Arxiu del Bloc

L’hora del somerer

Aviat farà sis anys que vaig compartir en aquest blog el meu primer article d’opinió publicat a  La Veu de la Segarra. Hi  reflexionava sobre la incerta identitat d’aquells que, com jo mateix, un dia van decidir lliurement abandonar el bressol metropolità per instal·lar-se en una casa vella de la ruralia… Aquell va ser el primer de vora tres-cents articles d’opinió que, setmana rere setmana, he anat publicant a les pàgines d’aquest setmanari cerverí, però de projecció comarcal. D’assaigs en va qualificar algú, Montaignerecordant aquells “essais” que al segle XVI va escriure des del seu castell del Perigord en Michel de Montaigne. El filòsof gascó culpà l’ociositat de la seva incontinència redactora, assegurant que va ser quan va decidir retirar-se a “reposar en ell mateix” a la seva fortalesa de Montanha, el seu esperit  “com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix”.

castellServidor, talment aquell de qui diuen fou el primer blogaire, també ha intentat de domar el seu esperit amb la disciplina de la redacció, tot i que no amb ploma i pergamí, sinó amb ratolí i teclat. Però cada text n’ha engendrat un altre, setmana rere setmana, fins reunir-ne una sèrie de dos-cents noranta-set que, avui, al menys provisionalment, arriben a la seva fi. No pas per esgotament d’idees ni de dolls d’inspiració, ja que el paisatge i el paisanatge de la Segarra, és un pou sense fons d’històries evocadores, sinó pel fet que, de grat o per força, d’aquí un parell de setmanes iniciaré una activitat que obliga a centrar-hi tot l’enginy i la dedicació possibles. Si en el cas del noble humanista va ser l’alcaldia de Bordeus qui el va sorprendre i arrencar del seu calmós retir al camp, en el meu cas, el tren d’alta velocitat em transporta del meu estimat altiplà segarrenc al Congrés dels Diputats de Madrid. En principi, només per tres frenètics dies a la setmana i durant una temporada màxima de quatre anys (que, val a dir, a priori s’albira  força més breu), però la feina a desenvolupar a la Villa y Corte impedirà la producció dels textos amb la regularitat auto-imposada fins a dia d’avui.

Enrere queden sis anys d’escrits, pels quals han passat personatges i paisatges vinculats a la Segarra: clergues, estudiants, polítics, bruixes, terratinents, artistes, esportistes, heretges, militars (amb certa passió indissimulada per les branques més reaccionàries i pels episodis més escabrosos) i alguna que altra donzella, saltironejant entre la Universitat de Cervera, els carrerons de qualsevol poble de la vall del Llobregós, els bancals de l’Alt Sió o les obagues dels Comalats. També episodis centrats en els factors que generen patiment o frustració, com la nefasta gestió del canal Segarra-Garrigues, la industrialització mal planificada, la destrucció del medi natural o el paisatge, el patrimoni oblidat, la proliferació d’elements contaminants o les amenaces extractives i dejectives, han inspirat molts dels textos publicats.

bLOCAIRETot això queda enrere. D’ara endavant centraré la meva dedicació a l’exercici del càrrec de representació política pel qual han confiat en mi dones i homes de les terres de ponent. Amb tota seguretat, de Madrid estant, hi haurà algun moment d’inspiració i, seguint l’estela d’algun personatge o d’alguna història fascinant, tornaré a escriure quatre ratlles –prescindibles i vagaroses, com és habitual-, però ja no serà com fins ara, amb una regularitat disciplinadament inflexible. De fet, el propi Montaigne adverteix que “l’ambició, l’avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc”, per la qual cosa és de preveure que a la capital del Regne o en algun punt inconcret de les vies fèrries també m’assaltin aquelles quimeres que obliguen a escriure com a teràpia per a foragitar-les; ara, però, òrfenes de l’oci, seran molt més escadusseres.

Per tot plegat, només resta agrair la paciència infinita i la immensa generositat de tothom que hagi destinat cinc minuts de la seva vida a llegir els meus assajos fallits, els meus contes emboirats i els meus articles prescindibles. Fet i fet, no tenien altre voluntat que pertorbar el món: perillosos, incapaços, inoportuns, propis d’aquell que, en paraules de Montaigne, han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, però “no han pogut arribar a la naturalesa filosòfica, enriquida per ciències útils, per la qual cosa es mouen en la regió del mig“, és a dir, tenen “el cul entre dues cadires”. Ben segur que, projectat en negre sobre blanc, ens tornarem a trobar. Mentrestant, només demanar-los disculpes per les molèsties i comprometre’m, a partir d’ara, a dedicar l’esperit, el cos i la ment, a ser digne mereixedor de la responsabilitat encomanda.

Diu Montaigne que Crates de Tebes, filòsof cínic del segle III a C, en ser interrogat sobre fins quan caldria filosofar va afirmar que “Fins que no siguin els somerers els qui dirigeixin els nostres exèrcits”; vagi vostè a saber, potser l’hora dels somerers ha arribat.

Somera-Alger

 

Cul entre dues cadires

Fa uns mesos, a propòsit del meu text “Garreperia i la filantropia segarreta” (que, per cert, es va publicar en premsa substituint “garreperia” per “gasivitat”), un amic artista i lletraferit, em felicitava i, tot fent expressament una lloança exagerada, em deia “té un aire d’Essai, molt montaignesc, segur que els has llegit, però fa per tu rellegir-los a la teva torre segarrenca”… Empassant-me la meva propensió a la pedanteria, vaig haver de reconèixer que, més enllà de poder dir allò d’“em sona”, no havia llegit res de Montaigne, però comprometent-me (potser retòricament?) a descobrir la seva obra per si hi trobava quelcom que em pogués inspirar en l’àrdua i pretenciosa tasca que m’he imposat d’escriure un article de mil paraules per setmana…

En la seva resposta, l’artista, mestre cisteller per més dades, em va fer un regal en forma de citació:

Quan vaig retirar-me recentment a casa meva, decidit en la mesura del possible no emprar-me d’altra cosa que de transcórrer en pau i apartat aquesta mica que em resta de vida, em va semblar que no podia fer més gran favor al meu esperit que deixar-lo en plena ociositat ocupar-se sol, deturar-se i reposar en ell mateix: cosa que esperava que pogués fer a partir d’aquell moment més fàcilment, esdevingut en el temps més greu i més madur; però trobo que al contrari, com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix“.

La seducció fou immediata i vaig trigar segons en cercar a la xarxa dades de qui havia descrit els símptomes que ara pateixo. La sorpresa fou doble quan vaig descobrir que Michel de Montaigne, a l’edat que jo ara tinc, s’havia retirat a la biblioteca del seu castell al Perigord per escriure una obra on, des de l’escepticisme i amb un estil planer, rebutjava les doctrines massa rígides, els dogmes cecs i els artificis que emmascaren l’essència de les coses. Molts pocs dies més tard, per obra i gràcia de la meva estimada tieta de Barcelona, rebia a les meves mans el llibre primer dels Assaigs de Michel de Motaigne, deliciosament traduït al català de València per Vicent Alonso.

El temps ha revelat que l’obsequi que m’han fet en Carles i la Montserrat està ben enverinat: en els assaigs del gascó hi trobo massa paraules que subscriuria íntegrament, d’una actualitat sorprenent (contínuament he de rellegir la contracoberta per verificar que l’obra és del segle XVI) i que provoquen que sovint hagi de lluitar contra la temptació, directament, de caure en el nefand crim del plagiari…

Per tant, penjaré aquest text al meu blog, sense enviar-lo a ningú, recomanar-lo a les xarxes socials ni, molt menys, remetre’l a cap diari perquè el publiqui, ja que, en el fons, hi estic ensenyant les vísceres dels meus escrits, talment un alquimista que revela les seves fórmules o un artista que presenta en societat la seva musa… A més, temo que, d’una o quatre potes, cauré de tant en tant en la temptació imitativa.

Dit això i bolcada la meva mala consciència, deixo tres citacions literals que, qui ho sap?, potser també poden tenir l’efecte seductor a qui –pels obscurs viaranys de la xarxa internàutica- caigui en aquestes línies, amb la lectura de les quals em fuetejaré de tant en tant:

Feliç aquell que haja regulat en una mesura tan justa la seua necessitat que les riqueses hi puguen bastar sense preocupar-se ni molestar-se per elles, i sense que distribuir-les o agrupar-les interrompa unes altres ocupacions més convenients i tranquil·les, i més d’acord amb el seu cor.

Al camperol i al sabater els veiem anar al seu aire, simplement i naturalment, parlant d’allò que saben; aquells, per voler elevar-se i armar-se del saber que neda en la superfície del seu cervell, s’embarassen i s’emboliquen constantment. D’ells s’escapen belles paraules, però que uns altes apliquen.”

Els simples llauradors són gent honesta, i gent honesta també els filòsofs, o, segons la nostra època, les naturaleses fortes i clares, enriquides per una llarga instrucció de ciències útils. Els qui són al mig, que han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, i no han pogut arribar a l’altre (el cul entre dues cadires, entre els quals em compte, com tants altres) són perillosos, incapaços, inoportuns; aquests torben el món. És per això que, per la meua banda, em retire tant com puc fins al primer i natural estadi, d’on he intentat eixir vanament.”

Dit i copiat això, em retire de vacances estivals.

Bon estiu!

 

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...