De forasters, nouvinguts i altres éssers arribats del més enllà

“¿…de dónde soy o de dónde vengo?” Aquesta frase va fer popular fa uns quants anys el pare d’un il·lustre polític democristià de les terres de ponent. Els programes de zàping ens bombardejaren durant una llarga temporada amb les imatges d’aquest home –de nom Pelegrí, oh paradoxa!- que, davant la senzilla pregunta sobre de quin lloc era, iniciava tota una disquisició sobre els seus orígens geogràfics. Als urbanites ens feia molta gràcia veure l’embarbussament d’aquell padrí quan pretenia identificar el lloc d’on venia; el seu esforç se’ns presentava tan absurd com inintel·ligible. Ara, una dècada més tard, ja no ho trobo tan divertit.

Aquests darrers dies ha estat de plena actualitat a la Segarra l’execució d’una resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obligava a enderrocar unes instal·lacions ramaderes per considerar-les contràries a la normativa. Més enllà de definir on és la línia que separa allò que s’ha vingut a denominar mobbing rural amb el què és aplicació de la legalitat vigent, el què més ha transcendit i escandalitzat a la premsa és que la demanda ha estat promoguda per un veí nouvingut. Superant el titular, m’ha semblat discernir que el temerari demandant és un ciutadà de Cervera (és a dir, a escassos quinze quilòmetres del lloc dels fets), amb arrels al poble i que fa més de vint-i-cinc anys  va construir-hi casa seva…

Des del meu profund desconeixement del tema,  val a dir que m’ha creat un autèntic problema d’identitat  que se l’anomeni “nouvingut” i he obert una roda de consultes entre els més vells del lloc per, com feia el senyor Pelegrí, definir “de dónde soy”.

Tal vegada sóc un “pixa-pins”? No, em diuen:  pixa-pins són aquells homes i dones de l’entorn metropolità que s’acosten a les nostres terres els dies festius, normalment abillats amb xandalls de coloraines, i que tenen una especial capacitat per passar el dia en família amb la mínima despesa; com que jo ja visc a la Segarra, he superat aquesta categoria. Aleshores, sóc un “immigrant”? Tampoc, diuen, amb to foteta: immigrants són les persones que han arribat a la comarca provinents de terres llunyanes, tot cercant una feina poc valorada per la gent del territori i, a més, són diferents a nosaltres, per idioma, color de pell, costums i –molt sovint- religió.  Dec seu un “neo-rural”? No pas; aquests són més joves, porten rastes als cabells, compren quatre cabres i viuen del camp, tot venent formatge, sabó o bijuteria de ceràmica per fires i agrobotigues. Bé, doncs sóc un “foraster”? La resposta ja no és tan unànime:  si bé al principi sembla que reuneixo totes les aptituds d’un foraster, donat que aquesta denominació té certa connotació pejorativa (recordant, potser, pel·lícules d’Alan Ladd o John Wayne) es prefereix per anomenar aquells que no s’esforcen per adaptar-se a la comunitat que han triat per viure; potser tampoc és el qualificatiu que sembla més encertat per a mi… Aleshores què sóc? Un “dièsel”, un “aixafaterrossos”, un “escuraesgorfes”…? Res de tot això: un nouvingut, és la resposta de consens.

Nouvingut! Tot i que aquest denominatiu em resulta més ben sonant i amable que les anteriors, un calfred em recorre l’esquena quan recordo que el mateix eufemisme es feia servir  fa unes setmanes a Vic per negar l’empadronament d’un col·lectiu de persones… A més, vist l’episodi de la granja enderrocada, sembla que socialment als nouvinguts se’ls atorga  menys legitimitat per segons quines actuacions que als considerats com “d’aquí”.

Per què no puc dir, senzillament, que ni pixa-pins, ni immigrant, ni neo-rural, ni foraster, ni nouvingut, ni…, sinó que senzillament sóc “d’aquí”?  Un nou consens es forma per a negar-me aquesta opció, tot i que ningú em dóna una resposta que, des de la meva formació jurídica, em sembli ni tan sols prima facie convincent. Finalment, davant la meva insistència,  un venerable octogenari, que –val a dir- a pesar de pertànyer a una nissaga vinculada al poble des de moltes generacions enrere, ja no hi resideix, alça l’índex de la mà dreta i sentencia que “som d’aquí aquells què tenim terres aquí”. No goso plantejar si els meus escassos quatre mil metres quadrats de pati es consideren “terres” i em declaro derrotat.

Hores més tard, a casa, davant les flames del foc a terra (ja no en dic llar de foc!), reflexiono i arribo a una conclusió que em fa somriure: tal vegada no podré dir mai que “sóc d’aquí”, encara  que hi visqui, treballi i me’n senti, el meu document d’identitat així ho faci constar, pagui aquí els meus impostos i els meus fills creixin corrent pels camps d’aquí; potser tampoc ells assoliran aquest estatus, ni tan sols si es descontaminen de l’accent català oriental i assumeixen la fonètica occidental, però una cosa és segura: els meus néts (tan de bo puguin viure i treballar amb dignitat aquí!) sí que seran “gent d’aquí”, fins i tot si el seu segon cognom és eslau o magrebí o la seva pell sigui més bruna que la dels descendents d’Indíbil i Mandoni.


Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 23 febrer 2010, in paisanatge and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. una bona reflexió, però jo, encara sóc una ciutadana del món. Hagi nascut a allà, visqui aquí i mori al més enllà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: