Category Archives: Política

Podem fer història

El diumenge, 20 de desembre de 2015, és una data per la història de Lleida. Per primer cop des de la restauració de la democràcia, una força d’esquerres descarada, rupturista i transformadora ha aconseguit representació pel territori al Congrés dels Diputats de Madrid. Des de les eleccions de 1977, la representació lleidatana havia quedat en mans de la dreta espanyolista (PP des de 1993, substituint l’antiga Alianza Popular i l’arcaica Unión de Centro Democrático), del centre-dreta catalanista (Convergència i Unió) i el socialisme sucursalista (PSC), amb l’anecdòtica presència d’ERC l’any 2004, quan en Carod alçava orgullós la clau i les mans netes.

Caldria remuntar-nos a la Segona República, quan a les eleccions constituents de 1931, el cerverí Joan Comorera, en nom de la Unió Socialista de Catalunya (anys abans de fundar el PSUC), el mont-rogí Humbert Torres, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, o el lleidatà Josep Estadella, impulsor del Front únic d’Esquerres, ocuparen cadascun un escó en nom de formacions de tarannà progressista per la demarcació de Lleida. O, més tard, a les legislatives de 1933, l’Epifani Bellí, en Lluís Bello, en Josep Sastre o en Ferran Zulueta, tots d’ERC. Després, vuitanta anys sense cap diputat provinent d’una força d’esquerres, republicana i d’obediència catalana, llevat del citat parèntesis entre 2004 i 2008 ocupat pel targarí Jordi Ramon d’ERC. En conseqüència, podríem donar un balanç abastament en mans del centre-dreta, ja sigui de la Lliga o dels Tradicionalistes (abans del 39) o del PP o de Convergència i Unió (després del 78), o del socialisme sucursalista del PSC.

Per això, però no només per això, les eleccions del 20 de desembre han estat històriques, ja que han portat al Congrés en representació de Lleida en Xavi Eritja, de la formació ERC, i un servidor de vostès, de la confluència En Comú Podem (formada per partits polítics i de moviments de l’esquerra municipalista). L’entrada d’En Comú Podem ha estat una sorpresa, ja que les enquestes només la preveien molt remotament, però els més de 30.000 vots han permet folgadament treure el diputat, per davant del PSC, que ha entrat pels pèls, i del PP, Unió i dels presumptament emergents Ciutadans, que han quedat fora.

Com a cap de llista d’En Comú Podem, a poc més de 24 hores després de conèixer l’èxit assolit i encara en calent, intueixo alguns dels factors d’aquest fet històric. En primer lloc, la coherència del missatge: després dels decebedors resultats de les autonòmiques de setembre, on el dualisme plebiscitari i maniqueu va deixar fora de joc la proposta auto-determinista de Catalunya Sí que es Pot, la lògica de les eleccions estatals han rehabilitat el referèndum com a mitjà, democràtic,  legítim i homologable internacionalment, d’exercir el dret a decidir de la ciutadania catalana. La coincidència amb forces de l’òrbita estatal, compromeses amb la identitat nacional de Catalunya i amb la defensa al dret dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre l’encaix territorial, han permès atraure a grans masses de votants descontents amb el règim autonomista i, alhora, deleroses d’una sortida a l’estancament del procés nacional. A aquest factor, cal afegir la suma de les entitats municipalistes d’electors, especialment el Comú de Lleida, que, a imatge de Barcelona en Comú, basen la seva força en la proximitat i la permeabilitat amb el teixit ciutadà i en la presa de decisions a través de sistemes assemblearis i mecanismes de consens que reforcen l’empoderament de la base. En aquest sentit, el fet que bona part d’aquests comuns s’hagin nodrit de militants provinents de lluites, marees i plataformes socials  (per l’educació, la sanitat, l’habitatge o el medi ambient, per exemple) i que a les municipals del maig entressin a diversos consistoris amb força transformadora, els dóna proximitat i legitimitat davant dels ulls de l’elector. Evidentment, el factor Ada Colau, el seu carisma, la seva hiperactivitat i la seva aura quasi taumatúrgica, ha estat motor propulsor i exemplaritzant del moviment municipalista i transformador des de baix. Una inèrcia que, val a dir, s’ha estès ja per Tàrrega i pel Solsonès i que, pas a pas, s’obrirà els propers anys en forma de plataformes ciutadanes al llarg de la demarcació. Com a tercer factor, no menys important, cal tenir en compte l’altre gran personalitat referent de la confluència: en Pablo Iglesias, líder de Podemos, una de les formacions puntal d’ECP. També el seu carisma i l’oratòria, afegits a la capacitat d’arribar al gran públic des d’un llenguatge intel·ligible, compromès amb la justícia social, solvent i ben estructurat, així com el seu missatge desinhibidament favorable al referèndum català, expressat amb la mateixa convicció a Barcelona que a Cadis, també ha contribuït decididament a engruixir l’èxit de la confluència. A la Colau i a l’Iglesias, la suma d’independents amb currículum activista i de militants de partit, joves, però amb bagatge d’esforç i compromís, ha endolcit un beuratge energètic i aromàtic.

I com a darrer factor, no menys important, l’entusiàstica militància i capacitat de treball dels voluntaris i voluntàries que han esmerçat cap, cor, braços, cames i, sovint també, butxaca, en la consecució de l’èxit: d’aquesta manera, els carrers i places, escenaris de les lluites i reivindicacions cíviques, han estat ara punts de trobada i diàleg amb la població. La capacitat de desplegament de taules informatives (mancades dels acolorits tendals de les altres opcions en concurrència), la interlocució somrient amb el vianant, l’extensió de llaços, banderoles i cartells pel territori, la hiperactivitat a les xarxes socials i una bona –i austera- política comunicativa, sempre atent als mitjans de premsa, ràdio i televisió, han arrodonit una excel·lent campanya que ha propiciat la remuntada des de les previsions més escadusseres.

Arribat a aquest punt, assolits els objectius més optimistes: ser primera força de Catalunya i assolir grup propi al Congrés, En Comú Podem iniciarà el seu avenç amb fets, més que paraules. Les eleccions han trencat amb el bipartidisme i serà indispensable una política de pactes i enteses que, si bé compta amb poca tradició en la política espanyola, està cridada a legitimar la nova governabilitat. Les aritmètiques ofereixen fórmules endimoniades i la generositat, l’alçada de mires i una nova manera de concebre el joc democràtic, poden ser els nous conceptes que acabin amb les estratègies partidistes que han dut a enrocar entre els esculls el règim del 78. Aviat ho veurem. Però el què ha quedat clar és que els ciutadans i les ciutadanes, si veritablement volem exercir la sobirania per a decidir-ho tot, en comú podem.

Ateneu 1-12-15

Anuncis

El casal escapçat del President màrtir

Paradoxes del destí i de les agendes judicials ens han recordat a tots els catalans que el proper 15 d’octubre es commemorarà el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Molt s’ha escrit sobre l’exili i la mort del President màrtir, però poc, molt poc, dels seus anys d’infància.

No obstant això, hi ha un poblet de la Segarra on la llegenda urbana, o més aviat pobletana, situa el petit Lluís abans que, als nou anys, els seus progenitors l’internessin al barceloní Liceu Políglot: Montcortès, avui al municipi dels Plans de Sió.

Cal Company, 2015

Cal Company, 2015

A redós del monumental castell, el nucli de Montcortés s’estira cap al sud, amb un seguit de cases afilerades a banda i banda del carrer Ample, via de fàcil localització, més que per la seva envergadura, pel fet de ser la única de tot el poble. Al cantó de llevant, entre tres habitatges de bona estampa, criden l’atenció al visitant curiós uns murs que encara marquen el perímetre de la que amb tota seguretat fou una imponent casa pairal. Només en resta dempeus el primer tram de la façana, composició feta amb grans carreus ben escairats, estintolats per quatre robustos contraforts i amb un gran portal adovellat a la part central. Tot d’una perfecta simetria, trencada només per una petita espitllera que travessa el talús de l’extrem esquerre. Aquesta casa, humiliada romanalla de passades glòries, és encara coneguda com Cal Company i assegura la gent del poble que un minyó, de nom Lluís Companys, hi féu llargues estades.

De fet, fa uns quaranta anys així ho documentà l’escriptora Maria Albareda en el seus apunts sobre els pobles de la comarca publicats a la colomina revista “la Segarra”. En l’aturada al poble, on arribà a lloms del dos cavalls que conduïa el seu fotògraf, l’amic Ramon Orga, prengué notes per retratar literàriament la “gran casa quadrada, amb el bon aire de família benestant, que tenen moltes d’aquestes cases en els pobles de la Segarra”.

La teoria no sembla descabellada, tenint en compte que la nissaga Company (encara sense la “s” final), ancestres del President, estan documentats des del segle XI com a senyors d’alous pels voltants del lloc. El llinatge s’escampà per la Segarra i l’Urgell durant l’època medieval i, tot i que una branca marxà amb el rei en Jaume I a conquerir València i Mallorca, on hi acabà fent arrels, el tronc principal de la família es mantingué a les terres de ponent.

D’aquesta antiga soca, en Lluís Companys i Jover va néixer l’any 1882,  en el sí d’una de les famílies més ben situades de la comarca de l’Urgell, fill d’un terratinent lliberal, en Josep Companys, i d’una rica baronessa, la Lluïsa Jover.  És ben versemblant que en Lluís fes escapades a la casa de Montcortés, convertida en masoveria d’algun dels parcers que treballaven les propietats de la família, amb els fills dels quals tant li agradava jugar amb espases de fusta, sempre i quant accedissin a tenir-lo com a general. Encara més si tenim en compte que a la casa pairal del Tarròs l’ambient estava molt enrarit, especialment des de que la mare s’havia amistançat amb un dels mitgers de les finques, convertint a son pare en el cornut del poble. Ni el tarannà del pare, estricte i distant, centrat en l’administració de la hisenda familiar, ni la vitalitat aventurera de la mare, els entreteniments lúbrics de la qual l’havien situat per mèrits propis en el centre de la rumorologia local, feien de la luxosa residència un bon lloc perquè hi creixés un infant. Així no és difícil imaginar-nos al minyó, futur President de la Generalitat, fugint de la tristor i la soledat, a la recerca dels fills dels masovers de Cal Company. Enjogassat amb ells, es convertiria en el general d’un exèrcit imaginari, cavalcant sobre una escombra de bruc i brandant una espasa de fusta de lledoner per damunt del cap guarnit amb un barret de palla.

My beautiful picture

Cal Company, 1975 (foto de Ramon Orga)

Avui, però, d’aquella casa de Montcortés en resta poc més d’un pedregar amuntegat. Als anys setanta Maria Albareda ja en lamentava la ruïna (“El sol brilla en els vidres trencats de les finestres. Les teules pengen en el frontal i de tant en tant cauen amb soroll al mig del carrer”), però encara hi constatava “un aire de cosa important que les enlaira, tant com constructivament, simbòlicament, per damunt de les altres cases, més baixes, més coixes, més humils com ja eren també les persones que les habitaven”. Avui ni això: alguna mà cobejosa, pragmàtica o, fins i tot, iconoclasta, ha desmuntat teula a teula la coberta, biga a biga els trebols i pedra a pedra la façana, humiliant el vell casal i rebaixant-lo a una alçada més pròpia d’una corralina que d’un noble habitatge. Talment al proper nucli de Ratera, Cal Guerxo, la casa del famós guerriller carlí, és avui un cúmul de pedres entre bardisses, Cal Company de Montcortés ha avançat moltes passes en el camí de l’oblit de la memòria.

D’aquí a pocs dies, arreu del país s’encendran torxes per recordar l’assassinat a mans dels feixistes del President Companys, únic president elegit democràticament afusellat a l’Europa del Segle XX, i es tornarà a exigir la reparació simbòlica del dany, la petició de disculpes del Govern espanyol i la nul·litat del procés. Des del centre de l’altiplà ibèric, com a l’interior de les ruïnes de Montcortés, només s’escoltarà el silenci o, com a única concessió, algun xiulet provocat pel trànsit de l’aire entre les esquerdes de les corcades estructures.

Companys

(amb gran agraïment a Ramon Orga, autor de la fotografia antiga de Cal Company

i qui m’ha il·lustrat amb els textos deliciosos de na Maria Albareda)

Junts contra els dolents

Trobem a la premsa d’aquests dies dos temes d’actualitat, sobre els quals tothom, qui més qui menys, gosa opinar: la reacció d’Hongria blindant les fronteres contra l’onada d’emigrants de l’Est, per una banda, i la confluència de forces fins ara rivals polítiques sota una llista comuna per assolir la independència. Com no podia ser d’una altra manera, jo també vull opinar i, per economia d’espai, ho faré sobre ambdues qüestions en “una samfaina molt difícil de pair” (com cantaven aquells)…

Els magiars eren un poble semi-nòmada que, al segle IX, vagava per la zona dels Urals, a la Rússia occidental. Fruit de diverses vicissituds bèl·liques, es veieren expulsats dels seus dominis i, després de vagarejar a cop d’espasa per l’Europa oriental, es van instal·lar a la planura de Pannònia, territori de l’actual Hongria. En aquell enclavament, les tribus magiars van forjar el seu primer pacte de sang, pel qual, omplert un gerro amb la sang dels set caps de tribu, segellaven la unió fraternal i escollien un comandant suprem.

Fixat el lideratge comú, a l’arrencada del segle X van començar a ser coneguts com hongaresos i esdevingueren un dels pobles més temibles de l’època. Així, aprofitant el debilitament i la dissolució de l’Imperi carolingi, van iniciar un seguit de ràtzies que, sense aturador, sembraren el terror i la mort d’un extrem a l’altre del Mediterrani.

D’aquesta manera, l’any 942 penetraren a sang i foc a la Marca Hispànica. Allí s’enfrontaren sense distinció a les tropes comtals de Rosselló, Empúries, Besalú, Girona i Barcelona. Saquejaren viles i ciutats com Fontanilles, Banyoles, Santa Coloma de Farners, molts pobles del Bages, les rodalies de Barcelona i, sense gaire oposició, penetraren a Solsona, on van destruir el primer temple cristià de la població. Anys més tard, una butlla papal ordenaria la reconstrucció dels temples cremats, emprant un material i unes estructures més resistents, fet que coincidí amb l’arribada del romànic… però aquest, és un altre tema.

Des del Solsonès, els “nefastos pagans anomenats hongaresos” (com els anomena un document medieval) prosseguiren la marxa depredadora cap al sud, envaint la frontera superior dels musulmans. Avançaren fins plantar setge a les muralles de Lerida ostroma (Lleida) i allí establiren un campament des del qual saquejaven els llocs propers: van envair i capturar el governador de Barbastre i, amunt i avall per Osca, continuaren el saqueig i la destrucció.

Però fins aquí podien arribar les coses. Àrabs i cristians, comtals i sarraïns, van decidir que la gota havia fet vessar el got. Les tropes invasores no n’havien tingut prou en ocupar, espoliar i humiliar els seus territoris, sinó que, a més, feien el posat de voler-s’hi quedar. Per això, calia una aliança, un procés de confluència, que, deixant de banda les seves diferències, els unís contra l’enemic comú. Així doncs, junts i liderats per un infidel, l’emir de Saragossa Muhammad Ibn Hashim, musulmans, catalans i francs convergiren per una causa comuna.

magiarDesprés de vuit dies, els hongaresos albiraren la derrota i van decidir fugir cap al nord, en un intent va de travessar els Pirineus. L’historiador Ibn Hayyan fa la crònica de la ràtzia i explica que, finalment, els invasors foren vençuts a Tudela i que els darrers fugitius van ser pràcticament exterminats a la batalla de Baltarga, al lloc als voltants d’on avui trobem el poblet del mateix nom, a tocar de Bellver de Cerdanya.

Assolit l’objectiu comú, expulsats els nefands forasters, tot retornà a la normalitat, és a dir, la confluència es dissolgué i uns i altres restauraren les antigues rivalitats. Les hosts reagrupades per fer front a l’enemic hongarès foren emprades per agredir-se mútuament i recomençà la batalla per a prendre i defensar les respectives fortificacions. De nou, les ràtzies i escaramusses bèl·liques tornaren a protagonitzar una època on es lluitava pel control administratiu i fiscal, alhora que per la depredació de béns i fruits. Així, per exemple, el comte Sunyer, aprofitant el suport rebut per part dels provençals, atacà les possessions islàmiques de la Conca de Barberà i conquerí (de forma efímera, val a dir) la ciutat de Tarragona.

En conseqüència, el procés de confluència entre la mitja lluna i la creu, la coalició entre enemics irreconciliables, fou un giny de curta volada, però d’eficàcia contrastada. S’assoliren els objectius comuns: s’expulsà l’invasor, es repartiren els èxits i, un cop consumat, cadascú retornà a la seva trinxera des d’on seguí apedregant el rival. Mentrestant, el territori quedà absolutament arrasat i la continuació de les guerres entre ambdós bàndols deixà arruïnat al poble baix. A la violència feudal, de l’aristocràcia sobre els vassalls, i de les ràtzies dels musulmans, s’afegiren les males collites, l’empobriment de la pagesia i el seu endeutament (préstecs de fam) i la pressió espiritual de l’Església per acumular terres dins la seva propietat, deixant tot plegat un panorama devastador. En aquell context es va forjar el sistema feudal que duraria bona part dels segles medievals i es perllongaria molt més enllà en d’altres formes de domini més subtils, però no menys punyents.

Afortunadament, aquells eren altres temps, i avui les enteses i les aliances són sempre pel bé de tots i de totes i no pas simples pactes de no agressió i contra-natura, artefactes merament reactius contra un enemic comú, tapadores per ocultar interessos inconfessables, ni re-fundacions per a perpetuar el domini sobre el territori. Afortunadament, aquells eren altres temps, però avui Hongria blinda la seva frontera contra l’arribada d’emigrants, per pagans i nefastos, per pobres i famèlics. On aniran a raure? On anirem a parar?

Que ballin, que ballin!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

carrer Major de Cervera

Per aquestes dates, ara fa una mica més de dos segles, Cervera era l’escenari d’un gran esdeveniment que incidiria amb força en la seva configuració actual: amb motiu del doble enllaç dels seus fills Ferran i Maria Isabel, que havia de tenir lloc a Barcelona, el monarca hispànic Carles IV va fer estada a la ciutat. L’estiu de 1802, la capital de la Segarra era un autèntic formiguer de mestres d’obra, artesans i paletes aqueferats en les tasques d’embelliment establertes per a rebre com s’esqueia al Rei de les Espanyes. Els carrers s’empedraren, les façanes es blanquejaren i les cases del carrer Major s’afileraren, ensorrant-se tots els voladissos del carrer Major per donar a les cases un efecte de pulcritud i ordre. Totes aquestes intervencions foren subvencionades amb generositat per part de la Paeria, la qual va quedar fortament endeutada (cosa que, dit sigui de pas, donada la contenció de la despesa imposada de grat per força, avui seria impensable), i per d’altres pobles i viles de la Segarra, que van ser comminats a contribuir al lluïment de la capital amb diners i espècies (viandes i mobiliari).

L’estada del monarca i del seu seguici va començar el vespre del 7 de setembre i va finalitzar dos dies després, però, tot i la ínfima durada, és considerada pels estudiosos la última gran celebració d’una època moderna que, sense sospitar-ho, estava apunt d’arribar a la seva fi. L’activitat del rei, que segons els testimonis es va mostrar d’allò més campetxano (“lo Rey vesteix molt censillo (…) ab manigas de camisa, remangat fins los colses”, diuen les cròniques municipals), es va centrar en l’entreteniment favorit dels Borbons: la caça i les festes; mentre que, per allò que veritablement desitjaven els paers (la confirmació i pròrroga dels privilegis de la ciutat), es va fer l’orni. Això sí, en l’activitat cinegètica no va decebre: després de quinze dies d’estricta veda de caça ordenada a bona part de la comarca, el reial caçador va matar més de vuitanta perdius. Pel que fa a les festes, tampoc va quedar curt: va assistir als balls i concerts organitzats i va xalar d’allò més amb els focs d’artifici “que de la nit en feien dia”. I fou en una d’aquestes festes quan s’esdevingué una deliciosa i rellevant anècdota, que com a certa ens expliquen els historiadors F. Vila i J.M. Llobet…

cIVCom encara és norma, en una de les fastuoses festes amb les quals el govern de Cervera obsequiaren als monarques, hi estaven presents totes les autoritats, civils i religioses de la ciutat. I com no podia ser d’una altra manera, hi assistien també els representants de la màxima institució cultural i educativa del lloc: els membres del claustre universitari, els quals anaven abillats amb la vistosa indumentària corresponent a l’estatus acadèmic. Com a les grans jornades, vestien amb toga, indument llarg i negre que els abrigava des del coll fins al tou de la cama, rematada amb la muceta, tros de tela folrada de seda negra, que cobria les espatlles i braços fins els colzes, botonades per davant i amb cogulla per darrera, i amb punyetes d’encaix blanc (encarnat pel rector) als extrems de les mànigues, cordades amb botons blancs (o d’or pel degà). Portaven el cap cobert per un birret, capell octogonal folrat de ras negre, rematat per una borla i serrells acolorits, i les mans guarnides amb guants blancs, senyal identificadora dels doctors, i anells ostentosos, símbols del matrimoni amb la ciència i molt útils per a segellar dictàmens. Com a complements, un bastó, signe d’autoritat de degans i rectors, d’empunyadura daurada i cordó a joc amb les borles i serrells del birret, i les respectives medalles, que distingien doctors, professors i rectors. Es diferenciaven, a banda dels galons, pels colors de les borles i els serrells que identificaven cada facultat: blanc per teologia, encarnat per dret, groc daurat per medicina o blau-cel per filosofia i lletres.

Pel que sembla, el rei no va parar gaire atenció en tan solemne presència fins que va començar el ball. Aleshores, quan els adreçà l’esguard, confós amb tant d’acolorit abillament, sembla que els va prendre per membres d’algun esbart dansaire o d’un exòtic grup de ballarins. “Diga usted a aquellos sujetos –va engegar a un dels seus cortesans, tot assenyalant els insignes catedràtics- , que bailen”. L’acompanyant, que amb tota seguretat estava molt més instruït que el monarca en protocol, va fer entendre al rei que aquells homes no eren pas esplèndids dansadors, sinó els eminentíssims doctors i catedràtics del claustre de la Universitat i Estudi General de Cervera. Assabentat, Sa Altesa Reial, sense commoure’s ni canviar el posat, va etzibar: “Bueno, pues entonces que no bailen”.

Dos-cents tretze anys després, un esdeveniment encara més històric s’esdevindrà al Parlament de Catalunya. Començarà un ball que tindrà importància clau en l’esdevenir del país. Hi assistiran un seguit de convidats, homes i dones de prestigi social, provinents de l’associacionisme social i cívic, els àmbits acadèmics, les organitzacions veïnals, el món de la cultura, l’activisme i d’altres sectors que, al menys fins ara, s’han mantingut al marge del poder i del govern. Veurem aleshores si, qui presidirà el ball, els mirarà com a mers convidats de pedra, figurants que emplenen l’escena i fan de palmers als balladors habituals, o bé si els convidarà a ballar amb tots plegats, saltironejant agafats de les mans en la dansa més bella de les que es fan i es desfan.

claustro-de-doctores

La sal de la democràcia

Dos mil cinc-cents anys abans que la troika els la hi robés, els grecs inventaren un sistema de govern que, com digué Churchill, és el pitjor dels dissenyats per l’home, a excepció de tots els altres: la democràcia. D’entre les figures que idearen aquest règim, destaca amb llum pròpia Pèricles,  qui va posar el protagonisme del govern d’Atenes en mans de la ciutadania. El temps ha fet de Pèricles un model d’home d’Estat democràtic, gràcies a que, vencent ferotges crítiques provinents no només dels més poderosos, sinó dels seus propis conciutadans, va fer possible que les classes més populars accedissin a l’ofici de la política.

La clau de l’èxit per la implantació de la democràcia (literalment, “govern del poble”) partí de la mistoforia (literalment, “funció assalariada”), per la qual tots aquells que participaven a les assemblees de govern (i també magistrats, soldats, etc) rebien una retribució que els permetia dedicar-se al servei públic i els compensava del fet d’haver d’abandonar temporalment les seves ocupacions laborals.  Aquest salari els garantia una retribució suficient per viure amb dignitat, però en cap cas superava les percepcions d’un artesà o obrer de prestigi.

Com és evident, aquesta mesura fou un atac directe a les classes més riques i aristocràtiques, les quals, donat que no necessitaven del treball per guanyar-se la vida, disposaven de tot el temps del món per a exercir les tasques de govern, tasques que, com és perceptible, se centraven en perpetuar-los en els seus privilegis en perjudici de les classes populars. És per això que la conquesta de la retribució digna per la funció pública esdevé una fita imprescindible pel desenvolupament de la democràcia.

No obstant això, avui en dia encara hi ha qui ho qüestiona. Recordem com l’any 2012 el Parlament de Castella – la Manxa, comunitat presidida per la ínclita María Dolores de Cospedal (especialista en indemnitzacions en diferit), va decidir suprimir les retribucions dels parlamentaris, imposant-los que compartissin la funció pública amb dedicacions privades. Amb el pretext de l’austeritat i l’estalvi, es va deixar sense sou a 42 dels 49 diputats i se’ls va obligar a dedicar-se a la vida parlamentària només a hores lliures, talment es tractés d’una afició amateur (a menys que els estigués convidant a aprofitar el càrrec per a guanyar-se sobresous inconfessables, és clar).

Però aquest qüestionar la retribució de la funció pública estan essent també llançat darrerament com a arguments de les forces que diuen representar la “nova política”, de manera que, imprudentment, es posen al costat dels oligarques i cacics que hi tancarien de bon gran les portes a bona part de la ciutadania. Al Parlament, a la Diputació, a la Paeria de Cervera…, hem vist episodis on hom presumeix de rebre un sou baix o nega el dret a una retribució a qui assumeix responsabilitats de govern.

Si bé és cert que a ningú se li exigeix entrar en política, tampoc a ningú se l’obliga a escollir entre una professió o altra, i si bé és cert que la política és una forma de servei públic, això no té perquè comportar gratuïtat ni precarietat. Defensar el contrari suposa deixar l’acció de govern en mans de rendistes i gestors de fortunes o sicaris d’interessos privats, conjunt que, a Catalunya, fa temps que tenim localitzats, especialment des que en Fèlix Millet va confessar allò de “Som 400 famílies, però sempre som les mateixes”: els Tries, Serra, Maragall, Vilarassau, Ribó, Carulla, Godó, Raventós, Molins, Rodés, Pujol, Roca i molts d’altres, saltironejant entre el Liceu, el Círculo Ecuestre, la Caixa, la llotja del Camp Nou i el aparells dels partits polítics d’un i altre cantó.

Així doncs, quina és l’alternativa? Partint de la base que la retribució d’un polític és una bona mesura per quantificar el grau de responsabilitat per la feina i el nivell d’exigència i dedicació que se li ha de projectar, convé vetllar també per evitar abusos i corrupteles. Punt especial tindria el fet, també força habitual al nostre entorn (qui més qui menys té algun exemple al cap), de constatar com a primera mesura dels càrrecs electes l’augment desmesurat del sou, acció que, no només mina la moral dels electors, sinó que sovint indigna i contribueix al fenomen del desencís amb la classe política.

També convé considerar que en cap cas l’exercici d’una responsabilitat pública s’ha de percebre com un negoci, i tampoc com l’esquer perquè gent no preparada –i de poca volada dins el món laboral comú- hi identifiqui un modus vivendi. En conseqüència, una bona mesura seria establir un nivell retributiu en funció del sou percebut durant la vida laboral anterior: un percentatge d’increment màxim evitaria l’efecte crida i l’enriquiment sense mèrit i mínim  previndria l’efecte dissuasiu dels més preparats i que la dedicació al servei públic es converteixi en factor d’empobriment. A més, caldria fiscalitzar al màxim la qüestió de les dietes i d’altres ingressos atípics, com també l’acumulació de càrrecs (i, per extensió, de sous) que, ja de per sí, semblen a la pràctica incompatibles (com es pot ser alcalde d’una ciutat com Lleida o Barcelona i, alhora, membre del Parlament de Catalunya?). Per altra banda, a fi d’evitar el fenomen de la perpetuació en els càrrecs públics, també esdevé considerable reformar la legislació que exclou del dret a percebre el subsidi d’atur als alcaldes i regidors quan abandonen la seva tasca pública.

Per tant, fugim de demagògies populistes i defensem el dret a una retribució digna dels qui exerceixen les funcions de govern. Fet i fet, són els nostres empleats, treballen al nostre servei, per la qual cosa, igual que els exigim dedicació, perícia, honradesa, responsabilitat i transparència, concedim-los el dret al salari digne i estabilitat econòmica.

images

Disputada Diputació

El passat dissabte 11 de juliol van ser investits els nous càrrecs de la Diputació de Lleida. Els tres partits amb major representació, CiU (l’extinta federació encara hi va del bracet), ERC i PSC, van ser obedients amb les directrius dels respectius aparells i van fer possible la formació del nou govern per majoria absoluta. Presidit altre vegada per en Joan Reñé, l’equip és monocromàtic, si és que encara podem (com així sembla) considerar monocolor que estigui format per militants de CDC i UDC. La resta de diputats van anar a espetegar a l’oposició, uns mercès a les negociacions i pactes que, en clau de partit, els han donat parcel·les de poder a ajuntaments i consells comarcals, i altres sense cap consol, donat que el seu petit volum els fa inaptes per les martingales del mercadeig de cadires.

Format el govern provincial, enrere queden les trifulgues internes per la poltrona provincial: com la que dins Esquerra ha enfrontat l’exalcalde de Sant Guim de Freixenet, Pere Solé, amb l’alcalde de Ciutadilla, Òscar Martínez, sentenciada pel politburó d’ERC a favor de l’alt segarrenc; o com el repartiment de poder dins la liquidació de la federació de Convergència i Unió, que ha portat a repartir-se els càrrecs i ha partir mandats perquè la sang no arribés al riu. Signada la pau i ocupades les vint-i-cinc cadires, es va signar un cartipàs que inclou uns retribucions mensuals d’entre 6000 i 3200 euros, a banda dels trenta càrrec de confiança, dotats d’una retribució entre 5800 i 2800 euros. Aquestes xifres (a la que cal afegir les retribucions de cada diputat pel càrrec que ocupa com a regidor o alcalde del seu Ajuntament respectiu, amén dietes i altres privilegis), fan més que evident que el lloc esdevé molt llaminer i que, més d’un (i de dos) fan el què calgui i passen per sobre de qui s’interposi, amb tal d’endur-se un tall del pastís.

La sessió d’investidura va tenir dues notes especialment destacades: per una banda, la intervenció íntegra en espanyol de la diputada de Ciutadans, Ángeles Ribes, encara pletòrica pel seu triomf a la Paeria lleidatana i la seva espanyolització de la capital de la Terra Ferma, i, per altra banda, la de Joel Jové, diputat de la CUP, que sense embuts va sentir-se avergonyit d’ocupar “una cadira en aquesta institució filla d’Espanya”.

Cal preguntar-se el perquè una institució, tan opaca i allunyada de la ciutadania, designada més per les transaccions partitocràtiques que pels mecanismes democràtics, té tant de poder…

Per respondre, convé girar la vista cap a la història. Veurem com les Diputacions són l’òrgan de govern d’una institució territorial, la Província, creada al segle XIX a imitació de les prefectures franceses amb la voluntat d’unificar i homogeneïtzar el territori espanyol. Les Corts de Cadis, l’any 1812, deroguen tota la personalitat política dels antics territoris històrics i estableixen el germen del “cafè para todos” de l’Estat autonòmic actual. De fet, no és estrany que durant el procés de gestació d’aquesta divisió provincial, el primer president de les Corts de Cadis, en Ramon Llàtzer de Dou (canceller de la Universitat de Cervera, precisament), l’any 1810 intuís que en aquesta bugada els catalans tornaríem a perdre un llençol i deixés escrit allò que “a Catalunya se la trata como una provincia conquistada”.

Pel que fa als territoris lleidatans, la província va venir a substituir l’anterior divisió en vegueries (de manera que la Segarra va quedar trinxada en tres parts), va annexionar la Plana de Lleida a l’Alt Pirineu (per comptes de les Terres de l’Ebre) i, en la disputa entre la Seu d’Urgell i la mateixa Lleida, va optar per atorgar la capitalitat a la segona.

Amb això, l’organització provincial va configurar-se com un veritable òrgan del govern vertical i centralitzat de l’Estat espanyol, per sobre de les institucions territorials i històriques existents, al mateix temps d’una institució per alimentar el clientelisme local, fer d’equilibri entre els nuclis de poder i acontentar les elits dels notables de cada territori. No és estrany doncs que els aires democràtics i fugaços de la primera República fessin desaparèixer la divisió provincial, concebent Espanya com un territori format per Estats confederats, on cadascun decidia sobre les seves delimitacions internes, i també la Segona, que va eliminar les Diputacions, integrant-les unides dins la Generalitat de Catalunya. No obstant, els successius governs centralistes i liberals van anar restaurant la divisió provincial, molt especialment el franquisme que va recuperar les províncies, com a òrgan centralitzador, encapçalat per un Governador Civil, màxima autoritat provincial, representant de l’Estat i, a més, sovint Jefe Provincial del Movimiento.

En conseqüència, aplaudeixo i faig meves les paraules del diputat Joel Olivé que, sense embuts, afirmà “veiem aquesta institució com un mecanisme de l’Estat Espanyol per a garantir la seva estructura jeràrquica i vertical i com una menjadora luxosa de polítics, que voldríem veure abolida a curt termini o convertida en un ens de suport real als municipis, organitzat en vegueries i sobretot repensat de dalt a baix”. I afegeixo que no estaria de més demanar a les diputades i als diputats que durant el seu mandat facin el possible per anorrear la institució des de dins i que posin les bases, amb generositat i rigor, perquè la divisió del Principat en províncies s’extingeixi i al mateix temps que ho fa la inclusió de Catalunya dins l’Estat espanyol, de forma que el territori de la futura República Catalana es basi, des de la transparència, la honradesa i la participació ciutadana, en institucions pròpies del país com són els municipis, les vegueries i la Generalitat.

dipu

La manía de hablar catalán

L’any 1903 va aparèixer a Cervera el periòdic La Veu de la Segarra. La publicació tingué com a principal motivació la difusió del catalanisme i la promoció de la recuperació lingüística, en front d’un procés castellanitzador que havia abastat la pràctica totalitat de la premsa local i comarcal durant el segle XIX. El periòdic, primer quinzenal i després setmanal, es constituïa com a Portaveu del Centre Regionalista de Cervera i sa Comarca, i va tenir una curta (poc més d’un any), però intensa trajectòria. Al seu capdavant hi hagué Lluís Lladó, artista arribat a Cervera pocs anys abans i que ben aviat esdevindria un autèntic activista i dinamitzador cultural i lingüístic. Especialment rellevant fou la seva actuació al capdavant de l’Acadèmia que portà el seu nom, escola auto-denominada catalana, i on es formà, entre d’altres, l’historiador Agustí Duran i Sanpere. veuLa Veu de la Segarra es posicionà, ja a la primera editorial, en contra “el caciquisme que aclapara molts pobles com Cervera (…) i el vergonyós domini que per tant temps han exercit eixos fills borts de Pàtria”, disposant-se a enderrocar-lo “al crit de ¡Visca Catalunya! ¡Visca la Segarra!”. Des de les seves pàgines, defensà especialment la restauració de la Diada de l’11 de setembre (fet que li va costar a Lladó una multa de 25 pessetes, que fou pagada amb una subscripció popular que reuní el doble de l’import) i el suport a la recuperació de la llengua catalana, col·laborant estretament en l’elaboració del Diccionari Català de mossèn Alcover. En cap cas defugí la crítica punyent, com quan en ocasió d’unes eleccions el President d’una mesa de Cervera preferí parlar en castellà perquè li semblà que ho requeria l’oficialitat de l’acte, el titllà de “còmic presumit que fa malament la comèdia”, tot recordant que “massa que’ns ho havem de sentir, que som uns botiflers”. En una altra ocasió, recollí l’equívoc d’una dona que, a l’anar a confessar-se a un capellà castellà, li exposà que “trabajaba en una casa por dida” (per comptes de “nodriza”)  i el religiós entengué que era una dona de mala vida, ja que treballava en una casa “perdida”; el fet va empènyer a la feligresa a no tornar mai més a confessar-se amb cap religiós no catalano-parlant. També en certes ocasions preferia expressar-se en vers, com quan publicà aquests, val a dir de plena actualitat: ““Poch temps fa qu’un ministre, larat de cos y d’ànima / Volgué allà en son deliri ferir als catalans, / Volgué que nostra llengua fugis de las escolas / Manant que’l Catecisme s’ensenyi en castellà”. Fou des d’aquella Veu de la Segarra on es va publicar un manifest amb el títol “Drets que hauríem de tenir els catalans”. Hi recollia els anhels del Manifest de la Unió Catalanista, publicat sis anys abans, i entre d’altres exposava “Volem la llengua catalana ab caràcter oficial y que siguin catalans tots los que desempenyin càrrechs públichs; (…); volem que catalans siguin los jutjes y magistrats”. I a dia d’avui, més d’un segle després, la legislació sembla haver assolit aquest objectiu de normalització lingüística, fins i tot en l’àmbit jurídic i judicial. Així ho veiem en l’ordenament jurídic català, encapçalat per l’Estatut d’Autonomia (Llei Orgànica aprovada a Madrid), que preveu (art. 33) el dret d’opció lingüística del ciutadà: que els Jutges i magistrats tinguin un nivell de coneixement adequat i suficient i que en cap cas es pugui exigir cap traducció; i així ho reflecteix també la legislació estatal, que estableix la validesa de l’ús de les llengües oficials; i, a més, l’europea, que des de 1992, a la Carta de Llengües Regionals i Minoritàries imposa que “els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries”. Però, en la pràctica, ni el pes de la reivindicació històrica, ni de la legislació consolidada sembla tenir gaire eficàcia quan la titularitat del Jutjat és assumit per una persona que, malgrat gaudir d’una gran formació jurídica, desconeix la llengua pròpia del país i arriba mancada de cap interès en aprendre-la. Davant d’aquests supòsits, força habituals per altra banda a Cervera degut a la centralització absoluta del Poder Judicial i al fet d’esdevenir un destí provisional dels Jutges, no hi ha llei que valgui. El temor a contrariar l’autoritat que ha d’impartir Justícia, mesclat amb el pragmatisme mesell i la formació professional encara eminentment en castellà, fa que la renúncia a l’ús de la llengua sigui immediat i ningú –ni professional, ni part-, llevat actes poc menys que d’heroïcitat processal, gosi exigir el respecte als seus drets lingüístics. “Disculpa, compañero, pero es que tenemos la manía de hablar catalán entre nosotros”, s’excusava una lletrada a un advocat val·lisoletà en adonar-se que, en presència d’aquest, intercanviava unes paraules en la seva llengua amb una tercera persona. La disculpa i la renúncia lingüística l’acrediten com a víctima –encara- de la convicció que canviar-se al castellà és de bona educació, de la preservació d’una consegüent moral d’esclau i educació de serf i de l’inconscient convicció que el català és una llengua aliena al món del dret i la justícia. En conseqüència, constatem com a hores d’ara és ben vigent i necessària aquella reivindicació de Lluís Lladó i com, transcorreguts més de cent anys, encara hi ha molta feina a fer, entre propis i aliens, si es vol viure plenament i des de la normalitat en català. planol12163_700

Alerta policial

banderaPassejava sense rumb fix per Tàrrega. Vagaroses passes em van conduir fins la Comissaria de la Benemèrita, on sempre m’admira l’exaltació de la pàtria hispana que fa la gran bandera rojigualda que corona l’altíssim pal. Diu el tòpic que la grossària no importa, i certament, aquell dia calorós i sense vent, el pansit penó distava d’evocar l’orgull dels dies ventosos. Sense ànim provocador -vagi per endavant l’excusa no demanada-, vaig sentir un impuls irrefrenable de fer-ne un retrat amb el mòbil, amb el desig que algun dia el podré mostrar als meus néts com a testimoni de quan encara la ciutat formava part d’una Provincia del Reino… No havia encara baixat l’aparell quan, des de l’interior del lloc, un agent cridà la meva atenció, emprant aquell qualificatiu que tant agrada als policies, guardes de seguretat i algun cambrer castís de contractació estival: “¡caballero, caballero!”. L’agent semblava contrariat per l’acció i va voler saber-ne el motiu i, de pas, conèixer la meva identitat. Certament vaig inventar-me una excusa banal, ja que no volia recordar-li el maldecap que li deu suposar saber que en poc temps es quedarà sense feina, i vaig exhibir-li amb cortesia en meu document oficinal (que no nacional) d’identitat. Ell, molt amablement, emprant la “lengua de concordia” del vell Borbón, m’enlletgí l’acció i l’alarma que li causava, assabentant-me que ens trobàvem en “alerta 4”, per risc alt d’atemptat gihadista.

Aleshores vaig entendre la seva basarda, ja que la meva presència (especialment alt, amb mocador al coll i barba espessa) i la meva actitud (brandant un mòbil davant d’una comissaria) podien identificar un temible llop solitari. Per tant, vaig procedir amb bones paraules a asserenar el seu ardor guerrer, regraciant-li l’encomiable feina que ell i la resta del Cuerpo fan a diari per vetllar per la preservació de la meva seguretat i llibertat. Fins i tot quan, cada cop més sovint, els seus col·legues m’aturen a la rotonda de Guissona per interrogar-me sobre allò  tan simple i complex alhora del d’on vinc i a on vaig…

I vaig també celebrar que pocs dies després, l’1 de juliol, entrés en vigor una normativa que posa a les seves mans (retirant-ho de la dels Jutges), la potestat de sancionar moltes conductes del tot perilloses. I és que el primer de juliol entra en vigor la Ley Orgánica 4/2015 de protección de la seguridad ciutadana, coneguda popularment com a “Llei mordassa”.  Quan aquest article aparegui en la seva edició impresa, el Ministerio del Interior i els Delegados del Gobierno podran, a través de les actuacions policials i sense necessitat d’autorització judicial, castigar un seguit d’activitats ciutadanes sempre i quan considerin que van en contra d’aquesta seguretat. Activitats qualificades molt greus com reunir-se o manifestar-se dins o a les proximitats de les instal·lacions que prestin serveis bàsics per la comunitat. Greus com reunir-se o manifestar-se davant dels Parlaments estatal o autonòmic; oposar-se a l’execució de resolucions administratives o judicials; resistir-se davant l’acció de l’autoritat; disfressar-se amb uniformes o insígnies de cossos policials; o prendre imatges o dades personals o professionals dels agents de l’ordre que aquests entenguin que posen en perill la seva seguretat… Tot això, realitzat de forma pacífica (si fos violenta, seria delicte o falta), podrà rebre sancions d’entre 30 mil i 600 mil euros (les molt greus) o entre 600 i 30 mil (les greus).

I vaig pensar que l’amable agent tindria també l’autoritat per posar fi a les concentracions de la Marea Blanca en defensa de la Sanitat Pública davant dels hospitals i els centres d’atenció primària i instar temibles multes contra els seus promotors. De dissoldre les concentracions pacífiques i tan sovintejades davant del Parlament de Catalunya, armades amb pancartes, megàfons i fulletons informatius, a banda de multar als presents. D’acabar d’arruïnar a les dones i homes de la Plataforma Aturem les Hipoteques, quan es reuneixin pacíficament davant d’una llar familiar que vagi a ser desnonada en execució d’una sentència judicial, instant multes desmesurades.  D’intervenir en festes carnavalesques i comiat de soltera quan una quadrilla o subjecte a títol individual gosi aparèixer amb el sempre triomfant, alhora que elegant i estimulant, uniforme de policia, mosso o bomber. O de detenir i multar a aquells, fins i tot periodistes, que gosin prendre imatges dels agents policials quan actuïn amb ús qüestionable de la violència en l’exercici de la seva labor…

A més, també tindrà la facultat de multar si considera que algun ciutadà li falta al respecte, fa una exhibició que consideri obscena, fugi de la precarietat laboral amb la venda ambulant no autoritzada, perdi la documentació personal més de dos cops en un any, escali un edifici o monument (encara que sigui un fanal de Canaletes) o celebri una entrompada (versió en català correcte del “botellón”) a la via o transport públic.

Per tot plegat, a aquell amable agent, nouvingut targarí, se li gira feina extra. Amb tantes multes que haurà de tramitar contra activistes, manifestants, indignats, okupes, hooligans, desnonats, aturats, bromistes, embriacs i d’altres perillosos terroristes contra la seguretat ciutadana, no tindrà temps de parar atenció si algun sospitós de gihadisme retrata la banderita roja y gualda que acomiada de Tàrrega aquells que encaren el camí de la platja. En conseqüència, aviat podré fer una altra fotografia del penó, fins i tot en alta resolució, sense témer que l’amable agent, col·lapsat per la burocràcia, pari atenció en la meva afició fotogràfica i documentalista.

llibertatdexpressio

Rojo, separatista y toranés

Tornem a estar en període preelectoral. Els esdeveniments se’ns precipiten. La coalició que ha estat majoritària a Catalunya s’ha col·lapsat i el President Mas, consumat el divorci de Convergència amb Unió, va a la recerca desesperada de la massa social que, més enllà dels convergents, li permeti presentar-se en condicions per liderar el Procés. I una de les cartes que més exhibeix és la seva condició de querellat per haver endegat la consulta del 9 de novembre. Personalment, l’argúcia de presentar-se com a víctima, massa emprat darrerament (i cínica) des de les files polítiques, en general, i convergents, en particular, em fa recordar aquells que, durant una altra època democràtica contemporània, van acabar engarjolats per defensar la llibertat de la nació: el 6 d’octubre de 1934, els membres del Govern de Catalunya van ser empresonats per tenir la valentia de declarar l’Estat Català.

companys presóCèlebre és la fotografia del President Companys i els Consellers de la Generalitat entre reixes, reclosos al vaixell-presó Uruguay, on s’hi estarien entre octubre de 1934  i gener de 1935, abans de ser traslladats a la presó Model de Madrid, on hi romandrien privats de llibertat un any més. Entre aquells consellers s’hi comptava el cerverí Joan Comorera, de qui vam parlar al seu moment i al qual la seva ciutat li rendeix un homenatge dedicant-li un carrer i un centre de formació d’adults. Però en Comorera no era l’únic segarrenc: també s’hi comptava en Martí Esteve i Guau, nascut a Torà l’any 1895, i que exercia les funcions de Conseller de Finances al Govern del President Companys.

En Martí, fill d’un farmacèutic de Torà, amb botiga a la plaça del Vall, de ben jove havia destacat en la seva formació de jurista, rebuda a la Universitat de Barcelona. Amb vint-i-dos anys fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i amb vint-i-tres anys secretari de la Mancomunitat de Catalunya. També fou un dels fundadors del partit Acció Catalana Republicana, d’ideologia nacionalista, republicana i lliberal, un dels redactors de l’Estatut d’Autonomia de Núria, diputat a les Corts espanyoles i, finalment, Conseller de Finances de la Generalitat. I fou aleshores quan, arran de la declaració unilateral d’independència feta pel President Companys, des del balcó de la Generalitat de Catalunya  i acompanyat pels seus consellers, fou detingut i empresonat al funest vaixell – presó.

Martí EsteveEls informes de la policia de Barcelona van qualificar a Martí Esteve de “maléfico sujeto”. Amb l’esclat de la guerra civil se’l considerà “uno de los más eficaces colaboradores pro-causa rojo-separatista y por ende de los más tenazmente opuestos al triunfo de las armas Nacionales”, provocant les ires dels franquistes per haver gestionat les indemnitzacions a tots els castigats pels fets de 6 d’octubre o per haver participat dins la Comisión de Compras de Guerra para el Ejército Rojo. Diu també un informe policial que Eseve “fue el hombre que puso toda su inteligencia al servicio de la maldad” i se’l responsabilitza d’organitzar la sortida de diners, joies i obres d’art cap a França abans de l’ocupació franquista.

Per tot això, l’any 1939 va haver de marxar a París, on exerciria d’advocat  de l’ambaixada espanyola, i, a continuació, a Cuba, on deixaria la política per dedicar-se a l’escriptura i muntar una fàbrica d’olles, calderes i mobles. Finalment, després de la revolució cubana, va emigrar a Mèxic, on treballà de traductor i d’agent del Banco Nacional de México. Moriria l’any 1980 a l’exili.

No he trobat pas el nom d’en Martí Esteve dins el nomenclàtor de carrers de la vila de Torà i sembla que ja pocs el recorden. És un bon moment per a reivindicar-lo com a home compromès amb uns principis i uns ideals, a partir dels quals actuaria fins al límit (fins a ser engarjolat i haver de marxar a l’exili per no tornar mai més) pel seu servei a la Nació i la Ciutadania.

Si finalment tenim eleccions el proper 27 de setembre i la voluntat popular concedeix majoritàriament el poder a les formacions partidàries de la independència de Catalunya, veurem si els membres del nou govern també tenen la valentia d’aquells predecessors de fa setanta anys i quin nivell de dolor són capaços d’assumir per complir amb el mandat del poble. Donem-los el benefici del dubte i recordem-los que abans que ells, d’altres, com el President Companys, el cerverí Comorera i els toranès Esteve, sí que van estar a l’alçada, sacrificant llibertat i, fins i tot, vida, per la il·lusió de l’alliberament nacional de l’Estat català, de la consolidació d’una “Catalunya liberal, democràtica i republicana (…) en solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i el Dret (vés per on).

10-11_republica-catalana-companys

El poeta visionari

Cervera, abril de l’any 1828. Fa pocs mesos que el comte d’Espanya, el sanguinari Charles d’Espagnac, ha sufocat amb puny de ferro l’alçament dels malcontents. No hi haurà pietat pels insurrectes: els capitostos són portats a Tarragona, on cauen afusellats; la resta dels rebels pateixen la qüestionable fortuna de ser deportats a Ceuta. En aquells dies, Sa Altesa amaliaReial Maria Josefa Amalia de Sajonia, la tercera esposa de Ferran VII, arriba a la ciutat per fer-hi una estada. La reina ja ha superat el tràngol de consumar el matrimoni amb el monarca, fet al qual, val a dir, s’havia resistit al llarg del temps per considerar que el contacte íntim era quelcom immoral (fins que una carta del puny i lletra del Papa Pius VII la convenç que les relacions sexuals entre cònjuges no són contràries a la moral catòlica).

A la Universitat, un estudiant de Vilanova i la Geltrú, fill d’un ric comerciant del Garraf, ha estat testimoni d’uns i altres fets. El noi, tot just amb vint anys acomplerts, fa temps que viu a Cervera, on cursa els estudis de dret i filosofia. Aviat, però, hi descobrirà la passió que el farà passar a la història de la literatura com una de les primeres figures del romanticisme espanyol. El seu nom és Manuel de Cabanyes i Ballester i, malgrat la seva curtíssima vida (només vint-i-cinc anys), es convertirà en un dels nostres poetes més rellevants del segle XIX. Per desgràcia, però, no va arribar a temps a afegir-se a la recuperació de la llengua catalana a la literatura, no obstant haver denunciat “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero” (de fet, hi ha qui l’anomenarà “el poeta sense llengua”).

El nostre protagonista, el jove Cabanyes, troba la inspiració en la contemplació de la reina, que compta tot just cinc anys més que ell, i la fa la seva musa en una de les seves primeres composicions poètiques, l’oda “A María Josefa Amalia, Reina de España”. Els seus versos, però, no s’alliberaran de l’angoixa dels fets bel·licosos i esdevindran un manifest contra la guerra: “¡Oh, Paz! ¡Oh, dulce paz! Sola tú seas / el numen que me inspire; asaz oímos / lúgubres sones, y gritos espantosos / como en tormenta el trueno”.

La censura reprovarà alguns dels fragments de l’oda, però, lluny de descoratjar-lo, el poeta perseverarà amb una altra composició (“Epísola a Osman”), veritable al·legat contra l’integrisme ideològic, que el farà ser detingut per les autoritats de la Paeria i rebre la repressió de l’absolutisme borbònic: “Las furias del Averno dirigían / las homicidas manos ¡Patria, Patria! / -gritaba el uno- y ¡Libertad!, y fiero, / despiadado más que hircano tigre, / la cabeza, que aún chorreaba sangre, / de su contrario paseaba con triunfo…”

Joan Corminas i Güell, catedràtic de retòrica a la Universitat de Cervera, és un dels mestres de Cabanyes, del qual en destaca “una passió decidida per la veritat i la justícia i un desig ardent de saber”. Corminas l’introduí en literatura clàssica grecollatina, i en feu un gran coneixedor, i alhora li aproximà la literatura europea dels seus contemporanis. Però, val a dir, el nostre poeta, integrat en un grup de joves arrauxats que sovint infligien la normativa del règim intern fora del recinte universitari, durant la seva estada a la Universitat cerverina, no només es va avesar al món de la lírica, sinó també en l’univers de la filosofia política.

I fou en aquest vessant on va ser pioner al traduir a l’espanyol l’obra de Nicolau de Maquiavel, en una època quan la ciència política del florentí començà a traslladar-se a la pràctica per diversos polítics i intel·lectuals de l’època. De fet, des de Cervera, possiblement fou un dels primers causants de popularitzar les estratègies polítiques de Maquiavel, aquell qui va deixar dit que la política no es regeix ni per l’ètica ni per la moral, i, si n’hi ha, és fruit de l’atzar que el polític -en tant que persona- tingui aquesta ètica i aquesta moral.

I, val a dir, la seva obra ha deixat forta empremta a la capital segarrenca, i, qui ho dubti, només ha de veure les cròniques de la votació a la investidura del Paer en Cap de Cervera del passat 13 de juny. “El eco / del Capitolio altivo aun los nombres, / que él despertó, tornaba, / del rompedor de pactos inhonestos…” (escrivia l’any 1833 el poeta, a la composició “La Independencia de la Poesía).

No, jamás diga el eco de la Historia / mi nombre esclavo al siglo que vendrá. / ¡Ay!, turbios son los rayos de la gloria, / si no los hiere el Sol de Libertad”, deixà escrit el poeta Cabanyes en la seva composició “Canción del esclavo”, publicada pòstumament l’any 1858. I ben tèrbols són els raigs de glòria que ara es projecten sobre Cervera i, per extensió, sobre tota la comarca, si atenem a les maniobres tosques, vergonyants, maldestres i dignes del vodevil més barato que han portat, per acció i per omissió, a la formació del Govern municipal o les trucades insistents que, a totes hores, enrogeixen orelles de propis i aliens, en la cursa per encapçalar el Consell.

Si avui el malaurat poeta alcés el cap, coneixedor que els paers són precisament aquells que haurien de portar la pau, ja no gosaria reivindicar aquella “Dulce Paz” com a focus d’inspiració, sinó que preferiria gaudir “en tormenta el trueno”: d’un tro que l’abstragués del llastimós espectacle de la política domèstica i l’entretingués amb els motors eixordadors, fins i tot si s’escaigués que hagués deixat de guanyar curses i que rodolés més amb les costelles pel terra que amb els neumàtics sobre l’asfalt.

Cabanyes

Majoria dissoluta

Pertanyo a una generació, nascuda durant les raneres del dictador, a la qual no es va fer gaire fàcil entendre el funcionament democràtic de les institucions. Ben just començàvem a articular paraules o fer les primers passes quan els nostres progenitors van tenir el gran goig de participar en la recuperació de les eleccions democràtiques. Però nosaltres no teníem consciència de la naturalesa perversa de la dictadura i de la lluita i el patiment de molts per recuperar les urnes. Ens mancava discerniment per apreciar la il·lusió del pare i la mare quan,  a voltes sobre les seves espatlles, els acompanyàvem als col·legis electorals papereta en  mà a participar a “la gran festa de la democràcia”. I, mentre creixíem, talment la generació anterior, contemplàvem com les cares del poder no canviaven. L’Estat espanyol era encapçalat per una figura, el Rey Don Juan Carlos (rei d’Espanya entre 1975 i 2014), que per anys que passessin seguia fent els missatges de Nadal i posant el rostre a la xavalla. El Gobierno de España era encapçalat per un senyor, en Felipe González (presidente entre 1982 i 1996), el cabell del qual s’aclaria dia a dia, però mantenint un poder tan immutable com el seu accent andalús. A Catalunya les coses tampoc eren diferents, doncs l’òrgan de Govern autonòmic era presidit pel Molt Honorable Sr. Jordi Pujol (president entre 1980 i 2003), mentre l’altre gran institució -i pal de paller- de la Nació, el Futbol Club Barcelona, restava en mans d’en Josep Lluís Núñez (president entre 1978 i 2000). Fins i tot se’ns feia difícil concebre el relleu en el sí de l’Església catòlica, encapçalada pel Sant Pare en Joan Pau II (Màxim Pontífex entre 1978 i 2005).

Eren els anys de la majoria absoluta, quan els personatges, dotats d’alguna virtut carismàtica, feien i desfeien pel bé d’un poble que, dòcil i prudent, els perpetuava en el poder, lliurant-los carta blanca perquè decidissin i executessin allò que ells, dotats d’un poder superior, sabien que era pel seu bé. Aquesta majoria, a poc a poc, es va anar reforçant, especialment en el camp polític, on els tentacles dels governants varen tenallar els poders legislatiu i judicial, blindant la seva capacitat de maniobra, esdevenint una mena de tirania legitimada per les urnes. La sensació d’impunitat del polític emparat per la majoria absoluta fou arrel de la degeneració democràtica, germen de corrupció, canya i pastanaga pels mesells i arribistes i arma llancívola contra els díscols i crítics.

Entrat el segle XXI les majories absolutes s’han apaivagat i la rotació en el poder s’ha fet més intermitent, però encara n’hem hagut de patir (i en patim), especialment des del Gobierno de España. Tenim presents els anys de les majories absolutes de l’Aznar o l’actual d’en Rajoy, on l’executiu conservador, nacionalista i neoliberal s’ha dedicat a aprovar a tort i a dret textos legals que retallen els marges d’actuació de les altres institucions (comunitats i ajuntaments), a castigar aquells nuclis de població o aquells sectors socials que són contraris al seu full de ruta i a dissenyar una societat, una economia i una cultura a partir d’uns principis excloents i desigualitaris, en un cúmul d’actuacions retrògrades que porten a eliminar d’un patac les conquestes de l’Estat social i de dret conquerides al llarg de dècades. Amb això, la majoria absoluta acaba configurant-se com una degeneració de la democràcia, una forma de tirania, en la qual l’estirabot preval sobre la generositat, l’autoritat sobre la negociació i la testosterona sobre el diàleg i on els interessos d’uns s’imposen sobre tots.

Però ara, dins l’il·lusionant procés de constitució d’un nou Estat, hi ha una proposta que podria acabar amb aquesta institució pèrfida i que faria exemplars les estructures democràtiques del nou país…

Un equip de juristes, encapçalats pel magistrat Santiago Vidal, acaba de presentar el projecte de Constitució de la república parlamentària unicameral i no presidencialista de Catalunya. Els seus noranta-set articles no estan exempts de punts polèmics i susceptibles de generar un apassionant debat (el manteniment del castellà com a llengua cooficial, art. 4.2, el compromís de mantenir els límits actuals de Catalunya, art. 35.1,  l’organització administrativa amb la comarca com a base, art. 36.1, o l’abolició de l’exèrcit, art. 85.1), però hi ha un punt, l’art. 41.4 que entra de ple en la figura que ens ocupa: “La llei regularà els criteris específics de proporcionalitat a fi i efecte d’evitar que una sola llista o partit pugui assolir la majoria absoluta dels escons”. És a dir: s’estableix un topall màxim electoral perquè cap força política pugui assolir el poder de la majoria absoluta i s’imposa com a norma per a exercir el poder el recurs al diàleg i la negociació. “Així s’impediria l’error d’algunes democràcies en les quals si un partit aconsegueix la majoria absoluta, el poder legislatiu deixa de representar el poble i passa a representar aquest partit”, manifesta el mateix Santiago Vidal, qui ha patit en carns pròpies el mal i el desprestigi de les institucions judicials, desemparades per un Poder Judicial espanyol agenollat davant l’executiu del PP.

Mentre esperem la consecució de l’Estat propi, a la Segarra ja podem gaudir del privilegi de la manca de majoria absoluta en molts dels governs. Les darreres municipals, a banda de foragitar els feixistes, ens han donat l’alegria que en organismes clau es farà necessari el diàleg entre forces políticament rivals, però amb l’interès centrat  (o -al menys- se’ls presumeix, com el valor al soldat) en el progrés ciutadà i el benestar social. Confiem que aquest diàleg tingui com a premissa el bé comú, i no pas el bescanvi de regalies, es desenvolupi amb transparència i honestedat, i no a partir de confrontació d’egos o revengisme, es formalitzi dins el marc de les institucions, i no sobre estovalles luxoses, i es ratifiqui amb el cap clar i el seny afilat i no pas entre efluvis etílics de sobretaules generoses o estimulats per un excés de cafeïna. I, ja posats a demanar, com diu la màxima, s’actuï localment, pensant globalment.

ma

Els hàbits de la política

Un dels fenòmens més destacables de la darrera campanya electoral ha estat el compromís polític que han fet dues monges. La benedictina Teresa Forcades i la dominica Lucía Caram han copat bona part dels titulars, donant suport més o menys explícit a opcions polítiques contraposades i entaulant entre elles un duel de titans… colau--forcades_457La germana Forcades, impulsora del Procés Constituent, moviment sobiranista i de ruptura social, ha prestat imatge i paraula a favor de la candidatura de Barcelona en Comú. De fet, dins les llistes d’Ada Colau, hi figurava com a número dos el prestigiós jurista Gerardo Pisarello, promotor també del Procés Constituent i persona de confiança de la monja. En la campanya que ha dut Colau a guanyar Barcelona, la Forcades ha assumit el paper de lligar el projecte amb el sobiranisme ferm, fins al punt de fer picades d’ullet a la CUP per compartir espais electorals (gest que, val a dir, no ha estat recollit per uns ni altres). Per la seva banda, Sor Lucía, catapultada a la fama mediàtica amb la masdeclaració de “Catalana de l’Any”, també s’ha colat a la campanya, prenent-hi posició. Talment la Nèmesis de la benedictina, la dominica es va declarar enamorada d’Artur Mas i va participar en un acte electoral del candidat convergent per Barcelona, Xavier Trias. A més, en una piulada a la xarxa, expressament assegurava que “Barcelona tindria un problema si Ada Colau governés”, imputant a la candidata un excés d’indignació i crispació. No obstant, el clímax no va arribar, ja que Teresa Forcades va negar-se a compartir tertúlia amb Lucía Caram, amb el pretext que aquest exercici radiofònic trivialitzaria el debat polític.

Val a dir que ambdues tenen quelcom en comú ben evident: l’ús de l’hàbit, abillament que és un signe que les allunya de les superficialitats i de la subjecció a les modes i, alhora, és un símbol de pertinença i status, però que, al mateix temps, fa especialment trencadora i mediàtica la seva projecció política. I és aquesta esfera la que ha aixecat més polseguera, fins al punt d’alçar-se veus demanant-ne l’expulsió de les respectives ordes religioses (des de les pàgines de l’ABC, un canonista li ho reclamava al Bisbe , en compliment de la seva obligació de vetllar pel bé comú de l’Església), sense passar per alt les pressions del Govern d’Espanya i de sectors catòlics d’ultradreta (que posen ambdues al mateix cabàs) perquè el Vaticà comminés les dues religioses al silenci i a la vida conventual. Sembla que el fet que les monges prenguin partit, les incapacita segons alguns per seguir vestint els hàbits.

Però a la Segarra tenim un exemple d’una religiosa que, més enllà del compromís evangèlic i la lluita contra el patiment humà, també va prendre partit polític per una causa. Contra el parer de molts de la seva època, una monja cerverina es va arromangar l’hàbit, però no se’l va treure, compromesa amb un pensament polític. I cal dir que, malgrat que li va causar molts maldecaps en vida, el propi Vaticà l’ha acabat reconeixement i declarant-la beata: la mare Anna Maria Janer i Anglarill, fidel servidora de la causa carlista.

Corria l’any 1836 quan la junta liberal expulsà les germanes de l’Hospital de janerCastelltort, on Anna Maria vestia els hàbits des de 1819. En aquell moment, la jove monja, per indicacions del seu mentor, el bisbe Josep Caixal, de profundes conviccions carlistes, es va posar al servei del pretendent al tron hispà Carles Isidre de Borbó. Durant tota la primera carlinada, es va fer càrrec dels hospitals de campanya de les forces carlines a Solsona, Berga, la Vall d’Ora i la Boixadera, i tant foren els seus mèrits que els combatents legitimistes la coneixien com “la Mare”. Al capdavant d’un grup de monges, una de les quals -Maria A. Fages-, va morir d’esgotament, els cronistes la retraten repartint el ranxo entre els combatents i entrant a les trinxeres per atendre els ferits i consolar els moribunds. De fet, acabada la guerra, fou feta presonera i represaliada pel bàndol isabelí vencedor. Finalment, la derrota carlina l’obligà a marxar a Tolosa, on va ingressar a l’Hospital de Sant Josep de la Grave i visqué exiliada durant quatre anys. Fins que l’any 1844 retornava a Cervera, on les seves fílies carlines li provocaren diversos interrogatoris i recels. efemeride-Bisbe-Caixal

Però quinze anys més tard es reunia de nou amb el bisbe Caixal a la Seu d’Urgell i, a petició d’aquest, escrivia les Regles de l’Orde de la Sagrada Família. En estreta col·laboració, la Mare Janer s’encarregava de convertir en obres concretes tot allí que Josep Caixal atresorava com a somni daurat. Al costat del Bisbe (que l’any 1873 va fugir a Navarra, a través d’Andorra i França, per unir-se als insurrectes de la tercera carlinada), l’any 1874 la trobem portant l’hospital de la Seu d’Urgell, vila alçada en armes en la defensa contra el setge dels liberals. Però la nova derrota carlina i la caiguda en desgràcia del Bisbe Caixal van deixar molts temps en l’ostracisme a la Mare Janer, tot i que, al final dels seus anys, va ser designada superiora de l’Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell. De fet, els últims de la seva vida, el 1880, quan es va intentar la unió entre l’Institut de la Sagrada Família i la Comunitat de l’Hospital de Cervera, va protagonitzar certa disputa amb l’altre cèlebre monja cerverina, la Venerable Maria Güell i Puig que, d’haver existit la televisió o el twitter, potser hagués corregut pels mateixos derroters que la polèmica actual entre Forcades i Caram.

I és que amb el mateix joc de paraules que afirma que l’hàbit no fa al monjo, amb aquests exemples, també es podria dir que la política fa un mal hàbit. monjas_ataque

Paracaigudisme a la Segarra

El proper 10 de maig es commemoraran setanta-cinc anys de la invasió dels Països Baixos per les tropes alemanyes. Aquell dia, Adolf Hitler, fent mostra d’un descomunal cinisme, va anunciar als governs belga i holandès que, per garantir la seva neutralitat en el conflicte mundial, havia donat ordre d’envair el seu territori. Amb aital missió, l’estratègia aèria fou cabdal: els avions de la Luftwaffe no van trigar en sobrevolar les principals ciutats belgues i holandeses. Des de les aeronaus, vora uns 4500 paracaigudistes van llençar-se sobre els punts estratègics del territori i els objectius van ser ràpidament conquerits: Holanda, pel matí, i Bèlgica i Luxemburg, per la nit, van capitular davant les forces del Tercer Reich. Per commemorar l’efemèride, o només com a paradoxal casualitat, els partits unionistes han organitzat en una bona colla dels municipis catalans una invasió de paracaigudistes: prop d’un miler d’homes i dones cauran del cel per les properes municipals amb l’objectiu clar de conquerir terreny el proper 24 de maig. Paracaigudistes que aquest cop, afortunadament, no arriben volant amb les forces de la Luftwaffe, sinó planejant sobre llistes fantasmes programades pel PSC i pel PP. D’aquesta manera, trobem sota la marca blanca municipal del PSC, dita “Candidatura del Progrés”, una senyora del Baix Llobregat, seguidora de Mafalda i dels Dire Straits, que vol ser alcaldessa de Granyena; un senyor de Barcelona, conseller del PSC de Ciutat Vella, que vol ser-ho a Ivorra; una treballadora de la seu central del PSC a Barcelona,  candidata l’any 2011 al consistori de Vilopriu (Baix Empordà), per les Oluges; un comercial d’electrodomèstics de Lleida, al capdavant d’una llista de set noms vinculats a la seu del PSC de Balàfia (Lleida), per Talavera; un pintoresc senyor, aficionat a les disfresses, i vinculat al PSC de Barcelona, alcaldable per Tarroja; o una assessora en matèria de mercat i consum del grup municipal socialista de la Paeria de Lleida, davant d’una llista de set noms (entre els quals, antics candidats a Lladorre o a Mataró) que es presenten per Torrefeta i Florejacs. Per la seva banda, el PP, per molt que ho negui la Sra. Sánchez Camacho, també ha desplegat els seus paracaigudistes, entre els quals destaquen una senyora que fa quatre anys es va presentar a Sort, i que aquest cop ho fa per Massoteres, un senyor que ho va fer per Vilanova de la Barca, i ara ho fa per Montoliu, o un altre que ho havia fet per Lleida, i ara dóna el salt a Sant Guim de la Plana… Res d’il·legal. Cap frau electoral. Tot és perfectament legítim i admès per l’ordenament jurídic electoral. A més, a primera vista, sembla del tot inofensiu: és de preveure que pocs o cap vot assoleixin unes persones del tot desconegudes al municipi on es presenten i que, amb tota seguretat, poc o gens l’han arribat a trepitjar. En conseqüència, és difícil pensar en quin profit en treuen aquests partits unionistes de perdre temps, esforços i despesa a presentar aquestes llistes fantasma carregades de paracaigudes… El motiu és divers. Per una banda, sempre fa patxoca als partits presumir de la seva implantació al territori a través d’exhibir el major número de candidatures presentades a les municipals. El cas és flagrant en el PSC, que acaba de presentar al llarg i ample del país dues-centes llistes menys que fa quatre anys: de les efectivament ara 528 presentades, hom calcula que una quarta part són fantasmes. El PP, per la seva banda, treu pit i assegura plantar cara a la pressió independentista amb un 10% més de llistes que l’any 2011, tot i que també n’hi hauria una quarta part de fantasmes (o, segons Sánchez Camacho,  de “persones reals, que de fantasma en tenen poc, compromeses amb cada territori (…) encara que siguin de fora”). La quantitat de candidatures es farà servir com a element electoral i, a més, els dirigents de les  agrupacions locals que acreditin la seva agilitat acumulant noms a les diverses llistes esgarraparan de la seu central uns dinerets extra per la campanya i, de pas, faran mèrits per escalar en les expectatives de ser cridats als comicis autonòmics o estatals. Però, a banda de l’argument electoralista, també cal considerar l’argúcia estratègica de cara als Consells Comarcals i les Diputacions Provincials. Aquests dos organismes, els membres dels quals són elegits indirectament després dels comicis municipals -i com a causa d’aquests-, es configuraran en funció del total de vots totals acumulats en cada demarcació (dos terços dels consellers, en cas dels consells comarcals) i en funció dels alcaldes i regidors obtinguts (fita molt més utòpica en el cas de les llistes fantasma). I, finalment, també cal tenir en compte l’argument econòmic: el sistema electoral fa que cada candidatura presentada en petits pobles suposa un ingrés pel partit d’entre dos-cents i tres-cents euros… I arribat en aquest punt, finalitzo la detecció de la palla a l’ull d’altri tot fent-los una excusatio non petita: confesso que jo també m’integro a una llista electoral com a candidat a regidor d’un municipi on ni resideixo ni estic empadronat. Però els diré, en descàrrega pròpia, que per motius professionals hi passo més hores que a casa meva, que considero tenir un bon coneixement de la realitat del lloc i dels factors a millorar-lo i que, per altra banda, no tinc gaires expectatives de ser-ne elegit regidor: caldria que la totalitat de la meva llista fos escollida per ocupar tots els llocs del consistori, fet que, si bé per experiència, per coherència i per diàleg, donaria la talla i constituiria un excel·lent equip de treball per regir el municipi, és força improbable… Però considerant que s’escapa del marc d’aquest text i que encara no hem entrat en campanya, per més que m’ho demanin, no els diré on he integrat la meva iniciativa, a fi de no contaminar i preservar una bona entesa en el clima preelectoral. paraca

Valga’m Déu i Sant Ibuprofè

L’ibuprofè és un dels medicaments més presents a les nostres llars. Amb efectes antiinflamatoris, és utilitzat habitualment per a fer baixar la febre i per a alleugerir els símptomes dels mals de caps i migranyes i els dolors diversos, entre els quals són ben habituals els musculars, les molèsties de la menstruació i el dolor post-quirúrgic. També s’usa per tractar quadres inflamatoris, sovint relacionats amb artritis, i en ocasions, fins i tot és receptat per pal·liar l’acne. A més, és àmpliament divulgat que un dels seus descobridors, el Dr. Stewart Adams, el va posar a prova per alleugerir els efectes d’una ressaca, aplicació que, em diuen, és una de les més concorregudes.

Fa ja temps que aquest medicament és un dels de major demanda a les farmàcies del país i dels més receptats pels facultatius i, en conseqüència, responsable de bona part de la despesa de la Sanitat Pública. Com a mesura per reduir aquest dispendi, el Gobierno de la Nación va decidir l’any 2011 que es pogués adquirir en dosis individuals, fet que havia d’estalviar a les arques públiques més de sis milions d’euros l’any.

No obstant, donat que aquesta mesura no deu haver afavorit tot l’estalvi desitjat, s’ha optat per una altra eina que sol ser més eficaç per influir al ciutadà: la por. Així s’ha donat ressò a la notícia que el consum sovintejat d’ibuprofè por tenir com a conseqüència patologies cardíaques, riscos cardiovasculars i trombosis arterials. En conseqüència, seguint les indicacions del Ministerio, l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) ha fet diverses recomanacions als professionals sanitaris perquè controlin les receptes d’aquest medicament i, si s’escau, ho facin en dosis més baixes. D’aquesta manera, el fins ara considerat com a  medicament rei de la triple A: analgèsic, antipirètic i antiinflamatori, es veu en perill de ser desbancat del seu tro.

Com a alternativa, pel cas de símptomes de dolor i molèsties en general, seguint la política de racionalització de la despesa, altrament dit “retallades”, ben aviat prendran com a model un mètode remeier que, a més de no tenir efectes adversos ni generar residus contaminants, té un cost zero per la sanitat pública: el ritual de trencar el cop d’aire.

La diagnosi és ben senzilla i l’usuari el pot fer a través d’un facultatiu aliè a la comunitat mèdica. La curadora (generalment una dona) haurà de tenir a mà un plat ple d’aigua, un ganivet o unes tisores i un setrill d’oli. El ritual partirà d’encomanar-se a la Santíssima Trinitat per saber si el pacient té o no la dolència: “En nom de la Santíssima Trinitat esbrinaré si (en tal o en tal altra)  té un cop d’aire”. A continuació, vessarà tres gotes d’oli sobre l’aigua mentre es recita una oració dedicada a Déu i Sant Martí, si és al matí, a Déu i la Verge Maria, si és al migdia, i a Déu i Sant Silvestre, si és al vespre (pel que sembla, si és de nit, no valdrà encomanar-se a Déu i Santa Judit, i s’haurà de suportar la dolència fins arribada l’hora del matí). Si, en contacte amb l’aigua, l’oli sura, significa que la dolència del pacient no és un cop d’aire, i haurà de recórrer a la farmacopea tradicional; però si les gotes es mesclen amb l’aigua, serà signe que el cop d’aire és un fet. Aleshores, recitant “el que Déu li ha donat, la Santíssima Trinitat el curi ben aviat”, mentre es talla el líquid amb l’eina triada, tot fent el senyal de la Creu i resant un o tres Parenostres (a gust del consumidor), el mal serà curat en un breu espai de temps. En acabar, l’aigua haurà de ser llençada fora de casa (no s’hi valen els testos del balcó).

Aquest remei és extensament emprat a l’Anoia, on qui més qui menys coneix una padrina que sap bé de què va aquest ritual. Val a dir que per garantir-se l’èxit no cal que estigui present la persona per la que es diu, extrem que en permet la deslocalització i evita el col·lapse de les consultes. Això el fa plenament vàlid pel cas que s’acabi aprovant el Consorci sanitari de Lleida, que amenaça en alçar una barrera que impedeixi a la gent de la Segarra (i de les terres de Lleida en general) a accedir als centres hospitalaris i d’especialitats de la demarcació veïna, de manera especial l’Hospital d’Igualada. Així, amb una simple trucada, podrem assolir la diagnosi i la teràpia, sens necessitat de desplaçament fora del territori lleidatà i sense ocasionar cap despesa mèdica al sistema de salut pública de Catalunya.

Això sí: component imprescindible per a assolir l’efecte curatiu és tenir-hi fe. La mateixa fe que convé per creure els alts mandataris de Catalunya quan asseguren que amb el Consorci Sanitari no s’està privatitzant res, que la majoria de la societat n’és partidària i que fer cas omís del que diu el Parlament no perjudica la qualitat democràtica del país.

Jo, per si de cas, maldo per tenir la farmaciola ben abastida d’ibuprofè, bon recurs per tenir a mà en profilaxi de maldecaps i inflamacions gonadals. Digueu-me home de poca fe i, com diuen les padrines, qui no té fe, no té res. Res. Tampoc un cop d’aire.

Ibuprofe

La mala llet d’en Boi

baudilioD’entre els protectors de la salut, el santoral català ens inclou a Sant Baldiri, altrament dit Sant Boi. Diuen els hagiògrafs que en Boi fou un portentós i abnegat campió del cristianisme que va viure a la Gàl·lia del segle IV. Orgullós posseïdor de la Fe veritable, centrà la seva dedicació en forçar la conversió d’heretges, idòlatres i altres descreguts els quals, si romanien renuents a la il·luminació, es veurien precipitats a l’abisme dels inferns. Tanta fou la seva insistència que va arribar un dia que els contumaços pagans van decidir posar final a l’encalçament al que els havia sotmès. Així, ni maldestres ni mandrosos, el van apressar, martiritzar i decapitar. Aleshores, es produí el prodigi que va fer cèlebre per sempre més a en Boi: de la truculenta ferida va brollar una gran doll de llet, una autèntica marea blanca, que va ser recollida per molts dels presents. Aquesta líquida relíquia, atresorada i vessada sobre els malalts, va convertir-se en un portentós ungüent sanador de malalties i foragitador de dimonis, de forma que podem concloure que el sant va fer més i millors obres des de l’altre món que des d’aquest.

Avui, vora mil set-cents anys després, un altre Boi i una altra marea juguen un paper cabdal per decidir què és millor pels ciutadans: l’honorable Boi Ruiz, Conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, i la Marea Blanca, plataforma en defensa de la Sanitat Pública. Novament, com en aquells temps remots, esdevenen incompatibles un i altra, de tal manera que el triomf d’un esdevé antagònic amb l’èxit de l’altre. Veiem com…

El Conseller Ruiz ocupa el càrrec en el Govern de la Generalitat des de l’any 2010. Home de gran prestigi professional i empresarial, prové de la presidència de la patronal Unió Catalana d’Hospitals. Amb aquestes referències, el President el va designar per a trobar una solució al dèficit del sistema sanitari dins un context de crisi econòmica. Ben aviat en Boi va posar en marxa el seu projecte de transformació del model sanitari català, migrant cap a fórmules de gestió pròpies del món empresarial, a la recerca dels principis d’eficiència i rendibilitat. Com a camp de proves, l’equip d’en Boi ha posat les Terres de Lleida en el seu punt de mira, i ha dissenyat el Consorci Sanitari Integral de Salut de Lleida (SIS Lleida). Aquesta estructura pretén substituir els dos grans organismes públics (Institut Català de la Salut i Gestió de Serveis Sanitaris) i, segons els seus estatuts, es concep com un organisme que “podrà ésser ampliat amb l’admissió d’entitats públiques i privades” (art. 1.2), que actuarà regida pels “principis de rendibilitat, economia i productivitat i amb aplicació de tècniques de gestió empresarial” (art. 4.2) i que estarà encapçalat per un Consell de Govern mixt que serà “òrgan de contractació del Consorci sense perjudici de poder delegar aquesta funció” (art. 7.1i).

boiFront aquest projecte, la societat civil, organitzada a través de la Marea Blanca, mostra la seva oposició frontal. Des del col·lectiu, es destaca que la gestió del SIS Lleida s’allunya del control públic de la gestió (i facilita el camí de la corrupció en l’àmbit de la Sanitat, com s’han denunciat als casos Crespo, de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, o Bagó, del Consorci Sanitari de Catalunya i Badalona Serveis Assistencials). A més, s’implementa el model laboral de contractació del personal, amb la precarització corresponent, i el risc de desequilibris territorials en la dotació de personal, a banda de posar en perill l’actual cartera de serveis sanitaris, afeblir el tractament reservat de les dades sanitàries, que podrien ser mercantilitzades i, en una omissió que es tot una declaració de principis, deixar de contemplar expressament la universalitat i la gratuïtat de la sanitat pública. I si això fos poc, des d’un punt de vista segarrenc, també naix la preocupació per la possible surgència de barreres que impedirien la lliure elecció de metge i l’accés als serveis sanitaris de proximitat d’Igualada i Manresa.

En aquest context, el Parlament de Catalunya ha pres partit: acaba d’aprovar una moció per la qual rebutja de pla la creació del Consorci Sanitari i exigeix al Conseller Boi Ruiz que freni el projecte. La resolució, promoguda des del grup ecosocialista, ha comptat amb el suport de totes les forces del Parlament (ERC, PSC, ICV i CUP), llevat del PP (que s’ha abstingut, escarmentat per la frustració d’un procés anàleg fracassat a la Comunidad de Madrid) i del grup de Convergència i Unió, que s’ha quedat entotsolat.

Però, impassible al mandat del màxim òrgan representatiu del poble català, el Conseller Boi i el seu representat a les Terres de Lleida, Josep Pifarré, segueixen endavant amb la creació del Consorci i fan mans i mànigues per “tenir-ho tot a punt a començar de l’estiu”. D’aquesta manera, s’acaben de publicar les bases del projecte i obert el termini perquè els agents implicats i la ciutadania puguin fer-ne al·legacions. Sembla que les gairebé 40.000 signatures recollides en contra del projecte, els més de 350 actes i mobilitzacions desenvolupades, les denúncies d’opacitat del Síndic de Greuges i el mateix pronunciament del Parlament no són prou perquè el Govern constati el rebuig al Consorci i l’aposta per la sanitat pública.

Afortunadament, al segle XXI, pels nostres verals, quan diem que a un o altre polític li han tallat el cap, ja no al·ludim al macabre acte que va fer guanyar la palma del martiri al gloriós Sant Boi, sinó que, senzillament, diem que ha estat defenestrat del seu càrrec. En conseqüència, davant la porfídia i l’obstinació de Boi Ruiz, va sent hora que qui en tingui poder escapci la Conselleria de Sanitat i deixi fluir la marea blanca, llet sanadora que obrarà el prodigi de replantejar el model sanitari del futur Estat català, desitjablement des d’una perspectiva pública, participativa, ètica, transparent, universal i gratuïta.

boi

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...