Arxiu del Bloc

L’hora del somerer

Aviat farà sis anys que vaig compartir en aquest blog el meu primer article d’opinió publicat a  La Veu de la Segarra. Hi  reflexionava sobre la incerta identitat d’aquells que, com jo mateix, un dia van decidir lliurement abandonar el bressol metropolità per instal·lar-se en una casa vella de la ruralia… Aquell va ser el primer de vora tres-cents articles d’opinió que, setmana rere setmana, he anat publicant a les pàgines d’aquest setmanari cerverí, però de projecció comarcal. D’assaigs en va qualificar algú, Montaignerecordant aquells “essais” que al segle XVI va escriure des del seu castell del Perigord en Michel de Montaigne. El filòsof gascó culpà l’ociositat de la seva incontinència redactora, assegurant que va ser quan va decidir retirar-se a “reposar en ell mateix” a la seva fortalesa de Montanha, el seu esperit  “com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix”.

castellServidor, talment aquell de qui diuen fou el primer blogaire, també ha intentat de domar el seu esperit amb la disciplina de la redacció, tot i que no amb ploma i pergamí, sinó amb ratolí i teclat. Però cada text n’ha engendrat un altre, setmana rere setmana, fins reunir-ne una sèrie de dos-cents noranta-set que, avui, al menys provisionalment, arriben a la seva fi. No pas per esgotament d’idees ni de dolls d’inspiració, ja que el paisatge i el paisanatge de la Segarra, és un pou sense fons d’històries evocadores, sinó pel fet que, de grat o per força, d’aquí un parell de setmanes iniciaré una activitat que obliga a centrar-hi tot l’enginy i la dedicació possibles. Si en el cas del noble humanista va ser l’alcaldia de Bordeus qui el va sorprendre i arrencar del seu calmós retir al camp, en el meu cas, el tren d’alta velocitat em transporta del meu estimat altiplà segarrenc al Congrés dels Diputats de Madrid. En principi, només per tres frenètics dies a la setmana i durant una temporada màxima de quatre anys (que, val a dir, a priori s’albira  força més breu), però la feina a desenvolupar a la Villa y Corte impedirà la producció dels textos amb la regularitat auto-imposada fins a dia d’avui.

Enrere queden sis anys d’escrits, pels quals han passat personatges i paisatges vinculats a la Segarra: clergues, estudiants, polítics, bruixes, terratinents, artistes, esportistes, heretges, militars (amb certa passió indissimulada per les branques més reaccionàries i pels episodis més escabrosos) i alguna que altra donzella, saltironejant entre la Universitat de Cervera, els carrerons de qualsevol poble de la vall del Llobregós, els bancals de l’Alt Sió o les obagues dels Comalats. També episodis centrats en els factors que generen patiment o frustració, com la nefasta gestió del canal Segarra-Garrigues, la industrialització mal planificada, la destrucció del medi natural o el paisatge, el patrimoni oblidat, la proliferació d’elements contaminants o les amenaces extractives i dejectives, han inspirat molts dels textos publicats.

bLOCAIRETot això queda enrere. D’ara endavant centraré la meva dedicació a l’exercici del càrrec de representació política pel qual han confiat en mi dones i homes de les terres de ponent. Amb tota seguretat, de Madrid estant, hi haurà algun moment d’inspiració i, seguint l’estela d’algun personatge o d’alguna història fascinant, tornaré a escriure quatre ratlles –prescindibles i vagaroses, com és habitual-, però ja no serà com fins ara, amb una regularitat disciplinadament inflexible. De fet, el propi Montaigne adverteix que “l’ambició, l’avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc”, per la qual cosa és de preveure que a la capital del Regne o en algun punt inconcret de les vies fèrries també m’assaltin aquelles quimeres que obliguen a escriure com a teràpia per a foragitar-les; ara, però, òrfenes de l’oci, seran molt més escadusseres.

Per tot plegat, només resta agrair la paciència infinita i la immensa generositat de tothom que hagi destinat cinc minuts de la seva vida a llegir els meus assajos fallits, els meus contes emboirats i els meus articles prescindibles. Fet i fet, no tenien altre voluntat que pertorbar el món: perillosos, incapaços, inoportuns, propis d’aquell que, en paraules de Montaigne, han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, però “no han pogut arribar a la naturalesa filosòfica, enriquida per ciències útils, per la qual cosa es mouen en la regió del mig“, és a dir, tenen “el cul entre dues cadires”. Ben segur que, projectat en negre sobre blanc, ens tornarem a trobar. Mentrestant, només demanar-los disculpes per les molèsties i comprometre’m, a partir d’ara, a dedicar l’esperit, el cos i la ment, a ser digne mereixedor de la responsabilitat encomanda.

Diu Montaigne que Crates de Tebes, filòsof cínic del segle III a C, en ser interrogat sobre fins quan caldria filosofar va afirmar que “Fins que no siguin els somerers els qui dirigeixin els nostres exèrcits”; vagi vostè a saber, potser l’hora dels somerers ha arribat.

Somera-Alger

 

Anuncis

La manía de hablar catalán

L’any 1903 va aparèixer a Cervera el periòdic La Veu de la Segarra. La publicació tingué com a principal motivació la difusió del catalanisme i la promoció de la recuperació lingüística, en front d’un procés castellanitzador que havia abastat la pràctica totalitat de la premsa local i comarcal durant el segle XIX. El periòdic, primer quinzenal i després setmanal, es constituïa com a Portaveu del Centre Regionalista de Cervera i sa Comarca, i va tenir una curta (poc més d’un any), però intensa trajectòria. Al seu capdavant hi hagué Lluís Lladó, artista arribat a Cervera pocs anys abans i que ben aviat esdevindria un autèntic activista i dinamitzador cultural i lingüístic. Especialment rellevant fou la seva actuació al capdavant de l’Acadèmia que portà el seu nom, escola auto-denominada catalana, i on es formà, entre d’altres, l’historiador Agustí Duran i Sanpere. veuLa Veu de la Segarra es posicionà, ja a la primera editorial, en contra “el caciquisme que aclapara molts pobles com Cervera (…) i el vergonyós domini que per tant temps han exercit eixos fills borts de Pàtria”, disposant-se a enderrocar-lo “al crit de ¡Visca Catalunya! ¡Visca la Segarra!”. Des de les seves pàgines, defensà especialment la restauració de la Diada de l’11 de setembre (fet que li va costar a Lladó una multa de 25 pessetes, que fou pagada amb una subscripció popular que reuní el doble de l’import) i el suport a la recuperació de la llengua catalana, col·laborant estretament en l’elaboració del Diccionari Català de mossèn Alcover. En cap cas defugí la crítica punyent, com quan en ocasió d’unes eleccions el President d’una mesa de Cervera preferí parlar en castellà perquè li semblà que ho requeria l’oficialitat de l’acte, el titllà de “còmic presumit que fa malament la comèdia”, tot recordant que “massa que’ns ho havem de sentir, que som uns botiflers”. En una altra ocasió, recollí l’equívoc d’una dona que, a l’anar a confessar-se a un capellà castellà, li exposà que “trabajaba en una casa por dida” (per comptes de “nodriza”)  i el religiós entengué que era una dona de mala vida, ja que treballava en una casa “perdida”; el fet va empènyer a la feligresa a no tornar mai més a confessar-se amb cap religiós no catalano-parlant. També en certes ocasions preferia expressar-se en vers, com quan publicà aquests, val a dir de plena actualitat: ““Poch temps fa qu’un ministre, larat de cos y d’ànima / Volgué allà en son deliri ferir als catalans, / Volgué que nostra llengua fugis de las escolas / Manant que’l Catecisme s’ensenyi en castellà”. Fou des d’aquella Veu de la Segarra on es va publicar un manifest amb el títol “Drets que hauríem de tenir els catalans”. Hi recollia els anhels del Manifest de la Unió Catalanista, publicat sis anys abans, i entre d’altres exposava “Volem la llengua catalana ab caràcter oficial y que siguin catalans tots los que desempenyin càrrechs públichs; (…); volem que catalans siguin los jutjes y magistrats”. I a dia d’avui, més d’un segle després, la legislació sembla haver assolit aquest objectiu de normalització lingüística, fins i tot en l’àmbit jurídic i judicial. Així ho veiem en l’ordenament jurídic català, encapçalat per l’Estatut d’Autonomia (Llei Orgànica aprovada a Madrid), que preveu (art. 33) el dret d’opció lingüística del ciutadà: que els Jutges i magistrats tinguin un nivell de coneixement adequat i suficient i que en cap cas es pugui exigir cap traducció; i així ho reflecteix també la legislació estatal, que estableix la validesa de l’ús de les llengües oficials; i, a més, l’europea, que des de 1992, a la Carta de Llengües Regionals i Minoritàries imposa que “els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries”. Però, en la pràctica, ni el pes de la reivindicació històrica, ni de la legislació consolidada sembla tenir gaire eficàcia quan la titularitat del Jutjat és assumit per una persona que, malgrat gaudir d’una gran formació jurídica, desconeix la llengua pròpia del país i arriba mancada de cap interès en aprendre-la. Davant d’aquests supòsits, força habituals per altra banda a Cervera degut a la centralització absoluta del Poder Judicial i al fet d’esdevenir un destí provisional dels Jutges, no hi ha llei que valgui. El temor a contrariar l’autoritat que ha d’impartir Justícia, mesclat amb el pragmatisme mesell i la formació professional encara eminentment en castellà, fa que la renúncia a l’ús de la llengua sigui immediat i ningú –ni professional, ni part-, llevat actes poc menys que d’heroïcitat processal, gosi exigir el respecte als seus drets lingüístics. “Disculpa, compañero, pero es que tenemos la manía de hablar catalán entre nosotros”, s’excusava una lletrada a un advocat val·lisoletà en adonar-se que, en presència d’aquest, intercanviava unes paraules en la seva llengua amb una tercera persona. La disculpa i la renúncia lingüística l’acrediten com a víctima –encara- de la convicció que canviar-se al castellà és de bona educació, de la preservació d’una consegüent moral d’esclau i educació de serf i de l’inconscient convicció que el català és una llengua aliena al món del dret i la justícia. En conseqüència, constatem com a hores d’ara és ben vigent i necessària aquella reivindicació de Lluís Lladó i com, transcorreguts més de cent anys, encara hi ha molta feina a fer, entre propis i aliens, si es vol viure plenament i des de la normalitat en català. planol12163_700

Una ullada al melic

Com que em trobo de vacances i m’han abandonat les muses, segurament per desinhibir-se de forma desvergonyida, etílica i impúdica en algun destí de sol i platja, he decidit (confiant temeràriament que els meus lectors -i algun company de pàgines- estaran allunyats d’aquesta publicació)  rendir-me al pecat capital de la supèrbia i parlar de mi mateix…

El fet està provocat en un correu del director d’aquesta publicació -que té la bondat, clemència i discutible criteri de publicar els meus textos setmanalment-, on em diu que el meu il·lustre veí de pàgina deixa definitivament la seva columna d’opinió i que, a partir d’ara, allò que escric guanyarà rellevància. Certament, com l’amic Ton n’és plenament conscient, això serà massa responsabilitat per a mi: el meu paper de teloner, a l’ombra de les vivències del pas del temps d’en Ramon Prats, m’han permès fer de la redacció del miler de paraules setmanals quelcom semblant a un exercici personal de catarsi, molt gratificant com a teràpia personal, quasi una confessió laica, però molt poc recomanable pel lector assenyat, rigorós i benpensant.

Fa ja més d’un any que escric regularment per La Veu i, tot i que de vegades he estat infidel amb escapades furtives i voluptuoses a d’altres rotatius, el meu cor ha estat sempre pel setmanari que porta el nom de la meva comarca adoptiva. Allò que va començar com la recerca de la identitat personal (nouvingut? foraster? neorural? pixapins? immigrant?), a poc a poc va anar derivant cap a un seguit de textos, a voltes diatribes contra els atacs a la llengua, de tant en tant crítiques vers la classe política, sovint defenses d’una concepció personal de la cultura, el patrimoni i el paisatge, freqüentment demagògies sobre el futur del país i d’altres escrits tacats de citacions pedants, frivolitats inadmissibles, ironies inapropiades i tergiversacions rebutjables.

No obstant, el fet d’alçar la veu difuminada entre d’altres columnes d’opinió molt més solvents, líriques colpidores, anunciants seductors i humor gràfic intel·ligent –tant que a vegades supera el meu humil senderi-,  m’ha permès donar via lliure a allò que em dictava l’estat anímic. A més, he copsat la poca transcendència del publicat, ja què, més enllà dels comentaris afalagadors (per això estan els amics), molt poques crítiques negatives he rebut; val a dir que aquestes reprovacions (com la d’un alcalde, per una banda, i d’una associació cultural, per l’altra, que m’atribuïen de forma simultània i sagaç parlar des del desconeixement i de forma parcial sobre el contenciós que els enfronta) han estat molt ben rebudes i m’han ajudat a seguir endavant. Com aquell pintor empordanès (vet aquí la primera citació pedant d’avui), no puc evitar que m’estimuli “que parlin de mi, encara que sigui bé”…

Tot i això, assumeixo amb irresponsabilitat i rauxa aquesta nova etapa i, obviant el focus de llum que des d’ara il·luminarà la meva catilinària, faré mans i mànigues per continuar en la mateixa línia, bolcant en negre sobre blanc les meves obsessions del moment, ja sigui en forma d’agitació i propaganda, ja arribin camuflades de paràbola exemplarizant, ja estiguin contaminades de messianisme, fatxenderia i cinisme o ja es revesteixin d’un esperit contradictori (sinó autodestructiu) indigerible. Vagi per endavant les més humils disculpes als lectors, la meva profunda comprensió per aquells que m’obviïn i saltin directament a les pàgines centrals i il·lustrades de La Veu i, si s’escau, la crida a tothom que es vegi molest o copsat per la meva retòrica demagògica perquè reaccioni com s’escau i repliqui tot posant-me els punts sobre les is a través de la secció de les cartes al director o per mitjà del blog d’en Giliet de Florejacs, el meu alter ego errant per l’univers internàutic (https://giliet.wordpress.com/).

En conseqüència, advertit tothom (inclòs l’editor) i tenint ben present el principi general que diu que no es pot fer broma de tot (encara que no he descobert sobre què no es pot bromejar), miraré de mantenir en els futurs articles el llistó al mateix nivell vagarós i tèrbol.

Com a compromís de fidelitat i en senyal de la nova aliança, he decidit batejar la meva secció “cul entre dues cadires”, homenatge a Michel de Montaigne, pare del gènere literari de l’assaig, a qui he descobert gràcies a un amable lector (i exegeta en privat). La citació “montaignesa” no és pas cap declaració de motius, ni cap exercici presumptuós d’emulació del mestre gascó, sinó per una banda quelcom semblant al “memento mori” dels generals de la Roma antiga, fre a les temptacions de supèrbia i autocomplaença, i, per altra banda, recordatori d’aquesta dualitat des de la que escric, pròpia d’un urbanita desertor, d’un neorural lligat a les noves tecnologies, d’un jurista desenganyat i d’un progressista conservacionista.

Per cert, pels dies que queden de vacances estivals, recomano a tothom la lectura dels assajos de Montaigne (i no pas els meus textos bandejables). Allí, dins el capítol LIV dedicat a les vanes subtilitats, es defineix a la perfecció en quin estadi s’assenta el seu cul, el meu i el de tants altres.


Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...