La manía de hablar catalán

L’any 1903 va aparèixer a Cervera el periòdic La Veu de la Segarra. La publicació tingué com a principal motivació la difusió del catalanisme i la promoció de la recuperació lingüística, en front d’un procés castellanitzador que havia abastat la pràctica totalitat de la premsa local i comarcal durant el segle XIX. El periòdic, primer quinzenal i després setmanal, es constituïa com a Portaveu del Centre Regionalista de Cervera i sa Comarca, i va tenir una curta (poc més d’un any), però intensa trajectòria. Al seu capdavant hi hagué Lluís Lladó, artista arribat a Cervera pocs anys abans i que ben aviat esdevindria un autèntic activista i dinamitzador cultural i lingüístic. Especialment rellevant fou la seva actuació al capdavant de l’Acadèmia que portà el seu nom, escola auto-denominada catalana, i on es formà, entre d’altres, l’historiador Agustí Duran i Sanpere. La Veu de la Segarra es posicionà, ja a la primera editorial, en contra “el caciquisme que aclapara molts pobles com Cervera (…) i el vergonyós domini que per tant temps han exercit eixos fills borts de Pàtria”, disposant-se a enderrocar-lo “al crit de ¡Visca Catalunya! ¡Visca la Segarra!”. Des de les seves pàgines, defensà especialment la restauració de la Diada de l’11 de setembre (fet que li va costar a Lladó una multa de 25 pessetes, que fou pagada amb una subscripció popular que reuní el doble de l’import) i el suport a la recuperació de la llengua catalana, col·laborant estretament en l’elaboració del Diccionari Català de mossèn Alcover. En cap cas defugí la crítica punyent, com quan en ocasió d’unes eleccions el President d’una mesa de Cervera preferí parlar en castellà perquè li semblà que ho requeria l’oficialitat de l’acte, el titllà de “còmic presumit que fa malament la comèdia”, tot recordant que “massa que’ns ho havem de sentir, que som uns botiflers”. En una altra ocasió, recollí l’equívoc d’una dona que, a l’anar a confessar-se a un capellà castellà, li exposà que “trabajaba en una casa por dida” (per comptes de “nodriza”)  i el religiós entengué que era una dona de mala vida, ja que treballava en una casa “perdida”; el fet va empènyer a la feligresa a no tornar mai més a confessar-se amb cap religiós no catalano-parlant. També en certes ocasions preferia expressar-se en vers, com quan publicà aquests, val a dir de plena actualitat: ““Poch temps fa qu’un ministre, larat de cos y d’ànima / Volgué allà en son deliri ferir als catalans, / Volgué que nostra llengua fugis de las escolas / Manant que’l Catecisme s’ensenyi en castellà”. Fou des d’aquella Veu de la Segarra on es va publicar un manifest amb el títol “Drets que hauríem de tenir els catalans”. Hi recollia els anhels del Manifest de la Unió Catalanista, publicat sis anys abans, i entre d’altres exposava “Volem la llengua catalana ab caràcter oficial y que siguin catalans tots los que desempenyin càrrechs públichs; (…); volem que catalans siguin los jutjes y magistrats”. I a dia d’avui, més d’un segle després, la legislació sembla haver assolit aquest objectiu de normalització lingüística, fins i tot en l’àmbit jurídic i judicial. Així ho veiem en l’ordenament jurídic català, encapçalat per l’Estatut d’Autonomia (Llei Orgànica aprovada a Madrid), que preveu (art. 33) el dret d’opció lingüística del ciutadà: que els Jutges i magistrats tinguin un nivell de coneixement adequat i suficient i que en cap cas es pugui exigir cap traducció; i així ho reflecteix també la legislació estatal, que estableix la validesa de l’ús de les llengües oficials; i, a més, l’europea, que des de 1992, a la Carta de Llengües Regionals i Minoritàries imposa que “els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries”. Però, en la pràctica, ni el pes de la reivindicació històrica, ni de la legislació consolidada sembla tenir gaire eficàcia quan la titularitat del Jutjat és assumit per una persona que, malgrat gaudir d’una gran formació jurídica, desconeix la llengua pròpia del país i arriba mancada de cap interès en aprendre-la. Davant d’aquests supòsits, força habituals per altra banda a Cervera degut a la centralització absoluta del Poder Judicial i al fet d’esdevenir un destí provisional dels Jutges, no hi ha llei que valgui. El temor a contrariar l’autoritat que ha d’impartir Justícia, mesclat amb el pragmatisme mesell i la formació professional encara eminentment en castellà, fa que la renúncia a l’ús de la llengua sigui immediat i ningú –ni professional, ni part-, llevat actes poc menys que d’heroïcitat processal, gosi exigir el respecte als seus drets lingüístics. “Disculpa, compañero, pero es que tenemos la manía de hablar catalán entre nosotros”, s’excusava una lletrada a un advocat val·lisoletà en adonar-se que, en presència d’aquest, intercanviava unes paraules en la seva llengua amb una tercera persona. La disculpa i la renúncia lingüística l’acrediten com a víctima –encara- de la convicció que canviar-se al castellà és de bona educació, de la preservació d’una consegüent moral d’esclau i educació de serf i de l’inconscient convicció que el català és una llengua aliena al món del dret i la justícia. En conseqüència, constatem com a hores d’ara és ben vigent i necessària aquella reivindicació de Lluís Lladó i com, transcorreguts més de cent anys, encara hi ha molta feina a fer, entre propis i aliens, si es vol viure plenament i des de la normalitat en català.

Toga nova, camisa vella

Ara fa uns mesos Don Francisco José Hernando passava a millor vida. Més per sort que per desgràcia, a la majoria dels mortals aquest nom no dirà res. Poc aclarirà si afegeixo que fou el Magistrat que presidí el Consejo General del Poder Judicial i el Tribunal Supremo durant l’època més fosca de l’aznarisme. Tampoc si menciono que fou un dels principals adalils de l’espanyolitat que van arremetre contra el fallit Estatut de Miravet, envestir a favor de l’aplicació de la doctrina Parot als presos d’ETA o resistir-se al reconeixement de drets del matrimoni entre homosexuals. Però potser algú sí el recordarà si cito les manifestacions que, essent la màxima autoritat dels Jutges espanyols, van incrementar la seva fama: “No creo que deba imponerse a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida (…); si yo ejerciera en Cataluña, aprendería el catalán, igual que si estuviera en Andalucía me gustaría aprender a bailar sevillanas“.

Corria l’any 2006 i l’estirabot no podia ser més inoportú. En ple debat sobre l’exigibilitat del coneixement de la llengua catalana als Jutges i Magistrats que exercien a Catalunya i en un moment en el qual, esgotats els recursos a la Secretaria de Normalització Lingüística, deixava de subvencionar-se l’ús de la llengua pròpia als Tribunals, el torero clavava la puntilla. Anys abans, l’ús de la llengua catalana havia sortit de l’anècdota per passar a tenir una presència testimonial en les estrades, gràcies a un pla pilot ideat -amb més bona voluntat que encert – des de la Conselleria corresponent: l’ús de la llengua era estimulat econòmicament, de manera que, aquelles seus judicials que s’acollien al pla, rebien un increment salarial per emprar el català (encara que fos de forma no autònoma, amb l’assistència contínua d’un traductor). Així, s’assolí la fita que una de cada cinc sentències es notifiqués en la llengua pròpia… Desaparegut l’incentiu, l’efecte pèndol va fer recular l’ús a èpoques anteriors al pla, mentre treien pit tots aquells reaccionaris que tan màniga ample tenien (i mantenen) dins l’estructura d’Estado (que no d’Estat) que és el Poder Judicial, sempre fidel als principis que el guien des d’època franquista.

Avui, quasi una dècada més tard, el panorama de la llengua catalana als Jutjats i Tribunals segueix en el mateix estat agònic. De res serveixen els convenis internacionals com la Declaració universal de drets lingüístics o la Carta Europea de llengües regionals: la castellana, emparada per les lleis espanyoles, segueix essent la llengua vehicular en els Jutjats i, en contra de tot principi democràtic, l’Administració segueix imposant la llengua a l’administrat. Aquí cal sumar la connivència dels professionals, advocats i procuradors que, hostatges d’una irracional por escènica o d’un mal entès principi d’obediència, desmereixen i fan deixadesa de la seva llengua per adaptar-se a la del Jutge i, fins i tot, aconsellen als seus clients que també ho facin, “no fos cas…”. De fet, les recent compareixences davant de l’Audiencia Nacional de diputats i diputades del Parlament de Catalunya pel cas del setge, el galdós paper dels intèrprets (o dels mateixos compareixents, fent-se la pròpia traducció simultània) i la pràctica imposició al President de la Generalitat de parlar en la lengua común, n’han estat una bona mostra.

I la situació, dins el Reino, tendeix encara a agreujar-se… Aquests dies s’ha publicat l’avantprojecte de Ley Orgánica del Poder Judicial, text que ve a substituir la regulació del tercer poder de l’Estat establerta durant l’anomenada “transición”. És aquest esborrany de llei on, com ha cridat l’atenció dels mitjans, es consagra l’eliminació del principi de Justícia Universal, de manera que l’Estat espanyol passa a ser còmplice per omissió dels més grans delictes i delinqüents autors de crims contra la Humanitat. També es consagra la supeditació del Poder Judicial a l’equilibri polític de cada moment, mantenint-se la designació dels més alts representants de la judicatura des de les “Cortes Generales”; així, el pretès govern independent dels Jutges segueix essent un reflex de les majories partidistes i, de passada, les seves resolucions esdevenen ben previsibles en funció del joc conservadors – progressistes. A més, amb l’afirmació desvergonyida d’avançar cap a la “provincialización” de la Justícia, es pren aquesta centralista referència administrativa per eliminar els jutjats aliens a les capitals i, alhora, fer desaparèixer els Jutjats de Pau; amb aquesta mesura, la Justícia (ja vetada a les classes mitjanes amb la imposició de les taxes judicials) es veta també per la població que resideix lluny dels centres de la província… Però, a més, en matèria de llengua, es projecta la discriminació: s’imposa documentar en castellà “lengua oficial del Estado” totes les actuacions i es permet que, “también” (és a dir: doblant esforços) s’empri una altra llengua oficial dins el territori autonòmic corresponent, sempre i quan ningú s’hi oposi argumentant indefensió (concepte que causa terror en la praxis jurídica i que s’interpreta amb màniga ample). Per si això no fos suficient, el coneixement dels “altres” idiomes oficials per part dels Jutges i Magistrats a les autonomies on exerceixin serà considerat com un mèrit, en cap cas com una obligació, de manera que es fossilitza en mans del servidor públic el dret a decidir sobre la llengua del procés.

En educació, en mitjans de comunicació, en Justícia… Els catalans i les catalanes també seguim perdent un llençol a cada bugada i no hi ha pacte fiscal ni traspàs de competències que ho pugui aturar. La sobirania de Catalunya, deixant enrere l’Espanya Una, serà una mesura ben profilàctica davant tanta sagnia. Però, girant l’esguard cap al Parc de la Ciutadella, tampoc en tinc cap garantia: la generalització de les retallades en despesa social, el suport a les escoles que mantenen la segregació dels alumnes en funció del sexe, la tendència privatitzant dels mitjans de comunicació o la voluntat d’imposar taxes autonòmiques a l’accés a la Justícia em fan pensar que, el dia després, també caldrà espolsar la catifa de casa.

 

La Justícia, producte de luxe

Li direm Ramon, i considerarem que és un autònom, titular d’una petita empresa amb domicili en algun municipi de les comarques de Lleida (per exemple: a la Segarra). En Ramon mai ha estirat més el braç que la màniga i, dia a dia, ha aconseguit desenvolupar la seva professió, amb dedicació, esforç i tenacitat. Gràcies a la seva feina, ha assolit l’objectiu de progrés social en una Catalunya lliure que reivindicava l’avi Macià: la casa i l’hortet. No obstant, en Ramon, fa ja un llarg any va patir un sotrac que li va provocar un mal de ventre: una empresa, per la qual portava força anys prestant serveis, li va deixar de pagar uns dotze mil euros d’unes tasques extres, realitzades sense pressupost (coses de la confiança…). No comptar amb aquesta contingència li suposà un bon desgavell, ja que ell havia hagut d’invertir més de la meitat de l’import en materials i, a més, n’havia pagat els corresponents impostos. En conseqüència, no només deixava d’ingressar uns quartos que li pertocaven (i que li anirien d’allò més bé), sinó que, a més, n’havia hagut de pagar de la seva butxaca una bona picossada. L’empresa morosa li responia amb vanes excuses de mal pagador, donant llargues a la seva reclamació i assegurant que, en breu, li ho anirien liquidant a poc a poc, ja que la crisis li impedia fer-ne front com estava estipulat… Però els diners, ni poc ni gens, no arribaven.

Cansat d’escoltar paraules i paraules, en Ramon va decidir portar la causa als Jutjats. Era el primer cop que es veia ficat en un procés, però la necessitat de rebre els diners que li eren deguts i, també, la seva dignitat, li imposaven acudir als Tribunals com a única sortida per fer valer els seus drets. Val a dir que l’acció no l’entusiasmava, ja que les poques informacions que tenia del funcionament de la Justícia –rebudes bàsicament des dels mitjans de comunicació- li parlaven d’un sistema lent, farragós, car, incert i, a voltes, injust; les imatges de presumptes delinqüents sortint alegrement dels Jutjats a canvi de petites fiances o de condemnats en ferm per escàndols de corrupció essent indultats des del Consejo de Ministros li donava un retrat de la Justícia que, si bé estereotipat, no li oferia cap confiança. No obstant, assessorat pel seu advocat, va decidir aplegar la paperassa i presentar la demanda. D’entrada: més despesa, perquè va haver d’avançar una provisió de fons de tres mil euros que anirien a cobrir els honoraris del lletrat que el defensaria, el procurador que el representaria, un perit que faria un dictamen valoratiu de la feina feta i no pagada i, a més, unes taxes judicials imposades pel Ministerio de Justicia que, en un primer moment, foren de 112 euros i, en un segon moment, davant l’oposició a la demanda de la deutora, 312 més… El procediment, que es va allargar al llarg de nou mesos (ben bé un embaràs, la comparació esdevingué inevitable), ha acabat amb una sentència desestimatòria de les pretensions d’en Ramon, que no va poder demostrar la realitat de les obres fetes (ja que no estaven en cap pressupost acceptat ni tenia cap full d’encàrrec ni altre document que acredités la seva autoria) i, a més, la condemna en costes, cosa que li suposava haver de patir la humiliació de pagar les despeses de defensa i representació de la part contrària. Ara, enfurismat, en Ramon ha decidit recórrer la resolució, cosa que li ha suposat haver d’abonar dos mil euros més pels professionals (advocat i procurador que el representi davant l’Audiència de Lleida) i 812 euros de la taxa judicial. En resum, a dia d’avui, el pobre -però honrat!-, Ramon, porta gastats 5.824 euros per defensar el seu legítim dret a cobrar-ne 12.000 i, a més, té el risc de no veure ni un cèntim i haver de pagar doblada la quantia a la part contrària, morosa i falsària…

Arribats a aquest punt, podríem afirmar que en Ramon va errar en acudir a la Justícia i que, a desgrat de la seva dignitat, hauria d’haver renunciat a allò que li pertocava i, com a màxim, recuperar els impostos pagats en la desgraciada operació. I pensarem també que el desafortunat Ramon ha patit un cúmul de desgràcies poc comunes… Doncs no: la situació d’en Ramon, amb el panorama que es traça per la Justícia, encara podria ser més galdós si es reproduís a mig termini:

En primer lloc, en Ramon ha hagut de pagar les taxes judicials imposades des del Gobierno del Reino de España, però no pas les taxes autonòmiques que va implantar la Generalitat de Catalunya i que, per obra d’un recurs al Tribunal Constitucional, es troben suspeses. Si aquesta taxa estigués en vigor (i, de fet, és possible que el TC resolgui que la Generalitat sí que té competències per gravar l’accés a la Justícia), a la despesa li hauríem d’afegir 180 euros pels processos en primera instància i 120 euros pel recurs d’apel·lació.

En segon lloc, al menys en Ramon encara ha pogut pledejar a prop de casa. Segons una reforma plantejada al Congreso de los Diputados pel Ministro del ram, en Ruiz Gallardón, es projecta  concentrar els Jutjats a les capitals de província, eliminant els partits judicials del territori, de manera que els jutjats de Cervera, Solsona, Balaguer, etc, desapareixerien. Així doncs, a banda de la despesa, en Ramon hauria de desplaçar-se uns cent quilòmetres d’anada (i d’altres de tornada) per acudir al Tribunal a defensar el seu dret…

Per tant, en Justícia també es compleix aquella Llei de Murphy que assegura que quan tot va malament, encara pot anar pitjor.  I en Ramon ha decidit que, el proper cop que li deguin diners, convidarà al morós a sopar en un bon restaurant.

Bon vent i barca nova

No descobreixo res si afirmo que el món de la Justícia és encara una de les assignatures pendents en el procés de democratització del país. L’organització del sistema judicial és fidel a unes estructures centralistes, retrògrades i uniformadores hereves del franquisme. És paradoxal copsar que allò que la democràcia va aconseguir dins l’estament militar, no ho ha assolit en el judicial, on poc o res ha canviat des de la mort del dictador.

Avui, tots els ciutadans en patim les conseqüències. Casos de plena actualitat com el del jutge Garzón, qui després de perseguir amb més pena que glòria narcotraficants, dictadors sud-americans i corruptes, s’ha vist escarnit pels seus companys de professió per gosar furgar en el franquisme, o el del patètic procés dels vestits contra Francisco Camps i el veredicte de “no culpable” emès pel jurat popular, o els de les reiterades sentències contra els drets històrics i lingüístics dels catalans o el de la  paret amb que topen contínuament aquells que pledegen per la nul•litat del procés contra el President Companys, en són només la punta de l’iceberg. Qualsevol d’aquests referents, i tantíssims d’altres, ens porten a comprendre a aquell alcalde andalusista que, vint-i-cinc anys enrere, es va fer famós -i fou condemnat per desacatament- per afirmar que “la Justícia es un cachondeo”.

A la percepció del ciutadà del carrer, aquells que hem passat anys greixant les juntes de la maquinària judicial podem afegir-hi la confirmació empírica. A una estructura d’inèrcies paquidèrmiques, s’hi afegeix una manca absoluta de voluntats per a superar la situació, resultant-ne, a banda d’un desprestigi clamorós, una situació de col•lapse gairebé generalitzada. Front la diagnosi unànime d’una Justícia malalta, els seus responsables polítics i orgànics s’entesten en negar que el remei  passi per una injecció pressupostària, rigorosa i responsable, i per la reforma dels processos de selecció i formació del persona, i s’obstinen en anar apedaçant unes lleis processals –moltes d’elles redactades al segle XIX- cada cop més inintel•ligibles i burocràtiques.

Com a reacció, s’accentua de forma alarmant la tendència a pal•liar la saturació de jutjats i tribunals barrant-ne l’accés pel gruix de la població. L’abús fatigant de les formalitats, la multiplicació extenuant de finestretes, la reducció i desmotivació del personal, la interpretació intolerant i discriminatòria de les normes processals, l’exigència de pòlisses i impostos que graven l’accés als recursos, la restricció arbitrària d’horaris d’atenció, el menyspreu autista a les noves tecnologies d’informació i comunicació i la negació contínua a respectar la llengua pròpia de cada ciutadà, imposant sempre l’idioma de l’Estat, fan de l’accés a la fortalesa judicial una autèntica carrera de resistència extrema entre esculls i barrancs, a banda d’un camp de mines pels professionals. A més, la imposició de noves taxes astronòmiques i abusives per pledejar -altrament dit “copagament judicial”-, que traient pit ha presentat la que havia de ser cara amable del PP al govern espanyol, el Ministre Ruiz Gallardón, i que serà agreujada més des del Govern de Catalunya, acaben per transformar els Jutjats i Tribunals en un vedat de caça major reservat a les grans corporacions (bancs i financeres, companyies de serveis energètics i telefonia, asseguradores i multinacionals) on el ciutadà i les pimes assumeixen el rol d’ase dels cops.

Si això fos poc, afegim-hi uns processos de formació de Jutges deslligats de la realitat, la interpretació de la independència judicial com un parapet de la ineptitud o la vagància, la manca d’instrucció dels operadors jurídics i la preferència dels valors d’amiguisme i afinitat, en lloc de l’eficàcia i el mèrit, i tot un reguitzell de circumstàncies que fan inevitable que la Justícia sigui el pilar de l’Estat menys valorat pels ciutadans. Davant aquest panorama, no em sorprèn que un advocat i exdiputat del PP (i no pas un llibertari ni un comunista ni un indignat) escrivís fa un parell de setmanes que “Si no fuera porque no tengo otro medio de vida que mi profesión (…), mañana mismo colgaba la toga”.

Personalment, totes aquestes circumstàncies m’han portat a abandonar el vaixell judicial abans que s’enfonsi del tot i m’arrossegui amb ell. No obstant, diu el tòpic que les rates (i ara també el capità Schettino), són les primeres en saltar d’una embarcació quan aquesta naufraga, per la qual cosa certa mala consciència no em deixava descansar. Finalment, en una petita ermita de la plana guissonenca, vaig tenir una revelació…

Durant una de les meves correries d’historiador aficionat,  vaig accedir a una calmosa i bonica esglesiola romànica, on em va sorprendre que a les parets hi lluís el retrat d’un sant de poca veneració a la Segarra: Sant Ramon de Penyafort. El copatró de Barcelona ha estat tradicionalment bandejat pels missaires de la Segarra, molt més devots al seu alter ego, en Ramon Nonat, figura creada per la imaginació (i la manipulació) dels frares mercedaris a imatge del seu homònim de Penyafort per a legitimar l’ocupació d’un antic lloc de culte popular… En aquella taula, Sant Raimon  apareix segons la iconografia habitual, en la travessia des de Sóller fins a Barcelona navegant sobre la seva capa de llana negra convertida miraculosament en una embarcació ràpida. L’episodi descriu el moment quan el dominic, ofuscat per la conducta escandalosa del rei Jaume I, que oblidà els seus deures de bon cristià i es rendí a les arts amatòries d’una amistançada molt més madura que ell, i fart de copsar com el jove monarca sucumbeix irremissiblement en el vici i la degradació, decideix fugir de l’illa de Mallorca convertint el mantell en el “llaüt d’estamenya” que segles més tard cantaria mossèn Cinto.

Amb la seva acció, Raimon de Penyafort, jurista prestigiós i elevat als altars com a patró dels advocats, deixà enrere una Cort degradada per la disbauxa, la perversió i la decadència per cercar una altra riba plàcida i serena. I per fer-ho, emprà la capa, signe distintiu de la condició d’home d’església, talment ho fa la toga que identifica als juristes, per a construir-se una barca i una vela i fer-se a la mar lluny de la xusma pecadora. Amb la seva estampa, Sant Raimon m’indica quin camí he de seguir per deixar enrere el vaixell de la Justícia… Mentre aquell lentament però segura es va escorant cap a estribord fins a l’inevitable sotsobra, ara ja em congratulo d’haver estripat la toga i, amb bon vent, prendre una barca nova.