Category Archives: Esdeveniments

Sota el Congrés, la platja

Dimecres 13 de gener vaig viure una de les vivències més extraordinàries de la meva vida: vaig participar, com a diputat electe per les terres de Lleida, Pirineus i Aran, en la sessió constituent de l’XI legislatura del Congrés espanyol.

L’acte ha estat àmpliament difós pels mitjans de comunicació, així com els seus resultats formals que, bàsicament, se centraren en l’elecció dels membres de la Mesa i en la recollida de juraments i promeses dels homes i les dones que formaran la Càmera baixa legislativa. També les anècdotes són abastament conegudes: des de la presència del somrient nadó de la companya Carolina Bescansa, fins la mirada d’astorament d’en Mariano Rajoy cap al pentinat rastafari del company Alberto Rodríguez; passant per la tria de l’escó per part de l’Albert Rivera, que per coincidència (o no) era el lloc ocupat històricament per en Josep Antoni Duran i Lleida; per l’anunci d’un bidell per megafonia conforme els diputats i diputades d’ERC “no tenien lloc a la cambra” i per la munió de lacais del PP enviats a primera hora de la matinada a distribuir estratègicament cartellets perquè ses senyories poguessin asseure’s en els millors escons de la banda dreta, mentre la resta fèiem curses pels passadissos a fi d’ocupar (i reservar amb abrics i bufandes, com si d’un llotja de festa major es tractés) la resta de llocs.
CongrésPerò, al meu parer, el millor moment es va viure durant la recollida als diputats i diputades i per part de la Mesa del jurament o promesa d’acatar la Constitució. Disposats a acomplir amb el compromís formal de sotmetre’s a la Carta Magna, però amb la voluntat de matisar aquest imperatiu legal, els homes i les dones dels escons progressistes vam decidir afegir a la promesa quin era el compromís que ens duia a subjugar-nos a un Text que desitgem reformar, derogar o, fins i tot, en un futur més o menys proper, deixar d’acomplir. Així, es van escoltar els més diversos compromisos, vinculats a la defensa de la justícia social, als drets dels treballadors i treballadores, al dret a l’habitatge, a la defensa del medi ambient, a la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat , a la consecució de la sobirania dels pobles (un servidor), a l’assoliment de la República (catalana, en uns casos, espanyola, en d’altres) i molts més, expressats en les quatre llengües oficials de l’Estat. Aquests afegitons no van agradar ni mica ni gens a la bancada del PP, des d’on amb la primera intervenció d’una companya de Podemos es va escoltar una cridòria generalitzada. Brames, burles, escridassades, cops de peu al terra, crits d’“¡eso no tan preguntao!”, “¡pesaos que sois!”, “¿no sabes decir que sí?”, van tractar d’esporuguir la diputada novella, però ella va aguantar dignament el tipus entre la cridòria fatxenda fins a pronunciar amb veu ferma la frase de “nunca más un país sin su gente y sus pueblos”, la qual va ser resposta per un dels diputats més fanfarrons amb la increpació de “¡vete a la playa!”…

Vete a la playa… Vaig pensar que, possiblement, sa sorollosa, però excelentíssima, senyoria desitjava engegar lluny de Madrid a la companya, recordant els versos d’aquell èxit del pop de finals dels vuitanta que, dedicat a la Villa y Corte, deia allò d’ “aquí no hay playa, vaya, vaya”. Però de seguida em va venir a la ment aquell lema revolucionari del maig del 68 a París:  “Sous les pavés, la plage”, és a dir, “sota les llambordes, la platja”, mentre visionava els castissos carrers del centre de la vila de Madrid, encara pavimentats amb llambordes. Per això, encoratjats a cercar la platja al cor de la capital de l’altiplà castellà, les dones i els homes que cerquem el canvi real, tenim molta feina a fer els propers temps…

IMG_20160113_095421Conforme avançà el jurament, els crits de la bancada dretana van anant esllanguint-se, esgotats segurament de veure com, una darrera l’altra, prop de vuitanta veus s’alçaven per palesar els seus compromisos de canvi. Els esgarips van anar emmudint i els rostres van passar del menyspreu i la burla despòtica a l’expressió d’astorament i enuig que posaria un senyorito en constatar que li han entrat al cortijo uns estranys que, a més, venen decidits a quedar-s’hi.

Doncs hem entrat. Ja som aquí. Plantem l’ombrel·la, estirem la tovallola i posem-nos crema protectora. Prenguem cubell i pala i comencem a foradar. Sota les catifes vetustes i les acolorides rajoles del Congrés ben segur que hi trobarem la platja.

plage

 

 

Anuncis

Che vergogna!

La primavera de 1938, l’avenç de les tropes del general Franco van aconseguir enfonsar el front d’Aragó. Les terres de la Catalunya central, molt especialment la Segarra, van quedar a la rereguarda del front bèl·lic. Cervera i les poblacions de la rodalia varen convertir-se en objectiu militar de primer ordre per les tropes rebels i les Juntes de Defensa Passiva van haver de dedicar-se a cuita-corrents a preparar la població pels imminents atacs aeris. Els informes facilitats als feixistes per la xarxa d’espies interiors i pels evadits -entre ells en Ricard Sala, Paer en cap entre 1934 i 1936-, varen ser decisius a l’hora de fixar els objectius a destruir dins allò que ells anomenaren “campo rojo”.  D’aquesta manera, l’edifici de la Universitat, la Torre del Camps (sobre el Mas Duran) i un taller situat en un extrem de l’actual avinguda de Catalunya es fixaren a l’ull de mira de l’aviació rebel. Més enllà de la ciutat, l’aeròdrom de l’Aranyó, els enclavaments al llarg de la L-2, línia de fortificació construïda l’any 1938 per frenar l’avenç franquista, i el triangle format entre les poblacions de Torà, Guissona i Sanaüja, on es concentraven els contingents de les tropes republicanes, es fixaren pels feixistes com a punts de resistència a anorrear.

plànolDeterminats els objectius, el primer atac aeri va tenir lloc el 5 d’abril de 1938, quan un bombardeig especialment cruent sobre Anglesola i Tàrrega va arribar fins la finca dels Comdals, causant la primera víctima mortal i projectant l’ombra del terror sobre Cervera. Setmanes més tard, els projectils caigueren a l’eix entre Montoliu de Segarra, l’Aranyó, Concabella i Ossó de Sió. Però no fou fins al 3 de desembre quan el càstig destructor i sagnant es precipità amb una virulència inèdita damunt la ciutat de Cervera.

Als voltants de la 1 del migdia, la sirena del campanar de l’església de Santa Maria va donar el toc d’alarma perquè la població s’apressés a refugiar-se als amagatalls construïts arreu de la població. Dos grups de deu avions s’aproximaven des de ponent. Ben aviat, començaren a escoltar-se els sinistres xiulets i les aterridores detonacions. L’objectiu militar era la destrucció d’un dipòsit de munició i una fàbrica de material de guerra, però les bombes assassines s’endugueren més de quaranta víctimes mortals i deixaren una seixantena de persones ferides. Durant la funesta jornada, fins a setanta bombes de cent quilograms foren llançades des de l’aire contra la població cerverina. Els avions pertanyien a la italiana Aviazione Legionaria, enviada per Benito Mussolini en suport de les tropes franquistes, i venien de l’aeròdrom de Valenzuela, a Saragossa. La mateixa esquadra, el 6 gener, escamparia  la mort sobre les tropes concentrades entre Tarroja i Guissona, el 12 entre Sant Pere dels Arquells i els Hostalets i el 15 per la zona de Montmaneu i la carretera de Santa Coloma de Queralt. En total, vora vuitantena  de morts a la Segarra, a banda d’incomptables ferits i un rastre de destrucció i terror que encara ara podem palesar en diversos indrets dels escenaris. Mesos després, aquells mateixos aviadors italians massacrarien covardament les columnes de refugiats que fugien cap a la frontera francesa, per arrodonir una xifra d’entre 5.000 i 7.000 morts només a Catalunya…

italiaSetanta-set anys després d’aquests fets, el Consolat italià a Madrid ha celebrat un acte d’homenatge a aquells combatents. El 4 de novembre passat, coincidint amb el dia de les forces armades italianes, membres de la Falange i de l’Associazione Nazionale Combattenti in Spagna (ANCIS) es retrobaren a l’ambaixada italiana a Espanya celebrar un acte d’apologia del feixisme. Durant l’esdeveniment, un seguit de nostàlgics mussolinians, al costat de falangistes i membres de la Fundación Hispano Latina, van trobar-se per homenatjar als combatents militars italians enviats pel Duce a donar suport als exèrcits insurrectes del general Franco. La vergonyant acció va ser el colofó d’una ruta que portà als visitants al Valle de los Caídos i a l’alcàsser de Toledo, icones ben vigents de l’imaginari feixista.

L’acte ha estat deplorat per la Paeria de Lleida, que ha condemnat expressament aquest homenatge amb el vot favorable de totes les forces (llevat el PP). Especial record en aquesta condemna ha tingut l’altre gran carnatge causat per l’aviació italiana a les terres de ponent: els quaranta-vuit morts, entre alumnes i professors, caiguts al Liceu Escolar el 2 de novembre de 1937.

Afortunadament, a l’altre cantó de la balança, hi ha l’associació Altraitàlia, fundada l’any 2009 per un conjunt de ciutadans italians d’esquerres domiciliats a Barcelona i implicats amb la memòria històrica. Avergonyits pels crims dels seus paisans i del fet que el seu govern ni tan sols hagi demanat disculpes (al contrari que les autoritats alemanyes amb Guernika), han presentat dues querelles contra aquests crims de guerra, que podrien constituir delictes de lesa humanitat. La justícia espanyola va desestimar en primera instància esclarir aquests fets i la italiana va negar facilitar dades que n’identifiquessin els responsables, però el cas segueix obert i l’Ajuntament de Barcelona s’acaba de sumar a la causa perquè la Justícia, encara que tard, arribi i posi llum sobre els fets.

No estaria de més que la Paeria de Cervera, que va encapçalar els actes del 75è aniversari de la massacre del 3 de desembre, o el Consell d’alcaldes de la comarca, ara seguissin els passos dels ajuntaments de Lleida, condemnant l’homenatge als criminals, i de Barcelona, reivindicant Justícia als tribunals. Ningú retornarà la vida a les víctimes, però s’avançarà en la memòria històrica que ens protegeix perquè mai més, ni aquí ni enlloc, torni el feixisme.

cervera

(amb agraïment a l’amic Jordi Oliva, historiador,

per les referències històriques facilitades)

Ídols trempats

Ben entrades les 4 de la matinada, el passat dissabte tingué lloc el clímax ja tradicional de l’Aquelarre de Cervera. Una gentada impertorbable a la fatiga i enardida per l’olor de pólvora, bona música a tot drap i certs efluvis alcohòlics, fou xopada per l’escumosa escorreguda del Mascle Cabró. Un any més i sense defallir, el Diable banyut va executar una dansa satànica i sobre-humana,  considerant que cap baró mortal hauria estat capaç d’irrigar aital membre sense patir un ictus, ni executar cap ball sense por al flaquejat de cames ni a l’aparatosa ensopegada. Inestimable ajuda, és just recordar, va rebre per part de l’estol de bruixes, les quals, desvestides de l’acolorit abillament, varen exhibir-li (i en algun cas, fregar-li) unes quantes lliures de carn del tot inspiradores per a consumar la cerimònia. Tot plegat, ens pot sorprendre per impúdic, descarat o irreverent, però cal recordar que la representació d’un ídol itifàl·lic, altrament dit trempat, és quelcom ben habitual en la cultura mediterrània…

cogulDe fet, no cal anar gaire lluny en la geografia, sí en el temps, per a contemplar la representació d’un personatge masculí amb un membre viril sobredimensionat i turgent envoltat de figures femenines en actitud festiva: la “Roca dels Moros”, del Cogul (les Garrigues), s’ha fet famosa per aquestes pintures rupestres, interpretades per alguns com una dansa fàl·lica ritual que evoca la fecunditat i la reproducció.

minTambé a l’altra banda del nostre mar, a l’antic Egipte, els temples són rics en la representació de dues divinitats generosament dotades. Una és Min, venerat com a déu de la fertilitat i, per extensió,  de les collites i la vegetació. La cultura agrària del Nil el tenia com la personificació de la força generadora de la naturalesa i, sobretot, del gra, per això el denominava “aquell que ha creat la vegetació per permetre que visqui el bestiar”. En les seves celebracions, se’l representava dret sobre un pedestal, amb un flagell a la mà i un llarg penis erecte, i se l’adorava amb enciams, considerat afrodisíac pel líquid lletós que deixa anar quan se’n tallen les fulles. L’altre era el mateix Ammon, un dels principals déus, que sota la forma d’Ammon-Min-Kamutef es presentava com divinitat creadora. Conegut com “el toro de la seva mare”, també arribava precedit d’una destacable cigala erecta.

El-Priap-d-Hostafrancs_mediumMés proper a la nostra cultura llatina tenim a Príap, qui la mitologia fa fill d’Afrodita i Zeus. Diuen que mentre la seva mare gestava, Hera, temorenca que  unís la força del pare i la bellesa de la mare i esdevingués un perill per l’equilibri de l’Olimp, va procurar que nasqués deforme. Per sort o per desgràcia, la deformitat adquirida es concretà en un penis enorme. Evidentment, adquirí el caràcter de déu fecundador i el seu culte es va estendre per tot l’arc mediterrani, tot i que el cristianisme s’encarregaria de fer desaparèixer bona part de les seves efígies. No obstant, el Museu d’Arqueologia de Catalunya conserva una gran escultura, feta amb pedra sorrenca de Montjuïc, que el mostra en acció d’arremangar-se la túnica, tot descobrint un enorme i erecte membre viril , que permet sostenir plecs de roba on hi guarda flors i fruits…

Però que aquestes representacions cobrin vida a Cervera i convoquin a milers de persones per a retre’ls apassionat i fogós culte sembla, a primera vista, del tot impropi.  Tinguem present que la capital de la Segarra va guanyar popularment el títol de “Ciutat de la Creu”, gràcies a les seves sovintejades festes vinculades a la Passió de Crist: la representació de la Passió, declarada d’interès públic i representada des del segle XIV; la Festa del Santíssim Misteri de la Creu, al febrer; o la Festa Major del Sant Crist, l’última setmana de setembre, són esdeveniments cabdals en la tradició festiva de Cervera i vinculades a la pietosa devoció catòlica. Però, les darreres dècades, la promoció de l’Aquelarre sembla entrar en contradicció amb aquestes tradicions i apostar (com digueren els e-Cristians en una vella polèmica) per  “renovar el fals paganisme (…) en contradicció amb la seva pròpia tradició cristiana”.

Enguany, per a filar més prim, a més, es dóna la circumstància que GREPP Teatre, grup teatral nascut a redós de les representacions de la Passió i dels Pastorets, hagi perpetrat la, a primera vista, idolàtrica representació.

Però, llegint l’antropòleg Manuel Delgado (bon coneixedor de la cultura  segarrenca), trobem certa vinculació entre ambdues formes de festa cerverina o, al menys, cert fil argumental que serviria de coartada. Diu l’antropòleg que algunes formes de cultecristo als santcrists tendien a la obscenització i a “subratllar el seu estatus de paradigma de la virilitat”; en aquest sentit, certes interpretacions veurien en les representacions del “Crist que els catòlics adoraven en els seus temples no era l’autèntic Fill de Déu de les Escriptures, sinó un dels déus obscens de la natura que l’Església havia permès sobreviure en el si de la seva religió, demostrant que era patrocinadora de les restes del paganisme que l’avenç de la civilització no havia pogut eliminar del tot” i que fins i tot algú havia arribat a “confondre el Crist del catòlics entre els déus híper-virils i itifàl·lics dels antics”. Així, “la sexuació de les imatges de Crist ha de ser posat en relació amb el lloc que li era atribuït en la imaginació d’una dona cada cop més histeritzada per la psicologia moderna” i posa com exemple les experiències místiques de Santa Teresa i el fet que des de “la retòrica religiosa o afí s’ha posat èmfasi en l’extrema masculinitat del Crist de la creu”. Com a il·lustració d’aquesta interpretació, cita uns versos de l’escriptor i intel·lectual cristià, Miguel de Unamuno, que en al·lusió al Crist de Velázquez escriu: “Debajo de ese velo de misterio / que luminoso tus rinones ciñe / la fuerza del varón, / Señr se esconde”.

Per tant, vés a saber si, a fi de comptes, la pretesa crida a l’escatologia i la irreverència que representaria la cerimònia de l’adoració al Mascle Cabró, trempat i ballaruc, podria esdevenir la continuació d’un culte a uns ídols, uns déus i un senyor, exemples de virilitat, que s’enfonsa en la nit dels temps. Sigui com sigui, és públic i notori que el cabró cerverí, banyut i itifàl·lic, gaudeix de bona salut, i que durant una bona colla d’anys seguirà fent córrer rius de tinta i cabals d’escuma.

Aquelarre_2015MasacleCabr_escorreguda

Justícia per la bruixa

Falten pocs dies perquè Cervera sigui punt de trobada de bruixes i fetilleres de tot Catalunya i el més enllà. La trenta-vuitena edició de l’Aquelarre tornarà a reivindicar bruixes i bruixots i altres adoradors del diable, excel·lent pretext per a defensar la irreverència i la festa.

bioscaTot i això, aquest any, Biosca s’ha avançat. Per Festa Major, el grup de dones bioscanes ha retut un homenatge a les bruixes. Les “Àguedes de Biosca”, associació creada per les emprenedores dones de Biosca, després d’emprar durant les passades edicions el motiu de les cadires transformades (avui en diríem “customitzades”), com a fil conductor per a recórrer places i carrers del nucli, aquest any ha decidit adoptar la icona de la bruixeria. Onze racons del poble foren guarnits amb escenes amb gats, olles, rats penats i escombres, i engrescaren grans i petits a recórrer el dèdal de viaranys de la vila sota la roca del castell. Sense dubte, aquest ha estat un homenatge i, innegable i merescut, acte de desgreuge a la darrera dona acusada de bruixeria i cremada viva al Principat, la seva paisana la Vaquiola (o Baquiola). Donat que d’aquesta pobra dona ja n’hem parlat en d’altres ocasions, no és lloc de tornar a contar-ne la història, però sí és un bon pretext per recordar que la comarca de la Segarra està sembrada d’històries i mites relacionats amb la bruixeria.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sant Miquel de Tudela

És un fet que el patrimoni immaterial segarrenc està poblat bruixes. Bruixes eren la protagonista de la llegenda de la dama del castell de Florejacs (aquella aristòcrata fetillera que, satisfets els baixos instints, transformava els seus amants en flors), la Paula de Tarroja (una noia que va vendre l’ànima al diable per atemorir els seus convilatans) o la Margarida de Cervera (qui presidia l’aquelarre medieval celebrat al recer de les velles muralles). També fetilleres eren les que es reunien amb els bruixots cada nit de Sant Silvestre al tossal de les bruixes entre el Canós i Tordera, tot temptant vidus i vídues de la contrada perquè s’unissin a la seva festa, i bruixes foren les qui donaren nom a molts tossals de la nostra geografia, a Torà, Sanaüja, Florejacs i tants d’altres (molts d’ells vinculats a antigues ruïnes d’origen precristià). I bruixa, o pobre víctima d’un sortilegi, és l’encantada que encara avui s’apareix als encontorns de l’ermita de Sant Miquel de Tudela, convertida en serp, a l’espera de l’home jove que la lliuri de la maledicció i li permeti recuperar la figura humana.

Però també la història documentada recull la presència de bruixes a la Segarra, especialment a partir del segle XV, quan el periple del predicador i assot de falsos conversos i “adevins e adevines, sortillers e sortilleres”, Sant Vicenç Ferrer, s’aturà a Cervera. O als segles XVI i XVII, quan la Inquisició sovintejà visites a la comarca, en la ruta que els duia a repartir sambenitos entre blasfems, sodomites i sacrílegs diversos per Igualada, Cervera, Guissona, Balaguer, Montblanc, Tarragona i poblacions adjacents. És en aquell temps quan, d’entre les prop de quatre-centes dones executades a Catalunya sota les acusacions de cometre infanticidis, transmetre malalties, neular les collites, matar el bestiar i d’altres, és condemnada per bruixa i infanticida, torturada i executada a la forca na Magdalena, esposa de Salvador Cuberes, de Montclar. D’altres, com Margarida de Mestre o Caterina “la Barbuda”, també passaren pel tràngol, tot i que en sortiren pel seu propi peu.

A més, al folklore podem trobar rastres de les creences vinculades a la bruixeria i els pactes amb el diable, especialment el cançons i rondalles on apareix el personatge de la Caterina o Caterineta. És el cas de la cançó popular entre d’altres llocs a Guissona (i versionada pel Petit de Cal Eril) de la Caterineta per la Mercè: “on està Caterineta? / a la plaça a ballar / son pare la va anar a buscar / la primera garrotada / morta ja la va deixar”. L’escriptor Soler i Amigó identifica aquesta figura amb l’arquetip de la noia eixelebrada i desitjosa de ball i festeig, a disgust del seu pare, que la castiga bastonejant-la fins la mort. L’heterodox Bilbeny, al seu darrer llibre sobre la sardana i les bruixes, ho posa en relació amb una rondalla popular a Ses Illes d’una dona de nom Caterina que enganya al Diable, d’uns personatges fantàstics anomenats “caterinetes” al País Valencià, i de moltes bruixes anomenades Caterina a les llegendes del Principat (com “la Barbuda” de Cervera o una altra del Pedraforca). Bilbenyejant (si es pot conjugar aquest verb) podríem parar atenció en que “Cal Caterí” és un nom de casa força habitual a la comarca (l’Aranyó, Massotres, Florejacs…) o que les agustines havien tingut un priorat dedicar a Santa Caterina a tocar de Vergós de Cervera, entre els segles XIV i XVIII.

Però també en èpoques més recents, l’estigma de la bruixa ha servit per a estigmatitzar dones que, per decisió pròpia o per vicissituds vitals, han viscut soles a l’entorn rural. Així, bruixa es va dir de la vella de Ca l’Isidre de Vilagrasseta, que fa mig segle, quan la seva filla va decidir prendre els hàbits va embogir, va cremar les seves pertinences (inclòs el gat) i va passar la resta de la seva existència llegint llibres “estranys”; o també a la Pepa Maca, vídua d’un mas de Vallferosa que, segons diuen, va instigar al seu únic fill a matar la seva jove i el fill nou-nat acusant-la d’adúltera.

Per tot plegat, després de segles de maltractament i menyspreu, és de celebrar que es reivindiqui la bruixa, com a icona de dignitat, empoderament, valentia i rebel·lia femenins. Especialment en llocs com Cervera o Biosca que, vés per on, no tenen, ni han tingut mai, una dona al capdavant de l’òrgan de govern municipal; de fet, a Biosca, ni tan sols una regidora (corregiu-me, si us plau); i no són l’excepció de la comarca, sinó més aviat la regla.

brujas11(amb agraïment a les informacions facilitades per M.T.Salat, F.Manteca, L.Castellana i S.Tous)

Redempció de captius

Fa pocs dies, l’”Escorial de la Segarra” va ser l’escenari del tret de sortida de les celebracions per a commemorar els 800 anys de l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més coneguda com l’Orde dels Mercedaris. El convent de Sant Ramon del Portell va reunir centenars de devots de la congregació en el primer dels actes que clouran el 10 d’agost de 2018, quan s’acompliran vuit segles del dia que la institució fou solemnement constituïda a la catedral de Barcelona.

redempcióCorrien els primers anys del segle XIII quan un mercader de Barcelona s’entossudí a dedicar-se a alliberar cristians de les mans dels infidels, temorenc que abandonessin la fe cristiana en ser venuts com a esclaus. Aquelles redempcions més tenien de transacció comercial que d’acte aventurer i intrèpid, ja que molts dels presoners fets ho eren per demanar un rescat pecuniari. Aquesta circumstància va portar al mercader, de nom Pere Nolasc, a les portes de la bancarrota. Volgué el Cel acudir al seu socors i la mateixa Marededéu se li va aparèixer per demanar-li que fundés una orde religiosa dedicada a aquest empeny. Així, assessorat per l’il·lustre jurista i pioner inquisidor Ramon de Penyafort, presentà el projecte a la Corona Catalana i n’assolí el vistiplau que ara es comença a commemorar…

Constituïda l’Orde dels Mercedaris, el mateix fundador, Pere Nolasc, va voler establir un enclavament a la comarca de la Segarra, convençut que seria un bon lloc per a recollir almoines. Diuen que l’any 1245, Bertran, frare mercedari de confiança del fundador, va assenyalar un llogaret, a tocar d’una capella dedicada a Sant Nicolau, dins la parròquia del Portell, en el terme de l’antic del castell de Mejanell, com a emplaçament idoni per a establir-hi la comunitat. Però no se’n tenen notícies fins al segle XV i, encara menys, del personatge que li donà nom: Sant Ramon Nonat, que no apareix fins al segle XVI.

En front d’això, diu la tradició que l’emplaçament no fou escollit per un bípede racional, sinó per una bèstia quadrúpeda. Popular és la llegenda que conta que el lloc on s’erigí el convent fou on va caure morta, després de donar tres tombs, la mula que carregava el cos del més popular dels sants segarrencs i, per extensió, catalans: Sant Ramon Nonat. No obstant, la realitat històrica d’aquest personatge sembla més que dubtosa i tot apunta al fet que, com succeeix amb Santa Eulàlia de Barcelona, estiguem davant d’un sant inventat. Ja al segle XVI, el dramaturg Mira de Amescua parodiava l’hagiografia del sant en la seva comèdia “El Santo sin nacer y mártir sin morir”, en al·lusió al fet que a Ramon se’l deia “no nat” per haver estat extret del ventre de la seva mare morta, obert amb la fulla d’una espasa (com diu Joan Arimany: si no hagués passat al davant Juli Cèsar, de les cesàries ara en diríem “ramonades”) i al fet que va morir al llit, tot i que va rebre el martiri de patir la boca tancada amb cadenat i pany durant el captiveri en terres dels infidels. Avui, historiadors com el pare Antoni Pladevall, consideren que el sant fou un invent de la imaginació popular, possiblement sorgit a partir de dades biogràfiques del mateix Ramon de Penyafort i del frare Ramon de Blanes, un dels fundadors de l’Orde mercedari, que va morir captiu i martiritzat a Granada l’any 1235.

Tot i això, les presumptes relíquies del Sant són objecte de veneració pels peregrins des del segle XVII,  quan l’església va aprovar-ne el culte.  El santuari actual, l’any 1695, va rebre les despulles traslladades des de l’ermita de sant Nicolau, en mig de grans festes presidides pel bisbe de Tarragona, antic mestre general de l’orde dels Mercedaris. Diuen les cròniques que hi assistiren representants de 43 pobles i més de 400.000 fidels. El cos romandria allí fins que l’any 1936 fou retirat per uns guàrdies de la Generalitat i portat a Barcelona, on se’n va perdre la pista. Però, tot i això, diversos ossets atribuïts al sant havien estan prèviament repartits per altres esglésies. Fins i tot al propi convent n’havia quedat un estoc ampli, com va demostrar el fet que, malgrat les relíquies que es conservaven al sagrari de l’església del monestir foren robades l’any 2007 i mai més recuperades, ben aviat foren reposades per altres fragments del cos sant, llestes per a ser venerades en el tradicional pelegrinatge de cada 31 d’agost.

Però, no obstant això, el monestir de Sant Ramon segueix avui, com des dels inicis de l’orde, formant novicis mercedaris, destinats ja no a la redempció de captius en sentit estricte, amb el vot de “lliurar-se personalment com a ostatges o lliurant llur vida, si fos necessari, per aquells captius que estaven a punt de perdre llur creença en la fe catòlica”, sinó a l’assistència com a capellans de les presons i a la lluita contra les noves formes d’esclavitud, no només la presó, sinó la persecució, l’exclusió social i d’altres causes de marginació que redimeixen amb la reinserció.

De fet, personatges com l’exministre Rodrigo Rato, que va passar unes poques hores a la presó, l’expresident balear Jaume Matas, que hi va passar nou mesets, o l’empresari i expresident del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez, en règim de tercer grau poc després de l’inici de la condemna de privació de llibertat, és ben segur que porten entre camisa i pell un escapulari del sant. En cas contrari, no s’entendrien les seves redempcions del calabós al qual, per les seves males arts, havien estat engarjolats i on haurien d’haver passat una llarga temporada. I és que la fe mou muntanyes, alça convents i ens fa lliures, i, si com en Nolasc, gaudim d’un bon peculi per a enfortir la fe, el captiu sempre trobarà la redempció al seu abast.

31-Sant-Ramon-Nonat

Centenari del misteri del Misteri

El passat 15 de gener es va commemorar el centenari d’un fet que va trasbalsar enormement la ciutat de Cervera: el robatori definitiu de la relíquia del Santíssim Misteri. Com és àmpliament conegut, al segle XVI un tros de la Vera Creu fou portada a Cervera per mossèn Jaume Albesa. La relíquia es va convertir en el Santíssim Misteri quan, el 6 de febrer de 1540, va deixar anar una gota de sang en ésser-li arrabassada una estella. La caiguda de la gota, la seva divisió en tres (en al·lusió a la Trinitat) i l’ensordidor tro que va acompanyar l’escena van vestir el prodigi que es recorda a les Completes. OLYMPUS DIGITAL CAMERA

També és abastament conegut el primer robatori de la relíquia. Corria l’any 1619 quan Josep Balaguer, instigat pel seu pare, l’argenter Joan Balaguer, va manllevar-la amb el propòsit d’enriquir-se amb les cinc-centes lliures que pretenia obtenir com a rescat. Ni processons, lletanies o salms de Maledicció varen aconseguir aclarir el crim; tampoc el devessall de detencions aleatòries ni les perquisicions pericials… Fou la confessió feta pel lladre, responent a una convocatòria de comunió general, i el poc respecte al secret per part del superior de Sant Agustí, allò que va portar a la localització del tresor, als assots i el desterrament del criminal i la seva mare, i a l’arrossegament pels carrers de Cervera, desmembrament i decapitació del seu pare. De la truculenta execució, celebrada davant d’una gran concurrència a la plaça de Santa Anna, encara n’és record la gàbia de ferro que decora l’entrada a l’església de Santa Maria; i també el gegantó que acompanya el de na Magdalena de Montclar en les sortides de la colla gegantera de Cervera… Plaça del Fossar - Cervera

Però l’”horrororós crim” que ara rememorem esdevingué la nit del 14 al 15 de gener de 1915… Aprofitant la foscor, un mínim de tres persones, “homes perversos i criminals, cegats per la fam de l’or i faltats del temor i amor a Déu”, van accedir al pati del fossar, des d’on van escalar els aproximadament quatre metres i mig de paret de l’església fins accedir a la coberta. Un cop a dalt, es van dirigir al cimbori de la capella del Santíssim Misteri, van obrir-ne el finestral i van trencar el vidre inferior. Amb l’ajuda d’una corda d’espart, guarnida amb vint-i-dos nusos i lligada a la columna central del cimbori, varen descendir els dotze metres que els separaven del sòl de la capella. Un cop dins, emprant amb precisió una barrina, van fer un forat a l’urna de l’altar, prou gran per extreure’n el reliquiari del Santíssim Misteri, tot i que, segons els perits, segurament forçant-lo i trencant-lo. A continuació, els irreverents i sacrílegs lladres, van escalar la reixa de la capella, deixant l’empremta d’uns pantalons de pana, i es van reliquiaadreçar a la porta del fossar, que un cop violentada els franquejaria la fugida. El reliquiari robat era una exquisida peça d’orfebreria de plata daurada, decorada amb una agulla d’or que sostenia un topazi envoltat de diamants en forma de flor, entre molts d’altres objectes d’or i plata donats pels devots del Misteri. Evidentment, el més valuós es trobava al seu interior, que albergava les tres partícules de la Vera Creu i els testimonis del prodigi de 1540. De pas, els robadors s’havien ensacat també les joies de la imatge de Santa Filomena (entre elles, una cadena d’or de dos metres) i un seguit de custòdies, calzes i vinagreres d’argent. Tot plegat valorat en unes dues mil noranta-sis pessetes, tota una fortuna per l’època.

Mai es va aclarir l’autoria del crim, tot i la investigació feta per un tal Joan Castellà, àlies Rull, guàrdia civil jubilat de Torrefeta, que va intentar emular en Sherlock Holmes sense èxit. Les seves recerques, amb l’ajuda d’un confident conegut com Pepe el Lampista, el van posar en la pista de Julián el Madrileño i el Patas de Valencia, sospitosos que havien rondat dies abans per l’església, interessant-se pel sagrat objecte. D’altres possibles autors apuntats en les diligències serien un tal Josep Formentí, àlies el Moreno, i en Salvador de Castelló, àlies el Pagès, o en Josep Vicens, àlies el Niño (que fou el primer detingut com a tal), però tampoc es va poder esclarir la implicació en els fets de cap d’ells. Els seguiren dotzenes de detencions d’homes que es consideraren sospitosos pels seus antecedents, per posseir eines útils pel robatori o, fins i tot, per passejar-se de nit amb una funda de guitarra, que podia ser emprada per a traslladar els objectes robats (res hi feia si el detingut, un tal Cándido González, fos guitarrista de professió). Tampoc la recompensa pública oferta a qui pogués donar “noticias exactas” que portessin a esclarir els fets, per import de cinc mil pessetes que serien cobertes per subscriprocesopció popular, va donar cap resultat útil.

Finalment, conclòs infructuosament el sumari, la relíquia es va donar definitivament per perduda. Com a pragmàtica solució, es va demanar al Sant Pare la concessió d’una nova relíquia de la Vera Creu, que fou obsequiada per Benet XV i es venera a Cervera des de la seva vinguda, el 5 de febrer de 1918.

Avui, commemorats els cent anys d’aquella sacrílega lladregada, el misteri del Misteri segueix obert. Potser aquella joia fou fosa al cap de pocs dies i el seu metall preciós venut a pes, perdent-se per sempre més la prodigiosa càrrega, o potser roman en mans d’algun col·leccionista d’art americà o d’algun antiquari parisenc. Sigui com sigui, de la mateixa manera que un desconegut soldat de l’imperi espanyol, arribat del saqueig de Roma,  lliurà la relíquia a mossèn Albesa, una altra desconeguda persona va saquejar l’església de Santa Maria i es va endur el seu major tresor… Cent anys i es manté obert el misteri. Oh! Misteri! Capella del Santíssim Misteri - autor foto Carles Tarsà

Nadala 2014

Fa dies que les gebrades de l’hivern han fet acte de presència. Les boires s’han endinsat entre el brancam de les alzineres i les punxes dels garrics n’esfilagarsen els tentacles. Els dies s’han anat escurçant, amb parsimònia, camí dels solstici que els darà pas de pardal… El tió s’espera al lloc de sempre: al peu d’un vell marge de pedra, cada any més ensulsiat; al costat d’un gran lledoner; prop del catau d’uns conills. Lluny queda la nit de Nadal passada, quan va marxar de la casa on, cada any i ja en fa deu, l’acollien, l’abrigaven i l’alimentaven, per, encabat, bastonejar-lo i tornar-lo al bosc ben alleugerit. Però, pel què sembla, no deu haver passat prou temps, perquè a aquestes alçades del calendari encara no l’han anat a cercar.

El tronc revisa una vegada i una altra l’emplaçament. N’està convençut: és el lloc acordat amb el pare. Cada any ve aquí a recollir-lo per portar-lo a la llar on retrobarà els infants. Potser ha arribat massa d’hora i ha errat comptant els dies. D’altra manera, no s’estén com a aquestes alçades no l’han passat a buscar…

Transcorren més matins emboirats, més vespres freds, més nits humides… i el pare no ve. Potser ha oblidat el lloc concertat! Ben segur, els nens estaran frisosos per la seva arribada… El tronc pateix pels minyons. Té presents aquells belluguets que any rere any -i cada vegada amb més força-, l’han anat masegant a cops de garrot, i pensa que el deuen enyorar. Reviu l’entusiasme dels infants quan deixaven anar els pals i li aixecaven la manta per recollir els presents amb els que generosament, masoquistament, els recompensava per haver-lo apallissat. Els rostres il·luminats. Els riures nerviosos. Els crits d’entusiasme…

Pren una decisió: ja no esperarà més, emprendrà tot sol la marxa cap a la casa. Bé coneix el camí, que cada any ha hagut de desfer després de la dolorosa deposició, i no li costarà arribar fins la llar. Així doncs, estira les dues potes i, ara una, ara l’altra, tot arrossegant el feixuc cos i deixant un solc al seu pas, encara el camí…

*  *  *

En aquella casa, el darrer any, tot ha canviat. Els nens s’han fet grans. Més del què els tocaria. I no és pas perquè ja coneguin el secret del tió: de fet, l’any passat picaren conscients que allò no era tal i com els ho havien explicat el pare i la mare. Sinó perquè, enguany, el panorama familiar no és el mateix: la mare no hi és. El pare, atordit i superat, ha decidit posar punt i final a la tradició de la Nit de Nadal. Únic adult a casa, se sent impossibilitat per a carregar tota la parafernàlia del cerimonial i no està per cantar nadales ni forçar rialles. El buit emplena tots els racons.

*  *  *

El tió s’atura a la porta de la casa. Arriba ben enfangat. El camí ha estat feixuc. De tant arrossegar el cos, ha perdut bona part de l’escorça. La pota dreta se li ha estellat per culpa d’un forat del tram asfaltat. La humitat l’ha calat i li ha estovat els colors del rostre; aquelles galtes enrojolides, aquell somriure ben dentat i aquells grans ulls blaus de llarguíssimes pestanyes, que amb tanta traça va pintar-li la mare, ara són només ombres difuminades sobre els anells concèntrics que revelaren l’antigor de l’arbre matriu. La fatiga el venç. Estintolat sobre la pota bona, s’endormisca…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per sota les cametes, el carrega amorosament i l’alça del terra per introduir-lo a casa. Un cop a dins, sent l’agradable sensació de l’abric d’una manta i com el cobreixen amb una barretina. Finalment, una mà invisible li repassa els colors del rostre. Ara, mercès als ulls repintats, reconeix el rostre que tants dies feia que anhelava veure: el pare l’ha reincorporat al seu lloc habitual al menjador de casa, al costat del foc a terra. A través de les restaurades orelles, escolta els passos atropellats dels dos galifardeus que, en un tres i no res, se li planten al davant per donar-li la benvinguda. Com han crescut des de l’any passat! El gran porta el cabell llarg, enrinxolat, i el petit du unes ulleres que accentuen el seu aire trapella.

Des de la cuina li arriba la veu dolça de la mare, que hi convoca els nens perquè recullin els bastons i els suquin amb la poció màgica, beuratge que donarà als garrots el poder màgic de fer cagar el tió. Els minyons corren cap a la cuina i, en breus instants, tornen enriolats, amb els bastons regalimant i llestos per estomacar-lo…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per una de les cames, el carrega i l’alça del terra per introduir-lo a casa. A dins, sent l’agradable sensació de l’escalfor del foc. Les mans invisibles el llencen a la foguera, on trigarà una bona estona a consumir-se degut a la humitat que l’ha deixat ben xopat.

Prop del foc a terra, s’arrauleixen el pare i les dues criatures, asseguts en un vell escó i tapats per una manta de quadres. El pare porta una barretina vella, tacada de resina. La flama il·lumina els rostres. El fill petit gira l’esguard cap al seu pare i li contempla els ulls enllagrimats…

  • Que plores, pare?
  • No pas, fillet –diu l’home, dissimulant un ruflet-. És la fumarada que deixa anar la fusta humida, que m’ha irritat els ulls…
  • Quan vindrà la mare…?

En aquell instant, la pantalla del telèfon s’il·lumina. Truquen de l’hospital El pare esclata d’alegria quan escolta que la mare ha despertat i està conscient…

El tió, mentre s’extingeix en les darreres brases, els ha concedit el seu últim present. Finalment, tots quatre, tindran un Bon Nadal.soca de Nadal

Qüestió de fe

Un dels fets d’aquest estiu a les terres de Ponent, sobre el qual –al meu humil criteri- no se n’ha donat la rellevància que mereix, ha estat la decisió del poble d’Anglesola de fer analitzar les relíquies de la Vera Creu. Val a dir que la notícia principal era la troballa a l’interior del reliquiari d’un altre de més antic que, segons els experts, és un exemplar extraordinari del segle XII, un element només comparable als que es custodien a la catedral de Sant Jaume de Compostel·la o al museu del Louvre de París. Durant la restauració de l’interior d’aquesta segona joia s’hi identificaren un os, unes pedres, una tela i, allò més rellevant, unes estelles arbòries…

La tradició atribueix a Santa Helena, mare de l’emperador Constantí el Gran, el descobriment a Palestina dels fragments de la Creu de la Crucifixió de Jesucrist. El prodigi, esdevingut al segle IV, incloïa no només dels dos travesseres, sinó també el cartell amb la inscripció INRI. Al lloc hi manà construir una basílica, on diposità les fustes. Segles més tard, durant les croades, al lloc s’hi instal·laren els cavallers del Sant Sepulcre, orde militar formada per esforçats i pietosos cavallers destinats a protegir el lloc. Aquests, constituïts en Custodis de la Creu del Senyor, potser per estendre la fe, potser per enginyeries financeres de l’època, varen resoldre esqueixar-la en bocinets i repartir-la entre els croats i els pelegrins il·lustres que visitaven Terra Santa. Així, centenars d’aquests fragments arribaren a l’Occident cristià entre els segles XI i XII, fins que l’any 1187 la Ciutat Santa de Jerusalem va caure a mans dels temibles infidels i, amb la ciutat, es van perdre les romanalles de les Fustes sagrades.

Un fragment hauria arribat a Anglesola a mitjans del segle XII, coincidint amb unes donacions fetes pels nobles del lloc a l’Orde del Sant Sepulcre. La llegenda afirma que fou un Àngel, encarnat en un pelegrí malalt, de nom Martinus de monte sancto, qui portà els fragments de la Santa Creu a l’hospital dels pobres d’Anglesola; allí mateix hauria mort -en aparença, evidentment-, les seves despulles haurien desaparegut i la relíquia hauria estat el seu llegat a la vila acollidora. No obstant, el culte a la Vera Creu d’Anglesola no adquiriria rellevància fins dos segles més tard, quan els senyors d’Anglesola van decidir emprar-la com a eina de propaganda del seu poder.

Des d’aleshores, la Santa Creu ha estat un instrument de profilaxi contra els elements de la natura: davant l’amenaça de tempestes i calamarses ha estat pujada al cloquer de l’església, acompanyada de tres tocs de campana, per protegir collites i persones de malvestats. De fet, avui en dia, malgrat els avenços amb les xarxes anti-pedra, les assegurances agràries i el no menys miraculós iodur de plata, aquesta entranyable tradició de foragitar temporals no s’ha perdut. Així, la Vera Creu s’empra cada any per beneir milers de panets que es reparteixen entre les finques agràries de la plana d’Urgell i del Segrià per emparar-les de la pedra.

No obstant, des de temps de Sant Tomàs, sempre hi ha hagut desconfiats i hom ha gosat qüestionar l’autenticitat de la relíquia. Cal dir que, ja al segle XIII, el Concili de Laterà prohibí la veneració de relíquies que no gaudissin del certificat i registre d’autenticitat aprovat pel Pontífex Romà. I podem recordar com, al segle XVI, Erasme de Rotterdam bromejà dient que si es reunissin tots els fragments de la Vera Creu es podria construir un vaixell… Tampoc és gaire condemnable aquest dubte, especialment si considerem que, entre d’altres meravelles, el cristianisme venera trenta Claus de Crist, quatre Sants Calzes o, fins i tot, disset (dotze a França!) Prepucis de la circumcisió de Jesús Infant; per no parlar del sospir de Sant Josep (embotellat en una església de Blois), l’esternut de l’Esperit Sant (també embotellat i conservat a Roma) o plomes caigudes de les ales dels arcàngels Gabriel i Miquel (a la catedral de València).

Per això, la restauració de la relíquia anglesolina ha reviscolat la polèmica i ha dut a qüestionar-se sobre l’autenticitat dels fragments de fusta localitzats. Finalment, per decisió majoritària del consell dels Prohoms d’Anglesola (amb l’oposició expressa d’una part minoritària), es requerirà al Centre de restauració de bens mobles de Catalunya que sotmeti la troballa a les proves científiques pertinents, carboni 14 inclòs, que en determinin l’antigor. El propòsit també ha provocat un disgust en el senyor rector de la parròquia de Sant Pau, que considera poc rellevant allò que pugui concloure la investigació, posant èmfasi en el simbolisme de l’objecte i la devoció que suscita, i també en el mateix bisbe de Solsona, que s’oposa a “racionalitzar la fe” i dóna com a prova concloent de l’autenticitat “totes les bones accions que ha portat als veïns d’Anglesola”.

No convé banalitzar les explicacions del Bisbe Novell, quan defensa que la fe no ha de ser analitzada des dels ulls de la raó, ja que el perill del possible desencís entre la feligresia pot ser devastador i de conseqüències imprevisibles. I, si no, pensem en tots aquells que durant dècades han tingut devoció inesquinçable en el dit Molt Honorable President Pujol o, ja posats,  en què podem arribar a pensar tots aquells que, encara ara, tenim la fe que el 9 de novembre podrem votar sobre l’emancipació de Catalunya…

I és que, tal vegada, per Vera Creu, la que arrosseguem catalans i catalanes sobre les espatlles quan patim que els nostres impostos i els recursos públics de l’Estat social s’escolen com aigua en un cistell entre corrupteles, espolis, incompetències, complicitats i amiguismes dels d’aquí i dels d’allà.

Veracreu d'Anglesola

Plaer de Km.0

Un dels personatges que més em fascinen de l’antigor clàssica és Tiberi Juli Cèsar August. Segon emperador de l’imperi romà, Tiberi ha passat a la història maleït pel cristianisme per raó que Jesús de Natzaret fou crucificat durant el seu mandat (14 – 37 dC). Tampoc els historiadors, contemporanis i posteriors, han estat gaire amables amb la seva figura, atribuint-li accions cruels i injustes i conductes immorals i depravades…  Tot i que se li reconeix que, a banda de ser un dels més grans generals de Roma, el seu govern va deixar un imperi consolidat, financerament ben sanejat i diplomàticament endreçat. Però l’etapa més interessant de la vida de Tiberi s’inicia l’any 27 quan, fastiguejat de les intrigues i les corrupteles de Roma, decideix abandonar la capital del Món i traslladar-se a viure a la petita illa de Capri, al golf de Nàpols. Allí va passar els darrers deu anys de vida, fruint de la vida retirada i entregant-se als plaers, els quals –segons els seus detractors- consistien en la pràctica dels vicis més corromputs i perversos…

El fet és que jo volia anar a Capri. Però obligacions professionals i compromisos personals m’han dut a deixar-ho per una altra ocasió i quedar-me a la Segarra. No obstant, hi he descobert (de fet, fa anys que ho sospitava) que en aquest petit tros de país també es poden assolir els petits plaers que fan de la vida quelcom bo, agradable i feliç de recórrer. Si fem cas del filòsof Epicur de Samos, és en el plaer on rau el veritable sentit de l’existència; un plaer que aniria més enllà de les sensacions corporals i abastaria les percepcions intel·lectuals: un plaer que satisfà els apetits del cos i de la ment, i a través del qual s’assoleix l’ataraxia, la serenor.

Així, m’he esforçat en aprofitar les esperades vacances estivals a la cerca del plaer epicuri i, gràcies a l’oferta hedonista creixent al nostre àmbit geogràfic, estic en condicions d’assegurar que es pot assolir abastament l’art de la vida feliç amb activitats de km.0.

La recerca m’ha portat a gaudir de la tel·lúrica Tarroja, de la seva calmosa piscina o de les propostes musicals celebrades al cafè, amb la guitarra del Roger i les múltiples cordes de l’Hèctor. Les projeccions del festival Lo Cercacurts, a les Sitges, a Guissona, a Tàrrega o a Montornès també han estat una font regraciable de plaer pels sentits, així com les propostes arribades des de l’Ametlla, centrades en l’art i la paraula i regades per l’estimulant vi dels Comalats, sota les alzineres, vora la vinya, asseguts en un tascó i escoltant paraules i músiques embolcallades d’alegria serena. Ben a prop, a Segura, la performance parapoètica d’en Thou i l’Amai, la Companyia Kiku Mistu, emplenà de plaer tots cinc sentits a través de la incursió en la gastronomia, l’espectacle, la poesia i la música, embolcallada d’amistat i emboirada pels efluvis arabitzants d’una narguile nodrida de bon tabac… Força més al Nord, la neosegarreta Lídia Pujol també va insuflar plaer als qui vam tenir el privilegi d’anar-la a trobar a Olius; després de fer història a Cellers, la cantautora va seguir el seu Camí de la Llum fins la bellíssima església solsonina, on va captivar als presents no només amb la veu i la música dels seus virtuosos acompanyants, sinó amb un joc d’aromes, llums i colors que feien del concert una experiència emocionant (arrodonida en el seu epíleg per tastets gastronòmics servits a redós del temple romànic).

I és que quan el patrimoni és l’escenari, el gaudi es potencia: com es feu palès a les visites teatralitzades a la Universitat, a l’emotiva vitrallada de Santa Maria, als recorreguts nocturns i guiats pels espais històrics de Guissona i Cervera i en tantes d’altres propostes que conviden a revisitar els llegats del passat; sense oblidar l’experiència, un pèl entremaliada, reconec, de recórrer les profunditats del refugi antiaeri de l’aeròdrom de l’Aranyó amb llanterna i banyador…

Però no només l’art i la cultura condueixen al plaer. D’altres propostes més actives han estimulat la fruïció del cos. Les activitats dels amics de Sikarra Nostra han convidat a redescobrir l’Alta Segarra durant les tardes d’estiu, passejant a la fresca, en bona companyia i amb excel·lent guiatge, i meravellant-se dels tresors de la vessant sud-est de l’altiplà segarrenc. També més al Nord, al pantà de Rialb, la instal·lació de l’embarcador del Club Nàutic Segre Rialb ha fet possible regalar-se les activitats lúdiques i esportives d’aigua dolça, embarcant-se en una plàcida canoa o en una àgil barca motora, a poc més de mitja hora de casa; sense oblidar la meravella del Forat de Bulí, el recorregut per l’engorjat excepcional i bellíssim, ritual obligat cada estiu pels amants de les experiències autèntiques al bell mig de la natura.

Tot això, i molt més, viscut sota el cel estelat que ens regala (i que per molts anys es mantingui) l’escassa contaminació lumínica dels nostres verals, xopat amb una (o dues) copes del bon vi de la vall del Corb, perfumat amb el timó, el romaní o l’espígol que creix als tossals i sempre elevat a l’enèsima potència gràcies a compartir les experiències en bona companyia. “Hem de buscar a algú amb qui menjar i beure abans de buscar alguna cosa que menjar i beure, doncs menjar solament és portar la vida d’un lleó o un llop”, digué el filòsof de Samos.

No he marxat a Capri… i m’he quedat amb ganes d’anar-hi. Potser hi aniré la primavera vinent. Però, he pensat, que si Tiberi hagués trepitjat algun dia la Segarra, hi hauria trobat l’anhelat plaer sense haver de recórrer a les presumptes depravacions que, segurament més per zitzània d’enemics i envejosos que per mèrits propis,  se li atribueixen.

 

Comalada(foto cortesia de Celler Comalats)

 

Crispetes km.0

El passat cap de setmana es va cloure la vuitena edició de Lo Cercacurts, festival de curtmetratges de Montornès de Segarra. Des del 2007 aquest Lo_Cercacurts 2014esdeveniment internacional ha crescut de forma exponencial, fins al punt que a la darrera edició ha rebut gairebé quatre-cents treballs, amb la corresponent feinada pel jurat de triar els finalistes. Enorme mèrit el dels seus promotors, que any rere any estan fent d’un poble de poc més de cent habitants un referent en els certàmens cinematogràfics del país. I admirable la capacitat d’innovació contínua, tant pel que fa als formats com a la captació de complicitats dins la primera línia del cinema català. Però especialment encomiable és el compromís de Lo Cercacurts amb el territori immediat, palès a través de l’extensió de les projeccions a d’altres espais de la Segarra i l’Urgell (el castell de les Sitges de Florejacs, la sala de Ca l’Eril de Guissona, l’Ateneu de Tàrrega, el Museu comarcal de Cervera…), sense oblidar l’arrelament al casal matriu: el poble de Montornès, seu del festival i dels actes de cloenda i lliurament de premis. Com és habitual, l’esdeveniment és possible gràcies a la feinada d’un equip reduït de persones que amb la seva generositat, força i rauxa dediquen els seus recursos a fer realitat allò que, en una primera pensada, semblava fantasia. Sense l’empenta i l’entusiasme contagiosos de la Marta i en Robert el festival no existiria… Però, a més del valor de Lo Cercacurts com a projecte en sí mateix, ara es constitueix com el germen d’altres iniciatives que lliguen cinema i territori: el “Galacticat”, mostra de cinema fantàstic de les terres de Ponent, i el projecte del llargmetratge “Nosferatu, el origen”. En el primer dels casos, la sinèrgia entre en Robert Garcia i en David Ferreras ha donat lloc a una mostra de cinema que posa el seu gra de sorra per acabar amb el degoteig de tancament de sales a les ciutats i viles del nostre entorn i, al mateix temps, per donar a conèixer un gènere, el de la ciència-ficció, que, tot i comptar amb multitud d’adeptes, no té prou presència a les grans pantalles. En el segon dels casos, la filmació d’un llargmetratge a la Segarra, amb voluntat de gran difusió i emprant com a localitzacions espais de gran potencial turístic, cultural i dinamitzador, constitueix una aposta en benefici de tots que cal fer realitat…
Però, a banda de l’equip humà, una segona pota és imprescindible per tirar endavant totes aquestes iniciatives: el finançament. I l’obtenció de recursos, especialment els darrers anys, és una odissea que a voltes no acaba a bon port. A dia d’avui, la major part dels projectes culturals independents cerquen els recursos fora de les administracions, evitant així la cantarella ploranera i els copets a l’esquena que s’obté en acudir a segons quines finestretes. El mecenatge sovint es troba lligat als projectes més visibles endegats des de les administracions, cartell la Prenyanosaque permeten als grans patrocinadors posar el seu logotip amb ostentació perquè el poble prengui consciència de la seva generositat. Tal i com ho feien els patricis evergetes en l’època clàssica, pagant l’erecció de teatres i temples com a mecanisme d’assolir prestigi, engalanar la seva imatge i influir en el poder polític, avui mateix podem anar a Cellers o a la Prenyanosa per veure cartells informant que la Caixa ha patrocinat la restauració d’una església o d’un espai natural; a voltes, són tan grans i els pressupostos tan petits que hom pot qüestionar si la quantitat donada ha estat suficient per a sufragar el propi cost del rètol. Però l’alternativa dels més modestos està en el mecenatge filantròpic dels particulars.
De fet, Montornès ja té tradició històrica en aquest camp. Ara fa un segle, en Josep Balcells, cabaler del poble que va fer fortuna a Cuba, fou un gran benefactor que va patrocinar la construcció de la nova escola (actual seu de Lo Cercacurts) i del cementiri modernista, la restauració de l’església i els camins veïnals i, a més, va implantar un generós sistema d’ajudes per aquells que es quedaven a viure a Montornès (amb ajudes de 500 ptes., pels que s’hi construïen la casa, entre d’altres incentius).
Avui, però, davant la impossibilitat de trobar d’altres Balcells, aquest finançament es busca més a petita escala. Es cerca l’ajuda dels petits patrocinadors que es gratin la butxaca, fent-se còmplices de l’objectiu promogut i partícips del seu èxit. Val a dir que no és una experiència nova a la Segarra: el molí per als vells blats de la Garbiana de Tarroja, l’obrador de la cervesa artesana i social de Casa Dalmases de Cervera o el documental reivindicant la vida i obra de Manuel de Pedrolo, han estat reeixits gràcies a la col•laboració de centenars de micro-mecenes, a banda de l’efecte colateral de trencar amb el tòpic de la garreperia segarreta. En conseqüència, seguint aquesta estela, en Robert Garcia ha posat en marxa la captació de recursos pel projecte del seu primer llargmetratge, que compta amb el compromís de ser rodat als exteriors de la Segarra i a emprar recursos, tècnics i actors de proximitat.
Així doncs, esperem algun dia gaudir a casa nostra de la projecció de la història de l’origen de Nosferatu. I, ja posats a fer la carta als Reus, que sigui a la pantalla del cinema del Casal de Cervera, que el taquiller ens vengui les entrades amb un gran somriure i que les crispetes estiguin recent fetes i amb panís no modificat genèticament… Si es concedeix el primer dels postulats, ja estarem satisfets.

NOSFERATU

Caritat i dignitat

El dissabte passat, a Madrid, prop de dos milions de persones van manifestar-se exigint el respecte a la seva dignitat. Vinguts d’arreu de la geografia ibèrica i mobilitzats per la defensa dels drets fonamentals dels homes i les dones, es reuniren en la que possiblement és la manifestació més gran dels darrers anys a Espanya. Les motivacions eren molt diverses, totes elles generades com un tsunami davant l’asfíxia de les polítiques ultra-lliberals, repressores i humiliants impulsades des dels despatxos del poder. Mentre un dels prohoms de la transició espanyola s’acomiadava plàcidament i serena d’aquest món, una ciutadania indignada feia sentir la veu contra el gran frau d’una democràcia emmanillada. Protestes contra un sistema on uns pocs s’enriqueixin fent negocis immorals amb els drets bàsics a l’habitatge, la salut, l’educació o l’energia… Denúncies del foment de l’especulació dels recursos naturals, dels mitjans de comunicació, dels serveis sanitaris, de la cultura… Clams front un retrocés accelerat a les conquestes socials de les darreres dècades en matèria laboral, de desenvolupament social, des respecte a les cultures, de defensa del medi ambient… Indignació en constatar que els recursos públics se centren en el rescat de la banca i en l’assumpció d’un deute il·legítim, opac i odiós… Oposició al malbaratament de recursos públics en benefici dels interessos de les oligarquies i en inversions militars, antidemocràtiques i servils… Reacció contra les manipulacions informatives des dels mitjans de comunicació generals, la mordassa dels mitjans crítics i no sotmesos i les repressions policials, com a mecanismes per a silenciar el moviment de reacció social… Denúncia de la corrupció, el clientelisme i la incapacitat estesa impunement entre les classes dirigents… Queixa contra un corró institucionalitzat recentralitzador, homogeneïtzador i asfixiant de la diferència…

La marxa venia encapçalada per molts moviments sorgits els darrers temps, bona part d’ells de caire reactiu: col·lectius contra la privatització de la sanitat, contra els desallotjaments, contra l’atur desbocat, contra les retallades, contra els expedients de regulació de grans empreses (Panrico, Alstom, Tv3, Cosmocaixa, HP…). Col·lectius nascuts com a reacció de la ciutadania a una crisis de la qual, sense ser-ne culpable, n’esdevé víctima, sense haver participat dels guanys, se la converteix en deutora, i que es veu empobrida progressivament.

Mentre tot això succeïa a Madrid, a la Segarra també se celebrava un acte per la dignitat. Al vespre d’aquell dissabte, a la sala municipal de Tarroja, es rendia homenatge a una organització que, des de la generositat, el voluntariat i l’amor, fa vint-i-cinc anys que treballa en favor de la justícia social: Càritas interparroquial de Cervera. Entitat que, de forma silenciosa i modesta, treballa per la Caritat, entesa des del seu sentit literal: aquella actuació que mou al proïsme estimulada per l’amor, per l’impuls a desitjar i fer el bé a l’individu. Caritat amb majúscules, radicalment oposada a l’almoina paternalista i condescendent que tan sols constata i perpetua la situació d’inferioritat del beneficiari. Caritat que defensa la dignitat de la persona, sense esperar cap recompensa, i que treballa perquè la dona o l’home assistida pugui desenvolupar els seus drets i llibertats integrada a la societat i en igualtat de condicions i oportunitats. Caritat que es guia per l’amor als altres, per la solidaritat i per la justícia, i que lluita contra la desigualtat, la injustícia i la pobresa.

Com és públic i palès, Càritas és un organisme depenent de l’Església catòlica. Aquesta circumstància, lluny de suposar una potenciació de l’entitat, ha esdevingut un handicap. La instrumentalització feta des de les altes instàncies de la jerarquia eclesial, en lamentables episodis com les declaracions del portaveu de la Conferència Episcopal espanyola, quan amenaçava que gravar amb impostos municipals les propietats de l’Església aniria en perjudici de la seva labor social, o quan el Bisbe de Solsona suggeria excloure de l’organització als no practicants del catecisme catòlic, han tacat públicament l’entitat. En front això, calia posar llum sobre el fet que Càritas se sustenta en quasi un 90% amb fons propis (quotes d’associats i donatius), que els recursos que rep de l’Estat ho són des de l’assignació de la casella de l’IRPF destinada a entitats socials (com les demés entitats no governamentals del tercer sector: Creu Roja, per exemple) i no pas a l’Església catòlica, que –evidentment-  la seva tasca humanitària s’adreça als beneficiaris sense tenir en compte la seva confessió religiosa i que la seva dedicació cobreix les llacunes assistencials a les quals l’Administració pública dóna l’esquena. Factors tots que, en una utòpica societat ideal, la farien sobrera, cobertes totes les mancances per unes estructures d’Estat assistencials i justes; però que, a dia d’avui, i possiblement durant molts anys més, li donen raó de ser. L’actuació en defensa de la dignitat de la persona, l’opció pels pobres, la solidaritat universal i la preservació del planeta són els objectius de Càritas, de la mateixa manera que amb tota seguretat ho són per les entitats i persones individuals que van participar a Madrid en la confluència de les marxes per la dignitat.

Per tot això, esdevé especialment merescut, oportú i feliç el reconeixement fet a Càritas des del Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot amb el Premi SIkarra 2014. La representació de la moneda que centra l’escultura del Premi Sikarra cobra un immens sentit simbòlic al ser lliurada en forma d’òbol a una entitat generosa, filantròpica i discreta com Càritas. L’acceptació del premi, per la seva banda, reafirma el compromís per a seguir treballant en favor de la dignitat de les persones des de l’acció local i la projecció universal, des de la generositat i la humilitat, des de la valentia i el sacrifici, des de la llibertat i el respecte, des de la igualtat i la justícia; en resum: des dels valors de l’esquerra d’arrel, altrament dita radical.

Imatge

Han patit, pateixen i patiran

Acceder a los deseos de las esposas de los dos Milicianos muertos para que se instruya el oportuno expediente y se impetre del Gobierno de Su Majestad alivie su situación (…) y para que no se vean sumidas en la indigencia, les pasará una pensión de una peseta diaria a la Regué y de cincuenta céntimos a la Zamora”. Amb aquestes paraules, el 17 de febrer de 1875, els membres de la Corporació Municipal de Cervera tancaven la crònica de la defensa de la ciutat davant l’atac d’una guarnició carlista i demanaven l’empara per les vídues de Francesc Regué i Ramon Zamora, membres de la secció de Milicians veterans i únics cerverins morts en la “heroica victoria”. Els fets s’havien esdevingut durant la jornada anterior, quan uns tres mil homes, a les ordres del capità general Rafel Tristany, atacaren per sorpresa i maldaren per ocupar,  sense èxit, Cervera. Després d’un llarg dia de combats, carrer a carrer, els facciosos foren expulsats a sang i foc pel lloc on havien vingut. El balanç de l’enfrontament fou de quaranta-vuit morts, trenta-dos d’un bàndol i setze de l’altre, els ossos dels quals acabaren sebollits dins la fossa del cementiri, perquè, si bé uns lliberals i els altres carlins, uns fidels al rei constitucional Alfonso XII i els altres al pretendent foralista Carles VII, tots eren fills de Déu…

La data va quedar gravada dins la història local i, d’aleshores ençà, la “heroica defensa”  fou recordada en festives commemoracions. “La gratitud obliga, y hasta exige / Recordar de Febrero la jornada / En que gracias á pechos varoniles / Libres nos dejó intrusa canalla”, versava l’any 1896 dins un sonet “un ciudadano”. “...Y nosaltres sempre firmes, / endavant, sempre endavant, / farém la festa del setze / aquest y molts y molts anys”, recitava poc després un anònim “Lliberal”. No obstant, a poc a poc, la commemoració de la batalla va anar despullant-se de patrioterisme y ampul·lositat i va centrar-se en dos punts cabdals: la laïcitat de l’esdeveniment i la voluntat de fer-la símbol de l’absurditat de la guerra i de l’anhel de la concòrdia. Així, l’acte central de la celebració passà a ser una processó seglar, en la qual els homes pipaven un puro, en lloc de carregar els ciris, i anaven abillats amb una gorra o barret, impensable en un seguit religiós. Quaranta-vuit repicades des del campanar -una per cadascun dels difunts- convocaven a la gent a la plaça Major, i, després de travessar els carrers on va transcórrer l’absurda batalla, la corrua finalitzava al cementiri, on s’havia alçat un monòlit en la seva memòria.

Com tantes altres coses, la guerra civil del segle XX va acabar amb aquesta tradició i la postguerra va anorrear el monument, posant un tel fosc sobre la seva memòria… Fins que, setanta-dos anys més tard, un grup de cerverins va decidir recuperar-la, puro en mà i gorra al cap.

Enguany, la processó, tot i que el temps l’ha deslluït i n’ha impossibilitat l’acompanyament musical, ha comptat amb una novetat. Uns treballs quasi d’arqueòleg han permès recuperar una part de la base de l’obelisc  que commemorava la batalla fins que l’any 1940 un grup de feixistes l’enderrocaren. Per obra i gràcia del Centre Municipal de Cultura i el suport d’uns voluntaris, el carreu ha estat retornat al seu lloc original i li ha estat fixada una placa que rendeix  homenatge “als que han patit, pateixen i patiran”.

cementiri de Cervera

Així, el passat diumenge 16 de febrer, al migdia, una munió de cerverins i cerverines, i d’altres vinguts dels encontorns, vam assistir a l’acte de (re)inauguració del monument i vam recordar que en l’absurditat de la guerra no hi ha mai vencedors, que en la batalla tots hi perdem. Sota paraigües o desafiant la pluja, pipant un Don Álvaro (o un Cohíbas, que en el fumar es veu que hi ha puristes i gormands) o mastegant un tronc de regalèssia, vam fer memòria d’aquells quaranta-vuit homes caiguts en una de tantes batalles sense sentit.

Als que han patit es dedica el memorial que s’alça de nou a la fossa del cementiri de Cervera, sobre les restes d’aquells morts el mateix dia de l’any 1875 en el decurs de la sagnant tercera guerra carlina. Just a tocar, per cert, dels més de quatre-cents que al mateix cementiri reposen, finats durant la darrera guerra (i postguerra) civil, combatents del bàndol nacional i del republicà, presoners del camp de treball forçós d’uns o del camp de concentració d’altres, víctimes civils i refugiats, agermanats també per la terra que no distingeix de colors, jerarquies, medalles ni polítiques.

Però també els que pateixen són recordats en la placa. No només als que dia rere dia cauen a Síria, Afganistan, Irak, el Sudan del Sud i tantes altres guerres silenciades al Sahel africà, al Congo o a l’Àsia central, sinó també molt més a prop: aquells que intenten fugir de la misèria i s’ofeguen crivellats per bales de goma, aquelles que cauen víctima de la violència exercida per qui més les hauria d’estimar, els que són morts per catàstrofes provocades per una natura maltractada i tants d’altres que s’esllangueixen, damnificats per una pobresa que sense fer soroll avança com una taca d’oli a les estovalles de fil.

I, a més, el monòlit recorda als que patiran. De lluny i d’ençà, joves i vells, conegut i desconeguts. Entre pipada i pipada de cigar, vaig mirar de posar cara a aquests darrers i, entre el fum, vaig observar al meu voltant. Qui ens garanteix que no ens homenatja també a nosaltres? “Tornarem a lluitar”, va profetitzar el President màrtir, “tornarem a patir”… Hi estem disposats? Caldrà?

monòlit

Els innumerables màrtirs

El diumenge, 13 d’octubre, la ciutat de Tarragona ha estat l’escenari de la beatificació més massiva duta a terme en la història de l’Església Catòlica. Un total de 522 dones i homes s’han elevat al primer graó de l’escala que condueix a la santedat per la seva condició de màrtirs del segle XX a Espanya, “ferms i valents testimonis de la fe”, segons resa el lema de l’acte. Enrere queda la polèmica causada per l’activa participació de les administracions públiques en l’esdeveniment, començant pel mateix Ajuntament tarragoní (que va impedir que el suport i els recursos públics destinats fossin debatuts al ple del consistori) o per la presència de la màxima autoritat de Catalunya i successor del President Companys, en una escenificació allunyada de la pretesa separació entre Església i Estat i del model aconfessional –sinó laic- que és de preveure en la Catalunya independent. També queda per les hemeroteques l’afluència de col·lectius feixistoides arribats de la pell de brau, engrescats per assistir a “la beatificació de màrtirs de les hordes marxistes i sota el govern del nacionalista Companys”, dins la programació d’un cap de setmana temàtic a Catalunya dedicat per aquests grupuscles de nostàlgia casposa a l’exaltació de la Hispanidad

Tot i les puntuals absències a l’extensíssima llista de màrtirs caiguts durant la contesa fratricida  (com la de mossèn Joan Bòria, capellà i mestre de Sant Guim, assassinat a Sant Pere dels Arquells l’any 1936, o la de Monsenyor Irurita, Bisbe de Barcelona, icona del nacionalcatolicisme, el pretès afusellament del qual cada cop està més qüestionat), sorprèn el gran nombre de testimonis de la fe beatificats d’un patac. En clau segarreta, no puc sinó recordar aquells innumerables màrtirs saragossans, canonitzats qui-sap-los segles també en lot per la voluntat popular, origen d’una de les advocacions més conegudes de la nostra comarca i que, guardant les distàncies, tindrien cert paral·lelisme als fets que ens ocupen: les Santes Masses…

L’origen llegendari de la devoció a la Verge de Santesmasses ens parla de la imatge d’una marededéu trobada per un pastor de Tarroja, colgada en un guaret, mentre pasturava el ramat per un camp curull de terrossos. Per desenterrar la bonica talla (una escultura de tradició romànica que avui podem contemplar a l’església parroquial de Sedó) hauria calgut emprar les masses que li acabarien donant nom… Però la realitat històrica és ben diferent i ens entronca amb el culte de las Santas Mazas, les relíquies dels coneguts com “los innumerables mártires de Zaragoza”, que reposen al costat de les restes de Santa Engràcia, a la Basílica de la copatrona de la capital aragonesa. Aquestes “mazas”, segons la creença local, són les restes humanes d’una “turba innumerable de mártires” (com podem llegir a la làpida de la cripta) que formarien el sèquit de la futura Santa en un viatge entre la seva Braga natal i Narbona, on era previst que contragués matrimoni amb un noble cristià. La història daurada d’aquests innumerables màrtirs els fa caure degollats i trossejats sota l’espasa despietada del pretor Publi Dacià (malvat omnipresent a les històries de màrtirs hispans de tradició mossàrab). L’autor del relat, Prudenci, ens explica amb tota mena de detalls els assassinats d’Engràcia, el seu oncle Luperco, la seva dida i tota la corrua d’esclaus que l’acompanyaven, de noms ara tristament en desús com Optato, Frontonio, Apodemio, Quintiliano, Ceciliano, Matutino o Evencio, entre d’altres. Especialment escabrosa la narració de la passió de Santa Engràcia, assotada, arrossegada, espellada, esventrada i dessagnada en un catau ple de rates per negar-se a abjurar de la fe crisantos màrtires (Saragossa)stiana. No content amb el carnatge i per evitar que els cossos esdevinguessin relíquies pel culte, el funest Dacià hauria ordenat mesclar-los amb les restes de delinqüents comuns executats i cremar conjuntament tots els cadàvers… Però, segons conta el cronista, “Dios, que desde las alturas hacía irrisión de las ideas del Tirano, aplicó su Omnipotencia a la ejecución de un milagro, y separadas las cenizas de los Mártires, las formó en varias Mazas de una admirable blancura distribuidas en ellas algunes líneas de sangre (…); y observada la Maravilla del cuidado de los Fieles, las cogieron y colocaron en varias Urnas en el Cementerio de los Mártires”. Capítol a part mereix l’episodi de Sant Lamberto, un dels esclaus decapitats, les restes del qual foren oblidades pels piadosos fidels i va veure’s obligat a alçar-se tot sol, recollir el seu cap amb les mans i caminar fins el dit cementiri darrera dels bous que en vida havia manat en la comitiva nupcial de la seva senyora Engràcia.

La narració del martiri múltiple de Saragossa fou escrita tres-cents anys després dels fets que s’hi descriuen, amb evident voluntat d’apologia del catolicisme front l’heretgia arriana, mentre que avui, la beatificació massiva de Tarragona succeeix tres generacions després dels tràgics fets de la Guerra Civil. Tampoc és especialment innovadora, considerant que des de 1987 ja són més de mil els homes i dones beatificats a Espanya, i la seva oportunitat i el lloc triat són ben escaients, en un moment quan cada cop són més les veus que reclamen una derogació dels Concordats entre la Santa Seu i el Regne d’Espanya o que demanen la institució de la Conferència Episcopal Catalana.

baixaCom podem constatar, doncs, la macrobeatificació dels campions de la fe no és un esdeveniment casual: la voluntat de propaganda, avui, com 1400 anys enrere, hi és ben present.  Per desgràcia, milers d’homes i dones que van caure defensant les llibertats, la democràcia i el Govern legítim de la República (entre els quals, per cert, també diversos religiosos), orfes de panegírics i hagiògrafs, han suportat un nou greuge, mentre segueixen esperant reconeixement i dignificació, molts d’ells encara soterrats en fosses comunes i cunetes. Desafortunadament també,  la vida i la figura d’unes persones assassinades pel sol fet de vestir sotana o hàbit, seguiran essent exaltades i instrumentalitzades per una Església oficial que ahir no va fer escarafalls a beneir la Cruzada i erigir-se com un dels pilars ideològics d’una dictadura feixista i avui, encara, esdevé una institució privilegiada, retrògrada i renuent a reconèixer l’errada i demanar-ne perdó

522

Confiem, no obstant, que els aires de canvi que porta Francesc acabin amb tota aquesta parafernàlia neomedieval, i que l’Església, si no vol morir d’inanició, sàpiga renovar-se per afrontar amb respecte i dedicació els drets i les llibertats de les persones i encarar amb coratge i humilitat els desafiaments dels nous temps.

thumb_474__4

La última bruixa

El proper cap de setmana tindrà lloc a Cervera la trenta-sisena edició de l’Aquelarre. És aquesta una festa esbojarrada, carnavalesca i lúdica que posa fi a les festes d’estiu de la capital segarrenca. L’esdeveniment, com sabem, parteix de la reivindicació del jovent de la ciutat per recuperar l’espai del Carreró de les Bruixes com a referent per la festa. El nom d’”aquelarre”, en al·lusió al punt de trobada de bruixes i fetillers que s’inspirava en la tenebra i l’abandonament del lloc, fou inevitable. Avui és aquesta una festa més que consolidada i amb un ressò nacional que ha aconseguit introduir dins l’imaginari del país la vinculació entre bruixes i Cervera. Així, el carreró esdevé un lloc de visita obligada pels turistes que desitgen descobrir el patrimoni històric de la ciutat i que es fa plaent i divertit gràcies a l’itinerari escultòric instal·lat; fins i tot, la literatura local s’ha inspirat en aquest espai per les seves creacions (sense anar gaire enllà, ho trobem a les poesies de Rosa Fabregat o als contes de Lluís Falp). La temàtica ha esdevingut doncs un pretext ben trobat, i molt ben contextualitzat dins les foscúries d’aquest entramat medieval, i estimula el global de les activitats d’un Aquelarre que, gestionat professionalment, amb el suport de les entitats de cultura popular i amb una acurada anàlisi financera i estratègica, és possiblement el principal esdeveniment cultural i lúdic de Cervera i, per extensió, de la Segarra.

No obstant, no és cap secret que l’argument molt poc té a veure amb la història i les tradicions ancestrals de Cervera. Cert és que, durant els segles XVI i XVII, quan al llarg de tot el país la superstició i el fanatisme popular se sumaren a la persecució inquisitorial per estigmatitzar i inculpar a un seguit de dones de les calamitats dels temps, Cervera no en fou pas una excepció i foren inculpades per bruixeria més d’una i de dues dones. El més cèlebre fou el cas de Magdalena de Montclar, esposa de Salvador Cuberes, que l’any 1617 fou torturada i penjada de la forca per “bruxa et metzinera” per ordre del Consell municipal, que la considerà culpable de causar danys a les collites, provocar la mort de criatures i, per si fos poc, tenir tractes carnals amb el dimoni… D’altres processos, contra Maria “la francesa”, Magdalena Vilaplana, Catherina Guerau “la barbuda” o Margarida Mestre foren solucionats amb el pagament de fiances i desterraments. Però aquests episodis cerverins no excel·leixen per sobre d’altres enclavaments de la nostra geografia on els actes relacionats amb la bruixeria abunden a pleret. De fet, l’Aquelarre cerverí pren aquest nom no pas dels episodis relacionats, sinó com a autoafirmació del seu laïcisme radical, per contraposició a les altres festes religioses del calendari de la ciutat, reivindicant el concepte de “festa per la festa”.

En conseqüència, potser seria una bona oportunitat per recordar (i fins i tot rendir homenatge) a la darrera dona torturada i executada sota l’acusació de bruixeria al nostra país, en una acció quasi oblidada que va tenir lloc només a vint-i-cinc quilòmetres i dos-cents anys de l’actual Carreró de les Bruixes…

Corrien el primers anys del segle XIX quan vagarejava pels carrerons de Biosca, “vila xica i mal composta” (com diu l’adagi), una anciana lletja, bruta, malparlada i rabiüda coneguda popularment com la Baquiol (nom que podria derivar del cognom Lavaquiol, present a la Segarra). Malvivia de fer de llevadora i curandera, així com de les almoines que rebia de la gent del poble, els quals l’anomenaven bruixa i l’escarnien quan es feia trobadissa. S’esdevingué un dia que li fou ranciejada l’ajuda en una casa del poble i ella, disgustada, va rondinar amenaçant que se’n recordarien d’ella… Dies més tard, l’hereu de la casa moria d’una malaltia sobtada i els seus pares, recordant les paraules de la vella pidolaire, varen atribuir-li la causa de la mort, corrent a escampar-ho entre els conveïns. Setmanes més tard, la Baquiol era assaltada en un bosc proper a la vila, apallissada, lligada a un arbre i abandonada als freds de la nit. Tot i això, la dona es va poder deslligar hores més tard i retornar al poble, on trobà refugi en la rectoria dins la qual el capellà la va acollir fins que es va recuperar de les ferides. No obstant, quan dies després abandonava l’aixopluc, era de nou apressada per un grup d’homes que se l’endugueren fins una pila de llenya que tenien llesta al peu d’una creu i, encesa la pira -i tot i les resistències de la dona-, la cremaren de viu en viu. Els assassins, a pesar dels empenys del rector, mai foren castigats, i el procés contra ells fou aturat per la invasió francesa i la posterior guerra; finalment tot va acabar amb el trasllat del capellà a una parròquia llunyana, donada la mala relació que el fet havia provocat entre ell i els seus feligresos. Aquesta història fou documentada a finals del segle XIX pel rector de Biosca Mn. Ramon Berenguer i recollida un segle més tard pel cronista de Torà Mn. Xavier Bosch.

Enguany, l’Aquelarre de Cervera farà un homenatge a les bruixes del segle XXI i obrirà les portes de la Universitat a les modernes propagadores de l’esoterisme, les arts endivinatòries i les teràpies alternatives. Cap de les fetilleres modernes sortirà socarrimada de la Fira del Gran Boc, ans al contrari, com sí li va passar a la pobra Baquiol, la última dona executada al nostre país sota l’acusació de bruixeria. Siguin aquestes ratlles un petit homenatge a aquesta bioscana que no té ni el consol de la Magdalena de Montclar, l’efígie de la qual fou bellament reproduïda per Agnès Pla en un dels gegantons que formen part dels elements populars de la ciutat que la va executar cruelment i que, millor tard que mai, avui a mode d’acte de constricció, la veu ballar i l’aplaudeix en festes i celebracions.

Amb agraïments per la documentació a Mn. Fermí Manteca, d’Ivorra, i a Maria Garganté, de Sanaüja. 

No hi són les bruixes,

ni el cartipàs perdut,

ni els peus petits esporuguits.

Tan sols el sol i l’ombra

juguen geomètrics

dintre aquest budell que forada

les entranyes de les cases.

Avui no hi ha més bruixes

al carreró de les bruixes.

(Rosa Fabregat,

“Carreró de les Bruixes, fragment)

Imatge

Un trosset de Sant Jordi

Les valls on s’escolen les aigües que fan néixer el riu Sió han atresorat al llarg dels segles símbols que han llaurat les bases del nostre país. Molt abans que la mula cega hi arribés i s’entossudís a donar tres toms fundacionals i caure més morta que la seva venerable càrrega, les dolls del Figarim ja feia més de mil anys que gestaven els trets definitoris de la nació. Des de la penombra dels temps, antigues llegendes ens parlen de guerrers ilergets en lluita amb legionaris romans, de les llàgrimes d’una nimfa obrint-se camí entre els turons o de tresors amagats de mans cobdicioses en pells de bou enterrades dins les entranyes de la terra. Els primers testimonis escrits confirmen el caràcter guerrejat d’aquests verals i descriuen la resistència dels sarraïns, renuents a rendir-les als seguidors de la creu, tot i que la frontera entre civilitzacions s’allunyava seguint el curs de l’Ondara. Els tossals s’eriçaven amb torres de guaita i formidables muralles garantien la seguretat i l’obediència dels habitants. Molins, reguers, peixeres i canals disciplinaven la principal riquesa del lloc, generant no poques disputes entre pagesos i senyors, cobejosos tots d’un bé que, ahir com avui, constitueix font de vida i objecte d’especulació…

És en aquesta llenca de país on, des de cents anys abans que l’hagiògraf Jacme de Voragine descrivís la mítica lluita per salvar la donzella Cleodolinda de les brutes urpes del drac i quatre segles abans que el rei Joan II destituís a Sant Martí del patronatge dels seus súbdits, emplaçat al tossal d’Alta-riba, Sant Jordi vetlla pels catalans. I, a fe de Déu que ho fa!, tot irradiant el seu vòrtex protector cap al país prenent aquest enclavament segarrenc com a node de la seva energia profilàctica. Com si no s’explicaria que, malgrat les contínues amenaces que assetgen aquest calmós llogaret, a dia d’avui preservi una bellesa i una identitat que sedueix als qui, amb el cap clar i el cor obert, s’hi aproximen? Victoriós va sortir aquest petit territori a l’aberrant projecte que, sota la batuta del Ministre Borrell i l’aplaudiment del President de la Diputació, pretenia esbudellar-lo de cap a cap passant-hi el corró d’un nou traçat de l’autovia. Victoriós també de la lluita contra els planificadors metropolitans que projectaven traslladar-hi la presó que enlletgeix i desentona a l’Eixample del disseny i el glamur barceloní; encara ara, a l’entrada d’Alta-riba, una senyal hexagonal de trànsit és testimoni de l’aturada d’una presó que, no pas per la resistència de la societat, sinó per l’estafa de la crisi actual, tampoc es farà a la Tàrrega que li obrí els braços. També els colossals aerogeneradors, cara amable de l’especulació energètica i soroll perpetu de mapes meteorològics, han aturat a les seves portes l’avenç gesticulant, temorencs potser del llancer empalador de dracs; així mateix, els temibles i assedegats cercadors de petroli, gas i urani, que en la seva fúria escanyapobres pretenen violar la nostra terra, tampoc no gosen trepitjar la vall. Sant Jordi, patró d’Alta-riba, molt abans que de Catalunya, s’encara una vegada rere l’altra als qui, amb mans tacades, volen manllevar els signes d’identitat de les deus del Sió. Noves amenaces s’hi abraonen: infernals dragons que anhelen devorar la bella princesa, en forma de rius d’asfalt, de vies ferroviàries, de línies d’alta tensió, de desmesurades pedreres o de dipòsits de residus…; però, vencedor en mil batalles, el cavaller de la creu vermella no s’arronsarà pas.

En mostra d’agraïment al seu advocat, el passat diumenge 21 d’abril, els Amics del Castell de Sant Miquel varen organitzar el trasllat de la relíquia del Sant de la parròquia de Santa Fe a l’església d’Alta-riba. Històric esdeveniment, conduït de forma impecable i entusiàstica per l’associació, encapçalada per un eufòric (amb raó) David Miquel, i que va comptar amb el suport d’uns dos-cents alta-ribencs, xifra que, considerant que el poble no arriba als trenta empadronats, acredita que per unes hores molts ens vam sentir veïns d’Alta-riba.

Dins l’església de Sant Pere de Santa Fe de Segarra, megàfon vermell en mà, el poeta (no pas l’exministre) Josep Borrell, vingut en representació del Departament de Cultura, va recollir els veritables protagonistes de l’esdeveniment en un al·legat en defensa dels símbols del país. Davant d’”un trosset del Patró de Catalunya”, una societat culta, respectuosa amb les seves tradicions, amant d’un paisatge fràgil, viu i bell, conscient de la seva identitat i de la pertinença a uns referents comuns i delerosa de seguir avançant cap a la llibertat, fou glossada pel Xerric de Mollerussa. “S’estima allò que es coneix i es preserva allò que s’estima” ressonà dins un temple que, precisament, acaba de ser restaurat també per l’empeny i la generositat dels veïns i les veïnes del poble.

Els goigs de Sant Jordi d’Alta-riba canten com el cavaller va sortir victoriós no només de l’envit d’un dragó infernal, sinó de les tortures aplicades amb grillons i garfis, dels patiments de tres dies sencers dins un forn de calç encès, de les cremades infligides amb un ferro roent i de la ingesta d’una beguda enverinada. Un cop rere l’altre, el màrtir Jordi s’alçava de nou, aliè al desànim i pertinaç en les seves conviccions. Com bé diuen els Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: qui encarnaria millor al poble català?

Segurament algun iconoclasta només veurà dins el reliquiari un tros d’os -potser el resquill d’una falange, l’estella d’una tíbia o un fragment d’occipital-, esgrogueït pel pas del segles, però és ben possible que aquest mateix descregut assisteixi entusiàsticament al Bar Six de Sant Guim de Freixenet a contemplar una samarreta signada per Gerard Piqué o al Museu Comarcal de Cervera a retratar-se amb la moto de Marc Márquez. A fi de comptes, tendim a riure’ns del mort i de qui el vetlla, però venerem uns símbols que ens transmeten coratge, pertinença, identitat, tradició, exemple o seguretat, ja sigui una bandera, un himne, un personatge, un paisatge, una llengua o una relíquia, i és a través d’aquests símbols on trobem la resposta a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i a on anem.

Imatge

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...