La manía de hablar catalán

L’any 1903 va aparèixer a Cervera el periòdic La Veu de la Segarra. La publicació tingué com a principal motivació la difusió del catalanisme i la promoció de la recuperació lingüística, en front d’un procés castellanitzador que havia abastat la pràctica totalitat de la premsa local i comarcal durant el segle XIX. El periòdic, primer quinzenal i després setmanal, es constituïa com a Portaveu del Centre Regionalista de Cervera i sa Comarca, i va tenir una curta (poc més d’un any), però intensa trajectòria. Al seu capdavant hi hagué Lluís Lladó, artista arribat a Cervera pocs anys abans i que ben aviat esdevindria un autèntic activista i dinamitzador cultural i lingüístic. Especialment rellevant fou la seva actuació al capdavant de l’Acadèmia que portà el seu nom, escola auto-denominada catalana, i on es formà, entre d’altres, l’historiador Agustí Duran i Sanpere. veuLa Veu de la Segarra es posicionà, ja a la primera editorial, en contra “el caciquisme que aclapara molts pobles com Cervera (…) i el vergonyós domini que per tant temps han exercit eixos fills borts de Pàtria”, disposant-se a enderrocar-lo “al crit de ¡Visca Catalunya! ¡Visca la Segarra!”. Des de les seves pàgines, defensà especialment la restauració de la Diada de l’11 de setembre (fet que li va costar a Lladó una multa de 25 pessetes, que fou pagada amb una subscripció popular que reuní el doble de l’import) i el suport a la recuperació de la llengua catalana, col·laborant estretament en l’elaboració del Diccionari Català de mossèn Alcover. En cap cas defugí la crítica punyent, com quan en ocasió d’unes eleccions el President d’una mesa de Cervera preferí parlar en castellà perquè li semblà que ho requeria l’oficialitat de l’acte, el titllà de “còmic presumit que fa malament la comèdia”, tot recordant que “massa que’ns ho havem de sentir, que som uns botiflers”. En una altra ocasió, recollí l’equívoc d’una dona que, a l’anar a confessar-se a un capellà castellà, li exposà que “trabajaba en una casa por dida” (per comptes de “nodriza”)  i el religiós entengué que era una dona de mala vida, ja que treballava en una casa “perdida”; el fet va empènyer a la feligresa a no tornar mai més a confessar-se amb cap religiós no catalano-parlant. També en certes ocasions preferia expressar-se en vers, com quan publicà aquests, val a dir de plena actualitat: ““Poch temps fa qu’un ministre, larat de cos y d’ànima / Volgué allà en son deliri ferir als catalans, / Volgué que nostra llengua fugis de las escolas / Manant que’l Catecisme s’ensenyi en castellà”. Fou des d’aquella Veu de la Segarra on es va publicar un manifest amb el títol “Drets que hauríem de tenir els catalans”. Hi recollia els anhels del Manifest de la Unió Catalanista, publicat sis anys abans, i entre d’altres exposava “Volem la llengua catalana ab caràcter oficial y que siguin catalans tots los que desempenyin càrrechs públichs; (…); volem que catalans siguin los jutjes y magistrats”. I a dia d’avui, més d’un segle després, la legislació sembla haver assolit aquest objectiu de normalització lingüística, fins i tot en l’àmbit jurídic i judicial. Així ho veiem en l’ordenament jurídic català, encapçalat per l’Estatut d’Autonomia (Llei Orgànica aprovada a Madrid), que preveu (art. 33) el dret d’opció lingüística del ciutadà: que els Jutges i magistrats tinguin un nivell de coneixement adequat i suficient i que en cap cas es pugui exigir cap traducció; i així ho reflecteix també la legislació estatal, que estableix la validesa de l’ús de les llengües oficials; i, a més, l’europea, que des de 1992, a la Carta de Llengües Regionals i Minoritàries imposa que “els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries”. Però, en la pràctica, ni el pes de la reivindicació històrica, ni de la legislació consolidada sembla tenir gaire eficàcia quan la titularitat del Jutjat és assumit per una persona que, malgrat gaudir d’una gran formació jurídica, desconeix la llengua pròpia del país i arriba mancada de cap interès en aprendre-la. Davant d’aquests supòsits, força habituals per altra banda a Cervera degut a la centralització absoluta del Poder Judicial i al fet d’esdevenir un destí provisional dels Jutges, no hi ha llei que valgui. El temor a contrariar l’autoritat que ha d’impartir Justícia, mesclat amb el pragmatisme mesell i la formació professional encara eminentment en castellà, fa que la renúncia a l’ús de la llengua sigui immediat i ningú –ni professional, ni part-, llevat actes poc menys que d’heroïcitat processal, gosi exigir el respecte als seus drets lingüístics. “Disculpa, compañero, pero es que tenemos la manía de hablar catalán entre nosotros”, s’excusava una lletrada a un advocat val·lisoletà en adonar-se que, en presència d’aquest, intercanviava unes paraules en la seva llengua amb una tercera persona. La disculpa i la renúncia lingüística l’acrediten com a víctima –encara- de la convicció que canviar-se al castellà és de bona educació, de la preservació d’una consegüent moral d’esclau i educació de serf i de l’inconscient convicció que el català és una llengua aliena al món del dret i la justícia. En conseqüència, constatem com a hores d’ara és ben vigent i necessària aquella reivindicació de Lluís Lladó i com, transcorreguts més de cent anys, encara hi ha molta feina a fer, entre propis i aliens, si es vol viure plenament i des de la normalitat en català. planol12163_700

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 8 Juliol 2015, in Política and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: