Excel·lentíssim Mr. Walker, il·lustríssim sisè comte de Gra

Ramon de Meer i Kindelán fou un dels més cèlebres militars espanyols del segle XIX. Nascut a Barcelona, de pares flamencs, va començar la seva carrera militar embarcat a l’estrafolària expedició espanyola a Dinamarca de 1807, en la qual, uns quinze mil homes enviats per Godoy en suport de Napoleó van acabar amotinats i maldant per fugir a casa.

De tornada, el nostre protagonista desenvolupà bona part dels seus fets de guerra a Catalunya, servint al rei Ferran VII a les ordres del sanguinari general Charles d’Espagnac. Però, a diferència d’aquell, durant la primera guerra carlista s’afilerà al bàndol liberal, entre els partidaris de la reina Isabel II. Fou aleshores quan, en la persecució dels exèrcits del pretendent Carles V, guanyà el títol de comte de Gra. Com a general de les tropes isabelines, el 12 de juny de 1837, derrotà als carlistes als camps regats pel Passerell, al tram que passa entre Guissona, la Morana, Sant Martí de la Morana i Gra. Aquella va ser una batalla terriblement cruenta: segons les versions, s’hi enfrontaren entre vint-i-cinc mil i trenta mil soldats, dels quals prop de dos mil hi deixaren la vida. De fet, si no hi hagueren més morts, fou gràcies a les ordres que donà De Meer al coronel d’hússars Diego de León de cessar en l’escomesa de perseguir els carlins fugitius i de rematar a cop de baioneta als ferits.

Com a reconeixement al mèrit, vuit anys més tard, la regent Maria Cristina li atorgà el títol de comte de Gra, honor que lluí amb orgull fins la seva mort, ocorreguda a Madrid, al 1869. El comtat fou heretat pel seu primogènit, el també militar Amalio Rufino de Meer Cortés, qui, al seu torn i mortis causa, l’any 1872, el traspassà a Juan de Meer i Rameau. A continuació, el quart comte de Gra va ser comtessa, Doña Maria del Perpetuo Socorro de Meer y Lapuerta, qui fou succeïda l’any 1970 pel seu fill José Luis Echevarría de Meer. Finalment, dos anys després, arribà al nostre segon heroi de la història, sisè comte de Gra i actual tenidor de tan noble títol: José Ignacio Echevarri Echániz, únic baró entre els sis plançons dels seus progenitors.

El currículum de l’actual comte de Gra no té gaire a envejar al patriarca de la nissaga, tot i que els seus mèrits s’han guanyat en un altre tipus de batalles… El comte és un dels pioners d’Alianza Popular, al costat de l’ínclit Manuel Fraga, i la seva carrera política té una de les acumulacions de càrrecs més proverbials de la història recent del Regne d’Espanya. Als anys vuitanta, des de l’Ajuntament de Madrid, va exercir com un dels homes forts d’Esperanza Aguirre, a la qual va substituir com a tinent d’alcalde. Tot i això, certes irregularitats vinculades al falsejament de signatures o alguns projectes excessius (fins i tot per un home de dretes) com voler multar a la gent que corregués pels carrers o esperés l’autobús fora de la marquesina, el van estimular a canviar d’aires. Ben aviat, però, va tornar al servei a la ciutadania des de l’assemblea de Madrid, on va ocupar un escó entre 2005 i 2015, mentre, alhora, feia de Senador a les Corts (entre 2005 i 2008, cosa que li atorgava de forma vitalícia l’honor d’”Excel·lentíssim Senyor”, que se sumava a l’”Il·lustríssim” corresponent al rang comtal). Membre del Govern autonòmic d’Aguirre, va ocupar la Conselleria de Transports, càrrec del qual va haver de dimitir quan va fer el ridícul mostrant públicament el seu desconeixement sobre els abonaments multi-viatges. No obstant, va mantenir-se al pinyol de la senyora Aguirre, que el va elevar a la Presidència del parlament madrileny, canongia de la qual va tornar a dimitir quan va patir un accident de trànsit mentre triplicava la taxa d’alcoholèmia. Poc després, era imputat a l’Audiència Nacional dins la trama de corrupció del cas Púnica, de comissions il·legals i blanquejament de capitals, on s’hi va veure vinculat pel seu càrrec de tresorer del PP madrileny.

Cal saber que el nostre aristocràtic heroi és conegut entre els seus amics, tots ells de la cort de Doña Esperanza, com “Mr. Walker”. Ningú ha destriat la raó d’aquest apel·latiu, però podria estar relacionat amb la seva afició al whisky escocès, tal vegada causant del desafortunat accident que li va costar el més preuat dels ministeris polítics que ha exercit.

Avui, als seus setanta-set anys, lluny de defallir, manté la dedicació centrada en el servei públic, exercint com a advocat amb bufet a San Lorenzo del Escorial. No obstant, ben segur que la seva atrafegada vida ha quedat enrere i seria ja el moment que conegués el lloc on el seu ardit avantpassat va fer-se mereixedor del comtat que tan dignament llueix.

En conseqüència, des d’aquestes línies, apel·lem a l’Ajuntament de Torrefeta i Florejacs, municipi del qual forma part el llogaret de Gra, a que el convidi a visitar el poble i hi signi el llibre d’honor.

Keep walking, noblesa obliga.

De bullangues, motins i juntisme

El 27 de març es commemora una onomàstica que no hauria de passar desapercebuda. Enguany, ha fet 213 anys d’una revolta popular que, l’any 1808 i des de Cervera, va suposar l’inici de la Guerra del Francès. D’un motí que tingué lloc a la Segarra setmanes abans dels fets que considera la historiografia majoritària com a punts de partida d’aquell conflicte: la batalla del Bruc (6 de juny) o la constitució de la Junta de Lleida (10 de juny). D’una bullanga fins i tot anterior, i val a dir més festiva, al cèlebre alçament madrileny del 2 de maig.

Manuel de Godoy

Podríem començar la història un any abans, a l’abril de 1.807, quan el monarca Carles IV va concedir graciosament, a demanda de les autoritats locals, el títol de regidor honorífic de la ciutat de Cervera a Don Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa. Aquest Godoy, malgrat que mai havia trepitjat la capital segarrenca, tenia entre els seus mèrits oficials el de ser el Primer Ministre del Regne, duc d’Alcúdia i duc de Sueca, essent conegut popularment com “Príncep de la Pau”. Alhora, entre els mèrits no oficials, però tant o més rellevant, s’hi comptava el de ser amant de Maria Lluïsa de Borbó-Parma, esposa del monarca. Aquest brillant currículum havia motivat la demanda de la Paeria cerverina, atesa des de la Corona i àmpliament celebrada els dies 18, 19 i 20 d’abril. Sa Altesa Sereníssima no va poder acudir (l’excusa era potent: estava immers en forts maldecaps per les intrigues de l’infant Ferran per derrocar del tron al seu regi pare i provocar, consegüentment, la seva caiguda), però fou representat pel marquès de Capmany. “Al héroe entretejed guirnalda hermosa / esparcid a sus pies clavel y rosa /  y tu canta a porfía, Cervera,/ himnos de paz y de alegría” deien els emocionants versos escrits expressament pels fasts des de la ploma del catedràtic i poeta Andreu Torres.

motí d’Aranjuez

No obstant, menys d’un any més tard, la situació a Cervera era molt tensa. Una profunda situació de penúria econòmica afectava a les classes populars de la ciutat, als quals la pressió exercida per part dels cobradors del delme (percentatge del 10% sobre la collita destinat a mantenir el clergat), se’ls feia insuportable. La manca de treball generalitzada havia empobrit bona part de la població i l’efervescència d’un moviment de descontentament amenaçava amb trencar l’estabilitat social. L’espurna que va encendre l’anunciat esclat va ser la notícia de la revolta popular coneguda com “el motí d’Aranjuez”, que el 18 de març havia suposat la detenció i empresonament del totpoderós Godoy, l’abdicació de Carles IV en favor del seu fill Ferran VII i l’ocupació d’Espanya per part de les tropes franceses de Napoleó.

Així doncs, el 27 de març de 1.808, els estudiants de la Universitat prenien la iniciativa i despenjaven els retrats del Príncep de la Pau que decoraven l’edifici, per cremar-los públicament en una gran foguera. A la mateixa pira hi anaven a parar el bust del mateix Godoy, que onze mesos abans havia presidit les festes de celebració, situat al capdamunt d’un pedestal “primorosamente labrado” i flanquejat per branques d’olivera i de llorer en representació de la fidelitat i l’honor que li reconeixia la ciutat de Cervera. Sic transit gloria mundi, deien els clàssics. Així passa la glòria del món.

bullanga

D’aquesta manera, una revolta popular, iniciada pels estudiants, però ben aviat secundada per la pagesia menuda, bastaixos, treballadors desocupats i representants dels gremis, varen alçar-se en protesta pels abusos que els escanyaven i contra l’amenaça de la invasió gavatxa i prengueren el poder de la ciutat. L’exemple va ser seguit en d’altres poblacions i ben aviat l’alçament va fer patir als estaments privilegiats, especialment els grans propietaris i les autoritats eclesials.

Per això, va néixer el moviment “juntista”, destinat a posar ordre, ocupant el lideratge de l’embat contra l’invasor i la resistència contra les noves polítiques afrancesades, laïcistes i liberals. Alhora, posava fre a l’amenaça d’anarquia que qüestionava les propietats i els privilegis de les classes dirigents i “canalitzava” el descontentament popular, assenyalant els enemics a batre.

D’aquesta manera es va organitzar des de la ciutat de Lleida la primera Junta de Govern i Defensa de Catalunya, amb l’objectiu declarat de l’expulsió de l’exèrcit francès del regne espanyol, el manteniment de l’ordre social vigent i l’organització de la defensa de la ciutat. Acte seguit, creaven un cos de funcionaris armats que, mentre combatien l’invasor francès, vetllaven també pel control dels moviments populars i la protecció de la propietat. El clergat hi ostentà la majoria de la representació, al costat dels diputats locals i els nobles i ciutadans honrats de les grans famílies amb més tradició a la vila. La Junta de Lleida va ser reproduïda a les principals capitals catalanes, essent formada una d’equivalent a Cervera el 10 de juny, presidida pel solsoní Ramon Utgés, insigne catedràtic de dret i cèlebre advocat, que dos anys més tard seria diputat a les Corts de Cadis. La pressió social va aconseguir que hi participessin també representants dels gremis, tot i que sense assolir ni de lluny un pes suficient com per condicionat el govern del clergat i les classes benestants.

Perquè, fet i fet, quan la població fa un pas endavant, es revolta i s’amotina i incomoda l’status quo, sempre la gent de-tota-la-vida sap adaptar-se i mutar per mantenir privilegis i control polític. El juntisme n’és (n’era i seguirà sent) un claríssim exemple d’aquesta convergència d’interessos dels poderosos per preservar l’ordre establert.

Universitat de Cervera

Camarada Mercè

Diuen que per saber on volem anar, abans cal saber d’on venim. Per això, és avui molt oportú reivindicar la memòria d’una dona nascuda a la Segarra històrica, valenta, feminista i antifeixista, exiliada política i amnistiada massa tard: na Mercè París Castany.

La nostra protagonista va néixer l’any 1916 al poble de Ciutadilla, a la Baixa Segarra. De molt jove va haver d’abandonar amb els pares i germans la vall del Corb per traslladar-se a viure a la ciutat de Lleida. Allí va cursar estudis de magisteri i va començar a exercir de mestra en una escola de la Generalitat republicana. Com d’altres companyes de professió, l’any 1936 ingressà en el PSUC, fundat pocs dies després de la rebel·lió colpista i que comptava com a primer secretari general un altre segarrenc, el cerverí Joan Comorera. 

Quan els primers vols de l’aviació feixista començaren a amenaçar la capital de la Terra Ferma, la Mercè es va fer càrrec d’un grup d’infants lleidatans que foren traslladats a Barcelona fugint de l’envit dels franquistes. Al febrer de 1939 creua la frontera i és destinada a Labouheyre (La Bohèira, en occità), al departament de les Landes franceses, on residirà amb una comunitat de prop d’un miler de refugiats espanyols, bàsicament ancians, dones i infants. Allí s’encarrega del repartiment dels queviures, especialment curosa perquè als nens i nenes no els faltés el menjar. Alta, forta i enèrgica, de seguida va liderar el grup de la distribució dels aliments, vetllant sempre per l’abastiment de llet als més petits. Alhora, entra amb contacte amb militants del partit comunista francès, fins que la gendarmeria li limita la mobilitat fora del refugi.

Al mes de maig de 1939, seguint instruccions del PSUC adreçades a ella i a la seva companya Carme Roure, mestra targarina, i sota vigilància dels gendarmes, van agafar un tren fins a París, acompanyant altres refugiats militars espanyols. Allí va ser rebuda per Dolors Piera, filla de Puigvert d’Agramunt, també mestra i militant del PSUC, primera dona regidora a l’Ajuntament de Barcelona (1937 – 1939), que treballava en l’Oficina internacional per a la Infància. Dolors les va assistir a l’ambaixada soviètica per gestionar l’obtenció del passaport.

Des de la capital francesa, de nou en tren, Mercè i Carme van sortir cap al port de Le Havre per embarcar en el vaixell Maria Ulyanova (anomenat en homenatge a la germana petita de Lenin) en direcció a la URSS, juntament amb prop de quatre-cents refugiats espanyols (entre civils i militars). El 3 de juny de 1939 arribaven a Leningrad. Novament sobre rails, eren traslladats cap a Ucraïna, on les esperava el propi Joan Comorera.

A la URSS, la Mercè va residir al llarg de més de vint anys. Allí va participar en els equips pedagògics que es feren càrrec dels prop de tres mil nens i nenes arribats a les vint-i-dues escoles que Stalin va organitzar pels espanyols refugiats. D’aquesta manera fou mestra de centenars d’infants, no només exiliats espanyols, sinó també d’altres nacionalitats, fins i tot xinesos. Després de dues dècades a la URSS, va marxar uns anys a viure a Mèxic, fins que decidí tornar a Espanya.

Finalment, al mitjans dels anys 60, trepitjava de nou la ciutat de Lleida, on al desembre de 1966 seria designada directora del Colegio Juan Ramón Jiménez. No obstant, fidel a la militància, s’incorporà al moviment comunista en la clandestinitat. Els seus companys maldaren per evitar que estigués molt exposada, ja que els seus antecedents la feien molt visible per la brigada político-social, que la vigilava estretament i la visità a casa en més d’una ocasió. Per això no concorria a les manifestacions ni a les xerrades públiques, però sí que participava activament a les reunions clandestines més restringides, algunes de les quals tenien lloc al seu petit pis a l’avinguda de Madrid, als blocs de José Antonio.

La seva activitat es canalitzava a través d’una llibreria del carrer Alcalde Costa, on anava a comprar la premsa i rebre les consignes del partit. Alhora, va rebre a casa seva una màquina multicopista a través de la qual, amb l’ajuda de Glòria Moreno, catedràtica de l’Institut Màrius Torres, confegia fulletons i pasquins volants a petició de qualsevol moviment de l’oposició antifranquista. D’aquesta manera va imprimir documents de moviments obrers, camperols i culturals, tot i el risc que suposaven els prims envans dels pisos del bloc, que expandien el soroll de la copiadora. Per raó d’això, i per por a ser delatada pels veïns, la impremta va ser traslladada a casa d’un altre militant antifranquista, Domènec Girona, que es va considerar un altre espai més idoni i discret.

El 9 de juliol de 1978 va morir, essent enterrada a Alcarràs, on hi tenia parents. A l’octubre de 1983, cinc anys més tard, per raó de les lleis d’amnistia, el Ministeri d’Economia i Hisenda li reconeixia els drets inherents a la seva condició de funcionària de la Generalitat republicana, concedint als seus hereus els drets sobre la pensió corresponent.

Avui, gràcies al treball d’un dels capdavanters de l’antifranquisme a Lleida, en Ventura Marcó, la Mercè París no ha caigut en l’oblit. La lluita per la Memòria Democràtica i contra l’amnèsia històrica ens crida a reivindicar-ne el nom i l’obra, especialment en un temps on els valors del feminisme i el combat contra el feixisme tornen a ser necessaris i urgents. La Mercè, la Carme, la Dolors, la Glòria… totes les protagonistes d’aquesta història, campiones de la lluita que mai s’atura pels Drets i les Llibertats, moltes d’elles injustament silenciades, fan ben vigent la frase de Michelle Bachelet: “quan una dona entra en política, canvia la dona; quan hi entren moltes dones, canvia la política”.

No són molins, són gegants

-Mire, mi señor, que no son gigantes sino molinos, y lo que parecen brazos son las aspas que mueve el viento para mover la piedra y moler el grano.

-Cómo se nota Sancho, que no has leído libros y no sabes de qué va esto de las aventuras de los caballeros andantes: son gigantes, a mí no me engañan, y si tienes miedo, apártate y reza, porque ahora mismo voy a entrar en esta fiera y desigual batalla.

Servidor sempre m’he identificat més amb Sancho Panza, home senzill,  racional, pragmàtic, amant del bon beure i millor menjar, que amb el Quixot, aristòcrata fantasiós, il·luminat i convençut de la realitat de projectes quimèrics. Però he de reconèixer que, en el famós episodi dels molins, he de donar la raó al l’enginyós gentilhome manxec. Sobretot pensant en els aerogeneradors que, mal denominats “molins”, envolten per llevant i per migdia les terres de la Segarra, a mode de sinistre corona d’espines.

Perquè, objectivament, molins no són, ja que moldre, no molen res. D’acord amb el diccionari de l’IEC, “molí” és una màquina de moldre gra o altres materials sòlids; per extensió, també denominem “molí” a l’edifici sencer on s’allotja la maquinària. Per altra banda, gegants sí que són, especialment aquests que es projecten ara als camps de l’Alta i la Baixa Segarra (d’Ivorra a les Piles, de Talavera a Argençola, de Calonge de Segarra a Santa Coloma de Queralt), que tenen una alçada de gairebé 200 m, comptant el cos de 120 i el diàmetre de les aspes de 150. És a dir, per entendre’ns, amb unitats segarrenques, sis cops i mig la torre de Vallferosa  o quatre cops el campanar de Santa Maria de Cervera.

Però també són gegants, més temibles que el colós Briarero i més reals que el savi Frestón, dels que ens parla l’episodi del Quixot, els qui promouen la seva implantació:

Per una banda, l’empresa Naturgy, que fins fa poc s’anomenava “Gas Natural”, però que va decidir canviar el nom quan es va fer especialment famosa per ser latercera corporació més contaminant de l’Estat espanyol (després d’Endesa i de Repsol-Petronor) i per la seva insensibilitat davant la pobresa energètica. Aquesta empresa, ha decidit fraccionar el seu macro-projecte segarrenc de “parcs eòlics” (50 aerogeneradors amb una potència de 210 MW) en set projectes separats, per eludir la normativa (Llei 54/1997, reguladora del sector elèctric) que l’obligaria a sotmetre-ho a l’autorització de l’Estat. Això és així perquè la llei obliga que, a partir de 50 MW de potència, la competència no sigui autonòmica, sinó que depengui del Ministeri, per la qual cosa, malgrat coincidir en proximitat geogràfica, unitat de paisatge, afectació mediambiental i sobre la salut humana i compartir línies d’evacuació d’energia, edifici de control i subestació, n’han fet paquetets perquè sigui el Departament de Territori qui ho autoritzi.

Tal vegada, aquesta preferència pel Govern català, pot tenir a veure amb el fet que Gas Natural – Naturgy ha estat des de fa molts anys nineta dels ulls dels governs de Convergència, pel fet de ser de les poques empreses catalanes que resten a l’IBEX35 i per l’estreta relació dels seus responsables amb l’entorn de poder convergent. En són bones constatacions el paper de Convergència i Unió durant l’intent d’OPA de Gas Natural sobre Endesa, protagonitzada per l’aleshores màxim mandatari de la gasista, Salvador Gabarró (fill de Sant Guim de Freixenet) o la reacció d’Artur Mas i el seu entorn davant l’incident de la mort de la Rosa, l’anciana de Reus a qui l’empresa havia tallat el subministrament, que va generar grans crítiques (i, finalment, va costar el cap) de l’aleshores Conseller d’Empresa, el balaguerí Jordi Baiget, que va gosar recriminar la seva manca de sensibilitat amb els més desafavorits per la pobresa energètica. En conseqüència, només un malpensat podria aventurar que l’energètica catalana prefereix fer dependre l’autorització del conseller Damià Calvet, de l’escola business friendly d’Artur Mas, que de la ministra Teresa Ribera, prestigiosa experta en transició ecològica i d’una sensibilitat reconeguda per propis i estranys en defensa del medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic.

Com també és encara més colossal l’altra promotora dels “parcs”, l’empresa Green Capital Development XI, petita mercantil (creada fa sis mesos a Madrid, amb un capital fundacional de 3000 €) que en realitat fa de pantalla del gran holding Capital Energy. Aquest gegant està en mans de l’advocat i ramader Jesús Martín Buezas, ex-gendre del tot poderós Florentino Pérez, i que està acostumat a plantar cara (i derrotar) a qualsevol poder que pretengui coartar els seus negocis, com és sobradament famós en el cas del dipòsit Castor o, potser no tant, en la seva victoria judicial que va tombar el concurs  eòlic de la Xunta de Galiza, l’any 2016. Potser és aquesta consciència de poder absolut que ha fet que, en aquest cas, la promotora hagi fraccionat el seu projecte de 40 aerogeneradors, amb una potència total de 240 MW, només en quatre, tractant de minimitzar l’impacte sobre el paper de cadascun d’ells (quatre petits, valorats per separat, semblen menys agressius que un gran), però no la potència acumulada. De fet, només en un dels quatre (dit “Portella”), tindria competències la Generalitat, mentre que els altres tres dependran del Govern estatal. Ben segur que poca -o gens- por té Capital Power, crescuda a l’ombra d’aquell a qui Emilio Butrageño va batejar com a “ser superior”, a que cap govern sigui un escull pels seus plans de negoci.

La batalla contra els gegants té ara un nou episodi i el seu escenari ja no és aquella Mancha de Consuegra, Tembleque o Mota del Cuervo, sinó la Segarra de Talavera, Castellfollit de Riubregós o les Piles. Veurem quin cavaller de la trista figura gosa trencar la llança contra la bombolla de l’especulació eòlica i acaba rodolant pel terròs, perquè, com digué el Quixot parafrasejant Ciceró “las cosas de la guerra más que otras están sujetas a continua mudanza”.

 

 

 

Evocació a l’Excm. Llàtzer

El Congrés dels Diputats és un lloc tel·lúric on es poden evocar les ànimes d’aquells que han fet de les Espanyes allò que és ara. Entre fustes nobles i tapissos acolorits, entre motllures plateresques i heràldics penons, ressonen els ecos de les veus que han forjat la història moderna del Reino. Paraules que apel·len a la pàtria, a la llibertat, a la nació, i a tants conceptes pronunciats amb gesticulacions enardides, discursos abrandats i càrrega èpica, però d’aquells que poc o res se’n pot posar a l’olla… D’entre totes les presències sentides al llarg de poc més de tres anys, una de les més reveladores ha estat la d’un inesperat paisà amb qui he compartit interessants reflexions.

Amb el personatge en qüestió comparteixo trets biogràfics: nascut a Barcelona, com servidor, i també llicenciat en Dret, va desenvolupar bona part de la seva vida professional a Cervera, tot i que girs inesperats de la vida el van portar a ser elegit diputat a les Corts espanyoles, on –també- durant poc més de tres anys va representar el Principat de Catalunya. A partir d’aquestes afinitats, superant barreres quàntiques, hem mantingut llargues converses sobre els seus plantejaments polítics per assolir la tranquil·litat de Catalunya, la separació de poders, els drets humans i les llibertats de pensament i expressió, matèries en les que ambdós també hem coincidit a treballar.

El meu interlocutor tenia com una de les seves fixacions la resistència al disseny centralista i jacobí del Regne d’Espanya, essent especialment crític en l’organització per províncies. Maldava per exigir el reconeixement dels sacrificis que en benefici de l’Estat ha fet Catalunya al llarg dels segles. De fet, havia publicat un estudi que acreditava com el Principat era el principal contribuent, superant amb escreix els territoris castellans, d’un sistema que generava grans injustícies i desequilibris territorials. Acabar amb els antics privilegis i les contribucions desiguals eren la recepta per superar, amb paraules seves, que “a Catalunya se la tracti com una província conquerida”. No deixava de lamentar-se de com les seves propostes a les Corts per garantir la igualtat entre els territoris eren derrotades una vegada i una altra en les votacions, on comptava amb poc més que els suport dels diputats catalans. La mateixa dissort que, val a dir, corrien les seves iniciatives en defensa de la llengua catalana, que assolien tan sols 13 vots favorables, front una oposició gairebé unànime.

També va participar activament en el desenvolupament de mesures legislatives per l’abolició de la tortura, especialment en el marc de les investigacions policials i judicials, i en la llibertat política de premsa i de pensament, camp en el qual dissentíem profundament, ja que defensava mesures de censura prèvia com a limitacions d’allò que considerava “excessos de llibertat” i instrument imprescindible per evitar les calúmnies i els atacs als òrgans institucionals. Davant les reivindicacions de transparència i llibertat, era més aviat reactiu als  empenys per derogar les mordaces i les coaccions de les expressions de les dissidències ideològiques. Les seves disquisicions sobre el subjecte i l’exercici de la sobirania i sobre el model de contribució més just per acabar amb els privilegis i garantir l’equitat també foren memorables.

Finalment, però, el meu nou amic va perdre el seu escó i va tornar a Cervera, on avui se’l pot localitzar entre la Plaça Universitat i el Passeig Jaume Balmes, donant nom a un dels carrers més curts de la capital de la Segarra: en Ramon Llàtzer de Dou i Bassols, canceller de la Universitat de Cervera entre 1805 i 1832, diputat a les Corts del Regne d’Espanya entre 1810 i 1813 i President del Congrés de Diputats que, el dia de Sant Josep de 1812, va aprovar la Constitució de Cadis.

Les seves tasques, els seus empenys i els seus maldecaps polítics segueixen essent, més de dos segles després, matèria de gesticulacions enardides, discursos abrandats i exordis èpics que emplenen les Corts espanyoles, però el caldo que bull a l’olla segueix essent poc nutrient.

Podem fer història

El diumenge, 20 de desembre de 2015, és una data per la història de Lleida. Per primer cop des de la restauració de la democràcia, una força d’esquerres descarada, rupturista i transformadora ha aconseguit representació pel territori al Congrés dels Diputats de Madrid. Des de les eleccions de 1977, la representació lleidatana havia quedat en mans de la dreta espanyolista (PP des de 1993, substituint l’antiga Alianza Popular i l’arcaica Unión de Centro Democrático), del centre-dreta catalanista (Convergència i Unió) i el socialisme sucursalista (PSC), amb l’anecdòtica presència d’ERC l’any 2004, quan en Carod alçava orgullós la clau i les mans netes.

Caldria remuntar-nos a la Segona República, quan a les eleccions constituents de 1931, el cerverí Joan Comorera, en nom de la Unió Socialista de Catalunya (anys abans de fundar el PSUC), el mont-rogí Humbert Torres, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, o el lleidatà Josep Estadella, impulsor del Front únic d’Esquerres, ocuparen cadascun un escó en nom de formacions de tarannà progressista per la demarcació de Lleida. O, més tard, a les legislatives de 1933, l’Epifani Bellí, en Lluís Bello, en Josep Sastre o en Ferran Zulueta, tots d’ERC. Després, vuitanta anys sense cap diputat provinent d’una força d’esquerres, republicana i d’obediència catalana, llevat del citat parèntesis entre 2004 i 2008 ocupat pel targarí Jordi Ramon d’ERC. En conseqüència, podríem donar un balanç abastament en mans del centre-dreta, ja sigui de la Lliga o dels Tradicionalistes (abans del 39) o del PP o de Convergència i Unió (després del 78), o del socialisme sucursalista del PSC.

Per això, però no només per això, les eleccions del 20 de desembre han estat històriques, ja que han portat al Congrés en representació de Lleida en Xavi Eritja, de la formació ERC, i un servidor de vostès, de la confluència En Comú Podem (formada per partits polítics i de moviments de l’esquerra municipalista). L’entrada d’En Comú Podem ha estat una sorpresa, ja que les enquestes només la preveien molt remotament, però els més de 30.000 vots han permet folgadament treure el diputat, per davant del PSC, que ha entrat pels pèls, i del PP, Unió i dels presumptament emergents Ciutadans, que han quedat fora.

Com a cap de llista d’En Comú Podem, a poc més de 24 hores després de conèixer l’èxit assolit i encara en calent, intueixo alguns dels factors d’aquest fet històric. En primer lloc, la coherència del missatge: després dels decebedors resultats de les autonòmiques de setembre, on el dualisme plebiscitari i maniqueu va deixar fora de joc la proposta auto-determinista de Catalunya Sí que es Pot, la lògica de les eleccions estatals han rehabilitat el referèndum com a mitjà, democràtic,  legítim i homologable internacionalment, d’exercir el dret a decidir de la ciutadania catalana. La coincidència amb forces de l’òrbita estatal, compromeses amb la identitat nacional de Catalunya i amb la defensa al dret dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre l’encaix territorial, han permès atraure a grans masses de votants descontents amb el règim autonomista i, alhora, deleroses d’una sortida a l’estancament del procés nacional. A aquest factor, cal afegir la suma de les entitats municipalistes d’electors, especialment el Comú de Lleida, que, a imatge de Barcelona en Comú, basen la seva força en la proximitat i la permeabilitat amb el teixit ciutadà i en la presa de decisions a través de sistemes assemblearis i mecanismes de consens que reforcen l’empoderament de la base. En aquest sentit, el fet que bona part d’aquests comuns s’hagin nodrit de militants provinents de lluites, marees i plataformes socials  (per l’educació, la sanitat, l’habitatge o el medi ambient, per exemple) i que a les municipals del maig entressin a diversos consistoris amb força transformadora, els dóna proximitat i legitimitat davant dels ulls de l’elector. Evidentment, el factor Ada Colau, el seu carisma, la seva hiperactivitat i la seva aura quasi taumatúrgica, ha estat motor propulsor i exemplaritzant del moviment municipalista i transformador des de baix. Una inèrcia que, val a dir, s’ha estès ja per Tàrrega i pel Solsonès i que, pas a pas, s’obrirà els propers anys en forma de plataformes ciutadanes al llarg de la demarcació. Com a tercer factor, no menys important, cal tenir en compte l’altre gran personalitat referent de la confluència: en Pablo Iglesias, líder de Podemos, una de les formacions puntal d’ECP. També el seu carisma i l’oratòria, afegits a la capacitat d’arribar al gran públic des d’un llenguatge intel·ligible, compromès amb la justícia social, solvent i ben estructurat, així com el seu missatge desinhibidament favorable al referèndum català, expressat amb la mateixa convicció a Barcelona que a Cadis, també ha contribuït decididament a engruixir l’èxit de la confluència. A la Colau i a l’Iglesias, la suma d’independents amb currículum activista i de militants de partit, joves, però amb bagatge d’esforç i compromís, ha endolcit un beuratge energètic i aromàtic.

I com a darrer factor, no menys important, l’entusiàstica militància i capacitat de treball dels voluntaris i voluntàries que han esmerçat cap, cor, braços, cames i, sovint també, butxaca, en la consecució de l’èxit: d’aquesta manera, els carrers i places, escenaris de les lluites i reivindicacions cíviques, han estat ara punts de trobada i diàleg amb la població. La capacitat de desplegament de taules informatives (mancades dels acolorits tendals de les altres opcions en concurrència), la interlocució somrient amb el vianant, l’extensió de llaços, banderoles i cartells pel territori, la hiperactivitat a les xarxes socials i una bona –i austera- política comunicativa, sempre atent als mitjans de premsa, ràdio i televisió, han arrodonit una excel·lent campanya que ha propiciat la remuntada des de les previsions més escadusseres.

Arribat a aquest punt, assolits els objectius més optimistes: ser primera força de Catalunya i assolir grup propi al Congrés, En Comú Podem iniciarà el seu avenç amb fets, més que paraules. Les eleccions han trencat amb el bipartidisme i serà indispensable una política de pactes i enteses que, si bé compta amb poca tradició en la política espanyola, està cridada a legitimar la nova governabilitat. Les aritmètiques ofereixen fórmules endimoniades i la generositat, l’alçada de mires i una nova manera de concebre el joc democràtic, poden ser els nous conceptes que acabin amb les estratègies partidistes que han dut a enrocar entre els esculls el règim del 78. Aviat ho veurem. Però el què ha quedat clar és que els ciutadans i les ciutadanes, si veritablement volem exercir la sobirania per a decidir-ho tot, en comú podem.

El casal escapçat del President màrtir

Paradoxes del destí i de les agendes judicials ens han recordat a tots els catalans que el proper 15 d’octubre es commemorarà el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Molt s’ha escrit sobre l’exili i la mort del President màrtir, però poc, molt poc, dels seus anys d’infància.

No obstant això, hi ha un poblet de la Segarra on la llegenda urbana, o més aviat pobletana, situa el petit Lluís abans que, als nou anys, els seus progenitors l’internessin al barceloní Liceu Políglot: Montcortès, avui al municipi dels Plans de Sió.

Cal Company, 2015

A redós del monumental castell, el nucli de Montcortés s’estira cap al sud, amb un seguit de cases afilerades a banda i banda del carrer Ample, via de fàcil localització, més que per la seva envergadura, pel fet de ser la única de tot el poble. Al cantó de llevant, entre tres habitatges de bona estampa, criden l’atenció al visitant curiós uns murs que encara marquen el perímetre de la que amb tota seguretat fou una imponent casa pairal. Només en resta dempeus el primer tram de la façana, composició feta amb grans carreus ben escairats, estintolats per quatre robustos contraforts i amb un gran portal adovellat a la part central. Tot d’una perfecta simetria, trencada només per una petita espitllera que travessa el talús de l’extrem esquerre. Aquesta casa, humiliada romanalla de passades glòries, és encara coneguda com Cal Company i assegura la gent del poble que un minyó, de nom Lluís Companys, hi féu llargues estades.

De fet, fa uns quaranta anys així ho documentà l’escriptora Maria Albareda en el seus apunts sobre els pobles de la comarca publicats a la colomina revista “la Segarra”. En l’aturada al poble, on arribà a lloms del dos cavalls que conduïa el seu fotògraf, l’amic Ramon Orga, prengué notes per retratar literàriament la “gran casa quadrada, amb el bon aire de família benestant, que tenen moltes d’aquestes cases en els pobles de la Segarra”.

La teoria no sembla descabellada, tenint en compte que la nissaga Company (encara sense la “s” final), ancestres del President, estan documentats des del segle XI com a senyors d’alous pels voltants del lloc. El llinatge s’escampà per la Segarra i l’Urgell durant l’època medieval i, tot i que una branca marxà amb el rei en Jaume I a conquerir València i Mallorca, on hi acabà fent arrels, el tronc principal de la família es mantingué a les terres de ponent.

D’aquesta antiga soca, en Lluís Companys i Jover va néixer l’any 1882,  en el sí d’una de les famílies més ben situades de la comarca de l’Urgell, fill d’un terratinent lliberal, en Josep Companys, i d’una rica baronessa, la Lluïsa Jover.  És ben versemblant que en Lluís fes escapades a la casa de Montcortés, convertida en masoveria d’algun dels parcers que treballaven les propietats de la família, amb els fills dels quals tant li agradava jugar amb espases de fusta, sempre i quant accedissin a tenir-lo com a general. Encara més si tenim en compte que a la casa pairal del Tarròs l’ambient estava molt enrarit, especialment des de que la mare s’havia amistançat amb un dels mitgers de les finques, convertint a son pare en el cornut del poble. Ni el tarannà del pare, estricte i distant, centrat en l’administració de la hisenda familiar, ni la vitalitat aventurera de la mare, els entreteniments lúbrics de la qual l’havien situat per mèrits propis en el centre de la rumorologia local, feien de la luxosa residència un bon lloc perquè hi creixés un infant. Així no és difícil imaginar-nos al minyó, futur President de la Generalitat, fugint de la tristor i la soledat, a la recerca dels fills dels masovers de Cal Company. Enjogassat amb ells, es convertiria en el general d’un exèrcit imaginari, cavalcant sobre una escombra de bruc i brandant una espasa de fusta de lledoner per damunt del cap guarnit amb un barret de palla.

Cal Company, 1975 (foto de Ramon Orga)

Avui, però, d’aquella casa de Montcortés en resta poc més d’un pedregar amuntegat. Als anys setanta Maria Albareda ja en lamentava la ruïna (“El sol brilla en els vidres trencats de les finestres. Les teules pengen en el frontal i de tant en tant cauen amb soroll al mig del carrer”), però encara hi constatava “un aire de cosa important que les enlaira, tant com constructivament, simbòlicament, per damunt de les altres cases, més baixes, més coixes, més humils com ja eren també les persones que les habitaven”. Avui ni això: alguna mà cobejosa, pragmàtica o, fins i tot, iconoclasta, ha desmuntat teula a teula la coberta, biga a biga els trebols i pedra a pedra la façana, humiliant el vell casal i rebaixant-lo a una alçada més pròpia d’una corralina que d’un noble habitatge. Talment al proper nucli de Ratera, Cal Guerxo, la casa del famós guerriller carlí, és avui un cúmul de pedres entre bardisses, Cal Company de Montcortés ha avançat moltes passes en el camí de l’oblit de la memòria.

D’aquí a pocs dies, arreu del país s’encendran torxes per recordar l’assassinat a mans dels feixistes del President Companys, únic president elegit democràticament afusellat a l’Europa del Segle XX, i es tornarà a exigir la reparació simbòlica del dany, la petició de disculpes del Govern espanyol i la nul·litat del procés. Des del centre de l’altiplà ibèric, com a l’interior de les ruïnes de Montcortés, només s’escoltarà el silenci o, com a única concessió, algun xiulet provocat pel trànsit de l’aire entre les esquerdes de les corcades estructures.

(amb gran agraïment a Ramon Orga, autor de la fotografia antiga de Cal Company

i qui m’ha il·lustrat amb els textos deliciosos de na Maria Albareda)

Junts contra els dolents

Trobem a la premsa d’aquests dies dos temes d’actualitat, sobre els quals tothom, qui més qui menys, gosa opinar: la reacció d’Hongria blindant les fronteres contra l’onada d’emigrants de l’Est, per una banda, i la confluència de forces fins ara rivals polítiques sota una llista comuna per assolir la independència. Com no podia ser d’una altra manera, jo també vull opinar i, per economia d’espai, ho faré sobre ambdues qüestions en “una samfaina molt difícil de pair” (com cantaven aquells)…

Els magiars eren un poble semi-nòmada que, al segle IX, vagava per la zona dels Urals, a la Rússia occidental. Fruit de diverses vicissituds bèl·liques, es veieren expulsats dels seus dominis i, després de vagarejar a cop d’espasa per l’Europa oriental, es van instal·lar a la planura de Pannònia, territori de l’actual Hongria. En aquell enclavament, les tribus magiars van forjar el seu primer pacte de sang, pel qual, omplert un gerro amb la sang dels set caps de tribu, segellaven la unió fraternal i escollien un comandant suprem.

Fixat el lideratge comú, a l’arrencada del segle X van començar a ser coneguts com hongaresos i esdevingueren un dels pobles més temibles de l’època. Així, aprofitant el debilitament i la dissolució de l’Imperi carolingi, van iniciar un seguit de ràtzies que, sense aturador, sembraren el terror i la mort d’un extrem a l’altre del Mediterrani.

D’aquesta manera, l’any 942 penetraren a sang i foc a la Marca Hispànica. Allí s’enfrontaren sense distinció a les tropes comtals de Rosselló, Empúries, Besalú, Girona i Barcelona. Saquejaren viles i ciutats com Fontanilles, Banyoles, Santa Coloma de Farners, molts pobles del Bages, les rodalies de Barcelona i, sense gaire oposició, penetraren a Solsona, on van destruir el primer temple cristià de la població. Anys més tard, una butlla papal ordenaria la reconstrucció dels temples cremats, emprant un material i unes estructures més resistents, fet que coincidí amb l’arribada del romànic… però aquest, és un altre tema.

Des del Solsonès, els “nefastos pagans anomenats hongaresos” (com els anomena un document medieval) prosseguiren la marxa depredadora cap al sud, envaint la frontera superior dels musulmans. Avançaren fins plantar setge a les muralles de Lerida ostroma (Lleida) i allí establiren un campament des del qual saquejaven els llocs propers: van envair i capturar el governador de Barbastre i, amunt i avall per Osca, continuaren el saqueig i la destrucció.

Però fins aquí podien arribar les coses. Àrabs i cristians, comtals i sarraïns, van decidir que la gota havia fet vessar el got. Les tropes invasores no n’havien tingut prou en ocupar, espoliar i humiliar els seus territoris, sinó que, a més, feien el posat de voler-s’hi quedar. Per això, calia una aliança, un procés de confluència, que, deixant de banda les seves diferències, els unís contra l’enemic comú. Així doncs, junts i liderats per un infidel, l’emir de Saragossa Muhammad Ibn Hashim, musulmans, catalans i francs convergiren per una causa comuna.

Després de vuit dies, els hongaresos albiraren la derrota i van decidir fugir cap al nord, en un intent va de travessar els Pirineus. L’historiador Ibn Hayyan fa la crònica de la ràtzia i explica que, finalment, els invasors foren vençuts a Tudela i que els darrers fugitius van ser pràcticament exterminats a la batalla de Baltarga, al lloc als voltants d’on avui trobem el poblet del mateix nom, a tocar de Bellver de Cerdanya.

Assolit l’objectiu comú, expulsats els nefands forasters, tot retornà a la normalitat, és a dir, la confluència es dissolgué i uns i altres restauraren les antigues rivalitats. Les hosts reagrupades per fer front a l’enemic hongarès foren emprades per agredir-se mútuament i recomençà la batalla per a prendre i defensar les respectives fortificacions. De nou, les ràtzies i escaramusses bèl·liques tornaren a protagonitzar una època on es lluitava pel control administratiu i fiscal, alhora que per la depredació de béns i fruits. Així, per exemple, el comte Sunyer, aprofitant el suport rebut per part dels provençals, atacà les possessions islàmiques de la Conca de Barberà i conquerí (de forma efímera, val a dir) la ciutat de Tarragona.

En conseqüència, el procés de confluència entre la mitja lluna i la creu, la coalició entre enemics irreconciliables, fou un giny de curta volada, però d’eficàcia contrastada. S’assoliren els objectius comuns: s’expulsà l’invasor, es repartiren els èxits i, un cop consumat, cadascú retornà a la seva trinxera des d’on seguí apedregant el rival. Mentrestant, el territori quedà absolutament arrasat i la continuació de les guerres entre ambdós bàndols deixà arruïnat al poble baix. A la violència feudal, de l’aristocràcia sobre els vassalls, i de les ràtzies dels musulmans, s’afegiren les males collites, l’empobriment de la pagesia i el seu endeutament (préstecs de fam) i la pressió espiritual de l’Església per acumular terres dins la seva propietat, deixant tot plegat un panorama devastador. En aquell context es va forjar el sistema feudal que duraria bona part dels segles medievals i es perllongaria molt més enllà en d’altres formes de domini més subtils, però no menys punyents.

Afortunadament, aquells eren altres temps, i avui les enteses i les aliances són sempre pel bé de tots i de totes i no pas simples pactes de no agressió i contra-natura, artefactes merament reactius contra un enemic comú, tapadores per ocultar interessos inconfessables, ni re-fundacions per a perpetuar el domini sobre el territori. Afortunadament, aquells eren altres temps, però avui Hongria blinda la seva frontera contra l’arribada d’emigrants, per pagans i nefastos, per pobres i famèlics. On aniran a raure? On anirem a parar?

Que ballin, que ballin!

carrer Major de Cervera

Per aquestes dates, ara fa una mica més de dos segles, Cervera era l’escenari d’un gran esdeveniment que incidiria amb força en la seva configuració actual: amb motiu del doble enllaç dels seus fills Ferran i Maria Isabel, que havia de tenir lloc a Barcelona, el monarca hispànic Carles IV va fer estada a la ciutat. L’estiu de 1802, la capital de la Segarra era un autèntic formiguer de mestres d’obra, artesans i paletes aqueferats en les tasques d’embelliment establertes per a rebre com s’esqueia al Rei de les Espanyes. Els carrers s’empedraren, les façanes es blanquejaren i les cases del carrer Major s’afileraren, ensorrant-se tots els voladissos del carrer Major per donar a les cases un efecte de pulcritud i ordre. Totes aquestes intervencions foren subvencionades amb generositat per part de la Paeria, la qual va quedar fortament endeutada (cosa que, dit sigui de pas, donada la contenció de la despesa imposada de grat per força, avui seria impensable), i per d’altres pobles i viles de la Segarra, que van ser comminats a contribuir al lluïment de la capital amb diners i espècies (viandes i mobiliari).

L’estada del monarca i del seu seguici va començar el vespre del 7 de setembre i va finalitzar dos dies després, però, tot i la ínfima durada, és considerada pels estudiosos la última gran celebració d’una època moderna que, sense sospitar-ho, estava apunt d’arribar a la seva fi. L’activitat del rei, que segons els testimonis es va mostrar d’allò més campetxano (“lo Rey vesteix molt censillo (…) ab manigas de camisa, remangat fins los colses”, diuen les cròniques municipals), es va centrar en l’entreteniment favorit dels Borbons: la caça i les festes; mentre que, per allò que veritablement desitjaven els paers (la confirmació i pròrroga dels privilegis de la ciutat), es va fer l’orni. Això sí, en l’activitat cinegètica no va decebre: després de quinze dies d’estricta veda de caça ordenada a bona part de la comarca, el reial caçador va matar més de vuitanta perdius. Pel que fa a les festes, tampoc va quedar curt: va assistir als balls i concerts organitzats i va xalar d’allò més amb els focs d’artifici “que de la nit en feien dia”. I fou en una d’aquestes festes quan s’esdevingué una deliciosa i rellevant anècdota, que com a certa ens expliquen els historiadors F. Vila i J.M. Llobet…

Com encara és norma, en una de les fastuoses festes amb les quals el govern de Cervera obsequiaren als monarques, hi estaven presents totes les autoritats, civils i religioses de la ciutat. I com no podia ser d’una altra manera, hi assistien també els representants de la màxima institució cultural i educativa del lloc: els membres del claustre universitari, els quals anaven abillats amb la vistosa indumentària corresponent a l’estatus acadèmic. Com a les grans jornades, vestien amb toga, indument llarg i negre que els abrigava des del coll fins al tou de la cama, rematada amb la muceta, tros de tela folrada de seda negra, que cobria les espatlles i braços fins els colzes, botonades per davant i amb cogulla per darrera, i amb punyetes d’encaix blanc (encarnat pel rector) als extrems de les mànigues, cordades amb botons blancs (o d’or pel degà). Portaven el cap cobert per un birret, capell octogonal folrat de ras negre, rematat per una borla i serrells acolorits, i les mans guarnides amb guants blancs, senyal identificadora dels doctors, i anells ostentosos, símbols del matrimoni amb la ciència i molt útils per a segellar dictàmens. Com a complements, un bastó, signe d’autoritat de degans i rectors, d’empunyadura daurada i cordó a joc amb les borles i serrells del birret, i les respectives medalles, que distingien doctors, professors i rectors. Es diferenciaven, a banda dels galons, pels colors de les borles i els serrells que identificaven cada facultat: blanc per teologia, encarnat per dret, groc daurat per medicina o blau-cel per filosofia i lletres.

Pel que sembla, el rei no va parar gaire atenció en tan solemne presència fins que va començar el ball. Aleshores, quan els adreçà l’esguard, confós amb tant d’acolorit abillament, sembla que els va prendre per membres d’algun esbart dansaire o d’un exòtic grup de ballarins. “Diga usted a aquellos sujetos –va engegar a un dels seus cortesans, tot assenyalant els insignes catedràtics- , que bailen”. L’acompanyant, que amb tota seguretat estava molt més instruït que el monarca en protocol, va fer entendre al rei que aquells homes no eren pas esplèndids dansadors, sinó els eminentíssims doctors i catedràtics del claustre de la Universitat i Estudi General de Cervera. Assabentat, Sa Altesa Reial, sense commoure’s ni canviar el posat, va etzibar: “Bueno, pues entonces que no bailen”.

Dos-cents tretze anys després, un esdeveniment encara més històric s’esdevindrà al Parlament de Catalunya. Començarà un ball que tindrà importància clau en l’esdevenir del país. Hi assistiran un seguit de convidats, homes i dones de prestigi social, provinents de l’associacionisme social i cívic, els àmbits acadèmics, les organitzacions veïnals, el món de la cultura, l’activisme i d’altres sectors que, al menys fins ara, s’han mantingut al marge del poder i del govern. Veurem aleshores si, qui presidirà el ball, els mirarà com a mers convidats de pedra, figurants que emplenen l’escena i fan de palmers als balladors habituals, o bé si els convidarà a ballar amb tots plegats, saltironejant agafats de les mans en la dansa més bella de les que es fan i es desfan.

La sal de la democràcia

Dos mil cinc-cents anys abans que la troika els la hi robés, els grecs inventaren un sistema de govern que, com digué Churchill, és el pitjor dels dissenyats per l’home, a excepció de tots els altres: la democràcia. D’entre les figures que idearen aquest règim, destaca amb llum pròpia Pèricles,  qui va posar el protagonisme del govern d’Atenes en mans de la ciutadania. El temps ha fet de Pèricles un model d’home d’Estat democràtic, gràcies a que, vencent ferotges crítiques provinents no només dels més poderosos, sinó dels seus propis conciutadans, va fer possible que les classes més populars accedissin a l’ofici de la política.

La clau de l’èxit per la implantació de la democràcia (literalment, “govern del poble”) partí de la mistoforia (literalment, “funció assalariada”), per la qual tots aquells que participaven a les assemblees de govern (i també magistrats, soldats, etc) rebien una retribució que els permetia dedicar-se al servei públic i els compensava del fet d’haver d’abandonar temporalment les seves ocupacions laborals.  Aquest salari els garantia una retribució suficient per viure amb dignitat, però en cap cas superava les percepcions d’un artesà o obrer de prestigi.

Com és evident, aquesta mesura fou un atac directe a les classes més riques i aristocràtiques, les quals, donat que no necessitaven del treball per guanyar-se la vida, disposaven de tot el temps del món per a exercir les tasques de govern, tasques que, com és perceptible, se centraven en perpetuar-los en els seus privilegis en perjudici de les classes populars. És per això que la conquesta de la retribució digna per la funció pública esdevé una fita imprescindible pel desenvolupament de la democràcia.

No obstant això, avui en dia encara hi ha qui ho qüestiona. Recordem com l’any 2012 el Parlament de Castella – la Manxa, comunitat presidida per la ínclita María Dolores de Cospedal (especialista en indemnitzacions en diferit), va decidir suprimir les retribucions dels parlamentaris, imposant-los que compartissin la funció pública amb dedicacions privades. Amb el pretext de l’austeritat i l’estalvi, es va deixar sense sou a 42 dels 49 diputats i se’ls va obligar a dedicar-se a la vida parlamentària només a hores lliures, talment es tractés d’una afició amateur (a menys que els estigués convidant a aprofitar el càrrec per a guanyar-se sobresous inconfessables, és clar).

Però aquest qüestionar la retribució de la funció pública estan essent també llançat darrerament com a arguments de les forces que diuen representar la “nova política”, de manera que, imprudentment, es posen al costat dels oligarques i cacics que hi tancarien de bon gran les portes a bona part de la ciutadania. Al Parlament, a la Diputació, a la Paeria de Cervera…, hem vist episodis on hom presumeix de rebre un sou baix o nega el dret a una retribució a qui assumeix responsabilitats de govern.

Si bé és cert que a ningú se li exigeix entrar en política, tampoc a ningú se l’obliga a escollir entre una professió o altra, i si bé és cert que la política és una forma de servei públic, això no té perquè comportar gratuïtat ni precarietat. Defensar el contrari suposa deixar l’acció de govern en mans de rendistes i gestors de fortunes o sicaris d’interessos privats, conjunt que, a Catalunya, fa temps que tenim localitzats, especialment des que en Fèlix Millet va confessar allò de “Som 400 famílies, però sempre som les mateixes”: els Tries, Serra, Maragall, Vilarassau, Ribó, Carulla, Godó, Raventós, Molins, Rodés, Pujol, Roca i molts d’altres, saltironejant entre el Liceu, el Círculo Ecuestre, la Caixa, la llotja del Camp Nou i el aparells dels partits polítics d’un i altre cantó.

Així doncs, quina és l’alternativa? Partint de la base que la retribució d’un polític és una bona mesura per quantificar el grau de responsabilitat per la feina i el nivell d’exigència i dedicació que se li ha de projectar, convé vetllar també per evitar abusos i corrupteles. Punt especial tindria el fet, també força habitual al nostre entorn (qui més qui menys té algun exemple al cap), de constatar com a primera mesura dels càrrecs electes l’augment desmesurat del sou, acció que, no només mina la moral dels electors, sinó que sovint indigna i contribueix al fenomen del desencís amb la classe política.

També convé considerar que en cap cas l’exercici d’una responsabilitat pública s’ha de percebre com un negoci, i tampoc com l’esquer perquè gent no preparada –i de poca volada dins el món laboral comú- hi identifiqui un modus vivendi. En conseqüència, una bona mesura seria establir un nivell retributiu en funció del sou percebut durant la vida laboral anterior: un percentatge d’increment màxim evitaria l’efecte crida i l’enriquiment sense mèrit i mínim  previndria l’efecte dissuasiu dels més preparats i que la dedicació al servei públic es converteixi en factor d’empobriment. A més, caldria fiscalitzar al màxim la qüestió de les dietes i d’altres ingressos atípics, com també l’acumulació de càrrecs (i, per extensió, de sous) que, ja de per sí, semblen a la pràctica incompatibles (com es pot ser alcalde d’una ciutat com Lleida o Barcelona i, alhora, membre del Parlament de Catalunya?). Per altra banda, a fi d’evitar el fenomen de la perpetuació en els càrrecs públics, també esdevé considerable reformar la legislació que exclou del dret a percebre el subsidi d’atur als alcaldes i regidors quan abandonen la seva tasca pública.

Per tant, fugim de demagògies populistes i defensem el dret a una retribució digna dels qui exerceixen les funcions de govern. Fet i fet, són els nostres empleats, treballen al nostre servei, per la qual cosa, igual que els exigim dedicació, perícia, honradesa, responsabilitat i transparència, concedim-los el dret al salari digne i estabilitat econòmica.

Disputada Diputació

El passat dissabte 11 de juliol van ser investits els nous càrrecs de la Diputació de Lleida. Els tres partits amb major representació, CiU (l’extinta federació encara hi va del bracet), ERC i PSC, van ser obedients amb les directrius dels respectius aparells i van fer possible la formació del nou govern per majoria absoluta. Presidit altre vegada per en Joan Reñé, l’equip és monocromàtic, si és que encara podem (com així sembla) considerar monocolor que estigui format per militants de CDC i UDC. La resta de diputats van anar a espetegar a l’oposició, uns mercès a les negociacions i pactes que, en clau de partit, els han donat parcel·les de poder a ajuntaments i consells comarcals, i altres sense cap consol, donat que el seu petit volum els fa inaptes per les martingales del mercadeig de cadires.

Format el govern provincial, enrere queden les trifulgues internes per la poltrona provincial: com la que dins Esquerra ha enfrontat l’exalcalde de Sant Guim de Freixenet, Pere Solé, amb l’alcalde de Ciutadilla, Òscar Martínez, sentenciada pel politburó d’ERC a favor de l’alt segarrenc; o com el repartiment de poder dins la liquidació de la federació de Convergència i Unió, que ha portat a repartir-se els càrrecs i ha partir mandats perquè la sang no arribés al riu. Signada la pau i ocupades les vint-i-cinc cadires, es va signar un cartipàs que inclou uns retribucions mensuals d’entre 6000 i 3200 euros, a banda dels trenta càrrec de confiança, dotats d’una retribució entre 5800 i 2800 euros. Aquestes xifres (a la que cal afegir les retribucions de cada diputat pel càrrec que ocupa com a regidor o alcalde del seu Ajuntament respectiu, amén dietes i altres privilegis), fan més que evident que el lloc esdevé molt llaminer i que, més d’un (i de dos) fan el què calgui i passen per sobre de qui s’interposi, amb tal d’endur-se un tall del pastís.

La sessió d’investidura va tenir dues notes especialment destacades: per una banda, la intervenció íntegra en espanyol de la diputada de Ciutadans, Ángeles Ribes, encara pletòrica pel seu triomf a la Paeria lleidatana i la seva espanyolització de la capital de la Terra Ferma, i, per altra banda, la de Joel Jové, diputat de la CUP, que sense embuts va sentir-se avergonyit d’ocupar “una cadira en aquesta institució filla d’Espanya”.

Cal preguntar-se el perquè una institució, tan opaca i allunyada de la ciutadania, designada més per les transaccions partitocràtiques que pels mecanismes democràtics, té tant de poder…

Per respondre, convé girar la vista cap a la història. Veurem com les Diputacions són l’òrgan de govern d’una institució territorial, la Província, creada al segle XIX a imitació de les prefectures franceses amb la voluntat d’unificar i homogeneïtzar el territori espanyol. Les Corts de Cadis, l’any 1812, deroguen tota la personalitat política dels antics territoris històrics i estableixen el germen del “cafè para todos” de l’Estat autonòmic actual. De fet, no és estrany que durant el procés de gestació d’aquesta divisió provincial, el primer president de les Corts de Cadis, en Ramon Llàtzer de Dou (canceller de la Universitat de Cervera, precisament), l’any 1810 intuís que en aquesta bugada els catalans tornaríem a perdre un llençol i deixés escrit allò que “a Catalunya se la trata como una provincia conquistada”.

Pel que fa als territoris lleidatans, la província va venir a substituir l’anterior divisió en vegueries (de manera que la Segarra va quedar trinxada en tres parts), va annexionar la Plana de Lleida a l’Alt Pirineu (per comptes de les Terres de l’Ebre) i, en la disputa entre la Seu d’Urgell i la mateixa Lleida, va optar per atorgar la capitalitat a la segona.

Amb això, l’organització provincial va configurar-se com un veritable òrgan del govern vertical i centralitzat de l’Estat espanyol, per sobre de les institucions territorials i històriques existents, al mateix temps d’una institució per alimentar el clientelisme local, fer d’equilibri entre els nuclis de poder i acontentar les elits dels notables de cada territori. No és estrany doncs que els aires democràtics i fugaços de la primera República fessin desaparèixer la divisió provincial, concebent Espanya com un territori format per Estats confederats, on cadascun decidia sobre les seves delimitacions internes, i també la Segona, que va eliminar les Diputacions, integrant-les unides dins la Generalitat de Catalunya. No obstant, els successius governs centralistes i liberals van anar restaurant la divisió provincial, molt especialment el franquisme que va recuperar les províncies, com a òrgan centralitzador, encapçalat per un Governador Civil, màxima autoritat provincial, representant de l’Estat i, a més, sovint Jefe Provincial del Movimiento.

En conseqüència, aplaudeixo i faig meves les paraules del diputat Joel Olivé que, sense embuts, afirmà “veiem aquesta institució com un mecanisme de l’Estat Espanyol per a garantir la seva estructura jeràrquica i vertical i com una menjadora luxosa de polítics, que voldríem veure abolida a curt termini o convertida en un ens de suport real als municipis, organitzat en vegueries i sobretot repensat de dalt a baix”. I afegeixo que no estaria de més demanar a les diputades i als diputats que durant el seu mandat facin el possible per anorrear la institució des de dins i que posin les bases, amb generositat i rigor, perquè la divisió del Principat en províncies s’extingeixi i al mateix temps que ho fa la inclusió de Catalunya dins l’Estat espanyol, de forma que el territori de la futura República Catalana es basi, des de la transparència, la honradesa i la participació ciutadana, en institucions pròpies del país com són els municipis, les vegueries i la Generalitat.

La manía de hablar catalán

L’any 1903 va aparèixer a Cervera el periòdic La Veu de la Segarra. La publicació tingué com a principal motivació la difusió del catalanisme i la promoció de la recuperació lingüística, en front d’un procés castellanitzador que havia abastat la pràctica totalitat de la premsa local i comarcal durant el segle XIX. El periòdic, primer quinzenal i després setmanal, es constituïa com a Portaveu del Centre Regionalista de Cervera i sa Comarca, i va tenir una curta (poc més d’un any), però intensa trajectòria. Al seu capdavant hi hagué Lluís Lladó, artista arribat a Cervera pocs anys abans i que ben aviat esdevindria un autèntic activista i dinamitzador cultural i lingüístic. Especialment rellevant fou la seva actuació al capdavant de l’Acadèmia que portà el seu nom, escola auto-denominada catalana, i on es formà, entre d’altres, l’historiador Agustí Duran i Sanpere. La Veu de la Segarra es posicionà, ja a la primera editorial, en contra “el caciquisme que aclapara molts pobles com Cervera (…) i el vergonyós domini que per tant temps han exercit eixos fills borts de Pàtria”, disposant-se a enderrocar-lo “al crit de ¡Visca Catalunya! ¡Visca la Segarra!”. Des de les seves pàgines, defensà especialment la restauració de la Diada de l’11 de setembre (fet que li va costar a Lladó una multa de 25 pessetes, que fou pagada amb una subscripció popular que reuní el doble de l’import) i el suport a la recuperació de la llengua catalana, col·laborant estretament en l’elaboració del Diccionari Català de mossèn Alcover. En cap cas defugí la crítica punyent, com quan en ocasió d’unes eleccions el President d’una mesa de Cervera preferí parlar en castellà perquè li semblà que ho requeria l’oficialitat de l’acte, el titllà de “còmic presumit que fa malament la comèdia”, tot recordant que “massa que’ns ho havem de sentir, que som uns botiflers”. En una altra ocasió, recollí l’equívoc d’una dona que, a l’anar a confessar-se a un capellà castellà, li exposà que “trabajaba en una casa por dida” (per comptes de “nodriza”)  i el religiós entengué que era una dona de mala vida, ja que treballava en una casa “perdida”; el fet va empènyer a la feligresa a no tornar mai més a confessar-se amb cap religiós no catalano-parlant. També en certes ocasions preferia expressar-se en vers, com quan publicà aquests, val a dir de plena actualitat: ““Poch temps fa qu’un ministre, larat de cos y d’ànima / Volgué allà en son deliri ferir als catalans, / Volgué que nostra llengua fugis de las escolas / Manant que’l Catecisme s’ensenyi en castellà”. Fou des d’aquella Veu de la Segarra on es va publicar un manifest amb el títol “Drets que hauríem de tenir els catalans”. Hi recollia els anhels del Manifest de la Unió Catalanista, publicat sis anys abans, i entre d’altres exposava “Volem la llengua catalana ab caràcter oficial y que siguin catalans tots los que desempenyin càrrechs públichs; (…); volem que catalans siguin los jutjes y magistrats”. I a dia d’avui, més d’un segle després, la legislació sembla haver assolit aquest objectiu de normalització lingüística, fins i tot en l’àmbit jurídic i judicial. Així ho veiem en l’ordenament jurídic català, encapçalat per l’Estatut d’Autonomia (Llei Orgànica aprovada a Madrid), que preveu (art. 33) el dret d’opció lingüística del ciutadà: que els Jutges i magistrats tinguin un nivell de coneixement adequat i suficient i que en cap cas es pugui exigir cap traducció; i així ho reflecteix també la legislació estatal, que estableix la validesa de l’ús de les llengües oficials; i, a més, l’europea, que des de 1992, a la Carta de Llengües Regionals i Minoritàries imposa que “els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries”. Però, en la pràctica, ni el pes de la reivindicació històrica, ni de la legislació consolidada sembla tenir gaire eficàcia quan la titularitat del Jutjat és assumit per una persona que, malgrat gaudir d’una gran formació jurídica, desconeix la llengua pròpia del país i arriba mancada de cap interès en aprendre-la. Davant d’aquests supòsits, força habituals per altra banda a Cervera degut a la centralització absoluta del Poder Judicial i al fet d’esdevenir un destí provisional dels Jutges, no hi ha llei que valgui. El temor a contrariar l’autoritat que ha d’impartir Justícia, mesclat amb el pragmatisme mesell i la formació professional encara eminentment en castellà, fa que la renúncia a l’ús de la llengua sigui immediat i ningú –ni professional, ni part-, llevat actes poc menys que d’heroïcitat processal, gosi exigir el respecte als seus drets lingüístics. “Disculpa, compañero, pero es que tenemos la manía de hablar catalán entre nosotros”, s’excusava una lletrada a un advocat val·lisoletà en adonar-se que, en presència d’aquest, intercanviava unes paraules en la seva llengua amb una tercera persona. La disculpa i la renúncia lingüística l’acrediten com a víctima –encara- de la convicció que canviar-se al castellà és de bona educació, de la preservació d’una consegüent moral d’esclau i educació de serf i de l’inconscient convicció que el català és una llengua aliena al món del dret i la justícia. En conseqüència, constatem com a hores d’ara és ben vigent i necessària aquella reivindicació de Lluís Lladó i com, transcorreguts més de cent anys, encara hi ha molta feina a fer, entre propis i aliens, si es vol viure plenament i des de la normalitat en català.

Alerta policial

Passejava sense rumb fix per Tàrrega. Vagaroses passes em van conduir fins la Comissaria de la Benemèrita, on sempre m’admira l’exaltació de la pàtria hispana que fa la gran bandera rojigualda que corona l’altíssim pal. Diu el tòpic que la grossària no importa, i certament, aquell dia calorós i sense vent, el pansit penó distava d’evocar l’orgull dels dies ventosos. Sense ànim provocador -vagi per endavant l’excusa no demanada-, vaig sentir un impuls irrefrenable de fer-ne un retrat amb el mòbil, amb el desig que algun dia el podré mostrar als meus néts com a testimoni de quan encara la ciutat formava part d’una Provincia del Reino… No havia encara baixat l’aparell quan, des de l’interior del lloc, un agent cridà la meva atenció, emprant aquell qualificatiu que tant agrada als policies, guardes de seguretat i algun cambrer castís de contractació estival: “¡caballero, caballero!”. L’agent semblava contrariat per l’acció i va voler saber-ne el motiu i, de pas, conèixer la meva identitat. Certament vaig inventar-me una excusa banal, ja que no volia recordar-li el maldecap que li deu suposar saber que en poc temps es quedarà sense feina, i vaig exhibir-li amb cortesia en meu document oficinal (que no nacional) d’identitat. Ell, molt amablement, emprant la “lengua de concordia” del vell Borbón, m’enlletgí l’acció i l’alarma que li causava, assabentant-me que ens trobàvem en “alerta 4”, per risc alt d’atemptat gihadista.

Aleshores vaig entendre la seva basarda, ja que la meva presència (especialment alt, amb mocador al coll i barba espessa) i la meva actitud (brandant un mòbil davant d’una comissaria) podien identificar un temible llop solitari. Per tant, vaig procedir amb bones paraules a asserenar el seu ardor guerrer, regraciant-li l’encomiable feina que ell i la resta del Cuerpo fan a diari per vetllar per la preservació de la meva seguretat i llibertat. Fins i tot quan, cada cop més sovint, els seus col·legues m’aturen a la rotonda de Guissona per interrogar-me sobre allò  tan simple i complex alhora del d’on vinc i a on vaig…

I vaig també celebrar que pocs dies després, l’1 de juliol, entrés en vigor una normativa que posa a les seves mans (retirant-ho de la dels Jutges), la potestat de sancionar moltes conductes del tot perilloses. I és que el primer de juliol entra en vigor la Ley Orgánica 4/2015 de protección de la seguridad ciutadana, coneguda popularment com a “Llei mordassa”.  Quan aquest article aparegui en la seva edició impresa, el Ministerio del Interior i els Delegados del Gobierno podran, a través de les actuacions policials i sense necessitat d’autorització judicial, castigar un seguit d’activitats ciutadanes sempre i quan considerin que van en contra d’aquesta seguretat. Activitats qualificades molt greus com reunir-se o manifestar-se dins o a les proximitats de les instal·lacions que prestin serveis bàsics per la comunitat. Greus com reunir-se o manifestar-se davant dels Parlaments estatal o autonòmic; oposar-se a l’execució de resolucions administratives o judicials; resistir-se davant l’acció de l’autoritat; disfressar-se amb uniformes o insígnies de cossos policials; o prendre imatges o dades personals o professionals dels agents de l’ordre que aquests entenguin que posen en perill la seva seguretat… Tot això, realitzat de forma pacífica (si fos violenta, seria delicte o falta), podrà rebre sancions d’entre 30 mil i 600 mil euros (les molt greus) o entre 600 i 30 mil (les greus).

I vaig pensar que l’amable agent tindria també l’autoritat per posar fi a les concentracions de la Marea Blanca en defensa de la Sanitat Pública davant dels hospitals i els centres d’atenció primària i instar temibles multes contra els seus promotors. De dissoldre les concentracions pacífiques i tan sovintejades davant del Parlament de Catalunya, armades amb pancartes, megàfons i fulletons informatius, a banda de multar als presents. D’acabar d’arruïnar a les dones i homes de la Plataforma Aturem les Hipoteques, quan es reuneixin pacíficament davant d’una llar familiar que vagi a ser desnonada en execució d’una sentència judicial, instant multes desmesurades.  D’intervenir en festes carnavalesques i comiat de soltera quan una quadrilla o subjecte a títol individual gosi aparèixer amb el sempre triomfant, alhora que elegant i estimulant, uniforme de policia, mosso o bomber. O de detenir i multar a aquells, fins i tot periodistes, que gosin prendre imatges dels agents policials quan actuïn amb ús qüestionable de la violència en l’exercici de la seva labor…

A més, també tindrà la facultat de multar si considera que algun ciutadà li falta al respecte, fa una exhibició que consideri obscena, fugi de la precarietat laboral amb la venda ambulant no autoritzada, perdi la documentació personal més de dos cops en un any, escali un edifici o monument (encara que sigui un fanal de Canaletes) o celebri una entrompada (versió en català correcte del “botellón”) a la via o transport públic.

Per tot plegat, a aquell amable agent, nouvingut targarí, se li gira feina extra. Amb tantes multes que haurà de tramitar contra activistes, manifestants, indignats, okupes, hooligans, desnonats, aturats, bromistes, embriacs i d’altres perillosos terroristes contra la seguretat ciutadana, no tindrà temps de parar atenció si algun sospitós de gihadisme retrata la banderita roja y gualda que acomiada de Tàrrega aquells que encaren el camí de la platja. En conseqüència, aviat podré fer una altra fotografia del penó, fins i tot en alta resolució, sense témer que l’amable agent, col·lapsat per la burocràcia, pari atenció en la meva afició fotogràfica i documentalista.

Rojo, separatista y toranés

Tornem a estar en període preelectoral. Els esdeveniments se’ns precipiten. La coalició que ha estat majoritària a Catalunya s’ha col·lapsat i el President Mas, consumat el divorci de Convergència amb Unió, va a la recerca desesperada de la massa social que, més enllà dels convergents, li permeti presentar-se en condicions per liderar el Procés. I una de les cartes que més exhibeix és la seva condició de querellat per haver endegat la consulta del 9 de novembre. Personalment, l’argúcia de presentar-se com a víctima, massa emprat darrerament (i cínica) des de les files polítiques, en general, i convergents, en particular, em fa recordar aquells que, durant una altra època democràtica contemporània, van acabar engarjolats per defensar la llibertat de la nació: el 6 d’octubre de 1934, els membres del Govern de Catalunya van ser empresonats per tenir la valentia de declarar l’Estat Català.

Cèlebre és la fotografia del President Companys i els Consellers de la Generalitat entre reixes, reclosos al vaixell-presó Uruguay, on s’hi estarien entre octubre de 1934  i gener de 1935, abans de ser traslladats a la presó Model de Madrid, on hi romandrien privats de llibertat un any més. Entre aquells consellers s’hi comptava el cerverí Joan Comorera, de qui vam parlar al seu moment i al qual la seva ciutat li rendeix un homenatge dedicant-li un carrer i un centre de formació d’adults. Però en Comorera no era l’únic segarrenc: també s’hi comptava en Martí Esteve i Guau, nascut a Torà l’any 1895, i que exercia les funcions de Conseller de Finances al Govern del President Companys.

En Martí, fill d’un farmacèutic de Torà, amb botiga a la plaça del Vall, de ben jove havia destacat en la seva formació de jurista, rebuda a la Universitat de Barcelona. Amb vint-i-dos anys fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i amb vint-i-tres anys secretari de la Mancomunitat de Catalunya. També fou un dels fundadors del partit Acció Catalana Republicana, d’ideologia nacionalista, republicana i lliberal, un dels redactors de l’Estatut d’Autonomia de Núria, diputat a les Corts espanyoles i, finalment, Conseller de Finances de la Generalitat. I fou aleshores quan, arran de la declaració unilateral d’independència feta pel President Companys, des del balcó de la Generalitat de Catalunya  i acompanyat pels seus consellers, fou detingut i empresonat al funest vaixell – presó.

Els informes de la policia de Barcelona van qualificar a Martí Esteve de “maléfico sujeto”. Amb l’esclat de la guerra civil se’l considerà “uno de los más eficaces colaboradores pro-causa rojo-separatista y por ende de los más tenazmente opuestos al triunfo de las armas Nacionales”, provocant les ires dels franquistes per haver gestionat les indemnitzacions a tots els castigats pels fets de 6 d’octubre o per haver participat dins la Comisión de Compras de Guerra para el Ejército Rojo. Diu també un informe policial que Esteve “fue el hombre que puso toda su inteligencia al servicio de la maldad” i se’l responsabilitza d’organitzar la sortida de diners, joies i obres d’art cap a França abans de l’ocupació franquista.

Per tot això, l’any 1939 va haver de marxar a París, on exerciria d’advocat  de l’ambaixada espanyola, i, a continuació, a Cuba, on deixaria la política per dedicar-se a l’escriptura i muntar una fàbrica d’olles, calderes i mobles. Finalment, després de la revolució cubana, va emigrar a Mèxic, on treballà de traductor i d’agent del Banco Nacional de México. Moriria l’any 1980 a l’exili.

No he trobat pas el nom d’en Martí Esteve dins el nomenclàtor de carrers de la vila de Torà i sembla que ja pocs el recorden. És un bon moment per a reivindicar-lo com a home compromès amb uns principis i uns ideals, a partir dels quals actuaria fins al límit (fins a ser engarjolat i haver de marxar a l’exili per no tornar mai més) pel seu servei a la Nació i la Ciutadania.

Si finalment tenim eleccions el proper 27 de setembre i la voluntat popular concedeix majoritàriament el poder a les formacions partidàries de la independència de Catalunya, veurem si els membres del nou govern també tenen la valentia d’aquells predecessors de fa setanta anys i quin nivell de dolor són capaços d’assumir per complir amb el mandat del poble. Donem-los el benefici del dubte i recordem-los que abans que ells, d’altres, com el President Companys, el cerverí Comorera i els toranès Esteve, sí que van estar a l’alçada, sacrificant llibertat i, fins i tot, vida, per la il·lusió de l’alliberament nacional de l’Estat català, de la consolidació d’una “Catalunya liberal, democràtica i republicana (…) en solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i el Dret” (vés per on).

El poeta visionari

Cervera, abril de l’any 1828. Fa pocs mesos que el comte d’Espanya, el sanguinari Charles d’Espagnac, ha sufocat amb puny de ferro l’alçament dels malcontents. No hi haurà pietat pels insurrectes: els capitostos són portats a Tarragona, on cauen afusellats; la resta dels rebels pateixen la qüestionable fortuna de ser deportats a Ceuta. En aquells dies, Sa Altesa Reial Maria Josefa Amalia de Sajonia, la tercera esposa de Ferran VII, arriba a la ciutat per fer-hi una estada. La reina ja ha superat el tràngol de consumar el matrimoni amb el monarca, fet al qual, val a dir, s’havia resistit al llarg del temps per considerar que el contacte íntim era quelcom immoral (fins que una carta del puny i lletra del Papa Pius VII la convenç que les relacions sexuals entre cònjuges no són contràries a la moral catòlica).

A la Universitat, un estudiant de Vilanova i la Geltrú, fill d’un ric comerciant del Garraf, ha estat testimoni d’uns i altres fets. El noi, tot just amb vint anys acomplerts, fa temps que viu a Cervera, on cursa els estudis de dret i filosofia. Aviat, però, hi descobrirà la passió que el farà passar a la història de la literatura com una de les primeres figures del romanticisme espanyol. El seu nom és Manuel de Cabanyes i Ballester i, malgrat la seva curtíssima vida (només vint-i-cinc anys), es convertirà en un dels nostres poetes més rellevants del segle XIX. Per desgràcia, però, no va arribar a temps a afegir-se a la recuperació de la llengua catalana a la literatura, no obstant haver denunciat “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero” (de fet, hi ha qui l’anomenarà “el poeta sense llengua”).

(interior Casa Cabanyes, Vilanova i la Geltrú)

El nostre protagonista, el jove Cabanyes, troba la inspiració en la contemplació de la reina, que compta tot just cinc anys més que ell, i la fa la seva musa en una de les seves primeres composicions poètiques, l’oda “A María Josefa Amalia, Reina de España”. Els seus versos, però, no s’alliberaran de l’angoixa dels fets bel·licosos i esdevindran un manifest contra la guerra: “¡Oh, Paz! ¡Oh, dulce paz! Sola tú seas / el numen que me inspire; asaz oímos / lúgubres sones, y gritos espantosos / como en tormenta el trueno”.

La censura reprovarà alguns dels fragments de l’oda, però, lluny de descoratjar-lo, el poeta perseverarà amb una altra composició (“Epísola a Osman”), veritable al·legat contra l’integrisme ideològic, que el farà ser detingut per les autoritats de la Paeria i rebre la repressió de l’absolutisme borbònic: “Las furias del Averno dirigían / las homicidas manos ¡Patria, Patria! / -gritaba el uno- y ¡Libertad!, y fiero, / despiadado más que hircano tigre, / la cabeza, que aún chorreaba sangre, / de su contrario paseaba con triunfo…”

Joan Corminas i Güell, catedràtic de retòrica a la Universitat de Cervera, és un dels mestres de Cabanyes, del qual en destaca “una passió decidida per la veritat i la justícia i un desig ardent de saber”. Corminas l’introduí en literatura clàssica grecollatina, i en feu un gran coneixedor, i alhora li aproximà la literatura europea dels seus contemporanis. Però, val a dir, el nostre poeta, integrat en un grup de joves arrauxats que sovint infligien la normativa del règim intern fora del recinte universitari, durant la seva estada a la Universitat cerverina, no només es va avesar al món de la lírica, sinó també en l’univers de la filosofia política.

I fou en aquest vessant on va ser pioner al traduir a l’espanyol l’obra de Nicolau de Maquiavel, en una època quan la ciència política del florentí començà a traslladar-se a la pràctica per diversos polítics i intel·lectuals de l’època. De fet, des de Cervera, possiblement fou un dels primers causants de popularitzar les estratègies polítiques de Maquiavel, aquell qui va deixar dit que la política no es regeix ni per l’ètica ni per la moral, i, si n’hi ha, és fruit de l’atzar que el polític -en tant que persona- tingui aquesta ètica i aquesta moral.

I, val a dir, la seva obra ha deixat forta empremta a la capital segarrenca, i, qui ho dubti, només ha de veure les cròniques de la votació a la investidura del Paer en Cap de Cervera del passat 13 de juny. “El eco / del Capitolio altivo aun los nombres, / que él despertó, tornaba, / del rompedor de pactos inhonestos…” (escrivia l’any 1833 el poeta, a la composició “La Independencia de la Poesía”).

“No, jamás diga el eco de la Historia / mi nombre esclavo al siglo que vendrá. / ¡Ay!, turbios son los rayos de la gloria, / si no los hiere el Sol de Libertad”, deixà escrit el poeta Cabanyes en la seva composició “Canción del esclavo”, publicada pòstumament l’any 1858. I ben tèrbols són els raigs de glòria que ara es projecten sobre Cervera i, per extensió, sobre tota la comarca, si atenem a les maniobres tosques, vergonyants, maldestres i dignes del vodevil més barato que han portat, per acció i per omissió, a la formació del Govern municipal o les trucades insistents que, a totes hores, enrogeixen orelles de propis i aliens, en la cursa per encapçalar el Consell.

Si avui el malaurat poeta alcés el cap, coneixedor que els paers són precisament aquells que haurien de portar la pau, ja no gosaria reivindicar aquella “Dulce Paz” com a focus d’inspiració, sinó que preferiria gaudir “en tormenta el trueno”: d’un tro que l’abstragués del llastimós espectacle de la política domèstica i l’entretingués amb els motors eixordadors, fins i tot si s’escaigués que hagués deixat de guanyar curses i que rodolés més amb les costelles pel terra que amb els neumàtics sobre l’asfalt.