O caixa o faixa

Diumenge passat vaig tenir una nova experiència iniciàtica en la meva evolució vital des de concepcions cosmològiques urbanites vers l’univers paral·lel rural i demogràficament petit: vaig votar a les eleccions generals espanyoles dipositant les paperetes, blanca i salmó, en les urnes del municipi de Torrefeta i Florejacs, on estic empadronat des de fa més de tres anys (a les passades encara votava a la ciutat comtal).

El fet diferencial entre aquesta i l’anterior contesa és que la província de Barcelona té trenta-un escons al Congrés espanyol, mentre que Lleida només quatre. Per tant, la pluralitat de forces que es presenten a Barcelona és molt més àmplia, essent també molt més multicolor la paleta de partits polítics que poden assolir el cobejat escó, mentre que a Lleida (i a Tarragona i Girona) l’escó és molt més car i, en la pràctica, el pensament majoritari (simplista, però pragmàtic) redueix el vot útil a tres forces: CiU, PP i PSOE. Amb això, els partidaris de les demés formacions tenen consciència que el seu vot caurà en un sac foradat i molts d’ells opten per desertar. Aquest convenciment és fomentat amb força des d’aquestes formacions majoritàries, que s’esforcen a fer opes hostils, demanant el “vot prestat” a les minoritàries, tot presentant-se com un partit escombra (el “catch-all party” dels anglosaxons) o, si cal, com a mal menor. Això provoca que, com va dir-me un amic el vespre abans de les eleccions, molts sobiranistes militants anessin a votar “amb el nas tapat” (emulant els socialistes francesos que, amb l’eslògan de “voteu l’estafvot nul de Guissona (20N)ador, no el fatxa”, van demanar l’any 2002 el vot per Chirac per frenar Le Pen), així com un gran nombre d’abstencions i vots nuls, alguns amb senyeres d’estela retallades o, fins i tot, veritables manualitats com la papereta que va aparèixer a l’urna de Guissona amb el tall d’un embotit vermell fosc i ben oliós enganxat, una estelada negra i la llegenda “colla de xoriços”…

Com a resultat, molts electors sobiranistes i votants d’altres formacions expressament independentistes varen prestar el seu vot a Convergència i Unió. Gràcies a aquesta capitalització de vots, CiU ha aconseguit el resultat històric de ser la força amb més suport a Catalunya en unes eleccions espanyoles, però no ha aconseguit aturar la majoria absolutíssima del PP. Amb la seva victòria, CiU formarà un ampli grup parlamentari propi, però sense cap capacitat d’incidir en les línies d’un nou Govern de perfil involucionista i recentralitzador. “Independència, independència!” fou l’únic crit que es va sentir a la seu del carrer Còrsega de Barcelona en la rebuda dels triomfals líders del partit i ningú –a diferència d’altres cops- va gosar silenciar-ho amb allò de “voleu fer el favor de callar!?”…

Consegüentment, és arribada l’hora de la veritat pel grup de CiU al Parlament espanyol. La tria està entre plantar cara o tornar a la política del peix al cove, entre defensar l’autodeterminació d’un poble que es manifesta obertament partidari del sí a la  independència o fer una fugida endavant amb la pastanaga d’un nou finançament lligada a l’extrem d’una canya massa llarga i l’esquer indigne d’una poltrona ministerial.  El dia després de les eleccions, els principals responsables del partit al qual la majoria dels espanyols han lliurat el Govern ho han dit ben clar: el PP ha guanyat amb un programa electoral que no inclou cap nou model de finançament per Catalunya i el pacte fiscal no arribarà enlloc; extrem al que ha replicat el líder unionista de CiU assegurant que ningú compti amb la seva col·laboració estable si no es resolen els problemes de Catalunya, començant pel pacte fiscal, tot i que (ai las!) avança també que “no seria un fracàs no aconseguir el pacte fiscal aquesta legislatura”…

Si mirem enrere, recordarem que l’any 2002, durant l’acte de presentació d’Artur Mas com el seu successor, el President Pujol va respondre a un President Aznar en plena majoria absoluta que suggeria oferir a CiU entrar al govern espanyol. “Creuen que ens apuntarem a la menjadora i anirem com a conillets quan diuen tites tites’“, s’exclamà indignat Pujol, afegint “No! Ens interessa Catalunya!“. Ara, deu anys després, amb un Pujol adherit a les tesis independentistes i molt absent de la campanya, sembla que es repetirà la història i que el nou President del Govern espanyol omplirà de veces la menjadora esperant que algun pollastre català, estarrufat tal vegada per una cartera ministerial, hi picotegi. “Qui s’han cregut que som!?”, s’esgargamellava el President Pujol: ara, des de les files del Partit Popular, ens ho contestaran.

Per tot això, s’ha acabat el temps de l’ara-no-toca i qui dia passa, any empeny. Davant d’un futur que no permet albirar mitges tintes, cal decidir entre fer un pas endavant o retrocedir sota el corró centralista. Arruïnada i esgotada la proposta federalista, darrer intent d’encaix de Catalunya amb Espanya trenada des de les files catalanistes del socialisme i anorreat per propis i aliens, i constatat que hi ha més independentistes a Catalunya que federalistes a Espanya, és l’hora de decidir. L’estat espanyol ja ens ha ensenyat les seves cartes, ara cal saber si jugarem amb elles o si abandonem el taulell.

Mirant molt més enrere, albirarem en la segona meitat del segle XIX en Joan Prim, il·lustre militar català que va assolir la presidència del Consell de ministres d’Espanya i que destacà per entregar-se en el camp de batalla amb valor i decisió. Quan durant la revolta de la Jamancia un grup d’insurrectes es varen fer forts a Barcelona i Sant Andreu del Palomar, el reusenc va intentar dialogar-hi i només va rebre burles; enfurismat, va pujar al seu cavall, va desembeinar el sabre i va llençar-se a un atac del qual n’havia de sortir o dins una caixa fúnebre o condecorat amb la faixa de general. La victòria li va reportar la faixa de general, tot i que, anys després, va rebre a trets la caixa mortuòria, víctima d’uns sicaris que van posar fre als seus esforços per reformar  un país que ha executat a diversos caps de Govern, però mai un cap d’Estat. Ara, un altre català, també de parla occidental, es troba en una nova cruïlla de camins on ja no val jugar a la puta i la ramoneta: o caixa o faixa, o poltrona o país.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 22 Novembre 2011, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. I que t’hi jugues que serà poltrona (si la hi proposen, clar)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: