Paracaigudisme a la Segarra

El proper 10 de maig es commemoraran setanta-cinc anys de la invasió dels Països Baixos per les tropes alemanyes. Aquell dia, Adolf Hitler, fent mostra d’un descomunal cinisme, va anunciar als governs belga i holandès que, per garantir la seva neutralitat en el conflicte mundial, havia donat ordre d’envair el seu territori. Amb aital missió, l’estratègia aèria fou cabdal: els avions de la Luftwaffe no van trigar en sobrevolar les principals ciutats belgues i holandeses. Des de les aeronaus, vora uns 4500 paracaigudistes van llençar-se sobre els punts estratègics del territori i els objectius van ser ràpidament conquerits: Holanda, pel matí, i Bèlgica i Luxemburg, per la nit, van capitular davant les forces del Tercer Reich. Per commemorar l’efemèride, o només com a paradoxal casualitat, els partits unionistes han organitzat en una bona colla dels municipis catalans una invasió de paracaigudistes: prop d’un miler d’homes i dones cauran del cel per les properes municipals amb l’objectiu clar de conquerir terreny el proper 24 de maig. Paracaigudistes que aquest cop, afortunadament, no arriben volant amb les forces de la Luftwaffe, sinó planejant sobre llistes fantasmes programades pel PSC i pel PP. D’aquesta manera, trobem sota la marca blanca municipal del PSC, dita “Candidatura del Progrés”, una senyora del Baix Llobregat, seguidora de Mafalda i dels Dire Straits, que vol ser alcaldessa de Granyena; un senyor de Barcelona, conseller del PSC de Ciutat Vella, que vol ser-ho a Ivorra; una treballadora de la seu central del PSC a Barcelona,  candidata l’any 2011 al consistori de Vilopriu (Baix Empordà), per les Oluges; un comercial d’electrodomèstics de Lleida, al capdavant d’una llista de set noms vinculats a la seu del PSC de Balàfia (Lleida), per Talavera; un pintoresc senyor, aficionat a les disfresses, i vinculat al PSC de Barcelona, alcaldable per Tarroja; o una assessora en matèria de mercat i consum del grup municipal socialista de la Paeria de Lleida, davant d’una llista de set noms (entre els quals, antics candidats a Lladorre o a Mataró) que es presenten per Torrefeta i Florejacs. Per la seva banda, el PP, per molt que ho negui la Sra. Sánchez Camacho, també ha desplegat els seus paracaigudistes, entre els quals destaquen una senyora que fa quatre anys es va presentar a Sort, i que aquest cop ho fa per Massoteres, un senyor que ho va fer per Vilanova de la Barca, i ara ho fa per Montoliu, o un altre que ho havia fet per Lleida, i ara dóna el salt a Sant Guim de la Plana… Res d’il·legal. Cap frau electoral. Tot és perfectament legítim i admès per l’ordenament jurídic electoral. A més, a primera vista, sembla del tot inofensiu: és de preveure que pocs o cap vot assoleixin unes persones del tot desconegudes al municipi on es presenten i que, amb tota seguretat, poc o gens l’han arribat a trepitjar. En conseqüència, és difícil pensar en quin profit en treuen aquests partits unionistes de perdre temps, esforços i despesa a presentar aquestes llistes fantasma carregades de paracaigudes… El motiu és divers. Per una banda, sempre fa patxoca als partits presumir de la seva implantació al territori a través d’exhibir el major número de candidatures presentades a les municipals. El cas és flagrant en el PSC, que acaba de presentar al llarg i ample del país dues-centes llistes menys que fa quatre anys: de les efectivament ara 528 presentades, hom calcula que una quarta part són fantasmes. El PP, per la seva banda, treu pit i assegura plantar cara a la pressió independentista amb un 10% més de llistes que l’any 2011, tot i que també n’hi hauria una quarta part de fantasmes (o, segons Sánchez Camacho,  de “persones reals, que de fantasma en tenen poc, compromeses amb cada territori (…) encara que siguin de fora”). La quantitat de candidatures es farà servir com a element electoral i, a més, els dirigents de les  agrupacions locals que acreditin la seva agilitat acumulant noms a les diverses llistes esgarraparan de la seu central uns dinerets extra per la campanya i, de pas, faran mèrits per escalar en les expectatives de ser cridats als comicis autonòmics o estatals. Però, a banda de l’argument electoralista, també cal considerar l’argúcia estratègica de cara als Consells Comarcals i les Diputacions Provincials. Aquests dos organismes, els membres dels quals són elegits indirectament després dels comicis municipals -i com a causa d’aquests-, es configuraran en funció del total de vots totals acumulats en cada demarcació (dos terços dels consellers, en cas dels consells comarcals) i en funció dels alcaldes i regidors obtinguts (fita molt més utòpica en el cas de les llistes fantasma). I, finalment, també cal tenir en compte l’argument econòmic: el sistema electoral fa que cada candidatura presentada en petits pobles suposa un ingrés pel partit d’entre dos-cents i tres-cents euros… I arribat en aquest punt, finalitzo la detecció de la palla a l’ull d’altri tot fent-los una excusatio non petita: confesso que jo també m’integro a una llista electoral com a candidat a regidor d’un municipi on ni resideixo ni estic empadronat. Però els diré, en descàrrega pròpia, que per motius professionals hi passo més hores que a casa meva, que considero tenir un bon coneixement de la realitat del lloc i dels factors a millorar-lo i que, per altra banda, no tinc gaires expectatives de ser-ne elegit regidor: caldria que la totalitat de la meva llista fos escollida per ocupar tots els llocs del consistori, fet que, si bé per experiència, per coherència i per diàleg, donaria la talla i constituiria un excel·lent equip de treball per regir el municipi, és força improbable… Però considerant que s’escapa del marc d’aquest text i que encara no hem entrat en campanya, per més que m’ho demanin, no els diré on he integrat la meva iniciativa, a fi de no contaminar i preservar una bona entesa en el clima preelectoral.

O caixa o faixa

Diumenge passat vaig tenir una nova experiència iniciàtica en la meva evolució vital des de concepcions cosmològiques urbanites vers l’univers paral·lel rural i demogràficament petit: vaig votar a les eleccions generals espanyoles dipositant les paperetes, blanca i salmó, en les urnes del municipi de Torrefeta i Florejacs, on estic empadronat des de fa més de tres anys (a les passades encara votava a la ciutat comtal).

El fet diferencial entre aquesta i l’anterior contesa és que la província de Barcelona té trenta-un escons al Congrés espanyol, mentre que Lleida només quatre. Per tant, la pluralitat de forces que es presenten a Barcelona és molt més àmplia, essent també molt més multicolor la paleta de partits polítics que poden assolir el cobejat escó, mentre que a Lleida (i a Tarragona i Girona) l’escó és molt més car i, en la pràctica, el pensament majoritari (simplista, però pragmàtic) redueix el vot útil a tres forces: CiU, PP i PSOE. Amb això, els partidaris de les demés formacions tenen consciència que el seu vot caurà en un sac foradat i molts d’ells opten per desertar. Aquest convenciment és fomentat amb força des d’aquestes formacions majoritàries, que s’esforcen a fer opes hostils, demanant el “vot prestat” a les minoritàries, tot presentant-se com un partit escombra (el “catch-all party” dels anglosaxons) o, si cal, com a mal menor. Això provoca que, com va dir-me un amic el vespre abans de les eleccions, molts sobiranistes militants anessin a votar “amb el nas tapat” (emulant els socialistes francesos que, amb l’eslògan de “voteu l’estafador, no el fatxa”, van demanar l’any 2002 el vot per Chirac per frenar Le Pen), així com un gran nombre d’abstencions i vots nuls, alguns amb senyeres d’estela retallades o, fins i tot, veritables manualitats com la papereta que va aparèixer a l’urna de Guissona amb el tall d’un embotit vermell fosc i ben oliós enganxat, una estelada negra i la llegenda “colla de xoriços”…

Com a resultat, molts electors sobiranistes i votants d’altres formacions expressament independentistes varen prestar el seu vot a Convergència i Unió. Gràcies a aquesta capitalització de vots, CiU ha aconseguit el resultat històric de ser la força amb més suport a Catalunya en unes eleccions espanyoles, però no ha aconseguit aturar la majoria absolutíssima del PP. Amb la seva victòria, CiU formarà un ampli grup parlamentari propi, però sense cap capacitat d’incidir en les línies d’un nou Govern de perfil involucionista i recentralitzador. “Independència, independència!” fou l’únic crit que es va sentir a la seu del carrer Còrsega de Barcelona en la rebuda dels triomfals líders del partit i ningú –a diferència d’altres cops- va gosar silenciar-ho amb allò de “voleu fer el favor de callar!?”…

Consegüentment, és arribada l’hora de la veritat pel grup de CiU al Parlament espanyol. La tria està entre plantar cara o tornar a la política del peix al cove, entre defensar l’autodeterminació d’un poble que es manifesta obertament partidari del sí a la  independència o fer una fugida endavant amb la pastanaga d’un nou finançament lligada a l’extrem d’una canya massa llarga i l’esquer indigne d’una poltrona ministerial.  El dia després de les eleccions, els principals responsables del partit al qual la majoria dels espanyols han lliurat el Govern ho han dit ben clar: el PP ha guanyat amb un programa electoral que no inclou cap nou model de finançament per Catalunya i el pacte fiscal no arribarà enlloc; extrem al que ha replicat el líder unionista de CiU assegurant que ningú compti amb la seva col·laboració estable si no es resolen els problemes de Catalunya, començant pel pacte fiscal, tot i que (ai las!) avança també que “no seria un fracàs no aconseguir el pacte fiscal aquesta legislatura”…

Si mirem enrere, recordarem que l’any 2002, durant l’acte de presentació d’Artur Mas com el seu successor, el President Pujol va respondre a un President Aznar en plena majoria absoluta que suggeria oferir a CiU entrar al govern espanyol. “Creuen que ens apuntarem a la menjadora i anirem com a conillets quan diuen tites tites’“, s’exclamà indignat Pujol, afegint “No! Ens interessa Catalunya!“. Ara, deu anys després, amb un Pujol adherit a les tesis independentistes i molt absent de la campanya, sembla que es repetirà la història i que el nou President del Govern espanyol omplirà de veces la menjadora esperant que algun pollastre català, estarrufat tal vegada per una cartera ministerial, hi picotegi. “Qui s’han cregut que som!?”, s’esgargamellava el President Pujol: ara, des de les files del Partit Popular, ens ho contestaran.

Per tot això, s’ha acabat el temps de l’ara-no-toca i qui dia passa, any empeny. Davant d’un futur que no permet albirar mitges tintes, cal decidir entre fer un pas endavant o retrocedir sota el corró centralista. Arruïnada i esgotada la proposta federalista, darrer intent d’encaix de Catalunya amb Espanya trenada des de les files catalanistes del socialisme i anorreat per propis i aliens, i constatat que hi ha més independentistes a Catalunya que federalistes a Espanya, és l’hora de decidir. L’estat espanyol ja ens ha ensenyat les seves cartes, ara cal saber si jugarem amb elles o si abandonem el taulell.

Mirant molt més enrere, albirarem en la segona meitat del segle XIX en Joan Prim, il·lustre militar català que va assolir la presidència del Consell de ministres d’Espanya i que destacà per entregar-se en el camp de batalla amb valor i decisió. Quan durant la revolta de la Jamancia un grup d’insurrectes es varen fer forts a Barcelona i Sant Andreu del Palomar, el reusenc va intentar dialogar-hi i només va rebre burles; enfurismat, va pujar al seu cavall, va desembeinar el sabre i va llençar-se a un atac del qual n’havia de sortir o dins una caixa fúnebre o condecorat amb la faixa de general. La victòria li va reportar la faixa de general, tot i que, anys després, va rebre a trets la caixa mortuòria, víctima d’uns sicaris que van posar fre als seus esforços per reformar  un país que ha executat a diversos caps de Govern, però mai un cap d’Estat. Ara, un altre català, també de parla occidental, es troba en una nova cruïlla de camins on ja no val jugar a la puta i la ramoneta: o caixa o faixa, o poltrona o país.

Levitant per la independència

Està clar que bona part de la nostra classe política encara no s’ha adaptat a que el debat polític nacional deixi de girar en l’eix dretes – esquerres per a orbitar en l’eix dependentistes – independentistes i encara es mostra poruga i erràtica a l’hora de decidir-se en aquesta cruïlla de camins. La consulta per la independència del passat 10 d’abril a Barcelona ho va palesar amb tota cruesa…

En files socialistes, mentre l’exconseller d’economia, Antoni Castells, va anar a votar, l’alcaldable pel PSC, Jordi Hereu, en feia públicament escarafalls. La resta de dirigents i correligionaris es mantenien silenciosos a l’ombra, llevat de l’ex-exconseller Joan Mascarell, de qui ja no sabem si-és-o-no-és, que fou retratat papereta en mà a la seu de la rebatejada -i sóta sospita- Fundació CatDem.

A Iniciativa foren encara més dispars, ja que mentre l’ecosocialista Dolors Camats votava en blanc, el seu company de files Ricard Gomà ho feia públicament a favor i el secretari general Joan Herrera s’abstenia, adduint  el pretext de defensar una tercera via, descafeïnadament dependentista.

Però potser és a Convergència i Unió on la deriva s’ha mostrat amb més força: els Presidents Pujol i Mas votaven afirmativament, però de manera anticipada i lluny de càmeres, i els consellers Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Joana Ortega i, fins i tot, la conversa Pilar Fernández-Bozal, dipositaven les seves paperetes amb total discreció i opacitat, mantenint el secret del vot; per la seva banda, el portaveu Oriol Pujol i l’alcaldable Xavier Trias, anant del bracet, es deixaven fotografiar somrients dipositant el “sí” a la seu d’Òmnium Cultural. Mentrestant, els companys unionistes, obedients a les prerrogatives del líder etern, prenien partit per l’abstenció, amb la Presidenta del Parlament Núria de Gispert excusant-se en el seu càrrec institucional i el conseller Joan Pelegrí argumentant la preferència per la tercera via, coincident –ves per on!- amb el líder roig-verd-violeta.

Capítol a part mereix el paper del carismàtic Josep Antoni Duran, a qui vàrem veure abandonar la seva actitud flemàtica i perdre els papers en un estirabot sexista, autoritari i despòtic que el portà a propagar “perquè em dona la gana” que la vicepresidenta del Govern havia votat que “no”, faltant el respecte a l’Honorable (ella sí, ell no) Joana Ortega. El líder unionista no va poder pair que alguns militants destacats del partit que regeix amb mà de ferro gosessin desobeir les seves instruccions, cosa que li ha costat una polèmica amb la venerable Marta Ferrussola i ha atiat dins el partit democristià la flama sobiranista i dissident, avivada des de Vic pel cavaller de Vidrà…

Pareix que només trobem coherència als extrems: per un cantó,  els Ciudadanos i els Peperos, que es mostren absolutament contraris a aquest exercici de secessió promogut en una regió de l’”indisoluble y unitario Reino” (tot i que, des de l’Espanya profunda ja se senten algunes veus interessants que defensen allò de que “no se van: ¡nosotros les echamos!”), i per altra, els Republicans i l’escapçada Solidaritat, que postulen aferrissadament l’opció independentista.

Per tant, després de la ressaca del 10 d’abril i ja dins la voràgine de les municipals, cal separar el blat de la palla i jutjar-los a tots pels seus actes.

Personalment he escoltat amb atenció en Quico Homs i l’Oriol Pujol, portaveus de la coalició política majoritària al país, Convergència i Unió, el missatge dels quals coincideix en defensar el camí de la independència de Catalunya, però a llarg termini, apostant abans per l’enèsima provatura d’acord amb Espanya: “el pacte de finançament en la línia del concert econòmic”. Temo que aquesta proposta generarà una nova frustració que, amb tota seguretat, convencerà encara a més ciutadans i ciutadanes de la conveniència de sortir d’Espanya, però ens allarga l’agonia dependentista uns quants anys més. “Nosaltres toquem de peus a terra”, s’afarten a dir els convergents, i així es llegeix al timó que presideix el despatx del Molt Honorable President. Per tant, des de les meves conviccions sobiranistes, arribo a la conclusió que, com fan els monjos d’una altra nació colonitzada, el Tibet, allò que ara ens cal als catalans és aprendre a enlairar-nos i levitar.

Ara bé, enlairar-se per deixar de tocar de peus a la terra hispànica no consisteix en els saltironets gallinacis del Jimmy Jump ni en els efectes lúbrics de les exhibicions impúdiques de la garriguenca Maria Lapiedra -ambdós independentistes militants, però de lluita estrafolària i de fireta-, ni tampoc en l’alçament un per un dels campistes del parc de la Ciutadella, recollits del terra la nit del 12 d’abril per part de la Guàrdia Urbana de Barcelona en un exercici ganàpia del joc de l’arrenca-cebes, sinó en quelcom més rigorós. Fermament considero que, si debò voleu arribar a veure i viure la República Catalana independent, quan us ofereixin la papereta electoral d’una força dependentista, unionista i/o cagadubtes, feu com jo: agafo aire, em concentro i l’evito.