Sense pietat pels vençuts

A l’estiu de 1875, l’exèrcit carlí de Catalunya està a prop de rebre el tret de gràcia. El final de la Tercera Carlinada sembla estar a tocar. El general Rafael Tristany, fart de la rivalitat amb Savalls, ha abandonat el Principat per marxar al País Basc i unir-se a l’Exèrcit del Nord, on hi guerreja el Pretendent Carles VII. Per la seva banda, els aragonesos de l’Exèrcit del Centre han estat aniquilats, i els darrers contingents han fugit en desbandada per d’unir-se a les forces catalanes.

El veteraníssim Joan Castells, “el gravat d’Àger”, ha rebut l’encàrrec de comandar les migrades restes de la divisió de l’exèrcit carlí dels districtes de Lleida i Tarragona. Malgrat que s’hi ha sumat els aragonesos, a les ordres del mariscal Gamundi i del general González Boet, la situació de les tropes, famolenques i mal proveïdes, és molt penosa.

És en aquest marc que, la matinada del 30 de juliol de 1875, uns 400 cavallers i 700 infants a les ordres del tinent general Castells i del coronel Baró, ataquen la vila de Sant Martí de Maldà. Per vèncer les muralles adopten la vella mecànica (que ja practicava el temible mossèn Benet quaranta anys abans), d’obrir-se pas travessant les cases demolint-les paret a paret.

La població està defensada per la Ronda Volant de Verdú, formada per un capità, un tinent i entre trenta i quaranta voluntaris liberals. Cert que oposen “tenaz resistència” (segons la premsa liberal), però aviat es veuen superats i incapaços de contenir l’atac. Així doncs opten per retirar-se fins l’església i refugiar-se al campanar, que és envoltat i assetjat pels legitimistes. Un cop a l’interior de l’església, els carlins “para ganar el coro tuvieron necesidad de grandes esfuerzos, dejando en el pavimento un muerto y varios heridos” (segons la crònica d’El Siglo Futuro). Incapaços de fer arribar els canons per disparar contra el cloquer, fan una pila amb palla, fustes i blat, i hi calen foc, tractant d’asfixiar als resistents. Aquests aviat constataran la impossibilitat de mantenir la posició, mentre contemplen com els carlins incendien el poble, començant per les cases del sergent i del cap dels voluntaris. No hi ha sortida: el dilema està entre la rendició o una mort segura, i opten a la desesperada per intentar salvar la pell.

Després d’una llarga deliberació amb els voluntaris i de les pressions dels veïns, els carlins els ofereixen garantia de vida (“bajo palabra de honor”, diu aquell cronista) a canvi de cessar en la resistència i lliurar-se incondicionalment. Durant les negociacions, un dels voluntaris, malfiat de la paraula oferta, aconsegueix escapolir-se i amagar-se… Hores més tard, serà aquest qui redactarà la crònica dels fets per les autoritats militars.

El fets posteriors donen la raó al desconfiat i, com en tantes altres ocasions al llarg de mig segle de carlinades, ni la promesa donada ni la vida dels rendits té gaire valor. Després de la batalla, l’església queda en ruïnes, amb la paradoxa que “los defensores de la religión son los autores de la destrucción de un templo católico” (segons crònica de La Època, diari liberal). Però és el cost menor de la tragèdia…

Santa Maria de Maldà

Immediatament després de baixar del campanar i lliurar-se als atacants, el capità dels voluntaris, de cognom Franquesa, serà conduït fins a Verdú, per a ser afusellat. La seva dona intentà evitar-ho, pagant 6000 rals al coronel Baró, però fou debades: l’ordre de “despachar al negro” (segons cita el cronista d’El Imparcial) és signada i l’home és executat. La resta dels capturats són obligats a emprendre una penosa marxa en direcció nord, essent arrossegats pels carlins en la seva fugida, empesos per l’encalç d’una columna governamental.

El dia després, a tocar del poble de Palouet, als peus de l’ermita de Sant Pere dels Empalous, entrada natural a la vall del Llobregós, en Pere Jordà un dels presoners convalescent d’una ferida, cau esgotat. Els seus captors, fugint apressats pel tiroteig al que han estat sotmesos a l’alçada de Massoteres per les forces governamentals del brigadier José Chacón, l’afusellen allí mateix.

L’endemà arriben al llogaret de l’Aguda, plaça forta dels rebels al llarg de totes les carlinades. Allí els rep mossèn Quirze, rector del lloc i membre d’una de les nissagues fidels a l’Altar i el Tron més irreductibles de Biosca. Lluny de compadir-se dels presoners, esgotats i assedegats, el capellà impedeix que rebin cap assistència. A més, en represàlia per la fugida del capità de la Ronda, ordena que siguin immediatament quintats, és a dir, que, un de cada cinc, amb el seu tinent Miravet al capdavant, siguin afusellats. La resta continuarà el tràgic periple fins al campament carlí del santuari del Lord, al Solsonès, on els més afortunats salvaran la pell essent intercanviats per presoners del bàndol contrari.

L’Aguda (Torà)

L’assassinat dels joves voluntaris alçà un gran ressò al llarg i ample dels territoris segarrencs. La mala fama dels carlins acreixerà, acabant amb bona part de les simpaties que encara conservaven. Poques setmanes més tard, a mitjans de novembre, l’alçament governamental dels sometents en la cerca i captura, vius o morts, de les partides carlistes posarà punt i final a les escaramusses i acabarà amb la darrera carlinada en terres catalanes. Després de la guerra, el botxí de la història, mossèn Quirze, serà exiliat d’aquelles terres i mai més no se’n sentirà a parlar.

Però a l’Aguda, com a l’antiga Roma de vint-i-quatre segles abans, i tants i tants llocs al llarg de la història, no hi hagué pietat pels vençuts, només dolor pels conquerits. Vae victis.

Un bisbe fredolic a la Seu de Guissona

L’any 1825, la gent d’ordre i de missa de la Ciutat d’Urgell estava inquieta. En recompensa per la seva defensa a ultrança de l’absolutisme i l’àrdua persecució dels impius liberals, l’admirat i coratjós bisbe Bernardo Francès abandonava la càtedra urgellenca i era traslladat a la saragossana. Per substituir-lo en la mitra, la Corona triava un altre religiós, de nom Isidro Bonifacio López Pulido, d’origen extremeny, que malgrat arribar amb unes credencials no menys carregades de sapiència i fidelitat a l’Altar i el Tron, generava certs recels…

Certament, Don Bonifacio gaudia d’un excel·lent currículum. Durant la invasió francesa, havia salvat per ben poc la pell, acusat d’espia per les tropes napoleòniques. Després, durant el Trienni Liberal, havia plantat cara personalment a l’exèrcit nacional en el seu intent d’assaltar en convent d’Atocha, del qual era prelat. La seva bravura l’havia fet mereixedor l’any 1823, just després de l’execució del general Riego i la restauració del rei Ferran com a monarca absolut, del càrrec de confessor de la Família Reial espanyola. Gràcies a aquesta confiança, a l’octubre de 1824, el propi Monarca el va proposar per substituir a Don Bernardo al soli urgellenc. La designació es consagraria solemnement el 6 de març de 1825, en una cerimònia que tingué lloc a la capella reial de Madrid, amb assistència del “serenísimo infante” Carlos Maria Isidro de Borbon, germà del monarca (i futur pretendent al tron, a la mort d’aquest) acompanyat del seu primogènit l’infant Carlos Luis.

Malgrat els mèrits exhibits, se’l tenia per menys radical que el seu predecessor. En una ciutat que havia estat capital de la Regència d’Urgell, resistència a ultrança contra el govern de Riego, i que encara aquarterava les tropes franceses que, integrades als Cent Mil Fills de Sant Lluís, havien foragitat del govern d’Espanya els nefands liberals, calia demostrar tothora una fidelitat de pedra picada als principis de l’Antic Règim. De poc servien els esforços del nou bisbe, materialitzats en cartes pastorals on denunciava “el infeliç resultado de las luces e ilustración de nuestro siglo”, atacava “el semidero de impiedades” que suposava la participació de clergues en negocis mundans i ordenava als capellans de la diòcesis guardar “la rigorosa obligación de delatar a los sujetos que pertenezcan a alguna de las sociedades secretas, o que hayan proferido o profieran espresiones contrarias a la religión y a la sana moral”.

De fet, era massa evident que l’home era una mica llepafils, melindrós i gormand. De bon principi, no va dissimular els escarafalls respecte la situació del palau episcopal de la Ciutat, molt perjudicat encara pels estralls des del setge i l’ocupació de les tropes del general Mina durant la tardor i hivern de 1823 i la posterior entrada a sang i foc de l’exèrcit contrarevolucionari de l’Aliança absolutista. A més, de la seva estada a la cort reial de Madrid se n’havia endut, a més d’un posat estirat i arrogant, un patge i un cuiner personal dels quals no es desprenia en cap moment. I, si per tot plegat fos poc, segurament pel seu llinatge extremeny, era un home extremadament fredolic, i la perspectiva de l’hivern pirinenc se li feia insuportable.

Per tot plegat, Don Bonifacio, no només havia decidit seguir el costum dels seus antecessors d’instal·lar-se al palauet episcopal de Guissona per passar l’hivern, sinó que, arribada la primavera, es negava a tornar a la capital de l’Alt Urgell.

Això va causar un daltabaix a la Ciutat. Per una banda, per les grans dificultats dels feligresos del Pirineu -molt en especial, els aranesos-, d’obtenir les pertinents butlles, les quals eren imprescindibles per rebaixar les obligacions de dejuni i abstinència, tan oneroses per a ancians i malalts. Per altra banda, per tots els lletrats urgellencs, que s’estaven quedant sense feina. I, el més terrible i inconfessable, el terror que en el fons representava el sol pensament que la mitra es traslladés a la vila segarrenca. Es traslladés o, més ben dit, es restaurés…

Afirmen els historiadors Ramon Martí i Mercè Viladrich que, al segle IV, es va instituir la seu episcopal d’Urgellum al lloc de l’Urki preromana, emplaçada allí on abunden les fonts, lloc que els romans van anomenar Iesso i que, en època feudal, rebé el nom de Guissona. Aquesta seu, que sobreviuria durant l’ocupació islàmica, va ser extingida per causa del conflicte adopcionista, que l’any 792 va provocar el captiveri i declaració d’heretge del bisbe urgel·lità Fèlix i, alhora, per la major facilitat de control des de l’imperi carolingi sobre els territoris de muntanya (respecte els de la plana). D’aquesta manera, la capital episcopal seria traslladada -de grat o per força- al Suburbium Urgellitanum, essent designat al primer quart del segle IX i per imposició carolíngia, el bisbe Posidoni, d’origen franc. La damnatio memoriae, l’oblit orquestrat de la seu episcopal de l’antiga Urki seria aleshores una tasca desenvolupada escrupolosament al llarg de dos segles, consumada amb la conquesta als àrabs de Guissona per part del propi bisbe Sant Ermengol, l’any 1017, que s’encarregaria de fer desaparèixer qualsevol rastre de l’antiga capitalitat segarrenca del bisbat.

Així doncs, el temor a la Ciutat d’Urgell de perdre la capital del bisbat en favor de Guissona, tenia les raons immediates en les preferències acomodatícies del bisbe extremeny i, alhora, en les reminiscències d’aquell manlleu perdut en la foscor dels segles.

Tot i això, els temors no van perdurar gaire. Don Bonifacio mai es va acostumar al clima de les terres catalanes i, a la primavera de 1827, va aconseguir retornar a la seva enyorada Castella. Al mes de maig fou nomenat bisbe de Segovia, dignitat a la qual -possiblement- va arribar amb cert estat febril. Sis mesos més tard, a la tendra edat de 53 anys, moria víctima d’uns “humores malignos”. Com evocà la seva oració fúnebre, la mort de Don Bonifacio suposà “el ocaso de un planeta brillante en el hemisferio ortodoxo de la capital Segovia”. No obstant, la Ciutat d’Urgell sembla que no només no el va enyorar, sinó que va decidir en poques dècades consolidar toponímicament l’essència episcopal, passant a denominar-se “Seu” d’Urgell.

Avui, Guissona segueix sense bisbat. Fins i tot sense palau episcopal, inacabada per sempre més la medieval Obra de Fluvià i enderrocat fa ja un segle el palau setcentista que hostatjà a Don Bonifacio, el solar del qual està avui ocupat per la Casa de la Vila i el Centre Catòlic. No obstant, és manifest i notori que la vila exerceix un altre tipus de capitalitat, d’un poder més temporal, però no menys transcendent, al llarg i ample de tota l’Àrea.

palauet episcopal de Guissona, poc abans de la seva demolició

^{Agraïment especial a l’Amadeu Gallart, per donar inspiració i assessorament amb “Per Déu, per la Pàtria i el Rei“, i a en David Castellana, pel seu suport des del Museu de Guissona.}

Deu mil trets

Aquests dies es commemoren els cent cinquanta-anys d’uns fets d’armes que van succeir a les Cases de la Serra, paratge del terme de Torrefeta i Florejacs, situat als confins septentrionals de la Segarra. Malgrat l’expectació aixecada, avui estan del tot oblidats, per la qual cosa em prenc la llicència de recordar-los, en memòria de les tristes víctimes i en exemple de l’absurditat de totes les violències i la buidor de les èpiques bèl·liques…

Corrien els darrers dies de juliol de 1872, quan un cop més la nostra comarca era escenari de les bregues carlines. La tercera (i darrera) guerra carlista es manifestava en un territori esgotat després de mig segle de violència, atrapat entre els partidaris dels successius pretendents (aquest cop, Carles VII), defensors de les tradicions, lluitadors a major glòria de l’Altar i del Tron i, ara, dels furs i les institucions catalanes, i els partidaris del liberalisme, anomenats “isabelins” fins la fugida de la reina corrupta, i ara (després del curt parèntesi de la Primera República), liderats pel rei Amadeu I, aquell brevíssim monarca espanyol, importat des del Piemont.

Les terres de l’Urgell, la Segarra i el Solsonès eren l’hàbitat del veteraníssim Andreu Torres, fill de Sanaüja, i de l’irredempt Rafael Tristany, fill d’Ardèvol. Entre ambdós reunien pocs més d’un miler d’homes, respecte els quals, les males llengües -especialment dels diaris liberals-, afirmaven que passaven pels pobles a la recerca de “comer, beber, bailar y requebrar a las mujeres”. No obstant, darrerament l’ímpetu havia anat minvat i ja se’ls veia “cansadisimos, sedientos y asqueados”. No pocs testimonis els havien ataüllat perseguint gallines pels corrals dels masos aïllats, a fi de poder abastir-se de vianda, i assaltant cases i viles a la recerca de botins i segrestos. De fet, pocs dies abans, els homes del tinent Manuel Camats, havien segrestat en Pere Rives, metge de Torà.

El fet és que, el dia de Sant Jaume de 1872, dues companyies de la guàrdia civil, encarregada d’encalçar les partides, arriben a Sanaüja a la recerca dels rebels. En total, poc més de cent trenta benemèrits, sota ordres del comandant Nicolás Esterás, que no són gaire ben rebuts en una vila de simpaties (i parentius) més inclinats pels “facciosos” que persegueixen.

Cal Galana (Sanaüja) amb restes de pintada que indica l’ocupació militar

A una hora a peu d’allí, a l’hostal del Bancal, hi fa breus estades el general Tristany. Dins l’antic terme de Madrona, al punt on conflueixen la Segarra, la Noguera i el Solsonès, aquest és un enclavament estratègic pel control dels camins, sovintejat per l’ardevolenc. Assabentat de la visita dels guàrdies, el general envia un reduït grup d’homes per captar-los l’atenció i fer-los caure en una emboscada. Seguint les ordres, dos-cents cinquanta carlins marxen cap a migdia: mentre uns es fan forts al mas Garriga (tot i les protestes dels amos), altres s’embosquen entre aquest casal i el veí mas de la Vila, mentre que uns darrers, els més agosarats, s’encaminen a Sanaüja per provocar la sortida dels policies.

mas de la Vila

El pla comença segons el previst i, atrets fins els encontorns del mas Garriga, els guàrdies civils cauen en el parany. Els guerrillers surten dels seus amagatalls i carreguen amb la baioneta calada els seus perseguidors. L’atac és esfereïdor, ja que els carlins són majoritàriament molt joves (d’entre 15 i 30 anys, segons les cròniques), i estan molt més avesats a la lluita cos a cos (“a la barreja”, com els agrada dir) que a les grans batalles a camp obert. Malgrat tot, els guàrdies civils poden resistir l’embat i accedir precipitadament a l’interior del mas Garriga, el qual ha estat desocupat pels carlins durant l’acció i serà ara el refugi dels policies, a major desgrat encara dels pobres amos. Parapetats dins els robustos murs, els assetjats vendran cara la seva pell, disparant a través de les espitlleres i els finestrals, prop de deu mil trets.

El setge durarà diverses hores, durant les quals els carlins s’enduen la pitjor part. La pluja de trets colpirà de mort vuit dels soldats, entre ells “dos muchachos de 14 á 15 años, que iban haciendo niñerías con su arma delante de la casa” (segons els menysté el cronista del diari conservador El Pensamiento español).

Finalment, Tristany, conscient que sense l’ajut de l’artilleria -que no té- no podrà derrotar als resistents del mas Garriga i temorós que les forces del brigadier Corbalán, que, sortides de Calaf, ja s’encaminen al lloc per a rescatar als guàrdies, posa fi a l’acció i es bat en retirada pel camí de Vilanova de l’Aguda.

general Rafel Tristany i Parera
(retrat provinent de la Casacremada)

Quan s’esvaeix el fum de la pólvora, al camp de batalla s’hi estenen els morts -pel bàndol policial, només un sergent-, i es planyen desenes de ferits, alguns d’ells d’extrema gravetat. Els diaris diuen que aleshores ambdós bàndols “mostraron hidalguía, caridad y nobleza”, fent venir un metge i un capellà per atendre les urgències d’uns i altres. Bona part dels nafrats seran traslladats de tornada a Sanaüja, on en Carlos López de Pastor, ric propietari del lloc (fill d’un coronel d’artilleria carlista), els facilitarà casa seva en funcions d’hospital de sang per atendre’ls. El Sr. Viles, nou metge de Torà (no tenim clar què va passar amb el doctor Rives), “muy hábil y simpático” repartirà les seves atencions sanitàries (i amputarà alguna extremitat) sense distinció de bàndol, mentre que el rector, Bonaventura Ferrer, farà el mateix amb el consol espiritual.

I aquí pau, i després glòria. En concret, Pau dins d’un clot compartit pels nou morts caiguts durant l’enfrontament, i Glòria pel tinent Camats, ferit per alguna de les deu mil bales i recompensat pel pretendent Carles VII amb el títol de Baró del Bancal.

mas Garriga (les Cases de la Serra)

Caça i captura d’en Casaca

Sedó des de l’aire

Conten al poble de Sedó, i al llarg de la ribera del Sió, la llegenda del bandoler Bernatxo. Diuen que el trabucaire era fill del poble, però no pas il·lustre, sinó sanguinari. Diversos episodis de crueltat, que ara no venen al cas, així ho acrediten. Un bon cop de falç, rebut geogràficament al Canós i fisicament al coll, posà fi a la seva vida en algun moment del segle XVII.

Però més enllà del terreny de la llegenda i en el negre sobre blanc de l’hemeroteca noucentista  (des de les pàgines del Eco del Comercio, La Guardia Nacional, El Castellano i La Revista Nacional) es documenta la història d’un altre pistoler, menys cèlebre, però també violent, vinculat al mateix llogarret riberenc: en Josep Prat, natural del Talladell i conegut com “el Casaca”.

soldats carlins de la I Guerra Carlista uniformats amb casaca

En temps de la primera carlinada, les valls del Llobregós i del Sió eren escenari continu de trifulgues entre tropes isabelines i partides carlines. Malgrat l’enorme desproporció d’efectius, els exèrcits governamentals comptaven gairebé amb deu vegades més soldats, els rebels carlistes mantenien en constant assetjament el territori mercès al seu bon coneixement de la zona. Cabdills com en Bep de l’Oli, el Gravat de Guissona, l’Antoni Borges o el mossèn Benet, nascuts i criats en aquests verals i coneixedors del terròs pam a pam i de la gent casa per casa, s’esmunyien de l’encalç de les tropes regulars i perpetraven les correries a major desesperació i impotència en les forces regulars.

Fins que un dia entrà en escena al capdavant de les tropes liberals el comandant de brigada Antoni Niubó, fill de Bellestar (l’Urgell). Amb les mateixes tàctiques que els carlins, els perseguia, capturava i afusellava sense compassió, gràcies en bona part a comptar amb la col·laboració d’una xarxa d’espies i confidents dins dels mateixos pobles i viles. Així gaudia d’ulls a tot arreu i mantenia constant informació dels moviments dels rebels.

Els fets que ens ocupen se situen a finals de l’any 1836, setmanes més tard que el comandant  hagués demostrat la seva eficàcia i crueltat al setge de Guimerà, on derrotà i afusellà el “Rosset de Belianes” i els seus homes, al del Santuari del Lord, on s’havia acarnissat amb en Josep Miralles, i a Vilanova de Meià, on havia fet el mateix amb l’Antoni Borges i els seus. El següent objectiu (mai assolit, val a dir) eren els cabdills Josep Ponts, l’agramuntí dit “el Bep de l’Oli”, i en Benet Tristany, canonge ardevolenc conegut com “mossèn Benet”, les partides dels quals s’entossudien a assaltar els camins per on arribaven subministraments i comunicacions governamentals des de Madrid i Lleida a Cervera. El darrer assalt, ocorregut a tocar de la capital de la Segarra el 7 de desembre, havia estat protagonitzat per un dels homes més buscats d’aquestes partides, “facciosos” segons les cròniques liberals: en Josep Prat, àlies “Casaca”, natural del Talladell.

Molí fariner del Madó, avui desaparegut
(font: Inventari Patrimoni Torrefeta i Florejacs, Fundació Cases i Llebot)

El 18 de desembre el comandant Niubó va rebre notícia que el Casaca enrondava el poble de Sedó. Immediatament, va enviar a Tarroja la cavalleria del general Ramon Sàlvia per impedir-li la fugida vall del Sió amunt, mentre la companyia de carrabiners del sergent Joaquim Duart acudia a cercar-lo porta per porta al mateix poble. Els rastrejadors van localitzar-ne de seguida el cavall, estacat pels ravals, i un rastre que els conduí fins al molí fariner del Madó, avui desaparegut. Allí, un dels més eficaços exploradors de la tropa, en Tomàs Trepat, va introduir-se a la bassa i, seguint la sèquia de la Sarga, que la nodria d’aigua des del segle XIV, va topar amb “el infame” (com en diu la crònica de la Capitania General), que s’escapolia pistola i trabuc en mà. Amb l’ajut de dos voluntaris, en Josep Pucarell i en Pere Armengol, que es van sumar “con bizarria” a la caça de l’home, en Casaca fou finalment capturat.

El carlista bé sabia quina fi li deparava el destí. Era molt famosa la manca de misericòrdia d’en Niubó amb els presoners (malgrat el conveni d’Eliot, que imposava el respecte de les vides dels captius i donava preferència a l’intercanvi). Debades va intentar fer mèrits per salvar la pell delatant com a espia de Mossèn Benet un traginer amb qui es va creuar quan ja era conduit detingut. De res li va servir: quatre dies més tard, el 22 de desembre, era afusellat a Tàrrega.

agraïment especial a Felip Gallart per descobrir-me aquest episodi

al seu magnífic treball El Camí de les Tenebres

Allò que esdevingué al Passerell

La lluita pels ideals té la màxima expressió romàntica quan hom, empès per l’ardor guerrer, les ànsies de transcendència i fama i el compromís a ultrança, hi deixa la vida. D’aquests heroics episodis n’hi ha hagut molts al llarg de la història, malgrat la memòria en no poques vegades s’ha esvaït, però rellegint algun d’aquests, contemplat segurament fora de context per la distància temporal i ideològica, hom pot sentir certes reserves sobre el valor del sacrifici i en tot plegat només copsar-hi tragicomèdia…

La primera guerra carlina  (1833 – 1840) va tenir una gran projecció en l’Europa de l’època, especialment pels sectors tradicionalistes, que li van atorgar el caràcter d’enfrontament crucial. En la carlinada hi veieren la fita que havia de frenar l’avenç del pensament liberal que s’estenia com a taca d’oli pel Vell Continent. La lluita de don Carlos havia de ser la batalla definitiva per esvair els aires revolucionaris, descreguts i menjacapellans, del racionalisme i la il·lustració.

D’aquesta manera, en la defensa a ultrança de l’Altar i el Tron es varen allistar individualment a la causa legitimista del carlisme un gran nombre de voluntaris provinents d’àmbits socials partidaris de la tradició i l’ordre diví de les coses. Multitud de joves, especialment prussians i austríacs, enfervorits per l’onada de misticisme religiós i cavalleresc alçada pel romanticisme es van encaminar a la península Ibèrica per a defensar els ideals tradicionals mentre, alhora, perseguien trobar en la milícia l’honor i la glòria.

De fet, els empenyia allò que s’anomenà el “zeitgeist” (“l’esperit del temps” en alemany). El mateix esperit aventurer que havia dut a d’altres a participar a Grècia o Sèrbia en les guerres d’alliberament contra els turcs, els conduïa cap a Espanya en la defensa de la religió veritable i la monarquia absoluta. El lloc on s’havia de combatre els era força indiferent, donat que el veritablement rellevant se centrava en uns ideals que es volien defensar amb les armes fins a les últimes conseqüències.

Tres prínceps alemanys varen participar a la guerra (Stolberg, Schwarzenberg i Lichnowsky), al costat d’altres militars experts (von Rahden i von Goeben), diplomàtics (von Vaerst) i centenars d’altres aventurers, com Laurens, Mils, von Rappard i, el que ens inspira aquestes línies: el prussià Bernhard von Plessen.

Els testimonis escrits de Lichnowsky, Rahden i Goeben, en forma de records de la carlinada, ens donen testimoni de la fatídica peripècia del nostre protagonista.

Plessen tenia una bona amistat amb el tinent coronel Wilhelm von Rahden, amb qui formava part de l’Expedició Reial de Sa Altesa Reial En Carles Maria Isidre de Borbó. Ambdós, integrats en l’exèrcit, havien emprès la marxa que, des d’Estella i passant per Catalunya, havia d’asseure al Tron de les Espanyes el Pretendent legítim. En el seu encontre a Navarra, explica Rahden, havien compartit tasses de xocolata exquisida, obsequi que demostrava la deferència vers les visites més il·lustres.

El nostre nou amic estava destinat amb el rang de capità al servei d’una de les bateries d’artilleria, fet que moltes vegades li impedia entrar directament en acció. Romania especialment queixós des de les primeres marxes perquè s’havia vist aturat per les dificultats de creuar amb els canons el riu Arga, donats el risc que suposava la mala conservació dels pontons. Els galons l’obligaven a aturar-se vetllant l’artilleria, cosa que l’omplia de frisança, mentre contemplava com la resta de soldats i equipaments seguien el curs de l’expedició.

el coronel Rahden

D’aquesta manera es va quedar sense poder participar a la batalla de Barbastre, una de les més cruentes fins al moment. En ella, segons explica Lichnowsky en les seves memòries, s’havien enfrontat amb la baioneta calada membres de les legions estrangeres de cada bàndol, molts dels quals eren antics camarades que es van reconèixer i es van cridar en alemany i en francès, abans d’estripar-se literalment les entranyes.

Després de la trifulga, Plessen es va adreçar a l’amic i coronel Rahden fent-lo partícip del seu malestar. Volia entrar en acció i anhelava poder ser condecorat per les gestes guerreres, de la mateixa manera que ho estaven assolint molts dels seus compatriotes.

“Jo, en el seu lloc, prendria a la propera ocasió una arma a les mans i m’afegiria voluntari als caçadors”, li va aconsellar el compatriota. Aquesta propera ocasió tingué lloc a la batalla de Guissona, dita “el foc de Gra“, i el consell no va acabar de funcionar bé del tot.

imatge aèria del nucli de Gra

Amb el cor enardit per les ànsies de capçar-se els llorers de la fama i el cap escalfat pel sol immisericorde d’un migdia de juny segarrenc, Plessen va decidir deixar de banda els privilegis de capità. Amb el fusell ben engrapat i des de l’elevació de Gra, es va llençar a l’avantguarda de les tropes a l’encalç de l’exèrcit cristí, que, des de Concabella, havia iniciat el foc d’artilleria.

No feia ni deu minuts que havia començat l’escaramussa quan, a tocar del torrent de Passerell, una bala de canó posà fi a les frisances de l’ardit prussià arrencant-li el cap.

I és que, ja ho diuen ja, les presses són males conselleres!

De bullangues, motins i juntisme

El 27 de març es commemora una onomàstica que no hauria de passar desapercebuda. Enguany, ha fet 213 anys d’una revolta popular que, l’any 1808 i des de Cervera, va suposar l’inici de la Guerra del Francès. D’un motí que tingué lloc a la Segarra setmanes abans dels fets que considera la historiografia majoritària com a punts de partida d’aquell conflicte: la batalla del Bruc (6 de juny) o la constitució de la Junta de Lleida (10 de juny). D’una bullanga fins i tot anterior, i val a dir més festiva, al cèlebre alçament madrileny del 2 de maig.

Manuel de Godoy

Podríem començar la història un any abans, a l’abril de 1.807, quan el monarca Carles IV va concedir graciosament, a demanda de les autoritats locals, el títol de regidor honorífic de la ciutat de Cervera a Don Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa. Aquest Godoy, malgrat que mai havia trepitjat la capital segarrenca, tenia entre els seus mèrits oficials el de ser el Primer Ministre del Regne, duc d’Alcúdia i duc de Sueca, essent conegut popularment com “Príncep de la Pau”. Alhora, entre els mèrits no oficials, però tant o més rellevant, s’hi comptava el de ser amant de Maria Lluïsa de Borbó-Parma, esposa del monarca. Aquest brillant currículum havia motivat la demanda de la Paeria cerverina, atesa des de la Corona i àmpliament celebrada els dies 18, 19 i 20 d’abril. Sa Altesa Sereníssima no va poder acudir (l’excusa era potent: estava immers en forts maldecaps per les intrigues de l’infant Ferran per derrocar del tron al seu regi pare i provocar, consegüentment, la seva caiguda), però fou representat pel marquès de Capmany. “Al héroe entretejed guirnalda hermosa / esparcid a sus pies clavel y rosa /  y tu canta a porfía, Cervera,/ himnos de paz y de alegría” deien els emocionants versos escrits expressament pels fasts des de la ploma del catedràtic i poeta Andreu Torres.

motí d’Aranjuez

No obstant, menys d’un any més tard, la situació a Cervera era molt tensa. Una profunda situació de penúria econòmica afectava a les classes populars de la ciutat, als quals la pressió exercida per part dels cobradors del delme (percentatge del 10% sobre la collita destinat a mantenir el clergat), se’ls feia insuportable. La manca de treball generalitzada havia empobrit bona part de la població i l’efervescència d’un moviment de descontentament amenaçava amb trencar l’estabilitat social. L’espurna que va encendre l’anunciat esclat va ser la notícia de la revolta popular coneguda com “el motí d’Aranjuez”, que el 18 de març havia suposat la detenció i empresonament del totpoderós Godoy, l’abdicació de Carles IV en favor del seu fill Ferran VII i l’ocupació d’Espanya per part de les tropes franceses de Napoleó.

Així doncs, el 27 de març de 1.808, els estudiants de la Universitat prenien la iniciativa i despenjaven els retrats del Príncep de la Pau que decoraven l’edifici, per cremar-los públicament en una gran foguera. A la mateixa pira hi anaven a parar el bust del mateix Godoy, que onze mesos abans havia presidit les festes de celebració, situat al capdamunt d’un pedestal “primorosamente labrado” i flanquejat per branques d’olivera i de llorer en representació de la fidelitat i l’honor que li reconeixia la ciutat de Cervera. Sic transit gloria mundi, deien els clàssics. Així passa la glòria del món.

bullanga

D’aquesta manera, una revolta popular, iniciada pels estudiants, però ben aviat secundada per la pagesia menuda, bastaixos, treballadors desocupats i representants dels gremis, varen alçar-se en protesta pels abusos que els escanyaven i contra l’amenaça de la invasió gavatxa i prengueren el poder de la ciutat. L’exemple va ser seguit en d’altres poblacions i ben aviat l’alçament va fer patir als estaments privilegiats, especialment els grans propietaris i les autoritats eclesials.

Per això, va néixer el moviment “juntista”, destinat a posar ordre, ocupant el lideratge de l’embat contra l’invasor i la resistència contra les noves polítiques afrancesades, laïcistes i liberals. Alhora, posava fre a l’amenaça d’anarquia que qüestionava les propietats i els privilegis de les classes dirigents i “canalitzava” el descontentament popular, assenyalant els enemics a batre.

D’aquesta manera es va organitzar des de la ciutat de Lleida la primera Junta de Govern i Defensa de Catalunya, amb l’objectiu declarat de l’expulsió de l’exèrcit francès del regne espanyol, el manteniment de l’ordre social vigent i l’organització de la defensa de la ciutat. Acte seguit, creaven un cos de funcionaris armats que, mentre combatien l’invasor francès, vetllaven també pel control dels moviments populars i la protecció de la propietat. El clergat hi ostentà la majoria de la representació, al costat dels diputats locals i els nobles i ciutadans honrats de les grans famílies amb més tradició a la vila. La Junta de Lleida va ser reproduïda a les principals capitals catalanes, essent formada una d’equivalent a Cervera el 10 de juny, presidida pel solsoní Ramon Utgés, insigne catedràtic de dret i cèlebre advocat, que dos anys més tard seria diputat a les Corts de Cadis. La pressió social va aconseguir que hi participessin també representants dels gremis, tot i que sense assolir ni de lluny un pes suficient com per condicionat el govern del clergat i les classes benestants.

Perquè, fet i fet, quan la població fa un pas endavant, es revolta i s’amotina i incomoda l’status quo, sempre la gent de-tota-la-vida sap adaptar-se i mutar per mantenir privilegis i control polític. El juntisme n’és (n’era i seguirà sent) un claríssim exemple d’aquesta convergència d’interessos dels poderosos per preservar l’ordre establert.

Universitat de Cervera

Sota el Congrés, la platja

Dimecres 13 de gener vaig viure una de les vivències més extraordinàries de la meva vida: vaig participar, com a diputat electe per les terres de Lleida, Pirineus i Aran, en la sessió constituent de l’XI legislatura del Congrés espanyol.

L’acte ha estat àmpliament difós pels mitjans de comunicació, així com els seus resultats formals que, bàsicament, se centraren en l’elecció dels membres de la Mesa i en la recollida de juraments i promeses dels homes i les dones que formaran la Càmera baixa legislativa. També les anècdotes són abastament conegudes: des de la presència del somrient nadó de la companya Carolina Bescansa, fins la mirada d’astorament d’en Mariano Rajoy cap al pentinat rastafari del company Alberto Rodríguez; passant per la tria de l’escó per part de l’Albert Rivera, que per coincidència (o no) era el lloc ocupat històricament per en Josep Antoni Duran i Lleida; per l’anunci d’un bidell per megafonia conforme els diputats i diputades d’ERC “no tenien lloc a la cambra” i per la munió de lacais del PP enviats a primera hora de la matinada a distribuir estratègicament cartellets perquè ses senyories poguessin asseure’s en els millors escons de la banda dreta, mentre la resta fèiem curses pels passadissos a fi d’ocupar (i reservar amb abrics i bufandes, com si d’un llotja de festa major es tractés) la resta de llocs.
Però, al meu parer, el millor moment es va viure durant la recollida als diputats i diputades i per part de la Mesa del jurament o promesa d’acatar la Constitució. Disposats a acomplir amb el compromís formal de sotmetre’s a la Carta Magna, però amb la voluntat de matisar aquest imperatiu legal, els homes i les dones dels escons progressistes vam decidir afegir a la promesa quin era el compromís que ens duia a subjugar-nos a un Text que desitgem reformar, derogar o, fins i tot, en un futur més o menys proper, deixar d’acomplir. Així, es van escoltar els més diversos compromisos, vinculats a la defensa de la justícia social, als drets dels treballadors i treballadores, al dret a l’habitatge, a la defensa del medi ambient, a la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat , a la consecució de la sobirania dels pobles (un servidor), a l’assoliment de la República (catalana, en uns casos, espanyola, en d’altres) i molts més, expressats en les quatre llengües oficials de l’Estat. Aquests afegitons no van agradar ni mica ni gens a la bancada del PP, des d’on amb la primera intervenció d’una companya de Podemos es va escoltar una cridòria generalitzada. Brames, burles, escridassades, cops de peu al terra, crits d’“¡eso no tan preguntao!”, “¡pesaos que sois!”, “¿no sabes decir que sí?”, van tractar d’esporuguir la diputada novella, però ella va aguantar dignament el tipus entre la cridòria fatxenda fins a pronunciar amb veu ferma la frase de “nunca más un país sin su gente y sus pueblos”, la qual va ser resposta per un dels diputats més fanfarrons amb la increpació de “¡vete a la playa!”…

Vete a la playa… Vaig pensar que, possiblement, sa sorollosa, però excelentíssima, senyoria desitjava engegar lluny de Madrid a la companya, recordant els versos d’aquell èxit del pop de finals dels vuitanta que, dedicat a la Villa y Corte, deia allò d’ “aquí no hay playa, vaya, vaya”. Però de seguida em va venir a la ment aquell lema revolucionari del maig del 68 a París:  “Sous les pavés, la plage”, és a dir, “sota les llambordes, la platja”, mentre visionava els castissos carrers del centre de la vila de Madrid, encara pavimentats amb llambordes. Per això, encoratjats a cercar la platja al cor de la capital de l’altiplà castellà, les dones i els homes que cerquem el canvi real, tenim molta feina a fer els propers temps…

Conforme avançà el jurament, els crits de la bancada dretana van anant esllanguint-se, esgotats segurament de veure com, una darrera l’altra, prop de vuitanta veus s’alçaven per palesar els seus compromisos de canvi. Els esgarips van anar emmudint i els rostres van passar del menyspreu i la burla despòtica a l’expressió d’astorament i enuig que posaria un senyorito en constatar que li han entrat al cortijo uns estranys que, a més, venen decidits a quedar-s’hi.

Doncs hem entrat. Ja som aquí. Plantem l’ombrel·la, estirem la tovallola i posem-nos crema protectora. Prenguem cubell i pala i comencem a foradar. Sota les catifes vetustes i les acolorides rajoles del Congrés ben segur que hi trobarem la platja.

 

 

Che vergogna!

La primavera de 1938, l’avenç de les tropes del general Franco van aconseguir enfonsar el front d’Aragó. Les terres de la Catalunya central, molt especialment la Segarra, van quedar a la rereguarda del front bèl·lic. Cervera i les poblacions de la rodalia varen convertir-se en objectiu militar de primer ordre per les tropes rebels i les Juntes de Defensa Passiva van haver de dedicar-se a cuita-corrents a preparar la població pels imminents atacs aeris. Els informes facilitats als feixistes per la xarxa d’espies interiors i pels evadits -entre ells en Ricard Sala, Paer en cap entre 1934 i 1936-, varen ser decisius a l’hora de fixar els objectius a destruir dins allò que ells anomenaren “campo rojo”.  D’aquesta manera, l’edifici de la Universitat, la Torre del Camps (sobre el Mas Duran) i un taller situat en un extrem de l’actual avinguda de Catalunya es fixaren a l’ull de mira de l’aviació rebel. Més enllà de la ciutat, l’aeròdrom de l’Aranyó, els enclavaments al llarg de la L-2, línia de fortificació construïda l’any 1938 per frenar l’avenç franquista, i el triangle format entre les poblacions de Torà, Guissona i Sanaüja, on es concentraven els contingents de les tropes republicanes, es fixaren pels feixistes com a punts de resistència a anorrear.

Determinats els objectius, el primer atac aeri va tenir lloc el 5 d’abril de 1938, quan un bombardeig especialment cruent sobre Anglesola i Tàrrega va arribar fins la finca dels Comdals, causant la primera víctima mortal i projectant l’ombra del terror sobre Cervera. Setmanes més tard, els projectils caigueren a l’eix entre Montoliu de Segarra, l’Aranyó, Concabella i Ossó de Sió. Però no fou fins al 3 de desembre quan el càstig destructor i sagnant es precipità amb una virulència inèdita damunt la ciutat de Cervera.

Als voltants de la 1 del migdia, la sirena del campanar de l’església de Santa Maria va donar el toc d’alarma perquè la població s’apressés a refugiar-se als amagatalls construïts arreu de la població. Dos grups de deu avions s’aproximaven des de ponent. Ben aviat, començaren a escoltar-se els sinistres xiulets i les aterridores detonacions. L’objectiu militar era la destrucció d’un dipòsit de munició i una fàbrica de material de guerra, però les bombes assassines s’endugueren més de quaranta víctimes mortals i deixaren una seixantena de persones ferides. Durant la funesta jornada, fins a setanta bombes de cent quilograms foren llançades des de l’aire contra la població cerverina. Els avions pertanyien a la italiana Aviazione Legionaria, enviada per Benito Mussolini en suport de les tropes franquistes, i venien de l’aeròdrom de Valenzuela, a Saragossa. La mateixa esquadra, el 6 gener, escamparia  la mort sobre les tropes concentrades entre Tarroja i Guissona, el 12 entre Sant Pere dels Arquells i els Hostalets i el 15 per la zona de Montmaneu i la carretera de Santa Coloma de Queralt. En total, vora vuitantena  de morts a la Segarra, a banda d’incomptables ferits i un rastre de destrucció i terror que encara ara podem palesar en diversos indrets dels escenaris. Mesos després, aquells mateixos aviadors italians massacrarien covardament les columnes de refugiats que fugien cap a la frontera francesa, per arrodonir una xifra d’entre 5.000 i 7.000 morts només a Catalunya…

Setanta-set anys després d’aquests fets, el Consolat italià a Madrid ha celebrat un acte d’homenatge a aquells combatents. El 4 de novembre passat, coincidint amb el dia de les forces armades italianes, membres de la Falange i de l’Associazione Nazionale Combattenti in Spagna (ANCIS) es retrobaren a l’ambaixada italiana a Espanya celebrar un acte d’apologia del feixisme. Durant l’esdeveniment, un seguit de nostàlgics mussolinians, al costat de falangistes i membres de la Fundación Hispano Latina, van trobar-se per homenatjar als combatents militars italians enviats pel Duce a donar suport als exèrcits insurrectes del general Franco. La vergonyant acció va ser el colofó d’una ruta que portà als visitants al Valle de los Caídos i a l’alcàsser de Toledo, icones ben vigents de l’imaginari feixista.

L’acte ha estat deplorat per la Paeria de Lleida, que ha condemnat expressament aquest homenatge amb el vot favorable de totes les forces (llevat el PP). Especial record en aquesta condemna ha tingut l’altre gran carnatge causat per l’aviació italiana a les terres de ponent: els quaranta-vuit morts, entre alumnes i professors, caiguts al Liceu Escolar el 2 de novembre de 1937.

Afortunadament, a l’altre cantó de la balança, hi ha l’associació Altraitàlia, fundada l’any 2009 per un conjunt de ciutadans italians d’esquerres domiciliats a Barcelona i implicats amb la memòria històrica. Avergonyits pels crims dels seus paisans i del fet que el seu govern ni tan sols hagi demanat disculpes (al contrari que les autoritats alemanyes amb Guernika), han presentat dues querelles contra aquests crims de guerra, que podrien constituir delictes de lesa humanitat. La justícia espanyola va desestimar en primera instància esclarir aquests fets i la italiana va negar facilitar dades que n’identifiquessin els responsables, però el cas segueix obert i l’Ajuntament de Barcelona s’acaba de sumar a la causa perquè la Justícia, encara que tard, arribi i posi llum sobre els fets.

No estaria de més que la Paeria de Cervera, que va encapçalar els actes del 75è aniversari de la massacre del 3 de desembre, o el Consell d’alcaldes de la comarca, ara seguissin els passos dels ajuntaments de Lleida, condemnant l’homenatge als criminals, i de Barcelona, reivindicant Justícia als tribunals. Ningú retornarà la vida a les víctimes, però s’avançarà en la memòria històrica que ens protegeix perquè mai més, ni aquí ni enlloc, torni el feixisme.

(amb agraïment a l’amic Jordi Oliva, historiador,

per les referències històriques facilitades)

Ídols trempats

Ben entrades les 4 de la matinada, el passat dissabte tingué lloc el clímax ja tradicional de l’Aquelarre de Cervera. Una gentada impertorbable a la fatiga i enardida per l’olor de pólvora, bona música a tot drap i certs efluvis alcohòlics, fou xopada per l’escumosa escorreguda del Mascle Cabró. Un any més i sense defallir, el Diable banyut va executar una dansa satànica i sobre-humana,  considerant que cap baró mortal hauria estat capaç d’irrigar aital membre sense patir un ictus, ni executar cap ball sense por al flaquejat de cames ni a l’aparatosa ensopegada. Inestimable ajuda, és just recordar, va rebre per part de l’estol de bruixes, les quals, desvestides de l’acolorit abillament, varen exhibir-li (i en algun cas, fregar-li) unes quantes lliures de carn del tot inspiradores per a consumar la cerimònia. Tot plegat, ens pot sorprendre per impúdic, descarat o irreverent, però cal recordar que la representació d’un ídol itifàl·lic, altrament dit trempat, és quelcom ben habitual en la cultura mediterrània…

De fet, no cal anar gaire lluny en la geografia, sí en el temps, per a contemplar la representació d’un personatge masculí amb un membre viril sobredimensionat i turgent envoltat de figures femenines en actitud festiva: la “Roca dels Moros”, del Cogul (les Garrigues), s’ha fet famosa per aquestes pintures rupestres, interpretades per alguns com una dansa fàl·lica ritual que evoca la fecunditat i la reproducció.

També a l’altra banda del nostre mar, a l’antic Egipte, els temples són rics en la representació de dues divinitats generosament dotades. Una és Min, venerat com a déu de la fertilitat i, per extensió,  de les collites i la vegetació. La cultura agrària del Nil el tenia com la personificació de la força generadora de la naturalesa i, sobretot, del gra, per això el denominava “aquell que ha creat la vegetació per permetre que visqui el bestiar”. En les seves celebracions, se’l representava dret sobre un pedestal, amb un flagell a la mà i un llarg penis erecte, i se l’adorava amb enciams, considerat afrodisíac pel líquid lletós que deixa anar quan se’n tallen les fulles. L’altre era el mateix Ammon, un dels principals déus, que sota la forma d’Ammon-Min-Kamutef es presentava com divinitat creadora. Conegut com “el toro de la seva mare”, també arribava precedit d’una destacable cigala erecta.

Més proper a la nostra cultura llatina tenim a Príap, qui la mitologia fa fill d’Afrodita i Zeus. Diuen que mentre la seva mare gestava, Hera, temorenca que  unís la força del pare i la bellesa de la mare i esdevingués un perill per l’equilibri de l’Olimp, va procurar que nasqués deforme. Per sort o per desgràcia, la deformitat adquirida es concretà en un penis enorme. Evidentment, adquirí el caràcter de déu fecundador i el seu culte es va estendre per tot l’arc mediterrani, tot i que el cristianisme s’encarregaria de fer desaparèixer bona part de les seves efígies. No obstant, el Museu d’Arqueologia de Catalunya conserva una gran escultura, feta amb pedra sorrenca de Montjuïc, que el mostra en acció d’arremangar-se la túnica, tot descobrint un enorme i erecte membre viril , que permet sostenir plecs de roba on hi guarda flors i fruits…

Però que aquestes representacions cobrin vida a Cervera i convoquin a milers de persones per a retre’ls apassionat i fogós culte sembla, a primera vista, del tot impropi.  Tinguem present que la capital de la Segarra va guanyar popularment el títol de “Ciutat de la Creu”, gràcies a les seves sovintejades festes vinculades a la Passió de Crist: la representació de la Passió, declarada d’interès públic i representada des del segle XIV; la Festa del Santíssim Misteri de la Creu, al febrer; o la Festa Major del Sant Crist, l’última setmana de setembre, són esdeveniments cabdals en la tradició festiva de Cervera i vinculades a la pietosa devoció catòlica. Però, les darreres dècades, la promoció de l’Aquelarre sembla entrar en contradicció amb aquestes tradicions i apostar (com digueren els e-Cristians en una vella polèmica) per  “renovar el fals paganisme (…) en contradicció amb la seva pròpia tradició cristiana”.

Enguany, per a filar més prim, a més, es dóna la circumstància que GREPP Teatre, grup teatral nascut a redós de les representacions de la Passió i dels Pastorets, hagi perpetrat la, a primera vista, idolàtrica representació.

Però, llegint l’antropòleg Manuel Delgado (bon coneixedor de la cultura  segarrenca), trobem certa vinculació entre ambdues formes de festa cerverina o, al menys, cert fil argumental que serviria de coartada. Diu l’antropòleg que algunes formes de culte als santcrists tendien a la obscenització i a “subratllar el seu estatus de paradigma de la virilitat”; en aquest sentit, certes interpretacions veurien en les representacions del “Crist que els catòlics adoraven en els seus temples no era l’autèntic Fill de Déu de les Escriptures, sinó un dels déus obscens de la natura que l’Església havia permès sobreviure en el si de la seva religió, demostrant que era patrocinadora de les restes del paganisme que l’avenç de la civilització no havia pogut eliminar del tot” i que fins i tot algú havia arribat a “confondre el Crist del catòlics entre els déus híper-virils i itifàl·lics dels antics”. Així, “la sexuació de les imatges de Crist ha de ser posat en relació amb el lloc que li era atribuït en la imaginació d’una dona cada cop més histeritzada per la psicologia moderna” i posa com exemple les experiències místiques de Santa Teresa i el fet que des de “la retòrica religiosa o afí s’ha posat èmfasi en l’extrema masculinitat del Crist de la creu”. Com a il·lustració d’aquesta interpretació, cita uns versos de l’escriptor i intel·lectual cristià, Miguel de Unamuno, que en al·lusió al Crist de Velázquez escriu: “Debajo de ese velo de misterio / que luminoso tus rinones ciñe / la fuerza del varón, / Señr se esconde”.

Per tant, vés a saber si, a fi de comptes, la pretesa crida a l’escatologia i la irreverència que representaria la cerimònia de l’adoració al Mascle Cabró, trempat i ballaruc, podria esdevenir la continuació d’un culte a uns ídols, uns déus i un senyor, exemples de virilitat, que s’enfonsa en la nit dels temps. Sigui com sigui, és públic i notori que el cabró cerverí, banyut i itifàl·lic, gaudeix de bona salut, i que durant una bona colla d’anys seguirà fent córrer rius de tinta i cabals d’escuma.

Justícia per la bruixa

Falten pocs dies perquè Cervera sigui punt de trobada de bruixes i fetilleres de tot Catalunya i el més enllà. La trenta-vuitena edició de l’Aquelarre tornarà a reivindicar bruixes i bruixots i altres adoradors del diable, excel·lent pretext per a defensar la irreverència i la festa.

Tot i això, aquest any, Biosca s’ha avançat. Per Festa Major, el grup de dones bioscanes ha retut un homenatge a les bruixes. Les “Àguedes de Biosca”, associació creada per les emprenedores dones de Biosca, després d’emprar durant les passades edicions el motiu de les cadires transformades (avui en diríem “customitzades”), com a fil conductor per a recórrer places i carrers del nucli, aquest any ha decidit adoptar la icona de la bruixeria. Onze racons del poble foren guarnits amb escenes amb gats, olles, rats penats i escombres, i engrescaren grans i petits a recórrer el dèdal de viaranys de la vila sota la roca del castell. Sense dubte, aquest ha estat un homenatge i, innegable i merescut, acte de desgreuge a la darrera dona acusada de bruixeria i cremada viva al Principat, la seva paisana la Vaquiola (o Baquiola). Donat que d’aquesta pobra dona ja n’hem parlat en d’altres ocasions, no és lloc de tornar a contar-ne la història, però sí és un bon pretext per recordar que la comarca de la Segarra està sembrada d’històries i mites relacionats amb la bruixeria.

Sant Miquel de Tudela

És un fet que el patrimoni immaterial segarrenc està poblat bruixes. Bruixes eren la protagonista de la llegenda de la dama del castell de Florejacs (aquella aristòcrata fetillera que, satisfets els baixos instints, transformava els seus amants en flors), la Paula de Tarroja (una noia que va vendre l’ànima al diable per atemorir els seus convilatans) o la Margarida de Cervera (qui presidia l’aquelarre medieval celebrat al recer de les velles muralles). També fetilleres eren les que es reunien amb els bruixots cada nit de Sant Silvestre al tossal de les bruixes entre el Canós i Tordera, tot temptant vidus i vídues de la contrada perquè s’unissin a la seva festa, i bruixes foren les qui donaren nom a molts tossals de la nostra geografia, a Torà, Sanaüja, Florejacs i tants d’altres (molts d’ells vinculats a antigues ruïnes d’origen precristià). I bruixa, o pobre víctima d’un sortilegi, és l’encantada que encara avui s’apareix als encontorns de l’ermita de Sant Miquel de Tudela, convertida en serp, a l’espera de l’home jove que la lliuri de la maledicció i li permeti recuperar la figura humana.

Però també la història documentada recull la presència de bruixes a la Segarra, especialment a partir del segle XV, quan el periple del predicador i assot de falsos conversos i “adevins e adevines, sortillers e sortilleres”, Sant Vicenç Ferrer, s’aturà a Cervera. O als segles XVI i XVII, quan la Inquisició sovintejà visites a la comarca, en la ruta que els duia a repartir sambenitos entre blasfems, sodomites i sacrílegs diversos per Igualada, Cervera, Guissona, Balaguer, Montblanc, Tarragona i poblacions adjacents. És en aquell temps quan, d’entre les prop de quatre-centes dones executades a Catalunya sota les acusacions de cometre infanticidis, transmetre malalties, neular les collites, matar el bestiar i d’altres, és condemnada per bruixa i infanticida, torturada i executada a la forca na Magdalena, esposa de Salvador Cuberes, de Montclar. D’altres, com Margarida de Mestre o Caterina “la Barbuda”, també passaren pel tràngol, tot i que en sortiren pel seu propi peu.

A més, al folklore podem trobar rastres de les creences vinculades a la bruixeria i els pactes amb el diable, especialment el cançons i rondalles on apareix el personatge de la Caterina o Caterineta. És el cas de la cançó popular entre d’altres llocs a Guissona (i versionada pel Petit de Cal Eril) de la Caterineta per la Mercè: “on està Caterineta? / a la plaça a ballar / son pare la va anar a buscar / la primera garrotada / morta ja la va deixar”. L’escriptor Soler i Amigó identifica aquesta figura amb l’arquetip de la noia eixelebrada i desitjosa de ball i festeig, a disgust del seu pare, que la castiga bastonejant-la fins la mort. L’heterodox Bilbeny, al seu darrer llibre sobre la sardana i les bruixes, ho posa en relació amb una rondalla popular a Ses Illes d’una dona de nom Caterina que enganya al Diable, d’uns personatges fantàstics anomenats “caterinetes” al País Valencià, i de moltes bruixes anomenades Caterina a les llegendes del Principat (com “la Barbuda” de Cervera o una altra del Pedraforca). Bilbenyejant (si es pot conjugar aquest verb) podríem parar atenció en que “Cal Caterí” és un nom de casa força habitual a la comarca (l’Aranyó, Massotres, Florejacs…) o que les agustines havien tingut un priorat dedicar a Santa Caterina a tocar de Vergós de Cervera, entre els segles XIV i XVIII.

Però també en èpoques més recents, l’estigma de la bruixa ha servit per a estigmatitzar dones que, per decisió pròpia o per vicissituds vitals, han viscut soles a l’entorn rural. Així, bruixa es va dir de la vella de Ca l’Isidre de Vilagrasseta, que fa mig segle, quan la seva filla va decidir prendre els hàbits va embogir, va cremar les seves pertinences (inclòs el gat) i va passar la resta de la seva existència llegint llibres “estranys”; o també a la Pepa Maca, vídua d’un mas de Vallferosa que, segons diuen, va instigar al seu únic fill a matar la seva jove i el fill nou-nat acusant-la d’adúltera.

Per tot plegat, després de segles de maltractament i menyspreu, és de celebrar que es reivindiqui la bruixa, com a icona de dignitat, empoderament, valentia i rebel·lia femenins. Especialment en llocs com Cervera o Biosca que, vés per on, no tenen, ni han tingut mai, una dona al capdavant de l’òrgan de govern municipal; de fet, a Biosca, ni tan sols una regidora (corregiu-me, si us plau); i no són l’excepció de la comarca, sinó més aviat la regla.

(amb agraïment a les informacions facilitades per M.T.Salat, F.Manteca, L.Castellana i S.Tous)

Redempció de captius

Fa pocs dies, l’”Escorial de la Segarra” va ser l’escenari del tret de sortida de les celebracions per a commemorar els 800 anys de l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més coneguda com l’Orde dels Mercedaris. El convent de Sant Ramon del Portell va reunir centenars de devots de la congregació en el primer dels actes que clouran el 10 d’agost de 2018, quan s’acompliran vuit segles del dia que la institució fou solemnement constituïda a la catedral de Barcelona.

Corrien els primers anys del segle XIII quan un mercader de Barcelona s’entossudí a dedicar-se a alliberar cristians de les mans dels infidels, temorenc que abandonessin la fe cristiana en ser venuts com a esclaus. Aquelles redempcions més tenien de transacció comercial que d’acte aventurer i intrèpid, ja que molts dels presoners fets ho eren per demanar un rescat pecuniari. Aquesta circumstància va portar al mercader, de nom Pere Nolasc, a les portes de la bancarrota. Volgué el Cel acudir al seu socors i la mateixa Marededéu se li va aparèixer per demanar-li que fundés una orde religiosa dedicada a aquest empeny. Així, assessorat per l’il·lustre jurista i pioner inquisidor Ramon de Penyafort, presentà el projecte a la Corona Catalana i n’assolí el vistiplau que ara es comença a commemorar…

Constituïda l’Orde dels Mercedaris, el mateix fundador, Pere Nolasc, va voler establir un enclavament a la comarca de la Segarra, convençut que seria un bon lloc per a recollir almoines. Diuen que l’any 1245, Bertran, frare mercedari de confiança del fundador, va assenyalar un llogaret, a tocar d’una capella dedicada a Sant Nicolau, dins la parròquia del Portell, en el terme de l’antic del castell de Mejanell, com a emplaçament idoni per a establir-hi la comunitat. Però no se’n tenen notícies fins al segle XV i, encara menys, del personatge que li donà nom: Sant Ramon Nonat, que no apareix fins al segle XVI.

En front d’això, diu la tradició que l’emplaçament no fou escollit per un bípede racional, sinó per una bèstia quadrúpeda. Popular és la llegenda que conta que el lloc on s’erigí el convent fou on va caure morta, després de donar tres tombs, la mula que carregava el cos del més popular dels sants segarrencs i, per extensió, catalans: Sant Ramon Nonat. No obstant, la realitat històrica d’aquest personatge sembla més que dubtosa i tot apunta al fet que, com succeeix amb Santa Eulàlia de Barcelona, estiguem davant d’un sant inventat. Ja al segle XVI, el dramaturg Mira de Amescua parodiava l’hagiografia del sant en la seva comèdia “El Santo sin nacer y mártir sin morir”, en al·lusió al fet que a Ramon se’l deia “no nat” per haver estat extret del ventre de la seva mare morta, obert amb la fulla d’una espasa (com diu Joan Arimany: si no hagués passat al davant Juli Cèsar, de les cesàries ara en diríem “ramonades”) i al fet que va morir al llit, tot i que va rebre el martiri de patir la boca tancada amb cadenat i pany durant el captiveri en terres dels infidels. Avui, historiadors com el pare Antoni Pladevall, consideren que el sant fou un invent de la imaginació popular, possiblement sorgit a partir de dades biogràfiques del mateix Ramon de Penyafort i del frare Ramon de Blanes, un dels fundadors de l’Orde mercedari, que va morir captiu i martiritzat a Granada l’any 1235.

Tot i això, les presumptes relíquies del Sant són objecte de veneració pels peregrins des del segle XVII,  quan l’església va aprovar-ne el culte.  El santuari actual, l’any 1695, va rebre les despulles traslladades des de l’ermita de sant Nicolau, en mig de grans festes presidides pel bisbe de Tarragona, antic mestre general de l’orde dels Mercedaris. Diuen les cròniques que hi assistiren representants de 43 pobles i més de 400.000 fidels. El cos romandria allí fins que l’any 1936 fou retirat per uns guàrdies de la Generalitat i portat a Barcelona, on se’n va perdre la pista. Però, tot i això, diversos ossets atribuïts al sant havien estan prèviament repartits per altres esglésies. Fins i tot al propi convent n’havia quedat un estoc ampli, com va demostrar el fet que, malgrat les relíquies que es conservaven al sagrari de l’església del monestir foren robades l’any 2007 i mai més recuperades, ben aviat foren reposades per altres fragments del cos sant, llestes per a ser venerades en el tradicional pelegrinatge de cada 31 d’agost.

Però, no obstant això, el monestir de Sant Ramon segueix avui, com des dels inicis de l’orde, formant novicis mercedaris, destinats ja no a la redempció de captius en sentit estricte, amb el vot de “lliurar-se personalment com a ostatges o lliurant llur vida, si fos necessari, per aquells captius que estaven a punt de perdre llur creença en la fe catòlica”, sinó a l’assistència com a capellans de les presons i a la lluita contra les noves formes d’esclavitud, no només la presó, sinó la persecució, l’exclusió social i d’altres causes de marginació que redimeixen amb la reinserció.

De fet, personatges com l’exministre Rodrigo Rato, que va passar unes poques hores a la presó, l’expresident balear Jaume Matas, que hi va passar nou mesets, o l’empresari i expresident del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez, en règim de tercer grau poc després de l’inici de la condemna de privació de llibertat, és ben segur que porten entre camisa i pell un escapulari del sant. En cas contrari, no s’entendrien les seves redempcions del calabós al qual, per les seves males arts, havien estat engarjolats i on haurien d’haver passat una llarga temporada. I és que la fe mou muntanyes, alça convents i ens fa lliures, i, si com en Nolasc, gaudim d’un bon peculi per a enfortir la fe, el captiu sempre trobarà la redempció al seu abast.

Centenari del misteri del Misteri

El passat 15 de gener es va commemorar el centenari d’un fet que va trasbalsar enormement la ciutat de Cervera: el robatori definitiu de la relíquia del Santíssim Misteri. Com és àmpliament conegut, al segle XVI un tros de la Vera Creu fou portada a Cervera per mossèn Jaume Albesa. La relíquia es va convertir en el Santíssim Misteri quan, el 6 de febrer de 1540, va deixar anar una gota de sang en ésser-li arrabassada una estella. La caiguda de la gota, la seva divisió en tres (en al·lusió a la Trinitat) i l’ensordidor tro que va acompanyar l’escena van vestir el prodigi que es recorda a les Completes.

També és abastament conegut el primer robatori de la relíquia. Corria l’any 1619 quan Josep Balaguer, instigat pel seu pare, l’argenter Joan Balaguer, va manllevar-la amb el propòsit d’enriquir-se amb les cinc-centes lliures que pretenia obtenir com a rescat. Ni processons, lletanies o salms de Maledicció varen aconseguir aclarir el crim; tampoc el devessall de detencions aleatòries ni les perquisicions pericials… Fou la confessió feta pel lladre, responent a una convocatòria de comunió general, i el poc respecte al secret per part del superior de Sant Agustí, allò que va portar a la localització del tresor, als assots i el desterrament del criminal i la seva mare, i a l’arrossegament pels carrers de Cervera, desmembrament i decapitació del seu pare. De la truculenta execució, celebrada davant d’una gran concurrència a la plaça de Santa Anna, encara n’és record la gàbia de ferro que decora l’entrada a l’església de Santa Maria; i també el gegantó que acompanya el de na Magdalena de Montclar en les sortides de la colla gegantera de Cervera…

Però l’”horrororós crim” que ara rememorem esdevingué la nit del 14 al 15 de gener de 1915… Aprofitant la foscor, un mínim de tres persones, “homes perversos i criminals, cegats per la fam de l’or i faltats del temor i amor a Déu”, van accedir al pati del fossar, des d’on van escalar els aproximadament quatre metres i mig de paret de l’església fins accedir a la coberta. Un cop a dalt, es van dirigir al cimbori de la capella del Santíssim Misteri, van obrir-ne el finestral i van trencar el vidre inferior. Amb l’ajuda d’una corda d’espart, guarnida amb vint-i-dos nusos i lligada a la columna central del cimbori, varen descendir els dotze metres que els separaven del sòl de la capella. Un cop dins, emprant amb precisió una barrina, van fer un forat a l’urna de l’altar, prou gran per extreure’n el reliquiari del Santíssim Misteri, tot i que, segons els perits, segurament forçant-lo i trencant-lo. A continuació, els irreverents i sacrílegs lladres, van escalar la reixa de la capella, deixant l’empremta d’uns pantalons de pana, i es van adreçar a la porta del fossar, que un cop violentada els franquejaria la fugida. El reliquiari robat era una exquisida peça d’orfebreria de plata daurada, decorada amb una agulla d’or que sostenia un topazi envoltat de diamants en forma de flor, entre molts d’altres objectes d’or i plata donats pels devots del Misteri. Evidentment, el més valuós es trobava al seu interior, que albergava les tres partícules de la Vera Creu i els testimonis del prodigi de 1540. De pas, els robadors s’havien ensacat també les joies de la imatge de Santa Filomena (entre elles, una cadena d’or de dos metres) i un seguit de custòdies, calzes i vinagreres d’argent. Tot plegat valorat en unes dues mil noranta-sis pessetes, tota una fortuna per l’època.

Mai es va aclarir l’autoria del crim, tot i la investigació feta per un tal Joan Castellà, àlies Rull, guàrdia civil jubilat de Torrefeta, que va intentar emular en Sherlock Holmes sense èxit. Les seves recerques, amb l’ajuda d’un confident conegut com Pepe el Lampista, el van posar en la pista de Julián el Madrileño i el Patas de Valencia, sospitosos que havien rondat dies abans per l’església, interessant-se pel sagrat objecte. D’altres possibles autors apuntats en les diligències serien un tal Josep Formentí, àlies el Moreno, i en Salvador de Castelló, àlies el Pagès, o en Josep Vicens, àlies el Niño (que fou el primer detingut com a tal), però tampoc es va poder esclarir la implicació en els fets de cap d’ells. Els seguiren dotzenes de detencions d’homes que es consideraren sospitosos pels seus antecedents, per posseir eines útils pel robatori o, fins i tot, per passejar-se de nit amb una funda de guitarra, que podia ser emprada per a traslladar els objectes robats (res hi feia si el detingut, un tal Cándido González, fos guitarrista de professió). Tampoc la recompensa pública oferta a qui pogués donar “noticias exactas” que portessin a esclarir els fets, per import de cinc mil pessetes que serien cobertes per subscripció popular, va donar cap resultat útil.

Finalment, conclòs infructuosament el sumari, la relíquia es va donar definitivament per perduda. Com a pragmàtica solució, es va demanar al Sant Pare la concessió d’una nova relíquia de la Vera Creu, que fou obsequiada per Benet XV i es venera a Cervera des de la seva vinguda, el 5 de febrer de 1918.

Avui, commemorats els cent anys d’aquella sacrílega lladregada, el misteri del Misteri segueix obert. Potser aquella joia fou fosa al cap de pocs dies i el seu metall preciós venut a pes, perdent-se per sempre més la prodigiosa càrrega, o potser roman en mans d’algun col·leccionista d’art americà o d’algun antiquari parisenc. Sigui com sigui, de la mateixa manera que un desconegut soldat de l’imperi espanyol, arribat del saqueig de Roma,  lliurà la relíquia a mossèn Albesa, una altra desconeguda persona va saquejar l’església de Santa Maria i es va endur el seu major tresor… Cent anys i es manté obert el misteri. Oh! Misteri!

Nadala 2014

Fa dies que les gebrades de l’hivern han fet acte de presència. Les boires s’han endinsat entre el brancam de les alzineres i les punxes dels garrics n’esfilagarsen els tentacles. Els dies s’han anat escurçant, amb parsimònia, camí dels solstici que els darà pas de pardal… El tió s’espera al lloc de sempre: al peu d’un vell marge de pedra, cada any més ensulsiat; al costat d’un gran lledoner; prop del catau d’uns conills. Lluny queda la nit de Nadal passada, quan va marxar de la casa on, cada any i ja en fa deu, l’acollien, l’abrigaven i l’alimentaven, per, encabat, bastonejar-lo i tornar-lo al bosc ben alleugerit. Però, pel què sembla, no deu haver passat prou temps, perquè a aquestes alçades del calendari encara no l’han anat a cercar.

El tronc revisa una vegada i una altra l’emplaçament. N’està convençut: és el lloc acordat amb el pare. Cada any ve aquí a recollir-lo per portar-lo a la llar on retrobarà els infants. Potser ha arribat massa d’hora i ha errat comptant els dies. D’altra manera, no s’estén com a aquestes alçades no l’han passat a buscar…

Transcorren més matins emboirats, més vespres freds, més nits humides… i el pare no ve. Potser ha oblidat el lloc concertat! Ben segur, els nens estaran frisosos per la seva arribada… El tronc pateix pels minyons. Té presents aquells belluguets que any rere any -i cada vegada amb més força-, l’han anat masegant a cops de garrot, i pensa que el deuen enyorar. Reviu l’entusiasme dels infants quan deixaven anar els pals i li aixecaven la manta per recollir els presents amb els que generosament, masoquistament, els recompensava per haver-lo apallissat. Els rostres il·luminats. Els riures nerviosos. Els crits d’entusiasme…

Pren una decisió: ja no esperarà més, emprendrà tot sol la marxa cap a la casa. Bé coneix el camí, que cada any ha hagut de desfer després de la dolorosa deposició, i no li costarà arribar fins la llar. Així doncs, estira les dues potes i, ara una, ara l’altra, tot arrossegant el feixuc cos i deixant un solc al seu pas, encara el camí…

*  *  *

En aquella casa, el darrer any, tot ha canviat. Els nens s’han fet grans. Més del què els tocaria. I no és pas perquè ja coneguin el secret del tió: de fet, l’any passat picaren conscients que allò no era tal i com els ho havien explicat el pare i la mare. Sinó perquè, enguany, el panorama familiar no és el mateix: la mare no hi és. El pare, atordit i superat, ha decidit posar punt i final a la tradició de la Nit de Nadal. Únic adult a casa, se sent impossibilitat per a carregar tota la parafernàlia del cerimonial i no està per cantar nadales ni forçar rialles. El buit emplena tots els racons.

*  *  *

El tió s’atura a la porta de la casa. Arriba ben enfangat. El camí ha estat feixuc. De tant arrossegar el cos, ha perdut bona part de l’escorça. La pota dreta se li ha estellat per culpa d’un forat del tram asfaltat. La humitat l’ha calat i li ha estovat els colors del rostre; aquelles galtes enrojolides, aquell somriure ben dentat i aquells grans ulls blaus de llarguíssimes pestanyes, que amb tanta traça va pintar-li la mare, ara són només ombres difuminades sobre els anells concèntrics que revelaren l’antigor de l’arbre matriu. La fatiga el venç. Estintolat sobre la pota bona, s’endormisca…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per sota les cametes, el carrega amorosament i l’alça del terra per introduir-lo a casa. Un cop a dins, sent l’agradable sensació de l’abric d’una manta i com el cobreixen amb una barretina. Finalment, una mà invisible li repassa els colors del rostre. Ara, mercès als ulls repintats, reconeix el rostre que tants dies feia que anhelava veure: el pare l’ha reincorporat al seu lloc habitual al menjador de casa, al costat del foc a terra. A través de les restaurades orelles, escolta els passos atropellats dels dos galifardeus que, en un tres i no res, se li planten al davant per donar-li la benvinguda. Com han crescut des de l’any passat! El gran porta el cabell llarg, enrinxolat, i el petit du unes ulleres que accentuen el seu aire trapella.

Des de la cuina li arriba la veu dolça de la mare, que hi convoca els nens perquè recullin els bastons i els suquin amb la poció màgica, beuratge que donarà als garrots el poder màgic de fer cagar el tió. Els minyons corren cap a la cuina i, en breus instants, tornen enriolats, amb els bastons regalimant i llestos per estomacar-lo…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per una de les cames, el carrega i l’alça del terra per introduir-lo a casa. A dins, sent l’agradable sensació de l’escalfor del foc. Les mans invisibles el llencen a la foguera, on trigarà una bona estona a consumir-se degut a la humitat que l’ha deixat ben xopat.

Prop del foc a terra, s’arrauleixen el pare i les dues criatures, asseguts en un vell escó i tapats per una manta de quadres. El pare porta una barretina vella, tacada de resina. La flama il·lumina els rostres. El fill petit gira l’esguard cap al seu pare i li contempla els ulls enllagrimats…

• Que plores, pare?
• No pas, fillet –diu l’home, dissimulant un ruflet-. És la fumarada que deixa anar la fusta humida, que m’ha irritat els ulls…
• Quan vindrà la mare…?

En aquell instant, la pantalla del telèfon s’il·lumina. Truquen de l’hospital El pare esclata d’alegria quan escolta que la mare ha despertat i està conscient…

El tió, mentre s’extingeix en les darreres brases, els ha concedit el seu últim present. Finalment, tots quatre, tindran un Bon Nadal.

Qüestió de fe

Un dels fets d’aquest estiu a les terres de Ponent, sobre el qual –al meu humil criteri- no se n’ha donat la rellevància que mereix, ha estat la decisió del poble d’Anglesola de fer analitzar les relíquies de la Vera Creu. Val a dir que la notícia principal era la troballa a l’interior del reliquiari d’un altre de més antic que, segons els experts, és un exemplar extraordinari del segle XII, un element només comparable als que es custodien a la catedral de Sant Jaume de Compostel·la o al museu del Louvre de París. Durant la restauració de l’interior d’aquesta segona joia s’hi identificaren un os, unes pedres, una tela i, allò més rellevant, unes estelles arbòries…

La tradició atribueix a Santa Helena, mare de l’emperador Constantí el Gran, el descobriment a Palestina dels fragments de la Creu de la Crucifixió de Jesucrist. El prodigi, esdevingut al segle IV, incloïa no només dels dos travesseres, sinó també el cartell amb la inscripció INRI. Al lloc hi manà construir una basílica, on diposità les fustes. Segles més tard, durant les croades, al lloc s’hi instal·laren els cavallers del Sant Sepulcre, orde militar formada per esforçats i pietosos cavallers destinats a protegir el lloc. Aquests, constituïts en Custodis de la Creu del Senyor, potser per estendre la fe, potser per enginyeries financeres de l’època, varen resoldre esqueixar-la en bocinets i repartir-la entre els croats i els pelegrins il·lustres que visitaven Terra Santa. Així, centenars d’aquests fragments arribaren a l’Occident cristià entre els segles XI i XII, fins que l’any 1187 la Ciutat Santa de Jerusalem va caure a mans dels temibles infidels i, amb la ciutat, es van perdre les romanalles de les Fustes sagrades.

Un fragment hauria arribat a Anglesola a mitjans del segle XII, coincidint amb unes donacions fetes pels nobles del lloc a l’Orde del Sant Sepulcre. La llegenda afirma que fou un Àngel, encarnat en un pelegrí malalt, de nom Martinus de monte sancto, qui portà els fragments de la Santa Creu a l’hospital dels pobres d’Anglesola; allí mateix hauria mort -en aparença, evidentment-, les seves despulles haurien desaparegut i la relíquia hauria estat el seu llegat a la vila acollidora. No obstant, el culte a la Vera Creu d’Anglesola no adquiriria rellevància fins dos segles més tard, quan els senyors d’Anglesola van decidir emprar-la com a eina de propaganda del seu poder.

Des d’aleshores, la Santa Creu ha estat un instrument de profilaxi contra els elements de la natura: davant l’amenaça de tempestes i calamarses ha estat pujada al cloquer de l’església, acompanyada de tres tocs de campana, per protegir collites i persones de malvestats. De fet, avui en dia, malgrat els avenços amb les xarxes anti-pedra, les assegurances agràries i el no menys miraculós iodur de plata, aquesta entranyable tradició de foragitar temporals no s’ha perdut. Així, la Vera Creu s’empra cada any per beneir milers de panets que es reparteixen entre les finques agràries de la plana d’Urgell i del Segrià per emparar-les de la pedra.

No obstant, des de temps de Sant Tomàs, sempre hi ha hagut desconfiats i hom ha gosat qüestionar l’autenticitat de la relíquia. Cal dir que, ja al segle XIII, el Concili de Laterà prohibí la veneració de relíquies que no gaudissin del certificat i registre d’autenticitat aprovat pel Pontífex Romà. I podem recordar com, al segle XVI, Erasme de Rotterdam bromejà dient que si es reunissin tots els fragments de la Vera Creu es podria construir un vaixell… Tampoc és gaire condemnable aquest dubte, especialment si considerem que, entre d’altres meravelles, el cristianisme venera trenta Claus de Crist, quatre Sants Calzes o, fins i tot, disset (dotze a França!) Prepucis de la circumcisió de Jesús Infant; per no parlar del sospir de Sant Josep (embotellat en una església de Blois), l’esternut de l’Esperit Sant (també embotellat i conservat a Roma) o plomes caigudes de les ales dels arcàngels Gabriel i Miquel (a la catedral de València).

Per això, la restauració de la relíquia anglesolina ha reviscolat la polèmica i ha dut a qüestionar-se sobre l’autenticitat dels fragments de fusta localitzats. Finalment, per decisió majoritària del consell dels Prohoms d’Anglesola (amb l’oposició expressa d’una part minoritària), es requerirà al Centre de restauració de bens mobles de Catalunya que sotmeti la troballa a les proves científiques pertinents, carboni 14 inclòs, que en determinin l’antigor. El propòsit també ha provocat un disgust en el senyor rector de la parròquia de Sant Pau, que considera poc rellevant allò que pugui concloure la investigació, posant èmfasi en el simbolisme de l’objecte i la devoció que suscita, i també en el mateix bisbe de Solsona, que s’oposa a “racionalitzar la fe” i dóna com a prova concloent de l’autenticitat “totes les bones accions que ha portat als veïns d’Anglesola”.

No convé banalitzar les explicacions del Bisbe Novell, quan defensa que la fe no ha de ser analitzada des dels ulls de la raó, ja que el perill del possible desencís entre la feligresia pot ser devastador i de conseqüències imprevisibles. I, si no, pensem en tots aquells que durant dècades han tingut devoció inesquinçable en el dit Molt Honorable President Pujol o, ja posats,  en què podem arribar a pensar tots aquells que, encara ara, tenim la fe que el 9 de novembre podrem votar sobre l’emancipació de Catalunya…

I és que, tal vegada, per Vera Creu, la que arrosseguem catalans i catalanes sobre les espatlles quan patim que els nostres impostos i els recursos públics de l’Estat social s’escolen com aigua en un cistell entre corrupteles, espolis, incompetències, complicitats i amiguismes dels d’aquí i dels d’allà.

Plaer de Km.0

Un dels personatges que més em fascinen de l’antigor clàssica és Tiberi Juli Cèsar August. Segon emperador de l’imperi romà, Tiberi ha passat a la història maleït pel cristianisme per raó que Jesús de Natzaret fou crucificat durant el seu mandat (14 – 37 dC). Tampoc els historiadors, contemporanis i posteriors, han estat gaire amables amb la seva figura, atribuint-li accions cruels i injustes i conductes immorals i depravades…  Tot i que se li reconeix que, a banda de ser un dels més grans generals de Roma, el seu govern va deixar un imperi consolidat, financerament ben sanejat i diplomàticament endreçat. Però l’etapa més interessant de la vida de Tiberi s’inicia l’any 27 quan, fastiguejat de les intrigues i les corrupteles de Roma, decideix abandonar la capital del Món i traslladar-se a viure a la petita illa de Capri, al golf de Nàpols. Allí va passar els darrers deu anys de vida, fruint de la vida retirada i entregant-se als plaers, els quals –segons els seus detractors- consistien en la pràctica dels vicis més corromputs i perversos…

El fet és que jo volia anar a Capri. Però obligacions professionals i compromisos personals m’han dut a deixar-ho per una altra ocasió i quedar-me a la Segarra. No obstant, hi he descobert (de fet, fa anys que ho sospitava) que en aquest petit tros de país també es poden assolir els petits plaers que fan de la vida quelcom bo, agradable i feliç de recórrer. Si fem cas del filòsof Epicur de Samos, és en el plaer on rau el veritable sentit de l’existència; un plaer que aniria més enllà de les sensacions corporals i abastaria les percepcions intel·lectuals: un plaer que satisfà els apetits del cos i de la ment, i a través del qual s’assoleix l’ataraxia, la serenor.

Així, m’he esforçat en aprofitar les esperades vacances estivals a la cerca del plaer epicuri i, gràcies a l’oferta hedonista creixent al nostre àmbit geogràfic, estic en condicions d’assegurar que es pot assolir abastament l’art de la vida feliç amb activitats de km.0.

La recerca m’ha portat a gaudir de la tel·lúrica Tarroja, de la seva calmosa piscina o de les propostes musicals celebrades al cafè, amb la guitarra del Roger i les múltiples cordes de l’Hèctor. Les projeccions del festival Lo Cercacurts, a les Sitges, a Guissona, a Tàrrega o a Montornès també han estat una font regraciable de plaer pels sentits, així com les propostes arribades des de l’Ametlla, centrades en l’art i la paraula i regades per l’estimulant vi dels Comalats, sota les alzineres, vora la vinya, asseguts en un tascó i escoltant paraules i músiques embolcallades d’alegria serena. Ben a prop, a Segura, la performance parapoètica d’en Thou i l’Amai, la Companyia Kiku Mistu, emplenà de plaer tots cinc sentits a través de la incursió en la gastronomia, l’espectacle, la poesia i la música, embolcallada d’amistat i emboirada pels efluvis arabitzants d’una narguile nodrida de bon tabac… Força més al Nord, la neosegarreta Lídia Pujol també va insuflar plaer als qui vam tenir el privilegi d’anar-la a trobar a Olius; després de fer història a Cellers, la cantautora va seguir el seu Camí de la Llum fins la bellíssima església solsonina, on va captivar als presents no només amb la veu i la música dels seus virtuosos acompanyants, sinó amb un joc d’aromes, llums i colors que feien del concert una experiència emocionant (arrodonida en el seu epíleg per tastets gastronòmics servits a redós del temple romànic).

I és que quan el patrimoni és l’escenari, el gaudi es potencia: com es feu palès a les visites teatralitzades a la Universitat, a l’emotiva vitrallada de Santa Maria, als recorreguts nocturns i guiats pels espais històrics de Guissona i Cervera i en tantes d’altres propostes que conviden a revisitar els llegats del passat; sense oblidar l’experiència, un pèl entremaliada, reconec, de recórrer les profunditats del refugi antiaeri de l’aeròdrom de l’Aranyó amb llanterna i banyador…

Però no només l’art i la cultura condueixen al plaer. D’altres propostes més actives han estimulat la fruïció del cos. Les activitats dels amics de Sikarra Nostra han convidat a redescobrir l’Alta Segarra durant les tardes d’estiu, passejant a la fresca, en bona companyia i amb excel·lent guiatge, i meravellant-se dels tresors de la vessant sud-est de l’altiplà segarrenc. També més al Nord, al pantà de Rialb, la instal·lació de l’embarcador del Club Nàutic Segre Rialb ha fet possible regalar-se les activitats lúdiques i esportives d’aigua dolça, embarcant-se en una plàcida canoa o en una àgil barca motora, a poc més de mitja hora de casa; sense oblidar la meravella del Forat de Bulí, el recorregut per l’engorjat excepcional i bellíssim, ritual obligat cada estiu pels amants de les experiències autèntiques al bell mig de la natura.

Tot això, i molt més, viscut sota el cel estelat que ens regala (i que per molts anys es mantingui) l’escassa contaminació lumínica dels nostres verals, xopat amb una (o dues) copes del bon vi de la vall del Corb, perfumat amb el timó, el romaní o l’espígol que creix als tossals i sempre elevat a l’enèsima potència gràcies a compartir les experiències en bona companyia. “Hem de buscar a algú amb qui menjar i beure abans de buscar alguna cosa que menjar i beure, doncs menjar solament és portar la vida d’un lleó o un llop”, digué el filòsof de Samos.

No he marxat a Capri… i m’he quedat amb ganes d’anar-hi. Potser hi aniré la primavera vinent. Però, he pensat, que si Tiberi hagués trepitjat algun dia la Segarra, hi hauria trobat l’anhelat plaer sense haver de recórrer a les presumptes depravacions que, segurament més per zitzània d’enemics i envejosos que per mèrits propis,  se li atribueixen.

 

(foto cortesia de Celler Comalats)