontet del diable de Torà, un aqüeducte d’un sol ull, construït en època medieval per, passant per sobre la rasa de Ponpúries, conduir l’aigua del rec dels Moriquers a l’antic castell i plans de Solibernat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pontet del Diable (Torà)

Tots aquests ponts reben el nom del Banyeta vinculats a les llegendes que expliquen la seva construcció. Els elements de la història solen ser els mateixos: tenim en primer lloc a la víctima, un paisà o paisana d’algun llogarret a tocar d’un barranc, desesperat perquè no pot creuar-lo per culpa de les rubinades que s’enduen el pont i disposat a pagar el que sigui per poder aconseguir una passera en condicions que li permeti travessar amb comoditat. En segon lloc, tenim al Diable, normalment disfressat de persona distingida o cavaller formós, que tempta a la víctima, oferint-li construir el pont en un període rècord de temps (normalment una sola nit) a canvi d’allò més preuat: l’ànima de l’infeliç. L’acció és senzilla: la víctima, seduïda pel maligne i damnificada per la seva desesperació, accepta el tracte. Però el desenllaç acostuma a ser sorprenent i, com s’escau, el diable acaba essent burlat: degut a alguna intervenció divina o a l’enginy d’algun tercer, l’obra constructiva no serà finalitzada del tot i el diable, derrotat, haurà de tornar a l’Avern amb la cua entre les cames i la seva cobdícia frustrada. No obstant, el pont, tot i que inacabat per algun ínfim detall, esdevé pràctic i compleix el seu objectiu de conduir la víctima redimida (i, de pas, la resta del veïnat) d’una riba a l’altra del barranc o torrent…

Dèiem abans que fins ara, a la Segarra, en teníem un. Tot i això, aquests dies, s’ha esdevingut el prodigi i n’ha aparegut un segon, que creua el riu a tocar de Cal Mitjà, l’antic Molí del Torra, al poble de Malgrat. En aquest punt, la torrentada de la passada tardor es va endur una precària palanca que feia la funció de pont per creuar el rierol i va obligar al veïnat a fer un gran tomb per a recórrer allò que abans feien amb poques passes. Però algun dia indeterminat, de fa ben poc, ha aparegut de sobte un pont nou del qual ningú, ni tan sols l’Ajuntament de Cervera, en diu tenir coneixement, per la qual cosa no hi ha dubte que és obra del mateix Diable. Però no cal patir, ja que també queda clar que el malèfic constructor ha estat burlat i no s’ha endut l’ànima de ningú, perquè el pont està manifestament inacabat: malgrat compta amb quatre bigues de bon formigó, que talment les barres d’una senyera en blanc i negre el travessen d’un extrem a l’altre, i d’una bona llosa del mateix material, estintolada per les bigues i per unes generoses sabates a banda i banda, i de sengles baranes que donen seguretat per cada costat al transeünt, el diable no va tenir temps de completar la seva obra amb les tant necessàries mesures de correcció d’impacte paisatgístic, ni d’integració a l’entorn. Talment una gegantina lleterada, el blanc trencat del formigó de l’obra, orfe fins i tot d’una ma de pintura, destaca entre els marges de pedra, el corriol terròs que hi mena i els camps de cereal que l’envolten.

Per tant, celebrem-ho! Burlat el Banyeta, llençat de nou al seu propi infern, en mig de flames, pudor de sofre i escruixir de dents, ens ha deixat un pont que, tal vegada serà molt lleig i fora de normativa i permisos, però ben segur que fa la vida més fàcil a aquell que, a risc de la seva ànima immortal, el va encarregar. Fet i fet, on s’és vist que el Diable demani llicències per escometre la seva obra? Fins aquí podíem arribar!

Malgrat

(fotografia cortesia de Ramon Saball)

Sionisme segarreta

Fa uns dies vaig tenir ocasió de visitar “Tragèdia al Call”, exposició permanent del Museu de Tàrrega. Extraordinària en tots els sentits, i popularitzada gràcies a una de les edicions del programa “Sota Terra” de Tv3, centra la seva atenció en la matança de jueus que va tenir lloc l’any 1348 a la capital de l’Urgell. Aquell avalot popular va acabar amb un assalt al call, la matança de centenars dels seus habitants (tres-cents, segons l’historiador Joseph Ha-Cohen) i el consegüent saqueig de les seves possessions. Venia precedit d’un altre pogrom succeït tres dies abans al call cerverí, durant el qual, segons el mateix Cohen, foren divuit els morts. La fúria del rei, protector dels hebreus, grans contribuents a les seves arques, fou apaivagada pels paers de la vila i el rigor de les represàlies es va centrar en dos homes, inculpats de tot el desordre, que purgaren les culpes penjats a la plaça del Corral… Immediatament el monarca va procurar la reconstrucció de les aljames de Tàrrega i Cervera. S’hi construïren escoles, sinagogues i nous habitatges, i aviat foren ampliades cap a indrets que romanien erms, però la vida de les comunitats jueves ja mai més va ser igual. Durant la resta del segle XIV i XV, fins la definitiva expulsió l’any 1492, les comunitats jueves van haver de patir blasmes i persecucions. Foren l’ase dels cops en èpoques de fam i males collites, culpabilitats de les pestes i les crisis econòmiques, i assenyalats causants de la conducta pecaminosa de molts cristians vells. Els frares predicadors, amb l’autèntic showman medieval Sant Vicent Ferrer al davant, no deixaren de sermonar contra els jueus, instigadors de la vida llicenciosa, l’adulteri i el joc i, si amb això no n’hi havia prou, deïcides per haver clavat Nostre Senyor a la creu. Als avalots de 1348 en seguiren d’altres: especialment acarnissat el de l’any 1391, que va deixar definitivament desertes moltes aljames catalanes. Després d’això, tot i les generoses contribucions, els serveis professionals prestats (sobretot en el camp de la medicina) i les donacions de viandes i diners fetes a institucions religioses cristianes, especialment als frares de Sant Francesc, va quedar enrere l’esplendor dels nostres jueus dels segles XII i XIII, quan la cultura havia florit fins a produir joies com la Bíblia de Cervera (un dels més valuosos pergamins bíblics il·luminats sefardites que es conserven, elaborat a la capital de la Segarra entre 1299 i 1300) . Mortes les jueries per l’estocada de l’expulsió de 1492 i abandonats els calls, l’oblit  es va apoderar de la presència d’uns homes i unes dones que havien incidit decididament en la vida de viles i ciutats. Poc més que la nomenclatura de barris i carrers recorden avui a Agramunt, Tàrrega, Guissona, Torà, Cervera, Santa Coloma de Queralt i d’altres llocs dels nostres encontorns les desaparegudes comunitats hebrees. I, com acostuma a passar, sobre el silenci i la ignorància, s’escriuen les més arrauxades i agosarades ocurrències… Afirma Lluís Foix, segarrenc de Rocafort de Vallbona, que un paisà li assegura que la vall de Josafat, lloc on segons la Bíblia seran jutjats els gentils al final dels dies, s’obre pel coll de Cabra, entre la serra de Jordà i la serra de Voltorera (a tocar de Sarral) i s’estén per tot l’altiplà de la Segarra. D’altres veuen en el nom del riu Sió la referència explícita al mont Sió, antiga fortalesa enclavada al punt més alt de Jerusalem i centre espiritual del poble jueu, “mare de tots els pobles” i, per extensió, “Terra promesa”. Des d’aquí en avall, tot s’hi val… El topònim Torà, com no podia ser d’una altra manera, s’identifica amb la Torah, text sagrat que conté la llei i el patrimoni identitari del poble israelita, base del judaisme, i que es recull en rotlles de pergamí; el nom vindria del costum dels animals transhumants que, arribats a Torà en el camí de les carrerades a la recerca de les pastures estivals, s’afilerarien i traçarien moviments en espiral en imitació dels plecs dels rotlles. Guimerà, per la seva banda, vindria de Guemarà, llibre que, juntament amb la Mixnà, formen el Talmud, segon llibre sagrat dels hebreus després de la Torah. També Massoteres tindria origen en els llibres sagrats, ja que provindria de “mesoretes“, funcionaris encarregats de redactar còpies del Pentatèuc i de conduir les lectures de la Torah a les comunitats jueves de Catalunya, o de “masoret“, que en hebreu significaria “tradició”. I, així, donem ales a la imaginació fins a límits insospitats… Com ho és la teoria, una volta de cargol en l’etimologia imaginativa i agosarada, que defensa que el riu Ebre rep el nom per les giragonses que fa en el seu darrer tram, talment fa borratxo, un “ebri”; d’ebri derivaria “iber” i, donat que la llengua hebrea no compta les vocals, d’iber vindria “hebreu”. Resultat: la primigènia pàtria del pobre d’Israel, el poble hebreu, seria als dominis del riu Ebre! Fascinant. Tal vegada seria convenient seguir l’estela dels estudis rigorosos promoguts pel museu targarí i posar una mica d’ordre en tot aquest desgavell. I més ara que la internacionalització turística de les terres de Lleida es fixa en Israel amb caràcter estratègic, amb la voluntat d’atraure turistes a les nostres terres i d’evitar que l’aeroport d’Alguaire imiti el de Castelló. Consolidada al Pallars l’oferta dels Camins de la Llibertat, el rastre de les comunitats jueves a la Segarra és un ítem a posar en valor. Fet i fet, i ja posats a parar l’orella a enraonies d’erudits locals i a murmuradors de bar, els pogroms, o matances de jueus, i els camins de la llibertat, o vies transpirinenques de fugida de la barbàrie nazi cap a Espanya, també tindrien el seu aturador a la vall del Llobregós. Però aquesta és una altra rondalla escabellada; o potser no… salomo_vidal

Un trosset de Sant Jordi

Les valls on s’escolen les aigües que fan néixer el riu Sió han atresorat al llarg dels segles símbols que han llaurat les bases del nostre país. Molt abans que la mula cega hi arribés i s’entossudís a donar tres toms fundacionals i caure més morta que la seva venerable càrrega, les dolls del Figarim ja feia més de mil anys que gestaven els trets definitoris de la nació. Des de la penombra dels temps, antigues llegendes ens parlen de guerrers ilergets en lluita amb legionaris romans, de les llàgrimes d’una nimfa obrint-se camí entre els turons o de tresors amagats de mans cobdicioses en pells de bou enterrades dins les entranyes de la terra. Els primers testimonis escrits confirmen el caràcter guerrejat d’aquests verals i descriuen la resistència dels sarraïns, renuents a rendir-les als seguidors de la creu, tot i que la frontera entre civilitzacions s’allunyava seguint el curs de l’Ondara. Els tossals s’eriçaven amb torres de guaita i formidables muralles garantien la seguretat i l’obediència dels habitants. Molins, reguers, peixeres i canals disciplinaven la principal riquesa del lloc, generant no poques disputes entre pagesos i senyors, cobejosos tots d’un bé que, ahir com avui, constitueix font de vida i objecte d’especulació…

És en aquesta llenca de país on, des de cents anys abans que l’hagiògraf Jacme de Voragine descrivís la mítica lluita per salvar la donzella Cleodolinda de les brutes urpes del drac i quatre segles abans que el rei Joan II destituís a Sant Martí del patronatge dels seus súbdits, emplaçat al tossal d’Alta-riba, Sant Jordi vetlla pels catalans. I, a fe de Déu que ho fa!, tot irradiant el seu vòrtex protector cap al país prenent aquest enclavament segarrenc com a node de la seva energia profilàctica. Com si no s’explicaria que, malgrat les contínues amenaces que assetgen aquest calmós llogaret, a dia d’avui preservi una bellesa i una identitat que sedueix als qui, amb el cap clar i el cor obert, s’hi aproximen? Victoriós va sortir aquest petit territori a l’aberrant projecte que, sota la batuta del Ministre Borrell i l’aplaudiment del President de la Diputació, pretenia esbudellar-lo de cap a cap passant-hi el corró d’un nou traçat de l’autovia. Victoriós també de la lluita contra els planificadors metropolitans que projectaven traslladar-hi la presó que enlletgeix i desentona a l’Eixample del disseny i el glamur barceloní; encara ara, a l’entrada d’Alta-riba, una senyal hexagonal de trànsit és testimoni de l’aturada d’una presó que, no pas per la resistència de la societat, sinó per l’estafa de la crisi actual, tampoc es farà a la Tàrrega que li obrí els braços. També els colossals aerogeneradors, cara amable de l’especulació energètica i soroll perpetu de mapes meteorològics, han aturat a les seves portes l’avenç gesticulant, temorencs potser del llancer empalador de dracs; així mateix, els temibles i assedegats cercadors de petroli, gas i urani, que en la seva fúria escanyapobres pretenen violar la nostra terra, tampoc no gosen trepitjar la vall. Sant Jordi, patró d’Alta-riba, molt abans que de Catalunya, s’encara una vegada rere l’altra als qui, amb mans tacades, volen manllevar els signes d’identitat de les deus del Sió. Noves amenaces s’hi abraonen: infernals dragons que anhelen devorar la bella princesa, en forma de rius d’asfalt, de vies ferroviàries, de línies d’alta tensió, de desmesurades pedreres o de dipòsits de residus…; però, vencedor en mil batalles, el cavaller de la creu vermella no s’arronsarà pas.

En mostra d’agraïment al seu advocat, el passat diumenge 21 d’abril, els Amics del Castell de Sant Miquel varen organitzar el trasllat de la relíquia del Sant de la parròquia de Santa Fe a l’església d’Alta-riba. Històric esdeveniment, conduït de forma impecable i entusiàstica per l’associació, encapçalada per un eufòric (amb raó) David Miquel, i que va comptar amb el suport d’uns dos-cents alta-ribencs, xifra que, considerant que el poble no arriba als trenta empadronats, acredita que per unes hores molts ens vam sentir veïns d’Alta-riba.

Dins l’església de Sant Pere de Santa Fe de Segarra, megàfon vermell en mà, el poeta (no pas l’exministre) Josep Borrell, vingut en representació del Departament de Cultura, va recollir els veritables protagonistes de l’esdeveniment en un al·legat en defensa dels símbols del país. Davant d’”un trosset del Patró de Catalunya”, una societat culta, respectuosa amb les seves tradicions, amant d’un paisatge fràgil, viu i bell, conscient de la seva identitat i de la pertinença a uns referents comuns i delerosa de seguir avançant cap a la llibertat, fou glossada pel Xerric de Mollerussa. “S’estima allò que es coneix i es preserva allò que s’estima” ressonà dins un temple que, precisament, acaba de ser restaurat també per l’empeny i la generositat dels veïns i les veïnes del poble.

Els goigs de Sant Jordi d’Alta-riba canten com el cavaller va sortir victoriós no només de l’envit d’un dragó infernal, sinó de les tortures aplicades amb grillons i garfis, dels patiments de tres dies sencers dins un forn de calç encès, de les cremades infligides amb un ferro roent i de la ingesta d’una beguda enverinada. Un cop rere l’altre, el màrtir Jordi s’alçava de nou, aliè al desànim i pertinaç en les seves conviccions. Com bé diuen els Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: qui encarnaria millor al poble català?

Segurament algun iconoclasta només veurà dins el reliquiari un tros d’os -potser el resquill d’una falange, l’estella d’una tíbia o un fragment d’occipital-, esgrogueït pel pas del segles, però és ben possible que aquest mateix descregut assisteixi entusiàsticament al Bar Six de Sant Guim de Freixenet a contemplar una samarreta signada per Gerard Piqué o al Museu Comarcal de Cervera a retratar-se amb la moto de Marc Márquez. A fi de comptes, tendim a riure’ns del mort i de qui el vetlla, però venerem uns símbols que ens transmeten coratge, pertinença, identitat, tradició, exemple o seguretat, ja sigui una bandera, un himne, un personatge, un paisatge, una llengua o una relíquia, i és a través d’aquests símbols on trobem la resposta a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i a on anem.

Imatge

El camí de les llàgrimes

Fa més de dos mil anys, la nostra comarca va viure la primera història d’amor entre una noia de la terra, la ilergeta Noguer, filla de poblat de Balaguero, i un foraster, el romà Urgellius, legionari del castre de Tàrregum. Narra la llegenda com, davant la negativa de la tribu a aquella relació -considerada pels bel·licosos ibers d’un mestissatge indigne i contra natura-, la parella va decidir fugir cap a Barcino. Malgrat els seus esforços, els nostres herois foren encalçats i finalment aturats pels seus perseguidors al peu del tossal de Gàver, on l’Urgellius va caure ferit de mort per les sagetes dels arquers d’Indíbil. Amb el cor trencat pel dolor, la Noguer va arrencar un plor intens i la torrentada de les seues llàgrimes s’obrí camí vers ponent, entre turons, valls i planes, fins arribar al seu poble natal, on tot el líquid desconsol es vessà al riu Segre. Esgotades les energies, la noia caigué morta allí mateix, però el doll no cessà, perpetuant-se en una font que engendrà el riu Sió, les aigües del qual brollen de la Segarra i abracen les terres de l’Urgell i la Noguera.

D’aleshores ençà, el Sió esdevingué l’artèria que regà el cor d’una terra eixuta i assedegada. Pel camí que en segueix la ribera hi transitaren infinitat de pobles que deixaren petges constitutives d’una identitat pròpia: a banda i banda de la llera s’hi bastiren torres orgulloses i castells inexpugnables, esglésies romàniques i santuaris barrocs, molins fariners i reguers enxarxats,  peixeres i rescloses, bancals i cabanes… El territori vivificat pel riu, a voltes canviant i inestable, sovint insegur i guerrejat, però sempre objecte del desig, es poblà de petits nuclis rurals. Desenvolupant el potencial agrari de la terra i amb el pas del temps,  les comunitats pageses definiren un paisatge humanitzat, dotat de forta personalitat i caràcter.

No obstant, va arribar un moment en què, tot i seguir xuclant-ne les aigües, la gent va girar l’esquena al riu. La seva llera es va anar omplint de canyissos i brossa i les seves aigües, cada cop més escadusseres i invisibles, de mica en mica esdevingueren l’abocador de detritus humans i animals, de compostos químics i residus d’una societat abocada a una neguitosa deriva vers destins incerts… Projectes faraònics de cursos artificials d’aigua, que transcorren perpendiculars al seu eix, i obscurs plans hidrològics han pretès demostrar que la civilització ja no necessita el riu. El camí que seguia el seu curs s’ha anat perdent, emboscat, llaurat o barrat, i s’ha substituït per alternatives ràpides llustrosament asfaltades, més adients a la pulsió accelerada i angoixant de l’home modern.

Darrerament, però, el riu Sió reivindica la seua dignitat i el seu protagonisme i, a poc a poc, els habitants de la Segarra tornen a girar-hi l’esguard i quelcom ens apunta que canvien les tornes, sigui perquè les futuristes enginyeries s’han revelat desvinculades del territori i han causat més desencís que esperança o potser perquè ens hem adonat del veritable valor del riu i el paisatge que defineix. Un seguit d’iniciatives centren l’atenció en el seu estudi i recuperació, com a element de valor educatiu per als joves, com a nexe d’unió cultural i motor turístic dels territoris que abraça i com a ingredient clau en la qualitat de la vida i el paisatge de la Segarra. El Projecte Rius, dins l’Agenda 21, el traçat de la Ruta dels Castells del Sió, l’ordenació de l’entorn de la font de Gàver, la publicació del catàleg de paisatge de les terres de Lleida, la definició del parc dels secans del Sió i la recent neteja i desbrossament de la llera entre Sedó i Riber (potser ben aviat entre Tarroja i Hostafrancs!), són algunes de les actuacions que ens permeten ser optimistes de cara al futur.

Hi ha encara molt camí a recórrer. Començant precisament per això, per recuperar el camí que, per costum i per legalitat, amb un ample de quinze pams des del jaç del riu, ha de poder ser lliurement transitable a peu, en bicicleta o a cavall, tenint ben present que la saviesa popular adverteix que “qui sembra el camí ral, perd lo gra i lo jornal”. La intervenció no consisteix en alçar castells en l’aire i tampoc és el descobriment de la sopa d’all, només cal veure com al Ripollès (via del Ter entre Sant Joan de les Abadesses i Setcases), a les Terres de l’Ebre (via verda de l’Ebre entre Benifallet i Tortosa) o a l’Empordà (camí del Muga entre Castelló d’Empúries i Empuriabrava), per posar alguns exemples, és una realitat. A més, la restauració i interpretació dels espais humits a la nostra comarca ja és quelcom constatable -i admirable- dins l’àmbit del Llobregós, amb espais tan evocadors com la bassa de Palouet, els patamolls de Granollers i les rutes d’interès natural senyalitzades entre Guissona, Biosca i Sanaüja.

Per tant, cal aplaudir i encoratjar totes les iniciatives -privades i públiques- que fomentin la recuperació del riu Sió i que contribueixin a que les seves aigües tornin a tonificar els muscles encara encarcarats de l’altiplà segarreta. Ben segur que la Noguer ens ho agrairà, plorant amb més força si s’escau.

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...