Arxiu del Blog

No són molins, són gegants

-Mire, mi señor, que no son gigantes sino molinos, y lo que parecen brazos son las aspas que mueve el viento para mover la piedra y moler el grano.

-Cómo se nota Sancho, que no has leído libros y no sabes de qué va esto de las aventuras de los caballeros andantes: son gigantes, a mí no me engañan, y si tienes miedo, apártate y reza, porque ahora mismo voy a entrar en esta fiera y desigual batalla.

Servidor sempre m’he identificat més amb Sancho Panza, home senzill,  racional, pragmàtic, amant del bon beure i millor menjar, que amb el Quixot, aristòcrata fantasiós, il·luminat i convençut de la realitat de projectes quimèrics. Però he de reconèixer que, en el famós episodi dels molins, he de donar la raó al l’enginyós gentilhome manxec. Sobretot pensant en els aerogeneradors que, mal denominats “molins”, envolten per llevant i per migdia les terres de la Segarra, a mode de sinistre corona d’espines.

Perquè, objectivament, molins no són, ja que moldre, no molen res. D’acord amb el diccionari de l’IEC, “molí” és una màquina de moldre gra o altres materials sòlids; per extensió, també denominem “molí” a l’edifici sencer on s’allotja la maquinària. Per altra banda, gegants sí que són, especialment aquests que es projecten ara als camps de l’Alta i la Baixa Segarra (d’Ivorra a les Piles, de Talavera a Argençola, de Calonge de Segarra a Santa Coloma de Queralt), que tenen una alçada de gairebé 200 m, comptant el cos de 120 i el diàmetre de les aspes de 150. És a dir, per entendre’ns, amb unitats segarrenques, sis cops i mig la torre de Vallferosa  o quatre cops el campanar de Santa Maria de Cervera.

Però també són gegants, més temibles que el colós Briarero i més reals que el savi Frestón, dels que ens parla l’episodi del Quixot, els qui promouen la seva implantació:

Per una banda, l’empresa Naturgy, que fins fa poc s’anomenava “Gas Natural”, però que va decidir canviar el nom quan es va fer especialment famosa per ser latercera corporació més contaminant de l’Estat espanyol (després d’Endesa i de Repsol-Petronor) i per la seva insensibilitat davant la pobresa energètica. Aquesta empresa, ha decidit fraccionar el seu macro-projecte segarrenc de “parcs eòlics” (50 aerogeneradors amb una potència de 210 MW) en set projectes separats, per eludir la normativa (Llei 54/1997, reguladora del sector elèctric) que l’obligaria a sotmetre-ho a l’autorització de l’Estat. Això és així perquè la llei obliga que, a partir de 50 MW de potència, la competència no sigui autonòmica, sinó que depengui del Ministeri, per la qual cosa, malgrat coincidir en proximitat geogràfica, unitat de paisatge, afectació mediambiental i sobre la salut humana i compartir línies d’evacuació d’energia, edifici de control i subestació, n’han fet paquetets perquè sigui el Departament de Territori qui ho autoritzi.

Tal vegada, aquesta preferència pel Govern català, pot tenir a veure amb el fet que Gas Natural – Naturgy ha estat des de fa molts anys nineta dels ulls dels governs de Convergència, pel fet de ser de les poques empreses catalanes que resten a l’IBEX35 i per l’estreta relació dels seus responsables amb l’entorn de poder convergent. En són bones constatacions el paper de Convergència i Unió durant l’intent d’OPA de Gas Natural sobre gabarroEndesa, protagonitzada per l’aleshores màxim mandatari de la gasista, Salvador Gabarró (fill de Sant Guim de Freixenet) o la reacció d’Artur Mas i el seu entorn davant l’incident de la mort de la Rosa, l’anciana de Reus a qui l’empresa havia tallat el subministrament, que va generar grans crítiques (i, finalment, va costar el cap) de l’aleshores Conseller d’Empresa, el balaguerí Jordi Baiget, que va gosar recriminar la seva manca de sensibilitat amb els més desafavorits per la pobresa energètica. En conseqüència, només un malpensat podria aventurar que l’energètica catalana prefereix fer dependre l’autorització del conseller Damià Calvet, de l’escola business friendly d’Artur Mas, que de la ministra Teresa Ribera, prestigiosa experta en transició ecològica i d’una sensibilitat reconeguda per propis i estranys en defensa del medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic.

Com també és encara més colossal l’altra promotora dels “parcs”, l’empresa Green 11062102FM ECONOMIA JUNTA D'ACCIONISTES ABERTIS AMB SALVADOR ALEMANYCapital Development XI, petita mercantil (creada fa sis mesos a Madrid, amb un capital fundacional de 3000 €) que en realitat fa de pantalla del gran holding Capital Energy. Aquest gegant està en mans de l’advocat i ramader Jesús Martín Buezas, ex-gendre del tot poderós Florentino Pérez, i que està acostumat a plantar cara (i derrotar) a qualsevol poder que pretengui coartar els seus negocis, com és sobradament famós en el cas del dipòsit Castor o, potser no tant, en la seva victoria judicial que va tombar el concurs  eòlic de la Xunta de Galiza, l’any 2016. Potser és aquesta consciència de poder absolut que ha fet que, en aquest cas, la promotora hagi fraccionat el seu projecte de 40 aerogeneradors, amb una potència total de 240 MW, només en quatre, tractant de minimitzar l’impacte sobre el paper de cadascun d’ells (quatre petits, valorats per separat, semblen menys agressius que un gran), però no la potència acumulada. De fet, Parc Eòlic de LA PORTELLAnomés en un dels quatre (dit “Portella”), tindria competències la Generalitat, mentre que els altres tres dependran del Govern estatal. Ben segur que poca -o gens- por té Capital Power, crescuda a l’ombra d’aquell a qui Emilio Butrageño va batejar com a “ser superior”, a que cap govern sigui un escull pels seus plans de negoci.

La batalla contra els gegants té ara un nou episodi i el seu escenari ja no és aquella Mancha de Consuegra, Tembleque o Mota del Cuervo, sinó la Segarra de Talavera, Castellfollit de Riubregós o les Piles. Veurem quin cavaller de la trista figura gosa trencar la llança contra la bombolla de l’especulació eòlica i acaba rodolant pel terròs, perquè, com digué el Quixot parafrasejant Ciceró “las cosas de la guerra más que otras están sujetas a continua mudanza”.

molins molts

 

 

 

Els senyors dels vents

La mitologia grega ens diu que Èol, senyor d’Eòlia, havia rebut de Zeus el poder de governar els vents que, en forma de cavalls, tenia tancats als seus estables. Com a guardià dels vents, els deslligava per a fer realitat tot allò que li passava pel cap: tan aviat generava tempestes destructives com concedia brises favorables als navegants, a voltes provocava aires calents que portaven la sequera i la fam o n’agitava altres d’humits que fertilitzaven la terra… Al Cant X de l’Odissea, Homer ens narra com Odisseus (també anomenat Ulisses) i els seus homes, de retorn cap a Ítaca, s’aturen a Eòlia i reben l’acolliment del senyor del lloc, que els omple d’afalacs i hospitalitat. Quan l’heroi de Troia decideix seguir el camí de retorn cap a la llar, Èol l’obsequia amb una bossa de pell que conté tots els vents, no només el suau vent de llevant que l’ajudarà a creuar el Jònic, sinó també tota la resta per si decideix alterar el seu rumb. Odisseus emprarà amb prudència el regal i portarà les naus fins albirar la pàtria a la línia de l’horitzó, moment en el que, cansat, decideix fer una becaina. En aquell instant, la seva tripulació, encuriosida per la bossa que el seu capità ha rebut del senyor d’Eòlia i convençuda que atresora grans riqueses, aprofita que Odisseus dorm per deslligar la corda d’argent que reté els vents i provoca que tots els cavalls emergeixin renillant amb força i arrosseguin la flota novament cap a l’est, vers l’illa del senyor dels vents, tot esvaint l’esperança de tornar a casa…

El mite ens mostra com l’aprofitament de la força del vent amb prudència i saviesa esdevé un element de progrés i futur, una ajuda inestimable pel assolir el destí desitjat, la Ítaca d’Ulisses (i Konstantin Kavafis, i Lluís Llach…), però que, al contrari, emprar-lo amb cobdícia i ignorància pot fer recular els guanys assolits i provocar uns efectes devastadors.

Quelcom semblant està passant al nostre país amb la indústria aerogeneradora d’electricitat. El Govern va aprovar les Zones de Desenvolupament Prioritari (ZDP) per a l’energia eòlica, definint les àrees on, per disposar de vent suficient, d’un sòl apte des del punt de vista ambiental, urbanístic i paisatgístic i d’una bona xarxa d’evacuació de l’energia generada, fos viable instal·lar centrals generadores (eufemísticament anomenades “parcs eòlics”) de més de cinc aerogeneradors. La fixació de les ZDP responia a la voluntat de potenciar les energies renovables com a eina de futur en la lluita contra l’escalfament global, alternativa a l’esgotament dels combustibles fòssils i instrument de desenvolupament d’una indústria sostenible, neta i respectuosa amb el mediambient. No obstant, aquests bons propòsits s’han acabat traduint en uns planejaments engendrats des de despatxos allunyats del territori, menystenint la població directament afectada, aprofundint en l’enfrontament camp – ciutat, obrint un camí al capital especulatiu orfe de la construcció i revertint en uns beneficis que només cauen en mans de les promotores multinacionals habituals i, les molletes servides dins un morral, en una minoria de propietaris i consistoris àvids d’ingressos.

Per si això no fos suficient -feta la llei, feta la trampa!-, l’aprovació de les ZDP no impedeix que, fora de les zones definides, es puguin implantar d’altres camps d’aerogeneradors, sempre i quan no excedeixin en número de cinc. Aquesta pragmàtica sanció ha obert una esquerda per la qual, aquestes darreres setmanes, s’han escolat multitud de sol·licituds de llicències d’implantació de “mini parcs eòlics”, denominació que camufla diversos conjunts de cinc molins aerogeneradors, d’una alçada de 95 metres més unes pales de 50 metres de llarg. Aquests “mini parcs” es volen estendre pels nostres voltants (afectant espais dins els municipis de Calaf, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra  i Montoliu de Segarra), en un mapa que, si el superposem a les zones ja integrades dins les ZDP (Copons, Veciana, Argençola, Ivorra, Estaràs, Sant Ramon, Sant Guim de Freixenet, Talavera, Ribera d’Ondara, etc) ens converteixen bona part de la Segarra i l’Alta Anoia en un coixí aguller, de llums estroboscòpiques i braços giratoris. A més, com acostuma a ser habitual, els promotors d’aquests projectes són empreses forànies -entitats que abans es dedicaven a la construcció-, sense cap vincle amb el territori i la seva gent, i que, com hi ha precedents, un cop aconseguida l’autorització, acaben traspassant-la a les totpoderoses corporacions energètiques multinacionals. Per si no n’hi hagués prou, amb nocturnitat i traïdoria, els períodes d’exposició pública d’aquestes llicències es fan coincidir amb el mes d’agost (en el cas del Parc de Sant Julià, actualment una zona de conreus de secà a menys d’1 km de Montoliu, el termini per al·legacions fineix el 31).

Davant d’això, cal anhelar la racionalització de la implantació de l’energia eòlica, en emplaçaments que no generin rebuig social i amb projectes que reverteixin en benefici del territori i els seus habitants i respectin els valors paisatgístics i tot el seu potencial generador de riquesa.  Això ja és una realitat a Europa, on el model habitual opta per una densitat molt menor d’aerogeneradors, de mides reduïdes, en àmbits consensuats per la gent de l’entorn i que els reverteix en beneficis tangibles. També, al nostre país, la població ha pres la iniciativa amb projectes com SomEnergia, cooperativa sense ànim de lucre que reuneix ja un miler de persones amb la voluntat d’invertir en energies renovables en gestió transparent, respectuosa, local i independent dels oligopolis.

El camí contrari ens porta a un conflicte que té tots els visos d’enquistar-se. Una fita ha estat el ridícul de Vallbona de les Monges, on una sentència judicial obliga a enderrocar 28 aerogeneradors: l’enfrontament entre veïns, administracions, jutjats, partits polítics i organitzacions ecologistes està servit i l’arma llancívola de la demagògia ja vola per sobre la serra del Tallat…

Quan Odisseus va tornar a posar el peu a Eòlia i va demanar de nou al guardià dels vents que l’ajudés, aquest li va donar un cop de porta als nassos al crit de “No puc ajudar a un home que té els Déus en contra”. Ben segur que, si fem les coses bé i emprem racionalment i eficaç el do dels vents amb que la natura ha obsequiat les nostres contrades, no ens caldrà humiliar-nos tornant enrere i suplicant un ajut que, quan l’hem tingut a les mans, hem malbaratat de forma nècia, avara i irresponsable.

El llegat del padrí

En Constantin va arribar al geriàtric l’Alzina gran a l’hora indicada. Va trobar al padrí assegut en una cadira de plàstic verd en un extrem de la sala de visites, al costat d’una taula de fòrmica blanca sobre la que hi reposava un vell telecomunicador de monedes.

Només veure’l, l’ancià li va pregar que s’assegués al seu costat i va explicar-li perquè l’havia fet venir…

“Avui fa just trenta-cinc anys que tot va començar. La signatura d’aquell document va ser el principi del fi. Déu sap que jo tenia dubtes, però el senyor alcalde em va convèncer que tot serien avantatges. La instal·lació d’aquells immensos molins al tros suposaria que, sense haver-me de preocupar de males collites, de l’increment del preu del carburant, d’inspeccions dels forestals o dels responsables de medi ambient, ni res de res, cada any em cauria una generosa pluja de quartos. A més, jo no deixaria de fer de pagès, com el meu pare, i el pare del meu pare, i tots els Nonat des de quatre segles enrere…, ja que l’ocupació només afectaria una petita part de la gran finca i jo podria, més per plaer que per necessitat, seguir treballant-ne la resta.

És cert, estimat Constantin, que al teu pare l’assumpte no li feia gaire gràcia. Ell també volia viure de pagès i temia que, amb tanta excavadora, tant moviment de terres, tants vials i aquells gegants de llargues aspes, no quedés tros per a llaurar. A més, les queixes dels seus cosins, irades primer i ploroses després,  li ho feien tot costa amunt: acabaven d’endeutar-se fins les orelles per a restaurar la casa pairal dels seus ancestres i tirar endavant un negoci de turisme rural i temien que els molins, amb els seus flaixos nocturns i l’omnipresència diürna allunyessin els visitants… com així va ser. He de reconèixer que aquells projectes de turisme no m’havien agradat mai, ja que omplien els camps d’aixafaterrossos que no respectaven res, amb els seus gossos de ciutat i els seus tot-terrenys brillants, però sí que em sabia greu pels cosins; en el fons, eren família, no pas forasters…

No obstant, el senyor alcalde em va saber convèncer. No volíem ser tan ecologistes? No es tractava d’una energia verda i renovable? Dons au, pit i collons! Vaig anar a la notaria i, en un tres i no res, ja tenia signada tota la paperassa que cedia els drets d’ús de la finca familiar dels Nonat a canvi d’uns bons diners. Encara ara recordo aquell home encorbatat que, un cop feta la signatura, em va xocar la mà i em va dir “Enhorabona, senyor Ramon, vostè ha fet una gran  contribució pel futur de la comarca…

Dos mesos després, el camp s’omplia d’excavadores, camions, grues, cablejat i dotzenes d’operaris que, en poc temps, varen plantar mitja dotzena d’aquells molins gegants. Jo somreia en veure’n les pales, que em recordaven el logotip del cotxe que em volia comprar, i em fregava les mans pensant en què faria amb tants diners: el document deia que cada any rebria per molí 6000 dels antics euros (uns 34 eurodòlars dels d’avui), per tant, guanyaria en un any molt més que en deu de durs i atzarosos treballs al camp.

Tot i això, aviat varen començar els problemes. De bell d’antuvi, la promotora de les obres va barrar tota la finca. Quan vaig a anar a demanar explicacions, el capatàs em va dir que era un “mandao” i es limitava a fer allò que li ordenaven. Després d’anar amunt i avall, em vaig assabentar que aquells als qui jo havia signat la cessió del camp havien desaparegut, tot traspassant els drets a una empresa espanyola que res volia saber de les promeses rebudes. “El contrato dice que tenemos el uso sobre toda la finca –digueren-, sin limitaciones espaciales, y usted no puede entorpecer nuestros trabajos”. Per tant, em vaig quedar sense poder accedir a la meua pròpia terra.

Al cap d’un any, una nova sorpresa: dels 36.000 euros promesos, només en vaig rebre 12.000. De nou, la lletra petita: el pagament quedava condicionat a la posada en marxa de cadascun del que ells anomenaven “aerogeneradores”, i dels sis, n’hi havia quatre que no rutllaven.  Els havien instal·lat en una zona enclotada sense suficient força del vent per a fer-los girar! En realitat, aquells molins eren part d’una gran jugada per la qual, l’empresa promotora (una totpoderosa contractista d’obra pública) havia plantat allí aquells engendres -tot i saber que no eren rendibles- per a acontentar certs capitosts polítics de gran influència en el partit de govern. Per tant, aquells molins de fireta servien poc més que per a exterminar moixons i fer que de nit deixés de ser de nit.

Vaig decidir trencar l’acord i vaig córrer cap a ca l’advocat. Ja era massa tard: em va fer veure que el literal del contracte s’acomplia i que no hi tenia res a fer. Més em valia no posar-me en uns plets que, a més de cars, esdevindrien eterns i imprevisibles.

Quan li ho vaig exposar, el teu pare no va resistir l’humiliació, va plantar el tractor i va anar a cercar feina a un escorxador de pollastres proper on hi havia feina per a tothom… Al menys, allà va conèixer la Nicoleta, la teua mare.

I així fou com em vaig quedar sense terres, sense feina i sense dignitat. Tot i això, amadíssim nét meu, avui es compleix el termini pactat i, per fi, podré recuperar allò que és meu i fotre fora de la meua terra aquells ingrats. Per tant, tu podràs tornar a fer de pagès!”

Dit això, el padrí va introduir amb mà tremolosa dos eurodòlars a la ranura del telecomunicador i va marcar un codi que feia anys que havia memoritzat. Al cap d’uns minuts, un rostre tan odiat com temut va aparèixer a la pantalla. “Señor Foncillas –va dir, engolant la veu- hoy acaba nuestra relación. Por lo tanto, espero que mañana mismo se lleven sus hierrajos de mis tierras y me devuelvan lo que es mío...” El tal Foncillas, somrient sota el seu bigotet d’alferes provisional, va contestar: “Don Ramon, veo que, tras tantos años, sigue usted sin leer -o tal vez entender- el clausulado del contrato: la voluntad rescisoria debe ser comunicada de forma fehaciente, con seis meses de antelación, en caso contrario la vigencia del contrato se prorroga de forma tácita por períodos de quince años”.

La victòria de Sancho Panza

 

D’entre la munió d’episodis que trobem a Don Quijote de la Mancha, segurament el més cèlebre de tots és l’escomesa del cavaller als molins de vent. Ens narra l’autor com l’aventurer no escolta les advertències de Sancho Panza, que malda per a fer-li entendre que els  “desaforados gigantes” que ell veu no són més que molins que fan girar les aspes amb la força del vent, i arremet al galop els enginys fariners.
Quan l’heroi, rebotat per l’aparatós xoc, acaba amb la llança trencada i els
seus ossos per terra, l’escuder li recrimina el seu abrandament, tot dient-li
que ell ja l’havia avisat “que mirase  bien lo que hacía, que no eran sino molinos de viento”;  però el Quijote el fa callar, alliçonant-lo que “las cosas de la guerra, más que otras, están sujetas a continua mudanza”. De seguida, Sancho, ho deixa
córrer, amatent al seu estómac que avisa que ja és hora de dinar…

Veiem com Cervantes ens dibuixa a Sancho Panza com un personatge eminentment pragmàtic i realista. És un pagès que es preocupa sempre pel costat pràctic de les coses, a voltes astut i egoista, però sempre bondadós i lleial al seu senyor. La seua escassa formació -no sap llegir ni escriure-, el fa incapaç d’entendre al Quijote, dedicat en cos i ànima a la lluita pels ideals del bé i la justícia, aliè a tot desànim i capaç de superar totes les adversitats. No obstant això, n’és un servidor fidel i el segueix incondicionalment, atret per la fama que li profetitza i per la promesa de fer-lo governador d’alguna ínsula.

Avui, finalment, després de penes i treballs, en Sancho Panza ha assolit el govern anhelat i, des del poder de l’illa Baratària, pot garantir que mai més cap arrauxat Quijote atacarà els molins. Al menys, així ens ho fa entendre que es propagui als quatre vents que els alcaldes de la Castella catalana “tenen moltes ganes” de rebre els aerogeneradors als seus municipis.

L’agrest escuder farà oïdes sordes al cavaller quan aquest critiqui els molins perquè responguin a interessos especulatius i perpetuïn els oligopolis de producció energètica, fent-lo callar tot defensant que els dèficits en les hisendes municipals rebran un baló d’oxigen pels cànons, ajudes i demés plats de llenties promeses per les empreses promotores. Ben segur que, quan el de la trista figura assenyali amb la llança la destrossa paisatgística, la devastació del desenvolupament sostenible del camp, la cultura i el turisme i el greu perjudici per a l’habitabilitat dels territoris envaïts pels molins, el rude camperol li plantarà davant els projectes per a instal·lar plantes de biomassa i millores en polígons
industrials. Segur que quan el Quijote denunciï la inexistent creació de llocs
de treball, la nul·la participació del territori en les decisions preses i
l’increment de la desertització en el medi rural que porten els parcs eòlics,
Sancho pensarà amb els beneficis concedits a la minoria propietària dels
terrenys triats, a les empreses contractistes d’obra pública i als promotors de
la iniciativa. És segur que, quan l’Hidalgo acrediti la manca d’idoneïtat dels
emplaçaments, posant sobre la taula el desenvolupament de l’energia eòlica al
món civilitzat, amb parcs situats a l’entorn marí o seguint corredors
d’infraestructures ja existents, el vilà li contestarà que l’adjudicació de les
zones de desenvolupament prioritària són una loteria que no es pot deixar
escapar. Fins i tot, quan el de la Manxa brandi l’espasa per a denunciar que
els molins profanaran santuaris mil·lenaris, assetjaran pobles amb encant i
violaran espais que foren un dia salvats de la destrucció de variants
d’autovies i projectes carceraris, trobarà al rodanxó, miop i amnèsic escuder
dormint a lloms del seu ruc…

En conseqüència, en Sancho Panza, amo i senyor de la Baratària, aplana el terreny perquè mig miler d’aerogeneradors -temibles gegants de 120 metres d’alçada, ciclops de flaixos estroboscòpics, descomunals minipímers batedors de boira-, envaeixin el territori que, degradat, trossejat i hipotecat deixarem als nostres descendents.

Potser serà massa tard quan, uns quants capítols més enllà, baixi dels núvols, toqui de peus a terra i digui allò de “más quiero recostarme a la
sombra de una encina en el  verano y arroparme con un zamarro de dos pelos en el invierno, en mi libertad, que acostarme con la sujeción del gobierno entre
sábanas de holanda y vestirme de martas cebollinas. Vuestras mercedes se queden con Dios, y digan al duque mi señor que, desnudo nací, desnudo me hallo: ni pierdo ni gano; quiero decir, que sin blanca entré en este gobierno y sin ella salgo, bien al revés de como suelen salir los gobernadores de otras ínsulas
”.
Quan arribi aquest instant de lucidesa, les paraules se les endurà el vent…

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...